Un Toc de Rock 09-31

Les mudances acaben sent esgotadores. Hem estat traslladant l'estudi i a sobre vam enxampar de ple les pluges de finals de novembre, cosa que ho va dificultar encara més, però per sort, ara tot va centrant-se i a Un Toc de Rock, tornem poc a poc a la normalitat i avui escoltarem música de molts estils i tendències. Tindrem a Stevie Ray Vaughan, Daniel Boone, Manfred Mann, The Hollies, Sad Cafe, Bee Gees, John Fred & His Playboys Band, Hot Tuna, Gordon Lightfoot, Simon & Garfunkel i uns quants més que ens acompanyaran en el nostre recorregut per la música de l'últim segle. Soc Mario Prades i des de totes aquelles emissores que ens emeten obro la barraqueta escoltan al mes gran grup de tots els temps, els Beatles, amb una cançó que tenia que ser un retorn i va representar el principi del final.

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Beatles – Get back 1969

Aquest tema amb el qual començarem avui la nostra singladura, havia de donar títol a un àlbum que hagués representat la tornada als escenaris de The Beatles i que es va quedar en un concert sorpresa al terrat de l'edifici Apple. Finalment els problemes de relació i antagonisme existents entre els membres del grup van influir de tal manera que va representar la fi de The Beatles. Es va incloure a l'àlbum "Let it be" que tot i constar com l'últim disc dels nois de Liverpool, s'havia gravat abans que "Abbey Road", encara que aquest es va editar primer. El tema va ser escrit per Paul McCartney, però com era costum entre ells, està signat per ell i John Lennon. El single es va publicar l'11 d'abril de 1969, encara que a Estats Units va ser el 5 de maig i en la composició també consta Billy Preston que els va acompanyar en tots els enregistraments de l'àlbum. Es va mantenir durant disset setmanes a les llistes d'èxits i el 26 d'abril va arribar al primer lloc del Billboard, romanent en aquesta posició durant sis setmanes. També va ser número 1 al Regne Unit, Canadà, Austràlia, França, Alemanya i Mèxic. La cançó, amb un metratge més curt, ha estat inclosa en el disc de The Beatles "Let It Be... Naked" que es va publicar l'any 2003 i en el qual intervenen Ringo Starr, Paul i les vídues de George Harrison i John.

Stevie Ray Vaughan & Double Trouble – Let me love you baby 1989

De l'àlbum "In step" que el guitarrista i cantant nord-americà Stevie Ray Vaughan va publicar el 6 de juny de 1989 i que va obtenir un Grammy per Millor gravació de blues contemporani, us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock aquest tema “Deixa’m estimar-te” que és una composició del contrabaixista de color Willie Dixon. El títol del CD que va ser reeditat l'any 1999 incloent cinc temes més, fa referència al procés de rehabilitació pel qual havia passat el músic, deixant finalment enrere els seus problemes amb les drogues i l'alcohol. Aquest àlbum va ser l'últim treball en el qual va comptar amb el grup Double Trouble que estava integrat en aquest enregistrament per Tommy Shannon (baix i guitarra), Chris Layton (bateria i percussions), Reese Wynans (teclat), Joe Sublett (saxo) i Darrell Leonard (trompeta). Va aconseguir el lloc 33 en la llista d'àlbums del Billboard i va superar les dos milions de còpies venudes als Estats Units, també va ser Disc d'Or a Canadà. L'any 1990 Stevie Ray Vaughan va gravar un àlbum en col·laboració amb el seu germà, el també guitarrista Jimmie Vaughan, firmant com The Vaughan Brothers, tots dos havien tocat junts també a The Fabulous Thunderbirds, el disc es va titular "Family Style", però aquest mateix any Stevie Ray Vaughan, nascut el 3 d'octubre de 1954 a Dallas, Texas, va morir en un accident d'helicòpter, quan participava en una gira amb Eric Clapton i estava tornant a Chicago, el 27 d'agost de 1990, van morir els cinc ocupants de l'aparell, segons l'informe policial l'accident es va deure a un error del pilot. Abans de començar en solitari va formar part de grups com Blackbirds, Paul Ray & The Cobras i The Nightcrawlers. Està catalogat per la revista Rolling Stone en el lloc 7, entre els millors guitarristes de tots els temps i en el 8 per Guitar World. Ell sempre va utilitzar guitarres i amplificadors Fender, bàsicament la Stratocaster del 59. Us donaré una dada curiosa, si en vida va gravar cinc àlbums en solitari, un d'ells en directe, i un amb el seu germà, després de la seva mort s'han publicat 11 discos més , entre recopilatoris, directes i rareses inèdites.

The Hollies – Down on the run 1974

L'any 1974 els britànics The Hollies editarien l'àlbum "Hollies", conegut com "Hollies 1974" i del que us he extret aquest tema, escrit per Allan Clark que compartirem ara a Un Toc de Rock, encara que en 1965 ja havien publicat un altre disc que també es va titular "Hollies". En aquest disc del 74 també es va incloure la versió que van realitzar del "The Air That I Breathe" d'Albert Hammond i que ja hem escoltat en el programa en passades temporades. L'àlbum seria reeditat l'any 1991 en versió CD i remasteritzat, incloent cinc cançons més com bonus track, tot i que em sembla que va tornar a reeditar-se l'any 2006 i encara li van incloure un altre tema addicional. The Hollies eren un grup de Manchester creat a principis de 1960, encara que la majoria dels nois d'eren de Lancashire. Avui es troban en actiu, amb molts cambis a la formació, és clar, per The Hollies han passat més de vint músics al llarg dels anys. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup nord-americà de la història Crosby, Still & Nash, tots dos venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot, provinent de Shane Fenton and The Fentons. Us explicaré una curiositat, l’any 1962 i quan The Beatles van començar a rutllar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool.

Manfred Mann – Quinn the Eskimo (Mighty Quinn) 1968

Aquest tema, publicat el 12 de gener de 1968, va arribar a la primera posició a Anglaterra i la desena als Estats Units. Era una versió de Bob Dylan que els britànics Manfred Mann van reconvertir al rock. Aquí a Espanya es va traduir com "Quinn l'esquimal". Manfred Man era una banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg (Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una època de cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una barba de cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més feia servir ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món del jazz. L'any 1969 Manfred Mann va donar un gir cap al jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, convertir-se en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia del rock progressiu. Bob Dylan es va inspirar per a compondre la lletra d'aquest tema en la pel·lícula "Los dientes del Diablo" que en anglès es va titular "The Savage Innocents", de 1959, protagonitzada per Anthony Quinn i Peter O’Toole, un bon film. El tema va ser inclòs en el LP "Mighty Garvey!" que Manfred Mann va editar el 28 de juny de 1968 i el grup el componien en aquest enregistrament Mike Hugg a la bateria, Manfred Mann als teclats, Mike d'Abo com a cantant, Klaus Voorman s'encarregava del baix i Tom McGuinness a la guitarra, col·laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike D'Abo els va deixar poc després. Va ser un dels protagonistes de l'òpera-rock, en la versió teatral anglesa, "Jesucrist Superstar", interpretant el paper de Judes Iscariot que per cert, a Espanya va fer Teddy Bautista.

Herman’s Hermits – Silhouettes 1965

Aquest es un dels temes més populars en la carrera del grup britànic The Herman’s Hermits es aquesta que escoltem ara, però no era seva, es tractava d'una composició de Bob Creew i Frank Slay que ja havien gravat el maig de 1957 el grup de Filadèlfia The Rays i posteriorment els canadencs The Diamonds. Herman’s Hermits la van portar a l'èxit l'any 1965 i a Anglaterra va aconseguir la cinquena posició en les llistes, la mateixa que van aconseguir en el Billboard americà, en plena invasió beat. A Espanya i cantada en castellà es van realitzar unes quantes versions, encara que jo vull destacar la de Los Catinos, totes elles mirant a Herman’s Hermits. Per cert a Anglaterra i ja l'any 1990 la va tornar a gravar Cliff Richard que la va col·locar en el lloc 10, però no la va classificar als Estats Units, de fet Cliff Richard mai va aconseguir èxits rellevants a les terres de l'Oncle Sam, ni en els seus millors moments. Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar als Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek "Lek" Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria), el cert és que el seu aspecte a mi sempre em va semblar molt anglès. The Herman's Hermits van triomfar gràcies a cançons com "No milk today", "There's a Kind Of Hush", "My sentimental friend" i tantes altres com aquesta que escoltem ara i que van copar les llistes britàniques des de 1964, fins que Peter Noone va deixar el grup l'any 1971. La veritat es que sempre van ser un grup de singles més que de LP’s. A partir de l’any 1969 Herman’s Hermits van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l'any 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter Noone va crear uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van fer una altra formació, de manera que hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Ara tot està en mans dels tribunals que decidiran qui és el veritable Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles. No se si ja hi ha hagut sentencia judicial o no.

Daniel Boone – Beautiful Sunday 1972

A Espanya i crec que fóra també, el cantant Daniel Boone és conegut bàsicament pel gran èxit que va obtenir amb aquest tema, el seu tercer single. De fet Daniel Boone és artista d'un sol hit, el que els anglosaxons qualifiquen com "one-hit wonder". La cançó va ser escrita per ell i Rod Moqueen i es va publicar en single al març de 1972, sent el primer senzill que va treure als Estats Units, aconseguint el sisè lloc en la llista de singles del Billboard i el 21 al Regne Unit, tot i que on millor es va classificar va ser a Alemanya, arribant a la primera posició i mantenint-se durant unes quantes setmanes. El tema va donar títol al primer àlbum de Daniel Boone que per cert, va tornar a regravar la peça l'any 1974 i la va treure en single, encara que en aquesta ocasió sols va aconseguir el lloc 53 a Anglaterra i no es va classificar en la resta del món, excepte al Japó, encara que no ho tinc molt clar. La cançó no va arribar a publicar-se al Brasil, no sé per què, però va ser gravada en portuguès pel cantant brasiler Angelo Màxim que la va titular "Domingo Feliz (Feliz Domingo)" i també va ser gravada pel grup de pop brasiler Renato e Seus Blue Caps. El cantant britànic Daniel Boone, de veritable nom Peter Charles Green, va néixer el 31 de juliol de 1942, a Birmingham i va adoptar com a nom artístic el del popular heroi de la colonització nord-americana l’any 1971, quan treballava com a compositor per al segell Penny Farthing Records.

John Fred & His Playboys Band – Judy in desguise with glasses 1967

John Fred era el líder d'aquest grup, una d’aquestas bandas d'un sol èxit al nostre país, el seu nom complet era John Fred Gourrier i va néixer el 8 de Maig de 1941, va morir el 14 d'abril de 2005, era de Baton Rouge, Louisiana. Va crear John Fred and His Playboy Band a mitjans dels 50 i l’any 1958 amb el tema "Shirley" va aconseguir col·locar-se en les llistes nord-americanes. "Judy amb disfressa", com es va títolar a Espanya, és de l’any 1.967, aquí també va ser molt versionada, destacant entre elles les que van realitzar Los Sírex i Los Salvajes que al traduir el títol es van mengar alló de "amb ulleres". Curiosament a casa nostra mai vam entendre el sentit humorístic de la cançó que va ser composada com una paròdia bufa del tema de The Beatles "Lucy in the Sky with Diamonds". Es va classificar en el primer lloc de les llistes americanes el gener de 1968 i es va mantenir dues setmanes. John Fred va compondre altres temes, però es pot dir que va viure de les rendes de la Judy. Una altra de les seves composicions va ser "You're On My Mind” que van portar a l'èxit The Animals i també va ser molt versionada a Espanya.

Mungo Jerry – In the summertime 1970

El single “Los círculos de Mr. Bloe” que vem escoltar la passada temporada, va aconseguir mantenir-se 18 setmanes en les llistes nord americanes i va entrar en les llistes britàniques el 9 de maig de 1970, aconseguint la segona posició, no va arrivar a la primera per que va ser per "In the Summertime" de Mungo Jerry que es la cançó que us porto ara. Encara que generalment sol identificar-se el nom de Mungo Jerry amb el solista Ray Dorset, Mungo Jerry eren una bona banda de pop-rock anglesa que van funcionar comercialment a finals dels seixanta gràcies a aquest tema que és possiblement l'únic pel qual avui se'ls recorda. Van començar anomenant-se The Good Earth. El grup l’integreban, a més de Ray Dorset com a cantant i guitarrista, el pianista i cantant Colin Earl, Mike Cole al baix i Paul King com a guitarra, banjo i cantant. Us explicaré una dada curiosa, aquest so pesat i repetitiu que sona contínuament en la cançó marcant ritme, ho van fer bufant en una ampolla de vidre buida de Coca-cola, d’aquelles antigues. El tema es va publicar com a primer single de Mungo Jerry, però el mateix any van editar el seu primer LP titulat així mateix "In the Summertime". A partir del seu segon àlbum el baixista va ser John Godfrey, però a partir d'aquí van començar a haver canvis continus i Ray Dorset es va convertir en el líder de Mungo Jerry que van seguir gravant i treballant fins a finals dels setanta, en què es van desfer.

The Rubettes – Sugar baby love 1974

La veritat es que el grup britànic The Rubettes van ser una fàbrica de fer bitllets durant els anys 70 i el tema "Sugar Baby Love" que escoltarem ara, la cançó senyera de la seva carrera. El 28 de març del 2008 "Sugar Baby Love" va ser declarada el més exitós "oldie" de tots els temps per la cadena de televisió alemanya RTL. La imatge de la banda era característica: vestits blancs o blau molt clar i boines a joc al cap, al costat d'un ritme pesat i enganxós. Van ser englobats dins del glam rock, The Rubettes van funcionar molt bé de 1973 a 1981 i els membres originals del grup, tots anglesos, van ser Alan Williams (22 de desembre de 1948), John Richardson (3 de maig de 1947), Mick Clarke (10 d'agost de 1946), Tony Thorpe (20 de juliol de 1947), Pete Arnesen i Bill Hurd (11 d'agost de 1948). Només John Richardson, Alan Williams i Pete Arnesen van participar en l'enregistrament del "Sugar Baby Love", la resta eren músics de sessió, el single va vendre vuit milions de còpies a nivell mundial. The Rubettes van tornar l’any 1983 amb molts canvis i encara estan en actiu. Per cert, la veu tan aguda i casi femenina que sona tota l'estona, no es cap del membres del grup, era un cantant amic d'ells que va col·laborar, ara no recordo el seu nom.

The Lovin’ Spoonful – Summer in the City 1966

El grup nord americà The Lovin' Spoonful es van crear al Village de Nova York. Eren la banda liderada pel cantant, guitarra, compositor i harmònica John B. Sebastian, nascut a New York el 17 de març de 1944. Aquest que va convertir-se en himne per la generació hippy de la costa est, és el tema més popular en la carrera d'aquest grup que va funcionar molt bé a finals dels 60, però The Lovin' Spoonful tenen altres bons cançons, entre ells destaca "You're a big boy now" que es va incloure a la banda sonora del film del mateix títol on tota la música va ser composada per John B. Sebastian. El grup es completava amb Steve Boone (baix) i Joe Butler (bateria), sense oblidar el cofundador que era Zal Janovsky (guitarra). Aquest i John B Sebastian es van conèixer en una trobada d'amics celebrada a casa de Mama Cash i allà després de muntar-se una jam-session, va sorgir The Lovin' Spoonful. El seu primer disc va ser “Do you believe in magic?” que es va publicar l’any 1965. "Summer in the City" va ser el cinquè disc, editat al juliol de 1966 i un dels encants de la cançó son els sorrolls de fons, tots molt urbans, va arribar a la primera posició en els Estats Units i va ser versionada anys més tard per Joe Cocker.

Hot Tuna – Angel of Darkness 2011

Dos músics molt inquiets Jack Casady (baixista) i Jorma Kaukonen (guitarra) que a finals dels seixanta, concretament l'any 1969, militaven en els Jefferson Airplane, van decidir posar en marxa un projecte paral·lel que van anomenar Hot Tuna. Se'ls van unir Will Scarlet (harmònica) i ocasionalment Marty Balin i Spencer Dryden que també tocaven amb els Airplane i van gravar un disc en directe ple de blues. Des de llavors la seva carrera s'ha enfocat més cap al rock i encara que mai han estat un grup massa conegut a Espanya, porten publicats més de vint àlbums en els Estats Units. L'any 1974 Jorma Kaukonem (23 de desembre de 1940) i Jack Cassidy (30 d'abril de 1944) van abandonar definitivament a Jefferson Airplane per dedicar-se ja plenament a Hot Tuna, i pel grup han passat molts músics al llarg dels anys, entre ells Papa John Creach, Sammy Piazza, Bob Steeler, Michael Falzarano, etc. Encara que amb altibaixos i discos en solitari, Hot Tuna crec que encara segueixen en actiu. Aquest tema, escrit per Larry Campbell i Jorma Kaukonen, obria el seu disc "Steady As She Goes", publicat el 5 d'abril del 2011 i que és el seu últim treball fins al moment. En aquest disc Hot Tuna són Jorma Kaukonen (cantant i guitarres), Jack Casady (baix) tots dos a la foto, Barry Mitterhoff (mandolines) i Skoota Warner (bateria), comptant amb les col·laboracions de Larry Campbell (guitarres, steel, fiddle, violó, òrgan i cors) i Teresa Williams (cors).

Gordon Lightfoot – Rainy day people 1975

Cantant, guitarrista, pianista i compositor, Gordon Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història de la música i també un gran compositor. Va néixer el 17 de novembre de 1938, a Ontario i les seves cançons han estat gravades per cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Peter, Paul and Mary, Barbra Streisand, Olivia Newton-John, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte, entre altres. Per cert té una cançó molt curiosa titulada "Don Quixote". El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava al LP "Cold on the Shoulder" i el single publicat al març de 1975 tenia "Cherokee Band" a l'altra cara, es una gran canço que escoltarem un altre día. “Rainy day people” va arribar al número 1 de les llistes del  Billboard nord americà al maig del’any 1975 i per supossat, també en el seu Canadà natal. De fet, Gordon Lightfoot està considerat con un dels millors cantants canadenc de l’historia, molt per sobre de Leonard Cohen i es molt valorat al seu pais, si be aquí a Espanya, el coneixem quatre melómans com vosaltres i jo. Per cert, Gordon Lightfoot va cantar a la ceremonia d’apertura dels Jocs Olímpics d’hivern a Calgary, Alberta, l’any 1988. En la gravació d’aquest tema i a part de cantar i tocar el piano ell mateix, l’acompanyan Pee Wee Charles (steel guitar), Terry Clements (guitarra), Nick DeCaro (acordió), Jim Gordon (bateria), Rick Haynes (baix), Milt Holland (percusió), Suzie McCune (cors), Red Shea (guitarra), John Stockfish (baix), els Jackie Ward Singers als cors i Jack Zaza a la secció de vents.

Bee Gees – I’ve gotta get a message to you 1968

Aquesta cançó “Tinc un missatge per a tu” que es va publicar en single el 7 de setembre de 1968 va ser el segon número 1 que The Bee Bees van aconseguir al Regne Unit i havia estat escrit per Robin Gibb. En aquest enregistrament el grup l'integraven Robin Gibb com a cantant solista i fent veus, Barry Gibb (cantant solista, guitarra i cors), Maurice Gibb (baix, piano i cors), Vince Melouney (guitarra solista) i Colin Petersen (bateria). Als Estats Units el single va aconseguir la vuitena posició. "Tinc un missatge per a tu" es va gravar el 26 de juny i la cançó no es va incloure en l'anterior àlbum "Idea" ni en el següent "Odessa", només es va editar en el seu moment en format senzill amb "Kitty Can" a la altra cara, si bé en algunes reedicions de "Idea" s'ha inclòs. La veritat és que per The Bees Gees han passat diversos músics, però Robin Gibb només va estar absent en "Cucumber Castle", en aquesta època Robin Gibb (22 de decembre de 1949) va gravar en solitario traient el single amb "Salvat per la campana", els havia deixat per discrepancies ja que ell volia incloure falsets i els seus germans és negaven. Curiosament a partir de la "Fevre del disapte a la nit" els falsets van ser la seva senyal d'identitat, si be els feia Barry. The Bee Gees eren el grup creat pels germans Barry, Maurice i Robin Gibb a Australia, al que es van unir quan van aner-s’en cap a Anglaterra, Vince Melouney i Colin Petersen. El seu primer hit va ser "Spicks and Specks" al que va seguir "New York Mining Disaster 1941" i altres temes que els van col·locar en les llistes de tot el món, sobretot gràcies a l'àlbum "Horizontal" (1968) on també es trovaba "Massachusetts". Al novembre de l'any 2011 a Robin li va ser diagnosticat un cáncer, va morir a Londres el 20 de maig de 2012. Per cert, el seu germà bessó Maurice Ernest Gibb havia mort el 12 de gener de 2003. Us explicaré una dada curiosa, l’any 1967 els Bee Gees van arribar a Londres procedents d'Austràlia, la seva intenció era que Brian Epstein, manager de The Beatles, els representés. Aquest es va negar i van ser contractats pel seu ajudant Robert Stigwood. Quan Stigwood li va dir a Brian Epstein que havia invertit milers de lliures en els Bee Gees, la resposta de Brian va ser: "Doncs són milers de lliures tirades". Es va equivocar.

Sad Cafe – This heart’s in fire 1989

Mai havíem escoltat als Sad Cafe a Un Toc de Rock i tenint en compte que han tret discos genials plens de bones cançons i a més que jo els havia punxat i molt quan feia ràdio en els vuitanta, és una cosa que em resulta difícil d'entendre, però ara anem a escoltar aquest bon grup britànic als quals podríem incloure dins de l'AOR i en programes següents us aniré seleccionant altres temes seus. Aquest que escoltem ara és el tercer tall de l'àlbum "Whatever It Takes", editat l'any 1989. Sad Cafe eren de Manchester, es van crear l'any 1976 i van estar en actiu fins al 1990, encara que van tornar al 98 per separar-se una altra vegada i tornar definitivament l'any 2012, segueixen en actiu. És curiós perquè tot i que Sad Cafe han publicat discos a Espanya, són pràcticament uns desconeguts aquí. Hi ha hagut molts canvis de components en Sad Cafe, un grup pel qual han passat Paul Carrack, Vic Emerson, Ashley Mulford, Steve Piggot i un munt més, però en aquest enregistrament Sad Cafe l'integraven Ian Wilson (guitarra i cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix i cors), Paul Burgess (bateria), Michael Byron-Hehir (guitarra) i Alistair Gordon (teclats i cors). Per cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny de 1947, va morir el 15 de juliol del 2000.

Al Green – How can you mend a broken heart 1972

Escoltarem ara a Al Green i la que possiblement sigui la seva millor cançó i la van recuperar a la banda sonora de "El llibre d'Eli", film protagonitzat per Denzel Washington i Gary Oldman i que es va estrenar l'any 2010. Albert Greene va néixer el 13 d'abril de 1946 a Forrest City, Arkansas. Va començar l’any 1964 en el grup Creations que van passar a ser Al Green and the Soul Mates i posant un dels seus temes en el Top-40. L’any 1969 Al Green va iniciar la seva carrera com a solista. Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock "Com pots reparar un cor trencat?", es trobava en el LP "Let's Stay Together" d’Al Green que es va editar l’any 1972 i es tracta d’una composició dels germans Barry i Robin Gibb que també la van incloure en l'àlbum dels The Bee Gees "Trafalgar", de 1971. Tornant a Al Green us explicaré una anècdota completament real i documentada. El 18 d'octubre de 1974, Mary Woodson, dona amb la que Al tenia un ambolic, li va demanar que es casessin i ell va refusar la proposta, de fet ella ja estava casada i ambdós es dedicaven a adornar-li el cap al marit. La dona al sentirse rebutjada, es va acostar al cantant mentre ell es banyava i li va llançar una olla amb sèmola bullin asobre. Al Green va ser hospitalitzat amb cremades de tercer grau en el seu estómac, dors i braços. Ella es va tancar en una habitació a la casa d'Al Green a Memphis, va escriure una nota i es va suïcidar amb un revòlver pertanyent al cantant. Al sempre va creure que allò havia estat un senyal de Déu i es va ordenar com a reverend del Full Gospel Tabernacle, l’any 1976, una de aquestes esglesias que surten als Estats Units com a bulets, encara que va continuar gravant, però veient també com les vendes dels seus discos baixaven, rebent crítiques negatives dels comentaristes musicals. Després, Al Green va comprar una església a Memphis, per poder exercir com a pastor a causa de la negativa de diversos membres de l'església protestant a acceptar-lo. Conseqüentment, la religió va passar a ser el més important per Al Green, encara que sense abandonar la música.

Simon & Garfunfel – Soind of silence 1964

Quan el tema es va incloure en la banda sonora del film "El Graduat", va representar la consolidació del "duo" per excel·lència de la música americana. Paul Simon (Newark, Nova Jersey, 13 d'octubre de 1941) i Art Garfunkel (Queens, Nova York, 5 de novembre de 1941), sorgits del folk i que inicialment es van fer dir Tom & Jerry. Van tenir una brillant carrera, plena de cançons d'extrema qualitat, però sobretot de lletres interessants pel seu profund contingut. A principis dels 70 es van desfer, hi havia molts problemes entre ells i la cosa va acabar com El Rosari de la Aurora. De fet van trigar molts anys a tornar a pujar junts a un escenari i no va tindre continuïtat tot i els continus intents per part d’empresaris i productors. La cançó que escoltarem per acabar el programa d’avui, va ser escrita el 19 de febrer de 1964 per Paul Simon, després de l'assassinat de John F. Kennedy, el 22 de novembre de l'anterior any. Simon estava segur que la cançó seria una forma de recollir el sentiment emocional popular després del desafortunat succés. Gravada en versió acústica per al seu primer àlbum "Wednesday Morning, 3 AM ", posteriorment va ser retocada afegint instruments elèctrics i reeditada com single al setembre de 1965. Arribaria al número 1 de les llistes americanes el dia d'Any Nou de 1966. Aquesta versió que estem escoltant, es va incloure a l'àlbum "Sounds of Silence" i com us deia, a la banda sonora de "El Graduat" l’any 1968. Existeixen moltes versions en castellà, però si hagués de triar una em quedo amb la dels Mustang.

La frase d’avui es del filósof de l’antiga Roma Sócrates que va dir amb molta saviesa i al mateix temps crueltat:

“La pobresa és un bé valuós. No causa enveja ni rivalitat,

no  cal  protegir-la  per  mantenir-la  fora  de  perill  i  la

desídia  no  fa  rés  més  que  millorar-la”

Conclou per avui Un Toc de Rock. Ara baixaré la barraqueta i fotré el camp, però abans us deixaré amb companyia de totes les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana, a part de les repeticions. Ens retrobarem en el proper programa i tindrem música i records un altre vegada. Jo soc Mario Prades.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)