Unj Toc de Rock 09-32

Al programa d'avui les Vainica Doble ens parlaran de Satanàs que horas d’ara, segons elles, ja té massa competència en això de fer el mal, però també escoltarem a Serrat i una cançó que ens parla de racisme, La Guardia, Los Elegantes, Los Fabulosos Cadillacs, Antonio Restucci, Dioni Velázquez, La Puerta de los Sueños amb Jofre Bardagí, Cómplices i d'altres que ens acompanyen avui a Un Toc de Rock, en aquest viatge pels records, pel passat i que comença ara des de totes aquelles emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana. Soc Mario Prades i obro la barraqueta escoltant al cantautor Carlos Vives que des de Colombia ens porta “La Gota fría”, el seu primer èxit.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Carlos Vives – La gota fría 1994

A Espanya vam descobrir al cantant colombià Carlos Vives gràcies al seu àlbum “Clásicos de la provincia” publicat el 22 de febrer del any 1994 i sobre tot per la cançó "La gota fría" que escoltatem avui. L’àlbum a Espanya va tenir dues portades molt diferents ja que després d'haver-ho publicat, la discogràfica Polygram va creure que la fotografia, molt fosca i poc definida, no era massa comercial i el van reeditar amb una caràtula diferent. Aquest es un disc que estava ple de vallenato, un estil musical molt típic de Colòmbia i América del Sud, la seva terra i que la veritat, contrastava amb el aspecte més aviat rocker del cantautor i també actor Carlos Vives que de nom complet és diu Carlos Alberto Vives Restrepo i va néixer a Santa Marta un 7 d’agost de l’any 1961 i al llarg de la seva carrera musical ha guanyat en total sis Grammy i te el récords de nominacions. Aquesta cançó parla de noms importans dins del vallenato como Lorenzo Morales que era indi yumeca i va morir l’any 2011. Val a dir que Carlos Vives va començar com actor fent series, els populars “culebrons”. De fet “Clásicos de la provincia” i aquesta cançó que escoltem ara per començar Un Toc de Rock va ser la seva carta de presentación aquí al pais i de fet, el seu primr gran èxit en el món de la música, tot i portar gravats cinc discos, en propers programes escoltarem més cançons de Carlos Vives i d'aquest disc i us parlaré de tot aixó.

Los Fabulosos Cadillacs – Matador 1993

Seguim en el con sud d’América escoltan a aquest grup argentí i la que és la cançó més popular en la carrera de Los Fabulosos Cadillacs que inicialment eren una banda de ska. Són un dels grups més importants en la música argentina i d'Amèrica llatina. 4 dels seus àlbums han estat inclosos en la llista dels 250 àlbums més influents dins del rock iberoamericà: "La marcha del golazo solitario”, “Rey azúcar”, junt a “Fabulosos Calavera” i “Vasos vacíos", del que us he extret aquesta cançó. L’any 1994 el videoclip de la cançó "Matador" va rebre el primer premi de la cadena MTV Llatinoamèrica. Com us deia, es va incloure en l'àlbum "Vasos vacíos", vuitè i més venut àlbum dels Fabulosos Cadillacs editat com a recull d'èxits publicats entre 1985 i 1993, any que es va editar. El disc incluía 15 cançons dels seus set discos anteriors a més de dos temes inèdits: "El Matador" que escoltem ara i "Vº Centenario". Van vendre 300.000 còpies sols a l’Argentina. Inicialment  Los Fabulosos Cadillacs eren Gabriel Fernández, líder i veu del grup i que des de 2002 te una interesant carrera paral·lela en solitari fent-se dir Vicentico, Flavio Cianciarulo baixista, Serguei Itzcowick trompeta, Sergio Rotman saxofonista, Luciano Giugno percussionista, Mario Siperman en els teclats, Anibal "Beina" Rigozzia a la guitarra, Fernando Ricciardi bateria, Ignacio Pardo al saxo i Robert Calcaño que toca les congas. El 14 de maig al Acapulco Festival 2002 es va realitzar l'últim concert de Los Fabulosos Cadillacs. El percussionista durant 11 anys de Los Fabulosos Cadillacs, Gerardo Rotblat va morir el 29 de març del 2008, als 38 anys, víctima d'un edema pulmonar.

Los Elegantes – La calle del ritmo 1983

Quan Juan Ignacio de Miguel va abandonar Los Elegantes, per motius de treball, i va ser substituït com a cantant per Emilio López, després d'haver-se publicat el seu segon single, es van convertir en quartet i l'any 1983 publicarien un maxi-single a través del segell Rara Avis amb tres cançons: "La calle del ritmo" que escoltarem ara, "Cristina" i "Estoy fuera de sitio". Arran d'aquest disc van conèixer el locutor Rafael Abitbol, de Ràdio Espanya onda 2 que els va promociona i aconsegueix que gravin el seu primer LP que ell mateix produeix i es va titular "¡Ponte ya a bailar!", era l’any 1984 i el trauria el segell Zafiro. Los Elegantes van ser una de les bones bandes sorgides al Madrid de la movida. En aquest enregistrament Los Elegantes són el guitarrista Juanma del Olmo que havia tocat amb el mític grup Zombies, Emilio López que cantava i crec tocava també la guitarra, el baixista José Luis de la Peña que venia de Glutamato Ye-Yé i Carlos Hens davant de la bateria. L'últim baixista va ser Amando Cifuentes (ex Desperados), amb ell van gravar el seu últim disc "A fuego lento", l'any 1991 S'havien creat el 1979 i es van mantenir en actiu fins al 1991, encara que oficialment Los Elegantes mai van anunciar la seva dissolució. Val a dir que Los Elegantes no van ser un grup de vendes massives ni cap de llistes, però els seus treballs sempre van ser molt dignes, malgrat els esforços per comercialitzar-los de la discogràfica Zafiro que fins i tot els van fer gravar una versió del "Soy tremendo" de Rocky Roberts que es va publicar també en versió maxi single per a discoteques.

La Oreja de Van Gogh – Muñeca de trapo 2006

La peça que us porto ara per escoltar a Un Toc de Rock es trobava en l'últim àlbum que La Oreja de Van Gogh van gravar comptant amb Amaia Montero com a solista. El grup La Oreja de Van Gogh es va formar a Sant Sebastià, l’any 1996 i van ser una de les bandes més importants del pop espanyol durant el final del segle i principis del XXI. Es clar que si bé La Oreja de Van Gogh van començár sent una formació prácticament de culte que és produïen ells mateixos els seus discos, van passar a convertirse en una banda de llistes d’èxits molt comercial quan van fitxar per una multinacional, cosa que passa amb els grups molt sovint. La Oreja de Van Gogh estava integrat per Pablo Benegas, Álvaro Fuentes, Xabi San Martín, Haritz Garde i Amaia Montero que després d'editar aquest últim àlbum "Guapa / Más guapa" l’any 2006, els va deixar l'any següent per llançar-se ja en solitari. La veritat és que tant el grup amb la nova cantant Leire Martínez, com Amaia Montero pel seu compte, no és que hagin tingut trajectòries excessivament brillants des de llavors. Crec que la separació no va ser una bona idea per a ningú, peró a vegades l’afan de protagonisme i els cants de sirena de les cases de discos porta aquestas coses, després venen les sorpreses.

La Guardia – El túnel del adiós 1993

A l'àlbum "Contra reloj" del grup granadí La Guardia, mesclat a Los Angeles, publicat per Zafiro l'any 1993 i amb producció de Dusty Wakeman, trobàvem aquest gran tema que ens porten en clau de jazz i amb un bon treball de vibràfon, un instrument poc habitual a La Guàrdia i al rock, però que en aquest cas quadra perfectament donant-li un caire molt especial. Es van crear l'any 1982 anomenant-se La Guardia del Cardenal Richelieu i eren Manuel España (cantant i guitarra), Enrique Moreno Conejo (baix) i Carlos Gilabert (caixa de ritmes i teclats). L'any 1983 i amb només quinze anys d'edat, van gravar el seu primer single del qual sol es van editar 500 còpies, avui "Las mil y una noches" és peça de col·leccionistes. L'any 1985 s'incorporen Joaquín Almendros (guitarra) i Emilio Muñoz (bateria), passen a dir-se sols La Guardia i guanyen el Certamen de Pop Rock de Fuengirola gravant un maxi single com a premi. A partir d'aquest moment i després de fitxar per Zafiro i ser representats per Tibu, un gran professional i a més a més músic, comença l'ascens de La Guàrdia. L'any 1994 Juan Enrique Moreno va morir d'una malaltia cardíaca. La veritat és que en el si del grup ha hagut canvis constants i actualment només queda Manuel España (a la foto) dels membres originals. Des del any 2007 La Guardia són artistes del segell discogràfic barceloní Vale Music. Per cert la primera vegada que La Guardia va actuar a la província de Tarragona va ser a El Morell i la producció la vaig realitzar jo, va ser a la festa aniversari de Ràdio El Morell. Els teloners eren un grup de la meva escuderia, els cambrilencs Seis Disparos.

Rubi y Los Casino – Te podría besar (pero no debo) 1987

Aquest tema que també s'editarà com a senzill, obre l'àlbum "Hay amores que matan" que Rubi y Los Casinos van publicar l'any 1987 a través del segell independent Lollipop. Va representar la tornada de Rubi, si bé dels primers Casinos només trobàvem als argentins Ciro Fogliatta i Tito Larregui, al costat de nous components: el baixista, Óscar Guida i María Sánchez davant de la bateria, retornant a gravar com Rubi i Los Casinos. El disc va ser produït per Joe Borsani que també seria coautor d'algunes cançons. Tot i la seva qualitat, el disc va passar bastant desapercebut i les xifres de venda van ser decebedores. José Luis Borsani Selva, músic, productor, compositor, cantant i actor, va néixer l’any 1945 a Florencio Varela, població argentina propera a Buenos Aires. Va començar component cançons per Palito Ortega i format part del grup Los Tíos Queridos que es van donar a coneixer amb la cançó “Voy a pintar las paredes con tu nombre” que a España va ser un éxito de Los Mismos i Los Sírex, però que era una composición de Joe Borsani. Casat amb la cantant Maria Teresa Campilongo, tots dos ja a Espanya van crear Rubi y Los Casinos amb un gran hit "Yo tenía un novio (que tocaba en un conjunto beat)". Dins de la movida madrilenya Rubi y Los Casinos van ser un grup important i forman part de la història del  pop espanyol. Per cert María Teresa Campilongo, veritable nóm de Rubi, va néixer al barri de Flores, a Buenos Aires. A Rubi y Los Casinos també trobavem inicialment als argentins Ciro Fogliatta que havia estat teclista del grup Los Gatos i Tito Larregui com guitarra, junt a Antonio Melgar a la bateria i Antonio de la Vega. La veritat és que el grup no va resistir l'èxit obtingut i quan l'any 1982 va gravar el seu primer LP “Quiero bailar contigo” que va estar produït per Julian Ruiz, de la primitiva formació només quedava Rubi que es pot dir anava ja en solitari. Rubi va tornar a gravar l’any 1987 i ja no tornaria a treure un altre disc fins 2008. Per la seeva part, val a dir que Joe Borsani era una excel·lent persona que em va presentar un amic comú Mikel Barsa. Va morir a la seva casa madrilenya del barri La Latina, el 8 de juny de 2003. Va ser trobat pel seu germà amb signes evidents de violència i es va jutjar que havia estat assassinat. Els agents que es van desplaçar al lloc van comprovar que Borsani tenia una samarreta enrotllada al coll i que el pis "estava regirat".

Vainica Doble – Pobrecito Satanás 1997

Aquesta és la història del “Pobrecito Satanás” que sense adonar-se'n ha resultat que es troba en el món modern i actual i ara resulta que té molta competència ja no és l'únic "malvat" de la pel·lícula, per contra resulta que a l'actualitat podria arribar a ser gairebé un "angelet" en comparació amb els altres. No es refereixen a ningú en concret, però les Vainica Doble podrien estar perfectament referint-se, amb el seu agut i incisiu sentit de l'humor, al món de la política tal com l'estem vivint nosaltres. Si bé és cert i he de reconèixer-ho no tots els polítics són iguals, la veritat és que s'assemblen molt entre ells. La cançó es va incloure a l'àlbum "Carbono 14" que Vainica Doble van publicar l'any 1997 a través del segell Polygram i en el què la producció va estar a càrrec de Miguel Ángel Arenas. Vainica Doble, a les quals es va anomenar “Musas de la Modernidad”, eran Carmen Santonja Esquivias (Madrid, 4 de juliol de 1934 - Madrid 23 de juliol de 2000) i Glòria Van Aerssen que va néixer l'any 1932 i aquest tema va ser un dels singles del disc. Van sorgir l'any 1971 i amb alts i baixos es van mantenir en actiu fins a la mort de Carmen Santonja. La veritat és que van ser el que podríem qualificar com "un grup de culte" i van tenir molta popularitat entre els posmodernillos dels setanta, tot i que les xifres de venda dels seus discos no van estar mai en concordança amb aquesta popularitat i van treballar amb 8 companyies discogràfiques diferents. Elles van liderar la part femenina de l'anomenada "nueva ola" espanyola, sobretot madrilenya ja que a Catalunya, he de reconèixer, mai van tenir èxit. Carmen Santonja i Gloria Van Aerssen, Vainica Doble, van començar a col·laborar musicalment l'any 1966 i juntes van debutar en una pel·lícula de Marisol filmada en 1969 “Carola de día, Carola de noche”. Van començar com compositores i elles van ser les autores d'algunes cançons de Nuevos Horizontes, entre elles "El afinador de cítaras". Per Iván Zulueta van escriure tres cançons que es van incloure a la pel·lícula "Un, dos, tres, al escondite inglés". Va ser el bateria Pepe Nieto que havia estat component de Los Pekenikes, qui els proposa gravar un disc i sorgeix Vainica Doble, en 1971. Per cert en els seus principis les acompanyava un grup anomenat Los Tickets que posteriorment canviarien de nom i passarien a ser Asfalto. Van compondre i gravar cançons per a diverses pel·lícules i moltes sintonies de programes i sèries de televisió, entre elles “Con las manos en la masa” que estava presentat per Elena Santoja que era germana de Carmen, “Hoy también es fiesta”, “Tres eran tres”, “Furtivos”, “Juncal”,  etc. “Carbono 14”, l'àlbum on es trobava aquesta cançó que escoltem ara, és el seu disc més venut, encara que també el més comercial, possiblement és excessivament comercial i per això va ser molt criticat pels seus fans acèrrims, però es va vendre i crec que per a un artista també es tracta d'això quan treuen un disc, que el disc es vengui. En aquest treball compten amb la col·laboració d'Alejandro Sanz, Miguel Bosé i Ismael Serrano. La mort de Carmen als 66 anys d'edat marca la fi de Vainica Doble que la veritat, el que es diu actuar en directe van actuar poc. En total traurien 11 discos, l'últim "En família" al 2000.

Duble Buble – Clava’t 1987

La cançó donava títol al segon disc del grup català Duble Buble publicat l’any 1987. La lletra d'aquest tema és de l'escriptora Maria Jaén, però en el disc trobem també textos de Quim Monzó i Ramon Barnils. A mi aquesta escriptora, Maria Jaén, sempre m’ha fet gracia, sobre tot quan la vaig descubrir gracies a La Trinca que va fer servir el títul del seu llibre més popular per un skets a la televisió, es tracta del “Amorrada al piló” que crec va guanyar un premi de literatura erótica. Duble Buble, aquesta banda mixta era d'Osona i "Clava't" va ser el millor LP de la seva curta carrera discogràfica. Tan sols van gravar tres discos i un recopilatori.  Formaven Duble Buble: Mari Martínez (veu), Ramón Ferrer (guitarra), Jaume Coromina "Met" (veu), Lluïsa Latorre (teclats), Francesc Latorre (baix), Leonci Coromina "Fonso" (bateria) i un jove Pep Poblet (saxòfon i clarinet) que te una interesant carrera en solitari i a acompanyat a molts dels gran cantants i músics catalans els darrers anys. Duble Buble es van crear a principis dels 80 i es van desfer l’any 1989, si bé en el 2007 van regrabar les seves cançons i van tornar a la carretera, encara que no us podria dir si eren els mateixos components. Duble Buble van ser un dels grups que a finals dels 80 van participar en una gira anomenada "Música Viva" per petites sales de  Catalunya, patrocinada i subvencionada per la Generalitat, en un primerenc intent per promocionar el rock fet en català, posiblemente un sistema millor que el actual que consisteix en comprar les primeres trescentes copies de cada CD. A part dels Duble Buble també hi eren Detectors, N’Gai N’Gai, Bocanegra, TR, Dioni Oliver, Grec, Octubre i crec que em deixo algú.

Cómplices – Los Tejados 1990

Escoltarem al programa d’avui un bon grup d’origen gallec i una bona cançó. L’any 1990 Cómplices, convertits ja en duet, treuen l’àlbum “La danza de la ciudad”, del que la cançó més populat va estar "Es por ti", però jo ara us porto a Un Toc de Rock aquesta que al meu parer sempre ha sigut molt millor i on Teo i María ens parlan de les coses que es veuen quan mires el mon des de els terrats. Es una lletra força interesant. Parlem ara dels orígens del grup. Quan es va desfer els Golpes Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l'any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella. Inicialment Cómplices eren, a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo, semble ser que es van pendre a pit alló de “Quereos y multiplicaos” que deia la Bíblia. i Cardalda, ja sol a Cómplices, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. En total Cómplices han editat 13 àlbums, l'últim l'any 2010, "Cómplices 20 años", un recopilatori de grans èxits amb bones col·laboracions, entre ellas duets amb Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de Morfeo.

Joan Manuel Serrat amb Paco de Lucía – Salham Rashid 1988

La veritat es que jo sento una especial debilitat per Joan Manuel Serrat i ara el porto de nou a Un Toc de Rock, i al programa d'avui escoltarem un bon tema que és tot un crida contra la descriminación de l'home només pel color de la seva pell i el seu pais d’origen. Els somnis dels extrangers que arriven al pais pensant que aquí “lliguem els gossos amb llonganisses” i és troban amb la crua realitat. Encara que i tal com el Nano reflecteix en la lletra d'aquesta extraordinària cançó que compta amb la col·laboració d'un altre gran entre grans, el guitarrista Paco de Lucía (tots dos a la foto) que ens va deixar el 2 de febrer del 2014, quan es trobava a Playa del Carmen, México. Ens parla sobre que no tot és tan bonic ni tan lleig, ni tan dolent ni tan bo com es pretén quan l'altruisme cega la raó i només volem veure una part de la veritat. Aquest tema es va incloure en un dels millors discos de Serrat, "Material sensible", un bon disc que no és un dels més recordats del Noi del Poble Sec, tot i la seva qualitat. Es va publicar l'any 1989 i està cantat en català, no hem d'oblidar que Serrat alterna les seves produccions en les dues llengües, català i castellà. En aquest disc també van col·laborar Ana Belén i el saxofonista Pedro Iturralde, considerat com un dels millors del món. La producció, arranjaments i direcció musical de l'àlbum va estar a càrrec de Josep Maria Bardagí (Barcelona, 11 d'octubre de 1950 - 24 de febrer de 2001). Totes les cançons del disc estan escrites lletra imúsica per Serrat, excepte "La Lluna" que la lletra la van escriure Serrat i el polític i poeta mexicà Jaime Sabines que per cert, va morir l'any 1999. En aquest àlbum s'incloïen també dues cançons históriques en la carrera de Joan Manuel Serrat “Kubala” i “Barcelona i jo”.

La Puerta de los Sueños amb Jofre Bardagí – Llàgrimes al cel 2008

L’any 2008 els catalans La Puerta de los Sueños van publicar un àlbum que es va titular “Tres” en el que trobavem una bona versió del gran èxit d’Eric Clapton, escrita en memoria del seu fill Conor. Us explicaré l’historia de la cançó. El 20 de març de 1991, el fill d’Eric Clapton amb quatre anys d'edat, va morir en caure del pis cinquanta i escacs d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el va reflextir Eric Clapton en el tema "Tears in Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will Jennings. La cançó apareix primer a la banda sonora de la pel·lícula "Rush" i després en el seu àlbum de 1992 "Unplugged", pel qual va rebre sis Grammy l’any 1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i Millor cançó de rock de l'any. "Llàgrimes al cel" va arribar al segon lloc del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el primer lloc de les llistes setmanals. Ocupa la posició 353 de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone. El grup La Puerta de los Sueños han editat diversos discos tant en català com en castellà i es que aquest tercet a cavall del pop i rock, són francamente bons. La Puerta de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havia treballat en diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic Fede Sardà. La Puerta de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”. En aquesta versió del tema d’Eric Clapton comptan amb la col·laboració del cantant Jofre Bardagí que encara que ara va en solitari, va formar part del grup Glaucs que l’any passat han tornat. Crec que aquesta peça es va incloure en un dels discos de la Marató de TV3, peró no estic segur. Per tant i com us dic sempre, no hem feu gaire cas.

Antonio Restucci – Misterioso amor 1995

El músic xilè Antonio Restucci, nascut a Santiago el 8 d'octubre de 1956, és un bon guitarrista, multiinstrumentista, compositor i luthier, és a dir fabricant d'instruments. Va començar amb només quinze anys i acompanyava a la guitarra al cantautor brasiler Manduka, al costat de músics de Los Jaivas. Va escriure cançons i als 18 anys ja treballava com a compositor. Entre els anys 1976 i 1986 es va convertir en luthier, construint instruments com el charango, rabel i saltiri. Es diu que va trigar 10 anys a construir una mandolina, tenia que ser perfecta. Va formar part dels grups El Arca, Palisandro i el trio La Hebra. La seva estada a Madrid li va fer descobrir el flamenc i aquella música amb accent de sud espanyol el va influenciar i molt en els seus primers discos en solitari. En total ha tret set àlbums en solitari i aquest tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock us el he extret de l'àlbum "Plaza del Ángel" que es va publicar l'any 1995 i va ser el seu segon treball discogràfic en solitari. Els músics en aquest disc són Antonio Restucci (guitarra espanyola, elèctrica, mandolina i baix sintetitzat), Marcelo Aedo (baix) i José Lopretti (baix i tabla)

Dioni Velázquez – Otoño sin final 1979

La veritat és que tant Quimet Curull amb el que faig El Temps Passa, com Montse, em diuen que quan escoltem a Los 3 Sudamericanos jo sempre insisteixo que el guitarrista argentí d'Entre Ríos, Dioni Velázquez forma part del grup en la seva última etapa i parlo d'un dels seus discos en solitari en el qual ens demostra amb plenitud quan gran guitarrista és. Però em diuen que molt parlar de Dioni Velázquez i no l'he posat i això he de reconèixer, encara que dolgui que és una veritat, però crec que a mitjas, jo penso que si l'hem escoltat alguna vegada. Avui m'he proposat posar-ho i per això escoltem el "Otoño sin final" que va interpretar i va compondre Dione Velázquez per acabar el programa d’avui de Un Toc de Rock. El LP es va titular "Para los dos...", va ser publicat pel segell RCA l'any 1979 i aquesta cançó es va extreure en single promocional. El tema va ser la sintonia d'un culebró brasiler que em sembla recordar va protagonitzar Rubens de Falco i que es va titular "La Sucesora". Em sento orgullós de dir que aquest LP segueix estant a la discoteca de casa i es troba en perfecte estat. Després de tenir una interessant, encara que poc abundant, carrera discogràfica, Dioni Velázquez es va incorporar a Los 3 Sudamericanos que havien funcionat molt bé de 1959 a 1984 sent Alma María, Casto Darío i Johnny. De fet va estar la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que l'any 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez que avui hem escoltat per tancar el programa i Los 3 Sudamericanos encara es mantenen en actiu.

La frase per acabar avui es del filósof, escriptor, novel·lista, dramaturg, activista polític, biògraf i crític literari francès Jean Paul Sartre, de nóm complert Jean-Paul Charles Aymard Sartre (París, 21 de juny de 1905 - París. 15 abril 1980) que que va dir parlant de política:

“S’abandona l’esquerra, es camina un bocí en la

foscor i, de sobte, es troba un a la dreta”

Acaba Un Toc de Rock per avui. Jo soc Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta i fotre el camp, però us deixo amb la companyia de totes aquelles emissores per les que en escoltes i per les que sortim a l'aire dues vegades cada setmana, a part de les repeticions. Porteu-se bé i fins el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)