Un Toc de Rock 09-35

Al programa d’avui farem un recorregut musical molt variat i escoltarem a Eric Clapton amb Derek & The Dominos, al costat de Sad Cafe, Supertramp, Faith Band, Chicago, Foreigner, Cristopher Cross, Sniff'n' Tears, Steely Dan, Dire Strait i Slade que van ser un dels grups líders del glam rock. A Un Toc de Rock tindrem música i espero que records, fragments de l'ahir que anem deixant enrere i escoltant-los potser penseu en algun moment "Què vella és la meva joventut”. Des de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana i les repeticions, ara tocarà obrir la barraqueta i ho faré amb la banda creada per el gran Mano Lenta, Eric Clapton, on va comptar amb el també genial guitarrista Duane Allman, un músic que va morir en accident el 29 d'octubre de 1971. Jo soc Mario Prades.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Derek & The Dominos – Layla 1970

Ara i per començar el programa us parlaré i escoltarem a Eric Clapton i la seva cançó “Layla”. Clapton no volia ser protagonista, li agradava trobar-se enmig d'un grup i per això va trigar tants anys a gravar en solitari. Mentrestant va formar part i va crear uns quants grups històrics com Els Bluesbreakers de John Mayal, The Yardbirds, Cream, Blind Faith, etc. per marxar-se als Estats Units i unir-se a la banda de Delaney, Bonnie & Friends. A la primavera de 1970 i després d'haver probat de gravar un àlbum en solitari, Clapton va crear Derek & The Dominos amb el teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle i el bateria Jim Gordon que havien militat també a Delaney, Bonnie & Friends. La banda va llançar tan sols un àlbum d'estudi "Layla and Other Assorted Love Songs", que va comptar amb el guitarrista Duane Allman (20 de novembre de 1946, Tennessee - 29 d'octubre de 1971) de la Allman Brothers Band. També van gravar un parell de directes. "Layla" va ser la cançó estrella d'aquest LP, havia estat composta per Jim Gordon i Eric Clapton i aquest es va inspirar per compondre "Layla" en una llegenda amorosa persa titulada "La història de Layla i Majnun", peró també es diu que la va escriure per l’amor que sentia per Pattie Boyd (a la foto), esposa del seu gran amic George Harrison. El tema no va aconseguir arrivar a les llistes d'èxits fins a 1972 i es va editar com single en dues versions diferents, una el 1971 i una altra més llarga, a l'any següent que és la que estem escoltant ara a Un Toc de Rock. De fet el temps ha reconegut la qualitat d'aquest tema sent avui en dia considerada com una de les cançons d'amor més destacades del rock. L’any 2004 la revista Rolling Stone la va incloure en el lloc número 27 de la seva llista de les 500 millors cançons de tots els temps. L'àlbum "Layla and Other Assorted Love Songs" es va gravar entre agost i setembre de 1970. Us explicaré una dada curiosa. Quan Eric Clapton va començar a tenir problemes molt seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per ots, va ser el seu amic George Harrison qui el va ajudar, va portar-lo a casa seva,ajudan-lo a desenganxar-se i ell, "home agraït", per dir alguna cosa, li va pagar al seu amic Harrisondemostrant-li el seu agraïment d'una forma curiosa, es va enrotllar amb la seva dona Pattie Boyd que va abandonar l'ex-beatle i va marxar-se a viure amb ell. Eric Clapton és conegut en el món musical pel sobrenom de Slowhand que ve a significar Mà Lenta. Per cert, la mare de Clapton, Patricia Molly Clapton, tenia només 16 anys quan aquest va néixa, fill d'un soldat canadenc que els va abandonar i el nen va créixer amb la seva àvia, Rose i el seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva mare era la seva germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una comèdia o un drama de pel·lícula o culebrón, pot passar molt més a prop del que ens imaginem. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys.

Dire Straits – Sultans of Swing 1978

Aquest és un dels principals temes en la carrera del grup britànic Dire Strait, la banda creada l'any 1977 a Londres per l'escocès Mark Knopfler (guitarra i cantant), amb el seu germà David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria) i que es van dissoldre l'any 1995. La cançó es trobava en el seu primer disc titulat "Dire Strait" que es va publicar el 8 de Juny de 1978 a Anglaterra i va ser el principal single extret de l’àlbum, encara que va començar a vendres ja a l'octubre, aconseguint el lloc 10 tant al Regne Unit com als Estats Units, on aquest single va vendre 2 milions de còpies. El grup va gravar aquest sencill amb tan sols 100 lliures, tot el seu capital en aquells moments. En el tema expliquen la història d'una banda que toca en un característic pub al sud de Londres. En la seva lletra, Mark Knopfler, descriu un petit bar amb un públic minoritari i entregat on es toca una música poc habitual en aquell temps, quan no es concebia que una banda de rock & roll pogués tocar amb trompeta o saxo. Així, Mark mostra la seva debilitat pel jazz i estils com el dixie i el honky tonk, dels que hi ha a la cançó. El tema va ser regravat per Dire Strait en diverses ocasions, es va incloure de nou en l'àlbum "Alchemy", al "Live at the BBC" i en el concert homenatge a Nelson Mandela pel seu 70é aniversari, on es poden comprovar com l'han anat variant al llarg dels anys. Aquesta versió que escoltem ara és la primera de totes, encara que anteriorment hi ha una gravada en directe que ara no se si s'ha arribat a incloure en la seva discografia original. Aquest primer àlbum va ser remasterizado i editat en versió CD el 19 de setembre del 2000.

Sniff’n’ The Tears – One love 1980

Són una banda britànica que va tenir el seu major moment de glòria a principis dels 80, Mark Knopfler sempre va dir que quan començaren Dire Straits imitaven als Sniff'n'The Tears, banda liderada pel cantant, compositor, pintor i dissenyador gràfic Paul Roberts. El seu major hit va ser la cançó "Driver's Seat" de l’any 1978. "One love" que escoltem ara, es trobava en el segon àlbum dels Sniff’n’ The Tears publicat el 1980 i titulat "The Game's Up". La banda la formaven en aquest disc Paul Roberts líder del grup, cantant i guitarra junt a Loz Netto i Mick Dyche a les guitarra i cors, Mike Taylor als teclats, Nick South s’encarrega del baix i Noel McCalla als cors. Van contar a les gravacions amb tres bateries Paul Robinson, Richard Bailey i Richard Marcangelo. La producció del disc va estar a carrec de Steve Lipson. La veritat es que els Sniff’n’ The Tears sempre van tenir problemes amb els bateries per la qual cosa Paul Roberts utilitzava habitualment músics d'estudi per les grabacions i mercenaris per els directes. El grup es va desfer a principis dels 90 si bé Sniff’n’ The Tears es van refer en aquest nou segle. Per cert que les portades dels seus discs, autèntiques obres d'art, les realitza el mateix Paul Roberts que també es disenyador gràfic. Val a dir que la cançó no es va classificar en cap llista. Paul Roberts néix a Tiverton, Devon, l’any 1948.

Supertramp – Cannonball 1985

Els Supertramp van ser la gran banda del simfonisme britànic amb Roger Hodgson al capdavant. El disc més venedor en la carrera de Supertramp ha estat "Breakfast in America" que va aconseguir el lloc 3 en les llistes, peró aquesta cançó de Supertramp que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el LP "Brother Where You Bound" que van editar l’any 1985 i en aquesta època Roger Hodgson ja els havie deixat per seguir en solitari i el grup Supertramp l'integraven en aquesta gravació Rick Davies veu, piano, harmònica i teclats, al costat de Dougie Thomson al baix, Bob Siebenberg que tocava bateria i percussió i John Helliwell al saxofon, teclats, guitarra i cors. L'àlbum de Supertramp, va aconseguir el lloc 21 en les llistes del Billboard i va ser Disc d'Or, sobre tot gracies a aquesta cançó que es va edità en single i també en versió maxi-single, si be el maxi que hem van enviar els de la EMI era la edició americana a 33 rpm i tapes de cartro gruxut. Després de patir nous canvis en dues ocasions més, Supertramp (a la foto la formació original) es van dissoldre, sembla ser que definitivamente, l’any 2002. Curiosament Supertramp van ser un grup que van vendre sempre més als Estats Units que a la seva Anglaterra natal (a la foto la formació original).

Steely Dan – Hey Nineteen 1980

Anem a escoltar ara als Steely Dan a Un Toc de Rock, amb aquest bon tema que va ser composat per Walter Becker i Donald Fagen, incloent-se en el seu àlbum "Gaucho", setè disc d'estudi de Steely Dan i que es va publicar l’any 1980. La cançó va sortir en single incloent "Bodhisattva" que no era del LP, es tractava d'una gravació en directe, a la cara B. El disc petit va arribar a la desena posició en les llistes del Billboard. En aquest enregistrament i al costat de Donald Fagen (veu, piano i sintetitzadors) i Walter Becker (guitarra i baix), van intervenir Rick Marotta (bateria), Hugh McCracken (guitarres), Victor Feldman i Steve Gadd (percussions) i als cors Frank Floyd i Zack Sanders. Val a dir que Steely Dan van ser un dels millors grups sorgits de la fusió del rock, el jazz i el funky. La veritat és que des que es va gravar el segon disc de Steely Dan, Donald Fagen i el seu company (a la foto recent) es van acostumar a treballar amb molts músics d'estudi, cosa que confereix gran qualitat als seus enregistraments, però va motivar que deixessin de fer gires. Durant els anys 70, els seus discos mostraven una gran qualitat i es venien molt bé, però en arrivar el 1981 es van desfer i cada un es va llançar pel seu compte si bé la carrera de Donald Fagen va ser més exitosa. Steely Dan va tornar a reunirse l'any 2000 publicant "Two against nature", des de llavors la parella no ha parat de treballar, realitzant gires i amb nou discos, de fet han publicat set àlbums, entre discos d'estudi, directes i recopilacions, a part de discos individuals

Faith Band – Dancin’ shoes 1978

Aquesta bona banda nord-americana d'AOR són uns desconeguts al nostre país, tot i que en el seu moment l'àlbum "Rock'n Romanç" va estar a punt d'editar-se, l’any 1978, però finalment la discogràfica Ariola va decidir no fer-ho i va quedar inèdit a Espanya. Era el tercer disc d'aquest grup creat a Indianapolis, Indiana, l'any 1973 i el tema es va publicar en single arribant al lloc 20 del Billboard, mantenint-se diverses setmanes a les llistes. En aquest àlbum el grup està integrat per Carl Storie (cantant i harmònica), David Bennett (guitarres), John Cascella (teclats, saxo i cors), Mark Cawley (baix) i Dave Barnes (bateria). Aquest tema que us he seleccionat ara per compartir en Un Toc de Rock era una composició del cantant Carl Storie (a la foto), però en 1979 va ser versionada i col·locada en les llistes britàniques pel bateria i cantant britànic Nigel Olsson que durant molts anys va formar part de la banda d'Elton John.  Per cert Nigel ha tret set discos en solitari, encara que aquest tema va ser el seu gran èxit. Els Faith Band van publicar en total set àlbums, entre discos d'estudi i recopilatoris. Quan es van separar Carl Storie i el baixista Mark Cawley van crear el duet Blinding Tears, l'any 1985, i també van gravar en solitari, Dave Bennett va treure un disc pel seu compte i va treballar formant duet amb el seu germà Terry Bennett i el teclista i saxo Johnny Cascella es va unir a la banda de John Cougar Mellencamp, va morir l'any 1992. Els Faith Band es van reunir de nou i van gravar un altre disc l'any 2013, però jo els he perdut la pista.

Sad Cafe – She Do for me 1981

Tal i com us vaig prometre en un passat programa, i el que es promet s'ha de complir-lo, anem a escoltar de nou al grup britànic Sad Cafè a Un Toc de Rock ja que es tracta d'una banda de gran qualitat i amb molt bons músics. Aquest tema us el extrec des de l'àlbum amb el qual jo vaig descobrir tardanament a Sad Cafe i que tenia un títol i una portada molt espanyols. Es va titular "Olé" i com comprovareu al blog, la portada mostrava un toro de lídia amb les seves banderilles i tot, però molt futurista ja que es tractava d'un toro-robot. L'àlbum va aconseguir la posició 72 en el Regne Units, però no es va classificar en els Estats Units. Sad Cafe que en total han publicat nou discos, l’últim l’any 1989, eren de Manchester, es van crear l'any 1976, van publicar el seu primer àlbum “Fanx Tara” l’any 1977 i van estar en actiu fins al 1990, encara que van tornar al 98 per separar-se una altra vegada i tornar definitivament l'any 2012, segueixen en actiu. És curiós perquè tot i que Sad Cafe han publicat discos a Espanya, con aquest d’avui, són pràcticament uns desconeguts al pais. Hi ha hagut molts canvis de components a Sad Cafe, un grup pel qual ha passat Paul Carrack, Vic Emerson, Ashley Mulford, Steve Piggot i un munt més, però en aquest enregistrament Sad Cafe l'integraven Ian Wilson (guitarra i cors), Paul Young (cantant), Des Tong (baix i cors), Dave Irving (bateria i cors), Ashley Mulford (guitarra), Lenni Zaksen' (saxos) i Vic Emerson (teclats i cors) que havie format part dels Emerson, Lake & Palmer. Per cert, el cantant Paul Young, nascut el 17 de juny de 1947, va morir el 15 de juliol del 2000.

Foreigner – Girl on the Moon 1981

Aquest és un dels principals temes que es van recollir a l'àlbum "4", al costat de "Waiting for a Girl Like You", del grup nord-americà Foreigner, una de les grans bandes de AOR i que es un disc conegut popularment com "Foreigner 4". La cançó va ser composada per Mick Jones i Lou Gramm, principals compositors de la banda. Us explicaré una curiositat, inicialment l'àlbum s'havia de dir "Silent Partners" i la portada, dissenyada per l'agència Hippnosis, era en blanc i negre, representant a un home jove al llit, amb un parell de binoculars que apunten per sobre. El disseny original va ser rebutjat per els nois de la banda, ja que van creure que era massa "homosexual" i finalment van decidir canviar-ho per "4" i la portada que veurieu al blog, amb tan sols el número, tret d’una imatge del cinema, de la numeració quan comença una pel·lícula. En a aquesta gravació els Foreiger són Lou Gramm (cantant i percussió), Mick Jones (guitarra, teclat i cors), Rick Wills (baix i cors) i Dennis Elliott (bateria i cors), però van comptar amb un munt de músics de suport, entre ells Junior Walker (saxo), Hugh McCracken (guitarra slide), Thomas Dolby (sintetitzadors), Robert John "Mutt" Lange (cors), Larry Fast (sintetitzador seqüencial), Michael Fonfara (teclats), Mark Rivera (saxo), Bob Mayo (teclats) i Ian Lloyd (cors). L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes del Billboard, així com un parell dels singles que es van extreure, encara que aquest tema que escoltem ara no es va publicar en format senzill. Foreigner estava integrada per músics britànics i nord-americans i es va crear a Nova York l'any 1976. Un dels fundadors Ian McDonald venia del mític grup anglès King Crimson. Inicialment van ser sis components, però al llarg dels anys han hagut molts canvis en la formació de Foreigner que es calcula han arribat a vendre més de 80 milions de discos a tot el món, gairebé 38 milions només als Estats Units.

Slade – My oh my 1983

Ens prepararem per la recta final de Un Toc de Rock, tres cançons més i acabarem per avui, amb els Slade, un grup britànic que van ser la part més heavy del glam dels 70 i 80 o potser seria millor dir que van ser la part més glam del heavy d'aquells anys. Slade es van formar a Birmingham, l’any 1966. Una dada anecdòtica d'ells és que en els títols de les seves cançons gairebé sempre hi ha faltes d'ortografia, no se si perquè casualment va succeir així en el seu primer disc i els va agradar o ho van fer expressament des del principi. La veritat es que jo aposto per el primer raonament. El grup Slade, una banda plena de glamour que sempre vestien de forma molt estrafolària, l’integraven els músics Noddy Holder, Dave Hill, Jimmy Lea i Don Powell. Curiosament i malgrat el seu èxit internacional, mai van arribar a ser estrelles del mercat americà, però van influir i molt en grups com Kiss. El tema que escoltem s'allunya del seu so rítmic, contundent i pesat al que ens tenen acostumats, és una "peaso cansión" que estava recollida en el seu àlbum "The Amazing Kamikaze Syndrome" que Slade van publicar l’any 1983, quan ja començava el seu declivi i va aconseguir la segona posició en les llistes angleses. Va ser tota una alenada d'aire fresc en la seva carrera. La veritat és que us recomano veure els vídeos de Slade, alucinareu. Vestien amb robes estrafolàries i de colors super vistosos, botes d'altes plataformes, tocats cridaners alguns d'ells... En fi, en directe els Slade, un dels millors grups del glam-rock, eren tot un espectacle i musicalment tota una canya.

Chicago – Hard to say I’m sorry 1982

Ara a Un Toc de Rock d’avui escoltarem als Chicago que són, juntament amb Blood, Sweat & Tears i Wheater Report, les bandes més representatives del jazz-rock als Estats Units. Chicago es van crear l’any 1967 i com us vaig dir en programas de la passada temporada, van tenir problemes pels drets del nom. Inicialment es van fer dir Chicago Transit Authority, però resulta que aquest era el nom de l'empresa de transport públic de la ciutat, la companyia de tramvies, i ells es van veure forçats a canviar-lo després del primer disc per que a l'empresa metropolitana no els hi va fer cap gracia. Per cert i cosa curiosa, El "Chicago 1" perquè ells sempre han numerat els seus discos llevat recopilacions i directes, als Estats Units es va vendre com a doble vinil, però aquí els directius de CBS no ho tenien clar i van treure dos LP's simples, el primer es va titular "Chicago" i el segon "I'm a man". Ah, el seu segon disc als Estats Units també va ser doble, cosa que era tot un repte per a una banda novell. Chicago va estar integrat inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue), Terry Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera (baix i veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven en decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar "Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry", que ho podriem traduïr com “Resulta molt dur dir ho sento” que va pujar ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la popularitat i que ara sona per vosaltres a Un Toc de Rock, demostran que molts crítics, en masses ocasions: "Quan no posan la pota, es perque l'estan cambian de lloc"

Christopher Cross – Arthur's Theme (Best That You Can Do) 1981

Al llarg de la seva carrera el cantant texà Christopher Cross a conseguit 3 Grammy i 1 Oscar, l’estatueta la va obtenir per el tema de la pel·lícula "Arthur" que va estar protagonitzada per l’actor Dudley Moore l'any 1981 i que a Espamya se li va fer un afegitó i es va dir “Arthur, el soltero de oro”. Ara "Arthur's Theme (Best That You Can Do)", tot un altre “peaso cansión” que va ser número 1 del Billboard, l’escoltem a Un Toc de Rock per concliure el programa d’avui. El tema ha estat molt versionat al llarg dels anys. Però su parlem de l'historia musical de Christopher Cross, el single amb el tema “Sailing” posiblement és el més important en la carrera del cantant Christopher Cross i va aconseguir un dels Grammy gràcies a ell, va ser escollida com "Cançó de l'Any" i va ser número 1 als Estats Units, Canadà i Austràlia. Va estar produït per Michael Omartian. El senzill havia estat extret del seu primer àlbum titulat simplement "Christopher Cross", editat el desembre de l’any 1979. La cançó va ser utilitzada a mitjans dels vuitanta per a un anunci dels cigarrets Winston. El cantant, guitarra i compositor Christopher Cross, de veritable nom Christopher Charles Geppert, va néixer a San Antonio, Texas, el 3 de maig de 1951. Un altre dels èxits importants de Christopher Cross va ser "Ride Like the Wind", inclòs també en el seu disc de debut en el que van participar, a més de Christopher Cross (cantant i guitarra), Larry Carlton (guitarra), Valerie Carter (veus), Lenny Castro (percussió), Victor Feldman (percussió), Chuck Findley (trompeta), Jay Graydon (guitarra), Don Henley dels Eagles (veus), Jim Horn (saxo), Eric Johnson (guitarra), Jackie Kelso (saxo), Nicolette Larson (veus), Myrna Matthews (cors), Marty McCall (cors), Lew McCreary (trombó ), Michael McDonald (veus i cors), Rob Meurer (teclats), Michael Omartian (sintetitzadors i cors), Stormie Omartian (cors), Tomas Ramírez (saxo), Don Roberts (saxo), Andy Salmon (baix), JD Souther (cors) i Tommy Taylor (bateria).

La dita per concloure el programa d’avui es del polític asturià José Luis González Quirós que va dir

“La democràcia és l'art de saber en què es gasten

els nostres diners els que manen”

Acabaré Un Toc de Rock per avui, plego els trastets i us dic adeu. Jo soc Mario Prades i tancaré la barraqueta, però us deixaré ara amb companyia de les emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana, a part de les repeticions, és clar o pot ser o fagis via internet a través del blog o el facebook de Montse Aliaga. Fins el proper programa, porteu-se bé.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)