Un Toc de Rock 09-33

Avui tindrem rhythm and blues, blues i música amb molta força i clar color negre, encara que molts dels artistes que ens acompanyaran en aquest viatge pel passat, per la història musical de l'últim segle, són blancs. Escoltarem a Eric Clapton, Ray Charles, BB King, Bonnie Raitt, els Blue Brothers, John Lee Hooker... Junior, Joe Cocker que ens va deixar el passat mes de desembre, Peter Green, Charlie Musselwhite i uns quants més. Per tant i des de totes aquelles emissores per les que escoltes Un Toc de Rock dues vegades per setmana, obriré la barraqueta escoltant al guitarrista angolès Nuno Mindelis que tot i ser africà, també es blanc. Soc Mario Prades i us diré alló de sempre, per variar.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Nuno Mindelis & Double Trouble – The Grass is Greener 1999

La banda texana Double Trouble van ser el grup d'acompanyament del recordat guitarrista Stevie Ray Vaughan, encara que abans de la seva mort, produïda en accident d'helicòpter ja havien trencat les seves relacions professionals i l'últim disc de l'insigne guitarrista el va gravar amb el seu germà Jimmy Vaughan. En aquesta ocasió el grup acompanya el guitarrista africà Nuno Mindelis, nascut el 7 d'agost de 1957 a Cabinda, Angola, encara que ell és blanc i d'origen portuguès, no heu d'oblidar que Angola va ser una colònia portuguesa fins a la seva independència. És clar que en algunes fonts el citen com brasileiro, possiblement pel fet d'haver gravat un àlbum amb temes clàssics de Brasil. Val a dir quan parlem de Nuno Mindelis que és un guitarrista genial al qual molts experts han comparat amb Jimmy Page, però autodidacta i que fins i tot les seves primeres guitarres se les va construir ell. Va estar molt influenciat per la música d'Otis Redding i els Booker T & The MG's, Nuno Mindelis va debutar discogràficament l'any 1991 amb l'àlbum “Blues & Derivados”. Aquest tema que us he seleccionat avui per començar Un Toc de Rock l'he extret del seu àlbum "Blues On The Outside" que es va publicar al 1999 i va ser el seu cinquè disc, amb ell es va presentar al 25è Montreal International Jazz Festival que es va celebrar l'any 2001.

Peter Green Splinter Group – Big change is gonna gome 1999

Amb aquesta cançó s'obre el quart àlbum, titulat genèricament "Destiny Road" que el genial guitarrista britànic de blues Peter Green va publicar com Peter Green Splinter Group també l'any 1999. El tema va ser escrit pel cantant i compositor Roger Cotton que en aquest àlbum és el pianista. El Peter Green Splinter Group l'integren, a més de Peter Green (guitarra, harmònica i cantant), Nigel Watson (guitarra, mandolina i cors), Roger Cotton (piano), Pete Stroud (baix), Larry Tolfree (bateria, congues i percussió), Jennie Evans & Debbie Miller (cors), Derek Nash i Joe Green als saxos i Kate Shortt, Guy Theaker, Malcolm Allison i Naomi Fairhurst a la secció de corda. El productor va ser Pete Brown. Peter Green es diu en realitat Peter Allen Greenbaum i va néixer el 29 d'octubre de 1946 a Bethnal Green, Londres. Va ser un dels fundadors del mític grup britànic Fleetwood Mac i va liderar la primera època, la més propera al  R & B i ha estat reconegut com un dels guitarristes britànics que més han influït en els músics de la seva generació i les posteriors. Entre els guitarristes que han reconegut tindre influencies de Peter Green es troben Gary Moore, Ritchie Blackmore, Joe Perry, Dave Edmunds i Bernie Marsden, sense oblidar r al argentí Pappo. Peter Green a mitjans de la dècada dels setanta va sofrir problemes mentals i psicològics, sent sotmès a teràpia electroconvulsiva. Degut a la seva malaltia s'explica el seu període letàrgic i convuls. Al 1977 i després de ser arrestat per disparar amb un rifle a una persona, va ser internat en una institució mental a Londres. Encara que en els vuitanta va tornar a gravar, la seva obra no és precisament brillant, va tornar a recuperar el seu estatus d'excel·lent guitarrista quan va crear, l'any 1990, el Peter Green Splinter Group.

Joe Cocker – Fire it up 2012

Joe Cocker, el que semblava l'incombustible rocker i al que li deien "El blanc amb la veu negre", ens va deixar el passat 22 de desembre, a Crawford, Colorado, on residia, a causa d’un càncer de pulmó. Ara anem a escoltar la cançó que donava títol al seu últim disc abans de morir, publicat el 6 de novembre del 2012, si bé a Espanya es va editar el 27 de novembre, es tracta de "Fire it up". És clar que com sol ser habitual en la discografia de Joe Cocker, és tracta d'una versió. La cançó va ser escrita per Ian Frew, Marty Dodson i Johnny Reid i aquest últim, cantant i compositor canadenc, ja l'havia gravat i portat a l'èxit, a principis del mateix any 2012. Entre el munt impressionant de músics que han participat en l'enregistrament d'aquest àlbum, el 33 disc gravat en estudi per Joe Cocker, trobem a Ray Parker Jr, Chris Chaney, Dorian Crozier, Tom Bukovac, Julie Gegant, Roger Wilkie, Melinda Porto, Nicholas Tubbs, Melanie Fernandez, Richie Ferris, el RDVZ A Capella Group, Julie Waters i un llarg etc. encara que la banda oficial de Joe Cocker al disc i les gires està formada per Nick Milo, Steve Grove, Jack Bruno, Gene Black, Oneida James-Rebeccu, Nikki Tillman i Kara Britz. L'anglès John Robert Cocker va néixer el 29 de maig de 1944, a Sheffield. Era un amant del bourbon, recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic amb un pet d'impressió. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells era... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme del Priorat, vaig envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó si, sols vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo m'havia equivocat en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell feia a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe Cocker".

Blue Brothers – Everybody needs somebody to love 1980

Aquest tema va ser un dels grans èxits de Solomon Burke, el que va ser considerat Rei del Soul després de la mort d'Otis Redding. Aquesta és la versió que van realitzar els Blue Brothers del tema escrit per Jerry Wexler, Bert Berns i el mateix Solomon Burke. Us el he extret de la banda sonora de la seva primera pel·lícula que als Estats Units es va titular simplement "Blue Brothers", però que a Espanya va passar a ser “Granujas a todo ritmo”. La veu solista és la de Jake i l'harmònica va estar a càrrec de Elwood. Que són els personatges interpretats per John Belushi i Dan Aykroyd respectivament. Cal dir que els Blue Brothers no existien, van sorgir com a personatges en un xou humorístic "Saturday Night Live" de la televisió americana, de fet en els seus inicis van utilitzar músics de l'estudi de TV, posteriorment van decidir posar-se realment en marxa i van buscar una banda de luxe, tots ells grans instrumentistes, entre els músics es trobaven membres de Booker T. & The MG's. Utilitzaven un truc en els seus enregistraments per tal d'aconseguir el so contundent de ritme. Els Blues Brothers gravaven dobles pistes de la secció de metall i percussió, inspirat-se en el "mur de so" del productor Phil Spector i que també van fer servir els ABBA per les veus. Després de la mort de Belushi, la banda va passar a ser dirigida per Steve Cropper, amb cantants com Eddie Floyd o Rob Paparozzi. El 5 de març de 1982, John Belushi va ser trobat mort a la seva habitació del Chateau Marmont a Los Angeles. La causa de mort va ser "accident per sobredosi de speedball", una injecció amb un coctel mortal fet de cocaïna i heroïna, tot i que després es va reconsiderar aquesta conclusió. La nit de la seva mort, va ser visitat pels actors Robin Williams i  Robert De Niro, cadascun va abandonar l'habitació deixant-lo acompanyat. Mesos més tard Cathy Smith, una antiga groupie de The Band, va admetre en una entrevista al diari National Enquirer que ella havia estat amb Belushi la nit de la seva mort i li havia administrat la dosi fatal de speedball. Després de l'aparició de l'article que es va titular "Jo vaig matar a John Belushi" en l'edició del 29 de juny de 1982, el cas va ser reobert. Cathy Smith va ser extraditada des de Toronto, arrestada i acusada d'assassinat en primer grau. Un pacte entre fiscalia i advocat defensor va reduir els càrrecs a homicidi involuntari i Cathy Smith va complir una condemna de 18 mesos a la presó. Aixó val la vida d’un esser humà.

The Fabulosos Thunderbirds – Runnin’ from the blues 2013

Aquesta cançó es trobava en el CD "On the Verge", publicat l’any 2013 per el grup The Fabulous Thunderbirds, una bona banda de blues que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va crear l’any 1974 a la ciutat d'Austin, Texas. Aquest álbum es l’ultim treball del grup fins el momento i la peçá va estar composada per Frank Bermudes. Inicialment el grup The Fabulous Thunderbirds eren Kim Wilson harmònica i veu, Jimmie Vaughan a la guitarra, Keith Ferguson amb el baix i Mike Buck a la bateria. Van tenir una infinitat de canvis i per The Fabulous Thunderbirds van passar més de 15 bons músics, entre ells l'extraordinari guitarrista Stevie Ray Vaughan (03-10-1954 – 27-08-1990) que era germà de Jimmie. L'última formació de The Fabulosos Thunderbirds des de l’any 2008 són Kim Wilson que és l’únic que queda de la primitiva formación, junt a Johnny Moeller (guitarra), Mike Keller (guitarra), Randy Bermudes (baix) i Jay Moeller (bateria) que són els músics que han gravat aquest carrer àlbum. Resulta curiós que el grup The Fabulosos Thunderbirds, malgrat la seva àmplia discografia, la qualitat que tenen i la seva longeva vida professional, siguin tan poc coneguts a Espanya.

BB King – Bad case of love 1998

El genial guitarrista nord-americà B.B. King està considerat una llegenda viva del blues. Malgrat la seva edat segueix en actiu i realitzant gires que impressionen per la seva durada i número de concerts. Va ser figura habitual anualment en els festivals Grec de Barcelona, fins que va anunciar que deixava d'acudir a Europa, la seva salut no li permetia realitzar gires d'aquesta envergadura, encara que crec que fa un parell o tres d'anys va tornar al vell continent i a Espanya. Aquest tema que escoltem ara estava inclòs en l'àlbum "Blues on the Bayou" que el geni va publicar el 20 d'octubre de 1998 i que va aconseguir un Grammy l'any 2000 i en el qual juntament amb B.B. King (veu i guitarra), trobem una banda de luxe integrada per James Bolden (director del grup i trompeta), Walter R. King, Tony Coleman (percussió), Calep Emphrey Jr (bateria), Melvin Jackson (saxo), Leon Warren (guitarra), Michael Doster (baix), James Sells Toney (teclats) i Stanley Abernathy (trompeta). L'àlbum es va gravar en els Dockside Studios de Los Angeles. A B.B. King l’hi van dir en els seus inicis Blues Boy King, d'aquí lo de B.B. King, encara que el seu veritable nom és Riley B. King i va néixer el 16 de setembre de 1925 a Itta Bena, Mississippi. El

15 de desembre de 2006, el president George W. Bush li va lliurar a B.B. King la Medalla Presidencial de la Llibertat, un dels màxims guardons que es lliuren als Estats Units. Sempre s'ha considerat i ho ha dit públicament, un admirador de Frank Sinatra i ha comentat que va ser el veritable artífex de que els músics negres poguessin tocar en llocs reservats sols per a blancs. De fet B.B. King va formar part de la banda del cantant d'origen italià quan va començar a actuar a Las Vegas, tenint Sinatra veritables problemes a causa del fet que el guitarrista BB King era negre, però "la veu" sempre va acabar imposant el seu criteri. Ja us vaig explicar en certa ocasió perquè les seves guitarres sempre es diuen Lucille, però un altre dia tornarem a escoltar a B.B. King i us ho explicaré de nou.

John Lee Hooker Jr – Stormy Monday 2004

A l’àlbum “Blues With A Vengeance” que va ser nominat al Grammy i es va publicar en el 2004, sent el seu primer treball discogràfic, trobàvem aquesta bona versió del clàssic del blues "Stormy Monday" que ens porta John Lee Hooker Jr, nascut a Detroit l'any 1962 i fill del geni del blues i que com comprovareu també es dedica a això de la música, seguint els passos del seu progenitor, encara que la veritat és que tot i que no s'ho fa gens malament i posa molta voluntat, no arriba a l'alçada de l'ídol del blues del Delta. Aquesta cançó és un clàssic del blues i el jazz i el primer enregistrament el van realitzar Earl Hines & His Orchestra comptant amb Billy Eckstine com a cantant, l'any 1942. Des de llavors s'han fet moltes versions, destacant la de T-Bone Walker al 1947 que és molt més propera al blues i en la qual s'ha inspirat John Lee Hooker Jr. Com comprovareu per les dates, va començar després de la mort de John Lee Hooker senior que s'havia produït el 21 de juny de 2001. Fins al moment ha tret quatre àlbums d'estudi, l'últim d'ells "All Hooked Up" l'any 2012 i un directe gravat a Istanbul el 2010. John Lee Hooker Jr amb només vuit anys va actuar per primera vegada a l'emissora de ràdio WJBK de Detroit i va acompanyar al seu pare en moltes gires. Al 1972 i amb 18 anys, va cantar al costat del seu pare en l'enregistrament de l'àlbum "Live at Soledad Prison". Les drogues i l'alcohol, al costat d'un divorci, el seu pas per la presó i el frec amb la mort van interrompre la carrera musical de John Lee Hooker junior, però el blues i la seva fe en Déu el van tornar a la vida i als escenaris, segons va explicar ell mateix, amb el suport de la seva família, amics i d'un grup de músics que mai van deixar de creure en ell, John Lee Hooker Jr finalment va trobar la seva pròpia sortida interior i va començar a fer una música que reflecteix la profunditat de les emocions que ha experimentat en la seva vida personal.

Eric Clapton – Running on Faith 1989

Mà Lenta, com es coneix a Eric Clapton en el món musical, va gravar aquest tema per al seu àlbum "Journeyman" que va publicar el 7 de novembre de 1989 i que va ser número 1 a la llista de discs grans als Estats Units, aconseguint la posició 16 del Billboard a la llista anual, va ser el seu onzè disc d'estudi i va aconseguir un Grammy, encara que no va ser per aquest tema, el va obtenir per "Bad Love" que va ser un altre dels singles que es van extreure. "Running on Faith" havia estat escrita pel músic i compositor texà Jerry Lynn Williams. Eric Clapton va tornar a recuperar-la en el seu àlbum “Unplugged”. Eric Clapton va formar part i també va crear uns quants grups històrics, Els Bluesbreakers de John Mayal, The Yardbirds, Cream, Blind Faith, etc. per marxar-se als Estats Units i unir-se a la banda de Delaney, Bonnie & Friends. A la primavera de 1970 i després d'haver probat de gravar un àlbum en solitari, Clapton va formar Derek & The Dominos. Quan Clapton va començar a tenir problemes molt seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per tots, va ser l’amic George Harrison qui el va ajudar, va portar-lo a casa seva, ajudan-lo a desenganxar-se i Clapton "home agraït", per dir alguna cosa, li va pagar al seu amic Harrison demostrant-li l’agraïment d'una forma curiosa, es va enrotllar amb la seva dona Pattie Boyd que va abandonar l'ex-beatle i va marxar-se a viure amb ell. Per cert, us explicaré una curiositat. La mare de Clapton, Patricia Molly Clapton, tenia sols 16 anys quan aquest va néixer, fill d'un soldat canadenc que els va abandonar i el nen va créixer amb la seva àvia, Rose i el seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva mare era la seva germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una comèdia o un drama de pel·lícula o culebrón, pot passar molt més a prop del que us imagineu. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys. El 20 de març de 1991, el seu fill Conor amb quatre anys d'edat, va morir en caure des del pis 53 d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del seu fill de forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton en el tema "Tears in Heaven".

Bonnie Raitt – Take my love with you 2012

Escrita per Gordon Kennedy, Wayne Kirkpatrick i Kelly Price, els tres bons músics, aquesta cançó es trobava a l'àlbum "Slipsteam" que la cantant i guitarrista nord-americana Bonnie Raitt va publicar el 10 d'abril del 2012 i que es va gravar entre els estudis Ocean Way Recording i The Garfield House, en els dos anys anteriors a la seva publicació. La veritat és que es tracta d'un disc sense desperdici. Es calcula que la gira de presentació de l'àlbum va generar més de 11 milions de dòlars. Va fer que Bonnie Raitt fos declarada la Millor Intèrpret de Blues de l'Any i es va classificar en el lloc 18 de les llistes anuals i va debutar en el 6 del mes, venent 220.000 còpies de sortida. L'àlbum va guanyar el premi Grammy per Millor Disc de L’Any en el 2013. Entre els músics que van participar en l'enregistrament de l'àlbum destaquen Mike Finnigan, George Marinelli, James Hutchinson, Patrick Warren, Johnny Lee Schell, Luis Conte, Bill Frisell, Jay Bellerose, Al Anderson, Paul Brady i Ricky Fataar, entre molts altres. Bonnie Raitt va néixer el 8 de novembre de 1949 a Burbank, Califòrnia i era filla del cantant i actor John Raitt i la pianista Marjorie Haydock. Va debutar l'any 1971 amb el LP "Bonnie Raitt" i porta publicats 16 o 17 discos d'estudi, 4 recopilatoris i 28 singles. Bonnie Raitt es va casar amb l'actor Michael O'Keefe el 27 d'abril de 1991, però es van divorciar el 9 de novembre de 1999. L'any 2008 i al costat del cantant i guitarra Jackson Browne i el baixista James "Hutch" Hutchinson va fer campanya política a favor dels Demòcrates i donant suport al candidat John Edwards.

Fleetwood Mac – I’d ratherd go blind 1970/1977

A la carrera del grup Fleetwood Mac hi ha un abans i un després de Peter Green, el genial guitarrista britànic al que hem escoltat abans. Aquest tema es trobava a l'àlbum "Albatros and Christine Perfect", publicat l'any 1977 i que es troba a cavall entre les dues etapes ja que la primera cara són temes amb Peter Green i la segona cançons de la cantant Christine McVie, encara que curiosament i aixó que va ser número 1 a Anglaterra, no consta en la seva discografia oficial tot i ser un dels seus millors discos. Aquest tema “Prefereixo anar a cegues” ja havia estat gravat l'any 1970 i inclòs en l'àlbum de debut de Christine que es va titular "Christine Perfect" i era una composició de Ellington Jordan i Bill Foster. La veritat és que per als puristes la millor etapa va ser la primera, en què Fleetwood Mac comptaven amb Peter Green, molt més blusera, encara que he de reconeixer que la segona, molt més pop, va ser la més brillant comercialment parlant. Es van crear a Londres l’any 1967 i inicialment eren Peter Green (guitarra), Jeremy Spencer (guitarra), John McVie (baix) i Mick Fleetwood (bateria). L’any 1970 Jeremy Spencer deixa al grup i el seu lloc l'ocupa Daniel Kirwan. El disc "Then Play On" que es va publicar a continuació va ser l’últim amb Peter Green. Després, també l'any 1970, es van incorporar Christine McVie (veu i teclats), esposa de John que treballava com Christine Perfect (a la foto), i el guitarrista nord-americà Bob Welch. La formació més estable i brillant de Fleetwood Mac ha estat la integrada per Lindsey Buckingham (cantant, guitarra, banjo i dobro), Stevie Nicks (cantant), Christine McVie (cantant, teclista i òrgan), John McVie (baix) i Mick Fleetwood (bateria, percussió i arpa). Indiscutiblement el seu millor treball discogràfic ha estat "Rumors", publicat el 4 de febrer de 1977. Aquesta cançó s’havie inclos en el primer disc en solitari de Christin McVie titulat “Christine Perfect” i que es va  publicar el 6 de decembre de 1970, quan havie deixat ja el grup Chicken Shack. De fet el seu nom real es Anne Christine Perfect.

Charlie Musselwhite – Little Star 1999

A l'àlbum "Continental Drifter" que Charlie Musselwhite va publicar l'any 1999 a través del segell Virgin, es trobava aquest tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock i en el qual la harmònica del geni del blues pot arribar a semblar per moments un saxo, per l'extrema qualitat en la manera d'usar-la. La veritat és que aquest mestre de l'harmònica ha comptat a aquest CD amb la col·laboració de Eliades Ochoa i el Cuarteto Patria el que li dóna a l'àlbum un toc calent, encara que no participen en aquest tema. La banda d'acompanyament en la gravació estava integrada, a més de Charlie Musselwhite (veu, guitarra i harmònica), per John Wedemeyer (guitarra), Joe Heinemann (piano i orgue), Felton Crews (baix) i David Rockeach (bateria i percussió).  El mestre de l’armónica Charles Douglas Musselwhite va néixer a Kosciusko, Mississippi, el 31 de gener de 1944, cantant i harmònica, és una llegenda viva del gènere, tot i ser blanc i en els anys 60 va formar part de la banda de Mike Bloomfield i Paul Butterfield i es diu que va ser la inspiració de Dan Aykroyd per al seu personatge dins dels The Blue Brothers. De fet i dins del film "Blue Brothers 2000", ell forma part del grup fictici de superestrelles anomenat en la pel·lícula The Louisiana Gator Boys que estaven liderats per BB King, al que també hem escoltat abans. Per cert, a finals de l'any 2012 Charlie Musselwhite va publicar un disc amb Ben Harper.

Ray Charles – I Can't Stop Loving You 1957/1968

"Mai t'oblidaré" amb la que avui tancaré Un Toc de Rock, va ser un tema escrit pel cantant de country Don Gibson que el cantant i pianista invident de color Ray Charles va publicar a través del segell RCA el 30 de desembre de 1957 a els Estats Units i que a Espanya es va editar en format EP incloent a més "Oye guapa”, “No me conoces” i “Adiós amor ", amb els títols a la portada escrits així, en castellà, encara que va ser ja al 1968 i el va treure Hispavox. Ray Charles també era un bon saxofonista, encara que aquesta faceta va quedar eclipsada per la seva tasca com a pianista. Ray Charles va néixer a Albany, Geòrgia, el 23 de setembre de 1930 i no és cec de naixement, va començar a perdre la vista quan tenia 5 anys. Va quedar completament cec a causa d'un glaucoma. Va prendre classes a l'Escola de Sords i Cecs de la Florida, a la ciutat de San Agustín on s'havia traslladat la seva família i allà va desenvolupar les seves habilitats musicals, tot i que va aprendre primer música clàssica, ràpidament es va interessar pel jazz i el blues, escoltant la ràdio. Tot i haver col·locat un tema a les llistes a finals dels 40, no va ser fins a 1961 que va aconseguir el seu primer èxit, gràcies a la cançó "Baby, Let Me Hold Your Hand", a partir d'aquest moment la seva carrera va ser brillant. De fet en el món musical se'l denominava The Genius (El Geni). L'any 1987 li va ser atorgat el Grammy per la seva carrera artística. No tot van ser flos i violes, l'any 1965, va ser arrestat per possessió d'heroïna, va reconèixer públicament que va ser addicte durant 17 anys. Era el seu tercer arrest pel delicte, però va poder evitar anar a la presó després de desintoxicar-se a una clínica de San Francisco. Va morir a l'edat de 73 anys, el 10 de juny de 2004 a la seva casa de Califòrnia. Sobre la vida de Ray Charles es va realitzar una pel·lícula titulada "Ray" que precisament es va estrenar al 2004 i que va aconseguir tres nominacions i dos Oscar.

Avui per concloure el programa us he seleccionat una frase del genial actor i humorista Groucho Marx, de veritable nom Julius Henry Marx (Nova York, 2 octubre de 1890 - Los Angeles, 19 d agost de 1977) que va dir:

"Conec centenars de marits que serien feliços de tornar

a la llar, si no hi hagués una dona esperant-los”

Tencaré la barraqueta per avui i tocaré el dos. Soc Mario Prades i ara us deixaré amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les que arribo a tu, dues vegades per setmana, a part de les repeticions, és clar. Ens retrobaren en el proper programa d’Un Toc de Rock.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)