Un Toc de Rock 09-34

El nostre recorregut per la música de l'ahir, per la banda sonora del nostre passat, més o menys recent, depenent de l'edat de cada un, ens portarà avui a Matamala, Ana Torroja cantant en català, Amaral formant duet amb Moby, l'argentí Vicentico, Mediterráneo, Falcons, M-Clan, la Mondragón i uns quants més, acabant el viatge amb Medina Azahara que ens deixaran un regust a rock andalus. Per tant ara i des de totes aquelles emissores per les que escoltes Un Toc de Rock dues vegades per setmana i les repeticions, toca obrir la barraqueta i ho faré amb un grup madrileny mític, els Burning que ens parlan d’una noia que viu estancada en el passat, quan tots li anaven al darrere perque era la “Chica de moda”. Soc Mario Prades i us diré per començár alló de cada vegada.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Burning – Chica de moda 1982

Aquesta cançó amb la que avui iniciem la nostra singladura musical per la música dels nostres records, va ser el tema estrella del seu àlbum "Atrapado en l'amor" que es va publicar l'any 1982 a través del segell Ekipo i sent un dels singles. La veritat és que va ser un àlbum de transició, els problemes sobretot per culpa de les drogues, havien anat deteriorant les relacions entre els nois i per això en la portada del LP i del single només apareix la foto de Toño i Pepe Rissi, Johnny Cifuentes, avui l'únic component original de Burning que segueix en el grup, només apareix a la contraportada. De fet entre Toño i Pepe tampoc rutllava la cosa massa bé. Toño tenia dificultats per compaginar la seva vida professional amb la familiar i sentia que estava deixant de costat a la seva dona Esther i la seva filla, sobretot, com us deia, per l'addicció a les drogues. Junt als Asfalto hi ha que destacar la labor dels Burning per aconseguir que el rock espanyol obtingués l'aplaudiment popular i s’escoltes a les emisores comercials. Burning, van ser una de les millors bandes del rock espanyol de tots els temps i pioners fent que es venguessin discs en castellà, quan el que imperava era l'anglès. Jo sempre he dit que Burning i Asfalto son les millors bandes espanyoles dels anys setanta i part dels vuitanta. Avui en dia a Burning sols queda Johnny Cifuentes de la formació original. Enrere han quedat gent mítica del rock espanyol com Toño Martín cantant que va deixar el grup l’any 1983 i va morir el 1987; Pepe Risi, guitarra, mort l’any 1997, Quique Pérez al baix, els va abandonar el 1979 i Tito a la bateria que s'en va anar a l’any 1976. A l’actualitat el grup está integrat, per Johnny Cifuentes (veu i teclats), Eduardo Pinilla (guitarra), Carlos Guardado (baix), Kacho Casal (bateria) i Pitu (guitarra).Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño Martín (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Un altre curiositat, recordeu que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlaven d’un garito de Madrid conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes va ser puntxadiscos en aquell mític local.

Matamala – L’Expréss de mitjanit 1993

Aquesta cançó obria el CD "Matamala Dos" de l’any 1993, publicat a través del segell Al·leluia Records, propietat de Reyes Torio que havía estat component del grup Dinamita Pa Los Pollos, un  segell amb el que ells estaven vinculats però no em pregunteu com perquè no ho recordo. L'adaptació de la lletra al català la va realitzar Francesc Ribera conegut com "Titot" que va ser cantant del grup Brams i actualment milita en Mesclat. La lletra ens parla de pugar al “Express de mitjanit”, un sinonim dins del mont carcelari nord americà del fet de conseguir la llibertat, el que en termens “talegeros” espanyols seria alló de “dornar-te la bola”. En el primer disc de Matamala col·laborava la seva germana, l'actriu Arianna Gil, encara que en aquest no estic segur, diría que no. Matamala van començar sent una banda clau del mod espanyol, els Brighton 64 que van triomfar amb "La casa de la Bomba", passant més tard a ser Brigatones i ja en els 90 Matamala. Jo vaig produïr un concert amb Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos al Moll de Costa de Tarragona, l’any 1988, era el primer que es feia al Moll de Costa, obrint camí a posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també vaig ser pioner. Per cert, us diré que va ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van imaginar que era a l'aire lliure. Transcorria el mes d'octubre i va ser una de les nits més fredes de l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar i molt al fracas que a les entradas al moll per la plaça dels Carros i pel pont del carrer Reial, es va col·locar la Policia Nacional, escorcollant a la gent que venia al concert, a la recerca de drogues. La veritat és que entre seguretat interna i policia, hi havia més gent que públic assistent. Aquell concert va ser ruinos per a tots. Els grups crec recordar que no van cobrar, jo tampoc, els de les barres dels bars no van vendre ni un entrepà… si no em falla la memòria, els únics que van cobrar van ser els de seguretat ja que l’empresari, un desaprensiu de Vilaplana, va voler que tinguessin cura de les seves esquenes. Matamala es van desfer a principis del nou segle. Per cert, Brigthon 64 han tornat i a finals del any 2012 van treure un nou disc.

Paula Rojo – Al ritmo de tu canción 2013

Des del primer treball discogràfic de la cantant i compositora Paula Rojo, titulat "Érase un Sueño” que es va publicar el 16 d'abril del 2013, amb producció de José Luis de la Peña i Juan Carlos Fuguet, us he seleccionat ara aquest tema per compartir a Un Toc de Rock. De veritable nom Paula Fernández Vázquez, encara que coneguda artísticament com Paula Rojo, la cantautora va néixer el 16 de juliol de 1990 a Mieres, Astúries i es va donar a conèixer quan va participar en la primera edició del concurs de nous talents "La Voz", que es va emetre a través de Telecinco, formant part de l'equip de Melendi. En aquest primer disc va comptar amb les col·laboracions de Ramón Arroyo de Los Secretos, Raúl Márquez al violí i el propi Juan Carlos Fuguet. Totes les cançons del disc han estat compostes per la jove Paula Rojo. El primer senzill de Paula Rojo amb el tema "Solo tú" va ser número 1 de ITunes i es va mantenir més de vint setmanes entre les cançons més descarregades a Espanya. Inicialment va formar part d'un grupet i posteriorment es va incorporar a Érase un verano, una banda on també militava Tristán Armas que després ca ser el seu guitarrista d'acompanyament. Recentent la banda ha sigut renovada degut a l’abandonament de Tristan Armas i Silvia Carbajal que han decidit seguir en solitari. La veritat es que la seva música té molts tocs country i caldrà esperar a nous discos per veure l'evolució de Paula Rojo. De fet a anunciat nou disc per a finals del 2015 i hi han dues cançons noves sonan “Lo Que Nunca Fue” i “Ver Para Creer”.

Moby con Amaral – Escapar 2006

La cançó “Slipping Away” va ser escrita pel nord-americà Moby, un dels més influents artistes de música electrònica al món i que la va incloure com a tema nou en el recopilatori "Go: The Very Best of Moby" que es va publicar el 6 de novembre de 2006. Amb aquest tema van utilitzar la política comercial de "la unió fa la força" i la va gravar en diferents idiomes, sempre a duo amb un artista del país on es va publicar, a França va ser amb Mylène Farmer i a Espanya li va tocar al duet saragossà Amaral. Aquesta és la versió que compartirem ara a Un Toc de Rock. El músic es diu en realitat Richard Melville Hall i va néixer l'11 de setembre de 1965 a Harlem, Nova York i va adoptar el nom professional de Moby en honor a l'obra del seu besavi, l'escriptor Herman Melville, autor de "Moby Dick", la història de la balena blanca i el capità Acab. Moby va començar l'any 1985, encara que el major èxit comercial de la seva carrera va ser "Play", publicat el 1999 i que va superar els deu milions de còpies venudes a tot el món. Per cert Moby va tenir el seu propi programa de televisió en la MTV, va ser l'any 2002 i el programa es titulava "Senyor Moby s House of Music", era musical i se centrava principalment en la música electrònica de diverses tendències. Moby durant un temps va tenir un enfrontament amb el raper Eminem a qui va acusar d'homofòbia, encara que aquest li va respondre insultant-lo públicament i fent referències brutes a la condició sexual de Moby. 

Vicentico – Solo otra vez  2014

De veritable nom Gabriel Julio Fernández Capello, l'argentí Vicentico ha publicat aquesta versió del "Alone again", un dels més importants èxits de Gilbert O'Sullivan, en el seu últim treball discogràfic, titulat genèricament “El último acto” i que es va publicar el passat 25 de novembre del 2014. Aquest és el sisè àlbum en solitari de qui va ser cantant i compositor de Los Fabulosos Cadillacs. El músic argentí Vicentico, casat amb l'actriu Valeria Bertuccelli, va néixer a Buenos Aires el 24 de juliol de 1964 i va començar la seva carrera en paral·lela al grup l'any 2002. El 22 de setembre de 2013, i dies abans de la seva presentació en el Teatre Gran Rex de la ciutat de Buenos Aires, Vicentico és guardonat en els Premis Grammy Llatins 2013 en guanyar a la categoria "Millor Cançó de Rock" pel tema "Creo que me enamoré" que estava inclòs a l'àlbum "5". Amb els Fabulosos Cadillacs, dels quals vam escoltar recentment al programa la cançó "Matador", ha gravat un total de 12 discos, l'últim "El arte de la elegancia", l’any 2009.

M-Clan – Inmigrante 2008

Ja fa un temps que vaig rebre un correu on m’ha demanaven aquesta cançó que si no em falla la memòria vam escoltar a principis de la passada temporada, però aquí la teniu de nou. L’any 2008 els murcians M-Clan van treure el CD “Memorias de un espantapájaros” que va incloure aquest tema amb una lletra molt interessant que ens parla de racisme i marginació. La veritat és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trobem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va posar a parir als M-Clan perque a la portada del “Para no ver el final”, un dels seus últims discs, Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia. Els M-Clan ja tenen un nou disc al carrer, es tracta de “Dos noches en el Price” que es va publicar el 29 de setembre passat, un CD gravat en directe per M-Clan en el curs de dos concerts celebrats els dies 6 i el 7 de juny del 2014 al Teatro Circo Price de Madrid.

Orquesta Mondragón – Es mi vida 1985

Dos àlbums estan catalogats com els millors discos espanyols en directe de la primera meitat de la dècada dels 80, d'una banda "Rock & Ríos" de Miguel Ríos i d'altra el "Rock and Roll Circus" de la Orquesta Mondragón, tots dos són dobles. D'aquest últim us he extret aquest tema que escoltarem ara. L'Orquesta Mondragón, liderada per Javier Gurruchaga, nascut el 12 de febrer de 1958, es va formar a Sant Sebastià l’any 1976, La veritat és que al llarg dels anys pel grup han passat molts músics, entre ells, encara que no era músic, el mim Popotxo que convertia cada cançó en un gang humorístic, Ray Gómez (guitarra), Ian Anthony Richies (baix), Thierry Farrugia (saxo), Esteban Coll (teclats), el catalán Josep Más Kitflus (teclats) i que va col·laborar precisament en aquest disc i la posterior gira, Jaime Stinus (guitarra), Javier Vargas (guitarra), José Luis Lanzagorta (teclats), Tony Carmona (guitarra), Juan Calleja (guitarra), Juan Carlos Mendoza (baix), Jean Marie Ecay (guitarra), Andrés Olejniczak (saxo), Ángel Celada (bateria), Bobby Martínez (saxo), Alfonso Pérez (piano, teclats), Michelle MacCain (cantant), Odette Tellería (cantant) i Doris Cales (cors). “Rock & Roll Circus” recollia temes dels seus cinc discos anteriors i crec que aquesta cançó que escoltem ara era nova, però no estic segur del  tot, el que si puc dir-vos és que va ser un dels singles que es van extreure del doble àlbum. La Mondragón va debutar l’any 1979 amb el LP "Muñeca hinchable". Jo vaig conèixer a Javier Gurruchaga durant la gira d'aquest doble àlbum, el grup va actuar a la Festa Major de la Pobla de Mafumet, a Tarragona i el vaig entrevistar.

Cómplices – ¿Verdad que sería estupendo? 1991

Al programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem ara una meravellosa cançó en la qual Teo Cardalda i María Monsonis li donen la volta a la truita i ens expliquen com tot un seguit d'expressions vinculades a la guerra i la violència, podrien tenir realment una altra explicació molt més bella i agradable. Bastant utòpica, la veritat, però "Oi que seria fantàstic?". Aquesta cançó s'incloïa en el seu àlbum "Está llorando el sol" que van publicar l'any 1991 i també en el disc recopilatori "Complices 20 años" que es va editar el 2010 i on la van gravar comptant amb la col·laboració de Huecco. Quan es va desfer el grup Golpes Bajos, una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l’any 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella. Inicialment  Cómplices eren, a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas" que es va publicar el 1988. L’any 2001, María Monsonis decideix deixar el grup, perquè amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo i es que posiblement tots dos van obrir la “biblía” a un full equivocat que deie “Quereos y multiplicaos...” aixó es broma Eh! Així que l’any 2002 Teo Cardalda, ja tot sol a Cómplices, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any 2003. De fet també va fer una gira i van gravar un CD en directe amb el seu company Germán Coppini, recuperant per un breu periode de temps a Golpes Bajos. En total Cómplices han editat 13 àlbums, lúltim al 2010, va ser un disc recopilatori titulat “Cómplices 20 años”.

EBS – Sentir 2010

I parlant del any 2010, ara i des de el que va disc de retorn i adeu, avui convrtit en el últim treball del duet Ella Baila Sola, titulat "Despierta" us he extret aquesta cançó, un bell poema d’amor, per escoltar ara a Un Toc de Rock i val a dir que aquesta cançó va ser el primer senzill promocional tret del àlbum. Es va publicar l’any 2010 i aquels disc representava la tornada d'aquestes dones, encara que amb canvis importants en la formació. Es feien dir ara EBS i eren Marta Botía i Rocío Pavón, aquesta última substituint a Marília Andrés a la que abans es deie Casares de cognom. Les primeras funcionaren i bé de 1996 al 2001, però problemes entre les noies va desfer el duet. Marta, nascuda el 15 de setembre de 1974, pren el relleu, es busca nova companya i tornen pels seus “fueros”, intentant emular, encara que sense aconseguir-ho, l'èxit del seu primer disc, publicat en el 96 i titulat com el grup "Ella baila sola", amb temes com "Lo echamos a suertes", "Cuando los sapos bailen flamenco", "Amores de barra" i "Por ti". D'aquesta àlbum van vendre 750.000 còpies a Espanya i al voltant de 500.000 a l’Amèrica Llatina. Estic convençut de que EBS haguessin signat per aconseguir tant sols el 10% d'aquestes xifres amb aquest únic disc. Al març del 2013 la cosa va esclatar entre elles i es van saber els problemes interns a EBS, de fet Marta anunciava a través del facebook la dissolució del duet i explicava que la culpa era de la seva companya Rocio i del manager, tot amb descripcions molt sagnants a les que va contestar Rocio... de fet la cosa sembla ser que ha acabat com el Rosari de l'Aurora i és que no s'ha de barrejar el treball amb temes privats.

Falcons – Sin promesas de papel 1980

Els mallorquins Falcons van incloure aquesta cançó, escrita per Damià Tomàs que era el cantant del grup, com a cara B d'un single publicat per Philips l'any 1980 amb "Soy yo" a l'altre costat. Les dues cançons s'havien extret del tercer àlbum de Falcons, titulat genèricament "Como tú" i que va representar també l'últim disc d'aquesta bona banda que va treballar a les ordres dels productors i compositors José Luis Armenteros i Pablo Herrero que feia anys havien deixat Los Relámpagos i als que es devia l'èxit de Fórmula V. Els Falcons es van separar l'any 1982, eren mallorquins, concretament de Manacor, a l’illa de Mallorca, allà ons es troba la fàbrica de Perles Majorica i Falcons es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15, un conjunt dels importants a les Illes Balears i en el que durant un temps va militar l'amic Joan Bibiloni. Ara us faré una mica d'història, el desembre de 1974, dos dels components del Grupo 15, eterns versioners de qualitat i experiència pel que fa a trepitjar escenaris, Rafael José Aguiló (bateria) i Josep Nadal (baix) formaran una nova banda al costat a dos components de Harlem, un altre grup mallorquí en el qual durant un temps van militar Joan Bibiloni i Tomeu Penya. Es tractava de Damià Tomàs (cantant, guitarra i mandolina) i Josep Portell (teclats). Per cert, moltes de les cançons que van treure estaven signades per King, Zanack i Valentino, però es tractava dels pseudònims d'Eduardo Bartrina, José Luis Armenteros i Pablo Herrero. Resulta curiós que avui dia es recordi a Falcons per cançons com “Date por vencido” i sobre tot per “Terciopelo y fuego” que i sense restar-qualitat, eren molt comercials, quan el que ha ells els agradava era el rock enfocat cap al simfonisme i tocs progressius. Ja sabeu, imperatius de la seva casa de discos. Curiosament mentres van ser Grupo 15 sols van gravar versions, quan van ser Falcons ja solsament cançons escrites per ells o per a ells. Va ser un bon camvi.

Mediterráneo – Tabarca 1979

Mediterráneo va ser un dels bons grups desaprofitats a finals dels 70. Van començar l'any 1977 encara que els seus components havien coincidit anteriorment tocant en diverses bandes. Eren d'Alacant i Mediterráneo l'integraven Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro (baix), Pedro Giménez (guitarra) i Alfonso Linares (bateria) que havien coincidit amb el guitarrista Pepe Rey que també es va incorporà al grup, en un parell de grups de curta vida anomenats Huevo Frito i Mandrágora. L'any 1978 el petit segell independent Aphrodita els va publica el seu primer LP, gravat als estudis Musigrama de Madrid i que es va titular "Estrechas Calles de Santa Cruz", un bon disc ple de millors cançons que escoltarem en una altra ocasió. Un any després Pepe Rey deixa el grup i entren el teclista Luis Hernández i Gino Pavone a la percussió. L'any 1979 Miguel Ríos els posa en contacte amb Mariscal Romero que els fitxa  per a la seva discogràfica Chapa. La cançó "Tabarca" donaba títol al segon LP d'aquest bon grup de la costa llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com "Número Uno en USA" i “No, no, no” s'els va acusar de ser excessivament comercials, però cançons com aquesta ens demostren la seva gran qualitat. I es que ells tocaven veritablement rock progresiu, es clar que sota de les directrius de Mariscal Romero i Chapa Discos, subsegell de la discogràfica Zafiro, es publicavan en single les cançons que sortien. Per cert, quan es trobaven gravat “Número Uno en USA” els va deixà el guitarra Pedro Giménez que seria substituït per Javier Rodríguez. En total Mediterráneo van gravar sis àlbums i es van desfer l’any 1986, ancara que per el grup van passar altres músics com  Napi Carratalá i Gaspar Montalbano. Despres de desfer-se alguns dels seus components van crear Slac Jazz, un grup més encarats cap al jazz i que estarien en actiu fins l’any 1990. A finals dels anys norata van reunir-se de nou i van gravar "Ya era hora" a l’any 2002, en el que van col·laborar pràcticament tots els músics que havien tocat a Mediterráneo, però no va  tindre continuitat. “Tabarca” és un cant ecologista a una illa paradisíaca que existeix veritablement, es troba a uns 22 quilòmetres de la ciutat d'Alacant i de la que us recomano busqueu informació i fotos a internet ja que encara avui segueix en el mateix estat de bona conservació. Es un bon consell i aixó que jo no acostumo a donar-los.

Ana Torroja – Per sempre més 2011

Aquesta versió que ens porta la cantant madrilenya Ana Torroja, la que va ser la veu de Mecano, cantada en català, és la versió que realitza del gran èxit del grup alemany Alphaville, el seu "Forever young" que ara ha passada a ser “Per sempre més”. Es va incloure en un dels discos de La Marató de TV3, crec que era el que corresponia a l'any 2011 que anava dedicat a la "Regeneració i Trasplantaments d'Òrgans i Teixits" i que es va titular “Quan acaba una vida en comencen sis”. Amb Mecano, Ana Torroja que te una veu molt aninada i Karinera, va vendre més de 25 millions de discos, de fet Mecano són el grup espanyol que més ha venut a tot el món. En solitari Ana Torroja a superat ja el milió i mig d’unitatas venudes. Ana Torroja Fungairiño va néixer a Madrid, el 28 de desembre de 1959, feu números i sabreu la seva edat. El seu pare José Antonio Torroja Cavanillas és un prestigiós enginyer de camins igual que el seu avi, Eduardo Torroja Miret, primer Marquès de Torroja i potser el major especialista mundial en el seu temps, en construcció en formigó. La seva mare María del Carmen Fungairiño Bringas a la qual Ana estava molt unida era germana del fiscal Eduardo Fungairiño, va morir el 26 de setembre de 1985 quan Ana tenia 25 anys. Sempre s’ha dit que la mort de la seva mare va marcar i molt a la cantant.

Medina Azahara – Todo tiene su fin 1992

Hereus de l'esperit del rock andalús creat per Smash i sublimat per Triana, ambdues bandes de Sevilla, Medina Azahara que eren de Còrdova i segueixen en actiu, són un dels millors grups de rock andalús de la història. Aquesta cançó amb la que avui acabarem Un Toc de Rock, va ser el gran èxit de Los Módulos i els cordovesos la van recrear en aquesta versió plena de qualitat i força interpretativa. La van incloure inicialment a l'àlbum “Sin tiempo” que van publicar l'any 1992 i la van recuperar al 1996 incloent-la en el seu disc doble gravat en directe “A Toda Esa Gente” i posteriorment tornem a trobar-la a “Versión Original” del 2002, “25 Años” editat en 2005 i a “30 Años y La Historia Continúa” del 2011. Medina Azahara es va formar a Còrdova l'any 1979 i va ser creat per Manuel Martínez (veu), Pablo Rabadán (teclats), Manuel S. Molina (baix), José A. Molina (bateria) i Miguel Galán (guitarra). Des de llavors s'han anat produint canvis en la formació i actualment integren aquesta banda Nacho Santiago (bateria), Manuel Ibáñez (teclats), Juanjo Corbacho (baix), el guitarra Paco Ventura que també ha tret un parell de CD en solitari i el cantant Manuel Martínez que és l'únic que roman a Medina Azahara de la formació original i que així mateix ha publicat un disc paral·lelament al grup. El passat any 2014 han publicat un nou treball d'estudi “Las Puertas del Cielo”.

La frase per tancar Un Toc de Rock per avui és del cantautor argentí León Gieco que va afirmar, després de patir en pròpia pell la tirania, en aquest cas argentina:

"A gent que avança se la pot matar, però

els pensaments sempre quedaran”

Conclou per avui Un Toc de Rock,  tanco la barraqueta i foto el camp. Soc Mario Prades i us deixo ara amb la companyia de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana, a part de les repeticions, és clar. Ens retrobaren un altre vegada a les ones.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)