Un Toc de Rock 09-30

Avui tindrem moltes històries envoltades de música i records que ens portaran Paco Hilaluna, Patricia Oliver, Celtas Cortos, Gerard Quintana, Suburbano, Comité Cisne, Ana Belén, Els Pets, Paloma San Basilio i molta més gent que ens acompanyarà en aquest recorregut de 55 minuts per l'ahir, més o menys llunyà, depenent de l'edat i els records de cadascun, de cadascuna. Jo soc Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta i des de totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, un altre vegada ens posem en marxa, però ho farem amb mil paraules que ens portaran des de Reus els Cafè París, amb cura per que com deia el meu pare, de vegades "pot fer més malt una paraula que una bofetada".

Benvinguts a Un Toc de Rock

Cafè París – Mil paraules 1994

Escoltarem per començar el programa d’avui d’Un Toc de Rock a Cafè París, un bon grup creat a Reus que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics i que van editar un sol àlbum titulat com el grup "Cafè París" que va publicar el segell Tram l'any 1994. El disc conté bones cançons i en altres programes posiblemente escoltarem alguna més. Cafè París estava integrat per Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano), l'amic Xavi Pié (saxos) que és un dels grans músics histórics tarraconins, Kike Colmenar (bateria i percussions), Xavi Macaya (violí i viola) al que també conec des de fa anys i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD va estar a carrec de Quim Mallafré i de la producció es van encarregar els nois de Cafè París, és a dir, ells mateixos. El CD “Cafè París” es va gravar a l'agost de 1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "Mil paraules" que sona ara, va ser una composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé totes les cançons del CD. En aquella època els portava una empresa de Valls, Batall Gestió Cultural, uns bons amics. Per cert Cafè de París era el nom d’un café tradicional de Reus, crec recordar, si bé tinc dubtes, que estava just al costat del ajuntament de la ciutat, a un dels carrers estrets que pugaven des de la plaça Mercadal, o pot ser a la plaça de Prim. Però no sé si encara funciona, penso que no.

Comité Cisne – Balas de tranquilidad 1986

Inicialment el grup valencià Comité Cisne van ser el teclista José Luis Macías, el cantant i guitarra era Carlos Goñi que venia del grup Garage, Remy Carreras al baix i Lino Oviaño a les programacions, aquest últim els deixaria abans de que traguessin el seu primer disc. L’any 1985 van publicar un maxi-single amb "Dulces horas". Es va incorporar a Comité Cisne un quart component del qual no recordo el nom, però l’any 1988 i després del seu tercer LP "Beber el viento", Carlos Goñi amb un esperit molt més rocker, abandona Comité Cisne i emprèn la seva pròpia carrera fent-se dir Revolver i també es dedica a les produccions per a altra gent, però tot i que Comité Cisne va treure encara un altre disc l’any 1990 amb Jesús Astorga com a cantant i Goyo Esteban al front de la guitarrista, Comité Cisne finalment es van desfer. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el primer treball de Comité Cisne que van editar amb el seu nom per títol i va sortir en single, l’any 1986. En total Comité Cisne va treure quatre àlbums i dos maxi-singles, a més d'uns quants discs senzills com aquest. Recordo un d’aquest maxis o Mini-LP, on Comité Cisne van versionà tres o quatre cançóns de Lou Reed.

Celtas Cortos – Blues del pescador 2010

Avui us porto a Un Toc de Rock una cançó extreta del àlbum dels vallisoletans Celtas Cortos "Introversiones", un disc que es va posar a la venda el 31 d'agost del l’any 2010 i que està ple de bones versions, jo us porto ara una d’elles, "El Blues del Pescador", la versió que els Celtas Cortos fan del gran èxit "Fisherman's Blues" del grup escoces-irlandes The Waterboys. I és que en aquest disc, la banda liderada per Jesús Cifuentes, es dedicaven a fer versions de cançons que els van motivar en el seu moment, una cosa que sembla haver-se possat de moda des de fa uns quans anys al panorama musical espanyol. Celtas Cortos es van crear l’any 1984 a Valladolid i avui només queden quatre dels membres originals, liderats per Jesus Cifuentes. Van començar sent un grup instrumental, però l’incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 1991. L'any 2002 Jesús Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 van tornar a reunir-se els Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació. Actualment Celtas Cortos son Alberto García (violí i trombó), Óscar García (baix), Jesús H. Cifuentes (guitarras i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Davila (gaites, flautes i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino (guitarras). L’any passat van treure un doble disc gravat en directe i que es va titular “Vivos y directos”.

Patricia Oliver – Esperando 1998

Poca informació us puc donar ara de Patricia Oliver i això que a aquesta cantant la vaig tindre al meu despatx de Vila-seca quan va treure aquest CD, el seu segon treball. Patricia Oliver va venir a presentar-me el nou disc i li vaig fer una entrevista que es va publicar al Diari de Tarragona, peró no recordo masses cosas d’aquella l’entrevista i tinc que confesar que no conservo la cinta. Però us puc dir que les seves cançons són molt bones i d’ella puc dir també que entronca ritmes de rock amb connotacions de cantautora. Cantant, guitarrista i compositora, Patricia Oliver va publicar aquest disc que incloïa el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, “Esperando” i que es va titular "Un sitio en mi corazón". El CD va ser publicat pel segell Arcade el 1998 i estava produït per Carlos Oliver. Patricia Oliver va comptar a la gravació amb les col·laboracions de Enzio Filippone a les bateries i percussió, Carlos Oliver al baix, José Nortes a la guitarra, Carlos Raya (guitarres), Boris Alarcón (piano i teclats), Phil Shillman (violí) i crec que encara hi havia algú més. Excepte una o dues cançons, totes las que recull el CD van ser composades per la mateixa Patricia Oliver. Aquesta peça és una de les que més m'agraden de l'àlbum, per això us l'he portat, perquè la escoltem junts. Patricia Oliver va debutar l’any 1996 amb el disc “En este mundo quizás”.

Paco Hilaluna – Ania 1996

Vaig conèixer a Paco Hilaluna, aquest bon cantautor de Tarragona que avui us porto a Un Toc de Rock i de veritable nom Francisco Ortega Márquez, precisament quan va publicar el CD “Algún asunto entre labios” del qual us he extret aquesta cançó d'amor dedicada a una dona cubana anomenada Ania, l'any 1996 i crec gairebé amb tota seguretat que va ser el seu primer treball discogràfic. Va ser editat pel segell SBD Records. Jo vaig realitzar-li una entrevista a Paco Hilaluna per Diari de Tarragona, arran de la publicació d'aquest disc, aquell dia es vam conèixer i val a dir que hem va caure molt bé. Entre els músics que l'acompanyen en les gravacions trobem a Luis Chacón a la percussió, Carmen Gómez al violoncel i Miguel del Moral (bateria), sense oblidar a la germana de Paco, Carolina Ortega als cors. Per cert, quan va cantar “Ania” era Paco Hilaluna, discos després i fins ara, seguéis en actiu, és Paco Enlaluna. Com diu el meu amic Manolo Rivera “El nom no fa la cosa, ell es el mateix. I més en aquest cas d’aquest trobador transformista que os ho dona tot en cada actuació. Un home fet a si mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, se li nota en les paraules. És de barri (de Bonavista) se li nota en el sentiment”. També és guionista de programes d’humor, entre d’altres per a José Luis Moreno i aixó se li nota en el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants. Es tot un showman. No us perdeu els seus directes, valen la pena.

Carlos Cano – María la Portuguesa 1986

De nom complet José Carlos Cano Fernández, el cantautor i poeta andalús va néixer a Granada, el 28 de gener de 1946. "María la portuguesa" que ha estat molt versionada, cal destacar las que van realitzar Enrique Urquijo i María Dolores Pradera (a la foto 2 cantant-la amb Carlos Cano), és una cançó amb història. El 5 de gener de l’any 1985, Juan Flores, un pescador de 35 anys, va rebre els trets d'un “guardinha” portuguès, un tal Nunes, enfront de Castro Marim (Portugal) acusat de pesca il·legal a les aigües de la desembocadura del Guadiana i ningú sap exactament les raons per les que "li van disparar a dos metres" segons van relatar els testimonis en el judici i es va parlar de problemes de banyas. Quan Juan Flores va morir va néixer al seu voltant una llegenda que Carlos Cano va convertir en cançó l'any següent i va escriure "María La Portuguesa", barreja de cobla i fado que explica una història d'amor entre un mariner mort a trets i Maria, una dona portuguesa. La identitat d'aquesta dona s'ha mantingut en secret durant els anys i ningú sap si realment Juan Flores va conèixer a Portugal una Maria, però sí que hi ha històries entorn de la seva mort que la família encara no té clares. A cavall entre la llegenda i la realitat, Juan Flores va deixar vídua i dues filles de 4 i 8 anys, unes nenes que només van aconseguir del govern portuguès una indemnització de 200.000 pessetes, molt per sota dels dos milions que van reclamar al judici. Encara que Carlos Cano mai va reconèixer públicament aquest origen, si és cert que no ho va desmentir i va regalar un quadre pintat per ell amb la lletra de la cançó a Manuel Flores, germà del pescador i que te un bar. Aquesta és al costat de "Habaneres de Cádiz" i "La murga de los currelantes", les cançons més populars en la carrera de Carlos Cano. L’any 1969, al costat de Juan de Loxa, Enrique Moratalla i Antonio Mata, crea el Manifesto de la Canción del Sur, una mena de Setze Jutges a l'andaluça i comença a cantar a la Universitat, acompanyat per la seva guitarra. La primera època, durant la Transició Espanyola, és marcadament política i les seves cançons s'uneixen a la reivindicació general d'una Espanya democràtica i sobretot al ressorgiment de la identitat andalusa, Carlos Cano sempre deia "Ser andalús és la forma que tinc de ser persona". Es va negar a que la seva música fos anomenada cobla espanyola, afirmava que d'haver de posar-li una etiqueta, seria "Cobla andalusa". Després d'una llarga malaltia, continus ingressos en hospitals i quan semblava que finalment s'havia recuperat, a Carlos Cano se li reprodueix l'aneurisma mentre viatjava en avió a Madrid. S’el va traslladar a l'Hospital Universitario de Sant Cecilio, l'hospital clínic de Granada, sent ingressat i intervingut per l'equip dirigit pel doctor Eduardo Ros durant més de 7 hores, però després de tres setmanes, va morir el 19 de desembre del 2000 en la seva ciutat natal.

Cristina – Dormin en el mateix llit 1976

Aquesta cançó la va escriure i va gravar originalment el recordat Manolo Galván, el que va ser líder de Los Gritos abans de llançar-se en solitari i recordo que també es va publicar en single una versió de tots dos cantant-la a duet. A Un Toc de Rock ja hem escoltat, fa diverses temporades, l'enregistrament del seu autor, per tant ara us porto la versió de la cançó que Cristina va gravar en català i que va editar en single el segell Beverly Records l'any 1976, incloent "Una gitana" a la cara B. Cristina, de veritable nom Mari Carmen Arévalo Latorre, va néixer a Barcelona el 19 de setembre del 1943 i es va donar a conèixer popularment quan formava part de Los Stop, encara que inicialment es deien Donald Duck. Cal reconèixer que Los Stop van ser un dels grups més populars a Espanya durant la segona meitat dels anys seixanta gràcies sobretot a temes molt paxangueros, encara que ella tenia i segueix tenint molt bona veu i tinc que reconéixer que també van gravar temes de qualitat. Ja amb Los Stop va treure diversos discos cantats en català. Finalment la cosa entre ells no va funcionar bé i Cristina es va independitzar, primer gravan com Cristina y Los Tops i finalment ja en solitari. Amb la cançó "De igual color", Cristina va aconseguir el primer premi del IV Festival de la Canción de la Paz organitzat per La Voz de Valladolid en 1974. Actualment treballa com Cristina Stop i ha gravat un CD titulant-se així. Quan jo tenia l'agència artística li vaig oferir diverses actuacions i el seu saber fer va fer que totes elles fossin un èxit de públic. Recordo un cap de setmana a la sala Chamonix de Reus que va valer la pena.

Ana Belén – Lia 1989

Una matinada José María Cano es va presentar al xalet a la serra d'Ana Belén i Víctor Manuel, al soterrani tenen un estudi de gravació i Víctor estava treballant amb dues cançons escrites pel component de Mecano i que Ana Belén anava a incloure en el seu nou treball discogràfic. José María portava unes copes de més. Sense donar-los cap explicació els va reclamar les seves cançons i a canvi els va lliurar una altra que acabava de compondre, pel que sembla havia patit un desenganyar amorós. Quan Víctor Manuel va veure la cançó va acceptar el canvi encantat i l'endemà es va posar a treballar-hi. Es tractava de "Lia", el tema que escoltarem ara i que és una de les cançons més precioses en la carrera d'Ana Belén i que es va incloure a l'àlbum “Rosa de amor y fuego”. El disc es va presentar oficialment al Teatro Español de Madrid, amb un espectacle que va estar deu dies en cartell, va ser dirigit per Miguel Narros i el vestuari va ser dissenyat per Jesús del Pozo. En total Ana Belén ha gravat 21 àlbums d'estudi, 6 recopilatoris i en directe, a més d'uns quants discos conjuntament amb altres artistes com “El gusto es nuestro” o “Mucho más que dos”,  així com quatre o cinc bandes sonores. El seu veritable nom és María del Pilar Cuesta Acosta i la cantant, actriu i directora va néixer a Madrid el 27 de maig de 1951. Curiosament es va donar a conèixer al presentar-se en un concurs de joves talents de televisió espanyola, on va actuar amb el seu veritable nom quedant en segona posició la guanyadora va ser una noia que es deie Mimo i que va grabar quatre discos petits, el seu debut va ser al cinema amb la pel·lícula “Zampo y yo”.

Paloma San Basilio – Beso a beso, dulcemente 1978

Quan en els anys vuitanta vaig tornar al món de la ràdio, una de les primeres entrevistes que vaig realitzar va ser a Paloma San Basilio, al pavelló d'esports de Cambrils on Paloma San Basilio va actuar. Em va caure bé des del principi per la seva senzillesa i modèstia, tot i ser una de les millors veus femenines del pop espanyol de totes les èpoques. A partir d'aquest dia ens hem vist de tant en quan, gairebé sempre coincidint amb rodes de premsa o concerts seus. Paloma San Basilio va néixer a Madrid el 22 de novembre de 1950 si bé algunes bios diuen que va ser l’any 1952. Paloma San Basilio ha actuat en escenaris tan rellevants com el Carnegie Hall de New York, el Teresa Carreño de Caracas, Caesar Palace a Las Vegas, Teatro Bellas Artes de Puerto Rico, el  Gibson Amphitheater Universal de Los Angeles o el Jackie Gleason de Miami, on té imposades les mans al Passeig dels Estels. Ha protagonitzat tres musicals "Evita", "El Hombre de la Mancha" i "My Fair Lady", els dos últims amb José Sacristán. Al meu entendre, una de les cançons més importants en la carrera musical de Paloma San Basilio ha estat "Beso a beso dulcemente" que escoltem ara a Un Toc de Rock. La cançó es va incloure inicialment en el disc “En directo” editat l’any 1978 i que va vendre més de 120.000 copias, peró la versió d’estudi es va publicar més tard, el mateix any 1978, en un disc titulat així mateix “Beso a beso… dulcemente” que sols es va vendre en el mercat de l’América Llatina i va superar el milió d’àlbums venuts. Durant la seva carrera artística, Paloma San Basilio ha rebut un munt de discos d'Or i Platí i ha venut més de 6 milions de discos. Va debutar discogràficament amb l'àlbum "Sombras", l'any 1975 i crec que va ser hostessa del “Un, Dos, Tres”, però no estic segur d’aixó. Per cert, aquest single m’el va regalar una noia casada amb la que tenia un embolic.

Els Pets – Fa un minut 2013

Els Pets tenen un treball discogràfic qie es va titular “L’Àrea Petita”, produït per Rafael Fernández i que es va editar a principis d'octubre del 2013. D'aquest últim àlbum us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock aquest tema en el que ens expliquen el temps, sempre molt poc, que poden estar "sense ella". En aquest enregistrament Els Pets són Falin Càceres (baix i veus), Joan Reig (bateria i veu), Lluís Gavaldà (veu i guitarra), el guitarrista David Muñoz, Joan Pau Chaves (teclat i segones veus) i que al costat de Joan Reig i altres amics tenen un grup paral·lel que el passat hivern s'han pegant “un  panzón” d’actuar per petites sales, es tracta dels Tàrraco Surfers, i per cert, surten al escenari vestits de romans. Els Pets es van crear a Constantíl'any 1985, encara que originalment es van anomenar Condons Adulterats. Inicialment El Pets són Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, encara que en els seus primers discos eren quatre, també hi havia el guitarra Ramon Vidal. Per cert en els dos primers discos d'Els Pets va col·laborar a la guitarra el meu company Quimet Curull, amb el qual realitzo El Temps Passa, un programa que també pots escoltar-ho en aquesta emissora. Consta en els títols de crèdit i podeu comprovar-ho. La foto es del dia que van celebrar el seu 25é aniversari, Quimet, el primer per l'esquerra, va col·laborar en el concert que van realitzar per celebrar els seus 25 anys en el món de la música i que es va realitzar precisament a Constantí. La veritat és que inicialment Els Pets van comptar en els seus discos i gires amb Els Vents de Baiona i el grup vocal Les Llufes. De fet val a dir que hi ha un abans i un després en la carrera musical d'Els Pets i va ser la incorporació, arran del disc "Fruits sexs", primer com a productor i després també com a guitarra i arranjador, del recordat Marc Grau, va ser un canvi musical molt important en la carrera d'Els Pets.

Rock Gaià – Dona de nit 1992

Aquest cançó podria considerar-se tota una balada per la història que ens relatan Rock Gaia que ens parlen en la lletra de "Dona de nit" d'una jove prostituta que treballa en el Casc Antic de Tarragona per poder mantenir al seu fill. La noia acaba enamorant-se d'un client i quan fa l'amor amb ell ja no és només sexe per diners, però un nefast dia el xicot s'equivoca de nom mentre es troben al llit i ella sent que alguna cosa es trenca dins del seu cor. Ja ho diu el texte “al equivocar-se de nom la va fer plorar”. La veritat es que la lletra es molt bona i musicalment la cançó també es molt complerta. Eren de l'Alt Gaià i responien al nom de Rock Gaià, per no oblidar les seves arrels. Van publicà aquest CD l’any 1992 a través del segell Salseta Discos i en aquest enregistrament integraven aquest bon grup, encara que desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres), Josep Sánchez (guitarres), Ramón Cruz (teclats), Ton Salvat "El Titus" (bateria) i Pep Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu. Els Rock Gaià van dedicar el disc a Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira "Micolín". A sota us poso dues fotografies del seu últim concert que va tindre lloc a Vilabella del Camp, el 15 de juliol de 2006.

Suburbano – Mujer sin decoro 2002

Avui tornarem a escoltar a Un Toc de Rock a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i la seva dilatada obra, ara escoltarem un altre gran cançó de Suburbano, una de les moltes que tenen, "Una mujer sin decoro" i que us extrec del seu CD “Los delirios del pirata”, una mena d’ópera rock que ells califican de llibre-disc i es l’historia del pirata Juan Sin Sombra. En aquest álbum van col·laborar Carmen París, Pablo Guerrero, el recordat Maestro Reverendo, Enrique Valiño, Imanol, Baldo Martínez i Antón Rodríguez (de Na Lúa), junt a Bidinte al que trovem en aquesta cançó que escoltem ara. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer  rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva discografia que sense ser brutal, Suburbano tenen una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel·lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i molta altra gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parar fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo  Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva primera actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent en el barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons, sempre amb contingut.

Gerard Quintana – Al·leluia (Hallellujah) 2006

Quan ja tenim al carrer una nova edició del Disc de la Marató de TV3, us he seleccionat per acabar Un Toc de Rock d'avui aquest tema a càrrec de Gerard Quintana, el que va ser líder de Sopa de Cabra que per cert, han anunciat el seu retorn als escenaris per aquest any 2015 que començem, amb gira i nou disc, cosa que els seus acèrrims seguidors reclamaven intensament. Aquest tema que també s'ha inclòs en l'edició d'aquest any, encara que en la versió de Andrea Motis i el Joan Chamorro Quintet, es trobava en el què es va publicar l'any 2006 i és una versió en català que Gerard Quintana (Girona, 27 de novembre de 1964) va realitzar de la cançó escrita pel canadenc Leonard Cohen, encara que Gerard Quintana em sembla que ha mirat cap a la versió del tema que va realitzar el malaurat cantautor nord-americà Jeff Burckley (17 de novembre de 1966 - 29 de maig de 1997) que la va publicar en el seu àlbum "Grace" al 1994 i que va ser reeditat en el 2007. La veritat és que al llarg dels anys s'han realitzat algunes versions molt interessants d'aquesta cançó, entre elles recordo una de John Cale i una altra de Rufus Wainwright.

La dita d'avui és de l'escriptor nord-americà Mark Twain, de veritable nom Samuel Langhorne Clemens (30 de novembre de 1835 - 21 d'abril de 1910) que va dir una vegada:

"Els  dos  dies  més  importants  en  la  teva  vida  són:
 Aquell en el què neixes i el dia que esbrines el perquè"

Acaba Un Toc de Rock per avui i jo fotre el camp. Baixo la barraqueta, però abans de acabar us deixaré amb companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones dues vegades cada setmana, a part les repeticions. Tornaré en el proper programa amb molta més música i també records per reviure. Jo soc Mario Prades. Adeu siau!

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download theradio program)