Un Toc de Rock 09-29

Anem a realitzar a Un Toc de Rock un viatge pels nostres records, per l'ahir més o menys llunyà i també tindrem algunes novetats de recent aparició. La nostra banda sonora estarà avui plena de blues, rythm & blues i soul. Anem a escoltar a Alvin Lee, Rare Earth, Aretha Franklin, Otis Redding, Solomon Burke, John Lee Hooker, Annie Lennox, Temptations, Pacific Gas & Electric i uns quants més que ens acompanyaran en aquest viatge a l'ahir gràcies a la música. Començaré amb el guitarrista de color Kenny Neal que ens aclareix sense cap tipus de dubtes quina és la seva condició “Ell es un bluesman”. Jo soc Mario Prades, toca obrir la barraqueta i des de les emissores que emeten el programa ens posem en marxa ara mateix, no sense dir-vos alló de sempre que queda molt bé i ja es una costum

Benvinguts a Un Toc de Rock

Kenny Neal – I’m a blues man 1994

L'any 1994 el guitarrista, harmònica i cantant nord-americà Kenny Neal va publicar un CD, a través del segell americà Alligator Records, titulat genèricament "Hoodoo Moon" que s'obria amb aquest tema amb el que jo avui també començaré Un Toc de Rock i en el que ens aclareix sense cap tipus de dubtes quin és el seu lloc en el món de la música "Jo sóc un bluesman". Es tracta d'una versió de l'èxit de BB King que van escriure Gooldold, Shamwell i Prestage i que també va gravar Johnny Winter, el guitarra albí, deu anys més tard, el 2004. En aquest enregistrament, crec que és el seu cinquè disc, ha comptat amb el seu germà Noel Neal al baix, Lucky Peterson als teclats i Ken Johnson a la bateria, a més dels The King Snake Horns, integrat per Bruce Staelens a la trompeta, Bob Greelee al saxo baríton i Bill Samuel al saxo tenor que també és el director i arranjador de la secció de metall.  En l'enregistrament del CD ha col·laborat el teclista Dwight Champagne en un dels temes. El músic de color Kenny Neal va néixer el 14 d'octubre de 1957 a Nova Orleans, Louisiana. Ha aconseguit un munt de premís i ha estat nominat als Grammy en diverses ocasions, l'any 2009 ho va estar en 4 categories diferents. Per cert, durant un temps va ser component de The Downchild Blues Band. La veritat és que els discos de Kenny Neal només han arribat a Espanya com discos d'importació, encara que crec recordar que ell ha actuat aquí diverses vegades i em sembla que en alguna ocasió han estat distribuïts per la discogràfica barcelonina Disc Medi, però no estic segur del tot.

John Lee Hooker – One Bourbon, one Scoth, one Beer 1966

Un dels mites i figures més importants del blues va ser el cantant i guitarra John Lee Hooker. El Mestre va crear un estil especial de tocar, rústic i primitiu, però dins de la seva simpleza contundent i impactant. Al principi John Lee Hooker que cantava i tocava la guitarra, s'acompanyava amb cops de peu a manera de percussió i amb la seva forma de cantar, mig parlant, amb connotacions de rap, encara que no existia l'estil com tal, es va convertir en la seva carta de presentació. Més tard ja es va instrumentar completament i es va envoltà de músics que l'acompanyaven. Aquesta cançó que escoltem ara va ser composada per Rudy Toombs i el primer que la va gravar va ser Amos Milburn l'any 1953. John Lee Hooker ho va fer per primera vegada a Chicago l'any 1966 i en l'enregistrament trobem a John Lee Hooker (veu i guitarra), Lafayette Leake (piano), Eddie "Guitar" Burns (guitarra), Fred Below (bateria) i un baixista del que no recordo el nom. La cançó va ser publicada l'any 1966 dins l'àlbum "The Real Folk Blues", encara que posteriorment el Mestre la va incloure en diversos discos tant d'estudi com també en enregistraments en directe, entre ells la trobàvem al CD "Chill out". John Lee Hooker va néixer a Coahoma County, Mississipí, el 22 d'agost de 1917 i va morir a Los Altos, Califòrnia, un 21 de juny de 2001. Aquest tema tornaria a pujar a les llistes quan va ser versionat per George Thorogood l’any 1977 i molt més recentment l'ha gravat John Lee Hooker Jr, fill del genial mestre del blues que segueix els passos del seu pare i la va incloure en l'àlbum "Blues With a Vengeance ", publicat l’any 2004.

NRBQ – A little bit of bad 1994

A finals dels anys seixanta el grup New Rhythm and Blues Quartet, coneguts simplement com NRBQ, van realitzar una de les millors versions existens del “C'mon everybody” de Eddie Cochran i que aquí al país es va publicar en single l’any 1969, de fet es l’únic single que va sonar a Espanya d’aquest bon grup americà de rhythm and blues. Es va incloure en el seu primer LP titulat com el grup "NRBQ", de l'any 1969. La vam escoltar la passada temporada i ara arriva el moment de tornar a escoltar als NRBQ, però la cançó que sona avui es va incloure al seu álbum “Message for the Mess Age” que es va publicar ja a l’any 1994. De fet el grup NRBQ te una discografia que tira d’esquena, tenen gravats fins el moment 30 o 31 álbums, es clar que aquí al país avui en dia ni s’els recorda. La banda es va crear l’any 1967 i inicialment estava integrada pel pianista Terry Adams, al baix Joey Spampinato, el guitarrista Al Anderson i Tom Ardolino a la bateria. Tot i que segueixen en actiu i gravant discos, amb una discografia voluminosa que impressiona per la quantitat de discos gravats, de la formació original només queda Terry Adams. El grup NRBQ va realitzar una gran versió del tema de la sèrie Los Simpson, encara que no consta oficialment com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia d'aquests us la posaré. Els NRBQ van celebrar el seu 35 aniversari amb un concert realtzat al Calvin Theater de Northampton, Massachusetts.

Pacific Gas & Electric – Are you ready 1970

Aquesta bona banda nord-americana, Pacific Gas & Electric, al igual que els Chicago van prendre el seu nom d'una empresa de la seva ciutat, en aquest cas es tractava de la principal companyia de subministrament elèctric de la Costa Oest, però al contrari que els va succeir als Chicago, als Pacific Gas & Electric no els hi va anar malament, a la empresa elèctrica li va fer gràcia i van poder treballar amb aquest nom sense cap problema ni traba. Es clar que als Chicago no els hi va resultar tan fàcil. Es van fer dir inicialment i en el seu primer disc Chicago Transit Authority que era el nom de la companyia de transport públic (els tranvies) de la seva ciutat i van haver d’abreujar-lo a tan sols Chicago ja que a la empresa pública de transports no els hi va fer cap gracia que es diguesin així i els hi van fer cambiar-lo al tindrel registrat. El “Estas preparat?” que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es de 1970, va ser el gran hit dels Pacific Gas & Electric, una banda mixta (blancs i negres) que treballaven per CBS, encasellada en el soul però plena de rhythm and blues. El tema “Are you ready” donava títol al seu segon LP publicat l’any 1970. Pacific Gas & Electric eren de Los Angeles i estaven liderats per l'extraordinari guitarra Glenn Shwartz que venia de The James Gang i que els va deixar poc després de gravar aquest disc i també el cantant Charlie Allen. Pacific Gas & Electric van funcionar de l’any 1967 a 1973 amb canvis continus en la seva formació, aixó si. Per cert que aquest LP es tanca amb una versió del clàsic del soul "When a man loves a woman" de Percy Sladge que està plena de trempera, ja us la vaig punxar fa un parell o tres de temporades, però no m’importaria rés tornar a posar-la un altre dia.

The Louisiana Gator Boys – How Blue Can You Get 1998

“Com podem obtenir un bon blues?”, aquesta podría ser una bona pregunta i la resposta en la portarà una macrobanda anomenada The Louisiana Gator Boys. Dins de la banda sonora del film "Blue Brothers 2000" trobàvem un parell de temes a càrrec d'aquesta formació fictícia The Louisiana Gator Boys, una macrobanda de blues que no existeix. Aquest és un d'ells, però la pregunta veritablement és: Qui són The Louisiana Gator Boys? Doncs us ho diré si esteu asseguts. En aquest grup, la Superbanda del Blues, creada per a l'ocasió, és ha dir per la pel·lícula remake de l'antiga, es trobaven BB King con a líder del grup, Eric Clapton, Jimmie Vaughan, Clarence Clemons, Billy Preston, Grover Washington Jr, Steve Winwood, Paul Shaffer, Charlie Musselwhite, Isaac Hayes, Lou Rawls, Gary US Bonds, Travis Tritt, Koko Taylor, Dr John i Bo Diddley amb la seva inconfusible guitarra quadrada, al costat dels Blues Brothers amb Dan Aykroyd, Joe Moore i John Goodman. Què, banda de luxe, no? Sonant avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies de totes aquelles emissores que emeten el programa perque disfruteu de valen amb aquesta reunió de mestres del blues.

Imatges de la pel·lícula

Brother Jack McDuff – Teardrops from my eyes 1966/2000

Eugene McDuffy va ser conegut popularment com Brother Jack McDuff, organista, pianista i compositor nord-americà de jazz, funky i R & B, va néixer a Champaign, Illinois, el 17 de setembre de 1926, va morir a causa d'un infart de miocardi a Minneapolis, Minnesota, un 23 de gener de 2001. va ser alumne de l'organista Wild Bill Davis i l'any 1959 va formar el seu propi tercet. Considerat un virtuós de l'orgue Hammond i del piano, va acompanyar a Jimmy Forrest, Leo Wright, Red Holloway i va tocar en la big band de Benny Golson, posteriorment amb Grant Green i després amb George Benson. A més de gravar discos amb el seu trio, ha participat en enregistraments de Roland Kirk, Jimmy Witherspoon, King Curtis, Sonny Stitt, Gene Ammons i Kenny Burrell, entre d'altres. Malgrat el seu delicat estat de salut, Brother Jack McDuff va seguir realitzant gires i enregistraments durant els anys vuitanta i noranta. Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Tobacco Road - Do it now", editat l'any 2000 en format CD, però es tractava d'una reedició digitalitzada de dos discos "Tobacco Road" i "Do it now" que s'havien publicat, els dos, l'any 1966 . La veritat és que Brother Jack McDuff va editar un total de 52 àlbums dins de la seva discografia oficial i en aquesta xifra no incloc reedicions, recopilatoris, ni discos amb altres artistes. El seu últim treball discogràfic va ser "Brotherly Love" que va treure el segell Concord Jazz l'any 2001, com a disc pòstum.

Rare Earth – Tobacco Road 1969

Els Rare Earth als que escoltarem ara a Un Toc de Rock, van ser la primera banda de la Tamla Motown que tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per a gent de color, perquè veieu que el racisme sempre té dues direccions. Van ser primer The Sunliners i es van crear a Detroit el 1961. L’any 1967 es van convertir en Rare Earth i van estar en actiu fins al 1979. Aquest tema, tot un clàssic composat i interpretat per John D. Loudermilk l’any 1960 i que també va ser gravat per The Nashville Teens al 1964, es trobava dins del LP "Get ready" de Rare Earth, el seu millor disc amb la cançó que donava títol ocupant tota la cara A, ja que durava més de 21 minuts i va ser la segona cançó "llarga" de la història del rock, la primera era "In-a-Gadda-da-vida" d'Iron Butterfly. El grup Rare Earth estava integrat en aquesta primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans instrumentistes. Es van produir canvis entre els seus components i van arribar a ser vuit o nou músics. A Espanya es va realitzar una gran versió en els anys 60, a càrrec del grup barceloní Los Extraños i la hem escoltat a El Temps Passa, programa que fem Quimet i jo a aquesta meteixa emissora i us vaig prometre punxaros aquesta versió a Un Toc de Rock i per tant, aquí està.

Alvin Lee – Motel blues 2007

Escoltarem al programa d’avui a un dels grans guitarristas britànics. Jo coneixia a Alvin Lee amb el qual vem compartim una gira organitzada pel meu amic Alfons Cito de Welcome Productions i he de dir-vos que era una persona senzilla, planera i de fàcil i amè tracte. El gran cantant, compositor i guitarrista britànic va ser el líder dels Ten Years After, una de les bandes mítiques i més importants del blues anglès a finals dels seixanta i a mitjans dels 70, Alvin Lee es va llançar ja en solitari, desfen-se el grup. Integràvem Ten Years After, un dels gran triunfadors del Woodstock 69, l’Alvin Lee, nascut el 19 de desembre de 1944 a Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo Lyons al baix (30 de novembre de 1944, Stanbridge, Bedforshire) i Chuck Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. Molts Lee en el grup, pero no tots estaven emparentats. La consolidació dels Ten Years After va arribar quan van actuar al festival de Woodstock de l’any 1969 i la revalida en el de l’Illa de Wight l’any 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava inclòs en el seu CD en solitari "Saguitar", publicat l’any 2007 i que es un dels seus millors treballs. A la foto Mario Prades amb Alvin Lee i un company de Tarragona. Per cert, Alvin Lee va morir el 6 de març de l’any 2013, es trobava a Espanya, concretament el gran bluesman vivia a Málaga.

Annie Lennox – Georgia on my mind 2014

La cantant escocesa Annie Lennox va publicar el passat 21 d'octubre un nou treball discogràfic amb producció de Mike Stevens, titulat genèricament "Nostalgia", un àlbum ple de versions de temes ja clàssics de la música i del que us he extret aquest que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que va ser una composició de Hoagy Carmichael amb lletra de Stuart Gorrell que va ser portada a l'èxit pel cantant i pianista invident Ray Charles l'any 1960. el disc ha estat disponible durant tres setmanes, a partir del 30 de setembre, en format vinil, en una edició especial per a col·leccionistes i nostàlgics. Per cert, aquest tema és actualment l'himne oficial de l'estat de Geòrgia, si bé quan la van escriure era un homenatge a la germana de Carmichael que es deia Georgia i el primer que la va gravar va ser precisament Hoagy Carmichael amb el trompetista Bix Beiderbecke, l’any 1930. Annie Lennox va néixer el 25 de desembre de 1954 a Aberdeen, Escòcia i havia format part del duet Eurythmics al costat de Dave Stewart, però anteriorment tots dos havien estat components del grup The Tourists. Quan The Tourist va desfer-se, dos dels seus components, la cantant Annie Lennox i el guitarra i compositor David A. Stewart van crear Eurythmics que va ser considerat el millor grup de techno pop i new wave de la dècada dels 80 i que van arribar a vendre 75 milions de discos a tot el món. Després va llançar-se en solitari. La veritat és que en la carrera de l'escocesa Annie Lennox destaca la cançó central de la banda sonora de "Dràcula" i "Into the West", un tema escrit per a la banda sonora del film "El Senyor dels Anells: el retorn del Rei" que l'any 2004 va guanyar tant el Globus d'Or com l'Oscar a la millor cançó original. Una de les característiques d'Annie Lennox és la controvertida i andrògina imatge de la cantant, de la qual per cert, no es coneix l'autèntic color del seu cabell, sempre el porta tenyit de tons diferents, es una de les coses que més crida l’atenció d’ella.

Otis Redding – I’ve been loving you too long (to stop now) 1965

Vaig redescobrir aquest tema a la banda sonora del film "Stormy Monday", una pel·lícula de cinema negre protagonitzada per Tommy Lee Jones, Sting i Melanie Griffith l'any 1988, dirigida per Mike Figgis i vaig decidir que havíem de compartir-la en el programa, per tant aquí està. Va ser escrita per Otis Redding i Jerry Butler i el single en versió mono es va publicar el 19 d'abril de 1965, al juliol es va publicar ja en estèreo. Va aconseguir la posició 5 en les llistes de rhythm and blues del Billboard i el 21 en les de pop. La cançó es va incloure a l'àlbum "Otis Blue: Otis Redding Sings Soul". Existeixen altres bones versions a càrrec de Marvin Gaye, Booker T & The MG’s,  Percy Sledge, Ike & Tina Turner, els Rolling Stones i Etta James, encara que s'han realitzat moltes més. La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, quan sols tenia 26 anys d'edat, va representar un impacte en el món de la música i va truncar una carrera brillant. Va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr Pitiful i va portar el gènere al més alt, separant-lo completament del Rythm & Blues imperant i fent que el soul fos un gènere en majúscules i amb entitat pròpia. Aquell accident ocorregut a Lake Monona, a les afores de Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar amb la vida de Otis Redding i amb tots els membres de la seva banda d’acompanyament els  The Bar-Keys, excepte James Alexander i Ben Cauley, en estavellar-se l'avioneta. Als seus funerals (foto 1) van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva ciutat adoptiva Macon, Georgia. Curiosament el major èxit de la seva carrera va ser el single "Sittin'on the dock of the bay" que havia acabat de gravar poc abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de l'accident. Els seus començaments també són molt interessants ja que acompanyava a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, quedaven diverses hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit. La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a forta i punyent, això li va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei.

The Temptations – Hey girl (I Like Your Style) 1973

Ja fa temps, crec que va ser al principi de la passada temporada, vam escoltar el tema que donava títol a un dels millors àlbums del grup vocal de color The Temptations, "Masterpiece" i us vaig parlar d'aquesta cançó dient que més endavant la escoltaríem, dons bé, a mi s’em va passar, perquè vaig a dir el contrari, però un amic s'ha encarregat de recordar-m'ho en un correu i com era veritat, aquí teniu el tema de The Temptations. Però aquest tema no hem de confondre'l amb una altra de semblant títol "My girl" i que ells mateixos van publicar l'any 1964 i van portar a l'èxit, sent número 1 en les llistes el 1964, una der les grans balades del soul que fins i tot va arribar a gravar Otis Redding i la va pujar també a la part alta de les llistes. Aquest tema no té res a veure amb la composició de Smokey Robinson, el títol complet d’aquesta és "Hey Girl (I Like Your Style)", encara que s'ha abreujat sempre a "Hey girl" i això de vegades crida a confusió, clar que si la cançó que l'oient volia escoltar és l'altra, cosa que suposso, cap problema, la escoltarem pròximament, si no em despisto, en aquest cas recordar-m'ho sense problemes. La que sona ara a Un Toc de Rock va ser escrita per Norman Whitfield que també va ser el productor de l'àlbum "Masterpiece" que es va publicar el 21 de febrer de 1973, sent número 1 en les llistes de LP's del Billboard. Per cert els arranjaments d'aquest àlbum van estar a càrrec de Paul Riser. El grup The Temptations es van crear a Detroit, l’any 1961, quan es van fusionar dos grups The Primer i The Distants. The Temptations eren un grup vocal que estave integrat per David Ruffin, Eddie Kendricks, Paul Williams, Otis Williams i Melvin Franklin. El seu gran èxit va ser la cançó "My girl”, com ja us he dit. En aquesta gravació que escoltem ara, el grup The Temptations son Dennis Edwards, Damon Harris, Richard Street, Melvin Franklin i Otis Williams.

Solomon Burke – You’re the one

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a Solomon Burke, coetani del mite del soul Otis Redding, anys després de la seva mort en accident d'aviació, Solomon Burke va ser designat com el seu successor, el nou Rei del Soul. Solomon Burke va néixer el 21 de març de 1940 a Filadèlfia, Pennsilvània. Va estar en actiu fins que va morir el 10 d'octubre del 2010, mort ocorreguda a l'Aeroport d'Amsterdam, quan va aterrar el seu avió provinent de Los Àngeles. Havia de fer un concert a la capital holandesa i les entrades estaven totes esgotades des de feia setmanes. Solomon Burke va començar a gravar al 1962 i l'any 2010 va publicar el seu últim disc en vida "Hold on tight". Burke va ser pare de 21 fills (14 filles i 7 fills), va tenir 90 néts i 19 besnéts. Alguns dels seus fills i néts es dediquen professionalment a la indústria musical, encara que cap ha aconseguit el seu prestigi. L’any 1964 va escriure i va gravar "Everybody Needs Somebody To Love" que immortalitzarian The Blue Brothers. Figura imponent, amb més de 200 quilos de pes i sempre amb vistosos vestits de fantasia, són el seu senyal d'identitat, junt amb la seva forma personal de sentir el soul. A causa de la seva edat i el seu sobrepès, els darrers anys Solomon Burke sempre actuava assegut. La seva discografia es bestial, només en recopilatoris Solomon Burke té publicats 23 àlbums i 38 o 39 d’estudi. Aquesta peça us la trec d’un grans èxits.

Aretha Franklin – At last 2014

Aquesta cançó amb la que avui tancarem Un Toc de Rock, escrita per Mack Gordon i Harry Warren, va ser un dels grans èxits de la recordada cantant de blues Etta James, ha estat versionada al llarg de la història i en el programa l'hem escoltat en la versió original i també a càrrec de Beyonce, ara i des de l'últim treball discogràfic de la Reina del Soul, us porto aquesta immensa versió i que obre el nou àlbum d'Aretha Franklin que s'ha titulat genèricament "Aretha Franklin Sings The Great Diva classics" i es recullen un bon grapat de versions de temes clàssics del soul, blues i rhythm and blues. Ha estat el disc 38 gravat en estudi de la Reina i es va publicar el passat 17 d'octubre. Des que va editar "So Damn Happy" l'any 2003, Aretha Franklin no treia un nou àlbum d'estudi, s'ha fet esperar, però el resultat val la pena, clar que us aconsello que no us fixeu excessivament a la foto de la portada de l'àlbum ja que em sembla ha de tenir un munt d'anys, o això o ha passat i molt per fotoshoop. Va començar a gravar-se a mitjans del 2013 i ha comptat amb uns quants productors ja que anava aprofitant moments inspirats per ficar-se en l'estudi, sense presses per acabar. Ha arribat a la primera posició en les llistes de rhythm and blues del Billboard i va debutar directament en el 13 en les de pop, arribant al 32 a Anglaterra, el 44 a França i el 49 a Alemanya, a Espanya va arribar al 26, encara que ja us he dit en masses ocasions que aquí no és gens fiable ja que tot això està manipulat. Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul o Queen of Soul. És una de les veus que més han influenciat a les cantants de rhythm and blues i funky de les posteriors generacions

La frase d'avui és de Sigmund Freud que quan els nazis van cremar els seus llibres, pel sol fet que ell era jueu, el pensador i psiquiatre va comentar irònicament:

"La humanitat ha avançat molt; a l'edat mitjana

m'haurien cremat a mi”

Conclou per avui Un Toc de Rock i tocaré el dos. Ara baixo la barraqueta i foto el camp, però abans de acabar el programa us deixo amb la bona companyia de totes les emissores per les que sortim a l’aire dues vegades per setmana, a part les repeticions. Ens retrobarem a les ones amb molta més música i records per tornar a viure. Soc Mario Prades i us dic A reveure!

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)