
Avui el nostre
viatge musical pel temps s'iniciarà amb
soul,
però tindrem molt de
rock,
pop,
reminiscències de
folk, música extreta d'
una pel·lícula,
country i molt més que
ens arrivarà de la mà de gent com
Eagles,
Rare Bird,
10000 Maniacs,
Marvin
Gaye,
Al Stewart,
Gilbert O'Sullivan,
Alabama Shaker,
Graham Foster,
Octopus i
altres que ens acompanyaran en aquest recorregut al
lloc on neixen els records.
Per tant i des de totes aquelles
emissores que emeten
Un Toc de Rock,
començaré avui amb una cançó que ens porten els nord americans
Bill Deal &
The Rhondells i ens pregunten “Quina classe de ximple creus que sóc”. Doncs us
diré que jo soc
Mario Prades i ara
obriré la barraqueta dient com ja és costum
alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Bill Deal
& The Rhondels – A what kind of fool do you think I am 1970

Si bé la cançó més coneguda del grup nord-americà
Bill Deal
& The Rhondels a Espanya és "I've been hurt", gràcies a les
versions que aquí van realitzar els
Z-66 de
Lorenzo Santamaría i el grup
barceloní
Albert Band, ja que la original a càrrec dels nord-americans crec que
mai va arribar a publicar-se en el país, ara us he seleccionat per començar
Un
Toc de Rock d'avui aquesta altra que als Estats Units va arribar a
classificar-se en millor posició a les llistes ja que si "I've been
hurt" va arribar al lloc
35
l'any 1969, aquesta va aconseguir la posició
23. Estava
inclosa en el seu segon àlbum, publicat l'any següent i titulat curiosament
“The Best of Bill Deal & The Rhondels” i que també va ser l'últim disc gran
del grup de Portsmouth, Virginia, una banda que es va crear l'any 1965. Les
dues cançons

eren versions ja que van ser gravades per el grup
The Tams molt
abans i aquesta va ser escrita per
Ray Whitley l’any 1964.
Bill Deal que era el
líder, cantant i teclista del grup, va néixer el 8 de juliol de 1944 i va morir
un 10 de desembre de 2003 i per cert, tot i ser un grup que van fer
R & B,
Bill Deal, com la majoria de músics de la numerosa banda, era blanc. Val a dir que
la tragèdia va sacsejar al grup l'any 1979, quan el saxofonista i baixista
Freddy Owens, que es va unir a la banda després de 1970, va ser
assassinat en
un robatori i la seva
dona violada, els luctuosos fets van ocórrer en un motel
de Richmond, mentre que la banda estava tocant a la ciutat.
Marvin Gaye
& Tammi Terrell – Ain’t no mountain hight enough 1967

La carrera musical de
Marvin Gaye que a més de cantant va
ser soci del segell Tamla Motown i crec que cunyat del propietari, va estar
marcada per la seva afició a les faldilles. Va ser un dels grans cantants de
soul de la seva època, quan l'estil sorgia poderós desenganxant-se del
R &
B que el va originar. De fet va morir
assassinat de dos trets, la mort li va
arribar a mans del
seu propi pare i sembla ser que la culpa la va tenir una
discussió per una dona que es diu era amant de tots dos.
Marvin Gaye va néixer
el 2 d'abril de 1939 a
Washington D. C. i va ser assassinat l'1 d'abril de 1984, la vigília del seu 45
aniversari, en el transcurs d'una discussió amb el seu pare que el va matar de
dos trets, fet que seria qualificat com "
homicidi justificable o defensa
pròpia", al tribunal el seu pare va al·legar defensa pròpia perquè
Marvin
l'havia agredit a cops, fet que es repetia força a causa de les seves
diferències i l'abús de drogues per part de
Marvin Gaye. Després de la
tragèdia, la seva mare es va divorciar del pare i aquest va acabar els seus
dies en un asil d'ancians, va morir l’any1998 d'un atac de cor.
Marvin Gaye va
començar acompanyant a la bateria, entre d'altres grups, a
Smokey Robinson
& The Miracles i fent cors i tocant el piano en enregistraments d'altres
artistes.
A l'agost de
1961,
va debutar com a solista amb "The soulful Moods Of Marvin Gaye" sense
massa èxit. Si bé despres es convertiria en una de las figures claus de la Matown. Al llarg de la
seva carrera iniciada l'any 1957,
Marvin Gaye que es deia en realitat
Marvin
Pentz Gaye Jr va gravar un munt de duets, aquest és un dels millors i la cançó
va ser recuperada a finals dels 90 per a un anunci de telefonia i també es va
incloure en la banda sonora del film "Queda't al meu costat" que van
protagonitzar
Susan Sharandon,
Julia Roberts i
Ed Harris l’any 1998. Va ser una
composició del tàndem
Ashford & Simpson l’any 1966 i la parella
Marvin Gaye
& Tammi Terrell la van gravar el 1968. Per cert
Tammi Terrell que va néixer
a Filadèlfia el 29 d'abril de 1945, un dia al mig d'un espectacle es va
desmaiar en braços de
Marvin Gaye i li van detectar un tumor cerebral.
Tammi es
va haver de retirar dels escenaris, però va seguir gravant. Després de vuit
operacions i diversos deterioraments físics i mentals, va morir el 16 de març
de 1970 a
Filadèlfia.
Marvin Gaye va caure en una profunda depressió i es va retirar
durant tres anys.
The Rattles – The Witch 1971
The Rattles van ser un tercet alemany que va superar el
milió de còpies venudes amb el single "The Witch" que escoltarem ara
i
The Rattles van ser també la primera banda alemanya en classificar-se al
Top-20 en els Estats Units. De fet van ser un grup d’un sol èxit, aquest. Quan
es va publicar el single del que us he extret la cançó que escoltem ara a
Un
Toc de Rock The Rattles estaven liderats per
Achim Reichel, però el grup en la
seva llarga existència va tenir moltíssims músics.
Per The Rattles van passar un munt de gent,
entre ells Herbert Hildebrandt, Dicky Tarrach, Eggert Johannsen, Manne Kraski,
Frank Dostál i
Edna Bejarano, entre altres. Van començar l’any 1960 i
The Rattles encara estan en actiu, però mai van superar el llistó que els hi va
deixar "La bruixa" que va ser el seu únic gran èxit internacional. A
Hamburg van compartir escenari amb els
Beatles, encara que als britànics no els
coneixia pràcticament ningú en aquells moments. El single amb “La Bruixa” va ser editat al
nostre país pel segell Belter i comptava amb la cançó "Geraldine" a
l'altra cara.
Octopus – The River 1968
Aquest tema va ser extret en single des del LP
"Restless Nights"que els britànics
Octopus van publicar l’any 1968,
si bé el single amb aquesta cançó que escoltem avui a
Un Toc de Rock, no va
editar-se a Espanya fins l’any 1970 i el LP em sembla que no va arribar a
publicar-se mai.
Octopus estaven liderats pel cantant, guitarra i pianista
Paul
Griggs, amb el seu germà, el baixista
Nigel Griggs,
Rick Williams a les
guitarres i
Brian Glasscock a la bateria. Però durant la gravació d'aquest LP
ja es van produir canvis en el grup, entran
John Cook a l'òrgan, piano i cors,
a més de
Malcolm Green a la bateria.
Octopus només van gravar un LP.
Paul
Griggs, líder del grup va néixer el 20 de novembre de 1944 a St Albans,
Hertfordshire.
Graham
Foster & The Major Blues Band – Discover me 1992 / 2000
Aquest tema
que escoltarem ara us el he extret de l'àlbum recopilatori "Complete
Recordings", publicat l'any 2000 i en aquest enregistrament la Graham
Foster & The Major Blues Band estava integrat per Graham Foster (cantant i
guitarra), Steve Emery (baix, teclats i cors) i Geoff Britton (bateria). La
cançó, una de les més populars de la carrera d'aquest guitarrista britànic, es
va incloure originalment en l'àlbum "Solid" de
la Major Blues Band, que
es va publicar l'any 1992 i es va gravar a la ciutat extremenya de Mèrida, però
curiosament, tot i ser una de les millors en la seva llarga carrera musical, no
es va publicar en senzill, l'únic single que es va extreure de l'àlbum va ser
"Angeline". Quan el guitarra britànic
Graham Foster va arribar a
Espanya ho va fer al capdavant de
la Major Blues Band i jo vaig conèixer al grup
The
Major Blues Band quan els representava l’amic
Carlos Rochi, de
Rochi
Management, una empresa valenciana amb oficines a Madrid. Es tractava d'una
banda liderada pel guitarrista
Graham Foster que l'any 1972 va iniciar la seva
carrera com baixista amb el trio del pianista londinenc
Brian Morris fins que
va crear
The Roadsters i després
Blitz que es reconvertirien en
The Foster
Brothers.
Graham Foster va tocar
com a músic de sessió i en gires amb Rocky Sharpe & The Replays, Marshall
Hain, Alison Moyet, Country Joe McDonald, Dr Feelgood i sobretot Etta James. Va
tornar a les seves arrels bluseras i va formar Little Sister, un grup pel qual
van passar Mark Feltham (harmònica d'Oasis i Rory Gallagher), Gerry Conway
(bateria de The Everly Brothers i Cat Stevens), Les Binks (bateria de Judas
Priest), Rupert Black (teclista de The Pretenders i Talk Talk) i Andy Wells
(bateria de Meatloaf). Al començament dels 90 va encapçalar el trio The Major
Blues Band al costat del baixista Steve Emery i el bateria Geoff Britton que
havien col·laborat, entre d'altres, amb Paul McCartney, Stretch i Manfred Mann.
El trio va visitar assíduament Espanya i finalmente
Graham Foster es va
afincar a Valencia.
Graham Foster va formar diversos grups més tard, entre ells
Night Train on va militar el teclista
Luis Prat dels
M-Clan. Posteriorment va
posar en marxa el
The Graham Foster Trio acompanyat pel baixista
José Terol i
el bateria
Damián García.
Graham Foster també va acompanyar en gravacions a
artistes com
Enrique Moratalla,
Los Vagos,
Jorge Soria,
Kiko Veneno i
Mick
Taylor que va ser guitarrista de
The Rolling Stones.
CrabCorps – Monster Mash 2012

Aquesta cançó s'ha recuperat a la banda sonora del film “El
lado bueno de las cosas” que originalment i en angles es va titular “Silver
Linings Playbook”, protagonitzat per
Bradley Cooper,
Jennifer Lawrence,
Robert
de Niro i
Jacki Weaver, estrenada l'any 2012, al film aquest tema està interpretat
per el grup
CrabCorps. És clar que la cançó no és un tema nou, ells fan una bona versió
ja que és de principis dels anys seixanta, concretament va ser escrita per
Bobby "
Boris"
Pickett que la va gravar i va publicar l'agost de l'any
1962.
Els CrabCorps són una jove
banda nord-americana, concretament de Nova York, integrada per Maxson Jarecki
(guitarra i cantant), Mat Leone (guitarra i cantant), Isaac Slone (baix),
Andrew Jarecki (bateria) i Dylan Freeman (guitarra). Crec que fins al moment
només han publicat un EP titulat "The Grunting" i la veritat, em
sembla que mai s'ha arribat a publicar a Espanya.
CrabCorps son un jove grup amb futur
Alabama Shakes – Always Alright 2012

També des de la banda sonora del film “El lado bueno de las
cosas" que originalment i com us deia abans, en anglès es va titular
“Silver Linings Playbook”, us porto una banda surgida a l'estat d'Alabama, el grup
Alabama Shaker
es va crear l'any 2009 i està integrat per la cantant i guitarrista
Brittany
Howard i el baixista
Zac Cockrell que es van conèixer a l'escola, a Athens,
tots dos havien tocat en diversos grups quan van decidir unir forces i se'ls va
ajuntar el bateria
Steve Johnson començant només com
The Shaker, amb la
incorporació del

guitarra
Heath Fogg i afegint l'
Alabama al nom va començar la
seva carrera. Només han publicat un àlbum "Boys & Girls" que es
va posar a la venda el 9 d'abril del 2012 i que curiosament, es va editar en
format CD, però també en vinil, incloent dos temes addicionals en aquest últim,
si bé aquest tema no es va incloure en cap dels dos formats, va ser escrita directament
per a la pel·lícula. L'àlbum amb la banda sonora va aconseguir el
sisè lloc en les llistes del
Billboard.y va assolir el
tercer lloc al Regne Unit
Echo &
The Bunnyman – Burn it Doiwn 2014

El passat 3 de juny el grup britànic
Echo & The Bunnyman
van publicar un nou treball discogràfic titulat genèricament
"Meteorites" i que ha estat el seu dotzè disc i ha estat produït per
Youth que és baixista del grup
Killing Joke. D'ell us he extret aquest tema que
igual que la resta de cançons, ha estat escrita per
Ian McCulloch, cantant i
líder del grup.
Echo & The Bunnyman està integrat actualment pel cantant
Ian McCulloch,
Will Sergeant a la guitarra, el també guitarrista
Gordy Goudie i
al baix
Stephen Brannan, encara que quan es van formar a Liverpool, l'any 1978,
eren
Ian McCulloch que havia estat tocant amb
Crucial Three,
Will Sergeant i
Les Pattinson, utilitzant

una caixa de ritmes en lloc de bateria. Quan l’any
1980 van publicar "Crocodiles", el seu disc de debut, es va
incorporar el bateria
Pete de Freitas.
McCulloch va abandonar
Echo & The
Bunnyman el 1988, mentres que
Pete de Freitas va morir en un accident de moto
un any més tard, a l'Illa de Man. Un altre component del grup
Jake Brockman que
era teclista, va morir l'any 2009, també en accident. La veritat és que han
hagut innombrables canvis en el grup al llarg dels anys.
10000 Maniacs – Trouble me 1989
També aquest any s'ha publicat nou treball discogràfic de
10000 Maniacs, un grup creat a Jamestown, Nova York, l'any 1981 i que va tenir
la seva màxima esplendor mentre va estar liderat per la cantant
Natalie
Merchant (a la foto) que els va deixar per llançar-se en solitari l'any 1993, després de
gravar un unplagged. El grup te nou disc, s'ha titulat "Twice Told
Tales" i ha pres el seu nom d'una col·lecció de contes de
Nathaniel
Hawthorne, publicats per primera vegada a la primavera de 1837. Però el tema
que us he seleccionat per escoltar ara a
Un Toc de Rock no pertany al nou
àlbum, l'he extret del "Blind man's zoo" que es va publicar el 16 de
maig de 1989 i va ser
disc de Platí als Estats Units, aconseguint la posició
13
del
Billboard i en el qual

la cantant i autora de totes les cançons va ser
Natalie Merchant, cantant, pianista i organista, de nom complet
Natalie Anne
Merchant, nascuda el 26 de octuber de 1963.
10000 Maniacs són actualment
Dennis
Drew (teclats o cors) i
Steve Gustafson (baix i cors) que són els únics que
queden de la formació original del 81, al costat de
Jerry Augustyniak (bateria
i cors) que es va incorporar l'any 1983, la cantant
Mary Ramsey que també toca
la viola i es va incorporar el 1993 i
Jeff Erickson (guitarra i cantant) què va
entrar al 2001. a
la carrera de
10000 Maniacs cal destacar els àlbums "Our Time in
Eden" i "in My Tribe" de 1992 i 1987 respectivament i que van
ser
doble disc de Platí cada un d'ells. Originalment
10000 Maniacs eren
Natalie
Merchant (cantant)
John Lombardo (guitarra),
Robert Buck (guitarra) que va morir
el 2001,
Steven Gustafson (baix),
Dennis Drew (teclats) i
Jerry Augustyniak
(bateria). Un altre dels components del grup, el bateria
Bob
"
O'Matic"
Wachter va morir el passat 2013.
Al Stewart – Indian Summer 1981

El cantant, guitarra i compositor
Al Stewart va publicar el
21 d'octubre de 1981, un doble àlbum al que aquesta cançó que escoltarem ara
donava títol, era el seu primer disc en directe "Live / Indian
Summer" encara que el doble disc va incloure una cara sencera gravada en
els
Evergreen Studios de Los Angeles, entre juny i agost de 1981, en què es
trobava aquest tema i la veritat és que sense arribar a l'altura del "Year
of the Cat" o "Time Passages", la seva qualitat fa que la
escoltem ara a
Un Toc de Rock.
En
aquest enregistrament la banda estava integrada per Al Stewart (cantant,
sintetitzador i guitarres), Peter White (teclats, guitarres i
sintetitzadors),
Adam Yurman (guitarra i cors), Robin Lamble (baix, cors i percussions), Krysia
Kristianne (teclats i cors), Bryan Savage (saxos i flauta), Harry Stinson
(bateria i cors) i Robert Alpert (teclats). Aquest àlbum només va
aconseguir la posició
110 en les llistes del
Billboard i no es va classificar a
Anglaterra. De la gira que vaig organitzar amb
Al Stewart ja us he parlat en
diverses ocasions.
Alastair Ian Stewart va néixer a Escòcia, el 5 de setembre de
1945 i des de fa dècades resideix a Califòrnia. Per cert, en la gira que va
començar a Sevilla, el sigüent concert va ser a Puigreig i cal a dir que van
rebre el cantant amb una pancarta col·locada de banda a banda de la

carretera a
l'entrada al poble que deia "
Welcome Mister Stewart" i que va fer
lucinar a l'escocès. De fet aquesta i Bilbao que va ser la cluenda de la gira,
són les dues úniques plaçes en què vam sopar tots junts ja que
Al Stewart i la
seva parella es passaven els dies de l'habitació de l'hotel a l'escenari i de
l'escenari a l'habitació. Jo sempre vaig pensar que aquella gira va ser una
mena de viatge de noces per a la parella. Ell mai provaba so, ho feia el gran
guitarrista
Peter White que era el director de la banda i acabava la gira va treure
el seu primer disc en solitari. També us ho he dit en diverses ocasions, però
us ho recordaré ara que el teloner va ser l'altafullenc
Alan Cook & The
Cookies, l’amic
Xavié Carbó.
Gilbert
O’Sullivan – Alone again (Naturally) 1972

Vam descobrir a
Gilbert O'Sullivan quan va arribar al país a
fi de promocionar per televisió el seu primer single a Espanya amb el tema
"Alone again (Naturilly)" que escoltarem ara a
Un Toc de Rock, de fet
en el seu pais era el vuité que treia, i em va sorprende, per la qualitat de la cançó i per la
seva aparença i és que veure
un músic de rock de l'època, en què les
llargues
chollas era un signe d'identitat, aparèixer tocant el piano i amb
la fàbrica de
pensar completament afaitada i un sueter amb una gran
G al mig del pit, va
causar sensació. Amb el temps li va anar creixent el pèl i quan va publicar
altres grans èxits com “Claire” o “Get down”, ell portava ja una pelambrera
molt important.
Raymond Edward O'Sullivan va néixer a Waterford, Irlanda, l'1
de desembre de 1946. De molt jove
Gilbert
O'Sullivan va aprendre a tocar
guitarra i posteriorment el piano. A més a més va tocar la bateria en una banda
anomenada
Rick’s Blues creada per
Rick Davies, el mateix que després formaria
Supertramp. Altres grups en què va participar van ser
The Doodles i
The
Prefects. També llavors
Gilbert O'Sullivan va començar a compondre les seves
cançons, la primera que va escriure va ser "Ready Miss
Steady". Aquest tema que us he portat ara es va editar en single l’any
1972 i va arribar al
primer lloc de les llistes nord americanes i es va
mantenir diverses setmanes en aquest posició, però curiosamente sols va arribar
a la
tercera posició al Reine Unit. El tema es va incloure a l'àlbum “Back to
Front” que també es va publicar l’any 1972.
Dr. Hook
& The Medicine Show – Sharing the night together 1986
Dr. Hook
& The Medicine Show, aquesta bona banda de country rock que ara escoltarem
a Un Toc de Rock, es van formar a Union City, New Jersey, l’any 1969. El
tema que sona ara és, al costat de "Sylvia's Mother" que vam escoltar la passada temporada, els més importants de la seva carrera, àmplia, això si. Es
trobava dins del LP "Pleasure and Pain" publicat per
Dr. Hook l’any
1986 i la cançó va arribar al lloc
6 en els llistes dels Estats Units.
Dr. Hook & The Medicine Show van
treballar fins a l’any 1985 conseguin molts èxits. Inicialment eren el cantant
i guitarra Ray Sawyer (Alabama 01-02-1937), al costat de Dennis
Locorriere
que ere cantant, guitarra, baix i harmònica (New Jersey 13-06-1949), el teclista
William Francis (Califòrnia 16-01-1942), el guitarra George Cummings
(28-07-1938) i el bateria John David (New Jersey 08-08-1942). La forta
personalitat del cantant
Ray Sawyer, el seu pegat sobre l'ull i el barret
vaquer característic, amb la seva qualitat musical, el van convertir en líder
dels
Dr. Hook & The Medicine Show. La veritat es que jo sempre he tingut
les meves duptes sobre si li falta l’ull o com passava amb el líder del grupo
britànic
Johnny Kid & The Pirates, es tracte d’una pose.
Alabama – Feel so right 1981
Posaré ara
un toc de country al programa escoltan a Alabama,
un dels bons grups nord americans a cavall del
country i el
rock del sud,
encara que molt poc coneguts a Espanya, com sol succeir amb estils poc
habituals en les llistes de
ràdio-fórmula aquí al país. Creats l’any 1969,
Alabama van sorgir a la població de Fort Payne, a l'estat d'Alabama del que van
adoptar el seu nom artístic. Els fundadors del grup van ser
Randy Owen (cantant
i guitarra) i el seu cosí
Teddy Gentry (baix i cors), als quals se'ls va unir
Jeff Cook (guitarra solista, fiddle i teclats), tots ells estudiaven junts en la
Universitat d'Estat, a
Jacksonville. Aquest tema que escoltem ara a
Un Toc de Rock, va aconseguir la
posició
77 en les llistes de pop del
Billboard l’any 1981, però estic parlant
de les de l'any ja que va ocupar la
primera posició a l'estiu del 1981 durant
diverses setmanes. Es va publicar en single l'1 de maig de 1981 i aquest tema
“Se sent tan bé”, l'havia composat
Randy Owen quan només tenia 18 anys.
Alabama
tenen una discografia que impressiona, 23 o 24 discos d'estudi, 2 directes, 8
recopilatoris de grans èxits, 65
singles
dels quals
33 han estat número
1 i 26

vídeos musicals. Malgrat el que us he dit
que són poc coneguts a Espanya, val a dir que alguns dels seus discos es van
editar aquí i jo els vaig descobrir en comprar en les rebaixes d'una gran
superfície aquest LP al que la cançó "Feel so right" donava títol i
que va ser
quatre vegades disc de Platí als Estats Units. En aquest àlbum el
quart component va ser
Mark Herndon a la bateria, però en aquesta gravació van
col·laborar també
Willie Rainsford als teclats,
Leo Jackson (guitarra),
Billy
Reynolds (guitarra),
David Smith (baix) i uns quants músics més. Els
arranjaments de corda i la direcció van estar a càrrec de
Kristin Wilkinson.
Grayson Capps – The Waltz 2008

El cantautor nord-americà
Grayson Capps, nascut el 17
d'abril de 1967 a
Opelika, Alabama, va editar l'any 2008 l'àlbum "Rott'n' Roll", el seu
cinquè disc, del qual ara us he seleccionat per escoltar a
Un Toc de Rock
aquesta gran balada. El cantant i compositor, a cavall entre el
country i el
folk és pràcticament un desconegut al nostre país, conegut per quatre melómans
com vosaltres i jo, però la seva obra és interessant i mereix que la compartim en
el programa d’avui.
Grayson és fill de l'escriptor
Everett Capps i el cantautor
va incloure quatre

cançons en un documental que finalment es va convertir en
llargmetratge, filmat per
Shainee Gabel, sobre el seu pare.
Grayson Capps va començar l'any 1998 formant
part del grup Stavin' Chain per després llançar-se ja en solitari, era l’any
2005, amb "If You Knew My Mind". L'any 2007 es van reeditar
els enregistraments del grup
Stavin' Chain en un CD signat sota el propi nom.
Per cert, al juny de l’any 2011
Grayson Capps va publicar "The lost cause
minstrells" que és el seu últim treball discogràfic d’estudi fins al
moment, si no estic errat.
Eagles –
Love will keeps us alive 1994
L’any 1994
l'infern es va gelar. Això ens van dir els
Eagles en el
que va ser el seu disc de retorn després d'haver-se desfet a principis dels 80. L'explicació del perquè
aquest disc es va titular "Hell Freeze Over" és molt simple. Ara no
recordo si va ser
Don Fendley o
Glenn Frey, però un dels dos va dir en una
entrevista, en preguntar-li si hi havia possibilitats de que els
Eagles
tornessin a reunir-se i gravar un nou disc "
Quan l'infern es geli",
per això el disc de retorn es va titular així "
Hell Freeze Over".
Aquest tema us ho extrec d’aquest CD, la tornada de la més comercial banda de
country rock de la història,
Eagles. En aquest álbum es recollien tres o quatre
temes nous gravats en estudi i els altres eren versions en directe de vells
èxits, entre els nous estava aquesta cançó.
El grup l’integraven en aquells moments Glenn Frey, Don Henley, Joe
Walsh, Don Felder i Timothy B. Schmit, complementats per músics addicionals:
Scott Crago (percussió), John Corey (teclats, guitarra i cors), Timothy Drury
(teclats, guitarra i cors) i Al Garth (saxo i violí). Van realitzar una
gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya. Els
Eagles havian
tornat només per fer diners i la gira resultava tan cara que cap promotor
espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor d'aquells
pesseters i a Espanya ens vam quedar sense veure els
Eagles en directe. Encara
recordo el comentari d'un dels principals productors de concerts espanyol que
em va dir: "
Omplint el Sant Jordi, només cobriria despeses". L'àlbum
"Hell Freezes Over" es va publicar el 7 de novembre de 1994. Val a
dir que el considerat millor álbum en la seva carrera es "Hotel
California" i també és el disc
més venut dels
Eagles.
Rare Bird – Sympathy 1969
Rare Bird, amb els que avui acabarem el programa, van ser
una banda de
rock progressiu anglesa que es van crear l’any 1969 i aquest tema
que es va editar en single a Espanya, va ser l'únic que es pot dir va funcionar
aquí al país, això si, eclipsant la versió de la cançó que van realitzar el grup
angles
The Family Dogg un any més tard i on militava
Albert Hammond. Del single
dels
Rare Bird, és van superar
el milió de còpies venudes i val a dir que
mig
milió és va vendre solsament a França. El grup l'integraven en els seus inicis
Steve Gould (cantant i guitarra) i
Dave Kaffinetti (piano i orgue) que van ser
els únics components que van romandre en el grup fins a la seva dissolució, amb
Graham Field (orgue i teclats) i
Mark Ashton (bateria i cors).
Rare Bird van
publicar 6 LP's entre els anys 1969 i 1975, però sembla ser que no fa masses
anys, el segell Universal va treure un CD titulat "Who is who and how are
you?", crec que va ser l’any 2009 o pot ser al 2010, no ho tinc clar.
Steve Gould que abans d'incorporar-se a
Rare Bird va tocar amb el grup
Fruit
Machine, es va unir posteriorment a la
Alvin Lee Band, l’any 1980.
La dita per tancar Un Toc de Rock d’avui la va dir el
futbolista Andrés Iniesta que va manifestar:
“Quan no surten les coses, et fots, plores i t'aixeques”
Acaba per avui Un Toc de Rock i a mi em toca fotre el camp
fins el proper programa, és clar que abans de tancar la barraqueta, us deixo
amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les
que sortim a les ones. Sigueu bons, sigueu bones.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario