Un Toc de Rock 09-07

Avui el nostre viatge musical pel temps s'iniciarà amb soul, però tindrem molt de  rock, pop, reminiscències de folk, música extreta d'una pel·lícula, country i molt més que ens arrivarà de la mà de gent com Eagles, Rare Bird, 10000 Maniacs, Marvin Gaye, Al Stewart, Gilbert O'Sullivan, Alabama Shaker, Graham Foster, Octopus i altres que ens acompanyaran en aquest recorregut al lloc on neixen els records. Per tant i des de totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, començaré avui amb una cançó que ens porten els nord americans Bill Deal & The Rhondells i ens pregunten “Quina classe de ximple creus que sóc”. Doncs us diré que jo soc Mario Prades i ara obriré la barraqueta dient com ja és costum alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bill Deal & The Rhondels – A what kind of fool do you think I am 1970

Si bé la cançó més coneguda del grup nord-americà Bill Deal & The Rhondels a Espanya és "I've been hurt", gràcies a les versions que aquí van realitzar els Z-66 de Lorenzo Santamaría i el grup barceloní Albert Band, ja que la original a càrrec dels nord-americans crec que mai va arribar a publicar-se en el país, ara us he seleccionat per començar Un Toc de Rock d'avui aquesta altra que als Estats Units va arribar a classificar-se en millor posició a les llistes ja que si "I've been hurt" va arribar al lloc 35 l'any 1969, aquesta va aconseguir la posició 23. Estava inclosa en el seu segon àlbum, publicat l'any següent i titulat curiosament “The Best of Bill Deal & The Rhondels” i que també va ser l'últim disc gran del grup de Portsmouth, Virginia, una banda que es va crear l'any 1965. Les dues cançons eren versions ja que van ser gravades per el grup The Tams molt abans i aquesta va ser escrita per Ray Whitley l’any 1964. Bill Deal que era el líder, cantant i teclista del grup, va néixer el 8 de juliol de 1944 i va morir un 10 de desembre de 2003 i per cert, tot i ser un grup que van fer R & B, Bill Deal, com la majoria de músics de la numerosa banda, era blanc. Val a dir que la tragèdia va sacsejar al grup l'any 1979, quan el saxofonista i baixista Freddy Owens, que es va unir a la banda després de 1970, va ser assassinat en un robatori i la seva dona violada, els luctuosos fets van ocórrer en un motel de Richmond, mentre que la banda estava tocant a la ciutat.

Marvin Gaye & Tammi Terrell – Ain’t no mountain hight enough 1967

La carrera musical de Marvin Gaye que a més de cantant va ser soci del segell Tamla Motown i crec que cunyat del propietari, va estar marcada per la seva afició a les faldilles. Va ser un dels grans cantants de soul de la seva època, quan l'estil sorgia poderós desenganxant-se del R & B que el va originar. De fet va morir assassinat de dos trets, la mort li va arribar a mans del seu propi pare i sembla ser que la culpa la va tenir una discussió per una dona que es diu era amant de tots dos. Marvin Gaye va néixer el 2 d'abril de 1939 a Washington D. C. i va ser assassinat l'1 d'abril de 1984, la vigília del seu 45 aniversari, en el transcurs d'una discussió amb el seu pare que el va matar de dos trets, fet que seria qualificat com "homicidi justificable o defensa pròpia", al tribunal el seu pare va al·legar defensa pròpia perquè Marvin l'havia agredit a cops, fet que es repetia força a causa de les seves diferències i l'abús de drogues per part de Marvin Gaye. Després de la tragèdia, la seva mare es va divorciar del pare i aquest va acabar els seus dies en un asil d'ancians, va morir l’any1998 d'un atac de cor. Marvin Gaye va començar acompanyant a la bateria, entre d'altres grups, a Smokey Robinson & The Miracles i fent cors i tocant el piano en enregistraments d'altres artistes. A l'agost de 1961, va debutar com a solista amb "The soulful Moods Of Marvin Gaye" sense massa èxit. Si bé despres es convertiria en una de las figures claus de la Matown. Al llarg de la seva carrera iniciada l'any 1957, Marvin Gaye que es deia en realitat Marvin Pentz Gaye Jr va gravar un munt de duets, aquest és un dels millors i la cançó va ser recuperada a finals dels 90 per a un anunci de telefonia i també es va incloure en la banda sonora del film "Queda't al meu costat" que van protagonitzar Susan Sharandon, Julia Roberts i Ed Harris l’any 1998. Va ser una composició del tàndem Ashford & Simpson l’any 1966 i la parella Marvin Gaye & Tammi Terrell la van gravar el 1968. Per cert Tammi Terrell que va néixer a Filadèlfia el 29 d'abril de 1945, un dia al mig d'un espectacle es va desmaiar en braços de Marvin Gaye i li van detectar un tumor cerebral. Tammi es va haver de retirar dels escenaris, però va seguir gravant. Després de vuit operacions i diversos deterioraments físics i mentals, va morir el 16 de març de 1970 a Filadèlfia. Marvin Gaye va caure en una profunda depressió i es va retirar durant tres anys.

The Rattles – The Witch 1971

The Rattles van ser un tercet alemany que va superar el milió de còpies venudes amb el single "The Witch" que escoltarem ara i The Rattles van ser també la primera banda alemanya en classificar-se al Top-20 en els Estats Units. De fet van ser un grup d’un sol èxit, aquest. Quan es va publicar el single del que us he extret la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock The Rattles estaven liderats per Achim Reichel, però el grup en la seva llarga existència va tenir moltíssims músics. Per The Rattles van passar un munt de gent, entre ells Herbert Hildebrandt, Dicky Tarrach, Eggert Johannsen, Manne Kraski, Frank Dostál i  Edna Bejarano, entre altres. Van començar l’any 1960 i The Rattles encara estan en actiu, però mai van superar el llistó que els hi va deixar "La bruixa" que va ser el seu únic gran èxit internacional. A Hamburg van compartir escenari amb els Beatles, encara que als britànics no els coneixia pràcticament ningú en aquells moments. El single amb “La Bruixa” va ser editat al nostre país pel segell Belter i comptava amb la cançó "Geraldine" a l'altra cara.

Octopus – The River 1968

Aquest tema va ser extret en single des del LP "Restless Nights"que els britànics Octopus van publicar l’any 1968, si bé el single amb aquesta cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock, no va editar-se a Espanya fins l’any 1970 i el LP em sembla que no va arribar a publicar-se mai. Octopus estaven liderats pel cantant, guitarra i pianista Paul Griggs, amb el seu germà, el baixista Nigel Griggs, Rick Williams a les guitarres i Brian Glasscock a la bateria. Però durant la gravació d'aquest LP ja es van produir canvis en el grup, entran John Cook a l'òrgan, piano i cors, a més de Malcolm Green a la bateria. Octopus només van gravar un LP. Paul Griggs, líder del grup va néixer el 20 de novembre de 1944 a St Albans, Hertfordshire.

Graham Foster & The Major Blues Band – Discover me 1992 / 2000

Aquest tema que escoltarem ara us el he extret de l'àlbum recopilatori "Complete Recordings", publicat l'any 2000 i en aquest enregistrament la Graham Foster & The Major Blues Band estava integrat per Graham Foster (cantant i guitarra), Steve Emery (baix, teclats i cors) i Geoff Britton (bateria). La cançó, una de les més populars de la carrera d'aquest guitarrista britànic, es va incloure originalment en l'àlbum "Solid" de la Major Blues Band, que es va publicar l'any 1992 i es va gravar a la ciutat extremenya de Mèrida, però curiosament, tot i ser una de les millors en la seva llarga carrera musical, no es va publicar en senzill, l'únic single que es va extreure de l'àlbum va ser "Angeline". Quan el guitarra britànic Graham Foster va arribar a Espanya ho va fer al capdavant de la Major Blues Band i jo vaig conèixer al grup The Major Blues Band quan els representava l’amic Carlos Rochi, de Rochi Management, una empresa valenciana amb oficines a Madrid. Es tractava d'una banda liderada pel guitarrista  Graham Foster que l'any 1972 va iniciar la seva carrera com baixista amb el trio del pianista londinenc Brian Morris fins que va crear The Roadsters i després Blitz que es reconvertirien en The Foster Brothers. Graham Foster va tocar com a músic de sessió i en gires amb Rocky Sharpe & The Replays, Marshall Hain, Alison Moyet, Country Joe McDonald, Dr Feelgood i sobretot Etta James. Va tornar a les seves arrels bluseras i va formar Little Sister, un grup pel qual van passar Mark Feltham (harmònica d'Oasis i Rory Gallagher), Gerry Conway (bateria de The Everly Brothers i Cat Stevens), Les Binks (bateria de Judas Priest), Rupert Black (teclista de The Pretenders i Talk Talk) i Andy Wells (bateria de Meatloaf). Al començament dels 90 va encapçalar el trio The Major Blues Band al costat del baixista Steve Emery i el bateria Geoff Britton que havien col·laborat, entre d'altres, amb Paul McCartney, Stretch i Manfred Mann. El trio va visitar assíduament Espanya i finalmente Graham Foster es va afincar a Valencia. Graham Foster va formar diversos grups més tard, entre ells Night Train on va militar el teclista Luis Prat dels M-Clan. Posteriorment va posar en marxa el The Graham Foster Trio acompanyat pel baixista José Terol i el bateria Damián García. Graham Foster també va acompanyar en gravacions a artistes com Enrique Moratalla, Los Vagos, Jorge Soria, Kiko Veneno i Mick Taylor que va ser guitarrista de The Rolling Stones.

CrabCorps – Monster Mash 2012

Aquesta cançó s'ha recuperat a la banda sonora del film “El lado bueno de las cosas” que originalment i en angles es va titular “Silver Linings Playbook”, protagonitzat per Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Robert de Niro i Jacki Weaver, estrenada l'any 2012, al film aquest tema està interpretat per el grup CrabCorps. És clar que la cançó no és un tema nou, ells fan una bona versió ja que és de principis dels anys seixanta, concretament va ser escrita per Bobby "Boris" Pickett que la va gravar i va publicar l'agost de l'any 1962. Els CrabCorps són una jove banda nord-americana, concretament de Nova York, integrada per Maxson Jarecki (guitarra i cantant), Mat Leone (guitarra i cantant), Isaac Slone (baix), Andrew Jarecki (bateria) i Dylan Freeman (guitarra). Crec que fins al moment només han publicat un EP titulat "The Grunting" i la veritat, em sembla que mai s'ha arribat a publicar a Espanya.

CrabCorps  son un jove grup amb futur

Alabama Shakes – Always Alright 2012

També des de la banda sonora del film “El lado bueno de las cosas" que originalment i com us deia abans, en anglès es va titular “Silver Linings Playbook”, us porto una banda surgida a l'estat d'Alabama, el grup Alabama Shaker es va crear l'any 2009 i està integrat per la cantant i guitarrista Brittany Howard i el baixista Zac Cockrell que es van conèixer a l'escola, a Athens, tots dos havien tocat en diversos grups quan van decidir unir forces i se'ls va ajuntar el bateria Steve Johnson començant només com The Shaker, amb la incorporació del guitarra Heath Fogg i afegint l'Alabama al nom va començar la seva carrera. Només han publicat un àlbum "Boys & Girls" que es va posar a la venda el 9 d'abril del 2012 i que curiosament, es va editar en format CD, però també en vinil, incloent dos temes addicionals en aquest últim, si bé aquest tema no es va incloure en cap dels dos formats, va ser escrita directament per a la pel·lícula. L'àlbum amb la banda sonora va aconseguir el sisè lloc en les llistes del Billboard.y va assolir el tercer lloc al Regne Unit

Echo & The Bunnyman – Burn it Doiwn 2014

El passat 3 de juny el grup britànic Echo & The Bunnyman van publicar un nou treball discogràfic titulat genèricament "Meteorites" i que ha estat el seu dotzè disc i ha estat produït per Youth que és baixista del grup Killing Joke. D'ell us he extret aquest tema que igual que la resta de cançons, ha estat escrita per Ian McCulloch, cantant i líder del grup. Echo & The Bunnyman està integrat actualment pel cantant Ian McCulloch, Will Sergeant a la guitarra, el també guitarrista Gordy Goudie i al baix Stephen Brannan, encara que quan es van formar a Liverpool, l'any 1978, eren Ian McCulloch que havia estat tocant amb Crucial Three, Will Sergeant i Les Pattinson, utilitzant una caixa de ritmes en lloc de bateria. Quan l’any 1980 van publicar "Crocodiles", el seu disc de debut, es va incorporar el bateria Pete de Freitas. McCulloch va abandonar Echo & The Bunnyman el 1988, mentres que Pete de Freitas va morir en un accident de moto un any més tard, a l'Illa de Man. Un altre component del grup Jake Brockman que era teclista, va morir l'any 2009, també en accident. La veritat és que han hagut innombrables canvis en el grup al llarg dels anys.

10000 Maniacs – Trouble me 1989

També aquest any s'ha publicat nou treball discogràfic de 10000 Maniacs, un grup creat a Jamestown, Nova York, l'any 1981 i que va tenir la seva màxima esplendor mentre va estar liderat per la cantant Natalie Merchant (a la foto) que els va deixar per llançar-se en solitari l'any 1993, després de gravar un unplagged. El grup te nou disc, s'ha titulat "Twice Told Tales" i ha pres el seu nom d'una col·lecció de contes de Nathaniel Hawthorne, publicats per primera vegada a la primavera de 1837. Però el tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock no pertany al nou àlbum, l'he extret del "Blind man's zoo" que es va publicar el 16 de maig de 1989 i va ser disc de Platí als Estats Units, aconseguint la posició 13 del Billboard i en el qual la cantant i autora de totes les cançons va ser Natalie Merchant, cantant, pianista i organista, de nom complet Natalie Anne Merchant, nascuda el 26 de octuber de 1963. 10000 Maniacs són actualment Dennis Drew (teclats o cors) i Steve Gustafson (baix i cors) que són els únics que queden de la formació original del 81, al costat de Jerry Augustyniak (bateria i cors) que es va incorporar l'any 1983, la cantant Mary Ramsey que també toca la viola i es va incorporar el 1993 i Jeff Erickson (guitarra i cantant) què va entrar al 2001. a la carrera de 10000 Maniacs cal destacar els àlbums "Our Time in Eden" i "in My Tribe" de 1992 i 1987 respectivament i que van ser doble disc de Platí cada un d'ells. Originalment 10000 Maniacs eren Natalie Merchant (cantant) John Lombardo (guitarra), Robert Buck (guitarra) que va morir el 2001, Steven Gustafson (baix), Dennis Drew (teclats) i Jerry Augustyniak (bateria). Un altre dels components del grup, el bateria Bob "O'Matic" Wachter va morir el passat 2013.

Al Stewart – Indian Summer 1981

El cantant, guitarra i compositor Al Stewart va publicar el 21 d'octubre de 1981, un doble àlbum al que aquesta cançó que escoltarem ara donava títol, era el seu primer disc en directe "Live / Indian Summer" encara que el doble disc va incloure una cara sencera gravada en els Evergreen Studios de Los Angeles, entre juny i agost de 1981, en què es trobava aquest tema i la veritat és que sense arribar a l'altura del "Year of the Cat" o "Time Passages", la seva qualitat fa que la escoltem ara a Un Toc de Rock. En aquest enregistrament la banda estava integrada per Al Stewart (cantant, sintetitzador i guitarres), Peter White (teclats, guitarres i  sintetitzadors), Adam Yurman (guitarra i cors), Robin Lamble (baix, cors i percussions), Krysia Kristianne (teclats i cors), Bryan Savage (saxos i flauta), Harry Stinson (bateria i cors) i Robert Alpert (teclats). Aquest àlbum només va aconseguir la posició 110 en les llistes del Billboard i no es va classificar a Anglaterra. De la gira que vaig organitzar amb Al Stewart ja us he parlat en diverses ocasions. Alastair Ian Stewart va néixer a Escòcia, el 5 de setembre de 1945 i des de fa dècades resideix a Califòrnia. Per cert, en la gira que va començar a Sevilla, el sigüent concert va ser a Puigreig i cal a dir que van rebre el cantant amb una pancarta col·locada de banda a banda de la carretera a l'entrada al poble que deia "Welcome Mister Stewart" i que va fer lucinar a l'escocès. De fet aquesta i Bilbao que va ser la cluenda de la gira, són les dues úniques plaçes en què vam sopar tots junts ja que Al Stewart i la seva parella es passaven els dies de l'habitació de l'hotel a l'escenari i de l'escenari a l'habitació. Jo sempre vaig pensar que aquella gira va ser una mena de viatge de noces per a la parella. Ell mai provaba so, ho feia el gran guitarrista Peter White que era el director de la banda i acabava la gira va treure el seu primer disc en solitari. També us ho he dit en diverses ocasions, però us ho recordaré ara que el teloner va ser l'altafullenc Alan Cook & The Cookies, l’amic Xavié Carbó.

Gilbert O’Sullivan – Alone again (Naturally) 1972

Vam descobrir a Gilbert O'Sullivan quan va arribar al país a fi de promocionar per televisió el seu primer single a Espanya amb el tema "Alone again (Naturilly)" que escoltarem ara a Un Toc de Rock, de fet en el seu pais era el vuité que treia, i em va sorprende, per la qualitat de la cançó i per la seva aparença i és que veure un músic de rock de l'època, en què les llargues chollas era un signe d'identitat, aparèixer tocant el piano i amb la fàbrica de pensar completament afaitada i un sueter amb una gran G al mig del pit, va causar sensació. Amb el temps li va anar creixent el pèl i quan va publicar altres grans èxits com “Claire” o “Get down”, ell portava ja una pelambrera molt important. Raymond Edward O'Sullivan va néixer a Waterford, Irlanda, l'1 de desembre de 1946. De molt jove Gilbert O'Sullivan va aprendre a tocar guitarra i posteriorment el piano. A més a més va tocar la bateria en una banda anomenada Rick’s Blues creada per Rick Davies, el mateix que després formaria Supertramp. Altres grups en què va participar van ser The Doodles i The Prefects. També llavors Gilbert O'Sullivan va començar a compondre les seves cançons, la primera que va escriure va ser "Ready Miss Steady". Aquest tema que us he portat ara es va editar en single l’any 1972 i va arribar al primer lloc de les llistes nord americanes i es va mantenir diverses setmanes en aquest posició, però curiosamente sols va arribar a la tercera posició al Reine Unit. El tema es va incloure a l'àlbum “Back to Front” que també es va publicar l’any 1972.

Dr. Hook & The Medicine Show – Sharing the night together 1986

Dr. Hook & The Medicine Show, aquesta bona banda de country rock que ara escoltarem a Un Toc de Rock, es van formar a Union City, New Jersey, l’any 1969. El tema que sona ara és, al costat de "Sylvia's Mother" que vam escoltar la passada temporada, els més importants de la seva carrera, àmplia, això si. Es trobava dins del LP "Pleasure and Pain" publicat per Dr. Hook l’any 1986 i la cançó va arribar al lloc 6 en els llistes dels Estats Units. Dr. Hook & The Medicine Show van treballar fins a l’any 1985 conseguin molts èxits. Inicialment eren el cantant i guitarra Ray Sawyer (Alabama 01-02-1937), al costat de Dennis Locorriere que ere cantant, guitarra, baix i harmònica (New Jersey 13-06-1949), el teclista William Francis (Califòrnia 16-01-1942), el guitarra George Cummings (28-07-1938) i el bateria John David (New Jersey 08-08-1942). La forta personalitat del cantant Ray Sawyer, el seu pegat sobre l'ull i el barret vaquer característic, amb la seva qualitat musical, el van convertir en líder dels Dr. Hook & The Medicine Show. La veritat es que jo sempre he tingut les meves duptes sobre si li falta l’ull o com passava amb el líder del grupo britànic Johnny Kid & The Pirates, es tracte d’una pose.

Alabama – Feel so right 1981

Posaré ara un toc de country al programa escoltan a Alabama, un dels bons grups nord americans a cavall del country i el rock del sud, encara que molt poc coneguts a Espanya, com sol succeir amb estils poc habituals en les llistes de ràdio-fórmula aquí al país. Creats l’any 1969, Alabama van sorgir a la població de Fort Payne, a l'estat d'Alabama del que van adoptar el seu nom artístic. Els fundadors del grup van ser Randy Owen (cantant i guitarra) i el seu cosí Teddy Gentry (baix i cors), als quals se'ls va unir Jeff Cook (guitarra solista, fiddle i teclats), tots ells estudiaven junts en la Universitat d'Estat, a Jacksonville. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va aconseguir la posició 77 en les llistes de pop del Billboard l’any 1981, però estic parlant de les de l'any ja que va ocupar la primera posició a l'estiu del 1981 durant diverses setmanes. Es va publicar en single l'1 de maig de 1981 i aquest tema “Se sent tan bé”, l'havia composat Randy Owen  quan només tenia 18 anys. Alabama tenen una discografia que impressiona, 23 o 24 discos d'estudi, 2 directes, 8 recopilatoris de grans èxits, 65  singles dels quals 33 han estat número 1 i 26 vídeos musicals. Malgrat el que us he dit que són poc coneguts a Espanya, val a dir que alguns dels seus discos es van editar aquí i jo els vaig descobrir en comprar en les rebaixes d'una gran superfície aquest LP al que la cançó "Feel so right" donava títol i que va ser quatre vegades disc de Platí als Estats Units. En aquest àlbum el quart component va ser Mark Herndon a la bateria, però en aquesta gravació van col·laborar també Willie Rainsford als teclats, Leo Jackson (guitarra), Billy Reynolds (guitarra), David Smith (baix) i uns quants músics més. Els arranjaments de corda i la direcció van estar a càrrec de Kristin Wilkinson.

Grayson Capps – The Waltz 2008

El cantautor nord-americà Grayson Capps, nascut el 17 d'abril de 1967 a Opelika, Alabama, va editar l'any 2008 l'àlbum "Rott'n' Roll", el seu cinquè disc, del qual ara us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock aquesta gran balada. El cantant i compositor, a cavall entre el country i el folk és pràcticament un desconegut al nostre país, conegut per quatre melómans com vosaltres i jo, però la seva obra és interessant i mereix que la compartim en el programa d’avui. Grayson és fill de l'escriptor Everett Capps i el cantautor va incloure quatre cançons en un documental que finalment es va convertir en llargmetratge, filmat per Shainee Gabel, sobre el seu pare. Grayson Capps va començar l'any 1998 formant part del grup Stavin' Chain per després llançar-se ja en solitari, era l’any 2005, amb "If You Knew My Mind". L'any 2007 es van reeditar els enregistraments del grup Stavin' Chain en un CD signat sota el propi nom. Per cert, al juny de l’any 2011 Grayson Capps va publicar "The lost cause minstrells" que és el seu últim treball discogràfic d’estudi fins al moment, si no estic errat.

Eagles – Love will keeps us alive 1994

L’any 1994 l'infern es va gelar. Això ens van dir els Eagles en el que va ser el seu disc de retorn després d'haver-se desfet a principis dels 80. L'explicació del perquè aquest disc es va titular "Hell Freeze Over" és molt simple. Ara no recordo si va ser Don Fendley o Glenn Frey, però un dels dos va dir en una entrevista, en preguntar-li si hi havia possibilitats de que els Eagles tornessin a reunir-se i gravar un nou disc "Quan l'infern es geli", per això el disc de retorn es va titular així "Hell Freeze Over". Aquest tema us ho extrec d’aquest CD, la tornada de la més comercial banda de country rock de la història, Eagles. En aquest álbum es recollien tres o quatre temes nous gravats en estudi i els altres eren versions en directe de vells èxits, entre els nous estava aquesta cançó. El grup l’integraven en aquells moments Glenn Frey, Don Henley, Joe Walsh, Don Felder i Timothy B. Schmit, complementats per músics addicionals: Scott Crago (percussió), John Corey (teclats, guitarra i cors), Timothy Drury (teclats, guitarra i cors) i Al Garth (saxo i violí). Van realitzar una gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya. Els Eagles havian tornat només per fer diners i la gira resultava tan cara que cap promotor espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor d'aquells pesseters i a Espanya ens vam quedar sense veure els Eagles en directe. Encara recordo el comentari d'un dels principals productors de concerts espanyol que em va dir: "Omplint el Sant Jordi, només cobriria despeses". L'àlbum "Hell Freezes Over" es va publicar el 7 de novembre de 1994. Val a dir que el considerat millor álbum en la seva carrera es "Hotel California" i també és el disc més venut dels Eagles.

Rare Bird – Sympathy 1969

Rare Bird, amb els que avui acabarem el programa, van ser una banda de rock progressiu anglesa que es van crear l’any 1969 i aquest tema que es va editar en single a Espanya, va ser l'únic que es pot dir va funcionar aquí al país, això si, eclipsant la versió de la cançó que van realitzar el grup angles The Family Dogg un any més tard i on militava Albert Hammond. Del single dels Rare Bird, és van superar el milió de còpies venudes i val a dir que mig milió és va vendre solsament a França. El grup l'integraven en els seus inicis Steve Gould (cantant i guitarra) i Dave Kaffinetti (piano i orgue) que van ser els únics components que van romandre en el grup fins a la seva dissolució, amb Graham Field (orgue i teclats) i Mark Ashton (bateria i cors). Rare Bird van publicar 6 LP's entre els anys 1969 i 1975, però sembla ser que no fa masses anys, el segell Universal va treure un CD titulat "Who is who and how are you?", crec que va ser l’any 2009 o pot ser al 2010, no ho tinc clar. Steve Gould que abans d'incorporar-se a Rare Bird va tocar amb el grup Fruit Machine, es va unir posteriorment a la Alvin Lee Band, l’any 1980.

La dita per tancar Un Toc de Rock d’avui la va dir el futbolista Andrés Iniesta que va manifestar:

“Quan no surten les coses, et fots, plores i t'aixeques”

Acaba per avui Un Toc de Rock i a mi em toca fotre el camp fins el proper programa, és clar que abans de tancar la barraqueta, us deixo amb la bona companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones. Sigueu bons, sigueu bones. 

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)