Un Toc de Rock 09-11

El reggae és un gènere musical que sorgeix a Jamaica en els anys seixanta i si bé el terme s'utilitza per englobar diversos estils típics de l’illa, el reggae és nét del ska i fill del rocksteady, encara que algunes fonts diuen que el seu veritable origen hauríem de buscar-lo en la fusió de calipso amb mento i rock. Va ser adaptat com a música de referència per als rastafaris i l'estil està lligat al consum de marihuana, al costat d'una cultura centrada en el retorn de la gent de color al continent negre del qual procedeixen. El seu autèntic rei va ser Bob Marley i avui tindrem molt reggae i ska per començar, clar que acabarem escoltant a The Walker Brothers, The Edge amb Sinëad O’Connor, Bon Jovi, Urge Overkill o Lobo, entre altres. Per tant i des de totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, anem a obrir la barraqueta escoltan música jamaicana amb la primera cançó a ritme de reggae que va col·locar-se en les llistes anglesas i ens la portarà Desmond Dekker. Jo soc Mario Prades i ara us dic alló de cada programa.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Desmond Dekker – Israelites 1968

La primera cançó considerada reggae que va classificar-se en les llistes britàniques va ser "Israelites" del cantant i compositor jamaicà Desmond Dekker (St. Andrew, Jamaica, 16 de juliol de 1941 - Londres 25 de maig de 2006) amb la que començarem el programa d’avui, i la va gravar acompanyat del grup The Aces, en el qual es trobaven Wilson James i Easton Barrington Howard. El seu nom complet era Desmond Adolphus Dacres, aquest tema va ser compost per ell i Leslie Kong, es va gravar a l'octubre de 1968 i va ser una de les primeres cançons de reggae-ska en convertir-se en èxit internacional, tot i el fort accent jamaicà de Desmond Dekker que feia molt difícil la comprensió de les seves lletres per a l'audiència fora de Jamaica. L'any 1969 el single va arribar al número 9 del Billboard i va ser número 1 al Regne Unit, Holanda, Jamaica, Sudàfrica, Canadà, Suècia i Alemanya Occidental. La cançó va aparèixer gairebé dos anys després que Desmond Dekker es fes conegut amb "Rude boy". És clar que uns quants anys abans ja va col·locar en les llistes de mig món una cançó a ritme de reggae-ska la cantant Millie Small, es tractava del "My Boy Lollipop", però el gènere va ser revalidat definitivament per Desmond Dekker que va morir a causa de un atac de cor. L'any 1987 el grup d'ska català Skatalà va gravar una versió d'aquesta cançó en la qual canviaven la lletra i la van titular “Embolingats”.

Millie Small – My boy Lollipop 1964

Millie Small, de la que us he parlat abans, va ser una cantant d'origen jamaicà amb tocs de ska i doo wop en les seves cançons i que va triomfar amb aquest tema "My boy Lollipop" l’any 1964. El seu nom complet era Millicent Dolly May Small i va néixer el 6 d'octubre de 1946 a una plantació de sucre de Clarendon. Va gravar per el segell Island Records i va funcionar de 1963 fins l’any 1972, si bé després ha realitzat actuacions i va gravar un altre disc no fa molts anys. De fet en la seva amplíssima carrera, en anys em refereixo, no en produccions discogràfiques, Millie Small només ha gravat dos LP's, el primer es titulava igual que la cançó que escoltem ara "My Boy Lollipop" i es va publicar l’any 1964, el segon "Time Will Tell" era del 2004. 40 anys entre cada disc. Això si que és dosificar-se, però molt, pot ser massa. Per cert, des de fa anys resideix a Singapur. Aquesta cançó a Espanya va ser versionada en el seu momento per Los Antifaces i recordo un altra bona gravación, creac que a carrec del Dúo Radiant’s.

La cantant jamaicana Millie Small, a sota el segon disc

The Locomotive – Rudi’s in love 1968

També aquest tema va ser versionat a Espanya, destacant la que van realitzar Los Bravos, cantant-la també en anglès, a més d'una altra molt interessant a càrrec dels barcelonins Jorge Querol y Los Go Go, en aquest cas en castellà però ara a Un Toc de Rock anirem de versió original i per això us he seleccionat al grup britànic The Locomotive que van ser els primers a gravar-la, corria l'any 1968. The Locomotive es van crear a Birmingham, el 1965 i van estar en actiu fins 1970. el grup va ser una idea del saxofonista Chris Wood (24 de juny de 1944 - 12 de juliol de 1983), abans d'incorporar-se a Traffic, i el bateria Mike Kellie (24 de març de 1947) que posteriorment s'uniria a Spooky Tooth i després a The Only Ones, clar que pel grup van desfilar una gran quantitat de músics, en total 14 o 15. Aquest tema va ser el segon single de The Locomotive i va incloure "Never Set Me Free" a la cara B, aconseguint el lloc 25 en les llistes britàniques, encara que no va arribar a classificar-se en els Estats Units. Encara van publicar tres singles més i un únic àlbum "We Are Everything You See" que es va editar l'any 1970 i va ser recuperat en versió CD digitalitzat el 1995 i de nou en el 2000 Després de la seva dissolució alguns components van decidir seguir però passant a anomenar-se The Dog That Bit People que traurien un LP l'any 1971, encara que no hi va haver continuïtat i Mick Hincks i Bob Lamb es van unir després a Tea and Symphony.

Bob Marley – Is this love 1978

Bob Marley va ser l'indiscutible Rei del reggae, ocupant el tron sense cap mena de dubte ni ningú que pogués fer-li ombra. De fet i després de la seva mort es va parlar i molt sobre qui seria el nou rei, barrejant-se diversos noms, entre ells Eddy Grant o Jimmy Cliff, fins i tot el seu fill Ziggy Marley, però el tron del reggae segueix vacant àdhuc avui dia. Aquesta cançó que us he seleccionat ara és el tema que va donar a conèixer a Espanya a Bob Marley & The Wailers, que la van incloure en 1978 a l'àlbum "Kaya". Va ser recuperada posteriorment en el disc "Babylon by Bus", gravat en directe a París el mateix any, Per cert, us explicaré una curiositat, al vídeo d'aquesta cançó, produït i filmat al Centre Keskidee Arts de Londres; apareixia la model Naomi Campbell amb tan sols set anys d'edat, va ser la seva primera aparició oficial. Bob Marley va ser una pàgina important de la història musical i un dels noms mítics de la música del segle XX, es deia veritablement Robert Nesta Marley Booker i va néixer el 6 de febrer de 1945 a Nine Mile, Jamaica. L'11 de maig de 1981, amb tot just 36 anys d'edat i en la cúspide de la seva carrera, Bob Marley moriria en un hospital de Miami, convertint-se en llegenda. Bob Marley després de patir una sobtada atròfia al coll i quedar-se sense veu en un concert celebrat al Madison Square Garden de Nova York i malgrat els consells mèdics, en sentir-se recuperat va decidir presentar-se al dia següent en el Teatre Stanley de Pitsburgh. Aquella actuació del 23 de setembre de 1980 va ser el seu últim recital. Li van diagnosticar un tumor cerebral que es va estendre ràpidament i va acabar amb la seva vida. Va ser un activista per la tornada del poble negre a l'Àfrica i un fervent rastafari, admirador de l'anomenat Rei de Reis, Haile Selassie que va ser l'últim emperador d'Etiòpia. No se que opinaria Bob Marley del que està succeint a l'Àfrica avui en dia. Va patir diversos atemptats, tant ell com la seva esposa Rita i components del seu grup The Wailers. Després d'un d'aquests tirotejos en el qual va resultar ferit, va tornar de seguida als escenaris dient "La gent que està tractant de fer aquest món pitjor no es pren ni un dia lliure, com podria prendre-mel jo? Cal il.luminar la foscor". Després de la seva mort, moltes de les cançons inèdites que va deixar, es diu que van ser signades pel seu fill Ziggy Marley que les va gravar en els seus propis discos, una cosa que també es diu va fer Sean Lennon amb cançons del seu pare John Lennon.

Eddy Grant – I don’t wanna dance 1982

A Eddy Grant, de veritable nom Edmond Montague Grant i nascut a Plaisance, La Guyana, el 5 de març de 1948, el van considerar en principi el possible successor de Bob Marley en el tron del reggae, però malgrat la seva qualitat no va arribar a la alçada. La meva opinió personal és que la seva etapa bastant extrafolaria com a cantant del grup The Equals, amb les seves aparicions en televisió, concerts i portades de discos amb els cabells tenyit de ros en clar contrast amb el to fosc de la seva pell, no el van ajudar en res. El seu gran èxit comercial va ser el hit "Gimme hope Jo'anna", però anys abans, concretament el 1982 a Anglaterra i al juliol de 1983 als Estats Units, trauria aquest tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock i que va ser la cançó que el va llançar a tot el món com a solista. Aquest tema va ser un dels singles que es van extreure de l'àlbum "Killer on the Rampage", editat l'any 1982. El LP es va col·locar en el Top 10 a Anglaterra i també als Estats Units i el single amb aquest tema va arribar a la primera posició. L'any 1972 Eddy Grant va deixar The Equals per llançar-se en solitari i va mantenir una bona carrera fins al 1988 ja que malgrat l'èxit del "Gimme Hope Jo'anna", a partir d'aquí va començar a anar en declivi. Us explicaré una història: Una vegada em va trucar un representant de València oferint-me una data lliure en la gira d'Eddy Grant. Aquell any havia publicat el seu gran hit "Gimme hope Jo'anna", dins del seu disc "File under rock" (1988) i es trobava a la cresta de l'onada. Em va semblar un preu i un artista interessant i la vaig oferir a una serie de clients. Van acceptar contractarlo a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant. A quinze dies del concert vaig esbrinar, a través d'Hispavox, la seva discogràfica que Eddy Grant no estava de gira, de fet havia acabat una gira mundial i es trobava de vacances a les Bermudes. Tot era una estafa del valencià que pretenia cobrar el 50% anticipat. Sense dir-li rés, el vaig fer venir a "cobrar" i quan es trobava ja a la sala i entre l'espasa i la paret, va confessar que Grant no venia de gira. Va tenir la barra i el cinisme d'oferir-nos els Status Quo a millor preu i aixó sí, els volia cobrar anticipat, és clar. Estic convençut que després de la "reunió" va trigar molts anys a tornar per Tarragona, si és que ha tornat alguna vegada. Vaig contactar amb Pino Sagliosto, un dels bons promotors de concerts internacionals al pais, a fi de recuperar els dos concerts d’Eddy Grant contractats a Espanya, el de L’Hospitalet del Infant i un altre a Onda, Castelló, però no es van poguer localitzar dos dels components de la banda, casi vem estar a punt de poguer portar-lo i salvar la gira i els clients.

Alpha Blondy & The Wailers – Bloodshed in Africa 1986

Un dels artistes negres més importants del continent africà és Alpha Blondy, encara que es va traslladar a França i va obtenir l'èxit des del veí país. En moltes ocasions li va cantar a la unió dels pobles i l'eliminació de totes les barreres que ens separen per causa de religió o races, barrejant en els seus temes texts en dioula, la llengua del seu país, Costa d'Ivori, també anglès, francès, hebreu, àrab i llengües africanes com baoulé, malinké, wòlof i ashanti, donant-li a les seves cançons sempre un caire reivindicatiu, però amb tocs de bon humor, com aquest tema en la gravació del qual el va acompanyar el grup The Wailers que van ser la banda del recordat Bob Marley. Aquest tema es trobava en el seu cinquè àlbum, “Jerusalem”, editat l'any 1986 i és una de les més importants cançons de la seva carrera, junt a “Brigadier Sabari” que es de l’any 1989, “Apartheid is Nazism”, “Abortion is a Crime” o la que dona títol al LP que és un crit clamant per la unitat dels pobles a la ciutat santa, aquella en la què les religions es barregen amb més intensitat, “Jerusalem”. Alpha Blondy, de veritable nom Seydou Koné, va néixer l'1 de gener de 1953 a Dimbokro, Costa d'Ivori. Va estudiar anglès a la Universitat de Columbia. Alpha Blondy va inventar la paraula "Démocrature" que ell tradueix com "democratura", combinació de democràcia i dictadura i l'ha usat en moltes cançons per qualificar alguns governs africans. Un dia va explicar que el seu nom artístic el va prendre de la paraula que usava la seva àvia per qualificar que era "Bandit", però com no ho pronunciava bé, ella deia Blondy, pel que el seu pseudònim significa "El Primer Bandit". Alpha Blondy ha gravat en total 13 àlbums al llarg de la seva carrera, el primer l'any 1982, l'últim "Mystic Power", el passat 2013.

Jimmy Cliff – Wild world 1970

Cat Stevens va escriure aquesta cançó i el cantant de color Jimmy Clif va realitzar una extraordinària versió l'any 1970 a ritme de reggae que és la que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Cat Stevens la va gravar a l'àlbum "Tea for the Tillerman" publicat també l’any 1970. El cantant, pianista, guitarra i compositor Jimmy Cliff, de veritable nom James Chambers, va néixer l'1 d'abril de 1948 a St James, Jamaica i va començar gravant en la seva pàtria, encara que l'èxit no sobrepassava les seves fronteres. L'any 1964 Jimmy Cliff va signar contracte amb el segell britànic Island Records i llavors es va traslladar a Anglaterra, realitzant un debut internacional amb l'àlbum "Hard Road to Travel". Des dels seus inicis a Jamaica va treballar sempre amb el productor Leslie Kong que va morir a causa d'un atac al cor l'any 1971. Jimmy Cliff porta gravats més de 50 àlbums al llarg de la seva àmplia carrera musical, l'últim ha estat "Icon" que s'ha publicat el passat any, de fet el 2013 també va publicar un directe i un recopilatori. Val a dir que la carrera discogràfica de Jimmy Cliff mai ha tingut un single d'aquells que considerem arrasadors, però es estable i està plena de bons discos que tot i que mai han arribat al cim de les llistes de vendes, les xifres no han estat malament, té un bon mercat.

Big Mountain – Baby, I love your way 1994

La banda nord-americana de reggae Big Mountain, creada l'any 1991 a San Diego, Califòrnia, es va col·locar en les llistes de mig món gràcies a aquesta versió que van realitzar l'any 1994 del gran èxit de Peter Frampton que l'havia publicat originalment al setembre de 1975 i la va incloure en el seu àlbum "Frampton". El single amb aquest tema, interpretat per el grup Big Mountain en anglès i a ritme de reggae, va arribar a la sisena posició a Estats Units i a la segona a Anglaterra, superant l'èxit obtingut pel seu autor. Es va incloure a l'àlbum "Unity", publicat el 19 de juliol de 1994 i que va ser el segon disc de Big Mountain. Aquest tema es va incloure en la banda sonora del film "Reality bites" que va protagonitzar, també l'any 1994, l'actriu Wynona Ryder. El grup estava integrat en els seus inicis per Joaquin McWhinney "Quino" (cantant), Jerome Cruz (guitarra), Gregory Blakney (bateria), Lance Rhodes (bateria), Manfred Reinke (teclats) i Lynn Copeland (baix). El grup nord americà Big Mountain es van donar a conèixer amb el tema "Touch My Light" que van publicar a l'estiu de 1993. Per cert, aquesta cançó que sona ara també la van gravar en castellà i ja l'hem escoltat a Un Toc de Rock.

Bon Jovi – Room At The End of The World 2013

El 12 de març del passat any 2013 Bon Jovi va publicar a Espanya el seu dotzè àlbum d'estudi, un disc titulat "What About Now" del qual us he extret aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock, encara que a Estats Units es va editar el 8 de març, va ser produït per John Shanks. Bon Jovi està liderat pel cantant i actor Jon Bon Jovi, tot i  que el seu veritable nom és Jon Francis Bongiovi, nascut a Sayreville, Nova Jersey; el 2 de març de 1962. Bon Jovi es crea l'any 1983 i la formació original era Jon Bon Jovi (cantant), Richie Sambora (guitarra), David Bryan (teclats), Tico Torres (bateria) i Alec John Such (baixista), aquest últim els va deixar en 1994 i va ser substituït, encara que de manera no oficial per Hugh McDonald. Richie Sambora, ànima del grup al costat de Jon Bon Jovi, va abandonar la banda l'any 2013, després de l'enregistrament d'aquest àlbum, per llançar-se en solitari amb "Aftermath of the Lowdown", sent substituït en l'última gira per Phil X. Aquest disc va superar les set-centes mil còpies venudes a tot el món, sent el disc menys venut de Bon Jovi al llarg de la seva història. Quan començaven i curiosament, tot i que amb els seus dos primers àlbums van superar els 3 milions de discos venuts, va ser amb el seu tercer treball "Slippery When Wet", publicat el 18 d'agost de 1986, que van aconseguir l'èxit massiu, va ser l'àlbum més venut de l'any 1987 als Estats Units i a nivell mundial, superant les 28 milions de còpies venudes.

Shawn Colvin – American Jerusalem 2012

Us porto ara a la cantautora nord-americana Shawn Colvin que va publicar el seu vuitè disc titulat "All Fall Down", l'any 2012, el seu últim treball discogràfic fins al moment, i en aquest àlbum han col·laborat Emmylou Harris, amb la qual forma duet en aquesta cançó i Patty Griffin. D'aquest disc us he extret el tema que escoltarem ara i que és una versió, va ser escrita pel cantant, compositor i guitarrista de folk Rod MacDonald en 1978, i sempre se la va considerar la seva "sintonia". La cançó en la seva versió original és llarga, gairebé sis minuts i va aparèixer publicada per primera vegada en l'àlbum de debut de Rod MacDonald, editat l'any 1983 i titulat "No Commercial Traffic". La veritat és que he de reconèixer que la lletra de la cançó és molt pessimista i parla de la lluita de classes entre rics i pobres. Alguns "entesos" en la matèria diuen que el tema és una premonició dels successos del 11-S a Manhattan, prefereixo no opinar. La cantautora Shawn Colvin, a cavall entre el folk i el country, va néixer a Dakota del Sud un 10 de gener de 1956. Es va mudar a Austin, Texas, i es va unir a una banda de swing occidental anomenada The Dixie Diesels. Va gravar el seu primer disc en solitari, titulat "Steady On", l'any 1989 i va obtenir tres Grammy el 1997 per l'àlbum "Steady On" i el single "Sunny Came Home", encara que ha estat nominada en vuit ocasions. 

Lobo – I’d love you to want me 1972

Saltem ara als Estats Units i escoltarem a Lobo. Un cantant, guitarra i compositor clasificat dins del country i que només va obtenir dos èxits relativamente importants aquí al país, aquest que us he extret de l’àlbum “Simple Man” que va publicar l’any 1972 i "Me and You and a Dog Named Boo" del 1971. Però té una bona carrera musical al seu país, encara que els seus discos no apareguin a Espanya. Lobo es diu en realitat Roland Kent Lavoie i va néixer el 31 de juliol de 1943 a Tallahassee, Florida. Aquesta cançó que sona va aconseguir la seguna posició en les llistes del Billboard al novembre del 72, va arrivar al primer lloc a Anglaterra, també va conseguir la primera posición a Australia, Canadà i Alemanya, on va estar tretze setmanes en llistes i val a dir que a aquest pais sempre ha tingut molt bona aceptació. La peça ha estat versionada per diversos cantants de country nord americans i altres estils i entre les versions més destacades trobem la de Liza Minnelli, Teddy Robin, el grup Bonfire, Guildo Horn i un grapat més, entre ells els espanyols Los Catinos. Lobo, avui prácticamente olbridat a Espanya, té gravats 15 àlbums d'estudi, 12 recopilacions i 22 singles.

Urge Overkill – Girl, you’ll be a woman soon 1994

Aquesta peça que escoltarem ara a Un Toc de Rock, era una composició de Neil Diamond que Urge Overkill, aquest grup de Chicago, van versionar admirablement. La banda la integren actualment Nathan "Nash Kato" Kaatrud (veus i guitarra) i Eddie "King" Roeser (veus, guitarra i baix), al costat de Mike Hodgkiss i Brian Quasten, però pel grup han passat un munt de músics. Es van crear l’any 1986 i es van separar el 1997, encara que van tornar de nou el 2003 i van realitzar una gira internacional que va recalar a la Sala El Sol de Madrid. El tema que escoltem es va publicar en single l’any 1994, però el va treure al carrer el segell MCA, tot i que ells gravaven per Geffen Records. L'explicació és simple, el tema es va gravar per a la banda sonora del film "Pulp Fiction" de Quentin Tarantino. Va arribar a la primera posició en les llistes Indie del Billboard americà i a la 60 a les de pop. L’any 2000, el cantant i guitarra Nash Kato, líder de Urge Overkill, va gravar en solitari.

Els Urge Overkill, una bona banda de Chicago

The Edge & Sinëad O’Connor – Heroine 1986

The Edge, guitarra, teclista, compositor i component del grup irlandès U 2 va compondre i va gravar la banda sonora del film "Captive", un trhiller de l’any 1986 i d'ell es va extreure el single "Heroine" que era el tema principal de la pel·lícula i es l'única cançó cantada, la resta són instrumentals. L’àlbum es va gravar a Dublin i la lletra d’aquesta cançó va ser escrita per tots dos. Per això va comptar amb la veu d'una cantant en aquella època completament desconeguda a Espanya i anomenada Sinëad O'Connor que en la portada del single surt amb el nom sense diéresis De fet aquest disc mai es va publicar al país ja que Ariola, el segell discogràfic que distribuïa els discos de Virgin no va jutjar que fos interessant i aquest single, el de mostra i que la discogràfica finalment va rebutjar, m'ho va regalar el cap de promoció de Ariola junt a una caixa sencera de veritables joies, totes elles rebutjades per els lumbreras del segell. The Edge, de veritable nom David Howell Evans, va néixer el 8 d'agost de 1961 a Barking, Anglaterra. Ell ha estat la peça clau, al costat del carisma de Bono, per l'èxit del grup U2. De Sinëad O'Connor prefereixo no parlar, la veritat és que no crec que tingui la "bola pensant" massa bé moblada i que li falta un bull al seu cervell. Només us diré que lluïa una llarga cabellera sobre el seu rostre angelical de nena bona i que la discogràfica havia preparat la sessió fotogràfica per al seu llançament, però ella abans de la sessió de fotos es va passar pel perruquer i es va fer rapar els cabells al zero, deixant-se la testa monda i lironda, només per fotre als que invertien els seus diners en ella i es disposaven a llançar-la. Dolçeta la nena! Aquesta cançó es va incloure més tard en l'àlbum "So Far: The Best of Sinead O'Connor". Per cert, compta amb Larry Mullen Jr a la bateria i Lesley Bishop a la trompeta, però tinc dubtes sobre si l’últim va intervindre en aquesta cançó..

The Edge, component de U2, va escriure i gravar aquesta banda sonora

The Walker Brothers – The sun ain’t gonna shine anymore 1986

Ara us porto per acabar Un Toc de Rock per avui a un tercet nord americà vocal, masculí i blanc, The Walker Brothers, un altre grup dels que van ser produïts per Phil Spector fent servirt el seu “Mur de só” i que per cert crec que encara està tencat a la presó cumplint comdena per assesinat. Funcionaren de 1964 a 1968, si bé van tornar el 1976 i es van separar definitivament en el 78. De fet els The Walker Brothers no eren germans, tan sols una bona reunió de nens guaperes amb bones veus. Eren Scott Engel conegut com Scott Walker, John Maus i Gary Leeds que es feia dir Gary Walker. Desfet el grupo, dels tres el que va tenir millor carrera en solitari i a Anglaterra va ser Scott, encara que no va ser res de l'altre món. The Walker Brothers va ser un d'aquests grups que van ser desplaçats per l’invasió beat que va arrivar als Estats Units des d'Anglaterra. Si be i aixó es curios, com passaba amb cuasi totes les produccions de Phil Spector, van funcionar casi millor a les Illes Britàniques que als Estats Units. El tema es va publicar l’any 1966 i va arribar a la posició 13 en els Estats Units i la primera al Regne Unit. Va ser composada pel tàndem Bob Crewe i Bob Gaudio i ja l'havia gravat un any abans el cantant Frankie Valli. A Espanya es van fer diverses versions, però jo vull destacar la que van fer Los Mustang.

La frase d'avui és una de les moltes que s'atribueixen a l'escriptor de la Roma antiga Publio Siro (Publilius Syrius, 85 AC - 43 DC.) i va manifestar amb agudesa

"No li tinc temor a l'enemic que m'ataca,

sinó al fals amic que m'abraça”

Conclou per ara Un Toc de Rock, jo tancaré la barraqueta i tocaré el dos, pero abans us deixaré amb companyia de totes aquelles emissores per les que el programa surt a les ones. Sigueu bons i bones...  

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)