Un Toc de Rock 09-12

Avui podríem dir que dividiré el programa entre Madrid i Catalunya, encara que començarem a terres valencianes. Escoltarem gent que va formar part de la Movida madrilenya i altres que van sorgir posteriorment com Olé Olé, al costat de Mamá, Cucharada, Ràdio Futura, Clavel i Jazmín, Alaska i altres, però acabarem a Catalunya amb rock en català de la mà de Umpah-Pah, Detectors, Gerard Quintana, María Josep Villarroya i el guitarrista reusenc Johnny Shadow que tancarà Un Toc de Rock. Ens posem en marxa des de aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, ara toca obrir la barraqueta i ho farem parlan de la moguda valenciana, precursora de la popular “ruta del bacalao” de finals dels vuitanta, tot i que des de les terres valencianes van arrivar bons grups com els Betty Trupe, una banda molt glamorosa. Soc Mario Prades i per saludar-vos avui, us dire el mateix de sempre, que queda molt bé.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Betty Troupe – El vinilo 1983

Des de València ara ens trobem avui amb Betty Troupe que va ser un dels grups que semblaven haver de menjar-se el mercat musical espanyol. Com Vídeo i Glamour, van ser englobats dins dels new romantics espanyols i el tecno-pop, formant part de la "movida valenciana", Betty Troupe, amb els que començarem el programa d’avui, van aconseguir l'aplaudiment del públic. Inicialment es feien dir Betty Boop i es van crear l'any 1980. El grup l’integraven Flora Illueca (cantant), Lully Azulay (guitarra) i Sandro Mompó (baix), l’any 1982 i amb la incorporació d'Héctor Domingo (bateria), Marina Arnal (cors i percussió) i la francesa Fabienne Cidoncha (teclats) es van convertir en Betty Troupe. Tenien una bona posada en escena i els seus concerts amb les tres noies plenes de glamour i els vestuaris d'allò més fashion, van saber cridar l'atenció de la gent i les cases de discos. Als Betty Troupe se'ls va dir els B-52's espanyols. Van fitxar per Ariola i l'any 1983 es va publicar el seu primer maxi single amb el tema "El vinilo" que escoltem ara a Un Toc de Rock. Van ser produïts per Nacho Cano. Ara bé, Betty Troupe eren molta tropa i va sorgir la gelosia professionals entre Marina i Flora que va acabar amb l'expulsió de la primera i la seva substitució per Maruchi Oliete amb la qual van gravar el seu primer LP "Nuevos Héroes" editat l’any 1984 i que va ser un fracàs a nivell vendes. Això va provocar que el grup, tan ràpid com havia pujat es dissolgués i caigués en l'oblit. Per cert, al LP es va incloure el tema "Reflejos" que es va editar com el seu segon i últim single, era una versió del grup britànic The Passions.

Els Betty Troupe, una banda molt glamusosa

Mamá – Chicas de colegio 1980

Saltarem ara cap a Madrid. Un dels grups avui pràcticament oblidats, però que van ser un important baula en la cadena de la Movida madrilenya van ser Mamá i en la seva carrera destaca sobretot “Hora punta en el metro” que estava dins del seu primer LP "El último bar", editat l'any 1981 a través del segell Polydor. Encara que Mamá l'any 1980 ja havien publicat un EP de quatre cançons titulat "Chicas de colegio" i aquesta es la cançó que us he seleccionat avui a Un Toc de Rock. La veritat i això ho van confessar ells mateixos en una entrevista recent, avui en dia aquest tema seria políticament molt incorrecte ja que parla d'amors amb nenes que encara van amb l'uniforme del col·legi, peró en el seu moment va ser una de les seves grans cançons i avui han de seguir tocant-la en els seus concerts. Mamá van ser un dels pilars i una gran promesa per al rock espanyol, però es van quedar en això, tan sols en una promesa, ja que en poc més de quatre anys i després de treure un altre àlbum, van cremar la seva carrera i es van desfer. El grup l’integraven el cantant, compositor i fundador de Mamà, José María Granados que procedia d'un duet anomenat Moscatel, al costat de José El Pelos, Manuel Ruiz, Luis Caballero i Carlos Rodríguez que formaven part de Magna Mater i el guitarrista Manolo Mené, però per Mamá també va passar Miguel Gutiérrez, aquests dos últims tocaven amb Bacilo de Koch i un altre canvi va ser la incorporació de Javier Encinas que no recordo a qui va substituir. Per al seu segon LP la discogràfica els va posar davant de la taula  a dos productors, Julián Ruiz i Luis Cobos, ells van escollir l'opció que van jutjar menys dolenta, però el resultat va ser un disc gairebé discotequer allunyat per complet l'esperit musical del grup i que va ser una de les causes principals de la seva dissolució. A partir d'aquí José María Granados forma part de diverses bandes, com La Banda del Otro Lado, Buenas Vibraciones, Los Restos i Los Frenillos, mentres que Manolo Mené va gravar un single en solitari. Quan es va realitzar el disc homenatge a Antonio Vega l'any 1993, Mamá es reuneixen de nou i graven el tema "Alta Tensión" versionant a Nacha Pop. Integren Mamá en aquells moments José María Granados, Manolo Mené, Carlos Rodríguez i el Guti, començant rumors sobre la volta de Mamá. Polydor que no perd pistonada edita un "Grans èxits" per si de cas poden treure's una pasta. L'esperat nou disc es grava en directe els dies 22 i 23 de novembre de 1996 a la sala El Sol, col·laborant Enrique Urquijo de Los Secretos, Jaime García de Sexy Sadie i Cristina Llanos de Dover, es va titular "Nada más" i es va publicar l'any 1997, però no tenen continuïtat i mentres Granados es llança en solitari dos dels seus companys creen L.O.L.A. Van tornar a reunir-se el 22 de juliol del 2000, per realitzar un últim concert a Madrid. Manolo Mané va morir a finals del 2004. La resta de components van tornar a posar en marxa Mamá l’any 2009, segueixen en actiu i han tret un parell de discos nous.

Alaska y Dinarama – Un hombre de verdad

Dins de la movida, cal destacar a gent com Kaka de Luxe que posteriorment es reconvertirien en Alaska y Los Pegamoides i després aquest passarien a ser Dinarama. Alaska va ser la icona femenina de la "movida madrileña", ara bé, el disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal". D'ell us he extret aquest bon tema que avui he decidit posar-vos en el programa. Alaska y Dinarama l’integraven Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 fins l’any 1989. Es va crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides i abans van ser Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el 83 per anar-s’en a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries, però avui i amb aquesta cançó recordarem a un altre dels noms importants de la moguda, Carlos Berlanga (a la foto) que va néixer a Madrid, 11 d'agost de 1959 i va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a  Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els pares i una enyorada assignatura col·legial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte de que passava alguna cosa i em va cridar a part amb el que em va donar l'excusa per aixacar-me i apartar-me d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es bajita ¿Cómo quieres que estando el fotógrafo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?"

Clavel i Jazmín – El Twist del autobús 1981

Abans d'aquest disc que is porto al programa d’avui d’Un Toc de Rock, Paco Clavel va editar un EP com Bob Destiny. Es pot dir va ser el primer disc realment independent de tota la movida madrilenya i va estar produït per Yayo Aparicio de la Via Lactea. Despres Clavel i Jazmín, escrit amb I llatina, van fitxar per CBS i van treure un LP del qual es va extreure aquest primer single, el més popular de la seva carrera fent el que ell reconeix que es "cutre-pop". Paco Clavel es diu en realitat Francisco Miñarro López i va néixer a Iznatoraf, Jaén, l’any 1945. "El twist de l'autobús" té una lletra plena de dobles sentits i elevat contingut homosexual. Existeix una altra versió de la cançó amb Paco Clavel a duet amb Pedro Almodóvar. Paco Clavel condueix el programa "Extravaganzza" a Ràdio Nacional d'Espanya i aRàdio 5 i "El guirigay" a Ràdio 3, en què col·labora Luz Divina, una bona amiga a la qual vaig conèixer quan era cap de promoció del segell Manzana a Madrid i que crec estava casada amb Diego Manrique. A Clavel i Jazmín també militava Nacho Campillo que després marxaria a RH + i més tard crearia Tam Tam Go!. Paco Clavel va ser un friki, però d'aquells frikis dels 70 i 80 que feien coses interessants, revestit tot amb tocs de glamour o ridiculeses, segons el cristall amb què es miri. Al contrari que els frikis d'avui en dia que només destaquen per haver estat en un Gran Hermano o per haver-se ficat al llit amb aquest o aquella famós o famosa. Per cert, no confongueu aquest tema amb "El blues de l'autobús" que va compondre Víctor Manuel i va popularitzar Miguel Ríos.

Trúpita – De 7 a 10 1984

Quan aquest àlbum va arribar a les meves mans aquesta cançó em va agradar i vaig començar a punxar-la a la ràdio. M'agradava la desimboltura musical i la ingenuïtat en els textos de Trúpita, encara que en algunes ocasions vaig comentar afectuosament que el cantant amb la seva pal·lidesa i les eternes ulleres de sol més semblava un venedor de l'ONCE. Una vegada estant a Madrid, vaig sortir a sopar amb una amiga que treballava en una oficina de management, es deia Lidia i no recordo com, però va sortir Trúpita en la conversa i el meu comentari. Lidia no va dir res i al matí següent em va portar a una botiga de discos de Madrid propera a l'oficina on treballava, em va presentar a l'encarregat o propietari, no ho recordo bé, però va comentar al presentar-nos: "Aquí Mario i aquí Trúpita. Mario em deia que amb les ulleres sembles un de la ONCE". Va ser una d'aquelles situacions on volies que la terra se't empassés immediatament perquè Trúpita era pràcticament cec, tenia greus problemes de visió. La veritat és que s'ho va prendre amb bon humor i tot va acabar de molt bon rotllo, vaig comprovar que era un tipus molt simpàtic i gens acomplexat. Francisco López Trúpita, autèntic nom de Trúpita, va ser un personatge que va debutar a Madrid en plena moguda i l’any 1984 va publicar el seu primer disc titulat "Con acento en la u" perquè quedés clar com es pronunciava el seu nom i d'aquest disc de debut us he extret aquesta cançó que ens parla d'una parella que comencen a sortir junts sent molt joves i en aquells moments predomina la passió en aquella pensió en què es reuneixen, sempre de 7 a 10. Amb els anys la passió i aquella bogeria desenfrenada es converteix en calit amor i tot es calma deixant lloc per a la confiança, la dolça rutina i la companyia i l'afecte mutus. Trúpita encara editaria un segon àlbum "Nadie es perfecto", també amb el segell Polygram i comptant així mateix amb Julián Ruiz a la producció. Li vaig perdre la pista i no he tornat a saber res d'ell, ni crec que hagi publicat res més.

Olé, Olé – Lili Marlen 1985

Jo vaig estar convidat a la presentació de "Lili Marlen", el primer single dels Olé Olé amb Marta Sánchez com a cantant, es va fer a l’Hotel Diplomatic de Barcelona i a sota teniu unes fotografies del acte. Aquesta peça que ens portan els Olé Olé, es una cançó amb la seva pròpia història. La música de "Lili Marleen", títol original, va ser escrita l’any 1937 pel compositor Norbert Schultze i la lletra era un poema que el soldat Hans Leip havia escrit durant la Primera Guerra Mundial. La cançó, estrenada l'any 1938 es va convertir en un dels temes més populars en els fronts durant la Segona Guerra Mundial. La primera en gravar-la i cantan-la en alemany, va ser Lale Andersen (a la foto 1), però no va tenir èxit, venent només 700 discos. Dos anys més tard, el 1940, ja començada la Segona Guerra Mundial, un suboficial que tenia el disc la va deixar sentir a la seva caserna i va agradar tant als seus companys que va ser adoptada com a cançó de la companyia. Un dels oficials, el tinent Karl Heinz Reintgen, va ser destinat a Belgrad per fer-se càrrec de l'emissora militar de la capital de Iugoslàvia i es va emportar el "Lilí Marleen". Des d'allà va emetre la cançó per primera vegada el 18 d'agost de 1941, dedicant-la als seus companys que es trobaven al desert nord-africà. Al mariscal Rommel, cap del Africa Corps, li va agradar molt i va demanar que s'inclogués habitualment en les emissions de la ràdio. Va començar a tenir un gran èxit i des de tots els fronts van arribar peticions perquè s'emetés, de manera que l'emissora va començar a radiar-la cada dia com a tancament de la seva programació. A causa de la potència de l'emissora, els soldats aliats també van escoltar la cançó i el tema va ser aceptat en els dos fronts. Així, els soldats alemanys es van sorprendre quan en fer presoners enemics comprovaven que la coneixien. L'èxit va cridar l'atenció del Ministre de Propaganda Josef Goebbels que després escoltar-la, va considerar que únicament podia influir de forma negativa en la moral de les tropes i va ordenar que fos suprimida del repertori de l'emissora. Aixó va fer que la cantant Lale Andersen que mai havia sigut adicta al regim nazi, caiges amb desgracia. Lale Andersen va ser obligada a deixar els escenaris per la seva amistad amb jueus, si bé ella va reapareixa anys despres d’acabada la guerra. L’any 1961, va participar, representat a Alemanya, al Festival de la Canción de Eurovisión de 1961 amb la cançó “Einmal sehen wir uns wieder” de títol inpronunciable. Es clar que i tornan a la guerra, les protestes dels soldats van ser tals que Ràdio Belgrad va haver de mantenir-la en antena, malgrat l'opinió del ministre nazi i va seguir emetent-se cada nit. Després d'haver-la gravat també Vera Lynn, Lucy Mannheim, Mimi Thoma i Anne Shelton, arribaria la versió de Marlene Dietrich (a la foto 2) que la va consolidar a través dels mitjans de comunicació de tot el món i avui amb prou feines es recorda a Lale Anderson. Una curiositat: La primera versió en castellà va ser la que van fer els soldats espanyols de la División Azul que lluitaven al front rus. Diversos grups de rock espanyols l'han versionat i tocat, però cap a part de la de Olé, Olé i Derribos Arias, té rellevància. Per cert, el primer concert de Olé, Olé a la provincia de Tarragona el vaig organitzar jo a la sala Galas de Salou.

Roda de premsa anb Olé Olé a l'Hotel Diplomàtic, Mario Prades sentat a ls butaca

Cucharada – Social Peligrosidad 1978

Un històric de la música a la capital del Regne és Manolo Tena. L'hem escoltat a Un Toc de Rock en diverses ocasions, ja en solitari o al capdavant del grup Alarma!!, però a finals d'agost vaig rebre un correu recordant-me que he parlat en diverses ocasions de Cucharada, una banda de referència en la movida madrilenya, però que mai l'hem escoltat en el programa i com és cert i la veritat pot intentar callar-se, però sempre es queda aquí, recordant els nostres errors o omissions, com és aquest cas, avui escoltarem la cançó més popular a la curta carrera de Cucharada, extreta del seu únic àlbum, un disc amb títol curiós "El limpiabotas que quería ser torero" que es va publicar l'any 1979 i que va estar produït per Teddy Bautista, el que va ser líder dels mítics Canarios i també avui tristament recordat com el polèmic i xanxuller president del SGAE. Per cert, en aquest LP van comptar amb la col·laboració d'Hilario Camacho i Moncho Alpuente, tots dos artistes molt allunyats de l'estil de Cucharada. El grup el crea l'any 1977 Manolo Tena que havia militat en Spoonful Blues Band, l'Orquesta Lemmon Show, Cáñamo.i treballava sota el pseudònim Lolilla Cardo i en aquelles èpoques col·laborava amb el col·lectiu Laboratorio Colectivo Chueca. Cucharada comencen tocant al metro de Madrid. Col·laboren en un disc compartit "Viva el rollo", precisament amb aquesta cançó "Social peligrosidad" que si escolteu atentament la lletra us adonareu que es tracta d'una denúncia social en contra del que va ser Ministre del règim, Manuel Fraga. El single amb la cançó es va publicar el 5 de juny de 1978 a través de Chapa Discos, un subsegell de Zafiro. En aquest enregistrament el grup està integrat per Antonio Molina (guitarra), José Manuel Díaz (bateria, veu i guitarra), Manolo Tena (baix i veu) i Jesús Vidal (guitarra). Les seves lletres no eren del gust d'emissores de ràdio fórmula i les seves posades en escena molt glamuroses amb els nois maquillats emulant Peter Gabriel a Genesis, va fer que fossin obviats. Als 80 comencen a produir-se canvis i per Cucharada van passar Jaime Asua, Miguel Botafogo, Florència Martín, Carlos Arévalo i algun altre, però les tendències musicals, sobretot des del punt de vista de les cases de discos va canviant i encara treuen un nou single incloent el tema "Quiero bailar rock and roll", l'any 1981, amb la seva imatge més propera a la new wawe, el grup acaba per separar-se aquell mateix any. Manolo Tena (a la foto 2), Jaime Asua i José Manuel Díaz crearien Alarma!! i quan es van desfer Manolo Tena es llança en solitari i Jaime Asua forma Llámalo X, una banda en la qual el bateria era el tarragoní Ramiro Penas que havia militat abans en els mítics Leño i anteriorment a Coz. Després passaria a ser músic de sessió tocant amb Víctor i Ana, Serrat, Sabina, Luz o Miguel Ríos i també va produir a Burning i altres.

Ciudad Jardín – Dame calidad 1986

El grup Ciudad Jardín que per el seu nom a mi sempre em recorden una anyorada platga molt propera a Palma de Mallorca on anava quan era un xiquet i estiuejava cada estiu amb els meus pares a la capital de les Balears, eren una banda de Madrid englobada en l'anomenada "Movida madrilenya". El líder i guitarra de la banda era el cantant Rodrigo De Lorenzo que havia estat guitarrista del grup Ella y Los Neumáticos, al costat de Eugenio Haro Ibars que va ser guitarra amb Glutamato Ye Yé i que es va mantenir en el grup fins a la seva mort l'11 d'abril de 1991 a causa de la SIDA, tot i que algunes bios diuen que va morir l’any 1994. La cançó més popular en la seva carrera va ser "Emmanuel negra en el valle de los zombies". El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock donava títol al seu tercer LP editat l’any 1986. Ciudad Jardín van ser els pioners, o un dels grups pioners, en fer rock amb tocs caribenys, salseros. Una cosa que molts diuen que va crear Jarabe de Palo i altres que Radio Futura, Juan Perro, La Marabunta o Pedro Bicho, però no, va ser Ciudad Jardín. De fet tampoc es cert del tot ja que en els 60 ho havien fet molts altres, entre ells Los Llopis i inclus Los Mustang. Us ho he dit moltes vegades, tot està inventat a la Vinya del Senyor.

Radio Futura – La negra flor

Aquesta és la versió original extreta del LP "La canción de Juan Perro" de Radio Futura, abans que Santiago Auserón descobrís Cuba i els sons calents de l'illa i comencés a barrejar aire caribeny en tots els seus treballs, una cosa que finalment va acabar amb Radio Futura i va donar sortida a Juan Perro. Curiosament en els seus inicis, l'alma mater de Ràdio Futura era Hemilio Molero, però quan van fitxar per Ariola després del "Enamorado de la moda juvenil" que va treure Hispavox, es va parlar que la discogràfica va exigir al grup que Hemilio els deixés ja que no donava la imatge de banda juvenil. Jo l'hi vaig preguntar una vegada a Santiago Auseron sobre aquest tema en una roda de premsa i es va mostrar bastant ofès, però no va contestar a la meva pregunta, es va anar pels Cerros d'Úbeda. Us explicaré una curiositat, quan jo era director artístic de La Fàbrica de Reus, em va trucar Paz Tejedor, manager de Ràdio Futura per demanar-nos un favor. La banda tenia disposada una gira per Catalunya i a una setmana vista se'ls havia caigut una data, això representava despeses i ella pretenia que jo els contractés per actuar a La Fàbrica. Li vaig exposar clarament que el nostre aforament era poc més de 1000 persones ben atapeïdes i que per tant no podíem pagar el seu caché. Finalment i tenin en compte que la data els hi quedaba pentxada, és va arribar a un acord i els vam salvar la papereta. Això si, aquell dia va pagar entrada tot el món i a més a 1.500 pessetes, una cosa inusual ja que a la província mai s'havien sobrepassat les mil en una entrada. Vem omplir a rebentar i la roda de premsa la vam fer al local del costat que encara estava inhabilitat, entre runes i palla, va quedar molt curiós i la premsa va lucinar. Com a suport a Sierra, el seu guitarra que no estave bé de salut, Radio Futura havien contractat a Álex Sánchez (a la foto amb Santiago d'esquena)), el guitarrista de Lone Star i en aquell temps director de la revista Popular 1. Ells pretenien que Álex fos cap a Madrid per assajar, però ell els va dir que no, que li enviessin els discos, les partitures i l'ordre de les cançons. Es van veure per primera vegada al nostre concert, van assajar un parell d'hores a la tarda i tot va anar sobre rodes, Radio Futura van lucinar de com tocava Álex Sánchez i és que fins allavors no s'adonaven que la veterania és un grau.

Detectors – El Ídols 1986

Vindrem ara cap a Catalunya i escoltarem una bona banda surgida també en els anys vuitanta. En una línia entre rock i new wave, Detectors van ser un dels grups importants dins del rock en  català d’aquells principis. Amb la cantant Magda (a la foto feta per Mario Prades) al capdavant van gravar un munt de discos i realitzaren moltes gires per Catalunya. Ells van ser un dels grups que van participar en la gira "Música Viva" on van intervenir grups com Duble Buble, N'Gai N'Gai, La Madam, Bocanegra, Octubre, Dioni Oliver i Melodrama, TR, Grec i uns quants més i que va subvencionar la Generalitat de Catalunya per difondre el rock en català i que a Tarragona recalava al Quik Sala Platea que després es convirtiría en Va com Va i ara ja no existeix. Detectors van pertànyer a la generació precursora de Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Pets i Lax'n'Busto. Detectors eren Joan Calduch (guitarra i veus), Magda Cruellas (cantant), Xavier Homet (baix), Josep Pons (bateria) i Nando Cortés (teclats) i eren de Molins de Rei. El seu manager, un bon amic, era Albert Reguant que anys més tard dirigiria i presentaria el programa “Hidrogen” de new age i música contemporània al Canal 33. El compositor dels temes del grup solia ser Joan Calduch. A la  Festa Major de Barcelona l’any 1987 van tocar a la recta de l'estadi de Montjuïc, un lloc emblemàtic, com a teloners dels Blow Monkeys i davant d'unes 30.000 persones. Al llarg de la seva carrera van treballar amb bons productor com Joan Bibiloni i Santi Picó. Van tindre problemes amb la discogràfica i a nivell de concerts quan el rock en català va començar a estar monopolitzat i ells no val vulgue trencar las relacions amb el seu manager i amic Albert Reguant. Alló va ser una lliço de qualitat humana, però també la fi del grup. Els Detectors van pendre la decisió de disoldre's la tardor de l’any 1993. En total van deixar gravats quatre LP’s i uns quans singles. Jo els vaig coneixer arran d’un concert que van fer a la Torre Vella de Salou, crec que va ser allà per l’any 1984, treballava llavors a Ràdio Cambrils.

Umpah-Pah – Migranya 1992

Sota producció del recordat Marc Grau, a l'any 1992 els Umpah-Pah, la banda gironina liderada per Adrià Punti (Salt, 13 de juny de 1963), va publicar el seu segon LP, titulat genèricament "Bamboo Avenue", títol en clara referència al carrer principal de Kingston, la capital de Jamaica.y que va ser una de les seves millors produccions discogràfiques, encara que no va arribar a les xifres de venda obtingudes amb el seu primer disc "Raons de pes" que s'havia publicat un any abans. D'ell us he extret aquest tema que escoltem ara i que va ser un dels singles que es van editar. Umpah-Pah es van crear l'any 1989 i es van separar al 96 Al costat de Adrià Puntí (veu, lletra i harmònica) que ara es fa dir Josep Puntí que de fet és el seu veritable nom, trobàvem a Jordi Gimbernat (guitarra), Pau Marquès (guitarra ), Joan Solà Morales (baix), Francesc Terrades (teclats) i Marc Marquès (bateria). En total els Umpah-Pah van treure cinc discos, els tres primers cantats en català i dos en castellà, La banda va prendre el seu nom del còmic "Uumpah-pah li Peau-Rouge" (Umpah-pah el pell vermella), una obra d'Albert Uderzo i René Goscinny. L'any 1994 deixen el segell Salseta Discos i signen contracte amb la multinacional Ariola, publicant simultàniament un doble disc cantat un en català i l'altre en castellà i que es van titular respectivament "Bordell" i "Triquiñuelas al óleo". Encara que no van respondre com s'esperava, pel que fa a vendes, Umpah-Pah van rebre el premi Ondas al grup revelació, per el seu llançament a Espanya. Encara publicarien un altre àlbum, també en castellà i el grup que patia tensions internes, es desfà a l'octubre de 1996. Adrià Puntí es va llançar en solitari amb una carrera molt irregular, encara que interessant i em sembla recordar que va tenir problemes mentals que el van portar a ser ingressat en un centre del que el deixaven sortir per fer concerts, encara que no sempre anava a complir els seus compromisos, segons bufava el vent anava o no i contractar-lo representava una mena de tómbola. No sé actualment quina és la seva situació, crec que s'ha centrat en la seva carrera musical, però recordo que a finals dels noranta de tant en tant apareixia pel Vela Vela, un pub musical de Reus, crec que tenia una novieta a la ciutat..

Maria Josep Villarroya – Carta amagada 1987

Amb lletra escrita per Miquel Pujadó i música de Tullio Tonelli, anem a escoltar aquest tema de la cantant catalana Maria Josep Villarroya que us he extret de l'àlbum "Carícies d'aigua" que va publicar ha través del segell Picap l'any 1987, quan tenia 20 anys. La cançó va ser un dels singles que es van extreure del disc i col·laboraven Sílvia Comes, Francesc Roca, Hèctor Vila i Joan Soler Boronat. L'àlbum va estar produït per Tullio Tonelli i va comptar amb Sergio Soler a les programacions de bateria i percussió, Víctor Molero a la guitarra, Nestor Munt es la trompeta, Xavier Figuerola al saxo i als cors trobàvem a Esther Munt i Montse Terol. El disc, el primer que publicava Maria Josep Villarroya, es va gravar en els Aurha Studios, a Esplugues de Llobregat, popiedad de Maurizio i Tullio Tonelli. Maria Josep Villaroya també va escriure moltes de les seves cançons, de fet als 12 anys va compondre el seu primer tema "Enyorança", acompanyada per la seva guitarra. Grabaría un segon disc “Via lliure” l’any1979 amb un tema extraordini “Amb aquest blues” que escoltarem en propers programes i es va dedicar al teatre musical i va formar part de l'elenc de l'obra "Correspondencia" i va treballar amb Flotats a "Cal Dir-ho" i amb Pepe Cibrian a "Drácula". Va marxar a Londres on va residir quatre anys i quan semblava que s'havia diluït en l'oblit del temps, l'any 2012 torna amb un nou disc titulat "Silencios cantados" que són poemes musicats i interpretats en castellà i està signat com Maria Villarroya. Per cert, l'any 1988 i al costat de Miquel Pujadó, Hèctor Vila, Joan Soler Boronat, gent del grup Grec i Josep Tero, tots ells artistes del segell Picao, va gravar un LP de Nadales titulat “Tocats de Nadal”. Curiosament us diré que tot i que era artista del segell Picap i l'amistat que me unia amb Joan Carles Doval, els eu propietari, mai he entrevistat a Maria Joseo Villarroya

Maria-Josep Villarroya  a un show de televisió

Gerard Quintana – Ja no cal mirar enrera 2008

L'any 2008 el segell discogràfic català Música Global va treure un CD que es va distribuir entre els mitjans de comunicació i que no recordo que sortís a la venda. Era un recordatori i compendi de les últimes produccions del segell i entre els temes, tots ells publicats en single, es trobava aquest de Gerard Quintana que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Originalment la cançó es va incloure a l'àlbum "Treu banya" que havia publicat l'any 2007. Gerard Quintana i Rodeja, un dels històrics del rock en català, va néixer a Girona el 27 de novembre de 1964 i va formar part dels grups Hasta los huevos de Mili i Ninyin 's Mine Workers Union Band, aquests últims es convertirien després en Sopa de Cabra, la banda que al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets van omplir el Sant Jordi en aquell memorable concert que va marcar una fita mundial ja que té el rècord de assistència en un concert no gratuït en recinte tancat. Sopa de Cabra van estar en actiu fins al 2003 i Gerard Quintana es va llançar en solitari, debutant el mateix any amb el disc "Senyals de fum", encara que durant un temps va formar part, al costat de Jordi Batiste, d'Els Miralls de Dylan. Va tenir un grup paral·lel de versions anomenat Astun Kiki. En solitari porta publicats 6 àlbums.

Johnny Shadow – Cançó d’amor a la llibertat 2014

El guitarrista reusenc Johnny Shadow, de nom real Joan Maria Gasulla Sabaté, ha publicat el 23 d'abril d'aquest any, un doble CD titulat genèricament "Ombres catalans" en el què ha versionat un seguit de temes clàssics d'ahir i d'avui de la música feta a Catalunya, amb el seu estil instrumental habitual, immers en la surf músic, cosa que en l'Espanya dels seixanta dèiem so shadow. Aquesta cançó amb la que avui tancarem Un Toc de Rock és la seva particular versió d'una gran cançó de Lluís Llach. En la gravació ha comptat amb una sèrie de músics de sessió entre els que trobem a la mexicana Noelia García als teclats, l'argentí Jorge Villareal al baix i percussió, el nord-americà Mauri Carsassi (teclats) i el català Francesc Martí (baix), encarregant-se ell de les guitarres, alma mater de l'enregistrament, encara que han hagut altres col·laboracions. El doble CD ha estat publicat a través del segell Nat Team Media. Johnny Shadow és un veterà guitarrista que va debutar l'any 1962 al Gladden Group, però també va militar a Los Alces, Joan Pau i Los Álamos, Siros i Escorpio. Johnny té una discografia important, heu de tenir en compte que només aquest any a publicat tres CD i un d'ells doble.

La frase per tancar el programa és del gran escriptor britànic Charles Dickens que va dir:

"Cada fracàs ensenya a l'home alguna cosa
que necessitava aprendre”

Acaba per avui Un Toc de Rock i ara fotre el camp, però abans de tancar la barraqueta us deixo amb companyia de totes aquelles emissores per les que sortim al aire. Xiquetes, xiqauets, porteu-se bé.  

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)