
Avui podríem dir que dividiré el programa entre
Madrid i
Catalunya, encara que començarem a
terres valencianes. Escoltarem gent que va
formar part de la
Movida
madrilenya i altres que van sorgir posteriorment com
Olé Olé, al costat de
Mamá,
Cucharada,
Ràdio Futura,
Clavel i Jazmín,
Alaska i altres, però acabarem
a Catalunya amb
rock en català de la mà de
Umpah-Pah,
Detectors,
Gerard
Quintana,
María Josep Villarroya i el guitarrista reusenc
Johnny Shadow que
tancarà
Un Toc de Rock. Ens posem en marxa des de aquelles
emissores que emeten
Un Toc de Rock, ara toca
obrir la barraqueta i ho farem parlan de la
moguda
valenciana, precursora de la popular “
ruta del bacalao” de finals dels
vuitanta, tot i que des de les terres valencianes van arrivar bons grups com els
Betty Trupe, una banda
molt glamorosa. Soc
Mario Prades i per saludar-vos avui,
us dire el mateix de sempre, que queda molt bé.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Betty Troupe – El vinilo 1983

Des de València ara ens trobem avui amb
Betty Troupe que va
ser un dels grups que semblaven haver de menjar-se el mercat musical espanyol.
Com
Vídeo i
Glamour, van ser englobats dins dels
new romantics espanyols i el
tecno-pop, formant part de la "
movida valenciana",
Betty Troupe, amb
els que començarem el programa d’avui, van aconseguir l'aplaudiment del públic.
Inicialment es feien dir
Betty Boop i es van crear l'any 1980. El grup
l’integraven
Flora Illueca (cantant),
Lully Azulay (guitarra) i
Sandro Mompó
(baix), l’any 1982 i amb la incorporació d'
Héctor Domingo (bateria),
Marina
Arnal (cors i percussió) i la francesa
Fabienne Cidoncha (teclats) es van

convertir en
Betty Troupe. Tenien una bona
posada en escena i els seus concerts
amb les
tres noies plenes de
glamour i els vestuaris d'allò més
fashion, van
saber cridar l'atenció de la gent i les cases de discos.
Als Betty Troupe se'ls va dir els B-52's espanyols. Van fitxar per Ariola i l'any 1983 es va publicar el seu
primer maxi single amb el tema "El vinilo" que escoltem ara a
Un Toc
de Rock. Van ser produïts per
Nacho Cano. Ara bé,
Betty Troupe eren molta tropa
i va sorgir la gelosia professionals entre
Marina i
Flora que va acabar amb
l'expulsió de la primera i la seva substitució per
Maruchi Oliete amb la qual
van gravar el seu primer LP "Nuevos Héroes" editat l’any 1984 i que
va ser un fracàs a nivell vendes. Això va provocar que el grup, tan ràpid com
havia pujat es dissolgués i caigués en l'oblit. Per cert, al LP es va incloure
el tema "Reflejos" que es va editar com el seu segon i últim single,
era una versió del grup britànic
The Passions.
Els Betty Troupe, una banda molt glamusosa
Mamá – Chicas de colegio 1980

Saltarem ara cap a Madrid. Un dels grups avui pràcticament
oblidats, però que van ser un important baula en la cadena de la
Movida madrilenya van ser
Mamá i en la seva carrera destaca sobretot “Hora punta en el metro” que estava
dins del seu primer LP "El último bar", editat l'any 1981 a través del segell
Polydor. Encara que Mamá l'any 1980 ja havien publicat un EP de quatre cançons
titulat "Chicas de colegio" i aquesta es la cançó que us he seleccionat
avui a
Un Toc de Rock. La veritat i això ho van confessar ells mateixos en una
entrevista recent, avui en dia aquest tema seria
políticament molt incorrecte
ja que parla d'amors amb nenes que encara van amb l'uniforme del col·legi, peró
en el seu moment va ser una de les seves grans cançons i avui han de seguir
tocant-la en els seus concerts.
Mamá van ser un dels pilars i una gran promesa
per al
rock espanyol, però es van quedar en això, tan sols en
una promesa, ja
que en poc més de quatre anys i després de treure un altre àlbum, van cremar la
seva carrera i es van desfer. El grup l’integraven el cantant, compositor i
fundador de
Mamà,
José María Granados que procedia d'un duet anomenat
Moscatel,
al costat de
José El Pelos,
Manuel Ruiz,
Luis Caballero i
Carlos Rodríguez que
formaven part de
Magna Mater i el guitarrista
Manolo Mené, però per
Mamá també
va passar
Miguel Gutiérrez, aquests dos últims tocaven amb
Bacilo de Koch i un
altre canvi va ser la incorporació de
Javier Encinas que no recordo a qui va
substituir. Per al seu segon LP la discogràfica els va posar davant de la
taula
a dos productors,
Julián Ruiz i
Luis Cobos, ells van escollir l'opció que van jutjar
menys dolenta, però el
resultat va ser un disc gairebé discotequer allunyat per complet l'esperit
musical del grup i que va ser una de

les causes principals de la seva
dissolució. A partir d'aquí
José María Granados forma part de diverses bandes,
com
La Banda
del Otro Lado,
Buenas Vibraciones,
Los Restos i
Los Frenillos, mentres que
Manolo Mené va gravar un single en solitari. Quan es va realitzar el disc
homenatge a
Antonio Vega l'any 1993,
Mamá es reuneixen de nou i graven el tema
"Alta Tensión" versionant a
Nacha Pop. Integren
Mamá en aquells
moments
José María Granados,
Manolo Mené,
Carlos Rodríguez i
el Guti, començant
rumors sobre la volta de
Mamá. Polydor que no perd pistonada edita un
"Grans èxits" per si de cas poden treure's una pasta. L'esperat nou
disc es grava en directe els dies 22 i 23 de novembre de 1996 a la
sala El Sol,
col·laborant
Enrique Urquijo de
Los Secretos,
Jaime García de
Sexy Sadie i
Cristina Llanos de
Dover, es va titular "Nada más" i es va publicar
l'any 1997, però no tenen continuïtat i mentres
Granados es llança en solitari
dos dels seus companys creen
L.O.L.A. Van tornar a reunir-se el 22 de juliol
del 2000, per realitzar un últim concert a Madrid.
Manolo Mané va morir a
finals del 2004. La resta de components van tornar a posar en marxa
Mamá l’any
2009, segueixen en actiu i han tret un parell de discos nous.
Alaska y Dinarama – Un hombre de verdad

Dins de la
movida, cal destacar a gent com
Kaka de Luxe que
posteriorment es reconvertirien en
Alaska y Los Pegamoides i després aquest
passarien a ser
Dinarama.
Alaska va ser la
icona femenina de la "
movida
madrileña", ara bé, el disc més venut en la carrera d'
Olvido Gara,
coneguda al país com
Alaska, és "Deseo carnal". D'ell us he extret
aquest bon tema que avui he decidit posar-vos en el programa.
Alaska y Dinarama
l’integraven
Alaska al costat d'
Eduardo Benavente,
Toti,
Nacho Canut i
Carlos
Berlanga i van funcionar de 1982 fins l’any 1989. Es va crear arran de les
escissió d'
Alaska y Los Pegamoides i abans van ser
Kaka de Luxe. Toti els va
deixar en el 83 per anar-s’en a
Parálisis Permanente, al costat d'
Eduardo que va
morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo
carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'
un milió i mig
de còpies. Després

va arribar
Fangoria i altres històries, però avui i amb
aquesta cançó recordarem a un altre dels noms importants de la moguda,
Carlos
Berlanga (a la foto) que va néixer a Madrid, 11 d'agost de 1959 i va morir el 5 de juny del
2002, a
causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en
solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a
Alaska, però sempre recordaré la primera.
Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que
ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els
pares i una enyorada assignatura col·legial que avui gairebé es desconeix i que
es deia "
Urbanitat". Doncs bé, la cantant no s'aixecava i jo espera
que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte de que passava alguna
cosa i em va cridar a part amb el que em va donar l'excusa per aixacar-me i
apartar-me d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i
concisa: "
Te has dado cuenta de tu altura, ella es bajita ¿Cómo quieres
que estando el fotógrafo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una
foto a tu lado?"
Clavel i Jazmín – El Twist del autobús 1981

Abans d'aquest disc que is porto al programa d’avui d’
Un Toc
de Rock,
Paco Clavel va editar un EP com
Bob Destiny. Es pot dir va ser el
primer disc realment independent de tota la
movida madrilenya i va estar
produït per
Yayo Aparicio de
la
Via Lactea. Despres
Clavel i Jazmín, escrit amb
I llatina, van fitxar per CBS i van
treure un LP del qual es va extreure aquest primer single, el més popular de la
seva carrera fent el que ell reconeix que es "
cutre-pop".
Paco Clavel
es diu en realitat
Francisco Miñarro López i va néixer a Iznatoraf, Jaén, l’any
1945. "El twist de l'autobús" té una lletra plena de
dobles sentits i
elevat contingut
homosexual. Existeix una altra versió de la cançó amb
Paco
Clavel a duet amb
Pedro Almodóvar.
Paco Clavel condueix el programa
"
Extravaganzza" a
Ràdio Nacional d'Espanya i a
Ràdio 5 i "
El
guirigay" a
Ràdio 3, en què col·labora
Luz Divina, una bona amiga a la
qual vaig conèixer quan era
cap de promoció del segell Manzana a Madrid
i que crec estava casada amb
Diego Manrique. A
Clavel i Jazmín també militava
Nacho Campillo que després marxaria a
RH + i més tard crearia
Tam Tam Go!.
Paco
Clavel va ser un
friki, però d'aquells
frikis dels 70 i 80 que feien coses
interessants, revestit tot amb
tocs de glamour o
ridiculeses, segons el
cristall amb què es miri. Al contrari que els
frikis d'avui en dia que només
destaquen per haver estat en un
Gran Hermano o per haver-se ficat al llit amb
aquest o
aquella famós o
famosa. Per cert, no confongueu aquest tema amb
"El blues de l'autobús" que va compondre
Víctor Manuel i va
popularitzar
Miguel Ríos.
Trúpita – De 7
a 10 1984

Quan aquest àlbum va arribar a les meves mans aquesta cançó
em va agradar i vaig començar a punxar-la a la ràdio. M'agradava la
desimboltura musical i la ingenuïtat en els textos de
Trúpita, encara que en
algunes ocasions vaig comentar afectuosament que el cantant amb la seva
pal·lidesa i les eternes
ulleres de sol més semblava
un venedor de l'ONCE. Una
vegada estant a Madrid, vaig sortir a sopar amb una amiga que treballava en una
oficina de management, es deia
Lidia i no recordo com, però va sortir
Trúpita
en la conversa i el meu comentari.
Lidia no va dir res i al matí següent em va
portar a una botiga de discos de Madrid propera a l'oficina on treballava, em
va presentar a l'encarregat o propietari, no ho recordo bé, però va comentar al
presentar-nos: "
Aquí Mario i aquí Trúpita. Mario em deia que amb les ulleres
sembles un de la ONCE".
Va ser una d'aquelles situacions on volies que
la terra se't empassés immediatament
perquè
Trúpita era pràcticament cec, tenia
greus problemes de visió. La veritat
és que s'ho va prendre amb bon humor i tot va acabar de molt bon rotllo, vaig
comprovar que era un tipus molt

simpàtic i gens acomplexat.
Francisco López
Trúpita, autèntic nom de
Trúpita, va ser un personatge que va debutar a Madrid
en plena moguda i l’any 1984 va publicar el seu primer disc titulat "Con
acento en la u" perquè quedés clar com es pronunciava el seu nom i
d'aquest disc de debut us he extret aquesta cançó que ens parla d'una parella
que comencen a sortir junts sent molt joves i en aquells moments predomina
la
passió en aquella pensió en què es reuneixen, sempre
de 7 a 10. Amb els anys la passió
i aquella bogeria desenfrenada es converteix en
calit amor i tot es calma
deixant lloc per a la confiança, la dolça rutina i la companyia i l'afecte
mutus.
Trúpita encara editaria un segon àlbum "Nadie es perfecto",
també amb el segell Polygram i comptant així mateix amb
Julián Ruiz a la
producció. Li vaig perdre la pista i no he tornat a saber res d'ell, ni crec
que hagi publicat res més.
Olé, Olé – Lili Marlen 1985

Jo vaig estar convidat a la presentació de "Lili
Marlen", el primer single dels
Olé Olé amb
Marta Sánchez com a cantant, es
va fer a l’
Hotel Diplomatic de Barcelona i a sota teniu unes fotografies del
acte. Aquesta peça que ens portan els
Olé Olé, es una cançó amb la seva pròpia
història. La música de "Lili Marleen", títol original, va ser escrita
l’any 1937 pel compositor
Norbert Schultze i la lletra era un poema que el
soldat
Hans Leip havia escrit durant la
Primera Guerra
Mundial. La cançó, estrenada l'any 1938 es va convertir en un dels temes més
populars en els fronts durant la
Segona Guerra Mundial. La primera en gravar-la i
cantan-la en alemany, va ser
Lale Andersen (a la foto 1), però no va tenir èxit,
venent només
700 discos. Dos anys més tard, el 1940, ja començada la
Segona Guerra
Mundial, un suboficial que tenia el disc la va deixar sentir a la seva caserna
i va agradar tant als seus companys que va ser

adoptada com a cançó de la
companyia. Un dels oficials, el tinent
Karl Heinz Reintgen, va ser destinat a
Belgrad per fer-se càrrec de l'
emissora militar de la capital de Iugoslàvia i
es va emportar el "Lilí Marleen". Des d'allà va emetre la cançó per
primera vegada el 18 d'agost de 1941, dedicant-la als seus companys que es
trobaven al desert nord-africà. Al
mariscal Rommel, cap del
Africa Corps, li va
agradar molt i va demanar que s'inclogués habitualment en les
emissions de la
ràdio. Va començar a tenir un gran èxit i des de tots els fronts van arribar
peticions perquè s'emetés, de manera que l'
emissora va començar a radiar-la
cada dia com a tancament de la seva programació. A causa de la potència de
l'
emissora, els soldats aliats també van escoltar la cançó i el tema va ser
aceptat en els dos fronts. Així, els soldats alemanys es van sorprendre quan en
fer presoners enemics comprovaven que la coneixien. L'èxit va cridar l'atenció
del
Ministre de Propaganda Josef Goebbels que després escoltar-la, va considerar
que únicament podia influir
de forma negativa en la moral de les tropes i va
ordenar que
fos suprimida del repertori de l'emissora. Aixó va fer que la
cantant
Lale Andersen que mai havia sigut adicta al regim nazi, caiges amb
desgracia.
Lale Andersen va ser obligada a deixar els escenaris per la seva
amistad amb jueus, si bé ella va reapareixa anys despres d’acabada la guerra.
L’any 1961, va participar, representat a Alemanya, al
Festival de la Canción de Eurovisión de
1961 amb la cançó “Einmal sehen wir uns wieder” de títol inpronunciable. Es
clar que i tornan a la guerra, les protestes dels soldats van ser tals que
Ràdio Belgrad va haver de mantenir-la en antena, malgrat l'opinió del
ministre
nazi i va seguir emetent-se cada nit. Després d'haver-la gravat també
Vera
Lynn,
Lucy Mannheim,
Mimi Thoma i
Anne Shelton, arribaria la versió de
Marlene
Dietrich (a la foto 2) que la va consolidar a través
dels mitjans de comunicació de tot el món i avui amb prou feines es recorda a
Lale
Anderson. Una curiositat: La primera versió en castellà va ser la que van fer
els soldats espanyols de la
División Azul que lluitaven al front rus. Diversos grups de
rock espanyols l'han versionat i tocat, però cap a part de la de
Olé, Olé i
Derribos Arias, té rellevància. Per cert, el primer concert de
Olé, Olé a la
provincia de Tarragona el vaig organitzar jo a la
sala Galas de Salou.
Roda de premsa anb Olé Olé a l'Hotel Diplomàtic, Mario Prades sentat a ls butaca
Cucharada – Social Peligrosidad 1978

Un històric de la música a la capital del Regne és
Manolo
Tena. L'hem escoltat a
Un Toc de Rock en diverses ocasions, ja en solitari o al
capdavant del grup
Alarma!!, però a finals d'agost vaig rebre un correu
recordant-me que he parlat en diverses ocasions de
Cucharada, una banda de
referència en la
movida madrilenya, però que mai l'hem escoltat en el programa
i com és cert i la veritat pot intentar callar-se, però sempre es queda aquí,
recordant els nostres errors o omissions, com és aquest cas, avui escoltarem la
cançó més popular a la curta carrera de
Cucharada, extreta del seu únic àlbum,
un disc amb títol curiós "El limpiabotas que quería ser torero" que
es va publicar l'any 1979 i que va estar produït per
Teddy Bautista, el que va
ser líder dels mítics
Canarios i també avui tristament recordat com el polèmic
i xanxuller president del
SGAE. Per cert, en aquest LP van comptar amb la
col·laboració d'
Hilario Camacho i
Moncho Alpuente, tots dos artistes molt
allunyats de l'estil de
Cucharada. El grup el crea l'any 1977
Manolo Tena que
havia militat en
Spoonful Blues Band, l'
Orquesta Lemmon Show,
Cáñamo.i
treballava sota el

pseudònim
Lolilla Cardo i en aquelles èpoques col·laborava
amb el col·lectiu
Laboratorio Colectivo Chueca.
Cucharada comencen tocant al metro
de Madrid. Col·laboren en un disc compartit "Viva el rollo",
precisament amb aquesta cançó "Social peligrosidad" que si escolteu
atentament la lletra us adonareu que es tracta d'una denúncia social en contra
del que va ser
Ministre del règim,
Manuel Fraga. El single amb la cançó es va
publicar el 5 de juny de 1978
a través de Chapa Discos, un subsegell de Zafiro. En
aquest enregistrament el grup està integrat per
Antonio Molina (guitarra),
José
Manuel Díaz (bateria, veu i guitarra),
Manolo Tena (baix i veu) i
Jesús Vidal
(guitarra). Les seves lletres no eren del gust d'
emissores de
ràdio fórmula i
les seves posades en escena molt
glamuroses amb els nois maquillats emulant
Peter Gabriel a
Genesis, va fer que fossin obviats. Als 80 comencen a
produir-se canvis i per
Cucharada van passar
Jaime Asua,
Miguel Botafogo,
Florència Martín,
Carlos Arévalo i algun altre, però les

tendències musicals,
sobretot des del punt de vista de les cases de discos va canviant i encara
treuen un nou single incloent el tema "Quiero bailar rock and roll",
l'any 1981, amb la seva imatge més propera a la
new wawe, el grup acaba per
separar-se aquell mateix any.
Manolo Tena (a la foto 2),
Jaime Asua i
José Manuel Díaz
crearien
Alarma!! i quan es van desfer
Manolo Tena es llança en solitari i
Jaime
Asua forma
Llámalo X, una banda en la qual el bateria era el tarragoní
Ramiro
Penas que havia militat abans en els mítics
Leño i anteriorment a
Coz. Després
passaria a ser músic de sessió tocant amb
Víctor i
Ana,
Serrat,
Sabina,
Luz o
Miguel Ríos i també va produir a
Burning i altres.
Ciudad Jardín – Dame calidad 1986

El grup
Ciudad Jardín que per el seu nom a mi sempre em
recorden una anyorada platga molt propera a Palma de Mallorca on anava quan era
un xiquet i estiuejava cada estiu amb els meus pares a la capital de les
Balears, eren una banda de Madrid englobada en l'anomenada "
Movida
madrilenya". El líder i guitarra de la banda era el cantant
Rodrigo De
Lorenzo que havia estat guitarrista del grup
Ella y Los Neumáticos, al costat
de
Eugenio Haro Ibars que va ser guitarra amb
Glutamato Ye Yé i que es va
mantenir en el grup fins a la seva mort l'11 d'abril de 1991 a causa de la SIDA, tot i que algunes bios
diuen que va morir l’any 1994. La cançó més popular en la seva carrera va ser

"Emmanuel negra en el valle de los zombies". El tema que escoltem ara
a
Un Toc de Rock donava títol al seu tercer LP editat l’any 1986.
Ciudad Jardín
van ser els pioners, o un dels grups pioners, en fer
rock amb
tocs caribenys,
salseros. Una cosa que molts diuen que va crear
Jarabe de Palo i altres que
Radio Futura,
Juan Perro,
La Marabunta
o
Pedro Bicho, però no, va ser
Ciudad Jardín. De fet tampoc es cert del tot ja
que en els 60 ho havien fet molts altres, entre ells
Los Llopis i inclus
Los
Mustang. Us ho he dit moltes vegades, tot està inventat a
la Vinya del Senyor.
Radio Futura – La negra flor

Aquesta és la versió original extreta del LP "La
canción de Juan Perro" de
Radio Futura, abans que
Santiago Auserón
descobrís Cuba i els sons calents de l'illa i comencés a barrejar aire caribeny
en tots els seus treballs, una cosa que finalment va acabar amb
Radio Futura i
va donar sortida a
Juan Perro. Curiosament en els seus inicis, l'alma mater de
Ràdio Futura era
Hemilio Molero, però quan van fitxar per Ariola després del
"Enamorado de la moda juvenil" que va treure Hispavox, es va parlar
que la discogràfica va exigir al grup que
Hemilio els deixés ja que
no donava
la imatge de banda juvenil. Jo l'hi vaig preguntar una vegada a
Santiago
Auseron sobre aquest tema en una roda de premsa i es va mostrar bastant ofès, però no va contestar a
la meva pregunta, es va anar pels
Cerros d'Úbeda. Us explicaré una curiositat,
quan jo era director artístic de
La
Fàbrica de Reus, em va trucar
Paz Tejedor, manager de
Ràdio
Futura per demanar-nos un favor. La banda tenia disposada una gira per
Catalunya i a una setmana vista se'ls havia caigut una data, això representava
despeses i ella pretenia que jo els contractés per actuar a
La Fàbrica. Li

vaig
exposar clarament que el nostre aforament era poc més de
1000 persones ben atapeïdes
i que per tant no podíem pagar el seu caché. Finalment i tenin en compte que la
data els hi quedaba pentxada, és va arribar a un acord i els vam salvar la
papereta. Això si, aquell dia va pagar entrada tot el món i a més a
1.500
pessetes, una cosa inusual ja que a la província mai s'havien sobrepassat les
mil en una entrada. Vem omplir a rebentar i la roda de premsa la vam fer al
local del costat que encara estava inhabilitat, entre runes i palla, va quedar
molt curiós i la premsa va lucinar. Com a suport a
Sierra, el seu guitarra que
no estave bé de salut,
Radio Futura havien contractat a
Álex Sánchez (a la foto
amb
Santiago d'esquena)), el guitarrista de
Lone Star i en aquell temps
director de la
revista Popular 1. Ells pretenien que
Álex fos cap a Madrid per
assajar, però ell els va dir que no, que li enviessin els discos, les
partitures i l'ordre de les cançons. Es van veure per primera vegada al nostre
concert, van assajar un parell d'hores a la tarda i tot va anar sobre rodes,
Radio
Futura van lucinar de com tocava
Álex Sánchez i és que fins allavors no
s'adonaven que
la veterania és un grau.
Detectors – El Ídols 1986

Vindrem ara cap a Catalunya i escoltarem una bona banda
surgida també en els anys vuitanta. En una línia entre
rock i
new wave,
Detectors
van ser un dels grups importants dins del
rock en català d’aquells principis. Amb la cantant
Magda (a la foto feta per
Mario Prades) al capdavant van gravar un munt de
discos i realitzaren moltes gires per Catalunya. Ells van ser un dels grups que
van participar en la gira "
Música Viva" on van intervenir grups com
Duble Buble,
N'Gai N'Gai,
La
Madam,
Bocanegra,
Octubre,
Dioni Oliver i Melodrama,
TR,
Grec
i uns quants més i que va subvencionar la
Generalitat de
Catalunya per difondre
el rock en català i que a Tarragona recalava al
Quik
Sala Platea que després es convirtiría en
Va com Va i ara ja no existeix.
Detectors van pertànyer a la generació precursora de
Sau,
Sopa de Cabra,
Sangtraït,
Pets i
Lax'n'Busto.
Detectors eren
Joan Calduch (guitarra i veus),
Magda Cruellas (cantant),
Xavier Homet (baix),
Josep Pons (bateria) i
Nando
Cortés (teclats) i eren

de Molins de Rei. El seu manager, un bon amic, era
Albert Reguant que anys més tard dirigiria i presentaria el programa “Hidrogen”
de
new age i
música contemporània al
Canal 33. El compositor dels temes del
grup solia ser
Joan Calduch. A la
Festa Major de Barcelona l’any 1987 van tocar a
la recta de l'estadi de Montjuïc, un lloc emblemàtic, com a teloners dels
Blow
Monkeys i davant d'unes
30.000 persones. Al llarg de la seva carrera van
treballar amb bons productor com
Joan Bibiloni i
Santi Picó. Van tindre
problemes amb la discogràfica i a nivell de concerts quan el
rock en català va
començar a estar monopolitzat i ells no val vulgue trencar las relacions amb el
seu manager i amic
Albert Reguant. Alló va ser una lliço de qualitat humana,
però també la fi del grup. Els
Detectors van pendre la decisió de disoldre's la
tardor de l’any 1993. En total van deixar gravats quatre LP’s i uns quans
singles. Jo els vaig coneixer arran d’un concert que van fer a la
Torre Vella de Salou,
crec que va ser allà per l’any 1984, treballava llavors a
Ràdio Cambrils.
Umpah-Pah – Migranya 1992

Sota producció del recordat
Marc Grau, a l'any 1992 els
Umpah-Pah, la banda gironina liderada per
Adrià Punti (Salt, 13 de juny de
1963), va publicar el seu segon LP, titulat genèricament "Bamboo
Avenue", títol en clara referència al carrer principal de Kingston, la
capital de Jamaica.y que va ser una de les seves millors produccions discogràfiques,
encara que no va arribar a les xifres de venda obtingudes amb el seu primer
disc "Raons de pes" que s'havia publicat un any abans. D'ell us he
extret aquest tema que escoltem ara i que va ser un dels singles que es van
editar.
Umpah-Pah es van crear l'any 1989 i es van separar al 96 Al costat de
Adrià Puntí (veu, lletra i harmònica) que ara es fa dir
Josep Puntí que de fet és el
seu veritable nom, trobàvem a
Jordi Gimbernat (guitarra),
Pau Marquès (guitarra
),
Joan Solà Morales (baix),
Francesc Terrades (teclats) i
Marc Marquès
(bateria). En total els
Umpah-Pah van treure cinc discos, els tres primers
cantats en català i dos en castellà, La banda va prendre el seu nom del còmic
"
Uumpah-pah li Peau-Rouge" (
Umpah-pah el pell vermella), una obra
d'
Albert Uderzo i
René Goscinny. L'any 1994 deixen el segell Salseta Discos i
signen contracte amb la multinacional Ariola, publicant simultàniament un doble
disc cantat un en català i l'altre en castellà i que es van titular
respectivament "Bordell" i

"Triquiñuelas al óleo". Encara
que no van respondre com s'esperava, pel que fa a vendes,
Umpah-Pah van rebre
el
premi Ondas al grup revelació, per el seu llançament a Espanya. Encara
publicarien un altre àlbum, també en castellà i el grup que patia tensions
internes, es desfà a l'octubre de 1996.
Adrià Puntí es va llançar en solitari
amb una carrera molt irregular, encara que interessant i em sembla recordar que
va tenir
problemes mentals que el van portar a ser ingressat en un centre del
que el deixaven sortir per fer concerts, encara que no sempre anava a complir
els seus compromisos, segons bufava el vent anava o no i contractar-lo
representava una mena de
tómbola. No sé actualment quina és la seva situació,
crec que s'ha centrat en la seva carrera musical, però recordo que a finals
dels noranta de tant en tant apareixia pel V
ela Vela, un pub musical de Reus,
crec que tenia una novieta a la ciutat..
Maria Josep Villarroya – Carta amagada 1987

Amb lletra escrita per
Miquel Pujadó i música de
Tullio
Tonelli, anem a escoltar aquest tema de la cantant catalana
Maria Josep
Villarroya que us he extret de l'àlbum "Carícies d'aigua" que va
publicar ha través del segell Picap l'any 1987, quan tenia 20 anys. La cançó va
ser un dels singles que es van extreure del disc i col·laboraven
Sílvia Comes,
Francesc Roca,
Hèctor Vila i
Joan Soler Boronat. L'àlbum va estar produït per
Tullio Tonelli i va comptar amb
Sergio Soler a les programacions de bateria i
percussió,
Víctor Molero a la guitarra,
Nestor Munt es la trompeta,
Xavier Figuerola
al saxo i als cors trobàvem a
Esther Munt i
Montse Terol. El disc, el primer
que publicava
Maria Josep Villarroya, es va gravar en els
Aurha Studios, a
Esplugues de Llobregat, popiedad de
Maurizio i
Tullio Tonelli.
Maria Josep
Villaroya també va escriure moltes de les seves cançons, de fet als 12 anys va
compondre el seu primer tema "Enyorança", acompanyada per la seva
guitarra. Grabaría un segon disc “Via lliure” l’any

1979 amb un tema
extraordini “Amb aquest blues” que escoltarem en propers programes i es va
dedicar al teatre musical i va formar part de l'elenc de l'obra
"Correspondencia" i va treballar amb
Flotats a "Cal Dir-ho"
i amb
Pepe Cibrian a "Drácula". Va marxar a Londres on va residir
quatre anys i quan semblava que s'havia diluït en l'oblit del temps, l'any 2012
torna amb un nou disc titulat "Silencios cantados" que són poemes
musicats i interpretats en castellà i està signat com
Maria Villarroya. Per
cert, l'any 1988 i al costat de
Miquel Pujadó,
Hèctor Vila,
Joan Soler Boronat,
gent del grup
Grec i
Josep Tero, tots ells artistes del segell Picao, va gravar
un LP de Nadales titulat “Tocats de Nadal”. Curiosament us diré que tot i que era artista del segell Picap i l'amistat que me unia amb Joan Carles Doval, els eu propietari, mai he entrevistat a
Maria Joseo Villarroya
Maria-Josep Villarroya a un show de televisió
Gerard Quintana – Ja no cal mirar enrera 2008

L'any 2008 el segell discogràfic català Música Global va
treure un CD que es va distribuir entre els mitjans de comunicació i que no
recordo que sortís a la venda. Era un recordatori i compendi de les últimes
produccions del segell i entre els temes, tots ells publicats en single, es
trobava aquest de
Gerard Quintana que escoltarem ara a
Un Toc de Rock.
Originalment la cançó es va incloure a l'àlbum "Treu banya" que
havia publicat l'any 2007.
Gerard Quintana i Rodeja, un dels històrics del
rock
en català, va néixer a Girona el 27 de novembre de 1964 i va formar part dels
grups
Hasta los huevos de Mili i
Ninyin 's Mine Workers Union Band, aquests
últims es convertirien després en
Sopa de
Cabra, la banda que al costat de
Sau,
Sangtraït i
Els Pets van omplir
el Sant Jordi en aquell memorable concert que
va marcar una fita mundial ja que té
el rècord de assistència en un concert no
gratuït en recinte tancat.
Sopa de Cabra van estar en actiu fins al 2003 i
Gerard Quintana es va llançar en solitari, debutant el mateix any amb el disc
"Senyals de fum", encara que durant un temps va formar part, al
costat de
Jordi Batiste, d'
Els Miralls de Dylan. Va tenir un grup paral·lel de
versions anomenat
Astun Kiki. En solitari porta publicats 6 àlbums.
Johnny Shadow – Cançó d’amor a la llibertat 2014

El guitarrista reusenc
Johnny Shadow, de nom real Joan Maria
Gasulla Sabaté, ha publicat el 23 d'abril d'aquest any, un doble CD titulat
genèricament "Ombres catalans" en el què ha versionat un seguit de
temes clàssics d'ahir i d'avui de la música feta a Catalunya, amb el seu estil
instrumental habitual, immers en la
surf músic, cosa que en l'Espanya dels
seixanta dèiem
so shadow. Aquesta cançó amb la que avui tancarem
Un Toc de Rock 
és la seva particular versió d'una gran cançó de
Lluís Llach. En la gravació ha
comptat amb una sèrie de músics de sessió entre els que trobem a la mexicana
Noelia García als teclats, l'argentí
Jorge Villareal al baix i percussió, el
nord-americà
Mauri Carsassi (teclats) i el català
Francesc Martí (baix),
encarregant-se ell de les guitarres, alma mater de l'enregistrament, encara que
han hagut altres col·laboracions. El doble CD ha estat publicat a través del
segell Nat Team Media.
Johnny Shadow és un veterà guitarrista que va debutar
l'any 1962 al
Gladden Group, però també va militar a
Los Alces,
Joan Pau i Los
Álamos,
Siros i
Escorpio.
Johnny té una discografia important, heu de tenir en
compte que només aquest any a publicat tres CD i un d'ells doble.
La frase per tancar el programa és del gran escriptor
britànic Charles Dickens que va dir:
"Cada fracàs ensenya a l'home alguna cosa
que
necessitava aprendre”
Acaba per avui Un Toc de Rock i ara fotre el camp, però
abans de tancar la barraqueta us deixo amb companyia de totes aquelles emissores
per les que sortim al aire. Xiquetes, xiqauets, porteu-se bé.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario