Un Toc de Rock 09-08

La dècada dels setanta a Espanya es va caracteritzar per la proliferació de solistes, duets i trios, bastant edulcorats, però no per això les inquietuds musicals de la gent jove va quedar dominada pel criteri de les multinacionals del disc, van sorgir grups amb qualitat que van lluitar per trobar el seu lloc i mentre que a Madrid es va gestar la movida madrilenya, a Catalunya apareix imparable la Ona Laietana, encara que la falta de suport per part de les discogràfiques grans, van frenar el seu avanç que no la seva qualitat. Avui escoltarem a gent d'estils variats com Barcelona Traction, Ana y Johnny, Evolution, Barrabás, Héctor Vila, Control, el nord americà Boz Scaggs, els argentins Daniel Magal i Leonardo Favio, Bars i altres, tot des de La Xarxa de Comunicació Local i aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock. Obriré amb una peça  que ens porta l’italià Claudio Baglione, ple de tocs simfònics, de fet i per començar tindrem a dos d’italians, el segon serà Sandro Giacobbe. Ara us diré que soc Mario Prades i obriré la barraqueta dient alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Claudio Baglioni – Sábado por la tarde 1975

Camuflats entre la fornada de cantants pop / romàntics italians al més clàssic estil del mestre Domenico Modugno, ens sorprèn de tant en tant trobar cantautors d'extrema qualitat i alguns, com és el cas de Claudio Baglioni, fins i tot amb tocs de rock simfònic i que infiltrats d'aquesta manera, aconsegueixen col·locar les seves cançons a la part alta de les llistes d'èxits no tan sols al seu país. Nascut a Roma el 16 de maig de 1951, Claudio Baglioni és un músic, poeta, productor i cantant que va començar a cantar davant de la gent amb tan sols  4 anys. Amb 14 va participar en un concurs en un barri de Roma, la ciutat eterna i amb 16 escriu la seva primera cançó. Escoltarem ara “Sabato pomeriggio", nom original d'aquest tema i que va donar títol a un àlbum publicat l'any 1975, el seu sisè LP i versionat al castellà va donar títol al primer disc que es va publicar a Espanya d'aquest artista que ens va arribar des d'Itàlia. La veritat és que Claudio Baglioni sempre ha tingut "tirada" a Espanya i moltes de les seves cançons han estat versionades a la nostra llengua. De fet recordo que l'any 2005 i el 2006 es van publicar dos àlbums recopilatoris en castellà, "Todo Baglioni" i "Siempre aquí" que es van editar també a Amèrica Llatina, on té una bona quota de mercat, sobretot a Argentina. Claudio Baglioni segueix en actiu i és l'autor de l'himne oficial dels XX Jocs Olímpics d'Hivern de Torí 2006.

Sandro Giacobbe – Señora mía 1975

Un altre interessant cantant italià que va dominar el mercat espanyol en els anys setanta va ser Sandro Giacobbe, sobretot gràcies a dues cançons “El jardín prohibido” i “Señora mía” que escoltarem ara, les dues carregades de sentiment i parlant de relacions més o menys il·lícites, en aquella època. Curiosament les dues cançons es van incloure en un mateix single quan es van publicar en espanyol, també l'any 1975 i la producció va ser de Bob Limbroso. Aquesta cançó va ser escrita per Sandro Giacobbe i Daniele Pace l'any 1973 i va ser el seu primer single, es va convertir també en el seu primer èxit a Itàlia quan va participar en el  Festivalbar de 1974, un festival històric de la música italiana al costat del de San Remo i que va estar funcionant de 1964 fins al 2007. Sandro Giacobbe va néixer a Gènova el 14 de desembre de 1951, inicialment va crear el grup Giacobbe & li Allucinazioni, abans de llançar-se en solitari en 1971. a mi sempre m'ha resultat curiós, quan ho comparo amb els cantants espanyols, el tarannà dels italians, si parlem de participar en festivals i per a això posaré com a exemple el de San Remo. Tots, per importants que siguin, volen participar i se senten ofesos i molestos si la seva cançó no és "seleccionada", que no estic parlant de guanyar o no, només de participar. A Espanya pràcticament cap cantant consolidat vol intervenir en un festival, per això va fracassar finalment el de Benidorm i tants altres i és que en el fons, tenen por, els cantants o les cases de discos, de perdre davant de gent que comença.

Ana y Johnny – Yo también necesito amar 1976

Entre els duets surgits a l’Espanya dels anys setenta destacan per la seva qualitat Ana y Johnny. Ana Sánchez havia nascut a Màlaga l’any 1950 i Juan Enrique De Pena a Madrid al 1949. Van formar part del trio Los Magos de Oz, que es va fundar l'any 1968 i als que no hem de confondre amb el grup Mago de Oz, molt més recents. Quan es van dissoldre l'any 1973, la parella que s'havia casat al 1970, es van llançar com duet, a l’any siguent. Comercialment funcionaren molt bé, sobretot gràcies a aquest tema que sona avui a Un Toc de Rock i que va ser el seu primer treball amb la multinacional CBS encara que ja havien tret un parell o tres de singles per al segell GMA. Ana tenia una potència de veu adequada per al heavy i Johnny es trobava a cavall entre la música melòdica italiana i també l'espanyola. La conjunció de les dues maneres d'entendre la música va ser oportuna i van sorgir altres èxits com "Y te amaré”, “Y me diste tanto amor", sense oblidar "Yo también necesito amor" que escoltem ara i que és va editar en single l'any 1976 i és va incloure en el seu àlbum “Quisiera ser un caballo”. Per cert, els sols de guitarra en aquesta cançó els fa Armando de Castro que després formaria part de Barón Rojo, però en aquella época crec que tocava amb Coz. Abans d'acabar la dècada Ana y Johnny van deixar la música, es van muntar una botiga d'instruments musicals a Madrid i Johnny es va dedicar també a compondre, entre d'altres per Manolo Galván i Coz. Jo penso que si no fos per que tenien contracte amb una multinacional, el rock dur que va sortir durant els anys 80 hagués estat un mercat on s'haguessin mogut molt bé, però per a les multinacionals del disc qualsevol canvi d'estil es una cosa que els costa massa acceptar-ho, ells decideixen quin tipus de música has de fer.

Control – Puede ser 1972

El grup valencià Control va publicar el seu segon single l’any 1972, en el qual aquest tema que us he seleccionat ara per escoltar a Un Toc de Rock, ocupava la cara B, la A va ser per a "Nadie... nada” que al meu humil parer era un tema interessant que per obra i gràcia de la discogràfica Belter que el va publicar, va esdevenir excessivament comercial, però la cançó "Puede ser" ens ofereix per el devant una banda amb possibilitats que apuntaven a Carlos Santana i la seva primera època, en la què les percussions llatines van ser protagonistes del tot. De fet aquest tema tenia que haver sonat en el programa que vaig fer sobre grups amb percusions llatines, però vaig decidir guardarlo per avui. Control  traurien un altre single, el tercer, en 1974 i poc després es van desfer. El baixista i compositor del grup era Juanjo Andaní que ha escrit alguns llibres sobre temes interessants com "Mis canciones de los 60" i “Hay tantas chicas en el mundo. Iconografía femenina en el vinilo español de 1954 a 1990”. Ara bé, hi ha fonts que asseguren que si bé va ser component del grup, no va gravar mai amb ells. Vull fer constar que primer es deien Los Riders amb els quals estaven Juanjo, Manuel Pérez Gil i Paco Aranda. Es van convertir en els Cronick’s. Amb la incorporació de Vicente Payá i Enrique Ayala van passar ha ser ja Control i encara que les cançons les componien entre uns quants d’ells, les signava només el teclista Vicente Paya que era l'únic que posseïa el carnet vermell i havia estudiat música. Per cert el bateria Paco Aranda és actualment un reconegut bateria de jazz que acompanya moltes figures internacionals del gènere quan actuen a la Comunitat Valenciana.

Barrabas – Dolores 1982

Amb una línea que barrega també connotacions llatines i bones percusions amb toc funkys, pero de molta qualitat i base musical, ara escoltarem una gran banda, son els Barrabás, un dels grans grups nacionals que sempre van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la seva longeva vida professional. El tema es trobava en l'àlbum "Bestial" que van publicar l’any 1982 a través del segell Columbia-Barclay i amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex que sempre va estar el productor, només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb el grup, sent el bateria titular des dels seus començaments, José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. Barrabás van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic, Mandrill i uns quans més als que vam dedicar un programa fa dos o tres setmanes. El disc "Bestial", en versió CD, va ser reeditat ja l’any 2000. Un dels majors èxits de  Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra i aixó que ells son blancs. Per cert, Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser molt valorats. En aquesta gravació el cantant era José Luis Tejada que havía sigut component del grup barceloní Los No.

Evolution – I must live 1972

Aquest tema ple de rock progressiu us el he extret del segon single d'Evolution publicat l'any 1972 pel segell Ekipo que crec tenien les seves oficines costat d'una sortida de la estació del metro "Provença", incloent "Pain and Pleasure" a la cara B del senzill. Evolution van ser una banda de rock progresiu de nacionalitats mixtes, integraven el grup quatre alemanys i un espanyol, el guitarra Tony Ponce, però bàsicament van desenvolupar la seva carrera a Espanya, concretament a Barcelona. Van gravar un únic àlbum al llarg de la seva carrera, avui peça de col·leccionisme i amb els anys s'han convertit en un grup de referència pel que fa al gènere. De l'àlbum es van extreure un parell de singles i crec que també un EP. Evolution sorgeixen d'un grup que va funcionar de 1965 fins l'any 1969, anomenant The Vampires, es va formar a Alemanya el 1965, però l'any següent es van traslladar a Madrid publicant tres singles i dos EP 's per al segell Sesion. L'any 1969 van canviar el seu nom a Evolution, es traslladen a Barcelona i van evolucionar canviant el seu estil del pop cap al rock progressiu, amb tocs de jazz fusió. Poc us podem dir ara d'ells, un altre dels seus components es deia Det Ferring (cantant) i al costat de l’espanyol Tony Ponce liderava el grup, sense oblidar a Wolfgang Junger (baix), Micky Kluge (bateria) i Paul Waldhecker (saxòfon, clarinet i guitarra) que l'any 1970 va deixar el grup sent substituït pel teclista TJ Brown. Us explicarem una curiositat, després d'haver gravat el disc i mentre aquest es barrejava a l'estudi, ells van anar-s'en a fer bolos. Quan van tornar es van trobar amb el disc acabat però la discogràfica barcelonina Ekipo havia inclòs una secció de vent a càrrec de Rudy Ventura i als nois no els va agradar gens, però la casa de discos pretenia que emulessin a Blood, Sweat and Tears o Chicago. Van començar a preparar temes per a un segon àlbum però no va arribar a acabar-se mai i encara que Evolution va seguir una temporada amb canvis de músics, no van tornar a gravar ni publicar res de nou. Per cert, un dels últims a incorporar-se a Evolution va ser Artur Domingo que venia de Pan y Regaliz.

Falcons – Perdido en el Universo 1978

Falcons eren una bona banda mallorquina, concretament de Manacor i es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15. Curiosament mentres van ser Grupo 15 van gravar versions, quan van ser Falcons solsament cançons propies. Aquesta cançó que escoltem ara, en una línia molt de rock progressiu ens mostra la qualitat d'aquest grup, tot i que les imposicions de la seva companyia discogràfica van fer que el públic conegués, en editar-se en single, cançons excessivament comercials dels Falcons, no mancades de qualitat, aixó si, però molt més poppis que la música amb la que ells gaudien de veritat. La peça us le he extret del seu primer àlbum “Terciopelo y Fuego”. Falcons  van treure tres LP’s i la cançó estrella del según LP titulat simplement “Falcons II”, editat per Philips-Fonogram va ser “Date por vencido” que escoltarem un altre dia. La veritat es que es tracte d’un bon tema que jo vaig descubrir una nit de sarao a una sala de festes de Saragossa que crec es deie Papagayo o una cossa així. Havia anat a pendre una copa amb una amiga que era supervisora de Telefónica i la cançó de Falcons va sonar. Em vaig adresar al discjokey per preguntar-li qui eren y al día siguent, quan tornà a Reus vaig comprar-me el single. Falcons eren Rafael Aguiló (cantant i guitarra), Pep Nadal (baix), Damià Tomàs (batería) i Josep Portell (guitarra).

Barcelona Traction – Has vist passar el ocells 1975

Ara al programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltarem a Lucky Guri i Barcelona Traction. En formació de trio i a cavall del jazz i el rock progressiu, Barcelona Traction van ser un dels pilars de l’Ona Laietana sobre la qual es va afermar el rock que surgia a Catalunya i les noves tendències musicals. Van actuar al Palau de la Música Catalana l'any 1974 i també al Festival de Jazz de Sant Sebastià, però encara es deien New Jazz Trio. A partir del 1975 van passar a ser Barcelona Traction i cal destacar la seva participació en el Canet Rock del 75 (les fotos son d'aquell dia). A part de Lucky Guri als teclats es trobaven Jordi Clua al contrabaix i Francis Rabassa a la bateria que havia tocat amb Los Gatos Negros i Els Kroner's de Tony Ronald. Aquest tema que us he seleccionat es del seu primer LP "Barcelona Traction", publicat pel segell Oliba, distribuït per Edigsa i va ser produït per Joan Manuel Serrat que els va cedir per a la gravació al seu pianista Josep Maria Duran, però també va col·laborar María Albero del grup La Rondalla de la Costa, el percussionista Pedrito Díaz de l'Orquestra Mirasol i Manel Josep de Dos + Un i que posteriorment crearia l'Orquesta Plateria. L'any 1976 Lucky Guri abandona Barcelona Traction per unir-se a Música Urbana. El seu lloc és ocupat pel teclista, Josep Maria Durán. Els tres membres originals van tornar a reunir-se als vuitanta i van gravar un segon i ja últim disc "Nano", l'any 1982. Lucky Guri, nascut a Calella i format al  Conservatori de Música de Barcelona, s'ha especialitzat en jazz i és un cotitzat pianista del gènere, havent estat músic habitual acompanyant a  Guillermina Motta, Laura Simó i sobretot Núria Feliu, La veritat és que Barcelona Traction van ser uns avançats per a la seva època i la seva música no va arribar a ser reconeguda com es mereixia, els anys s'han encarregat de reivindicar-la. Els seus companys han format part de la banda de Serrat durant décadas. Lucky Guri va gravar un magnífic LP amb Peter Roaf versionant en clau de jazz a The Beatles en què va comptar amb Max Sunyer a la guitarra, Carles Benavent al baix i Salvador Font a la bateria.

Concert de Barcelona Traction al Canet 75

Bars – Com roba mullada 1996

A l’àlbum “Dolces mentides” que el grup Bars va publicar l'any 1996 i que va ser el seu tercer disc d'estudi, us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. Una cançó plena d'amor i dolor, l'etern joc de la tercera en discòrdia, l'amant que només obté les sobres que deixa la dona. La veritat és que aquest tipus de relació a tres bandes solen acabar molt malament i rara és la vegada que el marit deixa a la dona o s'en va amb la seva amant i la cosa funciona i us ho dic a través de la veu de l'experiència. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria, Bars son un dels millors grups de rock- blues dins de les nostre terres catalanes. Bars eren la cantant Montse Llaràs que va formar part dels grups Xarxa i Crack Blues dels que van surgir els Bars, junt a Xavier Tomàs (bateria),  Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. Bars van començar a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot se no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en masses ocasions.

Hèctor Vila – Dansarem 1988

L'any 1988, el cantautor català Hèctor Vila va publicar a través del segell barceloní Picap un àlbum titulat "Sense fronteres", el seu tercer LP i d'ell es van extreure diversos singles, entre ells un amb aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Va ser una de les fermes promeses de la cançó catalana en els 80 i principis dels 90, és Héctor Vila i amb sa bon humor recordo que li dèiem "El Noi de Tona" i és que Hèctor Vila va néixer a la població de Tona, en la comarca d'Osona, l'any 1955 i el seu veritable nom és Pere Vilaregut. Va tenir una carrera interessant que va començar l'any 1985 amb l'àlbum "Aigua de roses" i jo he de reconèixer que pràcticament cada vegada que treia un disc li feia una entrevista per Diari de Tarragona, sempre em va caure molt bé per la seva simpatia i senzillesa. La veritat és que Hèctor Vila (a la foto amb Mario Prades) després de publicar un  CD titulat "Àngel Solar" a l’any 1994, va abandonar el món de la música i no tornaria a editar res fins "Port d'amour" ja al 2006, amb poemes de Fèlix Cucurull, Josep Palau i Fabre, Feliu Formosa, Maria Beneyto, Joan Salvat-Papasseit i textos propis. No hem demaneu rés d'aquest dis per que no el tinc.

Daniel Magal – Cara de gitana 1978

Aquesta bella cançó d’amor es tota una referència quan parlem de la carrera musical del cantant i compositor argentí Daniel Magal, va ser el seu primer número 1 al nostre país, encara que estem referint-nos a emissores de ràdio-fórmula i tots sabem com funciona això, si pagues sones i si no pagues és perquè no has de ser bo i no et posen. Daniel Magal, un dels Amics del programa des de el facebook que ens coordina Montse Aliaga, va començar interpretant música folklòrica del seu país, però arran de realitzar el servei militar, va prendre la seva guitarra i va començar a passejar-se per garitos de Buenos Aires. Al cap d'uns anys Daniel Magal entra a formar part del grup Guatambó, en un viatge a la seva província, com a teclista primer i més tard com a guitarrista i va ser coautor d'alguns temes que van gravar. L'any 1977 li ofereixen la possibilitat de gravar com a solista i Daniel Magal fitxa per CBS i grava els seus quatre primers temes “Cara de Gitana”, “Dónde andarás amor”, “Esa canción que dejó de cantar” i “Fue mas fácil despedirme que olvidarte”. Però a Espanya aquesta cançó es va publicar com a single. De fet al nostre país no ha tornat a obtenir un altre hit igual, encara que Daniel Magal segueix en actiu a la seva Argentina.

Leonardo Favio – O quizás simplemente le regale una rosa 1969

Seguirem a la República Argentina amb un dels grans cantautors del país dels meus pares, Leonardo Favio, a qui vam descobrir aquí a finals dels 60 i principis de la dècada següent, gràcies a cançons com "Fuiste mia un verano", "La foto de carnet", “Ella... ella ya me olvidó” o aquesta que us porto avui on és troba acompanyat per Marito Cosentino y su Orquesta. El nom real de Leonardo Favio és Fuad Jorge Jury i va néixer el 28 de maig de 1938 a Luján de Cuyo, Mendoza. A més de cantautor, és un famós director de cinema argentí i avui es recorda més a Leonardo Favio per la seva faceta cinematogràfica que com a cantant. És un fervent peronista i va realitzar el film "Perón, sinfonía del sentimiento", l’any 1999, un documental amb una durada de 6 hores dedicat a Perón. Us explicaré una curiositat. A principis dels anys 70 i al costat de dos amics vem llogar un apartament al carrer Arizala de Barcelona, gairebé davant del Camp Nou. Era un simple picadero per trobades romántiques, de dues habitacions. Però quan vem voler reestructurar el mobiliari, en desmuntar un armari, vaig trobar-me darrere dels calaixos dos LP's, un de María Dolores Pradera i un altre de Leonardo Favio que per descomptat, conservo ancara. Per cert, quan es va publicar aquest single, ell gravaba per CBS Argentina, pero al país va ser distribuit per Discophon, parlem de l’any 1969, ja que el segell C.B.S. no es va establir a Espanya fins el 1970. La cançó era la cara B del single i a l’altre cara es trovaba “Ella... ella ya me olvidó, yo la recuerdo ahora”, una de las cançons més populars a la carrera de Leonardo Favio.

Boz Scaggs – Sierra 1994

Jo vaig descobrir aquest tema del cantant i guitarra nord-americà Boz Scaggs que ara sona al programa d'avui d'Un Toc de Rock, en un recopilatori de blues publicat pel segell Universal i em va cridar l'atenció al adonar-me que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i cantant nord-americà ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també tinc el LP on s'inclou la versió original en anglès, "Some changes" que es va editar el 5 d’abril de 1994, però tinc que reconeixer que jo em quedo amb la versió cantada en castellà i que te una gran lletra que podem entendre de principi a fi. Els músics en aquest enregistrament, a part de Boz Scarggs que canta i toca diversos instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett (guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió), Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William "Smitty" Smith i Booker T. Jones (òrgan), al costat de James "Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix). Ara escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Us recordo que Un Toc de Rock el sintonitzeu des de la La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, si l'escolteu des del vostre aparell de ràdio, però també us el podeu descarregar a les webs de les respectives emissores, no totes, aixó es veritat, o també des de el blog i escoltar-lo quan us vingui de gust.

La frase per tancar el programa d’avui la va dir el polític Adolfo Suárez que va morir a principis d’aquest any i va manifestar:

“Els que arriben al poder amb demagògia acaben

fent-li pagar al país un preu molt car”

Tancaré ara Un Toc de Rock i tocaré el dos, però abans de baixar la barraqueta, us deixaré amb bona companyia, la de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa. Fins el proper, ens retrobarem a les ones..  

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)