Un Toc de Rock 09-09

Per molt que es digui que el rock and roll està acabat, cíclicament ressorgeix de les seves cendres demostrant que segueix molt viu, avui ens ho recordaran els Status Quo amb una cançó escrita per Ernie Maresca a principis dels seixanta, també escoltarem a Robert Gordon que va ser un dels artífexs del ressorgiment del rockabilly a Anglaterra i que arribarà acompanyat per Link Wray "La Guitarra Índia del Rock'n'roll". Tindrem molt més i també sonaran Lonnie Mack, NRBQ, Roxy Music, Ola & The Janglers, Roy Orbison i altres, acabant el programa amb un "peaso cansión" que ens portaran els Queen. Ara i des de totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, començaré amb una cançó escrita en ple deliri al·lucinogen durant un concert dels Rolling Stones per Carlo Karger, un guitarrista alemany i "99 Globus vermells" es va convertir en el gran èxit comercial dels Nena, on militava. Soc Mario Prades i ara obro la barraqueta i us diré alló de cada programa.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Nena – 99 Red ballons 1983

Aquesta amb la que començarem el programa d’avui, és una cançó protesta en contra de la Guerra Freda que ens porten els alemanys Nena que la van gravar l’any 1983. Originalment estava cantada en alemany, posteriorment va ser traduïda a l'anglès. El grup Nena es va centra al voltant de la cantant alemanya Gabriele Susanne Kerner que va néixer el 24 de març de 1960 a Hagen. La cançó la va escriure el guitarrista dels Nena, Carlo Karger, un dia que anava bastant flipat i va ser just després de presenciar un concert dels Stones, on els britànics van deixar anar a l’aire un munt de globus de colors que van volar lliures i portats per el vent. Kevin McAlea va escriure l'adaptació de la lletra en anglès. De fet ens explica la història de 99 globus de color vermell que volen lliurement, bressolats i portats a l'atzar pel vent, però les forces militars reaccionen al detectar els objectes, per a ells desconeguts que volen per l'aire i pensan que són armes enemigues, llançant sense pensar-so massa un atac de conseqüències apocalíptiques ja que els altres, igual de animals que ells, com us podeu imaginà responen de la meteixa manera. L’any 2009 el tema, interpretat per la mexicà-espanyola Belinda, va ser usat per a un anunci de Coca-Cola Zero, amb la lletra canviada, aixó no va ser del gust de la cantant alemanya ni dels fans, sobretot per l'ús tan comercial del tema.

Lonnie Mack – Memphis 1963 / 2001

L'any 2001 es va publicar un àlbum del guitarrista nord-americà Lonnie Mack, considerat com el pare de la música instrumental, l'anomenat "rock guitar soloing", precisament per aquest tema que escoltem ara. El CD portava per títol genèric "From Nashville To Memphis" i recollia les mítiques gravacions que per al segell Fraternity va realitzar a mitjans dels 60 's, concretament aquest tema és de 1963. En l'àlbum estan recollits alguns dels seus singles, bàsicament instrumentals, i s'han inclòs també temes inèdits que mai es van publicar abans. De fet Lonnie Mack és un artista molt poc conegut a Espanya, però amb una carrera molt interessant, basada en el blues, Lonnie Mack és un dels millors guitarristes de la seva generació, a ell li devem gran part dels fonaments del blues-rock guitarrer tal com avui ho concebim. Fa servir una  Gibson Flying V i d'ell es diu que va comprar la setena guitarra d'aquest model que va sortir dels tallers de Gibson. La veritat és que té una carrera molt interessant, encara que amb alts i baixos, però l'ha portat a tocar els més diversos gèneres, de fet podríem dir d'ell que és un mestre de la fusió. De verdader nom Lonnie McIntosh, el guitarrista i cantant va néixer el 18 de juliol de 1941 a Dearborn County, Indiana. A més de la seva carrera com a solista, Lonnie Mack ha acompanyat en enregistraments i gires a The Doors, Stevie Ray Vaughan, James Brown, Wayne Perkins, Freddie King, Joe Simon, Ronnie Hawkins, Albert Collins, Roy Buchanan, Dobie Gray i altres. La revista Rolling Stones ho ha col·locat en el lloc 7 en la llista dels millors guitarristes de tots els temps. En la discografia oficial de Lonnie Mack hi ha 11 àlbums gravats en estudi i un parell o tres en directe, a més del que us he extret aquest tema.

Status Quo – The Wanderer 1984

Status Quo són una de les bandes de rock britàniques més longeves de la història, està integrada per Francis Rossi (guitarra, cantant i líder del grup), Alan Lancaster (baix), Rick Parfitt (guitarra, cors) i John Coghlan (bateria). Status Quo van començar l’any 1962 dien-se originalment The Spectres, a l'institut de Sedgehill. Després de diversos canvis de nom i músics adopten el seu nom actual de Status Quo, l’any 1967. Al setembre de 1991 els Status Quo van ser inclosos al Llibre Guinness dels Rècords per haver actuat en quatre ciutats de les Illes Britàniques en menys de dotze hores. Ancara tenen un altre record, el d'haver actuat a tres cointinents també en aquest cas en menys de 24 hores. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és una versió que els brotànics van fer d'una antiga cançó composada per el cantant nort-americà Ernie Maresca que va ser component del grup The Regents i el que primer va gravar-la va ser Dion de Mutti l’any 1962, poc despres d’haver deixat als Dion & The Belmonts. Els Status Quo la van recuperar l’any 1984 i la cançó es va col·locar en el lloc 7 a Anglaterra. Eddie Rabbitt va tornar a gravar-la en el 1988 i la va portar a la primera posició del Billboard.

T Rex – Hot Love 1971

Arriba a Un Toc de Rock aquest bon grup, estandart del glam-rock. El seu nom original era Tyrannosaurus Rex, però es va anar abreujant fins quedar-se en T. Rex. Era la banda del malograt Marc Bolan, fundador del grup l’any 1967. El seu nom real era Marc Feld i va néixer a Londres, el 30 de setembre de 1947, va morir a la capital britànica en un accident de trànsit el 16 de setembre de 1977, sense haver arribat a complir els 30 anys. Amb la seva mort va desapareixer una de les grans figures del glam-rock. Quan van començar feien una mena de pop-folk, si bé més tard van anar cambiant cap el glam. Dues cançons marquen la carrera dels T-Rex, aquesta que escoltem ara i “Get in on (Bang a gong)”, les dues publicades l’any 1971. La banda va ser fundada l'any 1967 i va tocar només una vegada com a quintet al The Roundhouse abans de separar-se. Posteriorment va tornar a posar-se en marxa ja com a duet amb Marc Bolan i Steve Peregrin Took, amb aquet format T-Rex va editar tres àlbums, tots ells produïts per Tony Visconti, es clar que després de la mort de Marc Bolan (a la foto) començarien a aparèixer discos inèdits amb cançons rebutjades de les seves dues etapes musicals. Aquesta cançó que escoltem ara tenia que haver-se inclos al LP “Electric Warrior” que va ser publicat el 24 de setembre de 1971, però finalmente sols es va editar en format single, al marc del 71 i nomes es va classificar en les llistes del Canadà, en el lloc 47. Aixó si, el llarga durada va ser número 1 a Anglaterra i quan es va reeditar en versió CD van incloure com Bonus Track el tema “Hot love” que escoltem ara.

Taj Mahal – Six days on the road 1969 / 1970

Jo vaig descobrir a aquest gran guitarrista de color, Taj Mahal, quan l'any 1970 es va publicar l'àlbum "Llena tu cabeza de rock", un doble LP amb la imatge del violinista de Flock en portada que es va vendre a preu de simple, una cosa molt a tenir en compte avui en dia per les cases de discos ja que la manera de vendre més és baixar el preu, no pujar-lo. Aquest disc va ser la carta de presentació del segell CBS a Espanya. Fins aquell moment els seus vinils, escassos al país, havien estat distribuïts per Discophon. Un altre dia us parlaré d'aquest doble disc que va representar per a la immensa majoria descobrir bona música i artistes pràcticament desconeguts a Espanya. "Llena tu cabeza de rock" va incloure aquesta  cançó que escoltem ara a càrrec de Taj Mahal i que originalment es trobava en el seu àlbum "Take A Giant Step" que havia publicat l'any 1969. Taj Mahal va néixer al novaiorquès barri de Harlem, el 17 de maig de 1942, però es va criar a Springfield, no el dels Simpson, es tracta del de Massachusetts. Va créixer en un ambient ple de música ja que la seva mare era membre d'un cor gospel local i el seu pare era arranjador de jazz i pianista. Taj Mahal va començar l'any 1964 i segueix en actiu. Per cert, a més de cantant i guitarrista, també toca banjo, piano i harmònica i val a dir que durant un temps va formar part del grup català de rock progresiu OM, amb Toti Soler, Montaberry i altres músics que també venien dels Pic Nic.

Robert Gordon – Summertine blues 19778

Aquesta és una buna versió del gran èxit d'Eddie Cochran, cantant de rock & roll nascut a Minnesota, el 3 d'octubre de 1938 i mort en un accidente de transit a Chippenham, Anglaterra, el 17 d'abril de 1960 quan viatjaba amb un taxi junt a la seva companya i el també cantant Gene Vincent que va quedar molt mal ferit. Un dia d’aquest escoltarem a Eddie Cochran i os parlaré de la justicia anglesa. Dons bé, aquesta versió ens la porta Robert Gordon, un cantant nascut a Maryland, el 29 de març de 1947. Va passar per diverses etapes, soul, R & B, punk, fins que es va ficar de ple en el rock and roll. Durant molt temps va treballar amb el guitarrista Chris Spedding i junts van donar nova vida a un gènere que ha estat donat per mort i enterrat en massas ocasions, però que sempre torna a ressorgir de les seves cendres qual Ave Fènix. En aquest tema trobem, junt a Robert, al guitarrista Link Wray, dos mites del rock recreant aquest clàssic. Es trobava al LP "Robert Gordon With Link Wray" qie es va publicar l’anu 1977, si bé jo us el he extrat d’un recopilatori d’èxits. En la cançó també intervenen Rob Stoner al baix, Howie Wyeth front la bateria, el guitarrista Billy Cross i The Jordanaires als cors. Link Wray és un dels grans guitarres del R & R. D'origen indi i descendent de les tribus Apache, Shawnee i Comanche, va néixer a Carolina del Nord, el 2 de maig de 1929 i el seu nom complet era Frederick Lincoln Wray Jr i li deien “La Guitarra india del R & R”. Link Wray va morir a Dinamarca, on residia des de feia anys, el 5 de novembre del 2005. Val a dir que tot dos van gravar uns quans àlbums junts.

Ola & The Janglers – Let’s dance 1968

L’any 1968 es va publicar un single del grup suec Ola & The Janglers amb aquest tema i va ser un èxit a mig món, Espanya inclosa, arribant al lloc 92 del Billboard americà. No obstant això es tractava d'una versió d'un clàssic del nord-americà Chris Montez, nascut el 17 de gener de 1943 a Los Angeles i que ja l'havia publicat a principis de la dècada, concretament l'any 1962. Curiosament Ola & The Janglers es van crear a Estocolm també l'any 1962 i el grup estava integrat inicialment per la cantant Ola Håkansson, Christer Idering (guitarra), Johannes Olsson (òrgan), Lennart Gudmundsson al baix i Leif Johansson enfront de la bateria. Pel grup van passar altres músics com el baixista Åke Eldsäter, Johnny Lundin (guitarra) i Claes "Clabbe" Af Geijerstam (guitarra). De fet aquest va ser l'últim hit del grup i es van desfer l'any 1971. Ola & The Janglers van treure uns quants temes que van triomfar, sobretot al seu país, però cal destacar "Runaway" de 1968 i "Alex is the Man" de 1966. Jo recordo que vaig comprar aquest senzill a una botiga d’Hostafrancs, al carrer Creu Coberta, que es deie Radio City.

Mr. Bloe – Groovin’ with Mr. Bloe 1970

Mr. Bloe era un grup fantasma, d’aquells que mai van existir com a tal. Es tractava d'una creació del DJ, arranjador, productor i també un bon multiinstrumentista Zack Laurence. "Groovin' with Mr Bloe" va ser escrita per Bo Gentry, Bernard Cochrane, Paul Naumann i Kenny Llacuna. Es va gravar comptant amb Harry Pitch a l'harmònica i el propi Zack Laurence al piano, amb components d'un grup anomenat Hookfoot, que al seu torn eren músics de sessió en els estudis DJM i que van acompanyar a un jove Elton John quan aquest feia els seus primers enregistraments, eren Caleb Quaye a la guitarra, Roger Pope a la bateria, Ian Duck (harmònica) i un teclista que no va intervenir en el enregistraments. Es diu que en aquesta cançó Elton John va tocar també el piano, encara que ell sempre ho ha desmentit. El single va entrar en les llistes britàniques el 9 de maig de 1970, aconseguint la segona posició, la primera va ser per "In the Summertime" de Mungo Jerry, però “Los círculos de Mr. Bloe” va aconseguir mantenir-se 18 setmanes en les llistes. Aquesta cançó va ser usada com sintonia en la sèrie de la BBC "Oz and James Drink to Britain", l’any 2009. Zack Laurence (a la foto) encara va treure un altre single amb el tema "Currie Soul" i després d'editar un únic LP, Mr Bloe va desaparèixer com a projecte. Zack Laurence de fet ha intervingut en un munt de projectes, a sota us poso alguns d'ells.

NRBQ – A little bit of bad 1994

A finals dels anys seixanta el grup New Rhythm and Blues Quartet, coneguts simplement com NRBQ, van realitzar una de les millors versions existens del “C'mon everybody” de Eddie Cochran i que aquí al país es va publicar en single l’any 1969, de fet es l’únic single que va sonar a Espanya d’aquest bon grup americà de R & B. Es va incloure en el seu primer LP titulat com el grup "NRBQ", de l'any 1969. La vam escoltar la passada temporada i ara arriva el moment de tornar a escoltar als NRBQ. La cançó que sona avui es va incloure al seu álbum “Message for the Mess Age” que es va publicar ja a l’any 1994. De fet el grup NRBQ te una discografia que tira d’esquena, tenen gravats fins el moment 30 álbums, es clar que aquí al país avui en dia ni s’els recorda. La banda es va crear l’any 1967 i inicialment estava integrada pel pianista Terry Adams, al baix Joey Spampinato, el guitarrista Al Anderson i Tom Ardolino a la bateria. Tot i que segueixen en actiu i gravant discos, amb una discografia voluminosa que impressiona per la quantitat de discos gravats, de la formació original només queda Terry Adams. El grup NRBQ va realitzar una gran versió del tema de la sèrie Los Simpson, encara que no consta oficialment com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia d'aquests us la posaré. Els NRBQ van celebrar el seu 35 aniversari amb un concert celebrat al Calvin Theater de Northampton, a Massachusetts.

Roy Orbison – California blue 1989

De l'àlbum "Mistery girl", disc póstum editat per Roy Orbison el 7 de febrer de l’any 1989 i que va ser Disc de Platí als Estats Units i tres vegades Platí al Canadà, aconseguint la cinquena posició en el Billboard, us he extret aquesta bona cançó. Roy Orbison va ser un dels pioners del rock and roll, havent tocat el baix a la banda de Sleepy LaBeef i quan començava, Elvis Presley va ser teloner seu. En la seva vida personal Roy Orbison va tenir molts i seriosos problemes. La seva primera dona Claudette, a la qual els Everly Brothers van dedicar el tema amb el seu nom per títol, va morir en accident de trànsit, el 6 de juny de 1966. Al setembre de 1968 la seva casa a Hendersonville, Tennessee, es va incendiar mentre Orbison estava de gira per Anglaterra. Dos dels seus tres fills, Roy Dewayne i Anthony King van morir com a conseqüència del foc. En contra del que es deia, Roy Orbison no era ni cec ni gairebé cec, malgrat les seves eternes ulleres de sol. Tenia problemes a la vista, això era cert, en la seva infància va patir una combinació d'hipermetropia, astigmatisme sever, presbicia, anisometropia i estrabisme, el que el va obligar a portar ulleres graduades molt especials. Però l'ús de les ulleres de sol va ser fruit d'una casualitat. Ell portava ulleres per veure i ulleres de sol també graduades per conduir. En una actuació com a teloner de The Beatles es va adonar que havia perdut les ulleres normals i va sortir a l'escenari amb les de sol. El concert va ser perfecte i va creure que les ulleres li havia portat sort i des d'aquell moment sempre va usar en públic ulleres de sol, graduades, això si. Roy Orbison va saber mantenir el seu èxit en produir-se la invasió britànica als Estats Units l’any 1964. El seu senzill "Oh, Pretty Woman" va trencar l'hegemonia de The Beatles aconseguint el número 1 en les llistes del Billboard, tot i que a mi mai va agradar-me. Va vendre més còpies en els seus primers deu dies de venda que qualsevol altre single fins al moment i en total va superar les set milions de còpies venudes. Anys després, la cançó va donar títol a la pel·lícula "Pretty Woman" que va llançar a la fama a Julia Roberts. Quan semblava que Roy Orbison estava acabat, va tornar als escenaris malgrat el seu precari estat de salut. El 6 de desembre de 1988, va passar el dia amb els seus fills. Després de sopar a casa de la seva mare a Tennessee, Roy Orbison va morir d'un sobtat atac de cor, comptava 52 anys. Després de la seva mort la publicació de l'àlbum "Mistery girls", el va tornar a la popularitat

Roxy Music – Avalon 1982

I ara parlarem i escoltarem als britànics Roxy Music. Jo us porto el tema que donava títol al seu últim treball d'estudi abans de desfer-se com a grup “Avalon”, un dels seus millors discos. La banda liderada pel cantant i teclista Bryan Ferry (Washington, Sunderland, 26 de setembre de 1945) i que va comptar en els seus inicis amb un dels personatges més importants i carismàtics de la música britànica, el teclista Brian Eno (Suffolk, 15 de maig de 1948). Els Roxy van començar l’any 1971 (la foto es dels seus comenzaments) i es van desfer el 1983, un any després de publicar-se "Avalon", considerat per molts com el millor disc del grup anglès. Roxy Music es complementava amb Graham Simpson al baix, un bon estilista d’origen colombià Phil Manzanera a la guitarra, encarreganse del saxo, l'oboe i el clarinet el genial Andy McKay, Andy Newmark a la bateria i que s'havia incorporat l’any 1980 substituint a Paul Thompson, Rick Wills al baix, però tinc dubtes si en aquest disc estava ell o Sal Maida i l'últim era Guy Fletcher als teclats. L'any 2001 van tornar a la carretera com Bryan Ferry & Roxy Music. Per cert, tenia una amiga, directora d'un hotel de Salou que des de ben jove va estar enamorada platònicament de Bryan Ferry, quan li vaig dir que una nit havia estat sopant amb ell i amb Mark Knopfler, pagan la casa de discos, una mica més i em pega per no haver-la convidat.

U2 – With or without you 1987

Ara us porto “Amb o sense tu” dels irlandesos U2, un grup que van passar gairebé de forma immediata de ser una banda de culte a un grup d'èxit massiu i caps de llistes d'èxits. Es van crear l’any 1976 i U-2 han aconseguit 22 Grammy, la xifra més alta d'aquests premis obtinguda per una banda o artista de rock. U2 ha venut més de 195 milions de discos al voltant del món, tenen sis àlbums que han arribat al número 1 en la llista de èxits als Estats Units i altres nou al Regne Unit. U2 és un dels grups amb més èxit de tots els temps. La banda es va formar quan Bono, de veritable nom Paul David Hewson i nascut a Dublín el 10 de maig de 1960 (cantant i guitarra), The Edge que es diu en realitat David Howell Evans que va néixer el 8 d'agost de 1961 a Barking, Anglaterra (guitarra, teclat i cantant) i Adam Clayton nascut a Oxfordshire, Anglaterra, el 13 de març de 1960 (baix), van respondre a un anunci posat per Larry Mullen Jr que va néixer el 31 d'octubre de 1961 a Dublín (bateria i percussió). Aquest tema que estem escoltant ara va ser un dels singles que es va extreure del que possiblement sigui el seu millor treball, l'àlbum "The Joshua Tree" que U2 va publicà el 9 de març de 1987, amb producció de Brian Eno i Daniel Lanois, però també es va incloure al "Rattle and Hum" i en un parell de recopilatoris més. El single va arribar a la sisena posició al Regne Unit i a la primera als Estats Units i aquest tema va ser escrit per U2 amb lletres de Bono. L'àlbum porta venudes en total més de 28 milions de còpies a tot el món.

Phil Carmen – Cool night water 1996

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a un gran guitarrista, el canadenc Phil Carmen. De l'àlbum recopilatori "Cool & Collected: Best of 10 years 1982-1992" que Phil Carmen va editar l'any 1996, us he seleccionat aquest tema que inicialment es va incloure en el "City Walls", un disc que el guitarra i cantant canadenc va publicar ja a l’any 1987. El cantant, guitarra.compositor i productor Phil Carmen es diu realment Herbert Hofmann i va néixer a Montreal el 14 de febrer de l’any 1953, encara que des de fa temps resideix a Lucerna, Suïssa. L’any 1975 Phil Carmen va formar el duet Carmen & Thompson amb el baixista Mike Thompson. També té una carrera paral·lela amb el grup Clover Leaf en el qual milita també la seva germana i que es dediquen al country-rock, però Phil Carmen és un extraordinari guitarrista de jazz-fussion amb una carrera com a solista lucinant i plena de qualitat. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat en altres ocasions i tornarem a fer-ho, tot i que vull dir-vos que des del 1996 no ha publicat res de nou gravat en estudi. Això si, ha tret una vintena d’àlbums i a l’any 1999 un disc en directe. La cançó més popular a la carrera de Phil Carmen va estar “On My Way in LA” que va publicar a l’any 1985 i que va ser número 18 a les llistes inglesas.

Queen – One year of love 1986

Des de la banda sonora del film "Els Immortals", la gran pel·lícula en la irregular carrera de l'actor Cristopher Lambert i que allèn les nostres fronteres es va títolar "The Highlander", us porto per acabar Un Toc de Rock per avui aquesta gran balada en majúscules, tot un “peaso cansión” que ens interpreten els britànics Queen, grup del malaurat Freddie Mercury i en la qual es trobaven el guitarra i compositor Brian May que era el veritable líder, el bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon. Freddie Mercury, de veritable nom  Farrokh Bulsara, va néixer a Zanzíbar, Tanzània, 5 de setembre de 1946 i va morir a Londres a causa d'una broncopneumònia, el 24 de novembre de 1991, l'endemà d'haver explicat en roda de premsa que patia la SIDA. Queen es calcula que ha superat els 300 milions de discos venuts a tot el món. Aquest tema s'havia inclòs en el "A kind of magic" i l'àlbum va arribar al primer lloc mantenint-se en les llistes durant 63 setmanes. De fet aquest disc havia de ser la banda sonora de la pel·lícula, però Queen van incloure més cançons i el disc va passar a ser un treball de Queen al marge dels singles que es van editar amb els temes del film. La veritat és que el single va arribar al tercer lloc al Regne Unit i va aconseguir el primer en 35 països. Degut a l'èxit de vendes del LP, Queen van emprendre el "Magic Tour" amb entrades esgotades amb molta anticipació i que va recalar en estadis a l'aire lliure d'Europa. Seria l'última gira de Queen amb Freddie Mercury. Una de les actuacions més recordades del Tour van ser les dues dates que van realitzar a l'estadi de Wembley a Anglaterra, convocant 72.000 persones cada nit i venent-se les entrades en només sis hores. Wembley és a més a més el concert més recordat en la carrera de Queen, s'havia utilitzat l'escenari més gran, la plataforma de llums més immensa, la pantalla més gegant, coses que fins ara a l'estadi mai s’havien presenciat. El rodatge dels concerts es va realitzar amb quinze càmeres, més un helicòpter, per capturar preses aèries. Al desembre del mateix any es va editar al "Live Magic", el seu segon disc en viu, en el qual recullen les millors preses extretes dels concerts de Wembley, Budapest i el Knebworth Park que es va realitzar el 9 d'agost de 1986 i va ser l'últim concert de la gira, reunint 120.000 espectadors. Es calcula que el "Magic Tour" va ser presenciat per més d'un milió de persones arreu del món. Després de la gira, al començament del 1987, Roger Taylor i John Deacon es van anar de vacances a Los Angeles i Brian May va tractar de reordenar la seva vida personal. Freddie Mercury va aprofitar el moment per treballar en el seu primer disc com a solista que es va editar el 23 de febrer de 1987 amb "The Great Pretendre", un tema de The Platters, com single i donan-li títul. És clar que realment no havia estat aquell el primer disc com a solista de Freddie Mercury ja que fent-se dir Larry Lurex, l’any 1973 va gravar un single amb els temes "I Can Hear Music" i "Goin 'Back" i que eren dues versions. Curiosament, la veu en aquest enregistrament no sembla la seva i és que, malgrat el seu alt to vocal, més de vuit octaves, utilitzava sempre un aparell electrònic inventat per Brian May que alterava la seva veu i li donava molta més brillantor. Precisament l'ús d'aquest aparell va ser la causa per la qual George Michael no va acceptar substituir a Freddie Mercury en el grup i finalment va ser Paul Rogers (Free, Bad Company, The Firm, etc.) el nou cantant de Queen, però els va deixar després d'haver gravat quatre discos i haver fet unes quantes gires, crec que tots els CD's son en directe.

La frase d’avui es del polític francès: François Mitterrand parlant sobra la revolució

"Al començament alguns tenen raó; a continuació,

tothom s'equivoca”

Acaba per avui Un Toc de Rock i jo marxaré amb la música i els records cap un altre lloc, però abans de tancar la barraqueta, us deixo amb companyia de totes aquelles emissores que emeten el programa. Ara es l’hora dels adeus..  

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)