Començarem el programa d’avui escoltant rock and roll i des
de Catalunya, però també recorrerem una part de la geografia ibérica.amb la J. Teixi
Band, Gatos
Locos, Tapiman, Los Solitarios, Lax'n'Busto, Gabinete Caligari, Los Limones, La Puta i la Ramoneta, 091, Sau i uns
quants més que ens acompanyaran en aquest viatge pels records, pel passat, en
ales de la música. Ara i des de aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock,
anem a iniciar el nostre recorregut musical escoltan a Los Rebeldes que ens
parlaran de un seguit de coses que son molt “Made in Spain”. Soc Mario Prades i
obro la barraqueta dient com ja ens és costum.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Los
Rebeldes – Made in Spain 2010
Escoltarem ara, per obrir Un Toc de Rock, a Los Rebeldes, la
banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra, oferin-nos una bona lliçó
de rock and roll. L'àlbum del que us trec la peça es va titular "Noches de
luz, días de gas" i es va gravar en directe l’any 2010 a la sala Luz de Gas de
Barcelona que dirigeix Fede Sardà, un amic meu, junt al seu fill, per conmemorar el seu 30é aniversari. Aquest llarga
durada de Los Rebeldes va estar produït per Aurelio Morata que curiosament va
ser un dels tres membres originals de Los Rebeldes i quan els va deixar va
crear Aurelio y Los Vagabundos. Val a dir que en els seus inicis Los Rebeldes
eren Carlos Segarra, Aurelio Morata i Moises Sorolla. El grup barceloní Los
Rebeldes està integrat en aquesta gravació per Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy" a la
bateria, el baix i contrabaix 
d'Alfons Múgica, a la guitarra l'ex component de
M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del saxo i Quino Lucas al
piano i acordió, si be actualmente han tornat ha haver-hi cambis de músics.
Aquest tema que hara escoltem defineix perfectament la idiosincrasia del
espanyolet del carrer i el nostre tarannà, amb tópics com aquell que diu “Uno
trabajando y más de veinte mirando”, escolteu la lletra amb atenció perqué dins
del seu bon humor, està carregada de molta, molta veritat. Per cert, Carlos
Segarra es de Sants.
Tapiman – Rock del furgón 1979
Ara i des de Catalunya parlarem del segell Chapa Discos que
era una subdivisió de Zafiro creada per Mariscal Romero per donar sortida als
grups de rock espanyols dels setenta, una cosa que el segell ja havie fent en
els 60 quan van crear Novola, i ho farem escoltan a Tapiman, una banda liderada
per un dels millors bateries catalans de la història del rock Josep Maria
Vilaseca (a la foto), conegut com Tapi perquè el xicot vivia al carrer Tapioles de
Barcelona. Tapi havia tocat amb un dels grups mítics del rock progresiu català
Màquina i despres va militar amb Lone Star i va crear Tapiman amb Miguel Ángel
Núñez al baix i Pepe Fernández a la guitarra, tots 
dos músics venien de un
altre grup históric a Catalunya, Vértice, on també van tocar Tapi i Max Sunyer.
Josep Maria Vilaseca va tenir molts problemes amb la beguda i va morir d'una
cirrosi a Platja d'Aro, Girona, l’any 1994. "Rock del furgón" és un
tema ple de bon humor i que estava en el seu disc "En Ruta" de 1979 i
també en el doble recopilatori historic del segell Chapa "Así empezó
todo". El primer d’ells va ser editat per Edigsa l’any 1972. Entre tots
dos discs hi va haver un àlbum de versions que alguns no inclouen en la seva
discografia oficial.
Los Gatos Locos – Cruce de caminos 1991 / 1994
Dins d'aquell rock and roll que sorgia al país, en pugna amb
la movida madrilenya, el punk o el pop edulcorat de duos, trios i solistes, un
moviment que a Catalunya lideraven Los Rebeldes, van anar veient la llum altres
grups més joves que volien prendre el testimoni, entre ells destaquen Los Gatos
Locos. L'any 1994 el grup cambrilenc Los Gatos Locos varen publicar el disc “O
te quedas o te vas” i aquest tema que escoltarem ara obria l'àlbum. La cançó va
donar títol originalment a un disc editat en 1991 sota producció de Paco
Trinitat que va ser el seu quart àlbum i es va reeditar en versió CD l'any
2006. En aquest enregistrament Los Gatos Locos eren Fernando Lavado (cantant i
bateria) al costat de Juan Carlos Baena i Julio César Cano. Los Gatos Locos van
començar a Cambrils i van debutar discogràficament l'any 1986 amb un àlbum
homònim que va ser la seva carta de presentació, però immediatament van sorgir
canvis en la formació. Aquell primer LP és possiblement el més ingenu de tots
els discos que van gravar, però també és el més sincer i purista de tots ells,
tenint en compte a més a més que en aquest disc és l’únic en què van participar 
tots els membres originals de Los Gatos Locos i al costat del bateria i cantant
Fernando Lavado (a la foto) es trobava Bernardo de Haro (guitarra i veus) que els va deixar
quan es trobaven gravant el segon LP i que era el compositor de molts temes del
grup, els altres dos "gats" eren Jordi Llobet i Germán, tot ells de
Cambrils. Aquest primer àlbum va ser produït per ells i gravat a Tarragona
comptant amb Jordi Valls. Aquella primera gravació els va costar només 6.000 de
les antigues pessetes i es va editar a través del segell Grabaciones
Accidentales (GASA) que els va pagar per el màster 20.000 amb el que ja van
sortir beneficiats i les xifres de vendes van ser importants tenint en compte
que era una companyia petita i la seva distribució i promoció no era
l'adequada. Finalment del grup original només va quedar Fernando que va seguir
endavant en format de trio fins que es van desfer definitivament i ell va
emprendre carrera en solitari, després crearia un parell de grups, tot i que fa
uns anys va tornar a posar en marxa el projecte Gatos Locos. Per cert, Bernardo
que aleshores treballava a Correus i estudiava, actualment és un prestigiós advocat,
crec que amb despatx a Cambrils.
J. Teixi Band – Las ratas y yo 2014
Segueixo dient que m'agrada el nou treball discogràfic de la J. Teixi Band, publicat a
principis d’any i que ha representat la seva tornada als estudis de gravació
després de quatre anys. L'àlbum es titula "Grandes huesos negros" i
està ple de rock and roll amb tocs de R & B. D'ell us he seleccionat aquest
tema que escoltem ara i que és una composició de Javier Teixidor, líder del
grup, de fet pràcticament totes les cançons han estat composicions seves. Es
van gravar i van ser barrejades en els Estudis Red Led de Madrid. El grup
l'integren Javier Teixidor (guitarra i veu), junt a Daniel Montemayor (baix,
acordió i cors), Emilio Galiacho (piano i órgan) i Carlos Hens (bateria i cors),
però han col·laborat Manuel Càceres, César Guerrero i Juan Muro a la secció de
metall, sense oblidar Rafa Hernández, 
Ñako Goñi, Ramón Arroyo i Mario Torres. La J. Teixi Band sorgeix de
les restes de dos grans bandes de rock and roll dels vuitanta que van
desaparèixer deixant el seu llegat musical, us estic parlant de Los Elegantes i
Mermelada, tots dos grups han sonat al programa en diverses ocasions i no fa
massa. Es van crear l'any 1997 i des de llavors han tingut una bona carrera
musical plena de discos molt interessants, encara que una mica allunyats de les
emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair encara que no representin altes
xifres de venda ni una difusió massiva, però d'aquesta manera ells poden fer el
que els agrada, bon rock i R & B. Van debutar amb "Blues Casino"
l'any 1998. Per cert, la seva cançó "Psycodelic Sally" va ser feta servir
com a música per a un anunci de televisió, crec que era de Coca-Cola Zero, també la
vam escoltar fa poques setmanes.
La Guardia
– Blues de la Nacional II
1988
Però el rock sorgia també a la resta del país. Amb aquest
tema que us porto ara, els granadins La Guàrdia ens parlen de carreteres, camions, dies i
nits al volant recorrent la ruta fins arribar a la destinació. La soledat del
camioner conduint el seu Pegaso que, per cert, ens comenta que se li va avariar
i va reparar-ho sobre la marxa. La veritat és que el treball de camioner és
dur, però al mateix temps addictiu. Recordo el meu pare, sent jo un nen, ell
conduïa un Leyland i feia transports internacionals en ruta de Bilbao a Hamburg
i viceversa i amb ajudant, però no segon conductor, el que significava hores
interminables aferrat a aquell gran volant en vehicles de gran tonaleje que no
disposaven de direcció assistida, tot era qüestió de braços. A mi no m’agrada conduïr
vehicles de grans dimensions, però a Ramón, el meu fill gran si que li va picar
el cuquet i després de conduir camions va passar a autobusos i actualment porta
un bús de l'EMT a Tarragona. 
Aquesta es la primera versió que els granadins La Guàrdia van gravar
d’aquesta cançó incloent-la en el seu disc "Vámonos" que van publicar
l’any 1988 i va ser el que els va llançar. Recordo que un dia em va trucar
Tibu, el mànager del grup, per parlar-me de la Guàrdia, era 1988. Volia
contemplar la possibilitat de fer un primer concert de presentació del grup a
Tarragona. Em vaig posar les piles i els vaig col·locar a la festa aniversari
de Ràdio El Morell, incloent com a grup teloner a Seis Disparos (a la foto 1), una bona banda
de Cambrils que jo portava. Va ser tot un èxit i el pavelló es va omplir a
rebentar. Amb aquest concert que va transcórrer sense cap incidència van tornar
les actuacions a El Morell ja que des que uns desaprensius van organitzar un
amb un grup basc venent més del doble de l'aforament amb els consegüents problemes
que
es van produir i destrosses en el mobiliari urbà del poble, l'Ajuntament no
permetia fer concerts a la població. Es van adonar que tots no éren iguals i
que encara quedàvem professionals. Arran de La Guàrdia les coses van
canviar i altres es van aprofitar més tard. La dada anecdòtica va ser que
Tibu va intentar cancel·lar el concert ja que els vem contractar a preu molt
econòmic, però posteriorment van començar a funcionar molt bé a nivell vendes
de discos i el seu catxe es va quadruplicar i a un mes vista els havien
contractat per a la discoteca Arqus de Roda de Berà, amb el que ell pretenia
suspendre el concert o pujar el cost econòmic. Finalment i com a professional
que Tibu també era, les coses van quedar com s'havien pactat i tot va ser una
bassa d'oli. Avui en dia a La
Guardia sols queda el cantant i guitarra Manuel España (a la foto 2).
Lax’n’Busto – Mai diguis mai a un mai 1989
que volía dedicar temps a aquelles
persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a
viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou
substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto son actualment Jaume Piñol
Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el
baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968,
el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15
d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el
11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i
finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8
d'agost de 1976.
Los Solitarios – Te he prometido 1988
Mario Tenia i Toni Reinoso, tot un veterà, van ser l'ànima
de Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir
continuïtat, però ja a finals dels anys 80, Toni va voler posar de nou el grup
a la carretera, si bé Mario Tenia va declinar l'oferta. Tony Reinoso (cors i
guitarra), al costat d'Alfonso Morales (bateria i veu), Javier Pérez (teclats)
i Vicente Lauder (baix), va tornar a posar en marxa a Los Solitarios que van
gravar un primer disc a través de Produccions Twins, un disc curiós i si us
fixeu en la caràtula que us ofereixo al blog, els tupès són postissos i els
patillometros pintats a retolador. En aquest primer disc de la nova etapa,
publicat per Produccions Twins, van col·laborar Luis i Pachi als saxo i Javier
Vargas, de la Vargas Blues
Band, a la guitarra, si be crec que en aquella época encara militava a RH+ i va
ser produït pel mateix Tony Reinoso que molt abans va ser component de Los
Flaps, Los Sonor, Los Continentales i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60.
Aquest tema va ser una composició i un dels majors èxits de 
l'argentí Leo Dann,
cap als seixanta i que Los Solitarios ja van gravar en la seva primera època (la foto 1),
ara Toni la recupera en aquest disc, gravada de nou i amb arranjaments molt
millorats. Aquest disc es va editar a traves de Producciones Twins, però encara
van treure un parell de CD's més amb Barsa Promocions, però no se si han fet
alguna cosa posteriorment. Toni Reinoso tenia un estudi a Madrid i es dedicava
a la producció de grups. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a
Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb
altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de
Toni Reinoso són els autèntics. Van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia
y Los Solitarios i els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena,
inicialment van ser Mario Alonso (guitarra) i conegut com Mario Tenia, Paco
Escamez (cantant i saxo), 
Gerardo Alonso (guitarra), Jesús Pacheco (baix) i
Alfonso Morales (bateria) en els principis el cantant va ser Emilio Souto. Hi
ha canvis després d'editar un primer single amb "Te he prometido”, Jesús
va formar Los Frenillos i altres se'n van anar, només van quedar Alfonso el
bateria i Toni que van seguir com Los Solitarios. Mario Tenia, extremeny i de
veritable nom Mario Alonso Ayala, és o era, vicepresident de l'Institut de
Censors Jurats de Comptes d'Espanya (l'associació més important del sector de
l'auditoria al país) i imparteix classes d'auditoria en la Universidad de Alcalá de
Henares. Durant un temps el guitarra va ser Aquilino "Aki" Jacob
López. La foto 2, presa del blog d'aquest bon músic, es d'aquesta época, es va fer
el 5 de gener de 1990 al Iberpop 90 que crec organitzava Mikel Barsa, Aki es el
del mig i Toni Reinoso el primer per l'esquerra.
091 – Escenas de guerra 1986
El grup de Granada 091 van ser una de les millors bandes de
rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat amb La Guardia que eren de la
mateixa ciutat. Integraven 091: José Ignacio Lapido (guitarra), José Antonio
García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido (guitarra) i
Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de l’any 1981 fins 1996, any en què 091
es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a Maracena
(Granada), curiosament la ciutat on van realitzar la seva primera actuació.
Aquest concert és va gravar en un doble disc i va ser titulat “Último
concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el títol, la veritat. El 
disc es va publicar el mateix any. José Ignacio Lapido a partir d'aquest moment
va començar una interessant, si be discreta, carrera en solitari. Aquesta cançó
que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu segon disc "Más de
100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al meu parer el millor
traball de 091 al llarg de la seva carrera. Per cert el vinil era de color
vermell i no negre com sol ser l’habitual. Una cosa que podia semblar nova,
però que ja havien fet molts artistes en els anys 60’s, entre ells José
Guardiola i Filippo Carletti. És clar que això va permetre moltes conyes amb
alló de "disco rojo" en clara al·lusió als 40 Principals.
Gabinete Caligari – Cuatro rosas 1984
Dins de la moguda madrilenya el rock més castís i cheli ens
el van portar els tres nois de Gabinete Caligari que en les seves cançons
introduïen connotacions molt folklòriques i un clar regust nacional, de fet al
seu so se li denominava Rock Torero. Sorgeixen a Madrid l'any 1981 i eren Jaime
Urrutia (veu i guitarra) que estudiava filologia semítica i havia tocat en
Ejecutivos Agresivos, Fernando "Ferni" Presas (baix) i Eduardo
"Edi" Clavo (bateria), estudiants de la Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense de Madrid
i abans tocaven en Ella y Los Neumáticos. Es diu que van començar influenciats
per Eduardo Benavente (Paràlisis Permanente), un nom mític del Madrid de la
movida. Aquesta cançó que us he seleccionat va donar títol al seu segon àlbum,
publicat l'any 1984 a
través del segell DRO / Tres Cipreses que de fet era un mini-LP ja que només
contenia sis cançons. Va ser 
reeditat en format CD incloent també el seu tercer
disc “Que Dios reparta suerte”. La veritat és que l'època més important per
Gabinete Caligari, a nivell venda de discos em refereixo, no estic ni
qüestionant ni parlant de la qualitat, va ser a partir del seu fitxatge per la
multinacional EMI i l'aparició de "Camíno Soria". Finalment es van
separar l'any 1999 a
instàncies de Jaime Urrutia i van emprendre camins diferents. Ell es va llançar
en solitari i Eduardo va crear Malavaje, un grup que interpretaven tangos, a
Fernando li vaig perdre la pista. Sembla que la ruptura no va ser massa
amistosa i l'únic acte públic en el qual han participat els tres junts va ser
en la presentació, al març de 2004, del llibre "Gabinete Caligari. El lado
más chulo de la movida" que va escriure Jesús Rodríguez Lenin.
Los Limones – Horizontes 1993
L'any 1983,
a la ciutat de El Ferrol, quatre estudiants de l'escola
Montefaro anomenats Santos Fernández López, conegut com Santi Santos a la guitarra
i veu, José Ignacio Garrote al baix i després guitarra, Tom Garrote amb la
guitarra solista i Marcial Rodriguez Badia a la bateria, als quals se'ls
uneixen Carlos Vélez al baix i Begoña Álvarez als teclats, creen una grup al
qual diran Los Limones del Caribe. L'any 1986 comencen les desil·lusions i del
grup original només queda Santi Santos que aconsegueix un contracte discogràfic
i s'edita "Sun". Després de guanyar el Premi de "grup
revelació" en Radiocadena Espanyola, són fitxats per Grabaciones Accidentales
(GASA) i passen a ser Los Limones. El grup el integravan Santi Santos
(cantant), Abel López (bateria), Andrés Pita (guitarra), Pepe Ramos (guitarra i
cors), Antonio Porto (baix) i Álvaro Lamas (steel guitar), encara que van
seguir produint-se canvis en la formació, de fet van passar una desena de
músics més. Los Limones van tenir 
una carrera interessant, sobretot quan van
contactar amb un mànager valencià amb seu a Madrid, Rochi Management, un bon
amic. En el 89 recordo que els va col·locar a Múrcia, en un concert que vaig
realitzar amb Al Stewart, al costat de Alan Cool & The Cookies i Los
Hurones. Los Limones van tenir una carrera interessant, encara que no la que la
seva qualitat es mereixia i finalment Los Limones desapareixen en 1995, Santi
Santos és llança en solitari i posteriorment tornaria a posar en marxa Los
Limones que van gravar un disc en directe i han seguit gravant, de fet crec que
estan en actiu. Recordo que l'any 2004 van publicar un single interpretat en
gallec. Aquest tema que estem escoltant ara, escrit per Santi Santos, es trobava en
el seu quart àlbum titulat "Para las estrellas" que es va publicar
l'any 1993, si bé jo us el he extret d'un recopilatori amb els seus singles.
La Puta
i la Ramoneta
– A flor de pell 2014
La Puta i la Ramoneta, un grup al que cal tindre en compte
Los Secretos – Blues del Autobús 2009
.jpg)
Aquesta cançó que escoltarem ara va ser una composició de
Víctor Manuel San José per a Miguel Ríos i el rocker granadí la va portar a
dalt de tot, convertint-se en un dels seus temes més carismàtics. Nosaltres
escoltarem ara una versió a càrrec de Los Secretos, liderats per Álvaro Urquijo
que es va incloure en un disc homenatge del pop-rock espanyol a Miguel Ríos i
que va publicar-se, crec que per commemorar el seu retir, però no estic segur, i es va titular genèricament
"Bienvenidos (Un tributo a Miguel Rios)", va veure la llum l'any 2009
quan el nostre impenitent rocker va anunciar el seu adéu definitiu als
escenaris, encara que va realitzar una gira per celebrar el seu comiat. Los
Secretos sorgeixen dins del si de la movida madrilenya, es van crear l'any
1978, encara es van anomenar inicialment Tos. Eren els germans Urquijo, Álvaro
(guitarra i 
veu), Javier (guitarra i veu) i Enrique (baix i veu) al costat d'un
amic de la infància José Enrique Cano, anomenat Canito, a la bateria i cors.
Les cançons de Tos les componien Enrique i Canito. Quan aquest últim pateix un
accident de circulació la matinada l'1 de gener de 1980 que pocs dies després
li va ocasionar la mort, tot comença a canviar. Un mes més tard es va
organitzar un concert homenatge a Canito en el qual van participar Mamá, Nacha Pop,
Alaska y Los Pegamoides, Mermelada, Bólidos i altres músics. A l'abril de 1980
els germans Urquijo decideixen posar una altra vegada el grup en marxa, però
anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio Díaz substituint al desaparegut
Canito. Al desembre van publicar el seu primer disc, un EP titulat "Los
Secretos". Al maig de 1984 i també en un accident, mor el bateria i
cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la marxa de Javier Urquijo a la
mili el grup ha de reestructurar-se de nou i queda integrat per Enrique Urquijo
a la veu i guitarra, Álvaro Urquijo (a la foto 2) a la veu i guitarra, Steve Jordan a la
bateria i veu, Ramón Arroyo a la guitarra i Nacho Lles al baix. Enrique Urquijo
Prieto va crear un projecte 
paral·lel anomenat Enrique Urquijo y Los Problemas.
La veritat és que a Los Secretos s'han produït molts canvis de músics, però
el més important va ser la desaparició d'Enrique Urquijo que va ser trobat
mort, aparentment a causa d'una sobredosi, al portal número 23 del carrer del
Espíritu Santo, en el barri madrileny de Malasaña, al voltant de les 9 del vespre
del dimecres 17 de novembre de 1999. precisament el dia anterior al llançament
de l'àlbum "Grandes éxitos vol. II", després del decés el lideratge
del grup el va prendre el seu germà Álvaro i l'ha mantingut en actiu fins al
moment.
La
Habitación Roja – Si tu te vas (Magnífica desolación) 2014
Spiritualized). La
producció ha estat a càrrec de Santi García i tots els temes han estat
composats per Jorge Martí (cantant i guitarra). La Habitación Roja
han guanyat el premi UFI a la millor cançó de 2012 i el premi mexicà IMAS al
millor grup espanyol de l'any. La veritat és que la trajectòria de La Habitación Roja em
recorda la dels grups de vella escola, han participat en multitud de festivals
i concursos i no oblideu una cosa, el que més enriqueix a un músic és trepitjar
els escenaris
Sau – Boig per tu 1992
La passada temporada, en un dels programes d'Un Toc de Rock
vam escoltar aquesta cançó en la versió que ha fet Shakira i per la qual se
l'ha criticat ja que l'ha gravat en català, a més de en castellà. Tranquiuls
que ara no parlaré de intolerancia. Des de el doble àlbum "Concert de
mitjanit", us porto per concloure el programa d’avui aquesta bona cançó de
Sau, el que va ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i
Sopa de Cabra van consolidar la potència i qualitat de la música que es feia
des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert
celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els
Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el
recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al disc doble gravat
en directe per Sau a la plaça de toros La Monumental de Barcelona amb un recinte també ple de gom
a gom, a l’any 1992 sota el títol "Concert de mitjanit" en el què a
més de Luz Casal, a la que trobem en aquest tema que ella també va 
gravar en
castellà dins de la seva pròpia discografia, el guitarra i productor canadenc
Robbie Robertson, el també guitarra i productor britànic Phil Manzanera i
Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va
acompanyar la integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez, Quim "Benítez"
Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. La cançó es va gravar inicialment i va ser
un dels seus millors èxits, a l'àlbum "Quina nit", de 1990. Si bé el
primer Disc d'Or ho van aconseguir els xicots de Sau amb el doble "El més gran dels
pecadors", de 1991. Eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixer
el 21 de setembre de 1962 a
Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una
aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Tant ell com Pep eren bons
amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó,
des de les emissores que emeten el programa per a
Catalunya i Balears.
La frase per tancar el programa d'avui d'Un Toc de Rock és
de la cantant nord-americana Christina Aguilera que va manifestar en contra de
les modes i les campanyes solapades o directes a favor dels "cossos
Danone":
"M'encantaria que les dones estiguessin orgulloses
dels seus cossos i que no critiquessin a les que ja ho
estan del seu”
dels seus cossos i que no critiquessin a les que ja ho
estan del seu”
Tancaré per avui la barraqueta d’Un Toc de Rock, fotre el
camp i tocaré el dos deixant-vos amb bona companyia, la de totes aquelles
emissores que emeten el programa. Porteu-vos bé i no feu res que jo no fes
també..
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario