L'altre
dia vaig gaudir amb una pel·lícula que recordava vagament. Va tornar a
agradar-me. Es tracta d'una comèdia romàntica del 1972 dirigida per Billy
Wilder i protagonitzada per Jack Lemmon i Juliet Mills que originalment es va
titular "Avanti", però que a Espanya van traduir com "Què va
passar entre el teu pare i la meva mare", ambientada a l'illa de Ischia, a
la badia de Nàpols. Em va encantar redescobrir la música, tot pop italià dels
60. Escoltar-la em va inspirar i us 
he portat algunes cançons que sonen al
film, però també farem un viatge per Itàlia escoltant altres cançons,
rebuscarem en els orígens del pop i tindrem a Marino Marini, Peppino di Capri,
Renato Carosone, Domenico Modugno, Jimmy Fontana, Sergio Bruni, Mina, Luigi
Tenco, Iva Zanicchi, Nico Fidenco, Bobby Solo i altres, la majoria amb el
Festival de San Remo com a nexe comú. Conecto motors des de totes les emissores
que emeten Un Toc de Rock i obro la barraqueta escoltan al rei del rock and
roll italià, Adriano Celentano. Soc Mario Prades i avui també us diré
Benvinguts
a Un Toc de Rock
Adriano
Celentano – Pregherò 1962
"Stand by me", clar que en el seu moment la versió original
no va arribar a publicar-se mai a Espanya. Al llarg dels anys s'han fet moltes
versions del tema, jo ara recordo a John Lennon, The Kingsmen, Green Day, Ringo
Starr, Dalida, U2, Marvin Gaye, Otis Redding, Led Zeppelin, François Lubiana,
Sean Kingston, Tracy Chapman, Enrique Iglesias i molts altres, fins i tot hi ha
una curiosa versió a càrrec del campió de boxa Muhammad Ali que la va gravar
quan encara era Cassius Clay. Adriano Celentano va néixer a Milà el 6 de gener
de 1938 i es calcula que al llarg de la seva carrera ha superat els 150 milions
de discos venuts a tot el món. Segueix estant en actiu i sempre ha sabut
arribar al públic, sobretot pel seu aspecte jocós i antidivo, he de confessar
que per a mi sempre serà el "Serafino" de la seva primera pel·lícula.
Peppino
di Capri – Roberta 1964
Molt
més melòdic va ser Peppino di Capri, artista que veritablement es deie Giuseppe
Faiella, nascut a Nàpols el 27 de juliol de 1939. Els seus inicis van ser el
jazz, però es va passar als ritmes més moderns, sobretot twist, encara que en
la seva carrera destaquen les cançons de tall romàntic com aquesta que sona a
Un Toc de Rock. La cançó va estar el seu gran èxit internacional i es va
gravar l’any 1963 en un single amb “Nostalgia” al’antre cara, si bé a Espanya
es va publicar al 1964 en format EP, un disc petit de quatre cançons i aquesta
Roberta de la que parla era la seva primera dona (tots dos a la foto), amb la
que te un fill que crec es diu Igor. 
Peppino di Capri va guanyar dues vegades
el Festival de San Remo, però és l'artista que més vegades ha participat al
festival, 15 vegades, per sobre de Domenico Modugno i també va representar a
Itàlia a Eurovisió, l’any 1991. Va ser un dels pioners en aixó de fer pop a
l’italiana, de fet val a dir que Pepino di Capri, Renato Carosone i Marino
Marini van ser els veritables pioners en la projecció internacional del génere,
tres pilars en que es van assentar les bases del pop italià, encara que van haver-hi
molts més, però com el programa d’avui és un monogràfic de música italiana
d’aquells principias, avui en tindrem molt i espero que jutjeu que tot bó.
Cançons de Pepino di Capri han estat èxits en versions d’altres cantant com “L'ultimo
romantico” que va gravar Pino Donaggio i també Nicola di Bari. 
Renato
Carosone – Tu vuo’ fa l’americano 1958
Un
altre dels pioners d'un pop italià que no sabíem que era pop en aquells
moments, va ser Renato Carosone. Va néixer a Nàpols el 3 de gener de 1920,
moriria a Roma un 20 de maig del 2001. Va ser un dels més importants cantants
italians de cançó napolitana, i un dels principals intèrprets de la postguerra.
Va marxar-se a treballar com a pianista pel Nord d'Àfrica i va tornar a Itàlia
l’any 1946, amb el cap ple de nous ritmes, però va haver de dedicar-se a
treballar de pianista en orquestres de ball. El 1949 va tindre que formar un
grup per a la inauguració d'un local nocturn. Per aquest fet puntual contracta
al guitarrista holandès Peter Van Wood i el bateria napolità Gegè Di Giacomo,
donant lloc al Trio Carosone que després va tindre tanta popularitat i va
oferir una nova manera de entendre la música moderna amb els nous formats dels
conjunts. Posteriorment Van Wood va abandonar el grup, mentre Di Giacomo
romandrà al costat de 
Carosone en les diverses formacions que aquest va anar
crean, entre elles el seu famos Sexteto que l'aconpanyan en aquesta gravació.
Una de les seves cançons més famoses va ser "Tu vuò fa' l'americano",
publicada en format EP a Espanya l’any 1958 i que escoltem ara a Un Toc de
Rock, per cert, la cançó va ser recuperada fa un parell o tres d’anys en una
versió discotequera que suposo ha remogut a Renato Carosone en la seva tomba.
Un altre dels seus grans hits va ser "Torero" que va compondre a Espanya,
sense olblidar "Caravan Petrol", "Maruzzella" i sibre tot “Una
piccolissima serenata”, possiblement la més recordada horas d’ara.
Marino
Marini – Chella’lla’ 1958
Un altre dels pioners va ser Maríno Marini que va néixer a La Toscana, l'11 de maig de
1924 i va morir a Milà en el 20 de març de 1992, encara que algunes biografies
donen 1997 com l'any de la seva mort. El 1949 Maríno Marini accepta un
contracte com a músic en un vaixell i arriba als Estats Units, on roman durant
sis mesos establint-se en el Greenwich Village de Nova York, on coneix a músics
com Dizzy Gillespie, Charlie Ventura i Stan Kenton i descobreix els clàssics de
Broadway i el jazz, sobretot el bebop. La seva estada a Amèrica i el jazz van
influir en la música que va començar a fer quan va tornar a Itàlia i publica
els seus primers discos. L’any 1954 i emulant les formacions descubertes a Nova
York, va crear el primer quartet, amb Tony Savio a la 
guitarra, Ruggero Cori al
baix i Sergio, reemplaçat després per Angelo, a la bateria. Va ser l'etapa més
brillant en la carrera de Marino Marini, que es va perllongar fins a l’any
1960. El 1955 va a Milà i el 1958 debuta a París. Pianista, cantant i sobretot
compositor, Marino Marini va treballar per als cantants de moda i posiblemente la seva cançó
més famosa va ser "Marina", composada l’any 1959 per el cantant Rocco
Granata, encara que va acabar sent molt més famosa la pròpia versió del seu
autor Marino Marini. Va vendre discos a tot el món, fins i tot als països
anglosaxons. Un altre de les cançós importants de Maríno Marini va ser "La
più bella del mondo" que triomfaria en la interpretació que va fer Marino
Barreto i que aquí al pais va ser també molt versionada o aquesta que també va
ser gravada per Renato Carosone i que crec va ser escrita per ell. 
Nino
D’Angelo – Palcoscenico 2008
El
napolità Nino D'Angelo va recuperar aquest tema, una tarantela, l'any 2008,
incloent-la en el seu àlbum "D'AngeloCantaBruni", on realitzava un
homenatge al gran cantant napolità Sergio Bruni que l'interpretava a la
pel·lícula "Avanti", protagonitzada per Jack Lemmon i Juliet Mills,
de la qual us he estat parlant al principi del programa, de fet Bruni va ser un
dels tres autors de la cançó que van compondre l'any 1956 Haig d'aclarir que
aquesta és una de les dues cançons que sonen amb els títols de crèdit i en
diversos moments del film, l'altra és "Sensa Fine" de Gino Paoli. El
cantant i actor Nino D'Angelo va néixer a San Pietro a Patierno, Nàpols, el 21
juny 1957. En la seva faceta com a cantant, el primer àlbum titulat "A 
storia
mia ('O scippo)", ho va publicar pel seu compte l'any 1976 amb els diners
que li va facilitar la seva família, clar que des d'aquell moment fins a
l'actualitat, l'artista porta editats 41 discs grans. Pel que fa al cinema,
Nino D'Angelo ha treballat en 26 pel·lícules, la primera "Celebrità"
l'any 1981. De fet he de reconèixer que a Itàlia és molt més popular com actor
que com a cantant. Nino D'Angelo va ser el promotor d'un homenatge a Sergio
Bruni que es va celebrar el 21 d'octubre del 2013 en el Teatre Real San Carlo
de Nàpols.
Monica
Manzini – Sensa fine 2002
Com us deia abans, una
altra de les cançons importants a la banda sonora de la pel·lícula
"Avanti!" es "Sensa fine" que en el film escoltem en la
seva versió original a càrrec del cantant Gino Paoli que va ser qui la va
escriure, però jo us he seleccionat aquesta versió que també sonar en un film,
encara que més modern, a càrrec de la nord-americana Monica Manzini que la
canta en italià. En aquest cas es tracta d'un film de terror "Ghost
ship" que aquí es va titular "El vaixell fantasma" i aquesta
cançó sonava just al principi de la pel·lícula. Val a dir que la veu era la de
Monica Mancini, tot i que la cantant que fa veure que la interpreta en el ball
que es celebrava a la coberta del gran transatlàntic de luxe tot just començar,
era la actriu Francesca Rettondini. Per cert que l'escena acaba amb un festival
gore amb sang a dojo i una única supervivent entre els passatgers, una nena
que... però això és una altra història, la veritat és que es tracta d'una bona
pel·lícula que us recomano i que jo he vist en diverses ocasions. Estava
protagonitzada per Gabriel Byrne i Julianna Margulies, però aquest film no ha
de confondres amb una altra del mateix títol de l'any 2000 i que crec era de la
factoria Disney. Monica Mancini és, amb la seva germana bessona Felice, fillas
del compositor nord-americà Henry Mancini i la seva dona Ginny, va 
néixer l’any
1952 i també és germana de l'actor i cantant Chris Mancini. Ha estat nominada
en diverses ocasions al Grammy i la veritat, Monica Mancini és pràcticament una
desconeguda a Espanya. En la seva carrera jo destacaria l'àlbum "The
Dreams of Johnny Mercer" del que un dia d'aquests escoltarem alguna peça.
Monica Mancini ha gravat amb Plácido Domingo, Horace Silver, Quincy Jones, el
seu pare Henry Mancini i Michael Jackson. Per cert que aquest cançó la va
compondre Gino Paoli i la va dedicar a la que llavors era la seva companya
sentimental, la cantant Ornella Vanoni. Va ser versionat pel guitarrista de
jazz Wes Montgomery, en el seu àlbum del 1967 "Movin 'Wes" i també
havia estat utilitzada en una altra film "Mi vida sin mí" d'Isabel
Coixet.
Domenico
Mogugno – Dio come ti amo 1966
Com
era costum en els festivals que se celebraven en els 60, les cançons eren
defensades per dos intèrprets, individualment. Aquest tema que escoltarem ara,
escrit per Domenico Modugno, el van defensar ell i Gigliola Cinquetti i va
guanyar el popular festival de San Remo de 1966. Posteriorment, Domenico Modugno
va tornar a defensar-la a Eurovisió, era la segona vegada que es presentava en
aquest festival, la primera va ser l'any 1959. Aquesta és la versió a càrrec
del seu autor i que sonarà a Un Toc de Rock. Per cert, aquest tema també el va
gravar en castellà. Considerat com el Pare dels cantautors italians, es un dels
més prolífics artistes italians, havent escrit i gravat a prop de 230 cançons i
interpretat 38 pel·lícules per al cinema i 7 per a la televisió. Aquest home ha
estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. De fet el cantant,
músic, actor, polític i compositor Domenico Modugno va crear veritable escola i
va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé
va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon
mercat. Domenico Modugno va néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i
va morir a la seva residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost
de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i 
tots aquest que hi arribaven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa,
tal com es deu trobar ara, el cantant te que estar removense a la seva tomba per
que estan anunciant que ja pronte no hi cabrà ningú més. Domenico Modugno deíxà
darrere seu temes inoblidables com "Dio, come ti amo", “Vecchio
Frak”, "Piove", “La lontananza”, etc. Es clar que el seu gran èxit va
ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i
amb la que va guanyar per primera vegada el San Remo a l’any 1959 i de la qual
va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes, Francesco
Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes de discoteques a mig
món. Francesco Napoli es també un dels Amics d'Un Tock de Rock, al facebook de
Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de San
Remo, però ell no te el record que es de Peppino di Capri que va intervindre quince
vegades.
Sergio
Bruni – Core ‘Ngrato 1973
El
cantant, músic i compositor Sergio Bruni, un dels més importants intèrprets de
l'anomenada cançó napolitana, és l'estrella musical a la pel·lícula
"Avanti!", De fet ell apareix físicament al film interpretant
diverses cançons (foto de la pel·lícula), fins i tot en una de les escenes finals que tenen lloc al
cementiri, surt cantant, acompanyat pel seu grup, un tema mentre es procedeix a
l'enterrament dels progenitors dels protagonistes, Jack Lemmon i Juliet Mills.
Aquest tema que també interpreta al film va ser escrit per Salvatore Cardillo.
Sergio Bruni que va començar tocant el clarinet, es deia en realitat Guglielmo
Chianese i va néixer a Villaricca, província de Nàpols, el 15 de setembre de
1921, va 
morir a l'hospital del Sant Spirito, a Roma, a causa d'una afecció
respiratòria, el 22 de juny del 2003. Durant la segona guerra mundial es va unir
als joves que es van aixecar en armes a Nàpols contra l'ocupació alemanya. El
29 de setembre de 1943 i amb l'ajuda d'un capità d'artilleria, van aconseguir
desactivar els explosius col·locats al pont de Chiaia, minat pels alemanys.
Al llarg de la seva vida va gravar 14 àlbums i 87 discos petits. L'any 1960 va
participar per primera vegada al Festival de San Remo. 
Iva
Zanicchi – La riva blanca, la riva nera 1971
Una
de les grans veus femenines que ens van arribar des d'Itàlia, al costat de
Mina, Milva i Ornela Vanoni, va ser Iva Zanicchi i possiblement la seva cançó
més important van ser "Zingara" i "Ciao Cara come stai", al
costat d'aquesta que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock i que
es tot un cant pacifista en contra de les guerres i la violència, avui en dia
es tot un clàssic del pop italià. El tema es va incloure en un single publicat
l'any 1971 amb "Tu non sei più innamorato di me" a l'altra banda. De
fet aquest senzill, el 32è que treia, va ser declarat el Disc de l'Estiu aquest
mateix any. Iva Zanicchi ha 
participat onze vegades al Festival de San Remo,
guanyant en tres ocasions, les edicions del 67, 69 i 74, sent l'única intèrpret
que ho ha aconseguit, encara que val a dir que també ha estat descartada en les
preseleccions en algunes ocasions i en altres ha actuat fora de concurs, també
va ser la primera cantant italiana que va realitzar una gira per l'antiga Unió
Soviètica. La cantant, presentadora i actriu va néixer a Ligonchio el 18 de
gener de 1940, començant la seva carrera com a cantant en guanyar un festival
d'aficionats a l'any 1961, publicant el seu primer disc en 1963. En diverses
ocasions Iva Zanicchi ha gravat les seves cançons en espanyol, aquesta inclosa,
arribant a publicar-se un grapat de discos grans complets en la llengua de Cervantes. 
Nico
Fidenco – Legata a un granello di sabbia 1961
Amb
aquests peça, escoltarem avui a Un Toc de Rock un altre clàsic de la música
italiana dels seixanta. És la cançó més important en la carrera musical del
cantautor italià Nico Fidenco, de veritable nom Domenico Colarossi, però el
títol en castellà va ser "Ligados”, com veieu, rés a veure. La versió
original va ser el primer single que a Itàlia va arribar al milió de còpies venudes,
tot i que el segell RCA que van ser els qui el van editar al país de la bota,
va jutjar que Nico Fidenco no tenia imatge de "latin lover" per lluir
i en la portada del senzill van treure al seu lloc una guapa "ragazza
italiana" passegan-se per la platga. És clar que el tema és conegut en
l’Amèrica llatina com "Granito de arena" i és la versió d’una cançó
del mexicà Ricardo Roda, germà del també cantant César Costa. Nico Fidenco va
néixer a Roma, el 24 de gener de 1933 i la seva carrera com a cantant va començar
de forma completament accidental, ja que treballava com a pianista i arranjador
en la RCA Italiana
i havia estat elegit per interpretar el tema musical del film "I
Delfini", 
quan el públic va començar a demandar-lo a les botigues, es van
veure obligats a editar-la en disc i va ser el seu primer èxit. A principis
dels 70 es va dedicar a treballar d'arranjador i músic, confeccionant bandes
sonores de pel·lícules eròtiques i també spaguetti westers. Dels anys 1984 a 1994, Nico Fidenco va
emprendre amb els seus col·legues Riccardo Del Turco, Jimmy Fontana i Gianni
Meccia, una gira i van crear un quartet anomenat Superquattro, grup musical
especialitzat en reviure èxits dels anys 60, el mateix que aquí es va fer anys
més tard amb Mágicos 60 i és que com comprovareu, tot està inventat a la Vinya del Senyor. A Espanya
aquest ha estat un tema molt versionat, però jo vull destacar una que van
realitzar els barcelonins Golden Quarter.
Luigi
Tenco – Lontano, lontano 1965
Un
dels noms que sempre estarà vinculat al Festival de San Remo és el del cantant
italià Luigi Tenco. El 27 de gener de 1967, Luigi Tenco es va suïcidar a San
Remo, província de Imperia. Es va presentar al Festival amb la cançó composada
per ell "Ciao amore ciao", defensada conjuntament amb Dalida, però no
va ser admesa per la comissió del festival, per que ja s'havie editat abans a
Françà amb una versió de la mateixa Dalida. Rebutjada també en la repesca, el
cantant va caure en una profunda depressió, es va tancar a la seva habitació de
l'Hotel Savoy i es va disparar un tret al cap amb una pistola Walter PPK
calibre 7,65, després d'haver pres grapa que és un licor italià tipus l’orujo
gallec i Pronox, un calmant. Les veritables raons del seu suïcidi possiblement
no es sàpiguen mai. Sembla que una de les causes va ser la seva relació amb
Valeria, molt complicada i tensa, tot i que es va parlar i molt que la causa
era el seu fracàs al Festival. Després de la seva mort, en una entrevista, una
gran amiga, la cantant Dalida, va dir: "És una pantalla que ara volen
tendir. Volen crear una imatge de l'ídol que no suporta el fracàs i es mata. La
veritat és una altra. Crec que la veritat d'aquesta mort injusta la saben Déu i
aquesta noia que no va 
saber quan enamorat estava Luigi d'ella". Luigi
Tenco va néixer el 21 de març de 1938
a Cassine. Després d'haver format part de diversos
conjunts sense rellevància, va crear I Diavoli del Rock, juntament amb Gino
Paoli que després tindria una important carrera com a solista gràcies al tema
"Sapore di sale" i "Senza fine". Posteriorment Luigi Tenco es va incorporar al grup
I Cavalieri gravant el seu primer disc, utilitzava el pseudònim Gigi Mai. L’any
1961 va gravar el seu primer disc en solitari, amb el seu nom autèntic, titulat
"Quando". Possiblement la seva cançó més famosa és aquesta que
escoltem ara a Un Toc de Rock, amb la qual es va presentar al concurs de la RAI "Un disco per
l'estate" i que va publicar en single l’any 1965, sense oblidar altres
èxits com "Ho Capito che tu amo" i "Ciao amore ciao", és
clar. Gairebé 39 anys després de la mort de Luigi Tenco, un magistrat italià,
el fiscal Mariano Gagliano, va decidir reobrir el cas. "Molestarem la pau
del pobre Luigi Tenco per amor a la història de la música" i va anunciar
que en 
el marc d'una nova investigació, havia ordenat que a principis de gener
de 2005 s’exhumara el cadàver de l'artista. El fiscal va avançar que la nova
investigació "No aportarà novetats espectaculars, però, almenys, aclarirà
tots els dubtes que sempre van envoltar la seva mort". La veritat és que
l'únic dubte va ser "Què va causar la depressió que el va portar al
suïcidi", cap altra, però hi ha jutges que qual Garzones qualsevol, només
volen “chupar” càmera. No se qual va ser ni el resultat ni les conclusions
d'aquesta exhumació. De fet el circ mediàtic ja va començar el dia de la seva
mort. A les 2,45 el cadàver de Luigi Tenco va ser portat a la morgue. A les
3.30 de la matinada el cos va ser novament traslladat a la cambra 219 de
l'Hotel Savoy, escenari del succés, per tal que "Els periodistes poguessin
treure-li fotos ..." (foto 1). Jo aixó només puc considerar-ho de mal gust,
irrellevant i una grotesca posada en escena perquè "algú" sortís en
els mitjans de comunicació. La veritat és que es va
parlar d'homicidi, com sol passar gairebé sempre en casos així, però rés a veure amb la realitat.
Bobby
Solo – Una lacrima sul viso 1964
Un
dels grans intèrprets italians de rock and roll va ser Bobby Solo de veritable
nom Roberto Satti, nascut a Roma el 18 de març de 1945, si bé val a dir que
Bobby Solo encara que inicialment imitava al Rei pel que fa a pentinat, forma
de cantar i posades en escena i fins i tot va ser anomenat "l'Elvis
Italià", es va anar decantant a poc a poc cap a la cançó romàntica,
convertint-se en un dels millors baladistes de la seva època. Aquest tema que
us he portat ara a Un Toc de Rock va ser la seva cançó de debut i es va
presentar al Festival de San Remo de 1964, interpretant-la al mateic temps el
nord-americà Frankie Valli, encara que no va guanyar, Bobby Solo si ho va fer
l'any següent amb la cançó "Si lloras, si ries", 
un altre gran tema
romàntic, de fet ha participat 12 vegades en aquest festival. L'any 1965 va
representar al seu país al festival d'Eurovisió. En els anys 80, al costat de
Rosanna Fratello i Little Tony, forma el grup I Robot, aconseguint un èxit
relatiu, fins i tot es van presentar també a San Remo. Cal dir que l'any 1989
aquest tema va tornar a adquirir popularitat quan va guanyar una mena de xou
concurs anomenat "C'era una volta il festival". Us explicaré una
curiositat sobre aquesta cançó. Quan va arribar el seu torn d'interpretar-la al Festival de San Remo, Bobby Solo va tenir un atac de pànic i va perdre
la veu, els organitzadors van decidir no dir res i el cantant va actuar mentre
sonava la veu del disc. També va ser la causa que no guanyés, però finalment la
cosa es va saber i a partir d'aquell moment les normes del festival van
estipular la prohibició de fer playbacks al San Remo.
Jimmy
Fontana – Il mondo 1965
En
diverses ocasions us he parlat d'un EP compartit en el qual quatre de les veus
rellevants del pop italià de mitjans dels seixanta van cantar les seves cançons
en català. Era l'any 1965 i en aquest EP que va publicat RCA-Victor trobàvem a
Jimmy Fontana amb el tema que escoltarem ara, si bé sonarà en la versió original
italiana, al costat de Donatella Moretti i "He vist com sorties",
Rita Pavone amb "Ell" i Gianni Morandi que va interpretar "Si no
et tinguès ja mai mes". La veritat és que gravar aquest EP en català va
ser una idea d'un directiu del segell RCA que era de Barcelona i la cosa va
funcionar, fins al punt que Rita Pavone va gravar l'any següent un altre 
EP amb
quatre cançons en la llengua de Mossèn Cinto. “El mundo” va estar el gran èxit
en la carrera musical de Jimmy Fontana i aquí al país la versió en castella per
descomptat, es va vendre molt bé i a part, molt altres grups i cantants la van
versionar, destacan la que van fer Los Mustang, es clar. El cantant i actor
Jimmy Fontana es deia en realitat Enrico Sbriccoli i va néixer a Camerino,
Itàlia, el 13 de novembre de 1934, va morir el 11 de setembre del 2013.
"El món" va ser la seva cançó més important i per la que avui en dia
s’el recorda, de fet va ser un dels millors hits de l’època.
Mina
i Alberto Lupo – Parole, parole 1972
La
cançó l'hem escoltat al programa en diverses ocasions, a càrrec de Dalida i
Alain Delon en francès, Carmen Sevilla i Paco Rabal en castellà i Núria Feliu i
Alberto Closas en català, però mai havíem escoltat la versió original que ara
ens porten Mina i l'actor Alberto Lupo, encara que crec recordar que Mina també
la va gravar amb Adriano Celentano, però no estic segur. Del que si ho estic és
que aquesta és l'original. La va gravar l'any 1972 i va aparèixer en single,
encara que a Espanya li van canviar la portada, al blog us poso la italiana.
Mina és posiblement una de les millors veus femeninas del pop italià de tots
els temps, si no la millor de tothes. Mina es diu veritablement Anna Maria
Mazzini i va començar l’any 1958 fent-se dir Baby Gate i interpretant temes de
rock'n'roll en anglès que més tard es van reditar ja com Mina. L'any 1960 la
cantant es va presentar per primera vegada en el Festival de San Remo. L'any
1962 el seu primer embaràs es va convertir en tot un escàndol a Itàlia, ja que
Mina i l'actor Corrado Pani, pare del 
nen, no estaven casats, tot un pecat
mortal. La cadena RAI (radiotelevisió pública italiana), la va tenir vetada
durant dos anys, després dels quals es van veure obligats a permetre el seu
retorn, ja que el públic italià va reclamar insistentment la seva presència a
través de milers de cartes a la
RAI. En aquest període d'ostracisme Mina va seguir treballant
i interpretant cançons, sobretot a Alemanya. A Mina l'anomenaven "La
tigressa de Cremona" tot i que ella va néixer a Busto Arsizio, Llombardia,
el 25 de març de 1940. Al llarg de la seva carrera musical Mina ha gravat en
anglès, italià, francès, turc, japonès i en castellà. Té un total de 121 discos
gravats. L'any 2000, va gravar a duet amb Mónica Naranjo "Él se encuentra
entre tú y yo", una cançó que apareix en el tercer àlbum de la cantant
catalana i titulat "Minage" en honor seu. Per cert que fa més de 30
anys que Mina no aparèix en públic.
I
Santo California – Torneró 1974
Tancarem
Un Toc de Rock amb aquest grup italià que va triomfar l'any 1975 a Europa amb aquesta
cançó que em servirà per acabar el programa. El tema que originalment es va
titular "Se Davvero mi vuoi bene ... Tornero", si bé amb el temps es
va quedar tan sols en "Tornero", es va publicar en single al desembre
de 1974 i com era habitual, també la van versionar en castellà per al mercat
espanyol, ja en el 75 i crec que així mateix ho van fer en francès i alemany,
encara que tinc dubtes sobre si la van gravar en anglès o no. El grup estava
integrat per Pietro Barbella (cantant), Gianni Galizia (guitarra), Donato
Farina (bateria), Domenico Ajello (baix) i Massimo Cas (piano) que eren de la 
regió de Campània, al sud d'Itàlia, encara que amb el temps hi ha canvis en la
formació i quan van gravar aquest tema em sembla recordar que només eren
quatre. Aquest single, el seu disc de debut, va superar, sols a Itàlia, el
milió de còpies venudes i va aconseguir immediatament per I
Santo California la primera posició en les
llistes i es calcula que a tot el món va superar els 11 milions de discos
venuts. En total van publicar 7 àlbums, l'últim l'any 1991 i 16 discos petits,
entre EP 'si singles.
La
frase per acomiadar Un Toc de Rock és del periodista Josep Ramón Correal,
director del Diari de Tarragona que va dir amb molta saviesa i clara intenció
“Abans,
els polítics pagaven les obres públiques
de la seva butxaca. Ara s'omplen les
butxaques
amb les obres públiques”
Tancaré
per avui la barraqueta d’Un Toc de Rock, fotre el camp i tocaré el dos
deixant-vos amb bona companyia, la de aquelles emissores que emeten el
programa. Porteu-vos bé i no feu res que jo no farie també.
Apa,
ens veiem pel món
Mario
Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario