Avui a Un Toc de Rock escoltarem cançons que ens parlaran
d'amistat, solitud, separació, retrobaments, d'amor, però també escoltarem una
peça que tracta de l'amor més sublim i pur que existeix, l'amor d'una mare i
sonaran Patricia Oliver, 84, Luis Fierro, Marc Durandeau, Pimpinela cantant amb
Maradona, La Puerta
de los Sueños, Whiskyn’s, Platters, Zayda Peña i uns quans més que ens
acompanyaran en aquest recorregut per el passat, per els records. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores per les quals sortim al aire, obriré amb una peça del
peruà Pedro Suárez Vertis plena de càrrega ecologista, però amb un missatge
molt clar que reflecsa en masses ocasions la veritat quan parlem d'aquesta
temàtica “Es molt més fàcil parlar que fer-ho”. Soc Mario Prades i vaig a obrir
la barraqueta dient allò de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Pedro Suárez Vertiz – Amazonas 2009
Avui començarem el nostre viatge per la música i els records
escoltant a un bon artista peruà, Pedro Suárez-Vertiz. És tracte d’una cançó
molt interessant per la seva forta càrrega ecologista i al mateix temps pel
missatge original i desenfadat que ens porta ja que el cantant ens diu que ell
no sap com arreglar tots els problemes que té el món i que ens planteja, però
que algú “expert” ho sabra., però curiosamente no vol arregrarlos ell, demana
que aquest expert s'encarregui de solucionar-lo, amb lo que ell que ho
denuncia, passa a ser un ens contemplatiu. Denom complert Pedro Martín José
María Suárez-Vértiz Alva, va néixer a Callao, Perú, el 13 de febrer de 1968,
des de molt jove toca la guitarra i el piano. Va començar formant part del grup
Arena Hash amb els que va editar dos discos, fins que l’any 1992 els va deixar
per llançar-se en solitari. Va debutar el 1993 amb l’àlbum “No existen técnicas
para olvidar”. El tema donava títol al seu últim treball fins el momento, 
editat l’any 2009 i que és el seu vuitè disc. L'any 2011 va començar a patir
defectes de dicció, producte d'un desordre nerviós muscular, que s'agreuja amb
l'edat, sumat a un dèficit d'atenció crònic que el fa ser extremadament distret
i tèrbol al parlar. Això afecta en forma important la seva manera de cantar.
Pedro Suárez-Vertiz no ha deixat els escenaris, però si ha manifestat en
diverses ocasions que es penedia d'haver-ho declarat públicament ja que des
d'aquell moment, la premsa i els aficionats a la seva música són molt més
crítics i estan pendents de les seves fallades. En els seus inicis va ser
component, al costat del seu germà i uns amic del col·legi, del grup Paranoia,
sense cap trascendencia. Ara escoltem a Un Toc de Rock al cantant, compositor,
músic i productor Pedro Suárez Vertiz.
Lorenzo Santamaría – Corazón salvaje 1995
Us porto a Un Toc de Rock una altra bona cançó extreta de
l'àlbum "Corazón de rock and roll", un dels seus millors discos i del
qual si no hem escoltat ja totes les cançons, ens en queden poques. L'amic
Lorenzo Santamaría va gravar un dels seus millors discos "Corazón de Rock
& Roll", editat per Divuca l'any 1995, amb producció de Carlos Segarra
i en ell va incloure aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. Lorenzo Santamaría es diu en realitat Llorenç Roselló i va néixer a Santa Maria
del Camí, a Mallorca, el 21 de febrer de 1946, per això quan va deixar els Z-66
per llançar-se en solitari va adoptar com a cognom artístic el del seu poble.
L’any 1965 va formar la seva primera banda 
a la qual va anomenar Los Chelines,
però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins incorporar-se als
Z-66, un dels bons grups surgits a finals dels seixanta. Fa molts anys que ens
coneixem i sento un gran respecte per ell i el seu treball, encara que jo em
quedo amb la seva faceta més rockera, com aquest gran álbum del que escoltem un
altre cançó ara, abans que les balades romàntiquetes que li va imposar la seva
discogràfica, però que reconec el van portar al cim de la popularitat i avui
Lorenzo Santamaría no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi
mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último beso
". 
84 – Tu libertad 2014
El 25 de febrer d'aquest any el tercet 84 van publicar un
àlbum titulat "Varcelona", escrit així, amb falta d'ortografia
inclosa que va treure al mercat el segell Warner Music. El disc, el tercer que
editen i del que us he extret aquest tema que escoltarem ara, es va gravar en
els Estudios La Aldea,
a la província d'Àvila, entre els mesos de febrer i juny del passat 2013 i ha
estat produït pel grup al costat de Mauro Mietta que és el teclista de la seva
banda d'acompanyament i que ha tocat amb Ariel Rot i Tequila. 84 està integrat
per Jaime Fontecha, Ramón Vázquez i Enrique Berenguer. Per cert, aquest és el
primer disc que 
editen en format real ja que els seus dos anteriors treballs
discogràfics "La hierba bajo el asfalto" i "El burdel de Las
Sirenas", només es podien adquirir digitalment a través d'Internet. En una
entrevista van explicar que havien adoptat el nom artístic de 84 a causa del fet que els
tres havien nascut l'any 1984 i referent al perquè "Varcelona" amb V
van dir que era per una història d'amor, una noia de Barcelona que es deia
Valentina . Tot i que ells són un grup bàsicament acústic, es reforcen en els
directes pel grupo1900, integrat, a més de Mauro Mietta, per Chema Moreno i
Álex Riquelme. 
Delafé y las Flores Azules – De ti sin mí 2013
Aquesta cançó dóna títol al que encara és l'últim treball
del grup barceloní Delafé i las Flores Azules que es va publicar a principi
d'estiu del 2013. Si bé a l'octubre del mateix any, Delafé i Las Flores Azules
van publicar 4 remixes del seu àlbum "De ti sin mí / De mí sin ti"
realitzats per Kulyela, el productor del seu primer disc. De fet ells eren un
tercet que s'anomenaven Facto Delafé y las Flores Azules i tots formaven part
d'altres bandes. Eren Marc Barrachina (bases de programació) que és Facto i
tocava en Songstone, Oscar D'Aniello (cantant i lletrista) és Delafé i havia
militat a Mishima i Helena Miquel (cantant i cors) que és la tercera part Las
Flores Azules i milita paral·lelament al grup Élena i també és locutora de
ràdio i actriu, va participar en la pel·lícula “No habrá paz para los malvados”
que va ser guanyadora del Goya a la millor pel·lícula al 2011. L'any 2010 Marc
Barrachina va abandonar el grup, van passar a treure el Facto del nom artístic
i publicarien el seu tercer disc "vs Las Trompetas de la Muerte" que va ser el
primer amb el seu nou nom i també el primer amb Warner Music. Es van incorporar nous músics al projecte, 
entre ells Dani Acedo (bases, teclats, casiotone i cors), Juliane Heinemann
(cors i percussions), Ferran Puig (trombó, percussions i cors), Ramón Marc
Bataller (saxo, percussions i cors), Marc Gay (trompeta, percussions i cors),
Ramón Rabinad (bateria) i alguns més. Ells havien debutat al 2006 amb
"vs El monstruo de las Ramblas" que va ser publicat, igual que el
segon, a través del segell independent Music Bus Una de les cançons de Delafé y
las Flores Azules "Ciudadanos de un lugar llamado mundo", va ser la
música d’un spotm crec que per Cerveza San Miguel que aquest any i amb variacions ha
estat aprofitada un altre vegada.
Patricia Oliver – Si vas a volver 1998
Poca informació us puc donar de la cantant i compositora
Patricia Oliver i això que la vaig tenir al meu despatx de Vilaseca quan va
treure aquest CD que va venir a presentar-m'el i li vaig fer una entrevista que
es va publicar al Diari de Tarragona, peró ara no recordo masses cosas de
l’entrevista i no he trobat la cinta. Però us puc dir que les seves cançons són
molt bones i d’ella puc dir també que entronca ritmes de rock amb connotacions
de cantautora. Va debutar l’any 1996 amb el disc “En este mundo quizás”. Ella
es cantant, guitarrista i compositora i Patricia Oliver va publicar aquest disc
amb el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, com a primer tall. L’àlbum es va 
titular "Un sitio en mi corazón" i va ser editat pel segell Arcade
l’any 1998, produït per Carlos Oliver. Patricia Oliver va comptar, en les
gravaciones del disc, amb les col·laboracions de Enzio Filippone a les bateries
i percussió, Carlos Oliver al baix, José Nortes a la guitarra, Carlos Raya
(guitarres), Boris Alarcón (piano i teclats), Phil Shillman (violí) i crec que
encara hi havia algú més que hem deixo. Excepte una o dues cançons, totes las
que recull el CD van ser composades per la mateixa Patricia Oliver.
Whiskyn’s – El meu amic 2004
meu en el barri del Carrilet, a Reus, un vivia al carrer Tetuan i l'altre
al carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la disol·lució
del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente
eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells
venien també del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, però per la banda han passat uns
quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez,
Cesc Solé i Toni Díaz. Joan Masdeu ja porta trets dos àlbums en solitari des de
que Whiskyn’s es van desfer. 
Racha – Maldito falsario 1993
Aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, es trobava
en "Marcando el compás", l’únic disc que jo recordo publiques Racha,
aquesta cantant de bona, agradable i potent veu i que va ser editat pel segell
Avispa l’any 1993 i si bé va ser publicat en versió vinil, poc després el van
reeditar ja en CD. La veritat és que l'àlbum de Racha va merèixer millor
sortida comercial de la que va tenir, sobretot per la qualitat del mateix, però
es van trobar amb el problema habitual en la música espanyola: Companyia petita,
poca pela per promocionar els seus treballs a través de la ràdio-fórmula és
igual a desconeixement per part del gran públic amb el resultat que les vendes
no són les que l'artista i el seu disc és mereixen. El disc va ser produït per
Bernardo Fuster i Luis Mendo (tots dos a la foto), membres del grup Suburbano i
la cançó era una composició d'ells que ja l’havien gravat amb Suburbano
anteriorment, en el seu disc "Fugitivos". També eren seves la resta de
cançons del CD de Racha. En la gravació van intervenir músics d'indiscutible
qualitat 
com el percusioniste Rubem Dantas (congues), Ñete Caruana (bateria),
Cuco Pérez (acordió), Álvaro de Cárdenas (baix), Ricardo Rauet (teclats),
Lorenzo Sulano (saxo), Belén de Benito (guitarres), Alicia Alemany (cors), al
costat de Bernardo Fuster (percussió i cors) i Luis Mendo (guitarres). La
veritat és que poc us puc dir de Racha, però la lletra del tema que ens parla
del segle XX, cada vegada que l’escolto m'evoca la figura de Teddy Bautista, és
clar que quan es va compondre, les relacions entre els dos autors i el llavors
president del SGAE eren molt bones. M’agradaria saber que opinen ara Bernardo
Fuster i Luis Mendo de l'home que va fer el paper de Judes a "Jesucrist
superstar" versió espanyola, peró voldriem sapiguer la veritat, no el que
es podria dir en els mitjans de comunicació.
La cantant Racha, una veu desaprofitada
Lejos de Allí – En la parada 1989
Aquesta cançó del grup sevillà Lejos de Allí us la vaig
prometre també la passada temporada i ha arribat el moment de complir lo promès
i posar-la. La lletra em va agradar des de la primera vegada que la vaig
escoltar i tot i que pot ser titllada de cançó per adolescents, els problemes
d'aquesta parelleta de la que ens parlan, per poder gaudir d'intimitat i
estimar-se no són solament quelcom anherente a la joventut. Jo recordo una
vegada, a Barcelona, buscant desesperadament un hotel i no trobar cap habitació
disponible, era un dissabte a la nit i havia futbol, jugava el Barça i
l'Atlètic de Madrid, els hotels estaven plens i aquells que disposaven d'habitacions
lliures demanaven documentació i la noia que estava amb mi tenia poc més de 18
anys, en aquelles èpoques l'edat en què deixaves de ser menor era als 21.
Finalment vam haver de deixar el cotxe en un pàrquing a l'aire lliure, a un
patí interior, del carrer Tuset i quedar-nos allà, arriscant-nos a ser
sorpresos, és clar. Els protagonistes d'aquesta cançó, com no disposen ni tan
sols de cotxe i al cinema l'acomodador vigila amb la seva llanterna, finalment
busquen la intimitat en una parada d'autobús, la qual cosa encara és més
bèstia. Aquesta peça es trovaba al seu primer disc amb el nom del grup per
títol, editat l’any 1989. Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons
instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants i joves, composades per
ells mateixos que reflectien 
problemes i situacions típicament anherentes a la
joventut, el que va fer que arribessin al públic immediatament. És clar que els
van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de
ràdio-fórmula i això a la llarga passa factura, va significar canvis i
finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres
discos, l'últim l'any 1993. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván
García-Pelayo i Mané Larregla, si bé durant un temps van ser tres. "Te
siento ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara
traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané
Larregla (a la foto) es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor
del "Homenaje a Jesús de la
Rosa" de Triana i és guitarrista del grup Distrito 14.
Pimpinela con Maradona – Querida amiga 1987
El duet Pimpinela ens van arribar des de l'Argentina i com
tot bon matrimoni a l'ús en els 70 i 80, es van dedicar a tirar-se els trastos
pel cap en les seves cançons. “Olvídame y pega la vuelta” donava títol a un LP
que va ser la que els va catapultar a la fama, ja a l’any 1982. La sorpresa ens
la vem andú quan es va saber que Pimpinela no es tractava d'un matrimoni, ni
tan sols eren parella sentimental, es tractave d’una cosa molt més simple, ells
eren germans i quan la gent confon la ficció amb la realitat es produeixen
malentesos i es va començar a parlar fins i tot d'incest. Fals, els Pimpinela
només eren parella artística, però ho feien tan bé... Són Maria Graciela Galán
Cuervo (23 de maig de 1961) i Joaquín Roberto Galán Cuervo (21 de juliol de 
1955), ambdós nascuts a Buenos Aires i encara en actiu. Per cert, als Pimpinela
els va descobrir el meu amic Luis Aguilé. L’any 1986 i dins del LP “El duende azul”
trovaben aquest tema que escoltem ara i en el que col·laboraba el futbolista
argentí Diego Armando Maradona “El Pelusa” i que es va publicar en format
single un any més tard, al 1987. Els arrengaments van ser d’Eduardo Leiva i es
tractave d’una cançó composada per ells dos i també pel futbolista, cosa de la
que jo i a nivel completamente particular, tinc les meves dubtes, val a dir que
aquí al país la cançó va ser versionada per Los Pecos, cambiant-li el títol per
“Madre”,però Sabei una cosa? Jo crec que els compositors van ser Los Pecos, segurament estic errat.
Luis Fierro – Ella 1977
La curta carrera en solitari d'aquest guitarra i cantant que
va ser el líder de Los Tifones des de 1961 i als que va deixar sent substituït
per Phil Trim que va convertir el grup en Los Pop-Tops, està marcada per un
tema "Ella", el mateix que escoltem avui a Un Toc de Rock. Anys més
tard Luis Fierro va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que només com a
guitarra i segona veu. L’any 1977 i quan els Pop-Tops es van desfer
definitivament, Luis Fierro es va llançar ja en solitari amb un extraordinari
LP amb el seu nom per títol genèric. En aquest àlbum hi havia altres temes molt
interessants, de fet era un 
disc sense cap desperdici d’aquest bon cantant i
compositor anomenat Luis Fierro, com "Reconciliación",
"Mía", "No, no hay nadie más", "Así, solo así",
etc. Alguns d'ells ja els hem compartit a Un Toc de Rock, unes altres sonaran
en propers programes. La producció d'aquest LP, així com els arranjaments i la
direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramon Arcusa, el que era component
del Dúo Dinámico i en aquells temps director musical del segell EMI, si bé val
a dir que el disc va ser editat per el segell RCA.
El Luis Fierro Quartet, on milita actualment el cantant
Marc Durandeau – La Reina Boga 1996
mesos de febrer i març del
mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les
seves noves cançons en català i anglès i també al seu Facebook. Marc Durandeau
es va marxar cap els Estats Units on ha treballat com a productor i compositor,
encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va
llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va
debutar amb "T’espero a casa" de l’any 1993 i que va ser produït per
un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha
composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis"
d'Oriol Ferrer. Es un dels Amics d’Un Toc de Rock que coordina Montse Aliaga
des de el seu Facebook.
Fotos més actuals del cantant, compositor i productor Marc Durandeau
La Puerta
de los Sueños – Capvespre 2006
El grup La
Puerta de los Sueños han editat diversos discos en català i
altres en castellà, aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock us l'he
extret de l'àlbum "Entre nosaltres" que van publicar l'any 2006, un
bon treball d'aquest grup que he de reconèixa, han sonat poc al programa i la
veritat és que no se el perquè ja que aquest trio a cavall del pop i rock, són
fracamente bons. La Puerta
de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant
Virginia Martínez, que havie treballat en diversos musicals protagonitzats per
Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor
Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre
elles “Anastasia”. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que
s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es
fan fer diu Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas
que porta l'amic Fede Sardà. La
Puerta de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a
la Tierra”.
The Platters – Solo tú 1955
Els nord americans The Platters van iniciar la seva carrera
a Los Angeles com a grup de doo wop, però no va ser fins que va arribar el
productor i manager Buck Ram que la seva carrera es va consolidar. Aquest va
canviar l'estatus, la noia deixaria de ser la veu protagonista que pasaria a
ser Tony Williams i Zola Taylor faria cors amb la resta de components i els va
convertir en un grup de R & B i aconseguint que Los Platters fossin el
primer grup negre de l'època en situar-se en els primers llocs de les llistes
d'èxits generals. Gràcies a la seva tasca avui en dia The Platters són
recordats com un dels millors grups vocals de la història de la música. El
títol d'aquest hit que 
está sonan ara a Un Toc de Rock i que ells ens
interpreten en castellà, era realment "Only You (And You Alone)" i va
ser composat per Buck Ram l’any 1955. The Platters es van desfer a la fi dels
60, però van tornar a sorgir formacions amb aquest nom i hi ha diverses
estables a Amèrica i Europa. Per cert que del Rio Grande cap a baix s’els
nomena Los Plateros.
Zayda y Los Culpables – De contrabando
Zayda Peña, cantant i líder del grup Los Culpables, una
banda del que a Méxic es diu “Gruperos”, va morir assassinada l'1 de desembre
de 2007, sols tenia 28 anys. Era mexicana i la seva línia s'enfocava cap el
estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan acabava
d'assistir a un concert d’Alejandra Guzmán i es trobava a la seva habitació del
Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, acompanyada per la seva manager Ana
Bertha González i Leonardo Sánchez, empleat del motel, van entrar uns sicaris
que van disparar contra ells, Bertha i l'empleat van morir a l'instant. Zayda
va ser traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba i sense que
la policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la
seva vida, un altre sicari va 
entrar a la UCI i sense que ningú li impedís el pas. Aquell
assesí va rematar a Zayda Peña de tres trets al cap. Encara avui i com passa
amb tants i tants artistes gruperos, no s'ha trobat l'assassí de Zayda, ni crec
que el trobin mai, com acostuma a passar masses vegades al pais dels mariachis.
Aquesta peça que escoltem ara es una de les millors cançons de la curta carrera
de Zayda y Los Culpables, truncada per la seva prematura mort i parla d’un amor
amb una persona que ja te la seva dona, però ella és conforma sols amb veure’l
i que li doni un petó. És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la
vida de molts artistes que es dediquen al gènere dels narcocorridos. No es
tracta de que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues, és
una cosa molt més simple i alhora més esgarrifosa. Un grup o cantant és
contractat en la festa d'un narco, paguen bé i qui és el guapo que es nega a
anar-hi davant gent d'aquest taranna i clar, li dedica una cançó al anfitrió.
El narco competidor
se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En
el cas de Zayda Peña es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que
la cantant tenia un embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa
d'aquest es va assabentar i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella
o jo" i es diu que ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva
dona no tingués dubtes sobre això va tallar en sec ordenant matar a la cantant.
Una altra alternativa de la que és va parlar més tard era que Zayda tenia
l'embolic amb la dona del traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que
el narcotrafican, amb el cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre
de matar a Zayda... la veritat mai es sabrà i la mare de Zayda Peña avui en dia
ancara segueix clamant justícia en un desert de silencis.
Moncho – Llévatela 1969
Aquesta va ser la cançó que ens va donar a conèixer al
gitano del bolero com li diuen a Moncho i "El Gitano del Bolero" va
ser també el títol del seu primer LP on es trobava aquest tema. Jo el vaig conèixer
personalment a la sala Las Vegas de Barcelona, al carrer Aribau, m’el va
presentar un cosí llunyà seu, gitano també i que feia poc temps que habia
tornat de l'Argentina, us parlo del principi dels 70, no recordo bé si era la
nit de Nadal o la de Cap d'Any. Moncho es un home molt estimat a Cuba. Ens vam
tornar a retrobà en un sopar al que em van convidar, per recaptar fons per a
l’illa Caribenya organitzat per Ángel Juárez i celebrat al desaparegut Fortí de
la Reina, a
Tarragona, al costat us poso una foto d’aquella nit. Tornant al disc, 
en
aquella època jo treballava com a venedor i després cap de vendes de SEAT i em
movia i molt, per motius de treball ja que les noies eren una de les meves
principals fonts de clients, pels bars de cambreres, les barres americanes, de
Barcelona. En tots els locals que disposaven de Junkel Box sonaven contínuament
els singles de Moncho, no fallaven mai. Ramón Calabuch Batista va néixer a
Barcelona, al barri de Gràcia, el 26 de juliol de 1940. Pert cert, d'ell va dir
Lucho Gatica que no solsament era "El gitano del Bolero", va dir que
també era veritablement "El Rey del Bolero".
La cita amb què acabarem el programa d'avui és una frase que
va dir l'extraordinària cantant Janis Joplin, referint-se a la comunicació amb
el seu públic en els concerts:
"És més que sexe. És una cosa gegantina. Com fer
l'amor
amb milers de persones alhora i tenir 100
orgasmes, amb una persona que
estimes... de cop”
Conclou Un Toc de Rock per avui, però abans de tancar la
barraqueta, us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores per les que ens escolteu. Porteu-se bé i no feu res que jo no
farie.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario