
Avui en el segon programa de la
Novena Temporada
i el
primer que mantenint la línea habirual, faig amb cançons interpretades
en
llengües peninsulars, realitzarem un recorregut pel
rock fet a Espanya a partir
dels anys seixanta. Escoltarem a
Els 3 Tambors,
Coses,
Fernando Márquez “
El
Zurdo”,
Asfalto,
Burning,
Coz,
Nacha Pop,
Tequila,
Sau,
Loquillo amb
Alaska,
Sopa de Cabra i uns quans més que han anat configurant
la nostra història
musical al llarg dels anys. Per tant ara i des de
La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles
emissores a través de les quals sortim a l'aire, anem a començar
escoltant un clàsic dels
Animals que ens porta “
La Leyenda”, els
Lone Star.
Soc
Mario Prades i
obro la barraqueta dient allò que ja s’ha convertit en
costum
Benvinguts a Un Toc de Rock
Lone Star – Comprensión 1965

Iniciarem el nostre
viatge musical d'avui des dels seixanta
i escoltant a "
La
Llegenda", com es coneix actualment en el món musical al
grup català
Lone Star, considerada la
millor banda de rock dels seixanta i part
dels setanta a Espanya. La seva qualitat es va confirmar al llarg dels
innombrables EP's i singles que van anar publicant-se, però dues cançons són
les més representatives de la seva primera época "La casa del sol
naixent" i també la que escoltem ara per obrir
Un Toc de Rock
"Comprensión", casualment les dues són versions d'èxits de
The
Animals. És clar que en tenen moltes més i molt bones, però les primeres que
vénen sempre a la ment són aquestes dues. El títol original de la escoltem avui
era "Don’t let mabe misundertood", però aquí vam sers hàbils i el
vam cànviar per "Comprensión" que era molt més curt i fàcil de recordar.
En aquest EP publicar per EMI l’any 1965, també es recollien "Ocho
días" que era de
The Beatles, "De día y de noche" versión d'un
tema dels T
he Kinks i "La
Playa", una extraordinaria balada de la cantant franceça
Marie Laforet.
Lone Star a aquella època gloriosa eren
Pere Gener,
Joan Miró 
que
era de Rocafort de Queral a Tarragona,
Enrique López i
Rafa de la Vega, la millor formació del grup,
però per
Lone Star han anat passant músics de qualitat i rellevància com
Willy
Nabb,
Sebastià Sospedra,
Álex Sánchez,
José María Vilaseca Tapi,
Luis Masdeu,
Jero Martínez i uns quants més.
Pere Gener era un nen prodigi i per les seves
qualitats com a pianista va obtenir una beca per estudiar piano a Londres, però
allà va descobrir el
rock and roll i quan va tornar a Barcelona va abandonar la
música clàssica i va formar
Lone Star. Es van inflar de gravar EP’s i singles
des de principis dels seixanta, però curiosament no van publicar el seu primer
LP fins l’any 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment l’àlbum
"Lone Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va
decidir que era millor que el primer disc gran fossin versions. Finalment van
arribar a un acord salomònic "
ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies i la
resta versions. Però això és una altra història. De fet els seus cinc primers
EP’s els van signar como
Conjunto Lone Star, també per obra i gracia de la casa
de discos.
Pere Gener, líder del grup, ha publicat aquest any el seu primer disc en solitari titulat "Boomerang".
Els 3 Tambors – Romanço del fill de vidua

Però a Catalunya també sorgia un moviment musical en llengua
vernacla gràcies a la
Nova
Cançó i a els
Setze Jutges i a mitjans de la dècada dels
seixanta i de la mà del col·lectiu
El Grup de Folk la música en la nostra llengua
pren altres camins i sorgeixen grups de
pop i
rock en català com
Els 4 Gats,
Xocs,
Drums,
Picapedrers,
Xerracs,
Dos + Un,
Els Dracs,
Corbs i sobre tot
Els 3
Tambors. Aquest tema és el millor al costat de "Cançó del noi dels cabells
llargs " en la carrera d'
Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un
dels millors del
pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la
historia musical. "Romanço del fill de vidua" estava composada
per
Bob Dylan i el text va ser adaptat al català per el poeta
Pere Quart. Val a
dir que
Els
3 Tambors van realitzar una gran versió que es va publicar en el
que ha estat el seu millor EP. De fet
Els 3 Tambors sols van gravar dos o tres
EP's.
Els 3 Tambors per cert
no eren tres, eren quatre, els germans Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel
Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc que es va editar
mitjançant el segell Belter l’any 1966 incluïa la “Cançó del noi dels cabells
llargs” que va ser composada per
Jordi Batiste quan solsament tenia disset
anys.
Jordi Batiste més tard va formar part de
Màquina!, la millor banda de
rock progresiu catalana i de
Ia i Batiste (a la foto
Mario Prades amb
Ia i
Batiste a Cambrils). També ha gravat amb
Gerard Quintana a
Els Miralls de Dylan i en solitari. En aquest
EP també hi trovabem “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.
Asfalto – Capitán Trueno 1978

A principis dels setanta a les llistes d'èxits espanyoles
triomfaven els temes anglosaxons, al costat de duos, trios i solistes, però els
grups no per això van desistir en la lluita per promocionar el
rock fet en
castellà ia Madrid sorgeixen una sèrie de bons grups que van desembocar en
l'anomenada "
movida madrilenya". Una de les bones bandes que va
sorgir a finals dels seixanta van ser
Los Tickets que cantaven en anglès. Quan
canvien de casa de discos es van trobar amb problemes de registre amb el nom i
van decidir canviar-a
Asfalto i sorgeix el què considero, al costat de
Buirning,
les
millors bandes espanyoles de
rock dels setanta.
La millor formació d'
Asfalto va ser la
integrada per
Lele Laina,
José Luis Jiménez,
Julio Castejón i
Enrique Cajide (a
la foto), però pel grup van passar bons músics, com el recordat bateria
Teddy
Barrios que ja va morir,
Jorge García Banegas,
Ado de Castro,
Miguel Oñate i
tants d'altres. Per cert,

van tindre un cantant mallorquí anomenat
Ricky que
sols va gravar un disca mb
Asfalto i va deixar el grup, no podie viure a
Madrid, ell enyorava veure el mar. L'any 1978
Asfalto van debutar amb el nou
segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que
portava el seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema que
escoltem ara, a l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com
"Rocinante", "Días de escuela" i “Capitán Trueno” que es la que escoltan ara i que va ser el seu primer single i també el primer disc que va
editar Chapa Records. L’any 2009
Asfalto, amb només
Julio Castejón dels antics
membres, va gravar el primer directe de la història d’
Asfalto, el doble “Al fin
vivos”. Jo era el delegat de ventes i promoció a Catalunya del segell
Snif
Records, propietat dels
Asfalto a finals del anys vuitanta, quan en el segell
teniem grups com
Asfalto,
Topo,
Vade Retro,
Piñón Fijo,
Jerusalem,
Tela
Marinera i altres.


Burning – Una noche sin ti 1984

Com us deia abans, junt als
Asfalto hi ha que destacar la
labor dels
Burning per aconseguir que el
rock espanyol obtingués l'aplaudiment
popular i ara recordarem també a
Burning a
Un Toc de Rock. Al programa hem
escoltan en diverses ocasions aquesta cançó, pero sempre eren versions o
col·laboracions del grup amb altres artistes, avui anem a escoltar la versió
originals dels
Burning, una de les millors bandes del
rock espanyol de tots els
temps i pioners fent que es venguessin discs en castellà, quan el que imperava
era l'anglès. Jo sempre he dit que
Burning i
Asfalto son les millors bandes
espanyoles dels anys setanta i part dels vuitanta. Avui en dia a
Burning només
queda
Johnny Cifuentes (a la foto) de la formació original. Enrere han quedat gent mítica
del rock espanyol com
Toño Martín cantant que va deixar el grup l’any 1983 i va
morir el 1991;
Pepe Risi, guitarra, mort l’any 1997,
Quique Pérez al baix, els
va abandonar el 1979 i
Tito a la bateria que s'en va anar a l’any 1976. Per
cert i això és una curiositat, un
9 de maig, amb
deu
anys de diferència, van
morir
Toño Martín (1987) i
Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el
mateix dia
del
mateix mes, com us deia, amb
deu anys entre un i l'altre. Aquesta cançó que
ara escoltem a
Un Toc de Rock es va utilitzar com a títol per al disc homenatge
a
Pepe Risi i en el qual participava l'elit del
rock espanyol, pero la peça
estava continguda originalment en el LP "Noches de rock and roll" del
l’any 1984 que es va reeditar en CD ja el 1992 i es va tornar a incloure en el
seu disc en directe “Desnudo en el Joy”, recull d’un dels concerts que
Burning
va realitzar durant la gira "Dulces dieciseis" que va ser acústica.
En el doble CD es va recollir el concert que
Burning van donar a la
sala Joy
Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006.
Tequila – Rock & Roll en la plaza del pueblo

Una altra de les joves bandes sorgides en els setanta i que
van aconseguir entrar a les pàgines de la història del rock espanyol van ser
Tequila que es van inflar de vendre discos gracies a cançons com aquesta.
Tequila es van formar l'any 1975 i l'integraven els argentins
Ariel Rot
(guitarra) i
Alejo Stivel (cantant), al costat dels espanyols
Julián Infante
(guitarra),
Felipe Lipe (baix) i
Manolo Iglesias (bateria). Quan
Felipe els va
deixar el seu lloc seria ocupat per
Álex de la Nuez que veia dels
Zombies.
Tequila va ser una de
les bandes mítiques del
rock espanyol dels 70 i encara que a mi particularment
mai em van entusiasmar, reconec que van tindre un paper important en el
resurgir del
rock fet en espanyol quan aquí prácticament tot eren solistes,
duets o grups i molts d’ells cantaven en angles. Van ser una de les llavors de
les que va brollar la "
movida madrilenya".
Tequila es va dissoldre
l’any 1982, una de les causes van ser les constants discussions entre els seus
membres que tenien problemes de drogoaddicció, gairebé tots ells a

l'heroïna.
Ariel Rot i
Julian Infante tornarien a ajuntar-se en els 90 per formar
Los
Rodríguez, grup amb
Andrés Calamaro com a cantant, mentre que
Alejo Stivel
aconseguiria una bona carrera com a productor discogràfic, havent treballat amb
Joaquín Sabina,
La Oreja
de Van Gogh,
M-Clan i molts altres.
Manolo Iglesias va morir l'any 1994 i
Julián Infante el 2000, tots dos víctimes de la sida. El tema que us he
seleccionador avui i que està sonant a
Un Toc de Rock, es trobava en el seu
primer àlbum "Matrícula de honor" que es va publicar el 1978. L'any 2008
Tequila es
va tornar a posar en marxa, encara que només
Alejo Stivel i
Ariel Rot queden de
la formació original. Es complementen amb
Josu García,
Mac Hernández,
Daniel
Griffin i
Mauro Mieta.
Coz – Las chicas son guerreras 1981

Va començar a sorgir paral·lelament a la
movida madrilenya,
tot un moviment al voltant del
rock dur, el
heavy metal, que va ser liderat per
Barón Rojo i en el qual hem de destacar també grups com
Santa que comptava amb
l'extraordinària veu de
Azuzena Martín Dorado, una bona amiga que ja va morir,
Goliath,
Obús,
Panzer,
Los Tigres, Manzano,
Ángeles del Infierno,
Bruque,
Niágara,
Sangtraït,
Salvador Domínguez,
Zenith,
Banzai,
Amaro i tants altres. Ara escoltarem a
Coz que era
el grup dels germans
De Castro, amb
Tony Urbano al baix, un bon amic que va morir el passat mes d'agost i
Ramiro a la bateria,
aquest dos eren de Tarragona. Feien un
rock dur, amb canya, van fitxar per la
multinacional CBS i aquí van començar els problemes. Abans el grup es va
reestructurar ja que
Ramiro s’en va anar a
Leño i van quedar els germans
De
Castro al costat de
Tony Urbano (a la foto amb
Mario Prades) al baix i que va morir fa poques setmanes, i
Paco García, ex
Eva Rock, a la
bateria. Després

de diversos canvis més va arribar el moment d'entrar en
l'estudi per gravar un LP i quina és la sorpresa d'
Armando i
Carlos De Castro
quan la companyia els presenta temes per a ells molt més lleugers i edulcorats
que els que interpreten habitualment, aixó si cançons molt més comercials. Els
germans
De Castro sols van participà en la grabación del single “Más sexi!!” i
s’en van anar per crear
Barón Rojo,
Tony va fotre el camp cap a
Leño al costat
de
Ramiro i
Rosendo, i així, amb el grup ja controlat per la casa de discos,
amb nous membres i sense rebels en la formació, obedients i acatant ordres, es
va publicar "Las chicas son guerreras" que és un bon tema, però
excessivament comercial i allunyat del
heavy rock que
Coz interpretaven. Aquell
àlbum portava el nom de la cançó per títol i es va publicar l’any 1981. L'any 1982, produïts
per
Vicente "
Mariscal"
Romero, graven a Londres "Duro",
també per CBS. No té èxit i poc després, obtenen la carta de llibertat. L’any
1984,
Coz va muntar el seu propi segell

discogràfic, Cable Records, i publiquen
"Romper la red" una clara alegoria al seu anterior segell i que tot i
rebre bones crítiques, no els va tornar la popularitat. Avui es recorda
perfectament a
Barón Rojo, però pocs recorden a
Coz, excepte per aquest tema.
La formación que va gravar aquest disc eren
Cutu de la Puente,
Juan Márquez,
Tony
de Juan i
Eduardo Pinilla i aquesta cançó va estar composada per
Juan Márquez.
Amb els germans
De Castro, com us deia, sols es va gravar “Más sexi!” que era
de l’any 1979. Al 2006 i quan
Juan Márquez va tornar dels Estats Unit on
trevallaba a la Sony,
va reestructura el grupo i
Coz van tornar a la carretera. L’any 2008 van gravar
el disc “Revuelta” i la banda eren
Juan Márquez (baix i cantant),
Enrique
Ballesteros (bateria),
Miguel Ángel López Escámez (guitarra solista) que havie
tocata amb
Panzer i
Harakiri i finalment
Antonio G. Tejada (guitarra) i van
comptar amb les col·laboracions de
Juan Olmos (teclat i veu) i
Javier Mira
(guitarra).
Fernando Márquez El Zurdo – Para ti 1995

És un dels noms històrics de la
movida madrilenya,
referència quan parlem d'aquella època gloriosa per al rock espanyol.
Fernando
Márquez Chinchilla va néixer a Madrid el 18 de desembre de 1957, cantant,
compositor, escriptor, dibuixant, editor i considerat un pensador, va ser
anomenat "
El Zurdo". Es va donar a conèixer precisament en la seva
faceta de dibuixant de
fanzines i al fet de dibuixar amb la mà esquerra va ser
el que li va valer el sobrenom. Va ser el fundador de
Kaka de Luxe que va començar
com
fanzine i es va convertir en un
grup punk, on trobàvem també a
Carlos
Berlanga,
Alaska,
Nacho Canut,
Manolo Campoamor,
Pablo Martínez i
Enrique
Serra. De Kaka de Luxe van sorgir noms claus de la moguda com
Alaska y
Pegamoides i
Ràdio Futura. Quan
Fernando Márquez deixa
Kaka de Luxe va crear
Paraíso, un altre nom mític de la moguda i la cançó "Para tí" que
escoltem ara, composada per
Fernando, és avui en dia tot un himne. Més tard va
seguir fent història i va sorgir
La Mode. Problemes respiratoris el van allunyar dels
escenaris, però retornà amb
Pop Decó al costat de
Teo Cardalda i

posteriorment
sorgeix
Proyecto Bronwyn. Tot això sense deixar d'escriure llibres. La seva
etapa en solitari és possiblement la més anodina i en ella destaca el CD
"Para tí..." que va publicar Barsa Promocions l'any 1995, el segell
propietat del meu amic
Mikel Barsa, encara que en algunes fonts equivocades per
descomptat, afirmen que va ser editat pel segell Lollipop i com mostra al
blog
us poso el CD en el què va reversionà temes de totes les seves etapes musicals
i aquesta cançó que escoltem ara. En la gravació van col·laborar
Eddy McLean i
la seva
Orquestra,
Joe Borsani,
Divina Comedia,
La Honorable Sociedad,
Cafè Teatro i
Antonio Zancajo i les seves
5 guitarres. La producció va ser del
recordat
Joe Borsani, un argentí establert a Madrid i que va ser assassinat el
juny de 2003. Per cert, en aquest CD hi ha un error en la cançó en la qual
intervé
Eddy McLean, s'han equivocat, anuncien en els títuls de crèdit que
col·labora a "A por todas", però ho fa en “Credo”.
Diverses etapes de Fernando Marquez "El Zurdo"
Polansky y el Ardor – Ataque preventivo de la URSS 1983
Escoltarem ara la que posiblement sigui la cançó més
coneguda de
Polansky y el Ardor que va ser un grup que es va formar a Madrid
l’any 1981, en plena
Movida madrileña. El nom fa referència al director de
cinema
Roman Polanski del que per cert, al
blog us poso una foto que li vaig
fer al
Festival de Cinema d’Eivissa on també veureu a
Narciso Ibáñez Menta i
Silvia Tortosa. Vaig tindre que cambiar-me els billets d’avió amb ell a fi de
que pogues arrivar a temps al
festival ja que el director de cinema havie
perdut el seu avió. Tornem al grup. En la seva curta carrera
Polansky y el
Ardor van publicar un únic àlbum, avui peça de col·lecció.
Polansky y el Ardor
van ser un dels grups punters de la "
movida madrilenya", però el fet
d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que sabien
tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar mai.
Els músics que van gravar el disc eren
Víctor Manuel Muñoz Vázquez veu i
guitarra,
Sebastián Durán Llimes al baix,
Pejo davant de la bateria i
Carlos
Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. L’any 1982 van aconseguir el
primer
premi del
Segon Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la
Diputació Provincial
de Madrid. Gràcies a aquest premi
Polansky y el Ardor van signar un contracte
amb el segell discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc produït per
Paco
Trinidad, ja l'any 1983. En una primera maqueta que van gravar es va incloure
també aquest tema sota el títol "El preventivo", amb arranjaments
molt diferents.
Polansky y el Ardor es van reunir de nou per fer un únic
concert a la
Sala El
Sol de Madrid el dia 2 de juny de l’any 2006. No va haver-hi continuitat. Val a
dir una cosa, pràcticament tots els grups de la
Movida madrileña van ser
repescats per multinacionals ràpidament.
Loquillo y Trogloditas – El ritmo del garaje 1983

A Barcelona sorgeix un moviment centrat en el
rock and roll
i el
rockabilly en el qual destacava gent com
Rebeldes i
Loquillo, paral·lelament al
rock en català.
José María Sanz,
Loquillo, un noi del Clot que
anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de
rock and roll, va
néixer el 21 de desembre de 1960. Quan es va gravar aquest tema en què
col•labora
Alaska,
Los Trogloditas eren
Sabino Méndez,
Ricard Puigdomènech,
Jordi Vila i
Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el propietari del nom, per
això des de 2007
José María Sanz sols utilitza el
Loquillo. Després van tindre
canvis en la formació, anades i vingudes, cosses que passan. El nucli musical
es va centrar en
Jaime Stinus i
Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de
teclista, un bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig
portar, els lleidatans
Adhesivo. Aquest tema que escoltem ara es trobava i
donava títol al primer disc del grup, publicat l’any 1983 per la discogràfica
DRO-Tres Cipreses i encara que va ser reeditat posteriorment per Hispavox,
aquest és una peça de col·leccionisme molt buscada. He de reconèixer que a mi
Loquillo em queia malament i això que he fet concerts amb ell. Un bon dia vaig
organitzar un concert de
Loquillo y Trogloditas a la
discoteca Torn de
l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig

tindre problemes amb
Loquillo que
va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre
que excusar-lo, però sembla ser, segons em va explicar un del grup que
Loquillo
estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitjans i aixó que
durant un temps es va dedicar a criticar a
Sabino Méndez. Quan els crítics realitzem
la cobertura d'un concert sempre procurem ser imparcials, al menys
jo. El problema és que amb els anys coneixes gent del món de l'espectacle,
adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en un concert
vegis les fallades o les coses ben fetes més destacades unes de les altres. Us
puc dir que quan
Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu ajudant
Ignacio em feien arrivar un nou disc de
Loquillo (a la foto amb
Mario Prades i una de les seves ex), sempre em deien que no feia
falta que el publiqués, que m'ho enviaven per la meva col·lecció privada.
Ignasi Martín, amb el que m'uneix una bona amistat, va deixar Hispavox i es va
convertir en executiu de la promotora de concerts
Plastic Produccions.
Nacha Pop – La chica de ayer 1980

Dins de la movida madrilenya comencen a sorgir grups que
mostren qualitat, a més de ganes de divertir-se, com
Los Secretos,
Radio
Futura,
Gabinete Caligari,
La
Unión,
Los Elegantes,
Mermelada,
Mecano,
Hombres G,
Toreros
Muertos i molts altres, però una cançó marca el
pop espanyol dels 80 "La
noia d'ahir" que escoltarem ara. Recordarem a
Un Toc de Rock al cantant,
guitarra i compositor
Antonio Vega i escoltarem la seva millor creació musical.
Una cançó que forma part de la història del r
ock espanyol per mèrits propis i
va ser composada per
Antonio Vega l’any 1977, quan es trobava fent la mili a
Valencia. Considerada com la cançó més representativa del pop español dels
80 i la més important, va ser el gran hit en la carrera de
Nacha Pop, un grup
que es van crear l’any 1978 en desfer-se
Uhu Helicopter i en

aquells moments
Nacha Pop eren
Antonio Vega i el seu cosí
Nacho García Vega a les guitarres i
veu, al costat de
Carlos Brooking al baix i
Ñete enfront de la bateria que em
sembla que ja va morir. En total
Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un
en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007
Nacha Pop
van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i que veient el
deteriorament físic d'
Antonio Vega gairebé resultava patètica.
Antonio Vega va
néixer a Madrid
i va morir a
Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una

cançó
que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 1980 i
que es va gravar en els
estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció
va estar a càrrec de
Teddy Bautista, el que va ser polémic president del
SGAE i
que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a vosaltres a
Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del
SGAE, la auditoria i les
acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, la
veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “
correr el
estupido velo”, inclus des de el govern del país. Tornem a la cançó, ara dues
curiositats, el grup nord-americà G
igolo Aunts va gravar aquest tema, adaptant
la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday” i l’altre es
que a la cançó “La chica de ayer” els
Nacha Pop parlan d’un garito de Madrid
conegut com el
Penta, de veritable nom
Pentagrama, donçs
Johnny Cifuentes, actual
líder dels
Burning, va ser puntxadiscos en aquell mític local de madrileny..
Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992

És clar que mentrestant a Catalunya sorgeix imparable un
moviment anomenat "
rock en català", hereu de la
Ona Laietana que
aglutina grups de diverses tendències musicals amb un sol nexe en comú
la
llengua. A mitjans dels vuitanta apareixen grups com
Detectors,
Duble Buble,
N’Gai N’Gai,
Bocanegra,
Grec,
Octubre,
Dioni Oliver i Melodrama,
TR i uns quans
més, però la posada de llarg va arribar amb
Sau,
Sopa de Cabra,
Sangtraït,
Lax'n'Busto,
Pets,
Umpah Pah,
Tomeu Penya,
Marc Durandeau,
Rock Gaià,
Gra Fort,
D'estranquis,
Sui Generis,
Ocults,
Ja t 'Ho Diré,
Whiskyn's,
Tradivarius,
Ossifar i un grapat més, sent la revàlida el concert del
Palau Sant Jordi que
va batre rècords de convocatòria de públic en recinte tancat, a tot Europa.
Aquesta que escoltem ara, és una de les millors cançons del grup gironí que liderava el cantant
Gerard Quintana, al costat del guitarrista
Josep Thio, tots dos amb una interessant carrera en solitari i proyectes paral·lels que va començar quan el
grup es va desfer l’any 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona
83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos l’any 1992 i que
va representar el seu últim

treball amb el segell de
Salvador Escribà ja que
havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava de cançons rebutjades en el seu
moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a
Un Toc de Rock i que
és un "
peaso cansión". Clar que després de la serie de concerts que
van realitzà per el seu aniversari i l’èxit de convocatòria de públic, no
m’extranyaria que la banda s´ho replantegés i tornés a la carretera. Van
començar dien-se conjunto
Ninyin's Mine Workers Union Band i en els seus
inicis,
Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà, cosa
que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van gravar en
castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho mai.
Sau – Envia’m un àngel 1990
Sau ha estat la millor banda de
pop en català de la nostra
història musical, però la mort de
Carles Sabater (21 de setembre de 1962,
Barcelona - 13 de febrer de 1999, Vilafranca del Penedès) va truncar la carrera
d'aquest duet i avui en dia
Pep Sala segueix la seva trajectòria en solitari.
Tots dos eren bons amics meus i
Pep, compositor de la música de les seves
cançons i part de les lletres, va ser honrat amb si mateix i després de la mort
de
Carles no va voler seguir tot sol un projecte que era de dos. Aquesta és una
de les grans balades en la carrera de
Sau i me la va demanar mitjançant un
correu una amiga oidora del programa i la veritat és que en nou anys que porto
realitzant
Un Toc de Rock i malgrat les moltes vegades que
Sau ha sonat sols
recordo haver-la punxat una vegada i fa un parell o tres de temporades. Si no em falla
la memòria aquest tema, composat per l'amic
Pep Sala, es va incloure en el seu
tercer LP titulat "Quina nit" que van editar l'any 1990, tot i que
s'havia gravat el gener de 1989 en els
estudis Aurha de Barcelona, produït per
John Marter i
Pep Sala. Van intervenir en aquesta gravació
Carles Sabater
(cantant),
Pep Sala (guitarra),
Josep Sánchez (baix),
Ramón Altimir (piano i
teclats) i
Quim "
Benitez"
Vilaplana a la bateria. Aquest disc va ser
el reconeixement per part del públic a la qualitat de
Sau, però el tema que
sona ara va quedar eclipsat per l'èxit de "Boig per
tu".
Sau van realitzar aquell any una memorable gira en què van superar els cent
concerts. És clar que el cim en quant a vendes va arribar amb "El més gran
dels pecadors" que van publicar ja amb la multinacional EMI i tot i que va
ser doble, va aconseguir ser
Disc d'Or, però en
xifres nacionals, és a dir més
de
50.000 còpies. Cal recordar que a Catalunya s'aconsegueix el
disc d'or per
moltíssim menys. Parlan de
Sau no hem d'oblidar ni el concert del
Palau Sant
Jordi, amb
Sopa de Cabra,
Sangtraït i
Els Pets, rècord d'assistència europeu a
un concert en recinte cobert, ni tampoc el que
Sau va realitzar a la
Monumental de Barcelona
i del qual va sortir el doble àlbum “Concert de mitjanit”.
Coses – Els núvols 1978
Coses van ser una de les primeres bandes de
rock en català
de la nostra història musical i can surgir amb la incipient democràcia a sobre
i paral·lament a la
Ona
Laietana.
Coses estaven liderats pel cantant
Ton Rulló (a la foto
feta per
Mario Prades) que posteriorment crearia un altre grup pioner del rock
català
TR i actualment forma part de
Ton
Rulló i la Pegebanda
si bé abans havie militat a
La Rural. Recordo que al seu costat a
Coses hi havia
un bon actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de
caràcter", però no aconsegueixo recordar el seu nom i això que surt
habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per
TV3. En aquesta cançó ens
parlen dels núvols, formes etèries i volàtils que creen imatges en el cel
contínuament i
Coses es pregunten “
Com els déus poden ser tan cruels i fer que
una cosa tan bella desaparegui de seguida”. Aquesta gran cançó que escoltarem
ara a
Un Toc de Rock a carrec del grup català
Coses us la he tret de l'àlbum
"Perquè no s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 1978.
Coses ens parlen de començáments, d’inicis, deixan enrere els somnis i els
nuvols amb les seves formes volatils crean imatges plenes d’esperances que
despareixen de seguida. M'agrada el
riff de guitarra, aquest

punteix que marca
el toc central de la peça. En
Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de
Ton
Rulló (veu i percussió) a
Lluis Masdeu que havia estat bateria dels
Lone Star,
Ramón Llatjós (guitarra),
Josep Pons (pianos),
Miquel Estrada (baix), J
ordi
Fàbregas (guitarres i veu) i em sembla deixar-m'en algú. El productor d'aquest
LP crec recordar que era
Joan Sirvent, però no estic segurs. La veritat és que
conec a
Ton i sempre he admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant
amb las sevas creences. Vui recordar-vos també que
Joan Reig en un dels seus
projectes paral·lels a
Els Pets anomenat
Refugi ha tret un CD amb versions de
clàssics del
pop i
rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD
hi ha una versió de
Coses.
Los Secretos – Ojos de gata 1991

La història d'aquesta cançó que escoltarem ara per acabar
Un
Toc de Rock d’avui és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa
peça
amb dos títuls i rítmes diferents,
tot i que la lletra comença igual, però arriba un moment en què no tenen res a
veure una amb l'altra. La primera que es va publicar la van gravar
Los Secretos
i la segona, amb pocs mesos de diferència,
Joaquín Sabina. Us explico el perquè
de tot això. Els germans
Urquijo van visitar un bon dia a
Sabina i aquest es
trobava en plena fase de composició d'una cançó, estava barallant-se amb la
lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia.
Álvaro i
Enrique li van fer una
sèrie de suggeriments, però
Sabina tenia una idea molt clara

i els va dir que
la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que
reconeixia que era bona i li afegissin el rtimo que volguessin.
Los Secretos
així ho van fer i la lletra comuna és la que
Sabina ja havia creat quan ells
van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de
Los Secretos és molt
més rockera, la de
Sabina ens va arribar a ritme de
valset anglès i titulant-se
"Nos dieron las diez".
Los Secretos tenen un altra gravació
interpretàn aquesta cançó amb
Miguel Ríos, ja sense
Enrique Urquijo Prieto que
va néixer a Madrid el 15 de febrer de 1960 i va ser trobat mort al portal del
número 23 del carrer del Espíritu Santo, al barri de Malasaña de Madrid, al
voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. L'
Ajuntament de la
ciutat ha posat el nom d'
Enrique Urquijo (a la foto) a un carrer al barri de Vicálvaro a
Madrid. Despres de la seva mort
Alvaro es va convertir en líder del grup i ha
seguit treballan amb
Los Secretos i bé. “Ojos de gata” es va incloure
originalment en el LP "Adiós tristeza", editat l’any 1991.
La frase per tancar el programa d'avui és del que va ser
Canceller d'Alemanya, Konrad Adenauer, un dels grans polítics del segle XX que
va manifestar
"El millor polític és el que és capaç de
romandre més
temps assegut”
Conclou per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar-me, us
deixo amb companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, Ara
toco el dos, a reveure.
Apa, ens veiem pel món
Hola Mario,
ResponderEliminarSolo un comentario sobre el grupo Burning. Entre la muerte de Toño y Pepe Risi pasaron 6 años justos, no 10 como dices. Y ya lo dices bien en el comentario, murieron en 1991 y 1997 respectivamente, pero no haces bien la resta, jejejeje.
Un abrazo bien fuerte.
Cristóbal.