Un Toc de Rock 09-02

Avui en el segon programa de la Novena Temporada i el primer que mantenint la línea habirual, faig amb cançons interpretades en llengües peninsulars, realitzarem un recorregut pel rock fet a Espanya a partir dels anys seixanta. Escoltarem a Els 3 Tambors, Coses, Fernando Márquez “El Zurdo”, Asfalto, Burning, Coz, Nacha Pop, Tequila, Sau, Loquillo amb Alaska, Sopa de Cabra i uns quans més que han anat configurant la nostra història musical al llarg dels anys. Per tant ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores a través de les quals sortim a l'aire, anem a començar escoltant un clàsic dels Animals que ens porta “La Leyenda”, els Lone Star. Soc Mario Prades i obro la barraqueta dient allò que ja s’ha convertit en costum

Benvinguts a Un Toc de Rock

Lone Star – Comprensión 1965

Iniciarem el nostre viatge musical d'avui des dels seixanta i escoltant a "La Llegenda", com es coneix actualment en el món musical al grup català Lone Star, considerada la millor banda de rock dels seixanta i part dels setanta a Espanya. La seva qualitat es va confirmar al llarg dels innombrables EP's i singles que van anar publicant-se, però dues cançons són les més representatives de la seva primera época "La casa del sol naixent" i també la que escoltem ara per obrir Un Toc de Rock "Comprensión", casualment les dues són versions d'èxits de The Animals. És clar que en tenen moltes més i molt bones, però les primeres que vénen sempre a la ment són aquestes dues. El títol original de la escoltem avui era "Don’t let mabe misundertood", però aquí vam sers hàbils i el vam cànviar per "Comprensión" que era molt més curt i fàcil de recordar. En aquest EP publicar per EMI l’any 1965, també es recollien "Ocho días" que era de The Beatles, "De día y de noche" versión d'un tema dels The Kinks i "La Playa", una extraordinaria balada de la cantant franceça Marie Laforet. Lone Star a aquella època gloriosa eren Pere Gener, Joan Miró que era de Rocafort de Queral a Tarragona, Enrique López i Rafa de la Vega, la millor formació del grup, però per Lone Star han anat passant músics de qualitat i rellevància com Willy Nabb, Sebastià Sospedra, Álex Sánchez, José María Vilaseca Tapi, Luis Masdeu, Jero Martínez i uns quants més. Pere Gener era un nen prodigi i per les seves qualitats com a pianista va obtenir una beca per estudiar piano a Londres, però allà va descobrir el rock and roll i quan va tornar a Barcelona va abandonar la música clàssica i va formar Lone Star. Es van inflar de gravar EP’s i singles des de principis dels seixanta, però curiosament no van publicar el seu primer LP fins l’any 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment l’àlbum "Lone Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va decidir que era millor que el primer disc gran fossin versions. Finalment van arribar a un acord salomònic "ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies i la resta versions. Però això és una altra història. De fet els seus cinc primers EP’s els van signar como Conjunto Lone Star, també per obra i gracia de la casa de discos. Pere Gener, líder del grup, ha publicat aquest any el seu primer disc en solitari titulat "Boomerang".

Els 3 Tambors – Romanço del fill de vidua

Però a Catalunya també sorgia un moviment musical en llengua vernacla gràcies a la Nova Cançó i a els Setze Jutges i a mitjans de la dècada dels seixanta i de la mà del col·lectiu El Grup de Folk la música en la nostra llengua pren altres camins i sorgeixen grups de pop i rock en català com Els 4 Gats, Xocs, Drums, Picapedrers, Xerracs, Dos + Un, Els Dracs, Corbs i sobre tot Els 3 Tambors. Aquest tema és el millor al costat de "Cançó del noi dels cabells llargs " en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la historia musical. "Romanço del fill de vidua" estava composada per Bob Dylan i el text va ser adaptat al català per el poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que es va publicar en el que ha estat el seu millor EP. De fet Els 3 Tambors sols van gravar dos o tres EP's. Els 3 Tambors per cert no eren tres, eren quatre, els germans Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc que es va editar mitjançant el segell Belter l’any 1966 incluïa la “Cançó del noi dels cabells llargs” que va ser composada per Jordi Batiste quan solsament tenia disset anys. Jordi Batiste més tard va formar part de Màquina!, la millor banda de rock progresiu catalana i de Ia i Batiste (a la foto Mario Prades amb Ia i Batiste a Cambrils). També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan i en solitari. En aquest EP també hi trovabem “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.

Asfalto – Capitán Trueno 1978

A principis dels setanta a les llistes d'èxits espanyoles triomfaven els temes anglosaxons, al costat de duos, trios i solistes, però els grups no per això van desistir en la lluita per promocionar el rock fet en castellà ia Madrid sorgeixen una sèrie de bons grups que van desembocar en l'anomenada "movida madrilenya". Una de les bones bandes que va sorgir a finals dels seixanta van ser Los Tickets que cantaven en anglès. Quan canvien de casa de discos es van trobar amb problemes de registre amb el nom i van decidir canviar-a Asfalto i sorgeix el què considero, al costat de Buirning, les millors bandes espanyoles de rock dels setanta.  La millor formació d'Asfalto va ser la integrada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide (a la foto), però pel grup van passar bons músics, com el recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas, Ado de Castro, Miguel Oñate i tants d'altres. Per cert, van tindre un cantant mallorquí anomenat Ricky que sols va gravar un disca mb Asfalto i va deixar el grup, no podie viure a Madrid, ell enyorava veure el mar. L'any 1978 Asfalto van debutar amb el nou segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que portava el seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema que escoltem ara, a l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com "Rocinante", "Días de escuela" i “Capitán Trueno” que es la que escoltan ara i que va ser el seu primer single i també el primer disc que va editar Chapa Records. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio Castejón dels antics membres, va gravar el primer directe de la història d’Asfalto, el doble “Al fin vivos”. Jo era el delegat de ventes i promoció a Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto a finals del anys vuitanta, quan en el segell teniem grups com Asfalto, Topo, Vade Retro, Piñón Fijo, Jerusalem, Tela Marinera i altres. 

Burning – Una noche sin ti 1984

Com us deia abans, junt als Asfalto hi ha que destacar la labor dels Burning per aconseguir que el rock espanyol obtingués l'aplaudiment popular i ara recordarem també a Burning a Un Toc de Rock. Al programa hem escoltan en diverses ocasions aquesta cançó, pero sempre eren versions o col·laboracions del grup amb altres artistes, avui anem a escoltar la versió originals dels Burning, una de les millors bandes del rock espanyol de tots els temps i pioners fent que es venguessin discs en castellà, quan el que imperava era l'anglès. Jo sempre he dit que Burning i Asfalto son les millors bandes espanyoles dels anys setanta i part dels vuitanta. Avui en dia a Burning només queda Johnny Cifuentes (a la foto) de la formació original. Enrere han quedat gent mítica del rock espanyol com Toño Martín cantant que va deixar el grup l’any 1983 i va morir el 1991; Pepe Risi, guitarra, mort l’any 1997, Quique Pérez al baix, els va abandonar el 1979 i  Tito a la bateria que s'en va anar a l’any 1976. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño Martín (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Aquesta cançó que ara escoltem a Un Toc de Rock es va utilitzar com a títol per al disc homenatge a Pepe Risi i en el qual participava l'elit del rock espanyol, pero la peça estava continguda originalment en el LP "Noches de rock and roll" del l’any 1984 que es va reeditar en CD ja el 1992 i es va tornar a incloure en el seu disc en directe “Desnudo en el Joy”, recull d’un dels concerts que Burning va realitzar durant la gira "Dulces dieciseis" que va ser acústica. En el doble CD es va recollir el concert que Burning van donar a la sala Joy Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006. 

Tequila – Rock & Roll en la plaza del pueblo

Una altra de les joves bandes sorgides en els setanta i que van aconseguir entrar a les pàgines de la història del rock espanyol van ser Tequila que es van inflar de vendre discos gracies a cançons com aquesta. Tequila es van formar l'any 1975 i l'integraven els argentins Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (cantant), al costat dels espanyols Julián Infante (guitarra), Felipe Lipe (baix) i Manolo Iglesias (bateria). Quan Felipe els va deixar el seu lloc seria ocupat per Álex de la Nuez que veia dels Zombies. Tequila va ser una de les bandes mítiques del rock espanyol dels 70 i encara que a mi particularment mai em van entusiasmar, reconec que van tindre un paper important en el resurgir del rock fet en espanyol quan aquí prácticament tot eren solistes, duets o grups i molts d’ells cantaven en angles. Van ser una de les llavors de les que va brollar la "movida madrilenya". Tequila es va dissoldre l’any 1982, una de les causes van ser les constants discussions entre els seus membres que tenien problemes de drogoaddicció, gairebé tots ells a l'heroïna. Ariel Rot i Julian Infante tornarien a ajuntar-se en els 90 per formar Los Rodríguez, grup amb Andrés Calamaro com a cantant, mentre que Alejo Stivel aconseguiria una bona carrera com a productor discogràfic, havent treballat amb Joaquín Sabina, La Oreja de Van Gogh, M-Clan i molts altres. Manolo Iglesias va morir l'any 1994 i Julián Infante el 2000, tots dos víctimes de la sida. El tema que us he seleccionador avui i que està sonant a Un Toc de Rock, es trobava en el seu primer àlbum "Matrícula de honor" que es va publicar el 1978. L'any 2008 Tequila es va tornar a posar en marxa, encara que només Alejo Stivel i Ariel Rot queden de la formació original. Es complementen amb Josu García, Mac Hernández, Daniel Griffin i Mauro Mieta.

Coz – Las chicas son guerreras 1981

Va començar a sorgir paral·lelament a la movida madrilenya, tot un moviment al voltant del rock dur, el heavy metal, que va ser liderat per Barón Rojo i en el qual hem de destacar també grups com Santa que comptava amb l'extraordinària veu de Azuzena Martín Dorado, una bona amiga que ja va morir, Goliath, Obús, Panzer, Los Tigres, Manzano, Ángeles del Infierno, Bruque, Niágara, Sangtraït, Salvador Domínguez, Zenith, Banzai, Amaro  i tants altres. Ara escoltarem a Coz que era el grup dels germans De Castro, amb Tony Urbano al baix, un bon amic que va morir el passat mes d'agost i Ramiro a la bateria, aquest dos eren de Tarragona. Feien un rock dur, amb canya, van fitxar per la multinacional CBS i aquí van començar els problemes. Abans el grup es va reestructurar ja que Ramiro s’en va anar a Leño i van quedar els germans De Castro al costat de Tony Urbano (a la foto amb Mario Prades) al baix i que va morir fa poques setmanes, i Paco García, ex Eva Rock, a la bateria. Després de diversos canvis més va arribar el moment d'entrar en l'estudi per gravar un LP i quina és la sorpresa d'Armando i Carlos De Castro quan la companyia els presenta temes per a ells molt més lleugers i edulcorats que els que interpreten habitualment, aixó si cançons molt més comercials. Els germans De Castro sols van participà en la grabación del single “Más sexi!!” i s’en van anar per crear Barón Rojo, Tony va fotre el camp cap a Leño al costat de Ramiro i Rosendo, i així, amb el grup ja controlat per la casa de discos, amb nous membres i sense rebels en la formació, obedients i acatant ordres, es va publicar "Las chicas son guerreras" que és un bon tema, però excessivament comercial i allunyat del heavy rock que  Coz interpretaven. Aquell àlbum portava el nom de la cançó per títol i es va publicar l’any 1981. L'any 1982, produïts per Vicente "Mariscal" Romero, graven a Londres "Duro", també per CBS. No té èxit i poc després, obtenen la carta de llibertat. L’any 1984, Coz va muntar el seu propi segell discogràfic, Cable Records, i publiquen "Romper la red" una clara alegoria al seu anterior segell i que tot i rebre bones crítiques, no els va tornar la popularitat. Avui es recorda perfectament a Barón Rojo, però pocs recorden a Coz, excepte per aquest tema. La formación que va gravar aquest disc eren Cutu de la Puente, Juan Márquez, Tony de Juan i Eduardo Pinilla i aquesta cançó va estar composada per Juan Márquez. Amb els germans De Castro, com us deia, sols es va gravar “Más sexi!” que era de l’any 1979. Al 2006 i quan Juan Márquez va tornar dels Estats Unit on trevallaba a la Sony, va reestructura el grupo i Coz van tornar a la carretera. L’any 2008 van gravar el disc “Revuelta” i la banda eren Juan Márquez (baix i cantant), Enrique Ballesteros (bateria), Miguel Ángel López Escámez (guitarra solista) que havie tocata amb Panzer i Harakiri i finalment Antonio G. Tejada (guitarra) i van comptar amb les col·laboracions de Juan Olmos (teclat i veu) i Javier Mira (guitarra).

Fernando Márquez El Zurdo – Para ti 1995

És un dels noms històrics de la movida madrilenya, referència quan parlem d'aquella època gloriosa per al rock espanyol. Fernando Márquez Chinchilla va néixer a Madrid el 18 de desembre de 1957, cantant, compositor, escriptor, dibuixant, editor i considerat un pensador, va ser anomenat "El Zurdo". Es va donar a conèixer precisament en la seva faceta de dibuixant de fanzines i al fet de dibuixar amb la mà esquerra va ser el que li va valer el sobrenom. Va ser el fundador de Kaka de Luxe que va començar com fanzine i es va convertir en un grup punk, on trobàvem també a Carlos Berlanga, Alaska, Nacho Canut, Manolo Campoamor, Pablo Martínez i Enrique Serra. De Kaka de Luxe van sorgir noms claus de la moguda com Alaska y Pegamoides i Ràdio Futura. Quan Fernando Márquez deixa Kaka de Luxe va crear Paraíso, un altre nom mític de la moguda i la cançó "Para tí" que escoltem ara, composada per Fernando, és avui en dia tot un himne. Més tard va seguir fent història i va sorgir La Mode. Problemes respiratoris el van allunyar dels escenaris, però retornà amb Pop Decó al costat de Teo Cardalda i posteriorment sorgeix Proyecto Bronwyn. Tot això sense deixar d'escriure llibres. La seva etapa en solitari és possiblement la més anodina i en ella destaca el CD "Para tí..." que va publicar Barsa Promocions l'any 1995, el segell propietat del meu amic Mikel Barsa, encara que en algunes fonts equivocades per descomptat, afirmen que va ser editat pel segell Lollipop i com mostra al blog us poso el CD en el què va reversionà temes de totes les seves etapes musicals i aquesta cançó que escoltem ara. En la gravació van col·laborar Eddy McLean i la seva Orquestra, Joe Borsani, Divina Comedia, La Honorable Sociedad, Cafè Teatro i Antonio Zancajo i les seves 5 guitarres. La producció va ser del recordat Joe Borsani, un argentí establert a Madrid i que va ser assassinat el juny de 2003. Per cert, en aquest CD hi ha un error en la cançó en la qual intervé Eddy McLean, s'han equivocat, anuncien en els títuls de crèdit que col·labora a "A por todas", però ho fa en “Credo”.

Diverses etapes de Fernando Marquez "El Zurdo"

Polansky y el Ardor – Ataque preventivo de la URSS 1983

Escoltarem ara la que posiblement sigui la cançó més coneguda de Polansky y el Ardor que va ser un grup que es va formar a Madrid l’any 1981, en plena Movida madrileña. El nom fa referència al director de cinema Roman Polanski del que per cert, al blog us poso una foto que li vaig fer al Festival de Cinema d’Eivissa on també veureu a Narciso Ibáñez Menta i Silvia Tortosa. Vaig tindre que cambiar-me els billets d’avió amb ell a fi de que pogues arrivar a temps al festival ja que el director de cinema havie perdut el seu avió. Tornem al grup. En la seva curta carrera Polansky y el Ardor van publicar un únic àlbum, avui peça de col·lecció. Polansky y el Ardor van ser un dels grups punters de la "movida madrilenya", però el fet d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que sabien tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar mai. Els músics que van gravar el disc eren Víctor Manuel Muñoz Vázquez veu i guitarra, Sebastián Durán Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. L’any 1982 van aconseguir el primer premi del Segon Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la Diputació Provincial de Madrid. Gràcies a aquest premi Polansky y el Ardor van signar un contracte amb el segell discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc produït per Paco Trinidad, ja l'any 1983. En una primera maqueta que van gravar es va incloure també aquest tema sota el títol "El preventivo", amb arranjaments molt diferents. Polansky y el Ardor es van reunir de nou per fer un únic concert a la Sala El Sol de Madrid el dia 2 de juny de l’any 2006. No va haver-hi continuitat. Val a dir una cosa, pràcticament tots els grups de la Movida madrileña van ser repescats per multinacionals ràpidament.

Loquillo y Trogloditas – El ritmo del garaje 1983

A Barcelona sorgeix un moviment centrat en el rock and roll i el rockabilly en el qual destacava gent com Rebeldes i Loquillo, paral·lelament al rock en català. José María Sanz, Loquillo, un noi del Clot que anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de rock and roll, va néixer el 21 de desembre de 1960. Quan es va gravar aquest tema en què col•labora Alaska, Los Trogloditas eren Sabino Méndez, Ricard Puigdomènech, Jordi Vila i Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el propietari del nom, per això des de 2007 José María Sanz sols utilitza el Loquillo. Després van tindre canvis en la formació, anades i vingudes, cosses que passan. El nucli musical es va centrar en Jaime Stinus i Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de teclista, un bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig portar, els lleidatans Adhesivo. Aquest tema que escoltem ara es trobava i donava títol al primer disc del grup, publicat l’any 1983 per la discogràfica DRO-Tres Cipreses i encara que va ser reeditat posteriorment per Hispavox, aquest és una peça de col·leccionisme molt buscada. He de reconèixer que a mi Loquillo em queia malament i això que he fet concerts amb ell. Un bon dia vaig organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser, segons em va explicar un del grup que Loquillo estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitjans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Quan els crítics realitzem la cobertura d'un concert sempre procurem ser imparcials, al menys jo. El problema és que amb els anys coneixes gent del món de l'espectacle, adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en un concert vegis les fallades o les coses ben fetes més destacades unes de les altres. Us puc dir que quan Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu ajudant Ignacio em feien arrivar un nou disc de Loquillo (a la foto amb Mario Prades i una de les seves ex), sempre em deien que no feia falta que el publiqués, que m'ho enviaven per la meva col·lecció privada. Ignasi Martín, amb el que m'uneix una bona amistat, va deixar Hispavox i es va convertir en executiu de la promotora de concerts Plastic Produccions.

Nacha Pop – La chica de ayer 1980

Dins de la movida madrilenya comencen a sorgir grups que mostren qualitat, a més de ganes de divertir-se, com Los Secretos, Radio Futura, Gabinete Caligari, La Unión, Los Elegantes, Mermelada, Mecano, Hombres G, Toreros Muertos i molts altres, però una cançó marca el pop espanyol dels 80 "La noia d'ahir" que escoltarem ara. Recordarem a Un Toc de Rock al cantant, guitarra i compositor Antonio Vega i escoltarem la seva millor creació musical. Una cançó que forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser composada per Antonio Vega l’any 1977, quan es trobava fent la mili a Valencia. Considerada com la cançó més representativa del pop español dels 80 i la més important, va ser el gran hit en la carrera de Nacha Pop, un grup que es van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en aquells moments Nacha Pop eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica. Antonio Vega va néixer a Madrid  i va morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 1980 i que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic president del SGAE i que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a vosaltres a Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la auditoria i les acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “correr el estupido velo”, inclus des de el govern del país. Tornem a la cançó, ara dues curiositats, el grup nord-americà Gigolo Aunts va gravar aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday” i l’altre es que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlan d’un garito de Madrid conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes, actual líder dels Burning, va ser puntxadiscos en aquell mític local de madrileny..

Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992

És clar que mentrestant a Catalunya sorgeix imparable un moviment anomenat "rock en català", hereu de la Ona Laietana que aglutina grups de diverses tendències musicals amb un sol nexe en comú la llengua. A mitjans dels vuitanta apareixen grups com Detectors, Duble Buble, N’Gai N’Gai, Bocanegra, Grec, Octubre, Dioni Oliver i Melodrama, TR i uns quans més, però la posada de llarg va arribar amb Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax'n'Busto, Pets, Umpah Pah, Tomeu Penya, Marc Durandeau, Rock Gaià, Gra Fort, D'estranquis, Sui Generis, Ocults, Ja t 'Ho Diré, Whiskyn's, Tradivarius, Ossifar i un grapat més, sent la revàlida el concert del Palau Sant Jordi que va batre rècords de convocatòria de públic en recinte tancat, a tot Europa. Aquesta que escoltem ara, és una de les millors cançons del grup gironí que liderava el cantant Gerard Quintana, al costat del guitarrista Josep Thio, tots dos amb una interessant carrera en solitari i proyectes paral·lels que va començar quan el grup es va desfer l’any 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87. Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos l’any 1992 i que va representar el seu últim treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que sona avui a Un Toc de Rock i que és un "peaso cansión". Clar que després de la serie de concerts que van realitzà per el seu aniversari i l’èxit de convocatòria de públic, no m’extranyaria que la banda s´ho replantegés i tornés a la carretera. Van començar dien-se conjunto Ninyin's Mine Workers Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà, cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van gravar en castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho mai.

Sau – Envia’m un àngel 1990

Sau ha estat la millor banda de pop en català de la nostra història musical, però la mort de Carles Sabater (21 de setembre de 1962, Barcelona - 13 de febrer de 1999, Vilafranca del Penedès) va truncar la carrera d'aquest duet i avui en dia Pep Sala segueix la seva trajectòria en solitari. Tots dos eren bons amics meus i Pep, compositor de la música de les seves cançons i part de les lletres, va ser honrat amb si mateix i després de la mort de Carles no va voler seguir tot sol un projecte que era de dos. Aquesta és una de les grans balades en la carrera de Sau i me la va demanar mitjançant un correu una amiga oidora del programa i la veritat és que en nou anys que porto realitzant Un Toc de Rock i malgrat les moltes vegades que Sau ha sonat sols recordo haver-la punxat una vegada i fa un parell o tres de temporades. Si no em falla la memòria aquest tema, composat per l'amic Pep Sala, es va incloure en el seu tercer LP titulat "Quina nit" que van editar l'any 1990, tot i que s'havia gravat el gener de 1989 en els estudis Aurha de Barcelona, produït per John Marter i Pep Sala. Van intervenir en aquesta gravació Carles Sabater (cantant), Pep Sala (guitarra), Josep Sánchez (baix), Ramón Altimir (piano i teclats) i Quim "Benitez" Vilaplana a la bateria. Aquest disc va ser el reconeixement per part del públic a la qualitat de Sau, però el tema que sona ara va quedar eclipsat per l'èxit de "Boig per tu". Sau van realitzar aquell any una memorable gira en què van superar els cent concerts. És clar que el cim en quant a vendes va arribar amb "El més gran dels pecadors" que van publicar ja amb la multinacional EMI i tot i que va ser doble, va aconseguir ser Disc d'Or, però en xifres nacionals, és a dir més de 50.000 còpies. Cal recordar que a Catalunya s'aconsegueix el disc d'or per moltíssim menys. Parlan de Sau no hem d'oblidar ni el concert del Palau Sant Jordi, amb Sopa de Cabra, Sangtraït i Els Pets, rècord d'assistència europeu a un concert en recinte cobert, ni tampoc el que Sau va realitzar a la Monumental de Barcelona i del qual va sortir el doble àlbum “Concert de mitjanit”.

Coses – Els núvols 1978

Coses van ser una de les primeres bandes de rock en català de la nostra història musical i can surgir amb la incipient democràcia a sobre i paral·lament a la Ona Laietana. Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló (a la foto feta per Mario Prades) que posteriorment crearia un altre grup pioner del rock català TR i actualment forma part de Ton  Rulló i la Pegebanda si bé abans havie militat a La Rural. Recordo que al seu costat a Coses hi havia un bon actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de caràcter", però no aconsegueixo recordar el seu nom i això que surt habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per TV3.  En aquesta cançó ens parlen dels núvols, formes etèries i volàtils que creen imatges en el cel contínuament i Coses es pregunten “Com els déus poden ser tan cruels i fer que una cosa tan bella desaparegui de seguida”. Aquesta gran cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock a carrec del grup català Coses us la he tret de l'àlbum "Perquè no s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 1978. Coses ens parlen de començáments, d’inicis, deixan enrere els somnis i els nuvols amb les seves formes volatils crean imatges plenes d’esperances que despareixen de seguida. M'agrada el riff de guitarra, aquestpunteix que marca el toc central de la peça. En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió) a Lluis Masdeu que havia estat bateria dels Lone Star, Ramón Llatjós (guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas (guitarres i veu) i em sembla deixar-m'en algú. El productor d'aquest LP crec recordar que era Joan Sirvent, però no estic segurs. La veritat és que conec a Ton i sempre he admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb las sevas creences. Vui recordar-vos també que Joan Reig en un dels seus projectes paral·lels a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una versió de Coses.

Los Secretos – Ojos de gata 1991

La història d'aquesta cançó que escoltarem ara per acabar Un Toc de Rock d’avui és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa peça  amb dos títuls i rítmes diferents, tot i que la lletra comença igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera que es va publicar la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li afegissin el rtimo que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera, la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Los Secretos tenen un altra gravació interpretàn aquesta cançó amb Miguel Ríos, ja sense Enrique Urquijo Prieto que va néixer a Madrid el 15 de febrer de 1960 i va ser trobat mort al portal del número 23 del carrer del Espíritu Santo, al barri de Malasaña de Madrid, al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. L'Ajuntament de la ciutat ha posat el nom d'Enrique Urquijo (a la foto) a un carrer al barri de Vicálvaro a Madrid. Despres de la seva mort Alvaro es va convertir en líder del grup i ha seguit treballan amb Los Secretos i bé. “Ojos de gata” es va incloure originalment en el LP "Adiós tristeza", editat l’any 1991.

La frase per tancar el programa d'avui és del que va ser Canceller d'Alemanya, Konrad Adenauer, un dels grans polítics del segle XX que va manifestar

"El millor polític és el que és capaç de
romandre més temps assegut”

Conclou per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar-me, us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, Ara toco el dos, a reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)