Avui a Un Toc de Rock tornarem a parlar de la movida madrilenya i
escoltarem a grups com Los Elegantes i Mermelada. De les seves cendres sorgiria
més tard la J. Teixi
Band, però també sonaran Miguel Ríos, Rebeldes, Ramoncín, el galàctic Jaume
Sisa, Josep Thió i Revolver, a més del colombià Juanes i els méxicans Camila,
sense oblidar a Sabina que ens portarà a un cinema de barri d'aquells que
realitzaven "sessió contínua". El nostre viatge serà un recorregut
pel passat musical fins arribar al present. Per tot aixó ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores a través de les quals sortim a les ones, começarem el
programa amb Rubi y Los Casinos que ens parlaran de la noia que tenia un nuvi
que toca la batería. Jo soc Mario Prades i ara obriré la barraqueta dient com
ja es costum
Benvinguts a Un Toc de Rock
Rubi y Los Casinos – Yo tenía un novio (que tocaba en un
conjunto beat) 1981
José Luis Borsani Selva, músic, productor, compositor,
cantant i actor, va néixer el 1945
a Florencio Varela, població argentina propera a Buenos
Aires. Va començar component cançons per Palito Ortega i format part del grup
Los Tíos Queridos que es van donar a coneixer amb la cançó “Voy a pintar las
paredes con tu nombre” que a España va ser un éxito de Los Mismos, però que era
una composición de Joe Borsani. Casat amb la cantant Maria Teresa Campilongo,
tots dos ja a Espanya van crear Rubi y Los Casinos amb un gran hit "Yo
tenía un novio (que tocaba en un conjunto beat)" que escoltem ara i que va
estar composada per ell. Aquest tema va ser la cara A del primer single que van
publicar, el seu disc de debut, editat per Mercury l'any 1981 amb “En cualquier
rincón” a l’altre costat. Dins de la
movida madrilenya Rubi y Los Casinos van ser un grup
important i aquesta cançó forma part de la història del 
pop espanyol. Per cert
María Teresa Campilongo, veritable nóm de Rubi, va néixer al barri de Flores, a
Buenos Aires. A Rubi y Los Casinos també trobavem als argentins Ciro Fogliatta que havia estat,
teclista del grup Los Gatos i Tito Larregui com guitarra, junt a Antonio Melgar
a la bateria i Antonio de la
Vega. La veritat és que el grup no va resistir l'èxit
obtingut i quan l'any 1982 va gravar el seu primer LP “Quiero bailar contigo”
que va estar produït per Julian Ruiz, de la primitiva formació només quedava
Rubi que es pot dir anava ja en solitari..Ara acompanyan-la a la gravación van
estar Nacho Cano (Mecano), Carlos Berlanga (Alaska y Dinarama, Kaka de Lux),
Bernardo Bonezzi 
(Zombies), Joe Borsani, Ariel Rot o Nacho Canut (Alaska y
Dinarama, Kaka de Lux). El disc va ser un fracàs en vendes malgrat la seva
indubtable qualitat. Encara publicaria un segon àlbum, l'any 1983 que es va
titular “Todas fueron buenas chicas” en el qual van incloure unes quantes
versions, temes de Diana Ross & The Supremes, Cole Porter, Brenda Lee, etc
i van tornar a incloure “Yo tenía un novio (que tocaba en un conjunto beat”. Va
ser un altre fracas. Va tornar a gravar l’any 1987 i ja no tornaria a treure un
altre disc fins 2008. Per la seeva part, val a dir que Joe Borsani era una
excel·lent persona que em va presentar un amic comú Mikel Barsa que va publicar
mitjançant el seu segell el disc del 1987. Va morir a la seva casa madrilenya
del barri La Latina,
el 8 de juny de 2003. Va ser trobat pel seu germà amb signes evidents de
violència i es va jutjar que havia estat assassinat. Els agents que es van
desplaçar al lloc van comprovar que Borsani tenia una samarreta enrotllada al
coll i que el pis "estava regirat". 
Los Elegantes – Chicas y dinero 1985
Zombies va ser una de les bandes més carismàtiques de la movida madrilenya que es va
dissoldre després d'haver publicat dos àlbums, llavors els guitarristes Juanma
del Olmo i Juan Ignacio de Miguel, conegut com "el Chicarrón" van crear
Los Elegantes, una banda molt més propera al rock amb aires mod, al costat del
bateria Emilio López i el baixista Jose Luis, comptant amb el suport de Javier
Teixidor que en aquell moment militava en Mermelada, van gravar la seva primera
maqueta amb dues cançons "Nada" i "No charles más" en les
quals Javier va col·laborar tocant el baix y.que posteriorment van ser incloses
en un recopilatori titulat "Viva el rollo" que va publicar Chapa
Discos, un subsegell de la companyia Zafiro, de recent creació. També es van
publicar en format single a través d'una companyia independent, era 1980, un
any en què es van produir canvis i van entrar José Luis de la Peña que venia de Glutamato 
Ye-Yé i el baterista Carlos Hens. Després d'haver publicat un segon single a l'any
1982 tornen ha haver-hi canvis, el cantant se'n va, entra Emilio López i passen a
ser quatre, encara amb el seu nou maxi single i un LP, van ser crucificats pels
seus seguidors en incloure caixes de ritme. Van tornar a donar un gir a la seva
carrera amb el tercer àlbum "Los gatos de mi barrio" que va ser
produït per Elliot Murphy i es va publicar l'any 1987. El seu últim disc,
"A fuego lento", va sortir el 1991 amb el baixista Amando Cifuentes
(ex Desperados) substituint a José Luis de la Peña. Aquest tema que
es va publicar en single estava inclòs en el seu segon LP "Paso a
paso", publicat l'any 1985. Los Elegantes es van desfer a la fi dels 90 i
Juanma del Olmo lidera actualment el grup Greenwich Village i altres bandes com Sticky Fingers.
Mermelada – Coge el tren 1979
Van començar dient-se Mermelada de Lentejas i el grup estave
integrat per Javier Teixidor (guitarra i líder), Daniel Montemayor (baix),
Antonio Iens (bateria) i Javier Encinas que després marxaria amb Mamá i més
tard tocaria amb Desperados, al saxo tenor. Amb el nom de Mermelada de Lentejas
van debutar l’any 1978, treient un single editat per Chapa Discos, un subsegell
de Zafiro per difondre la música espanyola i els nous grups i que incloïa els
temes "Dame la botella" i "Marta", dues cançons composades
per el mateix Javier Teixidor. L'any 1979 redueixen el seu nom ja a Mermelada i
es publica "Coge el tren" que escoltarem ara, una de les seves
millors cançons i que també va donar títol al primer LP del grup. A mitjans
dels 80 comencen els canvis de components dins de la formació de Mermelada i
finalment l’any 1988 és desfan i Javier Teixidor, al costat de Montemayor i
Melgar, decideixen funcionar a partir d'aquest moment sota el nom de La J. Teixi Band que per
cert, van posar la música a un anunci de televisió l’any 2005 que anem a
escoltar ara a Un Toc de Rock.
J. Teixi
Band – Psychedellic Sally 2005
Ara i ja que hem parlat de Los Elegantes i Mermelada i els
hem escoltat, us diré que de les restes dels dos grups sorgeix la J. Teixi Band. Aquesta
cançó que escoltem ara és amb tota seguretat la més popular a la carrera de
la J. Teixi Band, encara que jo m'atreviria a dir sense objeccions que no és la
millor, ni de lluny, en la seva llarga carrera musical. Però l'avantatge del
"Psychedellic Sally" és que va ser utilitzada com a banda sonora d'un
anunci de Coca-Cola i allò la va ficar en totes les llars espanyoles. De fet va
ser una de les cançons de l'estiu de l'any 2005. Es va incloure en l'àlbum
"New cròniques" i el single va arribar al lloc cinc a la llista de
vendes d'AFYVE, 
llista oficial de la indústria fonogràfica, molt més fidedigna
que les llistes de les emissores, per descomptat, però també manipulable,
d'això que quedi constància i un dia d'aquests que m'aixequi amb mala llet i
amb el peu esquerre, us explicaré com es fa des de les discogràfiques. La J. Teixi Band la formaven
Javier Teixidor (guitarra), Daniel Montemayor (baix), Emilio Galiacho (teclats)
i Antonio Melgar (bateria), pero actualmente i després de
camvis, el batería és Carlos Hens. Es van crear l'any 1997 i des de llavors han
tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants, encara que
una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair encara
que no representin altes xifres de venda ni una difusió massiva, però d'aquesta
manera ells poden fer el que els agrada, bon rock i R & B. Van debutar amb
"Blues Casino" (1998). Per cert, la J. Teixi Band te nou disc
al mercat des del 2013, es titula "Grandes huesos negros" i ja hem
escoltat alguna cançó aquí al programa.
Los Rebeldes – Mi generación 1988
Aquesta cançó és una de les més importants dins de la
carrera de Los Rebeldes, una de les millors bandes de rock and roll del país i
es va incloure en l'àlbum "Más allá del bien y del mal" que publicat
per EPIC un subsegell de CBS, es va editar l'any 1988. la veritat és que el
tema va quedar en el seu moment bastant eclipsat per altres peces del disc, com
"Mediterráneo", "Bajo la luz de la luna" o "Un español
en Nueva York". Val a dir que aquest és possiblement el millor àlbum
en la carrera del grup barceloní Los Rebeldes. Per cert, Carlos Segarra, el seu
líder i cantant, és de Sants. Quan es van crear l’any 1979, Los Rebeldes tan
sols eren Carlos Segarra, Aurelio Morata i Moisés Sorolla. Aurelio Morata els
va deixar després del primer disc per crear Aurelio y Los Vagabundos, un altre
bona banda de rock and roll, si be després ha tornat a treballar amb ells i
crec que en el disc en directe "Noches de luz, días de gas" que es va 
gravar el dia 28 de març de l’any 2009 a la sala Luz de Gas de Barcelona que
dirigeix el meu amic Fede Sardà i el seu fill, donç en aquest disc en directe,
a part de tocar, també va ser el productor. Jo recordo que quan vaig organitzar
la segona edició de la
Fira Internacional del Disc i Cinema de Col·leccionista de
Tortosa, els lliuravem una placa homenatge pel seu treball a favor de rock and
roll a Espanya. Ells havien actuat el dia anterior a València de tornada farien
una parada a Tortosa per recollir la placa, però van tenir problemes a la
carretera quan tornaven i no van poder passar a recollir-la i l'Ajuntament se
la va remetre per correu.
Ramoncín – La chica de la puerta 16 1984/1990
L’any 1990 el cantant, actor, compositor i tertulià Ramoncín va publicar a través del segell EMI un
doble LP en directe titulat "Al límite: Vivo y salvaje" en el qual va incloure
aquesta cançó que inicialment formava part, en la versió d'estudi, de l'àlbum
"Ramoncinco" de l'any 1984. Escoltareu com ens presenta ell mateix la
cançó i si més no, resulta molt curiós. En aquest doble disc en directe i la
gira, entre els músics amb què va comptar José Ramón Julio Márquez Martínez,
conegut artísticament com Ramoncín, nascut a Madrid el 25 de novembre de 1955,
es trobava el guitarra de la
Pobla de Massaluca, a Tarragona, Max Sunyer un dels grans
guitarristes catalans que va formar part de grups histórics com els Kroner’s,
Iceberg o Pegasus. Ramoncín va ser membre de la junta directiva de la Societat General
d'Autors i Editors, l'SGAE i sent un fervent lluitador contra la
pirateria,
però després va dimitir per discrepàncies amb Teddy Baustista i la seva cohort.
També va ser un opositor d'Operación Triunfo, criticant durament el fet que el
programa es dedicava a crear cantants d'orquestres, cosa de la que jo sempre he opinat el mateix, però posteriorment va passar a formar part del jurat. La veritat és
que jo conec a Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt i crec que està
molt lluny de la imatge punk de "Rei del Pollastre Fregit" dels seus
inicis i que Ramón és un home molt preocupat pel seu entorn i les coses que
passen. Un dia en una entrevista vam parlar dels seus començaments i em va
explicar que havia treballat com a venedor en una botiga de mobles i va haver
de demostrar-li a una clienta la solidesa d'un armari, però això és una altra
història. Per cert, Ramón deu haver fet un pacte amb el dimoni per que per ell
sembla que no passin els anys i aixó que en té pràcticament 59.
Jaume Sisa – L’home dibuixat 1968
És clar que a Catalunya es gestava la que es va denominar Ona Laietana, sorgida de la fusió o mestissatge dels cantautors de la Nova Cançó, músics de folk o els músics de pop-rock i al voltant de l'antiga sala Zeleste del carrer Platería, al costat de la Via Laietana. Aquest que sona ara és Jaume Sisa,
nascut a Barcelona el 24 de setembre de 1948. És el nostre cantautor més
galàctic i aquest tema que escoltarem ara van ser la cara A del seu primer
single, tot un document sonor. Va ser publicat pel segell Edelton Hi-Fi l’any
1968 i possiblement, al costat de "Quansavol nit pot sortir el sol",
siguin els seus millors discos. Jaume Sisa pertanyia al col·lectiu el Grup del
folk, però també va cantar, poc temps, aixó si, en la Orquesta Plateria
fent-se dir Ricardo Solfa. Aquest nom el recuperaria després, quan va començar
a fer rucades per un tub,volent demostrar tot lo galàctic que era i afirmant
que no coneixia a Jaume Sisa de res i marxant-se
cap a Madrid per cantar en
castellà. Més tard va tornar a recuperar el Sisa i ara ja no sabem qui és, si
Sisa o Solfa. Després de haver publicat aquest single s'uneix al Cachas, Pau
Riba i Albert Batista i editen un EP titulat "Miniatura". La veritat
és que Sisa, tot i ser una icona musical per els postmoderns de Catalunya i un
referent per a les noves generacions del rock en català, excepte
"Quansavol nit pot sortir el sol" les seves xifres de vendes sempre
han estat més aviat minses i els seus concerts no és que siguin precisament
multitudinaris, ni tan sols els gratuïts. Recordo un d’aquests recitals-concert
que Jaume Sisa va fer a la Plaça
del Rei, a Tarragona, ja fa uns quans anys i on, tot i ser gratuït i estar
inclos dins de les festes majors de Tarragona, a la plaça del Rei i amb un fons
urbà idílic, érem poc més de quatre gats.
Juanes – La camisa negra
Cantant, compositor, arranjador i guitarrista colombià,
Juanes, de nom real Juan Esteban Aristizábal Vásquez, va néixer el 9 d'agost de
1972 a
Medellín. Va començar com a cantant a un grup de rock del seu pais que es feien
dir Ekhymosis, amb els que va gravar cinc àlbums. Al llarg de la seva carrera
musical ha venut més de 15 milions de còpies a tot el món dels seus quatre
primers àlbums, però el tema "La camisa negra" que escoltem ara, és
la seva cançó més representativa, escrita per Juanes i Octavio Mesa, la peça va
ser número 1 en diversos països d'Amèrica Llatina i es va publicar com a tercer
single al setembre de l’any 2004, dins del LP "Mi sangre", un àlbum
de Juanes que ell sol va superar els 4 milions de còpies venudes. De fet va ser
número 1 en 43 paissos a reu 
del món. És clar que amb "La vida... es un
ratico" va superar els 6 milions. Avui Juanes sona a Un Toc de Rock. El
ritme de la cançó es una barrega entre un estil folkclóric conegut com música
de carrilera i pop. Us explicaré una curiositat sobre aquesta cançó de Juanes
que escoltem ara a Un Toc de Rock. A Itàlia es va associar alló de "Camisa
negra" amb l'uniforme feixista de la gent de Mussolini i això va portar
problemes en molts clubs nocturns i associacions de tendència neonazi on
s’escoltava la peça i en els què s'arribava fins i tot a saludar amb la mà dreta
aixecada en una clara salutació feixista , però Juanes ho va desmentir
totalment, encara que ho va justificar dient "la gent pot interpretar la
música de moltes maneres". La cançó va ser censurada a la República Dominicana
per considerar que alguns versos tenen un doble sentit amb clara intenció
sexual
Revolver – Calle Mayor 1996
Aquesta cançó es va incloure a un àlbum al que “Calle Mayor”
donava títul, editat l'any 1996, del grup Revolver, un nom darrere del que
trobem al cantant, músic i compositor Carlos Goñi que va néixer a Madrid el 8
d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup
alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va
incorporar a Comité Cisne, un grup amb els que va editar diversos discos molt
interessants, fins que es va decidir a llançar-se ja en solitari convertint-se
en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de
discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carlos Goñi i jo
ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva
discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de
Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al
costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li
com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para
perder 20 kilos o se 
negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la
imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del mercat discogràfic a
nivell de grans multinacionals del disc, en masses ocasions prefereixen imatge
a qualitat.. "Calle Mayor" és una bona cançon que ens parla de segregració,
racisme, marginació, situacions cotidianes, de gent intransigent i abusadora,
tot al carrer Major d’una ciutat qualsevol, ara bé jo discrepo de moltes de les
coses que comenta a la lletra. Básicamente dels regategos i és que quan un
regateja, el que ven mai perdrà diners, en cas contrari dons no ven. A més de
que en segons que països, si no regates arriben fins i tot a ofendres. Que
consti que jo estic completament en contra del racisme... pero en ambdues
direccions, una cosa que vull quedi ben clar.
Camila – No hay vuelta atrás 2014
Ara a Un Toc de Rock anem a escoltar una novetat, un tema
extret de l'àlbum "Elypse", últim treball discogràfic del grup mexicà
Camila que ha estat editat el passat 3 de juny. És el primer disc que treuen
sense Samuel Parra que els va deixar l'any 2013 per llançar-se en solitari,
però els seus companys Mario Domínguez "Domm" i Pablo Hurtado han
seguit endavant. Els arranjaments d'aquest nou treball de Camila han estat a
càrrec del músic i compositor espanyol Roque Baños. Per 
cert, Roque està
especialitzat en composar bandes sonores, ha escrit un munt d’elles. El trio
Camila, ara duet, es va formar l'any 2005 i han estat una de les bandes
importants dins de la música pop a Mèxic, encara que val a dir que tan sols han
publicat tres àlbums, aquest inclòs, clar que han tret 12 singles fins al
moment. El primer disc es va titular "Todo Cambió" i l’àlbum va
vendre més de 720.000 unitats al mercat llatí d'Amèrica i van rebre 3
nominacions als premis Billboard Llatíns 2008. Per cert, tant Mario Domm com
Pablo Hurtado resideixen des de fa temps a Los Angeles, on tenen el seu propi
estudi de gravació Cypress Overdrive Studios.
Joaquín Sabina – Una de romanos 1988
En la meva modesta opinió, en la carrera discogràfica de
Joaquín Sabina hem de destacar dos àlbums "Hotel, dulce Hotel" i
"El hombre del traje gris". D'aquest últim, el vuitè disc d'estudi de
Sabina, el primer produït per Antonio García de Diego, Pancho Varona i Joaquín
Sabina i que va superar les 400.000 còpies venudes, us he extret la cançó que
escoltem ara a Un Toc de Rock i en la que Sabina ens porta records de cinemes
de la meva joventut, amb les sales de reestrena i sessió contínua on a "la
fila de los mancos" molts van descobrir gairebé amb candor, l'atracció del
sexe contrari. Jo recordo aquella època, als anys seixanta i el barceloní barri
de Sants on hem vaig criar, també recordo amb afecte a la colla del carrer
Bassegoda on jo vivia que es va ampliar amb amics i amigues dels carrers
Bonvehí i Torns. Quantes tardes ens vam perdre amb les novietas de torn en la
foscor de les sales de cinema del barri. Recordo el cinema Albéniz, conegut com
Cinema Manelic pels vells del lloc i just darrere del mercat de Sants devant de
la via del tren, Liceu, Arenas, Bohemio, Galileo, Vallespir i sobretot el
cinema Gayarre que era ideal per anar en parella. S'entrava per la part
inferior, just pel lateral de la pantalla i sota 
el galliner la foscor era
pràcticament total, hi havia un munt de "filas de los mancos" i l'acomodador
amb la seva llanterna es passejava molt poc per aquella zones, cosa de agrair.
Hi havia altres sales de cinema, a Collblanch el Romero, Continental, Juventud,
Moderno i Alhambra, ja en el Paral·lel el cinema Avenida, allí vaig
"veure" la pel·lícula "Viaje alucinante", però així i tot
crec que em deixo algun. Després es van inaugurar una sala d'estrena, el Palau
Balañá. El barri també disposava de dues sales parroquials que projectaven
pel·lícules, una al costat del col·legi dels HH Maristes en el què estudiava i
una altra a la Bordeta,
al final del carrer Olzinellas, però aquestes sales eren molt perilloses per a
les nostres malvades intencions, havia molt control i resultaba difícil deixà
perdre les mans per sota de les rebequetes. Joaquín Ramón Martínez Sabina va
néixer a Úbeda, Jaén, el 12 febrer 1949 i d’ell parlaré més un altre dia i el
tornarem a escoltar.
Josep Thió – Entre el cor i el fons del mar 2006
L’àlbum “5000 Nits” és al meu parer un dels millors treballs
de Josep Thió, aquest gran músic català que va formar part de Sopa de Cabra des
de la seva creació l’any 1986. L’àlbum es va editar l’any 2006 a través del segell
discogràfic gironí Música Global i en la meva opinió es el millor disc en la
carrera de Josep Thió, un guitarrista, cantant, productor i compositor que va
va néixer a Barcelona l’any 1965. La veritat es que val a dir que Josep Thió no
té una carrera discogràfica en solitari excessivament abundant, però els seus
discos són tots molt dignes d'escoltar-se amb atenció i gaudir-los, per això
us hew seleccionat aquest tema al programa d’avui d’Un Toc de Rock i que es trobava,
com us deia en el álbum "5000 nits" i sona per a tot vosaltres, per a
totes vosaltres, desde les emisores de la Xarxa de Comunicació Local i també totes aquelles
que emeten el programa.
Miguel Ríos – El río 1968
Tancarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock amb la millor
cançó de Miguel Ríos en els anys seixanta, sense oblidar el "Himno a la
alegría". Va ser "El río", una peça que es trobava a un single
publicat per el segell Hispavox l’any 1968 amb un altre gran cançó,
"Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B
i que mereixia ser així mateix, cara A, si bé en el seu moment va passar
bastant desaperceguda, els anys s’han encarregat de reivindicarla. Les dues
peças es va extreure del primer LP de Miguel Ríos que es va titular "Mira
hacia tí". "El río" era una cançó que va estar composada per
Fernando Arbex i compta amb uns arranjaments orquestrals fabulosos dels que es
va encarregar el recordat mestre Waldo de los Ríos (7 de septiembre de 1934,
Buenos Aires – 28 de març de 1977, Madrid), un director d'orquestra, 
productor
i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir i va ser també el
productor del disc. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de
1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, però per obra
i gracia de la seva discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera
madura”, al gener de 1962. Miguel Ríos va anuncià la seva retirada fa tres o
quatre anys, però jo sempre li he dit el cantant Guadiana, per que cada dos
per tres apareix i desapareix, però Miguel Ríos sempre acaba per tornar. La
veritat ja la va dir el gran Louis Armstrong “Els músics no es retiren, ho
deixen quan no tenen més música dins seu” i a Miguel Ríos crec que ancara li
queda molt a dins. A la foto Mario Prades amb el cantant granadí.
La frase d'avui és del periodista i escriptor uruguaià
Eduardo Galeano, considerat com un dels més destacats escriptors de la
literatura llatinoamericana que va manifestar amb sabiesa
“A vegades la millor manera de comunicar-se és callant”.
Conclou Un Toc de Rock i hem toca fotre el camp, però abans
de marxar-me us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten el programa. Porteu-se bé i no feu res que jo no faria
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario