Un Toc de Rock 09-05

Escoltarem en el programa d'avui a uns quants artistes d'un sol hit, clar que aquests èxits van ser pàgines d'or de la història del rock, com Norman Greenbaum, Christie, Free o Chicory Tip, al costat d'altres amb brillants carreres, entre ells Bob Seger, Bread, Roxy Music, Lynyrd Skynyrd i America, sense oblidar el guitarrista nord-americà Bugs Henderson. Anem a començar aquest viatge per l’história del rock des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores per les quals sortim a l’aire i obriré amb un bon guitarrista britànic, un dels artífexs del ressorgiment del rock and roll i el rockabilly a Europa durant els anys setanta, es tracta de Chris Spedding i el seu “Road runner”. Soc Mario Prades i toca obrir la barraqueta i per això us diré allò que ja ens és costum

Benvinguts a Un Toc de Rock

Chris Spedding – Road runner 1977

Començarem el programa escoltant un dels principals impulsors del ressorgiment del rock and roll i el rockabilly a Anglaterra i de rebot a Europa, al costat de Stray Cats i Robert Gordon, us estic parlant del guitarrista britànic Chris Spedding, d'autèntic nom Peter Robinson, nascut el 17 de juny de 1944 a Derbyshire. Va formar part del grup The Battered Ornaments, del qual va acabar sent el líder. Es va unir després al Frank Ricotti Quartet amb els que va gravar un àlbum i va col·laborar amb Jack Bruce en els discos “Songs for a Tailor” de 1969 i “Harmony Row” del 71. L'any 1970 va gravar el seu primer disc en solitari titulat "Songs Without Words" que era instrumental, però una de les èpoques més glorioses de Chris Spedding va ser quan es va unir al cantant Robert Gordon. La veritat és que al llarg de la seva carrera ha gravat i treballat amb molts artistes, entre ells Roxy Music, John Cale, Sixto Rodriguez, Roy Harper Trigger, The Wombles de Mike Batt, Elton John, Brian Eno, Nucleus, Nick Mason, Katie Melua, Joan Armatrading, Paul McCartney, Brian Ferry, Willy Neville, etc i va participar com a guitarrista a "La Guerra dels Mons" de Jeff Wayne. Aquest tema que escoltem ara "Correcaminos", inspirat en el personatge de dibuixos animats, es trobava a l'àlbum "Hurt", editat l’any 1977 sota la producció de Chris Thomas i va ser un dels singles que es van extreure del disc. En total Chris Spedding ha gravat 24 àlbums en solitari i us he de dir que a més de guitarra, també canta i toca piano, violí i baix.

Bugs Henderson – Rebel Rouser 1994

El 8 de març del 2012 moria a causa de complicacions amb un càncer de fetge, el bluesman americà Buddy Henderson, conegut popularment com Bugs Henderson, un dels grans estilistes de la guitarra que va tenir el seu màxim esplendor a Europa a partir dels anys 70. Va morir quatre dies després d'haver estat l'organitzador d'un concert benèfic en el què van actuar un munt de músics vinculats laboralment amb ell en els diversos grups amb els que va tocar. La veritat és que tot i haver realitzat alguna gira pel país, a Espanya podem dir que era un gran desconegut i els seus discos no crec que arribessin a publicar-se mai al país. Aquest tema que escoltem ara, us el he extret del seu CD “Daredevils Of The Red Guitar”, editat l'any 1994 als Estats Units que no va arribar tampoc a publicar-se a Espanya i que a mi em va fer arribar, en la seva edició americana, l'amic Alfons Cito de Welcom Produccions arran de la gira que va organitzar al nostre país, del guitarrista californià que des de nen residia a Texas, i que per cert, entre altres llocs va recaure a Valls, Tarragona i encara que jo tenia programat anar a cobrir el concert per Diari de Tarragona, ara no recordo que va passar, però finalment no vaig poder anar-hi i em vaig perdre un esdeveniment memorable. Bugs Henderson va néixer a Palm Springs, Califòrnia, el 20 d'octubre de 1943 i va passar els seus primers anys a Tyler, Texas, on va formar una banda anomenada The Sensors, tenia 16 anys, més tard s'uniria a Mouse and the Traps. A Dallas, a principis de 1970, es va convertir en el guitarrista de Nitzinger, per a posteriorment formar el seu propi grup The Shuffle Kings. Bugs Henderson al llarg de la seva àmplia carrera va compartir escenari amb grans de la guitarra, entre ells cal destacar a BB King, Eric Clapton, Ted Nugent, Muddy Waters i Stevie Ray Vaughan, sense oblidar el saxophonista Don Wis.

Chrissie Hynde – Like in the movies 2014

Christine Ellen Hynde (7 de setembre de 1949, Akron, Estats Units), nom real de la líder, guitarra, compositora i cantant de The Pretenders, ha publicat el seu primer disc en solitari titulat "Stockholm" que es va posar a la venda el 9 de juny passat. Es va gravar en els estudis Ingrid de Estocolomo, d'aquí el títol, i les cançons han estat composades per ella amb el guitarrista i productor Bjorn Yttling, comptant amb les col·laboracions de Neil Young i el tennista John McEnroe. The Pretenders, una delas bandes históriques del rock britànic, va ser creat per Chrissie Hynde, el guitarrista James Honeyman-Scott, el baixista Pete Farndon i el bateria Martin Chambers. Honeyman-Scott va morir el 16 de juny de 1982, tan sols dos dies després que Farndon fos expulsat de la banda. El guitarrista va ser trobat mort per aturada cardíaca a casa d'un amic, a causa d'una sobredosi de cocaïna. Mesos més tard va morir també Pete Farndon que es va ofegar a la banyera després injectar-se heroïna i perdre el coneixement, el 14 d'abril de 1983. La cantant Chrissie Hynde va ser un dels testimonis de la Massacre de la Kent State, succés ocorregut a la Universitat de Kent, Ohio, en un enfrontament entre estudiants que es manifestaven contra la intervenció militar a Camboia i membres de la Guàrdia Nacional que van disparar indiscriminadament contre els manifestans el dilluns 4 de maig de 1970 i van morir quatre estudiants i nou van quedar malferits, un d'ells va patir paràlisi permanent. Centenars d'universitats, escoles i instituts van promoure una vaga estudiantil, tancant els centres educatius, en protesta per aquesta matança. L’any 1973 Chrissie es va traslladar a Londres i sembla que va tenir una relació sentimental amb Sid Vicius dels Sex Pistols. La cantant i guitarra va tocar amb The Clash en la seva primera gira. Chrissie Hynde, activista feminista, convençuda vegetariana i clarament en contra de les drogues, una vegada va manifestar: "Jo estic a favor de legalitzar la marihuana i no em faria res que poguessin consumir-la de manera controlada si amb això es disminueix la criminalitat. Però les drogues és un tema que no em va i en el qual no entro. És com la carn: és legal, però a mi menjar-ne em sembla negatiu".

Chrissie Hynde a un concert al front de Pretenders

Free – All right now 1970

Els britànics Free van aconseguir que aquesta cançó passés a formar part de la història del rock i encara que la seva carrera musical és molt interessant, a Espanya Free són un grup d'un sol hit "All right now", un tema que van publicar l'any 1970, aconseguint amb el single la primera posició en les llistes del Regne Unit i el quart lloc en el Billboard americà. Escrita per Paul Rodgers i Andy Fraser, es va incloure en l'àlbum "Fire and Water" que va pujar al segon lloc a Anglaterra i també el quart als Estats Units, tot i que he de reconèixer que el seu èxit es va deure bàsicament al del single. Free estava integrat per Paul Rodgers (cantant), Paul Kossof (guitarra), Andy Fraser (baix) i Simon Kirke (bateria). Es van formar el 1968 a Londres i si alguna cosa hem de destacar de Free són els seus contundents directes, va ser el seu senyal d'identitat, sobretot per la tasca del guitarrista Paul Kossof, un home que va morir l'any 1976 a causa d'una insuficiència cardíaca provocada per abús en el consum de drogues. Vull recordar la seva memorable actuació al Festival de l'Illa de Wight, l’any 1960 i davant més de 600.000 espectadors. Free es van desfer l'any 1971, per tornar al 72, encara que només van estar un any en actiu abans de separar-se definitivament. Per Free també van passar Tetsu Yamauchi (baix), John Bundrick (teclats), Wendell Richardson (baix) i Leight Webster que ara no recordo que tocava, encara que crec que era teclats. Només van publicar cinc o sis àlbums d'estudi, però entre directes i recopilatoris van treure 16 més. Posteriorment Paul Rodgers, nascut a Middlesbrough el 17 de desembre de 1949 crearia una altra formació mítica Bad Company, al costat de Simon Kirke. Va ser component de The Firm i The Law, va publicar 9 àlbums en solitari i entre 2005 i l'any 2009 es va unir a Queen realitzant diverses gires i enregistrat quatre discos en directe.

Buddy Miles – Heart’s Delight 1970

No és habitual trobar un bateria com a líder d'una banda o com a solista, tot i que n'hi ha hagut un bon grapat, ara us porto a Un Toc de Rock a un gran bateria de color amb una interessant carrera com a solista, es tracta de Buddy Miles, el que va ser bateria dels Experience de Jimi Hendrix (a la foto) ins que es va llançar en solitari. Aquest tema us el he extret de l'àlbum "Them changes" que va ser publicat per Mercury l'any 1970. La veritat és que la carrera de Buddy Miles és brillant, encara que poc coneguda aquí al país, va gravar 8 àlbums formant part de la banda de Jimi Hendrix, 17 en solitari i ha gravat realitzant col·laboracions amb Carlos Santana  "Carlos Santana & Buddy Miles Live!" de 1972, John McLaughlin, Hardware i The Electric Flag, grup del qual va ser fundador, fins i tot va tocar posteriorment en el disc "Band of Gypsys" de Jimi Hendrix, el genial guitarrista esquerrà. El bateria, cantant, compositor i productor de color es deia veritablement George Allen Milers Jr i va néixer el 5 de setembre de 1947 a Omaha, Nebraska. Moriria a la seva casa d'Austin, Texas, envoltat de la seva família, als 60 anys d'edat, un 26 de febrer de 2008 a causa d'una malaltia cardíaca congestiva. Es va saber que portava temps lluitant amb la seva enfermetat, durant els últims anys i el cor sembla que li funcionava només en un 15%. El seu epitafi va ser "Ell havia apagat al seu desfibril·lador i estava llest per anar al cel". El seu cos fou incinerat.

Norman Greenbaum – Spirit in the sly  1969

I parlant del cel i d’esperits, escoltarem ara al cantant nord americà Norman Greenbaum que és un d'aquests artistes als quals avui en dia es recorda per un sol hit, gent d’una sola cançó que la veritat i al llarg de l’historia de la música hi han hagut un bon grapat, son gent que treuen un single o un LP i aquest funciona molt bé a nivell vendes i popularitat, pero rés més fan de bo, Es clar que de vegades com aquesta cançó,  es tot un “cebollazo” perquè del “Spirit in the sky” es van vendre singles com a xurros. Norman Greenbaum va néixer a Malden, Massachusetts, el 20 de novembre de 1942. La combinació entre guitarra agressiva, cants gairebé gospel i els aplaudiments que van sonant de fons, fan tan atractiu el tema que entre 1969 i 1979 va superar els dos milions de discos venuts i va ser número 1 tant als Estats Units com a Anglaterra, com van fer constà a la caràtula del single espanyol. Per cert que en alguns mitjans de comunicación nord americans el single va ser classificat com a "cançó cristiana" tot i que Norman Greenbaum era jueu. El cantant i compositor va gravar altres discos, però mai va conseguir superar el llistó d’aquesta cançó, estava massa alt. En total Norman Greenbaun va treure cuatre àlbums, l’últim d’ells l’any 1972, “Petaluma”, on va col·laborar Ry Cooder. Des de fa molts anys resideix a Califòrnia i es dedica a la promoció i producció de concerts.

Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich – Okay! 1965

Aquest tema es trobava recollit en l'àlbum "What 's in a Name" que el grup anglès Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich va editar l'any 1967 i aquesta cançó desenfadada i alegre es va publicar al maig del mateix any en format EP i també com a senzill. He de reconèixer que és una de les que a mi sempre m'han agradat de la banda britànica i mai l'havíem escoltat a Un Toc de Rock. Aquest tema va ser el setè single en la carrera del grup i el tercer EP, aconseguint la quarta posició en el Regne Unit, encara que no va arribar a classificar-se en les llistes americanes. Dave Dee, de veritable nom David John Herman, va morir el divendres 9 de gener de 2009 a causa d'un càncer, tenia 61 anys d'edat. Ell va crear el grup británic Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich que primer es van fer dir Dave and The Bostons, l’any 1964. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich es van desfer l’any 1972, encara que van tornar anys més tard ja sense èxit. De fet quan es van desfer per que Dave Dee els va déixar, la resta van seguir com Dozy, Beaky, Mick & Tich, però poc temps. Us explicaré una curiositat, Dave Dee, el líder del grup, abans de dedicar-se a la música era policia i va ser un dels que van realitzar l'atestat quan es va produir l'accident de trànsit que va costar la vida a Eddie Cochran i va deixar semi paralític a Gene Vincent. El cantant Dave Dee es deia en realitat David John Harman, de fet cap d'ells es deien com constaven en el nom del grup, allò eren sobrenoms, Dozy el baixista era Trevor Leonard Ward-Davies, Beaky (guitarra) John Dymond, Mick (bateria) es deia Michael Wilson i el guitarra solista Tich era realment Ian Frederick Stephen Amey.

Christie – Yellow River 1970

Ara ens anirem a l’any 1970 amb un tema que va ser tot un supervendes, són el tercet britànic Christie que prácticamente només són recordats avui en dia pel seu gran hit, la cançó "Yellow river" que escoltem avui, és clar que alguns amb molt bona memòria, també els recorden per la cançó "San Bernardino" que val a dir que va funcionar molt bé a nivell vendes, però sense superar aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock o el “Down the Mississippi line”. Christie eren un grup angles que es van crear l’any 1969 i és tractave d’un tercet, aixó vol dir que eren tres: Jeff Christie al front de la guitarra, cantant i compositor, Vic Elmes que també tocaba la guitarra i Michael Blakley encarregan-se de la bateria, feien servir baixistes mercenaris. El tema "Yellow river" va ser el  gran èxit internacional de Christie, es van vendre singles per un tub i el mon va descubrir als Christie, però ells ja portaven publicats set discos anteriormente, de fet els Christie es van desfer no gaire després, si bé el cantant i líder Jeff Christie va tornar a posar en marxa el grup l’any 1990. Christie son una d’aquestes bandas a la que actualment sols s’els recorda per una sola cançó, aquesta que escoltem avui a Un Toc de Rock. I ara us explicaré la història del nom del Yellow River, un riu dels Estats Units i al qual aquesta cançó prenc com a referència. Resulta que quan els colons que obrien camí en aquelles terres verges van arribar davant ell, les aigües estaven molt brutes i negroses i al veure-les, aquells colons es van preguntar com hauria de dir-se aquell riu tan brut. La conclusió va ser que no tenien ni idea, però algú va dir "Com no podem anomenar-lo és Riu Groc, perquè no té res de groc" i mira per on que, recordant aquella afortunada frase, va ser conegut a poc a poc com "aquell riu que no podia ser anomenat Riu Groc" i finalment Riu Groc va ser el nom amb ell que es va quedar, això és històric, segons les llegendes de la conquesta de l'oest.

Chicory Tip – Son of my father 1972

Chicory Tip és també un d'aquests grups als quals avui en dia es recorda tant sols per un sol hit, gent d’una sola cançó que la veritat i al llarg de l’historia de la música i com us deia abans, hi han hagut un bon grapat. Chicory Tip van ser una banda de pop britànica, integrada per Peter Hewson (veu), Rick Foster (guitarra), Barry Mayger (baix), Brian Shearer (percussió) i Rod Cloutt (guitarra i teclats). Avui en dia sols se'ls recorda per aquest "Son of my Father" que escoltem ara a Un Toc de Rock. Chicory Tip es van formar l'any 1969 a Kent i malgrat treure uns quants singles, no van aconseguir l'èxit fins l'any 1972 amb aquest tema que va ser cap de les llistes britàniques al febrer i es va mantenir durant tres setmanes. Mai van tornar a col·locar un altre dels seus discos en llistes de vendes i finalmente els Chicory Tip es van desfer l'any 1975. El tema va ser escrit pel compositor i productor italià establert a Alemanya Giorgio Moroder i Pete Bellotto. Giorgio Moroder també va gravar-la i tot i ser l'autor, la versió de Chicory Tip és la més recordada i va ser utilitzada en la sèrie de TV "Life in Mars" en l'edició anglesa. A Espanya la sèrie també va ser adaptada amb el títol de "La Chica de Ayer", encara que les cançons no tenien res a veure i el guió tampoc, la veritat. Alguns dels components de Chicory Tip van tornar a posar en marxa el grup que es mou pels circuits revival.

Roxy Music – Jealous Guy 1981

Seguirem a Anglaterra i en aquest recorregut ens trobem de front amb els Roxy Music de Brian Ferry, a quí no escoltavem des defaun parell de temporades. Originalment i al costat de Brian Ferry trobavem a Andy McKay, Phil Manzanera, Paul Thompson, Brian Eno (que els va deixar l'any 1973), Graham Simpson i Eddie Jobson (a la foto). Aquesta cançó que escoltem ara, era una composició de John Lennon que els Roxy Music van saber versionar així de bé. El single amb aquest “Noi gelós” va sortir al febrer de l’any 1981 i va arribar a la primera posició a Anglaterra, si bé no es va classificar en els Estats Units i es trobava en el LP "Flesh And Blood" publicat per Roxy Music l’any1980 i despres de “Avalon”, el millor disc en la seva trajectoria discogràfica. L'àlbum si es va classificar als Estats Units, on va arribar al lloc 35. Quan Roxy Music es va desfer l'any 1983, Brian Ferry es va llançar ja en solitari i Phil Manzanera i Andy van crear The Explorers i van actuar a Reus en certa ocasió, concretament l’any 1985, al costat de Level 42, però aquesta és una altra història, us la explicaré en un altre programa i escoltarem a The Explorers, paraula de Mario Prades. Si us diré que un parell d’anys després de treure aquest álbum els Roxy Music van fer una gira per Espanya i van actuar al Velódrom d’Horta, a Barcelona, crec que va ser, va estar un concert memorable que em va deixar al·lucinat.

Bread – The air that breathe 2002

Aquest tema era una composició d'Albert Hammond i ha estat molt versionat al llarg dels anys, però entre les grans interpretacions d'aquesta gran balada destaca la del grup britànic The Hollies i la dels nord-americans Bread. Us la he extret del disc recopilatori dels Bread titulat “Make It With You And Other Hits” editat l’any 2002. Eren de Los Angeles i Bread es movient dins d’una línia acústic-vocal molt al estil de Crosby, Still & Nash. Son una banda que estan considerats els pares del soft pop. Al principi el grup Bread van ser un tercet integrat per David Gates, Jimmy Griffin i Robb Royer, però posteriorment van incloure al bateria Mike Botts que va passar a ser membre del grup. L’any 1971 Royer va ser reemplaçat per Larry Knechtel. Bread funcionaren de 1969 a 1973, però van tornar el 1977 per desfer-se dos anys més tard. Bread  encara realitzàren un tímid intent per tornar l’any 1996, però no va fructificar. La cançó més important en la seva carrera va estar "Make it with you", composada pel multiinstrumentista i cantant del grup David Gates que també va ser el productor i que aquí es va traduir com "Aconseguir-ho junts", va ser el millor single de Bread, tan a nivell vendes com posició a les llistes i es trobava en el seu segon àlbum titulat "On the Waters"que va ser editat l’any 1970, va ser l'únic número 1 en les llistes americanes dels Bread i va pujar al lloc 5 a Anglaterra, on va ser Disc d'Or. Per cert, un dels singles, la cançó “If” que es va editar l’any 1971, no es va clasificar en les llistes americanes, però la versió que va fer Telly Savales l’any 1975, va arrivar al primer lloc.

America – I need you 1971

Al programa d’avui de Un Toc de Rock escoltarem a una bona banda, America. Eran una tercet que també emulant a Crosby, Still & Nash, van sorgir a Anglaterra, tot i que Gerry Beckley (12 de setembre de 1952, Fort Worth, Texas) i Dan Peek (1 de novembre de 1950, Panama City, Florida), eren nord-americans i juntament amb el britànic Dewey Bunnell van crear aquest bon grup anomenat America. La carrera d'America va estar marcada per bones cançons que van pujar a les llistes com "Sister Golden Hair" que també la van grabar en castellà, "Ventura Highway", "Tin Man", "Daisy Jane" o "Lonely People", però el seu gran èxit va ser "A horse with no name" que els va donar a conèixa i estrobava en el seu primer LP  "America", editat l’any 1971 que va ser número 1 als Estats Units durant 5 setmanes i va pujar al 14 a Anglaterra superant el milió d'unitats venudes. Era el mateix disc del que us he extret aquest tema i que és una composició de Lennon/McCartney que ja van gravar The Beatles molt abans. En la gravació de les cançons d’aquest llarga durada d'America van col·laborar Dave Atwood (bateria), Ray Cooper (percussió), Kim Haworth (bateria) i David Lindley (guitarres). Dan Peek va deixar el grup l’any 1977 i va morir el 24 de juliol de 2011 a les Illes Caiman, als 60 anys d'edat. Els seus dos companys encara segueixen mantenin America en actiu.

Lynyrd Skynyrd – Tomorrow’s goodbye 1999

Ara escoltarem a Un Toc de Rock una gran balada a càrrec de la banda de rock sureny Lynyrd Skynyrd que us he extret del seu àlbum "Edge of forever", publicat el 10 d'agost de 1999. La banda estava integrada en aquest enregistrament per Johnny Van Zant com a cantant i líder de la banda, al costat de Gary Rossington (guitarres acústiques, elèctriques i slide), Billy Powell (piano i teclats), Leon Wilkeson (baix), Rickey Medlocke (guitarra solista, acústica i cors), Hughie Thomasson (guitarres i cors), Kenny Aronoff (bateria), i Krantz Rossington i Carol Chase als cors.s. Una de les millors bandes de rock del sud de la història són els Lynyrd Skynyrd que curiosament i malgrat la polèmica amb el tema “Alabama” de Neil Young i la seva réplica per part d’ells “Sweet home Alabama”, no eren d'Alabama, eren un grup sorgit a Florida. Es van crear l'any 1964 i van estar liderats pel cantant Ronnie Van Zant fins a la seva mort l’any 1977. Posseïen una característica especial, utilitzaven tres guitarres. La considerada com a millor formació de Lynyrd Skynyrd estava integrada per Ronnie Van Zant, Gary Rossington, Allen Collins, Leon Wilkeson, Bob Burns, Billy Powell, Ed King, Artimus Pyle i Steve Gaines que son els que van gravar el "Sweet Home Alabama" que es va publicar en el seu segon àlbum titulat "Second Helping" que va ser doble Platí, estant produït per Al Kooper. El 20 d'octubre de 1977 Lynyrd Skynyrd va patir un accident quan volaven en una avioneta a Gillsburg, Mississippi, on van morir el cantant Ronnie Van Zant, el guitarrista Steve Gaines, la seva germana la corista Cassie Gaines i el mànager Dan Kilpatrick. Es desconeixen les causes de l'accident, però abans d'enlairar-se, es va informar a la gent del grup que podia haver problemes amb l'avió, a lo que irònicament, Ronnie va contestar: "Anem-nos! De totes maneres si avui és el teu dia no podràs fugir d'ell". Us explicaré una curiositat sobre el seu nom, sabeu en qui es van inspirar, doncs no era el director de l'escola on estudien Lisa i Bart Simpson, però gairebé. El nom és un tribut irònic i burleta a Leonard Skinner, un professor que van tenir a l'escola secundària i que era excessivament rígid i retrògrad en les seves normes. Una d'elles deia "El pèl ha d'estar dos dits per sobre de les celles, no pot tocar el coll" i per incomplir-ho va manar a alguns dels components del grup al despatx del director. Com ells eren conscients que pronunciar Lynyrd Skynyrd podia ser tot un problema, el seu primer disc el van titular "Lynyrd Skynyrd (Pronounced 'Leh-' nerd 'skin-' nerd)" que podíem traduir com "Pronúncialo 'Leh-' nerd 'skin-' nerd", perquè no haguessin dubtes, per cert, va ser doble Disc de Platí als Estats Units. Després de a mort de Ronnie, el seu lloc com a líder del grup va ser ocupat per el seu germà Johnny Van Zant, fins a l’actualitat.

Bob Seger & The Silver Bullet Band – Like a rock 1986

El cantant, guitarra i compositor Robert Clark Seger va néixer un 6 de maig de 1945 i entre d'altres hits és co-autor de l'èxit dels Eagles "Heartache Tonight" i si bé el tema considerat més important en la seva carrera és "Old Time Rock and Roll" jo em quedo amb el que escoltem avui "Like a rock" que donava títol a un LP publicat l’any 1986. Va començar el 1961 i a partir del 1974 va treballar ja al costat de la Silver Bullet Band, la Banda de la Bala de Plata i va aconseguir importants xifres de vendes dels seus molts treballs. En aquest enregistrament i com us deia, compta amb la Silver Bullet Band: Craig Frost a l'òrgan, sintetitzadors i piano, Chris Campbell al baix i Alt Reed als saxos. I a més a més amb músics addicionals, entre ells Dawayne Bailey i Rick Vito a les guitarres, Russ Kunkel s'encarrega de la bateria i el grup vocal The Weather Girls integrat per Izora Armstead i Martha Wash als cors, en aquest disc també trobem la col·laboració de Timothy B. Schmit dels Eagles. El single amb "Like a Rock", va aconseguir el primer lloc en les llistes americanes i a mig món, i amb aquest tema acabarem el programa d’avui de Un Toc de Rock.

La frase per concloure el programa d’avui es del gran guitarrista i compositor britànic Pete Townsend, componet dels The Who, que va dir:

“Espero morir abans de fer-me vell”

Acaba per avui aquest nou programa de Un Toc de Rock, però ara i abans de tancar la barraqueta, us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores per les que sortim a les ones. A reveure, xiquets i xiquetes. 

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)