Benvinguts a Un Toc de Rock
Nat King
Cole – St. Louis Blues 1958
Pearl Bailey, Cab Calloway, Ella Fitzgerald, Eartha Kitt, Barney
Bigard i Mahalia Jackson. Es el gran
cantant i pianista de color Nat King Cole, un nom mític de la música i que va
gravar i molt en castellà, de veritable nom Nathaniel Adams Cole i que va néixer a
Montgomery, Alabama, el 17 de març de 1919, va morir a Santa Mònica, un 15 de
febrer de 1965 a causa d'un càncer de pulmó. Pianista i cantant de jazz va
aconseguir un Grammy per "Unforgettable", un enregistrament modern de
la seva filla Natalie Cole d’úna de les seves millors cançons i què gràcies a
la tècnica van ajuntar les dues veus. Val a dir que Nat King Cole va lluitar
durant tota la seva vida contra el racisme i es va negar a actuar en els llocs
on es practicava la segregació racial, de fet va patir atacs físics en diverses
ocasions i no sols de blancs, també de negres que li deien que era “Un Tio Tom”
perque cantava per a blancs. I es que con us he dit moltes vegades, hi ha
racisme per els dos costats, el blanc i el negre. 
Frank Sinatra – Bad Leroy Brown 1974
És clar que si parlem de swing, una de les millors veus de
la història va ser Frank Sinatra que a més va saber crear escola i va convertir
als cantants de les grans orquestres i Big Bands en veritables estrelles, en un
moment en què el que es valorava era als directors, La Veu va elevar la seva tasca a
la categoria de "solista acompanyat per una orquestra" i va
amplificar la veu per sobre de la instrumentació. Aquest tema va ser una
composició de Jim Croce que la va gravar l'any 1973 i la va incloure en el seu
àlbum "Life and Times". Frank Sinatra la va gravar un any més tard
dins del LP "Some Nice Things I've Missed" que es va publicar al juny
de 1974, encara que s'havia gravat el desembre del 73. L'orquestra està dirigida
per Don Costa que també es va encarregar dels arranjaments musicals. La veritat
és que a mitjans dels anys seixanta els crítics van començar a dir que Sinatra
estava acabat que era millor es retirés per deixar pas a les noves generacions,
però quan va gravar "Estranys en la nit" allò va ser l'acabose i va
tornar a copar les 
llistes d'èxits demostrant allò que jo afirmo moltes vegades
"Els crítics quan no estan ficant la pota, és perquè l'estan canviant de
lloc". Frank Sinatra, guanyador del Oscar pel seu paper a "D'aquí a
l'eternitat", va néixer a Hoboken, el 12 de desembre de 1915 i va morir a
Los Angeles, un 14 de maig de 1998. El seu autèntic nom era Francis Albert
Sinatra i va ser una de les millors veus de la música de tots els temps i a ell
es deu la fussió del swing i el jazz a nivell popular i cal destarde d’ell,
sobre tot el sentiment que sembre va saber imprimir a la seva veu. Per cert
l’hi deien Blue eyes i la meva cosina Gloria P. Gsell que el coneixia, sempre
em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, eren lentilles. Us explicaré
una anècdota, BB King formava part de la seva orquestra i tenien un contracte
per actuar en un casino de Las Vegas, però estava prohibit que a l'escenari
sortís gent de color, per tant van vetar al genial guitarrista, ara bé, Sinatra
ho va deixar molt clar, si no actuava BB King, ell tampoc. La norma establerta
va ser derogada i la Veu
es va sortir amb la seva, per això BB King sempre afirma que Sinatra va ser un
dels homes que van saber lluitar pels drets de la gent de color
Bill Haley
& His Comets – (Were gonna) Rock around the clock 1954
A principis dels anys cinquanta sorgeix un nou ritme que va
canviar estructures, arrels, costums i maneres de pensar, el rock and roll va
revolucionar a la juventut i ara parlarem del rock’n’roll. Curiosament, Bill
Haley era un músic "gran" d’edat i no obstant això es va convertir en
una estrella d'aquell rock and roll pioner fet i concebut per a la joventut. De
veritable nom William John Clifton Haley, va néixer a Highland Park, Detroit,
el 6 de juliol de 1925 i va morir a Texas, a causa d'atac al cor, un 9 de
febrer de 1981. "El rock al voltant del rellotge" va ser el gran hit
de la seva carrera i tot un referent del gènere. Va ser escrita l'any 1952 per
Max C. Freedman i James I. Myers i ja l'havian gravat un parell d'anys abans
Sonny Dae and His Knights, però la cançó va triomfar quan la va editar
Bill Haley & His Comets el 14
d'abril de 1954. No és la primera cançó
que podríem classificar de rock'n'roll, però va ser la primera en aconseguir un número 1 en la llistes de vendes dels Estats Units. Quan les coses van començar
a posar-se lletges, 
degut a la caça de brixes contra el rock and roll, Bill Haley es va dedicar a realitzar gires per Sudamèrica i
finalment va ubicar la seva residència a Mèxic, on va gravar diversos discos en
castellà i fins i tot es va casar amb una mexicana. Tot i la pèrdua de
popularitat que representava no estar als Estats Units, ell va preferir
quedar-se a veure-les venir al sud del Río Grande i quan tot s'havia calmat va
tornar, encara que ja no va tenir ni la popularitat ni les vendes d'abans. El
beat britànic guanyava la batalla. El creador del terme rock and roll va ser el
locutor de ràdio Alan Freed a partir d’aquesta cançó que escoltem ara. Alan
Freed va ser l'artífex de que el gènere prengués carta d'identitat i arrelés,
tenin en compte que era un ritme de negres que van començar a tocar negres,
però a poc a poc els blancs 
van prendre protagonisme i allò era perillós perquè
abolia la segregació racial gràcies a la música, unint a joves blancs i negres
al voltant d'un ritme comú. Alan Freed va organitzar moltíssims festivals pels
Estats Units, els anomenats "Rock'n'roll shows", sempre amb la
policia presta a suspendre l'acte en què els negres estaven en un costat de la
sala i els blancs en l'altre i no podien ajuntar-se. Riu-te tu dels grisos a
Catalunya, quan aquí actuaven els cantautors. Alan Freed (15 de desembre de
1921 - 20 de gener de 1965) va ser processat i acusat de suborn i tindre
interessos en els discos que punxava en els seus programes de ràdio i
televisió. Es va conèixer com "El cas Payola" i avui es dóna el nom
de Payola als suborns entre discogràfiques, managers i emissores de ràdio, una
pràctica completament legal a Espanya i de la qual viuen totes les emissores de
ràdio fórmula, però penada per la llei als Estats Units. Va ser el final de la
carrera d'Alan Freed, però val a dir que el R & R va camviar veritablement
el mon i a la juventut.
Buddy Holly
& The Crickets – Peggy Sue 1957
La mort també va passar la seva dalla pel rock and roll
segant somnis, il·lusions i vides, com deia Don McLean en la seva cançó
"American Pie", la música va morir el 3 de febrer de 1959, el dia en
què Buddy Holly ens va deixar. Es deia en realitat Charles Hardin Holley, va
néixer a Lubbock, Texas, el 7 de setembre de 1936. Amb el seu aspecte de noi
bo, sempre ben vestit i comportant-se "correctament" a l'escenari,
possiblement Buddy Holly i els Crickets haguessin estat uns dels que s'haurien
salvat de la caça de bruixes contra el R & R, però ell es va separar del
grup i es va llançar en solitari. Tenia la butxaca foradada, era un
malgastador, Buddy Holly tenia molts problemes econòmics pel que va decidir unir-se a la gira "Winter Dance Party" que consistia en una ronda de
concerts 
a 24 ciutats, realitzats en tan sols tres setmanes, al costat de
Ritchie Valens, Dion and the Belmonts i The Big Bopper, acompanyats per Waylon
Jennings, el guitarrista Tommy Allsup i Carl Bunch a la bateria. Després
d'actuar a Clear Lake, Iowa, Buddy Holly se sentia molt cansat, va decidir
gastar-se els calerons, cosa que a ell l'hi agradava fer i llogar una avioneta
ja que la calefacció de l'autobús en què viatjaven tots s'havia trencat i feia
molt de fred, es trobaven a menys 30º, va pensar que així i en arribar abans
també tindria temps per dormir. El pilot era un jove inexpert, es deia Roger
Peterson. L'avió tenia capacitat per a tres passatgers més el pilot, va pagar
36 dólars. Finalitzat el concert, l'avioneta va enlairar-se de Clear Lake, a la
una de la matinada del 3 de febrer de 1959, dues hores i mitja més tard, es va
denunciar la desaparició de l'avió. Buddy Holly estava acompanyat per Ritchie Valens i The Big Bopper (tots tres a la foto). Aquell
mateix matí, es va localitzar en un camp de blat de moro una avioneta totalment
destrossada. Es van trobar els cossos dels tres músics, havien sortit disparats
en la col·lisió de l'avió 
contra terra morint instantàniament, a la cabina es
va trobar el cadàver del pilot. "Peggy
Sue" és una cançó escrita per Buddy Holly, Jerry Allison i Norman Petty i
gravada per Buddy Holly & The Crickets. Es va publicar en single
l’any 1957 i posteriorment es va incloure en l'àlbum "Buddy Holly" de
1958, va ser el gran èxit en la carrera de Buddy Holly & The Crickets i va
donar peu a una pel·lícula de ciencia ficció rockanrollera “Peggy Sue es va
casar” que feien Kathleen Turner i Nicolas Cage. Al costat tomba de Buddy Holly.
Elvis Presley – Heartbreak Hotel
En aquest recorregut per la història de la música i parlant
de rock and roll no podia faltar el Rei i ara us porto a Elvis Presley i el seu
"Hotel dels cors trencats", un tema que va gravar el 10 de gener de
1956 als estudis de la
RCA-Victor situats a l'edifici McGavock a Nashville i es va
editar com a cara a d'un single que es va publicar el 27 de gener de 1956. va
ser el primer disc d'Elvis Presley que va aconseguir la capçalera de les
llistes de pop del Billboard i es va convertir en el single més venut als
Estats Units durant l’any 1956. Fou el primer disc que Elvis Presley gravava
després d'haver signat contracte amb RCA i haver deixat la Sun Records i la cançó
no era del gust de la companyia ni del productor Steve Sholes, però Elvis tenia
molt clar que volia gravar-la i va insistir imposant el seu criteri enfront del
dels "experts" que jutjaven que recordava pel seu so l'època amb Sun
Records, però és el 
que el públic volia i les vendes van donar la raó al Rei.
Havia estat escrita per Mae Boren Axton, Thomas Durden i el mateix Elvis
Presley. Per cert, entre els músics que el van acompanyar trobàvem a Bill Black
(baix), Scotty Moore (guitarra), DJ Fontana (bateria), Floyd Cramer (piano) i
el mateix Elvis que va tocar la guitarra. Tot i que els "crítics
experts" havien dit que Elvis estava cremat l’any 1970 va tornar a puxar
fins a dalt de tot de les llistes amb el seu disc “On stage: February
1970".De fet ja sabeu el que jo penso dels crítics experts. Elvis Aaron
Presley va néixer a Tupelo, Mississippi,
el 8 de gener de 1935 i va morir a Graceland, la seva casa de Memphis, avui
museu, el 16 d'agost de 1977. Va tenir un germà bessó que va néixa mort 35
minuts abans de fer-ho ell. Us explicaré una altra curiositat sobre Elvis. El
Rei va realitzar una audició per entrar a formar part d’un quartet vocal de
Memphis anomenat The Songfellows, però va ser rebutjat, li va explicar al seu
pare que li van argumentar que no podia cantar, més tard Jim Hamill, el líder
del grup va afirmar que no el van acceptar pel fet que no va demostrar tenir
una bona oïda per les harmonies, "en aquell moment", va afegir per
justificar la seva "agudesa" musical.
Frankie
Avalon – Itsy Bitsy Teeny Weeny Polka dot Bikini 1960
Un dels nens bonics del rock and roll surgits per
enfrentarse al rock and roll pioner va ser el cantant i actor Frankie Avalon
que en els seixanta seria un dels protagonistes de "Viatge al
fons del mar" (foto de la pel·lícula), tot i que ara tinc dubtes sobre si va aparèixer en la sèrie
o pot ser era a la pel·lícula. La cançó més popular de Frankie Avalon va ser
"Venus", però aquest tema que sona ara és molt divertit i per això
l'escoltem a Un Toc de Rock. A Espanya va ser molt versionat i destaquen els
enregistraments de Karina i José Guardiola que la van titular "El bikini
amarillo". Es tractava d'una versió, el tema era de Brian Hyland. Conegut
artísticament com Frankie Avalon, es deia en realitat Francis Thomas Avallone, va néixer a Filadèlfia,
Pennsylvania, el 18 
de setembre de 1939. Tocava la trompeta amb només 9 anys.
Quan l'apartat musical va començar a decaure, Frankie Avalon va realitzar un
munt de pel·lícules, entre elles destaca "El Álamo" i ja en els
setanta va tenir una breu aparició cantant "Venus" en
"Greese". El 19 de gener de 1963 Frankie Avalon es va casar amb
Kathryn Diebel, una xicota que va conèixer a casa d'uns amics. El seu agent li
va advertir que no es casés, ja que la figura de "ídol adolescent" es
faria malbé. Frankie Avalon va passar de la seva recomanació i avui encara
segueixen junts, la parella té vuit fills.
Paul Anka – Diana 1957
Les discogràfiques, cadenes de televisió, revistes i
emissores de ràdio va semblar que es posarven d'acord i van sorgir multitud
d'artistes completament lights i edulcorats que ràpidament van anar desplaçant
a les llistes i gust del manipulat públic majoritari als pioners, amb bones
campanyas de promoció, inclus molts d’ells van començà a vendre discos a
Espanya, aixó que la majoria només aportaven la seva careta de bon noi i
guapet, però altres, els menys això si, posseïen veritable qualitat. Entre
aquesta fornada de cantant lights trobavem Pat Boone, Fabian, Ricky Nelson,
Frankie 
Avalon que hem escoltat abans, Brian Hyland, Bobby Rydells, Brenda Lee,
Bobby Darin, Tab Hunter, Jimmy Clanton,
Duanne Eddy, Conwat Twitty i uns quans més. És també el cas del canadenc Paul Anka
(Otawa, 30 de juliol de 1941) que va ser un cas curiós. Cantant, compositor i
actor, va triomfà sent gairebé un nen. Paul Anka va gravar el seu
primer single "I confess" a l'edat de 14 anys. "Diana" va
ser el seu primer gran èxit, un numero 1 indiscutible, el 30 d'agost de 1957,
romanent nou setmanes en aquesta posició i li va donar fama mundial, sent un
dels singles més venuts de la història, més de 9 milions de còpies, ell tenia
llavors tot just setze anys. Paul Anka va aconseguir molts altres hits, però
"Diana" sempre serà la gran cançó en la seva carrera, al
costat de "Put Your Head on My Shoulder" i "Lonely Boy". Per cert, ancara està en actiu.
Cliff
Richard & The Shadows – The Young Ones 1962
A Anglaterra també el rock and roll va prendre entitat
pròpia i van sorgir grups i cantants, encara que possiblement el més rellevant
de tots va ser Cliff Eichard que també es va dedicar al cinema. Cliff Richard
acompanyat pel seu grup habitual, The Shadows va intervenir en moltes pel·lícules,
però una de les que formen part de la memòria de la meva infàntesa és "The
young ones" que en Espanya es va titular "Els anys joves". La
causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la van tenir l'escola on jo estudiava,
els HH Maristes de Sants, a Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa
de l'escola, ens portaven a tots els alumnes al cinema Albeniz, recordat per la
gent del barri com el Cinema Manelic i ens 
passaven gratuïtament una
pel·lícula. Dues d'elles romandran per sempre en la meva memòria "El
Professor Chiflado" de Jerry Lewis i aquesta “Els anys jovens”. Sir Cliff
Richard, de veritable nom Harry Webb va ser el primer cantant anglès a ser
nomenat Cavaller i va néixer a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. El EP
amb aquest tema va aconseguir la primera posició de les llistes angleses poc
després d'haver-se publicat el 11 de gener de 1962, també va arribar al número
5 al Canadà, però no es va classificar als Estats Units. De fet
Cliff Richard amb The Shadows o en solitari, mai va ser cap de llistes als
Estats Units. Trenta anys més tard,
el 92, la discogràfica va reeditar tots els seus àlbums en format CD. Per cert que aquesta pel·lícula es titulava realment
"Wonderful to Be Young!", va ser dirigida per Sidney J. Furie i aquesta
cançó va ser composada per Sid Tepper i Roy C. Bennett.
The Beatles
– Can’t buy me love 1964
És clar que la veritable revolució musical va arribar l'any
1962 des d'Anglaterra i de la mà de The Beatles que van liderar el que als
Estats Units anomenar "la invasió britànica". Aquest tema és una
cançó composada només per Paul McCartney, però en els títols de crèdit i com
era habitual en ells, signen com Lennon / McCartney i els Beatles la van
publicar com single amb "You Ca't Do That" a l’altre cara. Va ser
gravada el 29 de gener de 1964, en els estudis Pathé Marconi propietat de l'EMI
a París, aprofitant que The Beatles estaven realitzant una serie de 18 concerts
al Teatre Olympia de París. Inicialment es va dir que la cançó parlava de la
prostitució, d'aquí el títol "No pots comprar el meu amor", però Paul McCartney va aclarir en una entrevista als Estats Units que no era així. Si bé
en una altra ocasió va dir 
que es tractava d'una reflexió sobre els avantatges
i desavantatges que els diners i la fama li van portar. Va representar un
rècord per a The Beatles en ser el tercer número 1 seguit aconseguit en el
Billboard. El primer va ser "I Want to Hold Your Hand", al qual va
desbancar "She Loves You" i després "Can't Buy Me Love" el
4 d'abril de 1964. Quan Els
Beatles amb "Can't Buy Me Love" van arribar al número 1 tot el top 5
era d’ells, estant ocupades les cinc primeres posicions per "Twist and
Shout", "She Loves You", "I Want to Hold Your Hand" i
"Please Please me", respectivament. Cap altre artista havia
ocupat els cinc primers llocs a la vegada. La setmana següent, l'11 d'abril de 1964, Paul McCartney, John Lennon,
George Harrison i Ringo Starr tenien 14 senzills entre els 100 primers. 
The Hollies
– Bus Stop 1966
The
Hollies, un dels millors grups vocals anglesos dels anys seixanta, eran de la
ciutat de Manchester i es van crear a principis dels anys seixanta, encara que
la majoria dels integrants eren de Lancashire. Van començar l’any 1962.
Curiosament i tot l’èxit que The Hollies van obtener a Anglaterra, mai van ser
un grup que funciones masa bé a les llistes nord americanes fins 1966. S’els va
comparar i molt amb els Everly Brothers. Tenem gravades més de 300 cançons i
van estar 33 anys en actiu i al llarg de la seva carrera van gravar també
moltes versions. Van debutar al Oasis Club, a Manchester, al decembre de 1962 i
ho van fer amb gran éxit. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock es va
editar en single el 17 de juny de 1966, es va gravar el 18 de maig en els Abbey
Road Studios, sent produït per Ron Richards i el single va arrivar al lloc
cinque tant a Anglaterra com als Estats Units i al primer lloc al Canadà. La
cançó va ser escrita per Graham 
Gouldman que després seria component del grup 10 C.C. i que també va
escriure "For Your Love" per The Yarbirds i “No milk today” que la
van portar a l’èxit els Herman’s
Hermits. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant),
Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super
grup nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos
venien de The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix)
i Don Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per
Tony Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se
en el representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane
Fenton and The Fentons. Us explicaré una anécdota, l’any 1962 i quan The
Beatles van començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar
el seu lloc com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool. 
Freddie
& The Dreamers – I’m telling you now 1963
És clar que si parlem de “L’invasió britànica” als Estats
Units cal destacar a aquest grup que van causar sensación quan es van presentar
per fer televisió. Els
britànics Freddie & The Dreamers van ser convidats a actuar al Ed Sullivan
Show, als Estats Units. Ells es van muntar una coreografia perfectament
orquestrada amb salts inclosos que gairebé fregava el ridícul, per aquesta cançó, però que va
agradar en gran manera al públic americà i aquest tema "T'ho estic dient
ara", va esdevenir la carta de presentació per als anglesos a les terres
de l'Oncle Sam, sobretot tenint en compte que el líder del grup, Freddie
Garrity, mesurava tot just metre seixanta d'alçada, però pels seus balls i
moviments en els escenaris se'l va anomenar "les cames voladores" i
va saber ficar-se el públic a la butxaca. Freddie & The Dreamers que eren
de Manchester i van formar part del Mersey Beat, van tenir el seu màxim
esplendor de maig de 1963 a
novembre del 65, amb una sèrie de singles que van funcionar molt bé i a més de
Freddie Garrity (cantant), trobàvem a Roy Crewdson, Derek Quinn, Peter Birrell
i Bernie Dwyer, encara que 
al llarg dels anys ha passat moltíssims músics pel
conjunt. El grup es va mantenir actiu fins a desembre del 2000 en què Freddie
va deixar la música a instàncies del seu metge que li va diagnosticar
hipertensió pulmonar i li va dir que no era convenient per a ell seguir
treballant, es va retirar oficialment al febrer de 2001. Freddie Garrity va
morir a Bangor, Gal·les del Nord, el 19 de maig de 2006, havia nascut el 14 de
novembre de 1936. "I'm Telling You Now" que es va publicar a
Anglaterra l'agost de 1963, va ser escrita per Freddie Garrity i Mitch Murray i
el single va arribar a la primera posició del Billboard al'estiu del 65 i va
aplanar el camí, obert per The Beatles, a altres grups anglesos com Wayne
Fontana and the Mindbenders i Herman’s Hermits.
The
Tremeloes – Silence is golden 1967
Inicialment van ser Brian Poole & The Tremeloes, però el
cantant va decidir que el grup era un pes excesiu per a la seva “gran” carrera
i els va deixar per llantar-se en solitari, començant llavors l'ascens
d'aquesta bona banda de pop britànic. No obstant això del “gran èxit” que ell
esperava, Brian Poole va fracassar estrepitosament, un altre Lumbreras. Es clar
que The Tremeloes van pugar a dalt de tot de les llistes, graciaes a
"Silence is golden" que va ser la millor cançó de The Tremeloes i a
Espanya va ser versionat per molts grups, encara que destaca la que van fer Los
Angeles. The Tremeloes van començar dient-se The Tremilos i es van formar a
Dagenham, l’any 1958, encara estan en actiu. Inicialment van formar el grup
Brian Poole, el guitarra Ricky West, el teclista Alan Blakely, Alan Howard al
baix i Dave 
Munden a la bateria. Quan l’any 1966 Brian Poole els va deixar,
Alan va passar a ser el líder del grup i va començar el seu ascens. Moriria el
10 de juny de 1996. "Silence is golden" es va publicar l’any 1967 i
estava composta per Bob Crewe i Bob Gaudio, havent estat gravada ja l’any 1964
pels nord-americans The Four Seasons. La versió dels The Tremeloes va arribar
al número 1 als Estats Units i va ser Disc d'Or. La portada que us he posat es
d'un EP compartit que hem van enviar des de Méxic. Per cert, us explicaré una anécdota, quan els Beatles van fer
aquella famosa audició per a la
DECCA en la què van ser rebutjats ja que "No eren un
conjunt amb futur" la casa de discos es va quedar amb Brian Poole &
The Tremeloes que aquests si prometien. Uns altres Lumbreras.
.jpg)
Johnny Halliday - Noir c'est noir 1966
anys, en un EP que també incloïa dues peces instrumentals d'aquesta
banda per que es va gravar depresa a fi de competir amb els espanyols, Johnny Halliday no tenia cançons preparades per gravar. Malgrat que Los Bravos van vendre el single a mig món, inclòs als Estats
Units on van arribar al lloc 2 en les llistes del Billboard, a França no es van
menjar un torrat, gràcies a Jean-Philippe Smet, veritable nom de Johnny
Halliday, nascut a París el 15 de juny de 1943 i que es va casar amb la Princesa del Pop francès,
la cantant Sylvie Vartan, encara que es van divorciar més tard i que la va
gravar en la seva llengua. La veritat és que Johnny Halliday sempre va ser un
faldiller i ha anat coix de la cama del mig, protagonitzat uns quants escàndols
sobre això, l'últim d'ells quan va ser la denuncia de una secretària seva que
afirmava haver estat violada per ell en el seu iot. És clar que després es va
demostrar que els informes mèdics eren falsos, aquells metges van ser
detinguts, van sortir noves probas... tot es va convertir en un immens culebró.
Jacques Dutronc – Il est cinq heures, Paris s’éveille 1968
El cantant i compositor Jacques Dutronc va ser un dels grans
del pop francès a mitjans dels 60. Va ser director artístic de la discogràfica
francesa Vogue i es va casar amb la cantant i actriu Françoise Hardy l’any
1981, encara que tots dos vivien junts, en “pecat” com es deie llavors, des de
1969 i els dos eren cares familiars per a aquells que fullegabem el Salut Les
Copains que no penseu malament, no era cap revista porno arrivada de França, es
tractaba d'una revista musical de molta difusió. La parella segueixen junts i
resideixen a Monticello, a l'illa de Còrsega, amb uns 30 gats. Les lletres de
Jacques Dutronc sempre van ser interessants i tot i ser un cantant de música
moderna, com es deia 
llavors, molts els consideraven un cantautor a l'ús, però
ell estaba molt més proper al pop que a la cançó d’autor. En aquesta cançó,
editada com a cara A d'un single l’any 1968, ens explica les coses que pots
trobar-te en la ciutat de París a les cinc del matí, quan la ciutat es desperta
per la majoria i altres s’en van a dormir. Curiosament, tot i el contingut de
la lletra, va passar la censura franquista de l'època, aixó que ens explica que
a aquestes altes hores de la matinada a París trobes des de prostitutes a
travestís i altre gent "de mal vivir". Es clar que els censors de
l'epoca tan sols deurian veure aixó de les cinc de la matinada i l'acció de
llevar-se, per tant, tots aquells que es llévan a les cinc son els que van a
treballar, els “curritos” són bona gent i va colar. Jacques Dutronc va néixer
el 28 abril 1943 precisament a París i també ha incursionat en el mon del
cinema. 
Sylvie Vartan - La
plus belle pour aller danser 1965
Acabarem el nostre recorregut per la França dels seixanta
escoltant la cantant Sylvie Vartan que va ser considerada la Princesa del Pop Francès.
"La més bella del ball" va ser una de les seves cançons més populars.
Sylvie Vartan va debutar a l'Olympia de Paris l'any 1961, amb una carrera
brillant i plena d'èxits, molts d'ells versionats durant els seixanta per
artistes espanyols com "El ritme de la pluja", "Si jo
canto" o "La més bella del ball" que escoltem ara. Es va casar
l’any 1965 amb Johnny Halliday i les seves noces va omplir pàgines i portades
de revistes del cor i musicals, tot i que es van separar posteriorment a causa
del caràcter "sortidet" del cantant francès, sempre perseguint una
faldilla per veure si podia aixecar-la i veure que 
estava sota, el divorci va
ser l'any 1980. Sylvie Vartan va néixer a Bulgària el 15 d'agost de 1944 i es
va traslladar a França quan tenia vuit anys, fugint del règim comunista que
dominava el país. El seu primer disc, el single "Panne d'essence", es
va gravar l'any 1961, amb tan sols 17 anys i feia un duet amb el cantant
Frankie Jordan del qual avui no crec que s'acordin molts, la veritat. Sylvie
Vartan també va treballar bastant per al cinema francès, concretament a 10
pel·lícules, la primera va ser "Sous le joug", filmada l'any 1962 i
l'última "Mausolée pour une garce" al 2001. Segueix sent la cantant
de la seva generació que millor funciona a nivell gires, concerts i discos.
L'any 2004 i el 2008 va realitzar dues setmanes d'actuacions al Palais des
Congrès de París, esgotant-se les entrades. L'any 2009 Sylvie Vartan va realitzar
una gira per França, Japó, Turquia, Suïssa i Bèlgica, amb gran èxit. 
Johnny Dorelli – L’immensita 1967
Encara que els grans del rock and roll a Itàlia van ser
Adriano Celentano i Bobby Solo, quan enfilem ja la recta final del programa
d'avui us he seleccionat aquest tema de Johnny Dorelli amb el qual va
participar al Festival de San Remo en la seva edició del 1967, aconseguint el
novè lloc i que va ser àmpliament versionat a l'Espanya dels seixanta, encara que jo voldria
destacar la que van realitzar Los Catinos i sobretot la de Tony Ronald. La
lletra va ser escrita per Don Backy i Giulio Rapetti Mogol i la música de Detto
Mariano. El cantant, showman i actor de cinema, teatre i televisió Johnny
Dorelli es 
diu en realitat Giorgio Guidi i va néixer a Meda, Milà, el 20 febrer
de 1937 i va debutar l'any 1951 amb tan sols 14 anys d'edat. A finals dels
seixanta comença el seu periple com a presentador de televisió i també debuta
al món del cinema. Us explicaré una curiositat física de Johnny Dorelli,
posseeix un ull de cada color, és a causa d'una malaltia coneguda com
Eterocromia i tot i que es diu el mateix de David Bowie en el seu cas no és
cert, es degut a un accident. Ja us ho explicaré un altre dia escoltant al Duc Blanc
Domenico Modugno – Come stai 1971
Acabarem el primer programa de la Novena Temporada
d'Un Toc de Rock, aquest recorregut per la història de la música, des d'Itàlia
i escoltant a Domenico Modugno. Aquest home ha estat la millor veu del pop
italià de tots els temps, el gran entre els grans. El cantant Domenico Modugno
va crear escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic
italià que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix
tenin un bon mercat. Seves són cançons avui considerades clàssics, temes
histórics del pop italià com "Il telèfon plora", "Dio, come ti
amo", "Piove", "La distancia", o “Vechio Frak".
Es clar que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava
"Nel blu dipinto di blu", amb la que va guanyar el Festival de San Remo l'any 1959, i de la qual va realitzar una versió
discotequera als 80, barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va
vendre com xurros omplint les pistes de discoteques a tot el món. Francesco Napoli es un dels Amics d'Un Tock
de Rock, al facebook de Montse Aliaga. 
Domenico Modugno va participar en 12
ocasions al Festival de San Remo, però ell no te el record, es de Peppino di Capri que ho va fer 15 vegades, ja us ho explicaré
en un altre ocasió. Aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock és una preciosa
cançó que parla del retrobament entre una parella que creia que tot estava
perdut entre ells, però per moments sembla ser que tracta del adeu en una
parella que arriva quan ella és mor. La lletra està interpretada en italià. Domenico Modugno va
néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la reserva natural
de Lampedusa, el 6 d'agost de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les
coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arribaven am patera a la seva
estimada illa de Lampedusa i tal com deu estar ara, el cantant te que estar
removense a la seva tomba.
El pensament filosòfic per acabar el programa d'avui és una frase que va dir el que va ser primer ministre anglès Winston Churchill i hauríem de tenir-la en compte i molt.
“Els pobles que no coneixen la seva història
estan condemnats a repetir-la”
estan condemnats a repetir-la”
I aquí acaba el primer programa de la Novena Temporada
d'Un Toc de Rock, des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
l'emeten. Seguiré amb la tònica habitual de realitzar dos programes setmanals,
un en llengües foranes i un altre en idiomes peninsulars, però aquesta nova temporada
he invertit l'ordre setmanal. Adéu siau.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario