Un Toc de Rock 08-67

Avui a Un Toc de Rock tindrem una miqueta de rock and roll amb Los Gatos Locos, Loquillo y Trogloditas i Rebeldes, però també escoltarem a Noel Soto, una cançó del nou treball de Joan Masdeu, a l'actriu Salma Hayek acompanyada per els Chingón, Antonio Flores, Marc Durandeau, Lone Star, Sergio Makaroff, Serrat interpretant un tema de Guillem d'Efak i molt més. De manera que ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obriré la barraqueta amb una cançó que ens parla de treballar de nit, cosa que pot resultar gratificant, però que crema i molt, ens ho explicaran els nois de La Salseta des d'un disc benèfic. Jo soc Mario Prades i ara us diré com ja es habitual en cada programa.

Benvinguts a Un Toc de Rock

La Salseta – Treballo la nit 1992

Liderats per Salvador Escribà, La Salseta del Poble Sec són una de les millors formacions de ball de l'estat, tots ells músics de vàlua i jo sempre he dit que "Qui no balla amb La Salseta, és que no balla ja amb ningú", si bé i això és curiós, la primera vegada que els vaig veure en directe i que va ser el dia que ens vam conèixer Salvador i jo, el titular de l'article que vaig publicar al Diari de Tarragona amb la crònica de l'actuació, realitzada a Almoster o Castellvell, ara no ho tinc clar, va ser "A la Salseta li va faltar salsa" i és que aquell dia van haver errors, res del que jo vaig escriure en el meu article era fals, tot va succeir com jo ho explicava. Salvador i jo vam tenir un enfrontament i al final vam fer una bona amistat que es va mantenir al llarg dels anys. La Salseta del Poble Sec amb els que començarem Un Toc de Rock d’avui, han gravat molts discos, però tampoc s'han prodigat en excés, en la seva carrera jo destacaria "Hazañas Bélicas" i "Treballo la nit" al què aquest tema que escoltem ara donava títol i en el qual constaven només com La Salseta. Va ser produït per Cristo Fontecilla que també va posar guitarres i es va gravar entre els mesos de març i abril del 92, es va editar al juny a través del seu propi segell, en ell van oferir una lliçó de bon rock en català i és que tots ells són bons músics i l'experiència és un grau. En aquesta disc La Salseta són Rafa Villanova (veu. guitarra i a foto de la portada), Salvador Escribà (cantant), Fredi Cabestany (bateria), Luis Martínez (saxos), Josep Encuentra (guitarres), Dani Gallostra (trompeta), Jordi Gas (baix i veu), Jordi Puigví (percussions), Josep Tro (trombó) i Lluís Vidal (veu, piano i sintetitzadors). Aquest tema es va incloure també en un CD titulat "Fent Costat" i els beneficis anaven destinats a l'hospital Suhodol, a Bòsnia i en el disc també van col·laborar amb una cançó cadescun d’ells Serrat, Celdoni Fonoll, Laura Simó, Lax'n'Busto, Llach, Max Sunyer, Ovidi Montllor, Raimon, Toti Soler, Els Pets, Ai Ai Ai i uns quants més, entre ells els amic de Sau. A la foto feta per Mario Prades, Salvador Escribà, líder de la formación, abans d’un concert

Sergio Makaroff – Esta noche solo quiero bailar 1996

El cantautor argentí Sergio Makaroff va arribar un bon dia des de la seva Argentina natal i després de col.laborar amb Tequila, va acabar a principis dels 80 recalant a Barcelona. El seu millor àlbum és indiscutiblement "Un hombre feo" que va publicar l’any 1996 i del qual us he extrec el tema que us porto a Un Toc de Rock d'avui i és un cant a la bona vida i ens ho diu clarament "Esta noche solo quiero bailar". Sergio Makaroff va néixer a Buenos Aires el 7 de desembre de 1951. Als 14 anys era el disc-jockey a les festes de l'escola i posteriorment i amb el seu germà Eduardo van crear el duo Los Hermanos Makaroff, les primeres actuacions van ser com a teloners de Sui Generis, la banda de Charly García, un dels millors grups del rock nacional argentí i als que no hem de confondre amb la banda del mateix nom que van sorgir en l'Espanya dels 90. Eduardo forma part actualment del grup Gotan Project. Sergio Makaroff també es dedica a la composició i ha fet cançons per a Andrés Calamaro, Los Rodríguez, Azucar Moreno o Manolo Tena. També és periodista, treballa com a redactor de la revista Efe Eme des dels inicis d'aquesta i participa en programes de ràdio. Repetixo, el millor disc editat per Sergio Makaroff és al meu parer "Un hombre feo" on hi havia la que possiblement sigui la seva millor cançó "Tranqui Tronqui" que ja l'hem escoltat al programa.

Manolo Tena – Fuego en la piel 1992

Aquesta cançó es trobava inclosa dins del l’àlbum "Sangre española", segon i possiblement el millor disc del cantant, compositor i músic madrileny Manolo Tena, aquest veterà que va aconseguir superar els seus problemes amb les drogues i també l'alcohol, estabilitzant la seva carrera. La cançó te tocs de metall molt llatins que quadren perfectament. Manolo Tena va formar part del grup Cucharada amb el qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser torero" l’any 1979, un títul que a mi sempre m’ha fet molta gracia. Quan Cucharada es van desfer, Manolo Tena va crear una altra bona banda de rock, el tercet Alarma!!!, als que es va comparar amb Police, dos de les millors cançons d’Alarma!!! van ser “Frío” i “Marylin”, per a començar ja Manolo Tena a l’any 1988 en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992 amb temes com "Tocar madera", aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock, "Sangre española" o "Quiero beber y no olvidar". El disc va tenir molt èxit i va vendre més de mig milió de còpies. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951 i aquest any farà 63 anys d’edad

Los Gatos Locos – Prende una vela por mí 1986

Obrirem des de el primer àlbum de Los Gatos Locos titulat amb el nom del grup. Aquest primer LP és possiblement el més ingenu de tots els discos que van gravar, però també és el més sincer i purista de tots ells, tenint en compte a més a més que en aquest disc és l’únic en què van participar tots els membres originals de Los Gatos Locos i al costat del bateria i cantant Fernando Lavado es trobava Bernardo de Haro (guitarra i veus) que els va deixar quan es trobaven gravant el segon LP i que era el compositor de molts temes del grup (a la foto), els altres dos "gats" eren Jordi Llobet i Germán, tot ells de Cambrils. Aquest primer àlbum va ser produït per ells mateixos i gravat a Tarragona comptant amb Jordi Valls. Aquella primera gravació els va costar només 6.000 de les antigues pessetes i es va editar a través del segell Grabaciones Accidentales (GASA) que els va pagar per el màster 20.000 amb el que ja van sortir beneficiats i les xifres de vendes van ser importants tenint en compte que era una companyia petita i la seva distribució i promoció no era l'adequada. Finalment del grup original només va quedar Fernando que va seguir endavant en format de trio fins que es van desfer definitivament i ell va emprendre carrera en solitari tot i que fa uns set o vuit anys va tornar a posar en marxa el projecte Gatos Locos. Per cert que Bernardo que aleshores treballava a Correus i estudiava, va acabar els seus estudis i actualment és un prestigiós advocat, crec que amb despatx a Cambrils. Per cert si entreu a la pàgina web dels Gatos Locos veureu que aquest disc no consta en la seva discografia oficial, la qual cosa resulta si més no curiós, suposo que ha de ser un error del webmaster. La primera vegada que jo vaig veure en directe a Els Gatos Locos va ser en l'avui desaparegut pub DaDa de Reus, propietat de Manel, un bon amic i col·laborador de la meva empresa Guitar-T Produccions.

La primera formació del cambrilencs Gatos Locos

Loquillo y Trogloditas – Chanel, cocaina y Don Perignon 1985

Una de les cançons més recordades en la llarga carrera de Loquillo és aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock, un tema ple de rock and roll que feia temps que me havíeu demanat a través del correu electrònic i ara ha arribat el moment i aquí la teniu. La cançó que posteriorment s'ha inclòs en un munt de recopilatoris de grans èxits i en algun directe, es trobava inicialment en l'àlbum "La mafia del baile" que Loquillo y Trogloditas van publicar l'any 1985 a través d'Hispavox, va ser el seu debut amb el segell i la lletra de la cançó va ser escrita pel mateix José María Sanz, amb música de Sabino Méndez. La cançó es va publicar en single i va ser un dels més populars en la seva carrera, encara que no va arribar, per molt poc, a ser Disc d'Or. També val a dir que amb aquest disc van començar a allunyar-se del rock and roll més purista dels seus inicis per començar a poc a poc a decantar-se cap a la comercialitat. Gairebé simultàniament, la seva anterior casa de discos Dro-3 Cipreses, va treure un recopilatori "Los singles", calia aprofitar l'estirada promocional de la nova companyia i en el qual no estava aquest tema, és clar. José María Sanz era un noi del Clot que anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de rock and roll, va néixer el 21 de desembre de 1960. Los Trogloditas eren Sabino Méndez, Ricard Puigdomènech, Jordi Vila i Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el propietari del nom Trogloditas, per això des de 2007 José María només utilitza el Loquillo. Després van tindre canvis en la formació, anades i vingudes, cosses que passan. El nucli musical es va centrar en Jaime Stinus i Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de teclista, un bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig portar, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia vaig organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa

i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser, segons em va explicar un del grup que Loquillo estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a censurar a Sabino Méndez. Quan els crítics realitzem la cobertura d'un concert, almenys jo, sempre procurem ser imparcials. El problema és que amb els anys coneixes la gent del món de l'espectacle, adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en un concert vegis sols les fallades o sols les coses ben fetes, més destacades unes de les altres. Us puc dir que quan Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu ajudant Ignacio Martín, dos bons amics, em feien arrivar un nou disc de Loquillo, sempre em deien que no feia falta que el publiqués al Diari, que m'ho enviaven per la meva col·lecció privada.

Joan Masdeu – Dies sabàtics 2014

L'amic Joan Masdeu, a qui conec des de fa moltíssims anys, té un nou disc en solitari al carrer. Enrere ha quedat ja la seva etapa amb Whiskyn's que va durar més de 17 anys. El nou àlbum s'ha titulat "Dissabte" i és el seu segon treball en solitari, després de "Casa murada" que havia tret l'any 2011 i del qual ja hem escoltat alguna cançó a Un Toc de Rock. Joan Masdeu i Pallarols va néixer a Reus el 30 de setembre de 1974, ell i jo ens coneixem des de fa un munt d’anys, era veí meu al barri del Carrilet, a Reus, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whisky’s van començar l'any 1989, després de la disol·lució del grup Terrado 25 amb els que va treure una cinta de cassete que encara tinc per la discoteca de casa. Ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien dels grups de Tarragona Duca-2 i ZZ-Pop, peró per la banda han passat uns quans músics al llarg dels anys, entre ells  Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. Per cert, alguns dels seus treballs van ser produïts per Joan Reig de Els Pets, um altre bon amic. L’últim disc dels Whiskyn's titulat “Reus-París-Londres” es va publicar l'any 2007 i en el 2009 es van desfer. Joan Masdeu també ha treballat com actor a diverses series de TV3, entre elles “El joc de viure” i un parell de pel·licues “Un cos al bosc” de Joaquim Jordà i “Dones” de Judith Colell.

Noel Soto – Deborah 1981/1999

“Deborah” va ser un dels millors temes en la carrera de Noel Soto, publicat com a single per Polydor l'any 1981 amb "Quien me presta un verso" a l'altra cara, encara que jo us l'he extret del doble CD "Todas sus grabaciones en Discos Polydor (1974-1984)" que va ser publicat pel segell Ramalama i va veure la llum l’any 1999, clar que originalment la cançó s'havia inclòs a l'àlbum “A ti que me quieres bien” de 1981. Noel Soto es un cantautor molt rocker amb tocs country que va començar en els seixanta sent el cantant del grup orquestal Los Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els valencians Suco y Los Escorpiones, de la mateixa época. Manuel Eduardo Soto Palomino és el seu veritable nom, va néixer a Nador, al Marroc, quan era protectorat espanyol, però Noel Soto ha viscut gairebé sempre a Madrid. Noel Soto va treure el seu primer LP "3, 3, 5, 7" que va publicar Polydor l'any 1974. Un any més tard Noel Soto treurie el segon treball "Alfa i omega", una mena d'òpera rock amb tocs de rock progressiu que començava a estar de moda en aquella dècada, però que no fou del gust dels seus fans, molt més propers al pop comercial del seu primer disc. En total Noel Soto ha publicat deu u once àlbums d'estudi, dos recopilatoris i un grapat de singles al llarg de la seva carrera, però cap va arribar a les xifres de vendes del primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. L’any 2010 Noel Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb el tema "Canciones tristes", però ell finalment no va ser seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors temes, si no el millor que es van presentar. Noel Soto també ha treballat com a compositor amb Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.

Mikel Erentxun – Srta. Soledad 2012

Ja fara més d’un parell d’anys que es va publicar que el que és l’ultim disc de Mikel Erentxum que es titula "24 Golpes" i que es va publicar el 31 de gener del 2012. Aquest és el vuitè àlbum d'estudi en solitari de Mikel Erentxun i el primer en què ha inclòs una lletra de Diego Vasallo, amb qui va formar Duncan Dhu. Compta amb la producció d'Henry Hirsch, col·laborador habitual de Lenny Kravitz i es va gravar en 10 dies del mes d'agost del any 2011, amb so analògic. L'àlbum compta amb les col·laboracions de Rafael Berrio i José Ignacio Lapido del grup de Granada 091. La veritat és que les carreres de Mikel Erentxun i  Diego Vasallo al marge de Duncan Dhu mai han arribat al nivell de vendes i popularitat que van aconseguir junts, integrant Duncan Dhu, un dels grups histórics del rock espanyol, en el què inicialment, hi havia un tercer component, Juan Ramón Viles que tocava guitarra i bateria. La cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora i van passar fins i tot pel jutjat. Duncan Dhu va funcionar del 1984 fins l’any 2001, amb alguna separació i tornada pel mig. Mikel Erentxun Acosta va néixer a Caracas, Veneçuela, el 23 de febrer de 1965 i quan es va incorporar a Duncan Dhu venia del grup Aristogatos. A la foto Mario Prades amb Mikel Erentxun.

Salma Hayek & Chingon – Siente mi amor 2003

L’actriu Salma Hayek des de la banda sonora de "El Mariachi", encara que no us puc dir si la segona "Desperado" o la tercera part titulada "Once Upon a Time in Mexico", però crec que era d'aquesta última, ens canta i no ho va gens malamente. Salma Hayek, acompanyada dels Chingon, ens demostra que també sap cantar i s’ho molt be. Per tant ara us porto a Un Toc de Rock aquesta cançó interpretada per l'actriu Salma Valgarma Hayek Jiménez, nascuda el 2 de setembre de 1966 a Veracruz, Mèxic que com podeu comprovar també canta. L'acompanyam en aquest enregistrament el grup texà Chingon. El director Robert Rodríguez forma part del grup Chingon tocant la guitarra. Els Chingon són d'Austin, Texas i de fet és la unió de Robert Rodriguez i el grup Del Castillo, integrat per Alex Ruiz a la veu, Mark del Castillo guitarra i veu, el seu germà Rick del Castillo guitarra i veu, Alberto Besteiro al baix, Carmelo Torres a la percussió i Mike Zeoli a la bateria. Aquí teniu tota una curiositat per escoltar a Un Toc de Rock.

Salma Hayek amb Robert Rodriguez, Antonio Banderas i Johnny Deep

Antonio Flores – Cuerpo de mujer 1995

Des de l’àlbum “Cosas mias”, ell més venut en la carrera d'Antonio Flores, us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock aquest preciós tema, una extraordinària cançó d'amor titulada "Cuerpo de mujer” que mereixia sonar aquí al programa. El disc es va publicar l'any 1995 i va sortir primer en versió vinil, per publicar-se poc després ja com a CD. Havien passat sis anys des de que Antonio Flores va treure "Granvia" i durant aquest temps va treballar en diverses pel·lícules, però també va estar allunyat d’alguna manera de tot a causa dels seus problemes amb les drogues. Si be en el disc "Cosas mias" se'ns mostra un Antonio Flores molt més madur en els textos i arranjaments del disc, a mi m'agrada més l'anterior, el trobo més sincer i natural, crec que va ser un treball molt més visceral. Durant aquest període també es va dedicar a compondre algunes cançons per la seva germana Rosario. Antonio Flores era un cantautor molt rocker que mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. Quince dies més tard i després de cumplir amb els contractes que tenia pendents per actuar, l'ultima va ser a Pamnplona, va morir de sobredosis. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en mite i va entrar a les pàgines d’or de la història del rock espanyol.

Marc Durandeau – La Reina Boga 1996

Marc Durandeau va ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català als noranta i aquesta cançó és, al meu parer, la millor de la seva carrera. La producció i arrengaments son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería, Tato la Torre s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, a més de cantar toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç" es va publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les seves noves cançons en català i anglès i també al seu Facebook. Marc Durandeau es va marxar als Estats Units on ha treballat com a productor i compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" de l’any 1993 i que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels Amics d’Un Toc de Rock que coordina Montse Aliaga des de el seu Facebook i des de el programa vui enviarle una salutació.

Lone Star – Las campanas de la catedral 1971

Ara al programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem una llarga i magnífica balada a càrrec dels barcelonins Lone Star, la banda liderada pel cantant, guitarra i pianista Pere Gener. Era la cara B d’un single amb “Soñar” a l’altre cara i que es va publicar mitjansan el Segell EMI l’any 1971. Crec que ja us ho he dit en altres ocasions, però Lone Star són l'únic conjunt de l’Estat espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de l’any 1970. La veritat és que si, ja us ho he dit moltes vegades. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra americà, més de sis mil persones, s’esperava un grup de folklore espanyol, cobla, rumba, coses així i es van trobar amb una tota una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere domina ja que va estar vivint i tocant a Anglaterra abans de crear Lone Star. La veritat es que a Tarragona va haver-hi una forta polémica per l’arrivada del porta avions nord americà  Eisenhower i jo no entec el per que de tot aquest enrenou. Porten pasta gansa i molta, es calcula que la tripulació d'un vaixell d'aquest tipus deixa més d'un milió d'euros a la ciutat que visita i tenint en compte que no van en missió guerrera, doncs cantarem la cançó de la pel·lícula "Bienvenido Mister Marshall", aquella de "Americanos....". La veritat es que finalmente va anar a Mallorca. Per cert, us explicaré una anécdota, feia poc temps que Lone Star havia tret aquest single, on es trobava aquesta cançó que escoltem ara i van ser contractats per actuar en una discoteca d'El Ferrol, de fet era l'única discoteca de la ciutat i mai s'havia ofert un grup actuant en directe. Va ser un fracàs total de públic i en una declaracions a un diari local afirmaven els nois del grup "No se'ns ha volgut escoltar" i la veritat aquest succés no diu molt a favor dels gustos musicals del públic gallec. Tenint l'oportunitat d'escoltar i gaudir amb un concert de Pedro Gené, Juan Miró, Luis Masdeu i Rafa de la Vega "La Leyenda” i perdre-se'l... que voleu que us digui. Curiosament el seu últim disc es va titular “Hacia el futuro”, va ser els anys noranta, després van plegar i crec que Pere Gené ancara te un estudi de gravació que es diu el Séptimo de Caballería i ara torna amb un nou disc, ell sol, que es titularà "Boomerang" i on colaboran Kitflus i David Palau.

Los Rebeldes – Bajo la luz de la luna 2010

Us vaig prometre que tornariem a escoltar alguna coseta d’aquest disc de Los Rebeldes, la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra que per cert, es de Sants i aquí està, sonant ara a Un Toc de Rock. L'àlbum es va titular "Noches de luz, días de gas" i es va gravar en directe, el dia 28 de març de l’any 2009 a la sala Luz de Gas de Barcelona que dirigeix el meu amic Fede Sardà i el seu fill, amb la producción a carrec d'Aurelio Morata. El grup estave integrat en aquesta gravació per Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy" a la bateria, el baix i contrabaix d'Alfons Múgica, a la guitarra l'ex component de M-Clan Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del saxo i Quino Lucas al piano i acordió. Aquest tema va ser un dels grans èxits de Los Rebeldes i que ara recuperen en aquest disc en directe ple de vells hits i cançons noves. De fet s’havia publicat amb single, incluïn “Huesos blandos, carnes duras” a l’altre cara, l’any 1988 i va ser extret del disc "Más allá del bien y del mal"on també es va incloure “Mediterráneo” posiblement el seu gran èxit, pero també la seva cançó més comercial. Quan es van crear l’any 1979 Los Rebeldes i tan sols eren Carlos Segarra, Aurelio Morata i Moisés Sorolla. Aurelio els va deixar després del primer disc per crear Aurelio y Los Vagabundos, si be en aquest disc en directe va ser el productor.

Joan Manuel Serrat – Blues en sol 1996

Acabarem el programa d'avui escoltant aquesta cançó a càrrec de Joan Manuel Serrat, extreta del doble CD “Banda sonora, d’un temos, d’un pais” que es va publicar l'any 1996 i en el qual el Noi del Poble Sec versiona cançons clàssiques del pop i la cançó d'autor en català. Aquest tema va ser un èxit del cantautor mallorquí Guillem d'Efak, un home de color, nascut a La Guinea, cantant, poeta, escriptor, compositor i component de la Nova Cançó en els seixanta, pel que jo sempre he sentit una certa debilitat , tot i que no l'hem escoltat massa a Un Toc de Rock, si ha sonat i molt a El Temps Passa, el programa que faig amb el meu company Quimet, també en aquesta emissora i en el qual escoltem cançons dels anys seixanta a càrrec de grups espanyols o estrangers interpretats en llengües peninsulars. En aquest doble CD Serrat versionar cançons de Pau Riba, Miquel Porter, Joan Ramon Bonet, Ovidi Montllor, Ia i Batiste, La Trinca,  Raimon, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Delfí Abella, Jaume Sisa, Llach, Enric Barbat, Maria del Mar Bonet, Toti Soler, Isidor i altres, també va incloure un parell de cançons seves i és que no hem d'oblidar que Serrat és una part molt important de la Banda Sonora d'aquest país nostre. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, però la familia vivia al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Per cert, Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos. A la foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel.

La dita per acabar el programa d’avui es de Nelson Mandela, líder sud africà que va lluitar i molt per els drets racials i contra el apartheid que va dir:

“Ningú neix odiant pel color de la pell. Per al

cor humà la cosa més natural és estimar”

Tanco per avui Un Toc de Rock, però us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i ara tancaré la barraqueta i fotre el camp.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades