Un Toc de Rock 08-71

A Un Toc de Rock començarem avui recordant la movida madrilenya i escoltarem a Zombies, Los Secretos, Objetivo Birmània, Manolo Tena i Alaska y Dinarama, però en aquest passeig musical que anem a emprendre pel nostre passat, tindrem una cançó de l'últim treball de Carlos Santana, escoltarem a Serrat que ens parlarà de Barcelona, Hamartigenia, Rulo y la Contrabanda, Eros Ramazotti, Aute i uns quants més. Vida, somnis i records, embolicats en música i paraules. Per tant, ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, començarem el recorregut musical, escoltan a unes noies que ens diuen “Los amigos de mis amigas son mis amigos”, és clar que aixó no sempre por agradar a aquestes amigues, la veritat. Obriré la barraqueta, soc Mario Prades i com cada vegada us diré

Benvinguts a Un Toc de Rock

Objetivo Birmania – Los amigos de mis amigas son mis amigos 1989

Un Toc de Rock amb un dels grups carismàtics i glamorosos de la movida madrilenya, Objetivo Birmània. Aquesta cançó va marcar la segona etapa de la banda, després d'haver tingut molts problemes legals per l'ús del nom i va ser una de les més importants dins de la seva carrera musical, donant títol al nou àlbum que es va publicar l'any 1989. La imatge d'Objetivo Birmània eren a hores d'ara Mónica Gabriel i les dues noves cantants: Lola Baldrich i Marisa Pino. Lola els va deixar més tard per dedicar-se a la seva tasca com a actriu i va ser substituïda posteriorment per Sol Abad. Liderava la formació en aquesta segona etapa Carlos de France, encara que el protagonisme era per a les nenes. Encara gravarien un nou LP “Los hombres no ligan” l'any 1991 i el grup es va desfer definitivament el 31 de desembre de 1991 després d'una gira de comiat. En els seus inicis Objetivo Birmania pretenia emular als nord-americans Kid Creole & The Coconuts i el grup eren Francisco R. Musulén al teclat, Luis Elices  a la guitarra, Javier Escauriaza a la bateria i Carlos de France al baix, al costat de la cantant Mari Paz que va abandonar el grup en el 82 sent substituïda finalment per Yolanda Hens i dos coristes i ballarines anomenades Mónica Gabriel Galán i Ana Fernández, aquesta última els deixaria i marxaria l’any 88 com a secretària al "Un, Dos, tres" i dos dels músics anirien a Ciudad Jardín. L’any 1989 hi va haver un altre reajustament del grup i una baralla legal pels drets del nom. "Tormenta a las diez" va ser la cançó més important de la primera etapa i donava títol al seu primer àlbum que va publicar el segell Warner l’any 1984, fins aleshores Objetivo Birmania havien tret 2 singles.

Zombies – Groenlandia 1980

Escoltarrem ara a Zombies i "Groenlandia" que es la cançó més identificativa en la seva curta carrera profesional. La veritat és que es tracta d'un tema molt infantil i ingenu, tant a nivell lletra com música, però no obstant això té un encant especial que la va fer sonar i molt en les emissores més modernillas de l'època i sobre tot las que es deien “emisoras piratas” i també a les municipals que llavors començaven i tenien llibertat per puntxar el que volien els locutors, pasant de llistes d’èxits. El seu líder Bernardo Bonezzi (cantant i guitarra) va morir a la seva casa de Madrid el 30 d’agost del 2012. Zombies estaven influenciats pel glam-rock i la new wave, el resultat es comprovava en cadascun dels seus concerts. Bernardo va començar amb 13 anys i l'unia una estreta amistat amb la gent de Kaka de Luxe i es reunien al costat de Carlos Berlanga, Alaska, Fernando Márquez "El Zurdo" i altres amics a casa de Nacho Canut. Allà van sorgir pàgines inolvidables de “la movida madrileña”. El primer grup en el què va tocar Bernardo Bonezzi va ser Morbus Acre, però finalment decideix crear una banda pròpia i van sorgir Zombies, quan se li van unir Álex de la Nuez (guitarra), Massimo Rosi (baix), Miguel Ordóñez (caixa de ritmes), Tesa Arranz (caixes xineses i cors) i Juanma del Olmo. Zombies compartien local d'assaig amb Kaka de Luxe. Aquesta cançó va ser el seu single de debut i es va incloure en el primer LP de Zombies  titulat "Extraños juegos", editat per RCA l'any 1980. Encara traurien un segon àlbum "La Muralla China", en el 82 i es van dissoldre, bàsicament per falta de creativitat ja que es van quedar estancats. Ambdós discos van ser reeditats anys més tard en un sol CD.  Bernardo Bonezzi es va dedicar bàsicament a compondre bandes sonores i va guanyar un Goya en el 95. De fet va debutar en aquesta faceta fent la música de la segona pel·lícula de Pedro Almodóvar amb qui l'unia una bona amistat, "Laberinto de Pasiones" filmada l'any 1982. També va produir a Almodovar y McNamara. Dels seus companys en Zombies us puc dir que Juanma del Olmo crearia Los Elegantes i Álex de la Nuez va substituir a Felipe Lipe com a baixista de Tequila i després de formar part d'Alex y Christina es llançaria en solitari. Us explicaré una anècdota, quan es va acabar el programa de televisió "La Edad de Oro del Pop Espanyol", l'última cançó que va sonar va ser "Groenlandia" interpretada en directe per Zombies i en l'escenari al costat d'ells i fen veus o una cosa així, van estar Pedro Almodovar, McNamara i Carlos Berlanga. A internet corren vidéos d’aquest esdeveniment i us els recomano, lucinarem amb el personal i la posada en escena.

Alaska y Dinarama – Mil campanas 1984

Alaska va ser la icona femenina de la "movida madrileña", ara bé, el disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal". D'ell us he extret aquest bon tema que avui he decidit posar-vos en el programa. Alaska y Dinarama l’integraven Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 fins l’any 1989. Es va crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides i abans van ser Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el 83 per anar-s’en a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries, però avui i amb aquesta cançó recordarem a un altre dels noms importants de la moguda, Carlos Berlanga que va néixer a Madrid, 11 d'agost de 1959 i va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a  Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els pares i una enyorada assignatura col·legial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte de que passava alguna cosa i em va cridar a part amb el que em va donar l'excusa per aixacar-me i apartar-me d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es bajita ¿Cómo quieres que estando el fotógrafo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?"

Santana con Juanes – La Flaca 2014

Aquesta cançó ha estat l'èxit més representatiu en la carrera de Jarabe de Palo, la banda de Pau Donés, de fet ell és Jarabe de Palo. Ara la escoltarem a càrrec del gran guitarrista mexicà Carlos Santana que l'ha gravat acompanyat per Juanes en el seu últim treball discogràfic, un àlbum titulat "Corazón" que s'ha publicat el 6 de maig passat i en el qual tots els temes compten amb una bona col·laboració, entre elles Diego Torres, Samuel Rosa, Wayne Shorter & Cindy Blackman Santana, Los Fabulosos Cadillacs, Ziggy Marley & ChocQuibTown, Romeo Santos, Glòria Estefan, Lila Downs, Niña Pastori y Soledad, Pitbull i finalment Miguel. Només hi ha una cançó en la qual trobem sol a Santana “I see your face”. Tots ells van participar en un concert que es va celebrar al Vicente Fernández Arena de Guadalajara, a Mèxic, el 14 de desembre del 2013 i en el qual van participar també altres artistes. El disc es va gravar en l'estudi que Carlos Santana té a Las Vegas, amb producció de Lester Mendez. Per cert, "La Flaca" en la qual ha intervingut el colombià Juanes, ha estat el primer single que s'ha extret de l'àlbum. Santana ha sigut el veritable creador de la fussió del rock amb blues i els sóns i percussions caribenyas, si més no es l'home que ha sabut difondre l'estil a reu de tot el mon. Extraordinari guitarrista sempre ha sabut veure el que te al seu voltant i mai li ha fet fastics a una bona cançó, de fet els seus grans èxits pràcticament sempre han sigut peçes escrites per altres. Aquest guitarrista va néixer a Jalisco, Mèxic, el 20 de juliol de 1947. Les portades dels discos de Santana, sempre han sigut auténtiques obras d'art, aquesta ha estat realitzada per Boa Mistura i si amplieu la carátula del àlbum veureu que no es tarcta d’una fotografia, es un montatge fet amb moltes imatges diferents, em recorda la del seu primer disc, de l'any 1969 i on es va incloure "Jingo", que tot eren cares, pero es veia el cap d'un lleó.Per cert, us explicaré una curiositat, quan Santana va actuar al mític festival de Woostock, era l’únic dels que van participar que no tenia encara cap disc al carrer.

Rulo y la Contrabanda – Buscando el mar 2012

La Fuga que comptaven amb Raúl Gutiérrez a la veu i guitarra. El 27 d'octubre de 2009 es va comunicar oficialment que Raúl, a qui es coneixia popularment com Rulo, deixava el grup, però un any més tard es va iniciar el periple musical d'una nova formació Rulo y la Contrabanda. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock us l'he extret del seu segon i fins al moment últim àlbum "Especies en Extinció" que es va publicar el 25 de setembre de 2012 i en el qual va comptar amb la col·laboració d'Enrique Bunbury en el tema "El vals del adiós". Rulo y la Contrabanda havien debutat amb "Señales de humo” el 26 de setembre de 2010. Parlarem ara de la Contrabanda, en el grup trobem músics amb experiència en això dels escenaris com   Karlos Arancegui “Txarli” a la bateria que havia tocat amb Amaia Montero i Iván Ferreiro, l'aragonès Quique Mavilla al baix que va ser membre de Reo i Distrito Catorce i va tocar acompanyant a Enrique Bunbury, Amaral, La Fuga i Nacho Vegas, a la guitarra es troba el català Dani Baraldés al que es coneix com a "Pati" i que havia tocat amb Jarabe de Palo, Macaco i El Fantastico Hombre Bala, al costat de Adolfo Garmendia a la guitarra que va ser component així mateix de La Fuga i finalment Mario "Bro" als teclats i guitarra . Val a dir que entre tots dos discos Rulo y la Contrabanda van treure un àlbum gravat en directe durant la gira de presentació del primer àlbum, titulat "A ras del cielo" que va sortir l'any 2011.

Los Secretos – Amiga mala suerte 1993/1996

L'any 1996 es va publicar un CD de Los Secretos que realitzava un recorregut per la seva llarga trajectòria discogràfiques, oferint una mostra de les seves cançons, es tractava d'un recopilatori titulat simplement "Grandes éxitos" i va tenir la seva continuïtat tres anys més tard, el 1999, amb "Grandes éxitos vol. II". D'aquest CD us he extret el tema que escoltarem ara i que inicialment obria el CD “Cambio de planes” que van publicar l'any 1993. Sorgits en plena febre de la movida madrilenya, Los Secretos es van crear l'any 1978 encara es van anomenar inicialment Tos. Eren els germans Urquijo, Álvaro (guitarra i veu), Javier (guitarra i veu) i Enrique (baix i veu) al costat d'un amic de la infància José Enrique Cano, anomenat Canito, a la bateria i cors. Les cançons de Tos les componien Enrique i Canito. Quan aquest últim pateix un accident de circulació la matinada l'1 de gener de 1980 que pocs dies després li va ocasionar la mort, tot comença a canviar. Un mes més tard es va organitzar un concert homenatge a Canito en el qual participaren Mamá, Nacha Pop, Alaska y Los Pegamoides, Mermelada, Bólidos i altres músics. A l'abril de 1980 els germans Urquijo decideixen posar una altra vegada el grup en marxa, però anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio Díaz substituint al desaparegut Canito. Al desembre van publicar el seu primer disc, un EP titulat "Los Secretos". Al maig de 1984 i també en un accident, mor el bateria i cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la marxa de Javier Urquijo a la mili el grup ha de reestructurar-se de nou i queda integrat per Enrique Urquijo a la veu i guitarra, Álvaro Urquijo a la veu i guitarra, Steve Jordan a la bateria i veu, Ramón Arroyo a la guitarra i Nacho Lles al baix. Enrique Urquijo Prieto va crear un projecte paral·lel anomenat Enrique Urquijo y Los Problemes. La veritat és que en a Los Secretos s'han produït molts canvis de músics, però el més important va ser la desaparició d'Enrique Urquijo que va ser trobat mort, aparentment a causa d'una sobredosi, al portal número 23 del carrer del Espíritu Santo, en el barri madrileny de Malasaña, al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. precisament el dia anterior al llançament de l'àlbum "Grandes éxitos vol. II", després del decés el lideratge del grup el va prendre el seu germà Álvaro i l'ha mantingut en actiu fins al moment.

Manolo Tena – Siempre y nunca 1994

El segell Avispa Records propietat de Luis Mendo i Bernardo Fuster, van editar l’any 1994 un doble CD benèfic molt bó titulat "Amnistia Internacional" els beneficis anaven destinats a la campanya “Vidas silenciadas, Contra los homicidios políticos y las desapariciones forzosas” en el que van posar cançons, moltes d'elles inèdites, artistes de la talla d'Aute, Medina Azahara, Chavela Vargas, Mikel Erentxun, Los Secretos, Diego Vasallo, Pablo Guerrero, Loquillo y Trogloditas, Acadèmia Palanca, Rosendo, Tam Tam Go!, Enrique Morente, Juan Perro, Burning, Los Rodríguez, Miguel Ríos, Los Ronaldos, Os Resentidos, El Último de la Fila, Luis Pastor, Celtas Cortos, Tahúres Zurdos, Suburbano, Ruper Ordorika, Lluís Llach, Pedro Guerra, Còmplices i em sembla que em deixo algun, per cert, la producció no va comptar amb cap mena de subvenció oficial. En aquest doble CD també es va incloure aquest tema que escoltem ara a càrrec de Manolo Tena, un històric del rock espanyol que havia format part de Spoonful, Cucharada i Alarma!! abans de llançar-se en solitari i triomfar gràcies sobretot a "Sangre española" i un mont de cançons més entre les que es troba aquesta que escoltem ara i que no està presentada com inèdita quan es va publicar en aquest CD benèfic, encara que jo no recordo que es gravés en un disc de Manolo Tena fins que va publicar "Insólito" l'any 2000 i que es va distribuir només per internet el que va representar el boicot per part de les grans cadenes de Ràdio Fórmula. De fet aquesta cançó també la va incloure en l'homenatge a Antonio Vega i es deia que la lletra estava dedicada precisament el genial músic de Nacha Pop que va morir el 12 de maig de 2009. José Manuel de Tena Tena, nom complet de Manolo Tena. va néixer l'any 1951 a Benquerencia de la Serena, a Badajoz, però va créixer i es va fer en el madrileny i castís barri de Lavapiés. Va tenir problemes molt seriosos amb les drogues, però per sort, Manolo Tena va saber sortir-s'en del sinistre forat.

Manolo Galván – Durmiendo en la misma cama 2004

Aquesta és una de les bones cançó en la carrera del cantant i compositor Manolo Galván, nascut a Alacant el 13 de març de 1947 i que en els seixanta va ser el cantant i líder de Los Gritos, aquells de “La vida sigue igual” i que despres es van reconvertir a La Zarzamora. Peró quan es parla de la carrera musical de Manolo Galván no podem olbridar la cançó “Hijo de ramera” que quan Manolo Galván la va compondre i gravar, la discogràfica no va tenir bemols de presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó i va haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van titular "Hoy no me levanto". Un bon dia Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya i sobre tot de la censura, els crítics i les emisores de radio-fórmula, s’en va anar cap a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs anys, quan va anunciar públicamente la seva retirada. A l’Argentina destacan cançóns com "¿Porqué te quiero tanto?", "Te quise, te quiero y te querré", "Solo pienso en ti", "Suspiros de amante" i tantes altres, junt a aquesta que escoltem avui a Un Toc de Rock i que us extrec d’un recopilatori de grans èxits titulat “20 Secretos de Amor” que Manolo Galván va editar l’any 2004. El cantant i compositor Manolo Galván va morir el 15 de maig de 2013, comptava 66 anys d'edat i se'l va endur en aquest viatge final un emfisema pulmonar, va morir en un sanatori de la localitat de Bella Vista, a Buenos Aires. A la foto Manolo Galván amb Cristina, la que va ser lídfer del grup Los Stop fins que va començar en solitari.

Fausto Leali – Yo caminaré 1976

Escoltarem ara al cantant Fausto Leali, una de les veus més negres del panorama musical a Italia, junt a Zucchero i Drupi. El cantant, compositor i productor Fausto Leali va néixer el 29 d'octubre de 1944 a Nuvolento, Italia i va començà la seva carrera l’any 1960. Seves són cançons històriques del pop italià com "Deborah" que fins i tot va versionar Wilson Picket, "Un'ora fa" i "Portami amb te", però possiblement la més famosa és aquesta que sona ara a Un Toc de Rock “Yo caminaré”. Aquest tros de cançó, escrita per ell, donava títol a un LP que va publicar l’any 1976 i que com gairebé tots els seus bons temes, també va versionar a l'espanyol. Curiosament en un principi Fausto Leali va gravar cançons de les que no era compositor, es a dir, va fer versions. Fausto Leali té gravats en total 23 àlbums, una quantitat brutal de singles i ancara està en actiu. Ha participat en moltes ocasions al Festival de San Remo i és que aquest festival ens parla molt de la idiosincràsia dels italians. Tots volen participar-hi i si no guanyen, no passa res. Aquí és tot el contrari, els cantants consolidats no volen participar en cap festival per por de perdre debant de gent novell. Per això va acabar fracassant Benidorm i la majoria de festivals importants que s'han fet al llarg dels anys i que van començar, els pioners, a finals dels cinquanta. Aquesta cançó de Fausto Leali que escoltem ara ha estat versionada i molt bé, en castellà per Sergio Dalma, en un dels seus treballs “Vía Dalma”, publicat l’any 2010.

Luis Eduardo Aute – Vaya faena 1989

Una cançó d'Aute amb una lletra que podia haver estat polémica i conflictiva va ser "Vaya Faena" en la què el cantautor ens narra un fet real que va succeir a Madrid, quan un home li va explicar a la seva dona que la deixava per anar-sen a viure amb un trasvestit i ella, tot un tros d’animalot, amb una cuchilla i d'un tall, el va deixar sense una part del membre viril. La cançó està narrada des del punt de vista del metge que realitza la cura al interfecte cosint-li "El Roto" com ell diu. La veritat és que és una lletra molt interessant i divertida dins d'allò tràgic que representa un succés així, sobretot pels cors que us recomano escoltar amb atenció. La cançó es va incloure en el disc "Segundos fuera" que Luis Eduardo Aute va publicar l'any 1989 i en què també trobàvem, com a cançó estrella, "La belleza" que va compondre per oblidar "Al alba" ja que en aquells moments i sobre tot a causa de les amenaces sofertes per part d'ETA pel cantautor  Imanol, el filipí estava ja completament en contra de la banda terrorista basca. Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia, abans d’anar-s’en cap a Madrid. Per això xampurreja el català. Ens coneixen des de fa un munt d’anys. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que aconsellat per Massiel.

Joan Manuel Serrat – Barcelona i jo 1989

Barcelona, terra d'al·luvió, cruïlla de cultures i pobles, és una ciutat molt especial, té un encant entre enigmàtic, místic i mundà i en la lletra d'aquesta cançó Joan Manuel Serrat ens fa un recorregut per la Ciutat Comtal i per ficar-nos al ànima del tema, en aquest recorregut per Barcelona, ens hem de deixar portar per el Noi del Poble Sec La cançó obria el seu àlbum "Material sensible" que també es va publicar l'any 1989 amb els arranjaments i direcció musical a càrrec del recordat mestre Josep Maria Bardagí (Barcelona, 11 octubre 1950 - 24 de febrer de 2001). Va comptar amb les col·laboracions d'Ana Belén, Paco de Lucía i el gran saxofonista Pedro Iturralde. Totes les cançons estan cantades en català i és que heu de recordar que Serrat alterna els seus treballs en la nostra llengua i també en castellà. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la clínica de l’Alianza allà a dalt del carrer San Antoni María Claret, però la familia vivia al carrer Poeta Cabanyes, al Poble Sec i allà es va criar el nostre cantautor més internacional. Per cert, Serrat sempre ha estat un home molt vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a torner, de nen estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a Castillejos. Per cert, Serrat també ha traballat al cinema, amb films com “La larga agonía de los peces fuera del agua” la foto crec que es d'aquesta pel·lícula, “Palabras de amor”, “Mi profesora particular” i un petit paper a "La ciutat cremada". Val a dir que ell sempre ha confesat que no es un bon actor.

Eros Ramazzotti – Si bastasen un par de canciones

Tornarem una altra vegada a Itàlia amb un cantant que es va donar a conèixer al nostre país amb cançons molt poppins, però que també ha escrit lletres molt interessants, veritables poemes amb missatges de crítica social i altres com aquest que escoltarem ara a Un Toc de Rock que ens llança un intens missatge d'esperança. "Fins al desert es pot omplir amb l'aigua del mar" ens diu Eros Ramazzotti en aquest tema, un dels millors en la seva carrera al costat de “Música es”. Eros ens explica com podrien solucionar molts problemes “Si bastasen un par de canciones”, clar que avui en dia i tal com estan les coses, dubto que un parell de cançons solucionessin masses coses. Aquesta cançó es va incloure en el seu àlbum "En todos los sentidos" que Eros Ramazzotti va publicar l'any 1990. Jo conec a Eros Ramazzotti. La primera vegada que  Eros i jo ens vam trobar va ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, on Hispavox m'havia concertat una entrevista, venia a presentar el seu primer disc. Las fotografies que apareixen al blog son precisament d'aquest día. Des d'aleshores ens hem vist en moltes ocasions i manteníem una relació que fregava l'amistat. Recordo un matí que vam esmorzar junt amb les meves nebodes, la meva germana i unes amigues, a la habitació de Eros a l'hotel de la Rambla on el van allotjar. Abans Eros Ramazzotti havia oferit,  una roda de premsa. La veritat és que la roda de premsa tenia que celebrar-se el dissabte i no el diumenge, abans del seu concert a la plaça de toros La Monumental, a Barcelona. L'organització, l'empresa Plastic Producciones, va decidir celebrar l'acte en els toriles i allà, entre la manca de llum i la pudó a animals i excrements no es podia resistir i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va suspendre la roda de premsa i va emplaçar a tots al seu hotel el dia sigüent. Ell sempre em deia que no parlava espanyol i que jo afirmava que en el meu cas, no parlava italià, però de seguida parlàven fluidament i sempre ens vem entendre perfectament. Jo li vaig argumentar que "L'italià i el català són molt semblants i sobre tot que quan la gent te ganes d'entendres, sempre acaben fent-ho”. Eros Ramazzotti ha gravat en castella en moltes ocasions. Es diu de nom complet Eros Luciano Walter Ramazzotti Molina i va nèixer a Roma un 28 d’octubre de 1963 si be desde fa anys viu amb la seva familia a Suïssa.

Hamartigenia – Blues for parking

A aquest bon grup se'ls va comparar amb Triana, però Hamartigenia eren una banda amb etiqueta pròpia i a més amb àmplia experiència en això de pujar als escenaris ja que diversos dels seus components tocaven paral·lelament en orquestres de ball i això enriqueix i molt el bagatge musical. Jo recordo nois de grups que començaven venint al meu despatx buscant mànager. Alguns, titubejant i gairebé avergonyits, reconeixien que havien tocat o tocaven en orquestres i grups de ball i sempre els deia el mateix, és el millor començament que podíem tenir per arribar a entendre'ns perquè demostrava que quan agafaven el seu instrument, sabien el que feien. Hamartigenia estaven liderats pel compositor Raúl Bule que va escriure totes les cançons del disc i era el cantant i guitarra, però a la gravación de l'àlbum van intervindre també Pau Alemany (piano i violí), Toni Cubedo (baix), Juan Pablo Ruíx (baix), Gabriel Gómez (batería), Vins Martínez (guitarra), Pep Pascual (saxo), Matthew Simons (trompeta) i Chandra Naraine (percusions). Aquest tema us el he extret del seu primer CD, titulat "La consagración de lo inutil" al qual va seguir "El consejo del lobo". Però em sembla recordar un altre disc "El hombre que no sabía dormir". Crec que van treure un single o dos més i els he perdut la pista, però sonaven així de bé i amb Hamartigenia i aquesta bona cançó, acabaré Un Toc de Rock per avui.

La frase d'avui ens la porta l'actriu Megan Fox, protagonista, entre altres, de la pel·lícula "Jennifer's Body" que va dir

"No crec que els homes se m'acostin buscant

precisament una conversa intel·lectual”

Conclou per avui Un Toc de Rock, jo us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que ens emeten, Bona Companyia! Soc Mario Prades i toca tancar la barraqueta, dient que us porteu bé i no feu rés que jo no faria. Adéu siau.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades