Benvinguts a Un Toc de Rock
El Último de la Fila – Yo no danzo al son de los tambores 1988
Resulta paradoxal que
El Último de la Fila, un grup que ha participar en el concert d'Amnistia Internacional al Camp Nou i en molts altres actes altruistes i benèfics, resulti ser al mateix temps, la banda més pessetera del rock espanyol i la que millor ha sabut protegir sempre els seus interessos controlant-ho tot, des del marxandatge a les vendes dels seus discos, estudiant com i quan començar les seves gires, quan s'havien d'editar discos i quan no era adequat, escollin el moment de deixar de fer concerts i quedarse a la sombra i realitzant veritables estudis de mercat per tal de seguir venent i omplint en els concerts. Tot des de la seva pròpia empresa Can Produccions. Aquesta va ser una de les causes de la ruptura professional entre Manolo García i Quimi Portet que sempre es va sentir molt més proper al públic i no se sentia a gust ficat en alts bussinnes. Arribaven a estudiar les places on es demanava un concert seu i si els resultats garantien ple total llavors ells eren l’empresa, en cas contrari venien el concert i que es s'apanyi el primavera que l'havia comprat, a preu molt alt això si que EUF mai van ser un grup barat per a contractar. Van arribar a controlar fins a les fotografies. Jo recordo un cas sonat en el qual els vaig munta un pollo i posar a la seva empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que El Último de la Fila va organitzar a Montblanc des de la seva empresa de produccions. Minuts abans de començar el concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaran les fotografies a la primera cançó del concert i després havia de sortir del back-stage, lliurar-les a ells càmeres i gravadores i ens les tornarien finalitzat el concert. 
Jo em vaig convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de comunicació allí presents i em vaig negar. Els vaig exigir que si volien fer-ho així, els altres i jo acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a canviar volia un document signat per un representant "acreditat" de l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar alguna cosa, se'ns abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre jo els posava contra les cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven, cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El pobre Martín JL fill que era el que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les nostres condicions no hi havria cobertura de l'acte i jo mateix ja vaig avisar que després i des de les pàgines del Diari entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa es van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu treball sense 
traves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari vaig aconseguir que es regalessin cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre els lectors i que el propi Manolo García va tenir de signar un per un, estant jo davant. És clar que la producció d'aquell concert de El Último de la Fila el la va realitzar Plastic, una empresa molt seriosa i en la què es trobava Iñaki Martín, un bon amic meu i un gran profesional. Van debutar el 1985 amb el seu primer LP que té un títol que sempre m'ha cridat l'atenció "Cuando la pobresa entra per la puerta, el amor salta per la ventana", cosa que tristament, pot arribar a ser una gran veritat i seria una bona frase per acomiadar quansevol programa d'Un Toc de Rock. Aquest tema que escoltem i que es va publicar en single, es trobava al LP "Como la cabeza al sombrero" gravat a Londres i que es va publicar a través de PDI a l'abril de 1988 i va ser reeditat per EMI el 1991 en versió CD i amb dos temes nous instrumentals.
El Último de la Fila, un grup que ha participar en el concert d'Amnistia Internacional al Camp Nou i en molts altres actes altruistes i benèfics, resulti ser al mateix temps, la banda més pessetera del rock espanyol i la que millor ha sabut protegir sempre els seus interessos controlant-ho tot, des del marxandatge a les vendes dels seus discos, estudiant com i quan començar les seves gires, quan s'havien d'editar discos i quan no era adequat, escollin el moment de deixar de fer concerts i quedarse a la sombra i realitzant veritables estudis de mercat per tal de seguir venent i omplint en els concerts. Tot des de la seva pròpia empresa Can Produccions. Aquesta va ser una de les causes de la ruptura professional entre Manolo García i Quimi Portet que sempre es va sentir molt més proper al públic i no se sentia a gust ficat en alts bussinnes. Arribaven a estudiar les places on es demanava un concert seu i si els resultats garantien ple total llavors ells eren l’empresa, en cas contrari venien el concert i que es s'apanyi el primavera que l'havia comprat, a preu molt alt això si que EUF mai van ser un grup barat per a contractar. Van arribar a controlar fins a les fotografies. Jo recordo un cas sonat en el qual els vaig munta un pollo i posar a la seva empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que El Último de la Fila va organitzar a Montblanc des de la seva empresa de produccions. Minuts abans de començar el concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaran les fotografies a la primera cançó del concert i després havia de sortir del back-stage, lliurar-les a ells càmeres i gravadores i ens les tornarien finalitzat el concert. Jo em vaig convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de comunicació allí presents i em vaig negar. Els vaig exigir que si volien fer-ho així, els altres i jo acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a canviar volia un document signat per un representant "acreditat" de l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar alguna cosa, se'ns abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre jo els posava contra les cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven, cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El pobre Martín JL fill que era el que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les nostres condicions no hi havria cobertura de l'acte i jo mateix ja vaig avisar que després i des de les pàgines del Diari entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa es van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu treball sense traves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari vaig aconseguir que es regalessin cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre els lectors i que el propi Manolo García va tenir de signar un per un, estant jo davant. És clar que la producció d'aquell concert de El Último de la Fila el la va realitzar Plastic, una empresa molt seriosa i en la què es trobava Iñaki Martín, un bon amic meu i un gran profesional. Van debutar el 1985 amb el seu primer LP que té un títol que sempre m'ha cridat l'atenció "Cuando la pobresa entra per la puerta, el amor salta per la ventana", cosa que tristament, pot arribar a ser una gran veritat i seria una bona frase per acomiadar quansevol programa d'Un Toc de Rock. Aquest tema que escoltem i que es va publicar en single, es trobava al LP "Como la cabeza al sombrero" gravat a Londres i que es va publicar a través de PDI a l'abril de 1988 i va ser reeditat per EMI el 1991 en versió CD i amb dos temes nous instrumentals.
Ciudad Jardín – Beber y bailar 1993/2003
A mi cada vegada que escolto o llegeixo el nom d'aquest grup em recorda una platja situada a prop de Palma de Mallorca. És clar que si t'allunyaves una mica més de la capital de les Pitiüses, després de Ciudad Jardín trobaves Can Pastilla que el meu pare sempre deia que era millor, però afirmava també que a ell li agradava més Ciudad Jardín. Doncs no m'he banyat jo vegades a les platges de Ciudad Jardín! I estrenar un munt de banyadors, gorres i els altres estris de platja a l'ús quan arribava l'estiu i ens marxàvem els tres mesos de vacances escolars per passar-ho la meva mare i jo a casa de la "padrineta Amelia" a Palma, just darrere de la terminal d'Iberia, al carrer Rei Sancho. És clar que el meu pare es quedava a Barcelona, de Rodríguez, i quan venia a passar el seu mes de vacances, a l’agost, aprofitava per recollir-nos i Ala! Tots cap a Sants. Ciudad Jardín eran una banda de Madrid englobada dins de l'anomenada "Movida madrileña". Els líders eren el cantant Rodrigo de Lorenzo que abans havia estat guitarrista del grup Ella y Los Neumáticos, al costat de Eugenio Haro Ibars que va ser també guitarra amb Glutamato Ye Ye, el grup liderat per Iñaki Fernández i que es va mantenir en Ciudad Jardín fins a la seva mort l'11 d'abril de 1991 a causa de la SIDA, tot i que algunes bios diuen que va morir l’any 1994. El 1987 se'ls uneixen Paco R. Musulen i Luis Elices que tocaven en Objectivo Birmania. La mort d'Eugenio deixa a Rodrigo de Lorenzo com a únic líder de la banda que va continuar traient discos fins a 1996. Poc després, Ciudad Jardín després d'un concert a la sala Suristán de Madrid, es van separar. El tema l’extrec del recopilatori 
“Veinte Éxitos Pasados Por Agua” que és va publicar el dos de gener de 2003, si bé originalment es trobava al’álbum “Primero así, y luego más” de l’any 1990. Van ser els pioners, o un dels grups pioners, en fer rock amb tocs salseros. Una cosa que molts diuen que va crear Jarabe de Palo i altres que Radio Futura, Juan Perro, La Marabunta o Pedro Bicho, però no, els primers del moder pop-rock amb tocs de salsa van ser Ciudad Jardín. Es clar que de fet ja en els 60 ho havien fet molts altres, entre ells Los Llopis i Los Mustang. El seu primer disc el van gravar l’any 1984, peró al fer fallida la casa de discos Golstein, propietat de Ramón Recio, no va arrivar a editarse fins l’any 1999, paradoxalment va ser el seu últim disc, despres van treure aquest recopilatori. Ciudad Jardín van aconseguir l’èxit amb la cançó "Emmanuel Negra en el Valle de los Zombis" que es va incloure en el seu primer disc editat "Falso" de 1985 i en el single amb el tema van utilitzar per la portada la coneguda fotografia del soldat republicà caient abatut, de Robert Capa, això si, ells la van fer retocar.
Los Especialistas – Me pudro por ti 1998
Avui començem amb una altra peça a cavall entre el pop-rock i la salsa caribenya ens el porta el grup aragonès Los Especialistas, un trio en el que algun dels seus components havian militat paral·lelament a Los Gatos Locos, Enfermos Mentales i Acto Fallido. La veritat es que el títul d’aquest tema no hem resulta massa agradable, més aviat em sona malament a l'oïda, però la cançó musicalment està molt bé i avui la escoltarem a Un Toc de Rock. Los Especialista eren Fernando de la Figuera (guitarra), Santiago del Campo (veu, saxo i flauta) i J. Ramón Marcen (guitarra) i en aquest enregistrament també col·labora Laurent Castagnet a les bateries i programacions de caixes de ritme, encara que no recordo ara si ho va fer en aquest tema o no, al costat de la cubana Lucrecia, una dona afincada a Catalunya des de fa anys i Chonchi Heredia. Van comptar amb Frederic 
Gallardet (piano), Antonio Ramos (baix), Quino Béjar (percussió), Rudy Visetel (trompeta), José Luis Calvo (saxo) i Francisco Garcia Vega (trombó de vares). Es va gravar en els estudis Eurosonic entre els mesos de juny i juliol de 1998 i va ser produït per ells tres. Durant un temps Los Especialistas eren quatre i va formar part del grup César Navarro que tocava el baix. En total Los Especialistas van gravar 6 discos i sembla ser que preparen un de nou,però no ho tinc clar. Aquest tema es trobava en el seu quart treball, un CD que es va titular "Un pez en la maleta", va ser editat per BMG Ariola l’any 1998.
Pep Sala i la Banda del Bar – La Taverna d’Old John 1997
Un dels millors discos de Pep Sala i la Banda del Bar és "Paranys de la memòria", un doble àlbum amb doble títol publicat l'any 1997, en el que aquesta cançó “La Taverna d’Old John” donava títol i obria al primer CD, el segon es va titular "Mardi Gras". La cançó ens parla d'Irlanda, un pais que Pep Sala, amb el que m’uneix una bona amistat, coneix molt bé, admira i estima. En aquesta bona cançó ens compta les vivències d'un personatge irlandes ric en experiència, el Vell John. El doble disc es va gravar entre l’octubre de 1996 i el març del 97 a Guilleries Recording Studio, propietat de Pep Sala que també va ser el productor. En aquesta gravació La Banda del Bar eren Jordi 
Mena, Ramón Altimir, Quim "Benítez" Vilaplana i Jordi Gas, però també van col·laborar el recordat Carles Sabater, company de Pep a Sau, Lorenzo Qinn, Robbie Robertson, Ricard Puigdomenech, Pino Paladino, Pello García, Simone Lambregts, Gerry Duffy, Rafael Vilanova, Mar Blancaflot, Lluís Monteis, gent de Gossos i crec que em deixo algun. De fet Pep em va convidar a anar a l'estudi per fer cors, però jo amablement i en atenció a l'amistat que m'uneix amb ell, vaig rebutjar la invitació, no volia espatllar les esplèndides gravacions de Pep Sala i la Banda del Bar amb la meva veu cascada i trencada.
Sherpa – The House of the Rising sun 2004
+Guerrero+En+El+Desierto+Front.jpg)
José Luis Campuzano Feito, conegut popularment com Sherpa, va néixer a Madrid el 22 de novembre de 1950. Baixista, cantant i compositor, va ser component de Los Módulos, encara que ja havia gravat diversos discos com a solista i va participar en l'òpera rock "Hair", on va conèixer a la seva dona, Carolina Cortés, una de les millors lletristes del rock espanyol. Va ser component de la primera i millor formació de Barón Rojo, però per discrepàncies amb els germans de Castro, ell i el bateria Hermes Calábria van deixar el grup, tot i que ara tornen a militar a Barón Rojo. Va trigar 15 anys a gravar un disc per la seva conta i el 2004 va editar "Guerrero en el desierto" del que us extrec aquesta versió del clàssic de The Animals "La casa del sol naixent", tot i ser una cançó tradicional del folk americà. Un parell o tres d'anys després va treure un altre disc, aquesta vegada en directe i en ambdós va comptar amb la col·laboració d'Hermes 
Calábria (tots dos a la foto), bateria uruguaià establert a Madrid que era o és, distribuïdor de la marca Paiste de plats per bateria, al costat de Oliver Martín (guitarra), Fran Soler (guitarra) i Jordi Longás (teclats). Sherpa és una gran persona i com a exemple us explicaré una anècdota. Circulaven per una carretera i en l'asfalt va veure vidres d'una ampolla trencada. José Luis va fer aturar el vehicle per recollir els trossos de vidre per tal d'evitar accidents. Al recollir-los es va tallar en una mà i allò gairebé el va impossibilitar per tocar el baix, per sort es va recuperar i és que Sherpa és un fervent cuidador del medi ambient que ni tan sols fuma. La veritat és que els problemes en el si de Barón Rojo eren molt greus i per els concerts, els germans de Castro viatjaven en un vol, mentre que Hermes i José Luis ho feien en un altre, s'allotjaven en hotels diferents i també tenien dos camerinos separats per a cada parella de músics, gairebé ni es parlaven i els assajos i la selecció de temes per als seus últims discos junts eren un veritable calvari de mala convivència, la separació era una cosa cantada. Espero que ara que han tornat a reunir-se i amb els anys, s'hagin civilitzat tots ells..jpg)
Mario Prades amb José Luis Campuzano "Sherpa"
Celtas Cortos – Fiesta 2012
Celtas Cortos, grup oriünd originalment de Salamanca, va treure un disc al mercat, un doble CD gravat en directe durant la gira del any 2011 i titulat “Vivos y directos”, es va posar a la venda el 13 de març del 2012. Aquest tema és una bona versió en castellà de la cançó "Fiesta" de la banda irlandesa The Pogues i ja es va incloure al anterior disc de Celtas Cortos que és va titular "Introversión", el van publicar l'any 2010 i tot eren versions de cançons celtes que a sempre els van agradar i entre elles aquesta "Fiesta". Celtas Cortos han superat ja els 2 milions de discos venuts al llarg de la seva carrera, des que van començar l’any 1986 i eren només una banda de música celta instrumental. La incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar 
a les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 1991. El 2002 Jesús Cifuentes els va deixà si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 va tornar a reunir Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació. Actualment Celtas Cortos son Alberto García (violí i trombó), Óscar García (baix), Jesús Hernández Cifuentes (guitarres i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Dávila (sac de gamecs, flautes i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino (guitarres). A la foto Mario Prades amb Celtas Cortos i unes amigues.
Tomeu Penya – Ciutadà d’aquest món 1995
L'amic Tomeu Penya va publicar aquest tema en el seu àlbum "Anuats" i crec recordar que em va comentar quan em va donar el CD que estava dedicada o es referia a un jugador de bàsquet del Joventut de Badalona, però no recordo el nom i sempre he confessat que jo no sóc precisament un entès en qüestions esportives, més aviat sóc un negat per a aquests temes. Al CD va incloure una versió instrumental de la cançó "Dues nits a Barcelona" que francament és tan bona o més que la cantada, també recollida en el disc. La veritat és que "Anuats" és un dels millors àlbums de Tomeu Penya, però fins ara mai us havia punxat cap cançó del disc, publicat per Picap l'any 1995 i no sé per què. L’acompanyan en la gravació el grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer al órgan, Jordi
Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu Penya ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa meva uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps parlant els dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bestià". Tomeu Penya aquell dia estava preocupat, a la tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies" em deia. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-ho. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949. Va començar topcant en el grup Harlem on també hi era l’amic Joan Bibiloni i després amb Els Mallorquins que van treure un disc petit. La foto està feta al Serralo, després d'un dinar.
Manel – Boomerang 2011
Arriba el moment d'escoltar al programa d’avui d’Un Toc de Rock al grup català Manel i el seu "Boomerang". Aquest tema es trobava en el segon treball de Manel, editat l’any 2011 i titulat "10 milles per veure una bona armadura". El grup Manel està integrat per Arnau Vallvé, Martí Maymó, Roger Padilla i Guillem Gisbert. Ara bé, si escolteu al grup italià I Nuovi Angeli i la seva cançó "Tira e molla" que va ser la cara B d'un single que van publicar l’any 1971 amb "Uakadí uakadù" a la cara A, comprovareu una cosa, si més no curiosa. Els acords inicials i el ritme de"Tira e molla” i “Boomerang”, són idèntics en les dues cançons i a mi em resulta difícil pensar que els italians van copiar als Manel ja que quan aquesta cançó va ser composada, els nois de Manel no havien ni nascut.
És clar que sempre es pot dir allò de "Casualitat", però jo mai he cregut massa en les casualitats. Per descomptat que em podeu titllar de incrèdul, ara bé al meu poble els incrèduls són aquells que si no veuen no creuen, però els crèduls són els que "Ja han vist". La lletra del tema dels Manel es interesant i curiosa i ens parla d’un viatger que torna a casa amb la familia i porta regals per a tot, entre ells un boomerang que ningú sap fer funcionar, tot i que tots diuen saber com fer-ho. Finalment arriven a la conclusió que aquell “regal extrany” necesita le pericia d’un profesional ja que quan el llençan no torna mai i es queda entre les branques del arbres, ja ho diuen els Manel "Tan bo es insistir com saber-se retirar". El nostre protagoniste opina que quan sigui gran i tingui que fer un regal, aquest mai serà un boomerang.
J. Santana – Carolina 1974
"Carolina" va ser la cara A d'un single del cantant J. Santana, del qual no us puc dir rés de rés llevat que va néixer a Barcelona l’any 1950 i que el single el va publicar Belter l’any 1974, la cançó em sembla que va ser composada per Emilio José i jo vaig comprar aquest single en les rebaixes d'El Corte Inglés. A la cara B versionà el gran hit del grup The Rubettes que aquí el van titular "Dulce niña, amor". La veritat és que aquest cantant va passar pel panorama musical dels 70 amb més pena que glòria i tot i treure sis o set singles, avui dia dubto que siguem molts els que el recordem, tot i que aquesta "Carolina" mereixia sonar a Un Toc de Rock i aquí està. L’any 1970 va participar en el Festival de Benidorm dien-se Abel i va tornar de nou al festival l'any 1974, però aquesta vegada ja com J. Santana. Què com es diu ell en realitat? Doncs no tinc ni idea. Perquè us vaig a dir el contrari si no seria veritat?
Carlos Luengo – Yo te quiero tanto 1974
Aquesta és la cançó avui més recordada en la carrera del cantautor Carlos Luengo i cal reconèixer que va sonar i molt en les emissores de l'època. Encara que es va publicar en single, el tema es va incloure en un LP titulat "Luengos cuentos" que va editar el segell Hispavox l’any 1974. La veritat és que he intentat rebuscar a la xarxa més informació de Carlos Luengo, però poc o gairebé res he aconseguit trobar d'aquest home amb agradable veu que va treure uns quants discos, amb cançons interessants i lletres profundes i al qual li vaig perdre la pista ja als vuitanta, encara que crec que segueix fent alguna que altre actuació, però tot això poseu en quarantena, com us dic sempre en aquests casos, quan no estic segur d'alguna cosa, no em feu gaire cas perquè també he escoltat que havia mort, però això estic gairebé segur que no és cert. El cantautor Carlos Luengo va néixer a Albacete, el 18 de gener de 1948, però resideix a Madrid. Per cert, va treure un single compartit amb José Luis Perales que regalava la revista El Gran Musical, però era un flexi.disc.
Drupi – Sambario 1977
Drupi és un cantant, guitarra i compositor italià no massa conegut aquí al país, malgrat haver gravat un parell o tres de singles en castellà. Estudiant la seva carrera, possiblement les cançons més populars a Espanya siguin "Bella bellíssima", “Sereno es” i "Sambario", aquest que sona ara a Un Toc de Rock i que es va editar en single l’any 1977 sent verionat també al castellà, era la cara B del disc. Aquí al pais va ser publicat per Hispavox. El veritable nom de Drupi és Giampiero Anelli, però musicalment és conegut sols com Drupi i va néixer el 10 d'agost de 1947 a Pavía. Va debutar l’any 1970 i Drupi ha participat en diverses ocasions al Festival de San Remo, encara que quan millor es va classificar va ser l’any 1982 amb el tema "Soli" que va quedar en tercera posició. Drupi és una de les veus "negres" més importants al seu país natal, junt a Fausto Leali i Zuchero i hem de dir que Drupi segueix en actiu i l’any 2007 va publicar el seu últim disc fins ara, un CD titulat genèricament “Fuori Target”.
Linda Ronstadt – El lago azul 1977
Quan fa un parell de temporades vam escoltar a Linda Ronstadt us vaig dir que la cançó ”Blue Bayou” també la havie gravat en castellá, dons bé, he rebut un correu demanarme-la, per tant aquí la teniu, però que consti que ja l’haviem escoltat. Linda Ronstadt es coneguda també pel sobrenom de la Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, el seu nom complet és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixer el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. Està englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils molt diversos com el rock i el mariachi i també ha cantat en castellà en diverses ocasions. A la fi dels 70's Linda Ronstadt amb la que avui acabarem el programa, ja havia aconseguit 8 discos d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com "la dona més ben pagada del rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004 en el curs d'una actuació al Aladdin Casino de Las 
Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i la seva pel·lícula documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del local pel gerent del casino que va anunciar que mai més tornaria a actuar al seu local. Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus amb Barney Gumble. La cançó que escoltem ara i que com us deia en anglés es va titular “Blue bayou", es una composició de Roy Orbison i Joe Melson. Aquest “peaso cansión” va ser un dels gran èxits de Linda Ronstadt que la va gravar l’any 1977 i va vendre més de dos milions de singles i va ser disc de platí i arriban al segon lloc a les llistes de country del Billboard i al tercer a les de pop, en la versió original en anglès, és clar.
La frase per tancar el programa d'avui és de l'actriu nord-americana: Jessica Simpson que va fer aquesta reflexió:
"D'entre les crítiques més dures que he rebut,
les pitjors han estat les meves pròpies”
Tanco per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar-me, us deixo amb La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, us deixo en bona companyia. Jo soc Mario Prades i ara tancaré la barraqueta, per tant Adéu-siau.
.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario