Avui
tindrem rockabilly amb els Stray Cats, bon rock and roll que ens duen The
Fabulous Thunderbirds, la ELO,
Fats Domino, Frankie Lymon & The Teenagers i The Doors, R & B
mitjançant Ike & Tina Turner, però tindrem molt més escoltant a Eurythmics,
Family Dogg, Boz Scaggs, Duane Allman, Snowy White i acabarem amb el gran
guitarrista nord americà J.J. Cale. Per tant, des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que ens emeten, començarem el recorregut per el passat
musical, més o menys llunyà, escoltan a The Fabulous Thunderbirds que ens diuen
“Crec que estic enamorat”. Ara obriré la barraqueta, jo soc Mario Prades i us
dic com ja és costum alló de
Benvinguts
a Un Toc de Rock
The
Fabulous Thunderbirds – I believe I’m in love 1981/1998
Aquesta
cançó es trobava en el doble CD recopilatori "Collection", publicat
l’any 1998 per el grup The Fabulous Thunderbirds, una bona banda de blues que
escoltem ara a Un Toc de Rock per començar el programa, es van crear l’any 1974 a la ciutat d'Austin, Texas.
La peçá es va incloure en un principi al LP “Butt Rockin'” i que es va
editar-se l’any 1981, comtan amb la col·laboració de Johnny Guitar Watson i en
el que la majoria de cançons van estar composades per Kim Wilson. Inicialment
el grup The Fabulous Thunderbirds eren Kim Wilson front la harmònica i veu, Jimmie
Vaughan a la guitarra, Keith Ferguson amb el baix i Mike Buck a la bateria. Van
tenir una infinitat de canvis i per The Fabulous Thunderbirds van passar més de
15 bons músics, 
entre ells l'extraordinari guitarrista Stevie Ray Vaughan
(03-10-1954) que era germà de Jimmie i que va morir el 27 d'agost de 1990 a un accident quan
volava en un helicòpter que el duia a Chicago, estava realitzant una gira amb
Eric Clapton, es va estavellar pocs segons després d'haver-se enlairat, morint
les cinc persones que anaven a bord. L'accident es va atribuir a un error del
pilot. L'última formació estable van ser Kim Wilson, Johnny Moeller, Mike
Keller, Randy Bermudes i Jay Moeller. Aquest doble CD també incluïa el tema "Diddy
Wah Diddy" que va ser un dels èxits de Bo Diddley, l’home de la guitarra
quadrada i estava composada per Willie Dixon i Elles McDaniel, l'any 1956.
Electric
Light Orchestra – Rock and roll is king 1983
Des
d'un àlbum que es va titular "Secret Messages", editat al juny de
l'any 1983, ells ens asseguren que el rock and roll és el rei, són la ELO, la Electric Light
Orchestra, un grup britànic que es va crear a Birmigham l’any 1970 i que estava
liderat inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Amb aquest bon grup angles
va passar una cosa curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més
vendes en la indústria de la música. De 1972 fins l’any 1986, la ELO va treure sis singles
d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots es van
col·locar dins del Top 40, consten en la història de Billboard per no haver
aconseguit mai un número 1. No obstant això la ELO ha venut més de 100 milions de 
discos. Ha
partir del seu segon LP, Ron Wood que venia dels The Move, va abandonar el grup
deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Aquest tema es va
publicar en single al juny de 1983 arribant al lloc 19 en el Billboard. En
aquesta gravació el grup l'integren Jeff Lynne (veu, guitarra, sintetitzadors,
baix, piano i percussió), juntament amb Bev Bevan (bateria i percussió),
Richard Tandy (sintetitzadors, piano, harmònica i Oberheim DMX), Kelly Groucutt
(baix i cors) i Dave Morgan (cors), sense oblidar a Mik Kaminski que toca el
violí en aquest tema. Aquest LP es va reeditar en versió CD el 12 de juny de
2001.
The
Stray Cats – Rock this town 1981
La
banda de rockabilly The Stray Cats es van formar l’any 1979 i inicialment es
van fer dir The Tomcats. Integraven el tercet el guitarra i cantant Brian
Setzer (Nova York, 10 d'abril de 1959) que era el líder del grup, al contrabaix
Lee Rocker (3 d'agost de 1961) de veritable nom Leon Drucker i Slim Jim Phantom
(20 de març de 1960) que es deia en realitat James McDonnell, a la bateria. Tot
i ser nord americans i fer rockabilly, van haver de marxar-se cap a Anglaterra
i allí van funcionar molt bé, desfent-se l’any 1993. Stray Cats van ser un 
dels pilars en el que es va recolzar el resurgiment del moviment a Europa. El seu
disc de debut es va publicar el 1981 i portava el nom del grup per títol genèric
"The Stray Cats", un dels hits extret d’aquest disc va ser el tema
que escoltem avui a Un Toc de Rock. Després de desfer-se, Brian Setzer
va crear The Brian Setzer Orchestra, una Big Band amb la que es dedicava a fer
R & B amb molta canya i als que ja hem escoltat aquí al programa en
diverses ocasions. A mitjans de la primera dècada del nou segle els Stray Cats
van tornar a reunir-se per realitzar una gira, però no va tindre continuitat.
The
Doors – Roadhouse blues 1970
Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les
drogues fins que el van portar a la mort. Va néixer a Florida, el 8 de desembre
de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu nom complet
era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva
mort, fins i tot es diu que Jim Morrison no va morir. L'historia parla de que
va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver
autòpsia, però es va declarar que Jim Morrison va morir per una aturada
cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió
oficial ja que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir
que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri per
dur-lo als Estats Units, però fonts del parisienc Cementiri Père Lachaise
asseguren que ningú pot andur-se un cos del cementiri sense que l'administració
ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les
targetes de crèdit i passaport de Jim Morrison encara segueixen vigents. Poc
temps abans de morir ell així ho va especificar en el seu testament. Els únics
que van 
veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia i un metge que ja no
exercia (el que va fer pensar en un posible suborn). Altres versions diuen que Jim
Morrison va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues
alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va
ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba és un lloc de
peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison, Ray
Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un
greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda
instrumental. Això hagués avivat el mite. Després de publicar dos LP's The
Doors es van desfer, era l’any1973.
Frankie
Lymon & The Teenagers – Why do fools fall in love 1956
Amb
només 25 anys, el cantant de color Frankie Lymon va ser trobat mort al bany de
casa de la seva àvia, la mort va ser conseqüència d'una sobredosi d'heroïna. La
vida d'aquest jove estrella del doo wop i aquell incipient rock and roll, va
inspirar la pel·lícula "Why Do Fools Fall In Love?" que es va rodar
l’any 1998 i va prendre el títol d'aquesta cançó "Per què els ximplets
s'enamoren?". Frankie Lymon & The Teenagers estan considerats com els
precursors del soul i el funky i els antecessors del so Phil Spector. Franklin
Joseph Lymon va néixer el 30 de setembre de 1942 a Harlem (Nova York) i
va morir el 27 de febrer de 1968. Va començar sent un nen i quan va gravar
aquest tema, el primer disc que van publicar i el gran hit en la seva carrera,
ell només tenia 14 anys. La família Lymon disposava de pocs recursos 
económics, de manera
que Frankie va començar a treballar en una botiga amb deu anys, més tard
aconseguiria diners treballant amb prostitutes. Frankie era conegut per
mantenir una relació sentimental amb una dona que li doblava l'edat. Als 12
anys Frankie, va escoltar a un grup local de doo-wop anomenat Couple
DeVilles, en un xou escolar de talents. Es van fer amics i es va incorporar a
la banda que van canviar de nom, passant a ser The Ermines and The Premiers i
finalment Frankie Lymon & The Teenagers. Frankie va començar la seva
carrera en solitari l’any 1957, després d'haver realitzat el grup una gira per
Europa. És clar que després, tant ell com el grup que van seguir com The
Teenagers, van passar amb escàs èxit. Frankie Lymon va ser addicte a l'heroïna
des dels 15 anys, va quedar atrapat per les drogues i l'alcohol i la causa de
tot va ser el canvi que es va produir en la seva veu, de nen a adult. És clar
que una part del seu fracàs va estar ocasionat per una 
aparició en televisió.
El 19 de Juliol de 1957, al programa en directe The Big Beat d'Alan Freed al
ABC Chanel, Lymon, durant l'actuació va començar a ballar amb una noia blanca
del públic agafant-la bé, amb el seu consentiment, és clar. Allò d’un negre i
una blanca va suposar un veritable escàndol, sobretot entre els propietaris de
la cadena que eran surenys. El programa The Big Beat d'Alan Freed ser
cancel·lat. Havia començat la caça de bruixes contra els pioners del rock and
roll. El major èxit de Frankie Lymon com a solista va ser una versió del tema
"Little Bitty Pretty One", de Thurston Harris que va aconseguir el
lloc número 58 a
la llista pop del Billboard l’any 1960. Frankie Lymon es va casar un munt de
vegades i va tenir moltes relacions sentimentals, algunes famoses com Zola
Taylor de The Platters. Després de la seva mort van començar els pleits i
demandes entre les seves tres esposes pels drets d'autoria de les seves
cançons.
Fats
Domino – Blueberry hill 1956
en helicòpter pel servei de guardacostes.
La seva filla, la cantant de gospel Karen Domino White, l'identificava per una
imatge mostrada a la CNN. La
família Domino havia estat traslladada a un refugi de Baton Rouge. El
Washington Post va publicar el divendres 2 de setembre que la família Domino
estaven perfectament, van tornar al seu habitatge el 15 d'octubre. És clar que
es van trobar que els xoriços havien passat per la seva llar, la casa de Fats
Domino va ser saquejada durant la seva absència forçosa i dels seus 21 discos
d'or, només quedaven tres. Bé, almenys van tenir un detall perquè podien
haver-se'ls endut tots. Aquesta cançó que va gravar-se l'any 1956, va ser un
dels seus grans èxits, encara que havia estat composada l'any 1940 per Larry
Estoc i Al Lewis i els primers que la van gravar van ser Sammy Kaye Orchestra
comptant amb el cantant Tommy Ryan.
Ike
& Tina Turner – River deep, mountain high 1966
També
l’any 1966 es va publicar aquesta cançó que donava títul al LP "River
deep-mountain high", posiblement el millor disc de Ike & Tina Turner.
L’àlbum va ser produït per Phil Spector i es va publicar, com us deia, l’any
1966, va incloure el seu famos “mur de só”, un sistema de gravació creat per
ell a base de duplicar pistes que donava molta força a les gravacions. Els
arranjaments van ser de Ike Turner i Soko Richardson i el tema va arribar a la
quarta posició de les llistes. En aquesta ocasió us la he extret del
recopilatori "Proud Mary: The Best of Ike & Tina Turner" que EMI
va editar l’any 1991. Aquell matrimoni va introduir a Tina Turner en el mon de
la música, pero també va ser traumàtic per Tina ja que Ike era un maltractador
i finalment ella es va desfer del seu domini i va aconseguir la llibertat. Clar
que com és habitual en moltes dones després d'un divorci o separació, va
canviar completament la seva imatge. Ike es deia en realitat Isaac Wister
Turner (5 de novembre de 1931 - 12 de desembre de 2007), va estar molts anys a
la presó per 
drogues. El veritable nom de la Reina del Rock'n'Roll és Anna Mae Bullock (26 de
novembre de 1939) i no és de raça negra com molt creuen. La mare de Tina Turner
que es deia Zelma Bullock, era barreja de índia navajo i cherokee i el seu pare
mestizaba gens europeus i africans. Tina Turner a l’escenari malbarata energia,
fins al punt que el grup d'acompanyament vocal que utilitzaven el matrimoni,
integrat per tres noies de color o avegades quatre i que es denominaven The
Ikettes, no acabava les gires, Semprne havien de canviar-ne alguna ja que Tina
les esgotava ballant en els escenaris i aixó que ella també cantava. A España
aquesta cançó va tindre algunes versions, una de Los Tamara, però la millor va ser la que van fer
els barcelonins Lone Star també l’any 1966, es clar que ells la van titular
“Río sin fin”.
Eurythmics
– There must be an Angel (Playing with my heart) 1985
Quan
es va desfer el grup britànic The Tourist, dos dels seus components, Annie
Lennox (cantant) i David A. Stewart (compositor i guitarra) es van llançar com
a duet sota el nom de Eurythmics, un grup que ha arribat a vendre 75 milions de
discos a tot el món. Els seus membres han obtingut, 4 Grammy, un Oscar i 2
Globus d'Or, bé formant part de Eurythmics o per separat. En aquesta gran banda
britànica de new wave i techno pop, una de les més importants dins del panorama
musical britànic en els anys 80, destaca la tasca creativa de David A. Stewart,
però sobretot la imatge andrògina de la cantant Annie Lennox que també té una
bona carrera en solitari i de la qual oficialment no es coneix el veritable
color del seu cabell ja que sempre el porta tenyit de colors diferents.
Eurythmics van funcionar del any 1980 fins 1990 i es van separar per emprendre
projectes individuals, encara que van tornar a ajuntar-se al 1999, la nova
unió va durar cinc anys. En aquest tema que escoltem ara cal destacar la
col·laboració del cantant invident nord-americà Stevie Wonder, encara que no
canta ni toca el piano, toca l'harmònica, instrument del que també és un virtuós. Aquesta cançó
es va incloure en el cinquè àlbum dels Eurythmics "Be Yourself
Tonight", publicat l'11 de maig de 1985 que va arribar a la tercera
posició a Anglaterra, on va ser dues vegades Disc de Platí, la novena als
Estats Units i va ser número 1 a
Austràlia. En l'àlbum també van col·laborar Dean Garcia al baix, Elvis Costello
a l'harmònica, Mike Campbell (guitarra), Aretha Franklin (cantant), Martin
Dobson (saxo) i un munt de músics més.
Stewe
Rowland & The Family Dogg – Sympathy 1972
Els
Family Dogg van ser una banda, amb una gran qualitat vocal. Estava integrada
per un munt de components i tots ells cantaven. Liderats per Steve Rowland i
l'anglès-espanyol Albert Hammond abans de llançar-se en solitari i que ja havia
tocat amb les bandes espanyoles Los Flaps, Diamond Boys i el duet Albert &
Richard. Altres components de Family Dogg van ser Mike Hazlewood, Christine
Holmes, Doreen De Veuve, Pam "Zooey" Quinn, Ireen Sheer, Sue Lynn,
Sherri Lynn i Pat Arnold. El seu primer disc va ser "A way of life"
del que a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna cançó. Aquest tema que escoltem
estava en el seu segon i últim disc i crec que l'Albert Hammond ja els havia
deixat i els liderava solsament Steve Rowland. Existeix una altra versió
d'aquesta cançó interpretada pel grup Rare Bird que també va funcionar molt bé
a nivell vendes. De fet a Espanya em sembla que només es va publicar en single
la d'aquest últim grup, la dels Family Dogg crec que sols es va publicar a
Anglaterra. Per cert, el grup espanyol Los Bravos tenen una cançó amb el mateix
títol, però no té res a veure amb aquesta.
Els Family Dogg, una bona banda vocal britànica
Snowy
White – The time has come 1994
El
dia 3 de març de 1948 va néixer a Barnstaple, comtat de Devon el guitarrista
britànic Terence Charles White, conegut artísticament com Snowy White i que
havia estat component de Thin Lizzy. Ara anem a escoltar-lo amb aquest tema que
us he extret del seu àlbum "Highway to the sun" que es va publicar
l'any 1994. Aquest estilista de la guitarra té una carrera brillant, encara que
a Espanya és molt poc conegut, però cal recordar que a més de comptar amb una
bona carrera musical en solitari, també ha acompanyat i tocat amb molts altres
cantants i grups, entre ells Pink Floyd (ell toca en dos àlbums), Rogers
Waters, Peter Green, 
David Gilmour, Al
Stewart, Chris Rea, Jim Capaldi, Gary Moore i crec que també Dire Straits, de
fet en aquest CD col·laboren, entre molts altres músics, Paul Carrack, David
Gilmour, Gary Moore i Chris Rea. L'any
1996 va crear Snowy White & the White Flames que van estar en actiu fins
que l’any 2008 va va posar en marxa un nou projecte anomenat The Snowy White
Blues Project. Per cert, aquest CD a Espanya va ser publicat pel segell Arcade
i amb una portada diferent de l'original anglesa, al blog us posaré les dues. A
mi em va oferir l'amic Mikel Barsa en dues ocasions gires de Snowy White, però
malgrat la seca qualitat, no vaig aconseguir mai col·locar cap concert a Catalunya.
Boz
Scaggs & Duanne Allman – Loan me a dime 1969
Bona
col·laboració per a un tema carregat de blues acollidor i titulat “Prestem un
centau”, composat per Fenton Robinson. El cantant i guitarra Boz Scaggs i el
guitarra Duane Allman que va ser líder dels Allman Brothers Band i membre al
costat d'Eric Clapton del grup Derek & The Dominos. Nascut el 20 de
novembre 1946 a
Tennessee, Duane Allman (a la foto del mig) està considerat com el segon millor
guitarra del món, per sobre de BB King i Eric Clapton. La veritat és que amb la
prematura mort de Duane Allman els Allman Brothers Band es van convertir en
llegenda. El guitarrista Duane Allman que va morir el 29 d'octubre de 1971, va
ser el fundador del grup The Allman Brothers Band l’any 
1969, amb el seu
germà Gregg, que a la mort de Duane en
accident de moto, va passar a ser el líder de la banda. La mort de Duane (a la foto) es va
produir en una festa d'aniversari, quan van anar a recollir el pastís. DuaneAllman, entusiasta de les motos des de molt jove, portava una Harley Davidson.
Després d'ell van sortir diversos cotxes amb companys del grup, les seves dones
i amics. Era per la tarda i Duane encapçalava la marxa i sobrepassava el límit
de velocitat, començant a deixà els cotxes enrere. En acostar-se a la
intersecció de Bartlett Avenue un camió amb una grua per descarregar fusta
avançava cap a ell. No sembla estar del tot clar si Duane Allman va veure a
temps el camió o no. La veritat és que el vehicle va començar a girar cap a
l'esquerra i el guitarrista va portar la seva moto cap a l'altre costat per
envoltar al camió. Segons alguna versió, el camió es va parar per algun motiu,
bloquejant el camí. Duane no va poder esquivar-lo, portava exces de velocitat, i la 
seva moto va xocar i va
saltar pels aires. El guitarrista va perdre el casc i va aterrar sota la seva
moto que va lliscar diversos metres al llarg de la carretera. Encara que sols
malmès, aparentement, havia sortit amb vida de l'accident, però diversos
vessaments interns li van ocasionar la mort. Duane Allman va morir a l'hospital
poques hores després, era el 29 d'octubre de 1971. Boz Scaggs (a la segona
foto), per la seva part, va néixer el 8 de juny de 1944 a Canton, Ohio, de
veritable nom William Royce Scaggs. Va ser membre de la Steve Miller Band i
va tocar amb Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. En aquest
tema ambdós guitarristes s'esplaien a gust deixant-nos bones harmonies, plenes
de dolçor i malenconia que van agafan ritme. Aquesta cançó es trobaba al LP recopilatori "Anthology" de Boz Scaggs dels que us
la he extret, però inicialmente s’havie inclos en el seu segon disc en solitari
“Boz Scaggs” de l’any 1969.
J.J.
Cale – Cloudy day 1980
Avui
acabarem Un Toc de Rock escoltan a J.J. Cale que és un dels bons guitarristes i
compositors nord-americans, encara que la seva obra no s'ha divulgat en excés
aquí al país. Jo el vaig descobrir amb el “Carry on”, un tema que vaig escoltar
una nit per la ràdio. L'endemà vaig anar a la botiga a comprar-lo, però no va
haver manera de trobar-lo i finalment vaig desistir. És clar que després vaig
esbrinar la causa. Jo vaig escoltar el nom de l'intèrpret i buscava Gigi Keil o
alguna cosa similar i clar, no el vaig trobar. Mesos més tard vaig saber com se
escribia i llavors vaig poder fer-me amb el disc. J.J. Cale va néixa a Tulsa,
Oklahoma, el 5 de desembre de 1938 i va morir a La Jolla, California, un 26 de
juliol de l’any 2013. Mai va ser amant de grans escenaris ni va buscar el
número 1, però le seves cançons han sigut molt versionades. Eric Clapton es va
donar a conèixa massivament amb una de les seves composicions “Cocaine”, també
els líders del rock sureny Lynyrd Skyner, van convertir en èxit dues de elles:
"Call me the Breeze" i "I got the 
same old blues", fins i
tot John Mayal i també Carlos Santana van gravar un tema seu "Sensitive kid"
i és que les seves peces són bones, molt bones i la seva manera de tocar
completament original. És clar que si jo hagués de recomanar un dels seus
discs, seria "Shades", un LP del 1980 i on es trobava la cançó de la
que us he parlat abans i també aquesta que vaig prometre la passada temporada
que escoltariem a Un Toc de Rock i que tanca el disc, es “Cloudy day”, una peça
instrumental i molt llarga, plena de connotacions jazzístiques i compta amb
Grover Wasighton Jr. al saxo junt a un gran número de músics de qualitat. Us
explicaré una curiositat, durant un temps vaig tindre un cosi afegit i em va
explicar que aquest LP el regalava a totes les seves xicotes. Ambs aquest
"peaso cansión" tanquem el programa d’avui d’Un Toc de Rock.
La
frase per acabar el programa la va dir el cantautor Javier Ruibal que va dir en
certa ocasió:
“Des
d'un escenari s'ha d'oferir cultura,
no consignes polítiques”
no consignes polítiques”
Acabará
Un Toc de Rock per avui, però ara i abans de fotre el camp, us deixaré amb
companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que ens emeten. Jo soc Mario
Prades i tancaré la barraqueta, dient A reveure.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario