Avui
enfilem la recta final de la vuitena temporada d'Un Toc de Rock, aquest serà
l'últim programa en llengües peninsulars, tindrem un altre amb cançons d'allèn
les nostres fronteres i us diré adéu fins a setembre, quan torni amb la que
serà Novena Temporada del programa, nou anys sortint a les ones. Avui us porto
una mica de tot. Un calaix de sastre on tindrem rock andalús amb Triana i
Hamartigenia, R & B amb The Privados, pop-rock amb 091, La Unión o la Orquesta
Mondragón, però també compartirem en aquest viatge pel record a Solera, Trigo
Limpio, CRAG, Greta y los Garbo, TR, l’amic Tomeu Penya i uns quans més. Ara i
des de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obriré
la barraqueta escoltant als 091 amb un “Blues de mitjanit”, soc Mario Prades i
ara us diré com ja es habitual en cada programa
Benvinguts
a Un Toc de Rock
091
– Blues de medianoche 1986
El
grup de Granada 091, amb els que avui començarem Un Toc de Rock, van ser una de
les millors bandes de rock espanyoles dels anys 80 i part dels 90, en sana
rivalitat amb La Guardia
que eren de la mateixa ciutat. Integraven 091 José Ignacio Lapido (guitarra),
José Antonio García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido
(guitarra) i Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de 1981 a 1996, any en què 091
es van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a
Maracena (Granada) per aquest comiat van triar la ciutat on van realitzar la
seva primera actuació. Aquest concert és va gravar en doble disc i el van
titular “Último concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el
títol., la veritat. El disc es va publicar el mateix any. José Ignacio Lapido a
partir d'aquest moment va començar una interessant, si be discreta, carrera en
solitari. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu
segon disc "Más de 100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al
meu parer el millor traball de 091. Per cert el vinil era de color vermell i no
negre com sol ser l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja
havien fet molts artistes en els anys 60’s, entre ells José Guardiola i Filippo
Carletti. És clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "disco
rojo" en clara al·lusió als 40 Principals.
La Orquesta Mondragón – Johnny cogió su fusil
2006
Aquesta
cançó que es trobava en l'àlbum "Viva Mondragón" pren com a font
d'inspiració la pel·lícula del mateix títol, de Dalton Trumbo, estrenada l’any
1971. Un cant antimilitarista, basat en una novel·la de finals dels anys 30 que
va escriure el mateix director. La història és un crit en contra de les guerres
i al mateix temps una proclama a favor de l'eutanàsia. Ens narra la història
d'un noi al que porten a combatre al front, durant la primera Guerra Mundial,
l'anomenada Gran Guerra de la que la passada setmana es van cumplir cent anys. A causa d'una bomba, el noi desperta al llit d'un
hospital, però només és la caricatura del que va ser: cec, sord, mut, sense
braços i sense cames, un monyó humà, però que s'adona de tot el que passa al
seu voltant, encara que el que li ha passat és de lenta comprensió per a ell. La Mondragón, la banda
liderada per Javier Gurruchaga, s'han inspirat en aquesta novel·la i el film
per la seva cançó i mentre que l'acció de la pel·lícula transcorria a la
primera Guerra Mundial, la
Mondragón l'han extrapolat a la Guerra del Desert, molt més
propera en el temps, però cruel i innecessària, com totes les guerres. És
l'historia d'un noi que es diu Johnny Alvarado que torna a casa envolicat amb
barras i estels. Hem d'aclarir una cosa, hi ha una cançó titulada "Over
there" que comença amb la frase "Johnny, get your gun" que traduiríem com "Johnny, pren el fusell" i es tracta d'un tema
utilitzat com a himne per reclutar joves per defensar el país, és un cant a
favor de la guerra. Possiblement la novel·la de Dalton Trumbo va ser una
rèplica a aquesta cançó i ens ofereix aquesta conclusió: "Johnny va agafar
el seu fusell, va anar a la guerra i va tornar mutilat de per vida".
L'Orquesta Mondragón es va formar a San Sebastiá, l'any 1976 i està liderada
per Javier Gurruchaga i en els seus inicis també per Popotxo Ayestaran, còmic
que valent-se únicament de la mímica
convertia cada cançó en un petit gag humorístic. Són una de les primeres bandes
espanyoles o possiblement la primera, a realitzar autèntiques performans a
l'escenari, unint rock i teatre, en la línia de Sam The Sham & The Pharaons
o Johnny Kid & The Pirates. Per la Mondragón han passat moltíssims músics al llarg
dels anys, destacar a Tony Carmona, Javier Vargas, Josep Más Kitflus, Tino di Geraldo, Jaime
Stinus, Angel Celada, Ray Gómez i molts més, de fet per l'Orquesta Mondragón
han pasat 24 músics.
Hamartigenia
– El hombre del tiempo 1996
Hamartigenia,
un grup d'extrema qualitat musical, però poc coneguda i difosa la seva obra.
Per això avui he decidit que al programa anem a escoltar de nou a Hamartigenia
i una cançó que si bé manté el toc amb gust de Sud que és el seu senyal
d'identitat, té un contingut molt jazzístic que la converteix en una veritable
joia musical, extreta de l'àlbum "La consagración de lo inutil",
publicat l’any 1996. A
aquest bon grup se'ls va comparar amb Triana, però Hamartigenia eren una banda
amb etiqueta pròpia i a més amb àmplia experiència en això de pujar als
escenaris ja que diversos dels seus components tocaven paral·lelament en
orquestres de ball i això enriqueix i molt el bagatge musical. Jo recordo nois
de grups que començaven venint al meu despatx buscant mànager. Alguns,
titubejant i gairebé avergonyits, reconeixien que havien tocat o tocaven en
orquestres i grups de ball i sempre els deia el mateix, és el millor
començament que podíem tenir per arribar a entendre'ns perquè demostrava que quan agafaven el seu instrument, sabien el que feien. Hamartigenia estaven
liderats pel compositor Raúl Bule que va escriure totes les cançons del disc i
era el cantant i guitarra, però a la gravación de l'àlbum van intervindre també
Pau Alemany (piano i violí), Toni Cubedo (baix), Juan Pablo Ruíx (baix),
Gabriel Gómez (batería), Vins Martínez (guitarra), Pep Pascual (saxo), Matthew
Simons (trompeta) i Chandra Naraine (percusions). Aquest tema us el he extret
del seu primer CD, titulat "La consagración de lo inutil" al qual va
seguir "El consejo del lobo". Però em sembla recordar un altre disc
"El hombre que no sabía dormir". Crec que van treure un single o dos
més i els he perdut la pista, però Hamartigenia sonaven així de bé.
Triana
– Una noche de amor desesperada 1981
Ara
anem a escoltar a Triana que van ser la millor banda de rock andalús de la
història, superant als creadors de l'estil, el grup Smash, tot i que molts
diuen que el rock andalus va ser creat per El Último de la Fila, aixó es totalment fals.
Triana eren Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto
de Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa Luque (Sevilla, 5
de març de 1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo que abans havía tocat
amb Los Payos i amb el que Mario tenia una bona amistat, li va explicar en
certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola de ràdio-fórmula, on va estar present Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que ells
pagarien els diners pactats amb la cadena de ràdio i que els seus temes
sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però a canvi ell havia
de cedir-les a l'editora un portcentatge molt elevat dels seus drets d'autor.
Jesús es va aixecà, es va recordar de la mare del representant de la cadena i
sopossem que també del de la casa de discos i va marxar-se dient-lis que ell
havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien els voltors. I Triana va
triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van ser vetats per aquesta
cadena i mai van sonar en les seves emissores. La qualitat és la qualitat,
encara que de vegades costa molt poguer demostrar-ho. Vui deixar constància
d'una cosa. Triana està liquidat, l'únic component viu, el amic Eduardo, jutja
que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha d'haver-hi continuïtat, tot i
que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb Tele quan aquest va tornar a
posar en marxa Triana, han arribat fins i tot a gravar un disc amb el nom de
Triana, aixó si, comptan amb el soport de la vidua de Tele que sembla ser te els drets del
nom. Això si que és intentar lucrarse de la mort dels amics. Aquesta es una
de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock. Es trovaba
al seu cinqué disc titulat “Un mal sueño” que va ser publicat l’any 1981 i
estava composta per Jesús de la
Rosa, comptant en l'enregistrament amb les col·laboracions de
Manolo Rosa (baix), Antonio García de Diego (guitarra) i Luis Cobos
"Manglis" (guitarra).
La Unión – Lobo hombre en París
1984
La Unión eren inicialment Rafa
Sánchez, Luis Bolín, Mario Martínez i el teclista Íñigo Zabala que els va deixar
per incorporar-se com ejecutiu al segell Wea. El seu primer hit va ser
"Lobo Hombre en París" amb producció de Nacho Cano de Mecano i basada
en dos contes escrits per Boris Vian. Es va publicar inicialment en versió
maxi-single i single, per descomptat de vinil. Las vendes van superar les
200.000 copias i va estar en el llstat de vendes durant 9 setmanes ocupant el primer
lloc. La cançó es va incloure en el LP "Mil siluetas”. Aquest és el tema més popular a la carrera de
La Unión i el
que els ha marcat. De fet ells mateixos han anat realitzant diversdas versions
al llarg dels anys, de ritmes molt diferents i amb diversos arranjaments, cal
seguir esprement la mamella, però vull destacar dues versions alienes a La Unión, una per Ana Belén i
un altre del grup colombià The Mills. La Unión han venut més de 2 milions de discos,
rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Us explicaré una anécdota: A finals dels 80 La Unión van participar en un
Gran Musical de la Cadena
SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era
gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que
van realitzar curts play-backs, però els que si actuaven eren Toreros Muertos.
Amb Mario, Luis i Rafa va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de
WEA, amic meu i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer
disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines
i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb
allò dels "Max Mix". Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant
fotografies del concert a l'escenari estàvem parlant Pablo i jo a la zona de
back-stage, darrere de l'escenari, una ampolla buida de vidre de Coca-cola, de
les antigues, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla,
el cap per sort no, però amb el meu cotxe vaig tindre que portar-lo fins a
l'Hospital Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències
realitzant-li la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir
l'oportunitat, macabra això si, de parlar amb tranquilitat. Pel que sembla el
culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en
un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap
del pobre Pablo Cubells. Feig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es
va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es
va presentar denúncia.
Solera
– Jovencita 2000
Solera
eren quatre grans músics: José Mari Guzmán, juntament amb Rodrigo Garcia i els
germans José i Manuel Martín. La veritat és que van estar poc temps en actiu i
quan es van desfé Guzmán i Rodrigo s’en van anar a CRAG (Cánovas, Rodrigo,
Adolfo y Guzmán) que va ser el primer supergrup de l’historia del pop espanyol,
i José Marí Guzmán més tard crearia Cadillac. En el seu moment a Solera no
se'ls va donar la importància ni el reconeixement que mereixien per la seva
qualitat i bones lletres, però amb el temps se'ls ha anat reivindicant i avui
en dia s’els cataloga com un dels grans grups dels anys setanta. Solera van
gravar un sol álbum i van ser produïts per Rafael Trabuchelli que ja havía
treballat, entre altres, per Los Ángeles, Miguel Ríos, Los Módulos o Los Gritos
i es el pare de l'anomenat "So Torrelaguna" pel carrer de Madrid on
hi havian els estudis de Hispavox. L'unic LP del grup, publicat per Hispavox
l’any 1973, es va titular “Solera”,
editat el 9 d’abril. El disc va ser reeditat en versió CD per EMI l'any 2000,
incloent aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i es va vendre la moto
de que era una peça inèdita. "Jovencita" va ser una composició de
Rodrigo García, però després es va saber per declaracions del mateix Rodrigo
que no era una gravació de Solera, la casa de discos va fotre la pota, es
tractava d'un tema rebutjat de la seva època amb CRAG, no amb Solera,
concretament de les sessions del LP “Señora Azul” de 1974 i va ser inclosa en
el disc recopilatori de Solera per error de la discogràfica. Jo ja us ho he que
en massas ocasions, les discogràfiques quan no foten la pota, és perquè l'estan
canviant de lloc. Després de la dissolució de Solera, Rodrigo i Guzmán van
formar Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG i els germans Martín es van
incorporar a Nuevos Horitzontes. Per cert, las cançons més populars de Solera
van estar "Calles del viejo París" i “Linda Prima”, una de les seves
millors composions i en la que ens expliquen les relacions incestuoses entre
cosí i cosina.
Cánovas,
Rodrigo, Adolfo y Guzmán (CRAG) – Como una Noria 1985
I
després de escoltar als Solera que no eren Solera, ara escoltarem als CRAG que
en aquest cas si són Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán que van ser la primera
gran superbanda del pop espanyol, coneguts popularment com CRAG i així signaven
molts dels seus discos. El grup l’integraven quatre grans músics amb
experiencia a l’esquena: Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez
i José Marí Guzmán, en total han publicat només tres LP's i dos recopilatoris,
la veritat és que no van tenir l'èxit que ells es mereixien. Amb el temps CRAG
han estat reivindicats per la seva música, les seves lletres i les seves
harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still, Nash and Young, fins al punt
que "Señora azul", el seu primer disc, és considerat un dels millors
de la història del pop espanyol. La veritat es que penso que aquesta cançó "Señora azul", ara
està sobrevalorada. Aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock us el he extrec
del seu tercer llarga durada d’estudi "CRAG 1985" de 1985. Val a dir
que CRAG ja eren veterans amb experiència quan van crear el grup, Cánovas havia
estat bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes,
Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Iberos, i Guzmán, juntament amb
Rodrigo i els germans José i Manuel Martín, pertanyien abans al grup Solera. Per cert, quan CRAG es van desfer, Jose Mari Guzmán va crear Cadillac, un altre
de les bones bandas de pop espanyoles. En els noranta van tornar, pero ja sols
eren tres. Us explicaré una anècdota. Quan vaig organitzar la gira espanyola
d'Al Stewart, el primer concert es va celebrar a Sevilla, però l'endemà havíem
d'actuar a Puigreig, a Barcelona i mentre els equips i tècnics viatjaven en
camió i autobús d'una plaça a l'altra, els músics, el meu soci i jo vam
viatjar amb avió de Sevilla a Barcelona i allà ens esperaven els cotxes amb què
ens desplacem a Puigreig. Viatjàvem en el meu vehicle Al Stewart, la seva
companya, el meu soci Mikel i una amiga. En el casset que portava posat va
sonar aquesta cançó i quan s'escoltava la guitarra li vaig preguntar a Al Stewart
que li semblava, va contestar immediatament "Mark Knopfler ja n'hi ha
un".
Santabárbara
– Cariño mío 1975
Quan
en els 70's van començar a funcionar comercialment els solistes, duets i
tercets, un d'aquests van ser Santabárbara, eren catalans i l’integraven Mario
Balaguer a la guitarra i veu, Enric Millán en el baix i Alberto López a la
bateria. El seu gran èxit va ser el tema "Charly" que es va publicar
l’any 1973. Abans d’integrar Santabárbara, Alberto va formar part de Los Polares
i Enric havia acompanyat a Tony Ronald forman part de Los Kroner’s, però quan
tots tres eren músics d'acompanyament del cantant Georgie Dann, van decidir
llançar-se pel seu compte, fen-se dir primer Época i gravan un disc i
Santabárbara després. Alberto va morir a Badalona a finals dels 70 i el grup va
seguir, encara que sense continuïtat. Mario que vivia a Mallorca, va morir
també. Encara que ara que estic recordant, jo crec que Mario va morir a
Tarragona en un accident de circulació, en fi com no estic segur, us diré com,
sempre alló de no em feu gaire cas. La cançó "Cariño mío" es va
publicar en single l’any 1975 amb "En silencio" a la cara B.. A més
de "Charly" que va ser el seu primer single, Santabárbara van obtenir
altres èxits com "Dónde Están tus Ojos Negros”, “Abrazame”, “Adiós Amigo”,
“Chiquilla" o aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és diu era
una composició de Enric Millán, si bé jo tinc les meves dubtes ja que l’havie
gravat abans el grup italià I Cugini di Campagna sota el títul “Anima mia” i
que també la van versionar en castellà. A partir de 1980 Santabárbara es van
reforçar amb Primitivo Sancho, Santi Picó, Esteban Castañer i Jordi Colomer,
alguns d’ells també havien sigut conponents dels Kroner’s de Tony Ronald.
Trigo
Limpio – María Magdalena 1978
Escoltarem ara a Trigo
Limpio que va ser un dels bons grups vocals que a l’Espanya de la pretransició es van
dedicar a fer un pop molt proper al folk i amb bons joc de veus. Posiblement la
seva cançó mes auténtica va ser “Muñeca”, el seu primer single, però van
coneixer a Juan Carlos Calderón que els hi va composar algunes de les seves
millors cançons, molt més comercials i es va convertir en el seu productor.
Trigo Limpio eren Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil. Aquesta cançó
que us porto ara, una composició de Juan Carlos Calderón per a ells, es un dels
temes mig rítmics que van gravar i molts la consederen la seva millor cançó ja
que es va editar i vendre molt bé a l’América Llatina, de fet va ser disc d’Or
a Méxic. Es va incloure al seu LP “Desde nuestro rincón”, editat l’any 1978.
Trigo Limpio van representar a Espanya en el Festibal de la OTI de 1977 amb "Rómpeme,
mátame", conseguin un tercer lloc i també van anar a Eurovisió, a l’any
1980, amb "Quédate esta noche", encara que en aquest últim festival
la noia que cantava era Patricia Fernández, Amaya havia marxat poc abans per
crear el grup Bravo. Trigo Limpio van funcionar de l’any 1970 al 1980. Amaya es
va unir al grup Txarangö, ja en els noranta, al costat de Ana Bejarano, Roberto
Uranga i José Ipiña, ex-components de Mocedades i un tal Javier. Per cert que
van treure un CD genial titulat "Todo tiene su sitio bajo el cielo"
que va ser poc valorat, però a mi sempre m'ha agradat pel seu aire tan a folk
americà. Per Trigo Limpio també van passar Fernando García Salamanca, Toni
Menguiano i Jose María Santamaría i no estic segur, però crec que tornen a
estar en actiu.
TR
– Carn de canó 1986
Un
dels primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels
anys 70. El seu cantant Ton Rulló quan es van separar, va crear ja en els 80,
el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics
catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko
(piano). Un dia Ton Rulló comentava a Mario que va conèixer a un jove, com a
molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un autobús. Ell li va demanar un
cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una
conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer confidències
i li va dir que "Quan se sentia més feliç i ple de vida era després
d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint
amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". A ell, a aquell
inconscient, Ton Rulló li va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de
canó". Per cert que actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup
Ton Rulló i la Pegebanda,
amb un altre gran músic català, Jordi Pegenaute. Si be fa un any o pot ser un
parell, va tornar a possar en marxa TR, perè sense continuitat. Aquesta cançó
excel·lent que sona ara a Un Toc de Rock es va incloure al LP "T.R."
editat l'any 1986 a
través de Justine Records. Per cert que una vegada, estant Julio Castejón,
guitarra d'Asfalto i co-propietari del segell Snif Records del qual jo era
delegat de promoció i vendes per a Catalunya, a casa meva, a Reus, li vaog punxar aquesta cançó.
Quan Julio Castejón la va escoltar va dir immediatament "Quiero este grupo
para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio
llançar-los al mercat del estat i per tant, volia que gravessin en castellà,i Ton Rulló es va negar.
Ton Rulló sent entrevistat (Foto: Mario Prades)
The
Privados – Tequila Sunrise 1994
Com
a presentació d'aquesta bona banda de blues, us diré que Elena Tovar (cantant)
i Basilio Montes (guitarra i cantant) els líders de The Privados, són grans
compositors i seu és el tema "Alma de Blues" que va canviar per
complet la carrera de Presuntos Implicados. Aquest disc es va gravar en directe
i format acústic, cosa que avui en dia se'ns fa estrany en formacions de R &
B, però que són les veritables arrels del gènere. L'àlbum es va gravar en Clan
Cabaret d'Alacant l'any 1994 i d'ell us extraiem aquesta versió del tema dels
Eagles. Aquest disc es va titular "Doce cançiones desnudas más una"
cal destacar que en l'actuació no porten baixista, tot i que els temes estan
muntats com si l'hagués, quelcom que li dóna un toc molt curiós. En el grup i a
més de Basilio i Elena també trobàvem a Esmeralda (cors), Laura Heaven (cors),
R. Martí (guitarra slide), J.L. Escolano (guitarra) i Pierre León (saxo). Es
recullen temes propis i algunes versions com aquesta dels Eagles, entre elllas
"Mercedes Benz" de Janis Joplin que la va deixar incompleta amb la
seva mort, "Wondelful tonight" d'Eric Clapton, "Stand by me
woman" de Lenny Kravitz i el "Whel stop the rain" dels Creedence
Clearwater Revival. Basilio Montes va néixer a la localitat manxega de
Herència, a Ciudad Real, el 20 d'abril de 1955, va començar l'any 1980 formant
a Alacant al costat de Carlos Goñi de Revolver, la seva primera banda que es va
anomenar Garaje i va funcionar fins l'any 1984. Posteriorment va formar part del grup d’acompanyament de Ramoncín i paral·lelament va crear el seu propi
grup The Privados.
Basilio i Elena del grup The Privados
Greta
y Los Garbo – Quiero volar 1991
Un
dels millors discos en la carrera musical del grup Greta y Los Garbo és
“¡Llamad a Mr. Brown!” que es va publicar l'any 1991 a través del segell
Fonomusic i d'ell us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock una de
les cançons "Quiero volar", on Beatriz González ens mostra més sentiment
i emocions de les que ja de per si sap imprimir als seus temes. En diverses
ocasions us he dit que Greta y Los Garbo tenian una de les millors, si no la
millor, veu femenina del pop espanyol modern, Beatriz González. Greta y Los
Garbo es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz González (Greta) i
les seves germanes Belén i Sara González fen els cors. Fins a l’any 1995, també
va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats), tots quatre intervenen
en aquesta grabación que escoltem ara.Greta y Los Garbo gravaven per al segell
Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com
funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per diners.
Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en una ocasió
i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i
senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de connotacions negres que
em va fer lucinar. Per cert que Chenoa sempre s'ha confessat una fan
incondicional de Greta y los Garbo.
Tomeu
Penya – Dues nits a Barcelona 1995
I
avui i per acabar aquest programa que també és l'últim en llengües peninsulars
que realitzaré aquesta temporada, la vuitena que estem junts compartint música
i records, tot i que encara tindrem un altre en idiomes de més enllà les
nostres fronteres abans d'acomiadar fins setembre amb la que serà la Novena
Temporada d'Un Toc de Rock, us he portat aquesta cançó de la que us vaig parlar
fa poc i encara que hi ha al CD la versió instrumental i us vaig dir que l'escoltariem, serà un altre dia de la propera temporada. Ara us he escollit la
cantada i així acomiadaré el programa amb la veu del bon amic Tomeu Penya que va
publicar aquest tema en el seu àlbum "Anuats" i ja us vaig dir que
tinc duptes si em va comentar, quan em va donar el CD que estava dedicada o es referia
a un jugador de bàsquet del Joventut de Badalona, però no recordo el nom i
sempre he confessat que jo no sóc precisament un entès en qüestions esportives,
més aviat sóc un negat per a aquests temes o pot ser la cançó que estava dedicada
al esportista era “Ciutadà d’aquest món”, una de les dues. Com us deia abans, al CD es va incloure
una versió instrumental de la cançó "Dues nits a Barcelona" que
francament és tan bona o més que la cantada i on substitueix la veu per un
saxo. La veritat és que "Anuats" és un dels millors àlbums de Tomeu
Penya, publicat per Picap l'any 1995. L’acompanyan en la gravació el grup
Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi
(baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel
Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer al órgan, Jordi Mauri
al saxo i crec que uns quans més. Tomeu Penya ha estat en moltes ocasions a
casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de
Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. Ancara
recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa meva uns
"fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau
descanse. Van estar molt de temps parlant els dos de gossos, intentant saber quina
raça era el gos mallorquí "Cap de Bestià". Tomeu Penya estava
preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un
senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat
aquestes noies" em deia.
El que li van preparar va ser un cavall i li van fer
muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca
de Bonany l’any 1949. Va començar topcant en el grup Harlem on també hi era
l’amic Joan Bibiloni i després amb Els Mallorquins que van treure un disc
petit. La foto ens la van fer al Serrallo, a Tarragona, després d'una mariscada que va pagar la casa de discos.
La
frase d’avui la va dir el general Charles De Gaulle que també va ser president
de la República
Francesa, i potser podria aplicar-se a la clase política en
general
“No
m'agraden els comunistes perquè són comunistes. No m'agraden els socialistes
perquè no són socialistes. I no m'agraden els meus perquè els agrada massa els
diners”
Tancaré
el programa per avui, però abans de marxar-me i donar´ho per acabat , us deixaré
amb companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc
Mario Prades i ara tanco la barraqueta Porteu-se bé.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades