Avui
anem a escoltar unes quantes cançons que es van publicar l'any passat, peçes de
Bobby McFerrin, George Benson, Gary Allan o Boy George, però també mirarem al
passat amb clàssics com la
Creedence, Eagles, Elvis Costelo, Crowded House, Poco,
Century, Billy Joel i tot un geni del jazz com Dave Brubeck, noms que han anat
configurant la banda sonora de la nostra vida i que espero facin que us
retrobeu amb el vostre ahir, més o menys recent. Iniciem el recorregut en ales
de la música, anem a fer un viatge pels records des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa amb George Benson que fa un
tribut al recordat Nat King Cole. Obro la barraqueta, soc Mario Prades i com
cada vegada que ens posem en marxa us diré..
Benvinguts
a Un Toc de Rock
George
Benson – Route 66 2013
.jpg)
Marsalis,
Idina Menzel, Till Brönner i Judith Hill,
junt a la Harry
Mancini Institute Orchestra que són més de quranta músics.
Aquest tema que us he seleccionat per obrir el programa d’avui d’Un Toc de
Rock, és tot un clàssic del rhythm and blues i el títol original és "(Get
Your Kicks On) Route 66". Va ser escrita per Bobby Troup per el Nat King
Cole Trio qué van ser els primers en enregistrar-la, era l’any 1946. Hi ha una altra
gran versió de Perry Como de 1959 i l'han gravat fins als Rolling Stones,
passant per Tom Petty, The Outlaws, Chuck Berry, The Brian Setzer Orchestra,
Bob Dylan, els catalans Fuego! i moltisims mes. La veritat és que es tracta
d'un tema que han tocat gairebé tots els músics de rock, blues, jazz i R &
B.
Dave
Brubeck Quartet – Take Five 1959
Al
programa d'avui d'Un Toc de Rock rendirem un homenatge a un dels grans del
jazz que ens va deixar el 5 de desembre
del 2012, es tracta del pianista i compositor de jazz Dave Brubeck que ens
portarà el tema més important en la seva carrera professional, la cançó
"Take Five" amb la que avui el recordarem. Va néixer el 6 de desembre
de 1920 a
Concord, Califòrnia i va morir a Norwalk, Connecticut, a causa d'un problema
cardíac. Curiosament el tema "Take Five", una mena de cannon a ritme
de 5 x 4, una cosa bastant inusual en el món del jazz i que avui és el més
recordat a l'àmplia carrera del Dave Brubeck Quartet, no era 
una composició
de Dave Brubeck, va ser escrita l'any
1959 per Paul Desmond (25 de novembre de 1924 - 30 de maig de 1977),
saxofonista del grup i es va incloure aquell mateix any en l'àlbum "Time
Out", gravat als Columbia's 30th Street Studios de Nova York els dies 25
de juny, 1 de juliol i 18 d'agost de 1959, tan sols en tres dies i que va
arribar al lloc 25 de les llistes del Billboard l'any 1961. La cançó va ser
interpretada en públic per primera vegada per The Dave Brubeck Quartet al night
club Village Gate de Nova York. Després de la mort de Paul Desmond a causa d'un
càncer que es diu va ser produït per l'abús d'alcohol, es va saber que la cançó
havia generat una mitjana de 100.000 dòlars anuals als Estats Units en concepte
de drets d'autor.
Bobby
McFerrin & Esperanza Spalding – Everytime 2013
En
un dels primers programes d'aquesta vuitena temporada d'Un Toc de Rock, o
potser seria en un dels últims de l'anterior, vam escoltar "Don’t worry, be
happy", el gran èxit de Bobby McFerrin i us vaig comentar que havia tret
un nou disc l'any passat, concretament el 14 de maig del 2013, i que
escoltaríem alguna cançó d'aquest àlbum titulat "Spirityouall", avui
he de confessar que s'em va passar. És clar que com vosaltres esteu més atents
que jo, vaig rebre un correu electrònic recordant-hi i anem a esmenar l'oblit.
Per això us he seleccionat per al programa d'avui aquest tema en el qual el
músic compta amb la col·laboració d'Esperanza Spalding (Portland, 18 octubre
de 1984), cantant, contrabaixista i baixista nord-americana (a la foto) que va guanyar un
Grammy. Ha estat la primera 
dona, artista de jazz, en obtenir aquest trofeu.
També us diré que va ser convidada a actuar a la cerimònia de lliurament del
Nobel de la Pau,
l'any 2008. La veritat és que aquest nou treball discogràfic de Bobby McFerrin
està ple de jazz, cosa que pot sorprendre els que coneixen aquest artista pel
seu èxit "Don’t worry, be happy", però és que aquest tema que va
copar les llistes de pop, estava completament allunyat del seu estil habitual
ja que Bobby McFerrin sempre ha estat un dels bons artistes de jazz i ha
realitzat molt breus incursions en el món del pop. Té gravats 24 àlbums i 2
recopilatoris. Bobby McFerrin va néixer a Manhattan, Nova York, l'11 de març de
1950. “No pateigis, se feliç” de Bobby McFerrin va ser la primera cançó de
l’historia, cantada a capella que va arribar al número 1 en la llista del
Billboard, mantenint-se en aquesta posició dues setmanes al setembre de l’any 1988. A les llistes de
l’any va pujat al lloc 37. El curios i
simpatic títol està pres d'una famosa frase de Meher Baba que es va incloure en
targetes postals, pòsters, cartells i altres suports.
El cantant de jazz Bobby McFerrin
Gary
Allan – One more time 2013
També
l'any passat el cantant, compositor i guitarrista de country Gary Allan va
editar un nou treball discogràfic, el seu onzè àlbum, sota el títol genèric
"Set You Free" que es va publicar el 22 de gener de 2013 pujant al
primer lloc en les llistes del Billboard el 9 de febrer, d'ell us he escollit
per escoltar a Un Toc de Rock aquest gran balada "Una vegada més" que
sona ara i que va ser escrita pel mateix Gary Allan, al costat de Lindsey i
Warren. Gary Allan Herzberg va néixer a La Mirada, Califòrnia, el 5 de desembre del 1967 i
amb tan sols 13 anys acompanyava al seu pare que actuava al Honky Tonks, tocant
la guitarra. Quan va acabar l'escola secundària va crear el grup Honky Tonk
Wranglers actuant amb assiduïtat en 
petits locals que s'omplien en els seus
concerts, fins al punt que van rebre diverses ofertes per passar al circuit
dels grans clubs, exigint-li versions dels clàssics del country, però Allan ho
va rebutjar, no volia que la seva música fos manipulada. Finalment l'any 1976
va debutar en solitari amb l'àlbum "Used Heart for Sale". Actualment
podem afirmar que Gary Allan és un dels grans del country al seu país, amb
xifres de venda que al·lucinen, encara que a Espanya és pràcticament un
desconegut. Per cert, us explicaré que la seva tercera esposa anomenada Angela,
amb la qual s'havia casat el 5 de juny de 2001), es va suïcidar el 25 d'octubre del
2004. 
Creedence
Clearwater Revival – Cottonfields 1969
Aquest
tema que ara ens porten la Creedence Clearwater Revival, coneguda
popularment com La Creedence
o CCR, és tot un clàssic del blues, escrit per Huddie Ledbetter i el primer que
la va gravar va ser Leadbelly l’any 1940. Existeixen versions folk de la cançó
i entre elles destaca la de Odetta & Larry, del 1954. Vull fer constar que
un any abans que la gravés la CCR
ho van fer The Beach Boys en una versió molt més poppi i he de reconèixer que
les vendes van ser molt superiors a les de la Creedence, però jo em
quedo amb la versió del grup de John Fogerty que la van incloure a l'àlbum
"Willy and the Poor Boys", considerat un dels seus millors discos, es
va publicar al novembre de l'any 1969. Posteriorment es va remasteritzar i va
editar-se en format CD, però va ser ja a l’any 2006. La veritat és que cançons del
disc com "Down on the Corner", "Fotunate són" o "The
Midnight Special" van eclipsar als "Camps de cotó", però ara la
recuperem a Un Toc de Rock. La Creedence Clearwater Revival la integraven en
aquest enregistrament John Fogerty (harmònica, cantant, guitarra, piano,
productor i arranjador), el seu germà 
Tom Fogerty que ja va morir (guitarra),
Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria i washboard), però van comptar amb un
munt de col·laboracions, entre elles la de Booker T Jones (òrgan), Steve
Cropper (guitarra), Donald "Duck" Dunn (baix) i Al Jackson Jr
(bateria). La CCR
inicialment es va anomenar The Blue Velvets, però quan l'any 1965 van signar
contracte amb el segell Fantasy Records van canviar a The Golliwogs i
posteriormenet al seu nom definitiu. La
CCR es va crear a El Cerrito, a Califòrnia. Funcionaren de
1967 fins a 1972. Finalment la Creedence
va ser inclosa en el Rock'n'roll Hall of Fame l’any 1993, però no va ser perquè
tardaran a reconèixer la seva tasca, es que has de portar 25 anys de professió
per poder ser inclòs en el Saló de la fama del Rock. John Fogerty té una
interessant i abundant carrera en solitari, però sensedesenganxar-se mai dels
seus inicis amb la
Creedence. Va començar en solitario l’any 1973 
amb el LP
"The Blue Ridge Rangers". Per cert que una vegada va deixar la banda
i al començar en solitari, John Fogerty es va trobar que durant molts anys, més
de 20, no va poder regravar cançons de la CCR, ni tan sols tocar-les en directe i aixó que
la gran majoria havien sigut escrites per ell. Va haver de recórra als
tribunals. També Tom Fogerty té la seva pròpia carrera en solitari, però molt més
discreta, Tom Fogerty va morir el 6 de septembre de 1990. Per el seu costat
Doug Clifford i Stu Cook van continuar treballant junts després de la
dissolució de la Creedence,
com a músics de sessió i membres de la Don Harrison Band. Clifford va publicar un disc
en solitari titulat "Cosmo" en 1972. Després d'un període
d'inactivitat, tots dos van formar Creedence Clearwater Revisited l'any 1995.
Crowded
House – Don’t dream is over 1986
El
tema "Don’t Dream It 's Over" es una de les millors cançons del grup
australià Crowded House i va ser composada per Neil Finn. "No somiïs, això
s'ha acabat" va ser classificada per la Australasian Performing
Rights Association en el segon lloc entre les Millors Cançons de Tots els Temps
a Nova Zelanda i en la setena en les cançons del continent australià. El single
es va publicar l'octubre de 1986 i va arribar a la segona posició en el
Billboard americà el 25 d'abril de 1987. Es trobava en el seu primer LP titulat
"Crowded House". El grup l'integraven en aquell moment Neil Finn
(cantant, guitarra i piano), Nick Seymour (baix) i Paul Hester (bateria i
cors), però també van 
intervenir en la gravació un munt de músics, entre ells
Joe Satriani que va fer cors, Jim Keltner, Noel Crombie, Mitchell Froom, George
Bermudez i Tim Pierce. Crowded House es deien inicialment The Mullanes i es van
crear l’any 1985, formant part el guitarrista Craig Hooper, antic membre de The
Reels. Neil Finn i Paul Hester havien militat anteriorment a Split Enz un grup
on també hi havia Tim Finn, germà de Neil i que anys després s'incorporaria a
Crowded House i amb ell gravarien "Woodface". Un altre component del
grup va ser Mark Hart (guitarra i piano) que havia estat membre de
Supertramp i amb ell es gravaria els àlbums "Together Alone" i
"Recurring Dream". Per cert que el bateria Paul Newell Hester, nascut
el 8 de gener de 1959, va aparèixa penjat el 26 de març de l'any 2005 en un
parc de Melbourne, s'havia suïcidat. Paul Hester (a la foto) arrossegava des de
feia anys una profunda depressió. El “bon home” no va tindre en compte que al
parc hi anirie la canalla al matí i el trauma que aixó podia representar per
els xiquets i xiquetes al trovar-lo penjat, vaja tros d’animalalot. Crowded
House han tornat a reunir-se i crec que l'any passat es va editar un disc nou o
por ser va editar-se al 2012, no ho records ara bé. Per cert, van apareixer en un episodi de Los Simpson.
Eagles – Hotel California 1976
“Hotel
California”, cinquè disc de Eagles, és el millor àlbum i també la millor cançó,
almenys de les més populars, en la llarga trajectòria discogràfica de Eagles.
L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. És el primer disc del grup
sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va
substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més
de 16 milions de còpies només als Estats Units, sent el àlbum amb millors
vendes de la seva història. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes,
no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977. Va incloure dos
singles que es van convertir així mateix en número 1 del Billboard, van ser
"New Kid in Town", editat el 26 de febrer de 1977 i "HotelCalifòrnia",
el 7 de maig de 1977. La lletra d'aquesta cançó ens transporta a un món en
decadència i dominat per les drogues i les temptacions i aquest hotel en el
qual si entres ja no pots sortir, és una metàfora sobre la Califòrnia 
dels 70 i el
declivi del somni americà. De fet totes les cançons de l'àlbum s'entrellacen entre
elles convertint-lo en una mena d'òpera-rock. la imatge de la caràtula de
l'àlbum "Hotel Califòrnia" dels Eagles, és l'Hotel Beverly Hills. la
cançó va ser una composició de Don Felder, Glenn Frey i Don Henley que és el
cantant a la cançó, mentre que els sols de guitarra són de Joe Walsh i Don
Felder. El cinquè membre del grup era Randy Meisner que a més del baix, tocava
la guitarra acústica i va fer cors. Quan va deixar a Eagles va ser substituït
per Timothy B. Smith que venia dels Poco.
Boy
George – Death of Samantha 2013
M'ha
sorprès i molt el nou treball del cantant britànic Boy George, el que va ser
líder del grup Culture Club, una de les bandes angleses més importants en la
dècada dels 80. El nou àlbum es titula genèricament "This Is What I
Do" i una de les coses que m'han cridat l'atenció és que la veu del
cantant sona amb molt més cos, molt més madura, cosa anherente a l'edat ja que
tots creixem, però si en el cas de gent com Sabina, Leonard Cohen o el mateix
Dylan ha representat un envelliment de la veu i pèrdua de facultats, no és així
en el cas de Boy George que, com el bon vi ha sabut usar els anys al seu favor.
L'àlbum es va publicar el 28 d'octubre de l'any passat i és el primer disc amb
material nou que el britànic grava en 18 anys, representat la seva tornada als estudis de gravació. Ha comptat amb les col·laboracions de DJ Yoda, Kitty Durham (Kitty
Daisy & Lewis), Ally McErlaine (Texas / Red Sky July), MC Spee (Dreadzone)
i Nizar Al Issa que també l'han acompanyat en la seva gira i es va gravar en
els Cowshed Studios de Londres . L'àlbum ha aconseguit el lloc 33 a Anglaterra . El cantant,
músic, compositor i DJ George Alan O'Dowd, conegut artísticament com Boy
George, va néixer el 14 de juny de 1961, a Bexley, Kent. Quan Culture Club es van
dissoldre, Boy va començar en solitari, va ser l’any 1987. La veritat és que el
grup es va veure 
embolicat en un fort escàndol causa de l'ús de drogues,
heroïna i cocaïna. La imatge andrògina de Boy George i la seva manera de vestir
i maquillar-se, en la seva etapa amb Culture Club, van fer que cadascuna de les
seves aparicions a la televisió provoqués que les noies el prenguessin com a
exemple i va crear tendència pel que fa a moda femenina que seguien milers i
milers de noies. Aquest tema que us he seleccionat és una versió, va ser
escrita per Yoko Ono i segons va explicar el seu fill Sean Lennon, la va
compondre quan en una nit electoral en què va ser reelegit Richard Nixon,
l'administració del qual havia estat perseguint a John Lennon amb la intenció
de deportar-lo a Anglaterra. Aquella nit John Lennon es va emborratxar i en una
festa Yoko el va enxampar fent manetes amb una noia i va tindre un atac de banyes. D'allí va sorgir "Death
of Samantha", escrita l'any 1973, és clar que després de l'assassinat de
John Lennon va pretendre que la cançó, reflectia l'estat d'ànim la vigília d'aquella
mort, tot i qu8e havia estat escrita set anys abans. La qüestió i el dubte és que el tema s'allunyava i molt de l'estil
habitual de la japonesa i moltes fonts afirmaven que realment havia estat
escrita per John Lennon i ella li va exigir signar-la, no oblideu que Linda
McCartney havia col·signat els temes del LP "Ram" de Paul McCartney
i Yoko no podia ser menys. La veritat només la saben ells. 
Century
– Lover why 1986
El
grup Century es va formar a Marsella l'any 1985, liderat pel cantant, teclista
i compositor Jean-Louis Milford. Aquest tema que va publicar-se en single, va
estar 7 setmanes en el número 1
a França, al costat de "Gone with the Winner"
que ja hem, escoltat a Un Toc de Rock, són les cançons més populars en la seva
carrera i es van incloure en l'àlbum "... And Soul It Goes", editat
l'any 1986. Century estava integrat en aquest àlbum per Jean-Louis Milford
(cantant i piano), Éric Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix),
Christian Ports (bateria) i Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Ancara van
gravar un altre àlbum "Is it red?", l'any 1988 i es van desfer un any
més tard. A mi Century sempre m'han agradat, des de que aquest LP va arribar a
les meves mans quan es va publicar a Espanya a través de Zafiro, crec recordar,
però també he de confessar que els arranjaments vocals i les melodies de
Century em recorden i molt als britànics Korgis. Un altre dia escoltarem
"Gone with the Winner" dels Century i també us posaré als Korgis
perque us adoneu de la similitut d'estils vocals.
Els francesos Century en directe
Poco
– Nothin’ to Hide 1978
Poco, dels que hem parlat abans,
van ser una de les millors bandes de country-rock de la història, al costat de
Flying Burrito Brothers, Eagles, The Byrds i The Desert Rose Band. De fet va
ser l'escola de la qual van sortir algunes d'aquestes bandes i altres no menys
importants, la veritat es que per Poco han passat un gran número de músics. El grup va ser
creat l’any 1968 per Richie Furay i Jim Messina que venien dels Buffalo
Springfield. "Rose de Cimarron" que es va publicar el 29 de maig de 1976, ha estat el seu millor
LP. Poco va patir canvis continus en la seva formació. Aquesta cançó es trobava
al disc “Legend” editat al novembre de 1978 y que va ser disc d’Or tan als
Estats Units com a Canadà, arriban al lloc 14 de les 
llistes d’àlbums del
Billboard. En aquesta grabació els integrants de Poco van ser Paul Cotton (guitarra i veu),
Rusty Young (guitarra steel y cors), Charlie Harrison (baix i veus) i Steve
Chapman (batería) comptan amb músicos adicionals, entre ells Michael Boddicker
(sintetizadors), Steve Forman (percussió), Tom Stephenson i Jai Winding als
teclats i Phil Kenzie al saxo, amb producció de Richard Sanford Orshoff. Per
cert aquesta cançó no es trovaba originalment al disc que solsament tenía 9
peçes, és va incloure a la reedició on hi havien 11 cançons. “Legend” va ser el
disc 13 d’estudi en la carrera de Poco que ancara estan en actiu, si bé i com
podeu imagitnar, no hi ha cap dels membres fundadors.
Billy
Joel – Piano man 1973
nom William Martín Joel, l’artiste va néixer el 9 de maig de
1949 en el Bronx de Nova York. Va estudiar piano des dels 4 anys i després de
militar en un parell de grups Billy Joel es va llançar en solitari l’any 1971,
però no va ser fins el seu segon disc "Piano man" al que aquest tema
donava títol i que era, com la resta de l'àlbum, composició del propi Billy
Joel que va triomfar plenament. El disc es va publicar l’any 1973. El productor
de l'àlbum va ser Michael Stewart i el single amb aquest tema es va classificar
de seguida en les llistes arribant al quart lloc. Dos temes del disc, "Tràveling'
Prayer" i "Worse Comes to Worst", també van col·locar-se en
llistes. Billy Joel es va retirar l’any 1993 si bé i molt esporàdicament, ha
anat realitzant algunes col·laboracions i aparicions en públic.
Elvis
Costello – She 1999
Per
tancar Un Toc de Rock per avui i des de la banda sonora del film "Notting
Hill", una comèdia romàntica dirigida per Roger Michell l'any 1999 i que
van protagonitzar Julia Roberts i Hugh Grant, us porto aquesta bella cançó
d'amor on el britànic Elvis Costello, de veritable nom Declan Patrick MacManus
(25 d'agost de 1954) i radicat des de fa anys als Estats Units, casat des de
maig del 2003 amb la cantant de jazz nord-americà Diana Krall, ens parla de tot
lo important que és "Ella" per a ell i del que sent en el seu cor per
"ella" encara que mai l'hi digui. La veritat és que aquesta cançó he
de dedicar-se-la a "Ella", és inevitable per que Montse s’ho mereix
tot, però també va per totes les nenes que escolten el programa, de fet al
últim vam escoltar aquesta cançó amb la versió que van fer els Presuntos
Implicados..És clar que la cançó no era d’Elvis Costello, és tracta d’una gran
adaptació d'una composició de Charles Aznavour i Herbert Kretzmer que el
cantant francès d'origen armeni va gravar ja l’any 1974 i la va portar al número
1. La veritat és que "Ella" ha estat molt versionada al llarg dels
anys i és que el tema, com comprobareu, val la pena.
La
dita per acabar el programa d’avui es del cantant grec d’origen egipci Demis
Roussos i que va manifestar:
“Un
camina i cau, després aprèn com aixecar-se”
Acaba
Un Toc de Rock per avui, però abans de fotre el camp, us deixo amb companyia,
de La Xarxa de
Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Recullo
els trastets, soc Mario Prades i ara, mentres tanco la barraqueta, us dic
Adéu, fins el proper programa.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario