Un Toc de Rock 08-54

He anat a rebuscar en el "Bagul dels records" una de les primeres cançons que estan catalogades com a rock & rol, es tracta de "Caldonia" de Louis Jordan que es va gravar l'any 1945, però també escoltarem avui altres pioners com Danny & The Juniors, al costat dels britànics The Kinks, Cliff Richard i els seus Shadows, junt a les tres millors veus masculines sorgides al Regne Units a final de la dècada dels seixanta: Tom Jones, Engelbert Humperdink i John Rowles. Així mateix escoltarem a The Rippingtons, Magna Carta, Rod Stewart i Santana, al costat de molts altres. Ara i sense dilacions anem a començar el viatge per la nostra banda sonora des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa amb Louis Jordan. Obriré la barraqueta, jo soc Mario Prades i com faig al iniciar cada programa us dic

Benvinguts a Un Toc de Rock

Louis Jordan and his Tympany Five – Caldonia 1945

Quan rebusquem en els orígens més antincs del Rock and Roll ensopeguem amb aquesta cançó amb la que avui comencem Un Toc de Rock i que si bé es tracta d'un boogie-woogie, està considerada com un dels temes ancestrals del gènere i que han tocat pràcticament tots els grups i intèrprets de rock'n'roll de totes les èpoques, encara que en algunes versions la titulen "Caledònia". Avui dia podria dir sense por d'equivocar-me que és una de les primeres cançons que es poden considerar rock and roll. Louis Jordan and his Tympany Five la van gravar per primera vegada el 19 de gener de 1945 per al segell Decca, encara que posteriorment van realitzar diverses versions i  regravacions. Va debutar en les llistes al maig del mateix any i va ser número 1 a les llistes de R &  B al juny, aconseguint el lloc 6 en les generals. L'autora va ser Fleecie Moore que era la dona de Louis Jordan. El cantant, saxofonista, clarinetista i director de Big Band de color Louis Jordan, va néixer a Brinkley, Arkansas, el 8 de juliol de 1908, va morir a Los Angeles a causa d'un atac de cor, un 4 de febrer de 1975. Era conegut com The King of the Jukebox i va començar interpretant swing. Va ser un dels pioners en incorporar l'òrgan i la guitarra elèctrica a les Big Bands. Val a dir que a principis dels anys cinquanta la seva popularitat va anar decaient i avui és un dels artistes prácticament oblidats, sols recordat per alguns melómans com vosaltres i jo.

Danny and The Juniors – At the hop 1957

Danny & The Juniors eren un quartet de doo-wop creat a Philadelphia i integrat per Danny Rapp, Dave White, Frank Maffei i Joe Terranova, tots quatre eren blancs. Es van formar l'any 1955 i avui en dia se'ls recorda bàsicament per aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock "At the Hop", també titulat en alguns discos "Let 's go to the hop", publicat l'any 1957. La cançó “Anem a donar el salt” que escoltem ara, va ser escrita per Arthur Singer, John Medora i Dave White per Danny & The Juniors i el single que tenia el tema "Sometimes (When I'ma All Alone)" a la cara B, va aconseguir el primer lloc del Billboard el 6 de gener de 1958, a les llistes de R & B. El tema va ser versionat l'any 1969 pel grup Sha Na Na que la van tocar al Festival de Woostock i l'any 1973 i dins de la banda sonora del film "American Graffitti" per Flash Cadillac & The Continental Kids. Danny Rapp, el líder del grup, va ser trobat mort a l'habitació d'un hotel a Arizona, el 5 d'abril de 1983, aparentment s'havia suïcidat. Va néixer el 9 de maig de 1941 a Philadelphia. Amb la incorporació de Bobby Maffei, germà de Frank, el grup va seguir endavant.

Chet Ankins & Mark Knopfler – Poor boy blues 1990

Un bon dia Mark Knopfler va trucar per telèfon a Memphis i va parlar amb Chet Atkins a qui admirava profundament i li va demanar que gravessin un disc junts. Chet Atkins no coneixia el líder dels Dire Straits i li va demanar un parell de discos seus que Mark li va enviar immediatament. Després d'escoltar a Knopfler, Chet li va dir que si, endavant, que li enviés una llista de les cançons que li interessaven i quan hi hagués un estudi disponible Mark podia desplaçar-se a Memphis i gravarien l'àlbum. Al britànic li va mancar el temps i es va plantar a Tennessee. A l'octubre de 1990 es va publicar l'àlbum "Neck And Neck", una obra mestra en una línia més country-folk i de la qual us extrec aquest tema que escoltem ara i que era un tema composta per Kennerley. La veritat es que va ser una reunió de monstres de la guitarra, el geni de l'ahir i un altre d'aquell present que avui també és ja passat i en aquest disc Chet Atkins va tornar a les seves arrels més countrys. En la gravació van tocar Chet Atkins (guitarra i veu), Mark Knopfler (guitarra i veu), el genial Floyd Cramer (piano), Guy Fletcher (baix, bateria i teclats), Paul Franklin (dobro), el cantant de country Vince Gill (cors), Larri Londin (bateria), Edgar Meyer (baix), Mark O'Connor (violí i mandolina) i Steve Wariner (baix). El disc i el treballar conjuntament van unir a tots dos músics i va canviar també les seves carreres musicals. Chet Atkins va tornar a les seves arrels country que veiem en els seus següents treballs discogràfics i Mark Knopfler també va donar un gir cap al country en "On Every Street" que va representar l'últim disc de Dire Strait i el començament de la carrera en solitari del guitarrista escocès plena de bones bandes sonores . El productor i guitarrista Chester Burton Atkins va néixer el 20 de juny de 1924 a Luttrell, Tennessee. Va tocar a la banda d'Elvis Presley i va ser un dels grans músics americans de la història, una llegenda. Chet Atkins va morir a causa d'un càncer el 30 de juny de 2001.

Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich – The Legend of Xanadu 1968

Dave Dee, de veritable nom David John Herman, va morir el divendres 9 de gener de 2009 a causa d'un càncer, tenia 61 anys d'edat. Ell va crear el grup británic Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich que primer es van fer dir Dave and The Bostons, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, Dave Dee abans de dedicar-se a la música era policia i va ser un dels que van realitzar l'atestat quan es va produir l'accident de trànsit que va costar la vida a Eddie Cochran i va deixar semi paralític a Gene Vincent. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich van aconseguir molts èxits amb els seus singles, però "The legend of Xanadu" que es va publicar el 9 de febrer de 1968 i havia estat gravada el 17 de gener i que va estar composat per Ken Howard i Alan Blaikley, va ser el major hit en la carrera de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich, sent número 1 a Anglaterra, tercer a Austràlia, cinquè a Alemanya i onze al Japó, però només va arribar al 123 als Estats Units. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich es van desfer l’any 1972, encara que van tornar anys més tard ja sense èxit. A Espanya aquesta cançó també va ser versionada i molt bé, per Los Mustang. Li menjaré el tarro a Quimet i us la punxarem a El Temps Passa, el programa que tots dos fem sobre la música espanyola dels seixanta que s'emet per aquesta mateixa emissora.

The Cuff Links – Tracy 1969

Els The Cuff Links eren una banda de Staten Island, a Nova York i aquest tema va pujar fins al lloc número 9 als Estats Units a l'octubre de 1969, però va ser l'únic èxit a Espanya d'aquest grup liderat pel cantant Ron Dante (a la foto). Val a dir que el single va estar dotze setmanes en llistes, va superar el milió de còpies venudes i va ser Disc d'Or als Estats Units La cançó va estar composada pels productors Paul Vance i Lee Pockriss que van crear el grup sobre la marxa i mentre es gravava el primer LP. Aquest tema va ser el seu primer single.  The Cuff Links van estar en actiu fins a l’any 1975. El grup l'integraven a més a més del cantant Ron Dante, Pat Rizzo (saxo), Rich DiMino (teclats), Bob Gill (trompeta/fiscorn/flauta), Dave Lavender (guitarra), Andrew Junior Dennis (baix), Joe Cord (veu) i Danny Valentine (bateria ). En total van treure 8 singles que es van classificar en llistes, però cap va arribar a l'altura de "Trazy" i a Espanya crec que ni es van publicar. El cantant i productor Ron Dante va néixer el 22 d’agost de 1945 a Staten Island, Nova York i va ser un dels que van posar la seva veu a les cançons i la serie de The Archies, ell canta en el “Sugar, sugar”. Va ser co-productor dels primers àlbums de Barry Manilow.

The Kinks – Lola 1970

La cançó "Lola" va ser escrita per Ray Davies, líder de The Kinks i en la lletra ens explica la trobada d'un noi jove i un transvestit al qual coneix en una discoteca del Soho, un barri de Londres i acaben enrotllats, encara que ell sembla, no s'assabenta-se del veritable sexe de la noia fins al moment més íntim. Curiosament la cançó va passar la dura censura franquista de l’època i es va permetre la seva publicació malgrat la temàtica de la lletra. Jo sempre he estat convençut que un factor decisiu va ser el fet del nom de la "noia", amb un nom tan femení i espanyol, no hi havia res amagat, suposso va jutjar el censor, però la veritat és que la noia si que tenia alguna cosa amagadeta entre les cames. El single es va publicar al juny de 1970 i va ser extret de l'àlbum "Lola versus Powerman and the Moneygoround , Part One", va aconseguir pujar al segon lloc en les llistes del Regne Unit i al novè als Estats Units. L'àlbum es un disc molt conceptual, irònic i satíric, ridiculitzant una part de la societat britànica i sobretot el món de l'espectacle, editors, sindicats, premsa, comptables, directius i sobretot parla de la carretera, una cosa tan vinculat a la indústria de la música. La veritat és que The Kinks són una de les millors bandes angleses de tots els temps. Integren el grup The Kinks Ray Davies, cantant, guitarra, compositor i líder del grup, amb el seu germà Dave Davies que va tenir una interessant carrera en solitari, encara que no va ser molt reeixida, al costat de Pete Quaife que va morir a Dinamarca el 23 de juny del 2010 i Mick Avory, encara que a The Kinks que es van crear l’any 1956 i es van desfer en el 96 van haver molts canvis. Ara vui aclarir una llegenda urbana que fins i tot consta com a veritable en algunes biografies de Micky y Los Tonys, s'ha dit que van ser teloners de The Kinks a Madrid en la seva primera gira espanyola i això, encara que havia de ser cert, no és veritat ja que aquella gira no va arribar a produir-se mai, The Kinks no van passar de Portugal, van ser vetats pel règim. Ara bé, crec que si van actuar a les Illes Balears, pot ser Palma de Mallorca no era Espanya. La primera vegada que van venir va ser ja a mitjans dels 70 i els va portar Mikel Barsa, un bon amic meu que anys després va escriure un llibre sobre Ray Davies i els Kinks.

Magna Carta – Wind of the water 1995

Magna Carta estan liderats pel cantant i guitarra Chris Simpson (Yorkshire 13 de juliol de 1972) i van començar a Londres l’any 1969. En algun dels seus discos va col·laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. Tenen gravats 41 o 42 àlbums, crec que l'últim es “Prisoners on the Line” de l’any 2009. Inicialment i al costat de Chris Simpson trobàvem al guitarrista australià Lyell Tranter i el cantant Glenn Stuart. Magna Carta son una gran banda de folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, propietat de l'amic Mikel del que us parlava abans, sota el títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson (tots dos a la foto), junt a altres peces noves. Per cert i això és important, era un CD  doble, però es va vendre a preu de senzill. Si tenim en compta que Barsa Promocions era una companyia petita, no feia els tiratges d’una multinacional i així i tot podie permetres vendre a aquest preu, vol dir que les gran empresas del disc no ho fan perque no els rota i solsament volen guanyar cales, per tant mens queixar-se de la pirateria i més abaratir els preus, llavors vendran més i l’artista sortira beneficiat. El problema es que sabent que guanyen menys, volen seguir tenint els mateixos beneficis anuals i això no és una cosa que jo em inventi o dedueixi, m’ho explicaba el cap de promoció d’una multinacional del disc. “Las tierras del viento”, doble CD de Magna Carta, no te desperdici, si be no consta a la discografia oficial de Magna Carta. Suposo que serà per el fet de no haver-se publicat a Anglaterra, però te una cançó inédita composada durant una gira per Espanya y que no van gravar en el seu moment, os parlo de “Highway to Spain” que ja hem escoltat a Un Toc de Rock.

Cliff Richard – Evergreen Tree 1960

A l’àlbum “Me and my Shadows”, publicat a l'octubre de 1960 i que era el tercer disc de Cliff Richard, es va incloure aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que va ser una composició del tàndem Schroeder / Gold. El LP que es va començar a gravar el 5 de setembre de 1959 i va finalitzar al març de 1960, va aconseguir la segona posició en les llistes britàniques i d'ell es van extreure 3 EP's, tots en format monoaural. Quan es va reeditar en format cassette es van canviar algunes cançons, però es va publicar en versió stereo. Posteriorment va ser reeditat i masteritzat en format CD. Cliff Richard compta amb Norrie Paramor a la producció i l'acompanyen The Shadows que en aquella època eren Hank Marvin (guitarra solista i líder del grup), Bruce Welch (guitarra rítmica), Jet Harris (baix) i Tony Meehan (bateria). Cliff Richard acompanyat pel seu grup habitual, The Shadows va intervenir en moltes pel·lícules, però una de les que formen part de la memòria de la meva infàntesa és "The young ones" que a Espanya la van titular "Los años jóvenes". Aquest film es titulava realment "Wonderful to Be Young!" i va ser dirigida per Sidney J. Furie. La causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la van tenir l'escola on estudiava, els HH Maristes de Sants, a la plaça dels tramvies, a Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, ens portaven als alumnes al cinema Albeniz, recordat per la gent del barri com el cinema Manelic i ens passaven gratuïtament una pel·lícula. Dues d'elles romandran per sempre en els meus records "El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i la de Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va ser el primer cantant anglès a ser nomenat Cavaller i va néixer a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. Per cert Cliff Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va guanyar Massiel, ell va interpretar “Congratulation” i els seus fans britànics sempre han afirmat que Espanya "va comprar" el triomf, jo no ho crec així, però he de reconèixer als fills de la Gran Bretanya el dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i amb molta cortesia catalana "Congratulation Boys". Un altre curiositat es que tot i ser un dels artistes més reconeguts al seu pais, mai va aconseguir funcionar bé en el mercat americà ni en les llistes del Billboard

Engelbert Humperdink – Please, release me 1967

En els anys seixanta van sorgir tres extraordinàries veus dins del univers del pop britànic: Tom Jones, John Rowles i Engelbert Humperdinck. Aquest últim al que anem a escoltar ara, va néixer a Madras, la Índia, el 2 de maig de 1936, però als 10 anys es va traslladar a Anglaterra. El seu manager era Gordon Mills, el mateix de Tom Jones i el va llançar amb força quan va sentir tot el seu potencial vocal. Aquest va ser el tema que va donar a conèixa a tot el mon a Engelbert Humperdink i el seu major hit internacional, es va publicar en format single l’any 1967. La veritat es tracta d’una de les cançons més agraidetes per ballar “agarraets” als popular guateques dels anys seixanta. Engelbert Humperdinck es deia en realitat Arnold George Dorsey i un bon dia, quan ja començava a ser un cantant famós, es va donar compte de que havie adoptat un nom molt enrevesat i de dificl pronunciació, llavors va voler canviar-se el nom artístic degut precisamente a la difícil pronunciació, però les fans del cantant es van indignar i molt... Ara que havien après a dir bé alló de "Engelbert Humperdinck"… Pretenia canviar-ho? Això si que NO! I va tenir que seguir anomenant-se així. Avui en dia Engelbert Humperdinck es mou bàsicament pel circuit de casinos dels Estats Units, però no us penseu que aixó es senyal de haber perdut popularitat, ni de lluny, al circuits de casinos es pagen les actuacions molt bé i traballes molts dies seguits.

John Rowles – One day 1969

Abans us he comentat que en la segona meitat de la dècada dels 60 a Anglaterra van sorgir tres grans veus masculines, tres grans crooners: Tom Jones, Engelbert Humperdinck i John Rowles, però a aquest últim i no se perquè, crec que mai l'hem escoltat a Un Toc de Rock. Ha arribat l'hora de reparar l'oblit i ara sona al programa, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten. Per tant aquí teniu el tema més important de la seva carrera musical, publicat en single l'any 1969 i va ser el que millor va funcionar a Espanya d'aquest gran cantant britànic, de veritable nom John Edward Rowles i que va néixer el 26 de març de 1947 a Whakatane, Nova Zelanda, té en els seus gens una part maori. És clar que al Regne Unit la serva millor cançó no va ser aquesta que escoltem ara, el seu gran hit va ser "If I Only Had Time" de l’any 1968. John Rowles va rebre l'Ordre de Cavaller de l'Imperi Britànic que li va lliurar la Reina Isabel II i val a dir que John Rowles segueix en actiu, encara que a Espanya avui en dia es pot dir que està pràcticament oblidat.

Tom Jones – I’m coming home 1967

Ja que parlem de les grans veus anglesas, ara us porto aquest tema, tot un clàssic en la trajectòria professional del Tigre de Gal·les que sona a Un Toc de Rock. Tom Jones no podia faltar avui, es diu en realitat Thomas John Woodward, és també Cavaller de la Corona Britànica i va néixer a Treforest, prop de Cardiff, País de Gal·les, el 7 de juny de 1940. Al llarg de la seva fructífera carrera Tom Jones ha venut més de 100 milions de discos a tot el món. El single amb aquest tema es va publicar l'any 1967 i va aconseguir la segona posició en les llistes de vendes angleses i la 57 als Estats Units. En el seu moment només es va publicar en single, encara que anys més tard s'inclouria en alguns recopilatoris. Fa cosa d'un parell o tres d'anys, crec que va ser a l'agost de 2011, Tom Jones va haver de ser hospitalitzat a Mònaco, després de patir un col·lapse en finalitzar l'últim concert de la seva gira europea. Per sort només va ser un avís i sembla ser que s'ha recuperat. Abans de res us diré que malgrat tot el que es diu, Tom Jones mai va treballar de miner, clar que es podria dir allò de que "La seva veu és una mina". Sempre ha estat en actiu, si bé els seus discos fa temps que no es mouen en el circuit de la ràdio-fórmula i pot semblà que Tom Jones està una mica oblidat, cosa que no és certa. De fet us diré que a finals dels 90 el meu soci Mikel Barsa em va oferir una gira seva per Espanya que vaig haver de rebutjar i és que cada concert sortia per cinc milions de les antigues pessetes més despesses i estava segur que a aquet preu, no en vendria ni un sol. Per cert, el gal·les Tom Jones va sortir a un episodi de Los Simpsons (a la foto).

Rod Stewart – You’re in my heart (The Final Acclaim) 1977

Un dels temes més importants en l'àmplia carrera de Rod Stewart és aquest que escoltarem ara i que es va incloure en el seu àlbum "Foot Loose & Fancy Free" que es va publicar l'any 1977. La cançó es va editar en single, va ser número 4 del Billboard i va aconseguir la primera posició a Austràlia, però ara no us puc dir com va quedar a Anglaterra, no ho recordo. En la cançó una composició del propi Rod Stewart, es diu que parla de dos equips de futbol, esport al que és molt aficionat, el Glasgow Celtic i el Manchester United. L'àlbum es va publicar el 4 de novembre de 1977, va arribar al segon lloc en les llistes americanes i en l'enregistrament van participar els guitarristes Jim Cregan, Gary Grainger, Steve Cropper, Billy Peek i Fred Tackett, junt al baixista Phil Chen, el bateria Carmine Appice que va ser component de Vanilla Fudge, a part dels teclistes John Jarvis, David Foster i Nicky Hopkins, els percusionistes Paulinho Da Costa i Tommy Vig, als metalls Phil Kenzie i amb el violí Richard Greene. Rod Stewart va néixer el 10 de gener de 1945 a Highgate, Londres i el seu naixement va ser sonat ja que en el moment en què va arribar al món una bomba volant alemanya va caure just a la comissaria situada a la cantonada del carrer on vivien. Té una carrera que lucina i dels seus 61 singles, 31 han estat en el top 10 i sis han sigut número 1 als Estats Units. Rod Stewart va començar en solitari per la Costa Blava francesa, però va ser expulsat del país per gamberro. Va formar part de diversos grups, entre ells The Brian Augen Trinity, Jimmy Powell & The Five Dimensions, The Soul Agents, Steampacket, la Jeff Beck Band, Shotgun Express i Faces que es va crear de les restes del Jeff Beck Group i Small Faces. Faces va ser una de les grans bandes britàniques i formavan el grup Rod Stewart com a solista, Ron Wood a la guitarra, Ian McLagan als teclats, Kenny Jones a la bateria i Ronnie Lane al baix. Rod va començar a gravar en solitari, encara que sense deixar als Faces fins que una carrera va absorbir a l'altra i la seva trajectòria com a cantant solista es va consagrar amb "Atlantic crossing", el seu sisè àlbum d'estudi. Val a dir que l’últim treball de Rod Stewart es un àlbum titulat "Time" que es va publicar el 7 de maig del 2013 i ha estat el primer disc amb cançons noves de Rod Stewart des que va editar "Human" l'any 2001.

The Rippingtons – Tourist in Paradise 1989

The Rippingtons van ser una banda de jazz fusió nord-americana liderada pel teclista, guitarra, arranjador i productor Russ Freeman que en aquest tema compta amb Steve Reid (percussió), Steve Bailey (baix), Tony Morales (cymbal), Brandon Fields (saxo) i Carl Anderson (veus) que integren The Rippingtons. La cançó donava títol al tercer àlbum de The Rippingtons "Tourist in Paradise" que es va publicar a Espanya a través del segell Nuevos Medios, crec que va ser, però no estic segur perquè la còpia de promoció que em van enviar en vinil, era l'americana i la memòria falla Als Estats Units es va publicar el 15 de maig de 1989, encara que al país va sortir al juliol. El productor va
ser el mateix Russ Freeman (a la foto) que va comptar amb  Dave Grusin i Larry Rosen. The Rippingtons són una bona banda de jazz fusió i smooth jazz creada per Russ Freeman l'any 1986, a Califòrnia. Els membres actuals de The Rippingtons són a més de Russ Freeman (11 de febrer de 1960, Nashville, Tennessee), Dave Karasony (bateria), Bill Heller (piano), Rico Belled (baix) i els saxofonistes Jeff Kashiwa, Paul Taylor i Eric Marienthal. Quan Russ Freeman va començar, es va traslladar a Los Angeles i allà va treballar com a músic de sessió amb Jane Fonda, Engelbert Humperdinck i la canadenca Anne Murray i també va realitzar anuncis, fins que li van oferir la possibilitat de gravar un disc i van sorgir The Rippingtons i el seu primer àlbum "Moonlighting", de 1986. A més dels seus discos amb el grup, Russ Freeman també ha gravat quatre àlbums en solitari.

Santana – Canela 2012

Santana ha sigut el veritable creador de la fussió rock, blues i els sóns i percussions caribenyas, si més no es l'home que ha sabut difondre l'estil a reu de tot el mon. Extraordinari guitarrista sempre ha sabut veure el que te al seu voltant i mai li ha fet fastics a una bona cançó, de fet els seus grans èxits pràcticament sempre han sigut peçes escrites per altres, una d'ells "Blues latino" que va gravar com Santana Brothers, era del espanyol Javier Vargas. L’any 2012 Carlos Santana va publicar un disc amb temas nous i entre ells es troba aquesta extraordinaria balada amb la que tancarem el programa d’aqvui de Un Toc de Rock, molt en el seu estil habitual de peces com "Samba pa tí", "Europa" o "Moonflower", on la guitarra semble que ens esté cantant i Carlos Santana la fa lluïr plena de força. L’àlbum del que us he extret aquesta cançó és titula “Shape Shifter” i es va publicar el 14 de maig de 2012 i que si no hem fallan les comptes, és el disc 36 de Santana grabat al estudi. “Canela” que escoltem ara, es una composició de Carlos i Salvador Santana que es el seu fill, al que va dedicar quan va nèixer, un altre peça histórica de la seva carrera "Salvador". En el disc editat l’any 2012 també trobem a part de Carlos Santana (guitarra), a Salvador Santana (teclats), Andy Vargas i Tony Lindsay com a cantants, Chester Thompson (teclats), Dennis Chambers (bateria), Benny Rietveld (baix), Raul Rekow (congas) i Karl Perazzo (percusió). Per cert, us explicaré una curiositat, quan Santana va actuar al mític festival de Woostock, era l’únic dels que van participar que no tenia encara cap disc al carrer.

La frase per tancar el programa d'avui és del constructor d'automòbils nord-americà Henry Ford que va manifestar parlant de les poques opcions que tenia la primigènia indústria de l'automòbil als Estats Units:

"Podeu comprar el cotxe del color que vulgueu,

amb la condició que sigui negre”

Acaba per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar-me us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i després d’aquest breu viatge per la nostra banda sonora, tanco la barraqueta. A reveure.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)