Un Toc de Rock 08-56

En aquest viatge musical pel temps, avui la maquineta d’Un Toc de Rock ens portarà del passat que recordarem amb The Byrds, The Animals, Al Wilson, Marmalade, Lucie Silvas, Tony Joe White, Alan Jackson o Band of Horses, al present més recent amb una cançó del nou disc de Mike Oldfield, però també en tindrem molt més en aquest recorregut per la nostra banda sonora. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, escoltarem ara a Level 42 amb les seves “Lliçóns d’amor”. Jo obriré la barraqueta, soc Mario Prades i com cada programa us dc alló de sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

Level 42 - Lessons In Love 1987

Aquesta peça es va incloure a l’àlbum “Running in the Family” que es va publicar l’any 1987 i es una de les cançons claus en la carrera d’aquest grup britànic, els Level 42, amb els que obrim el programa d’avui de Un Toc de Rock i que van ser una bona banda liderada pel cantant i baixista Mark King, la seva tècnica magistral per tocar el baix, donant-li tocs funkies blancs, va ser la base de l'èxit del grup. La banda es complementava amb Mike Lindup (teclat i vocalista), Boon Gould (guitarra) i Philip Gould (bateria). El teclista Wally Badarou és considerat per molts el cinquè membre del grup, encara que mai se'ls va unir oficialment. L’any 1984 van actuar en el camp de futbol del Redddis, a Reus, ells i The Explorers, la banda liderada per Phil Manzanera i Andy McKay que feia poc s'havien creat en desfer-se Roxy Music. Vaig tindre l’oportunitat de entrevistar-los a uns i als altres i sabeu qui va ser el meu traductor per entrevistar a Mark King i Andy McKay, el propi Phil Manzanera que en ser d'origen colombià i tot i ser d'Anglaterra, parlava perfectament castellà. Va ser una nit inoblidable, tant per la qualitat dels grups com per la humanitat de Phil, amb el qual vaig connectar immediatament i també pel que va passar abans de començar el concert, però aixó es un altre historia i us ho explicaré un altre dia, mentres escoltem als Explorers.

Al Wilson – The Snake 1968

Dos cançons marquen la carrera de Al Wilson, un bon cantant de color nord-americà que escoltem ara a Un Toc de Rock. La més important de les dues es indiscutiblement "Show and Tell" que va arribar al lloc 1 als Estats Units, però sense oblidar la que sonarà ara, "The snake" que va aconseguir el lloc 27 en les llistes de pop del seu país l’any 1969, el 32 a les de R & B i el lloc 41 al Regne Unit, quan el va publicar el segell Bell als Estats Units i Liberty a Europa. La veritat es que es l’única peça que es recorda una miqueta aquí al pais i l'única que es va editar, en formar single. La canço estaba inclosa al LP “Searching for the Dolphins” que va treure també l’any 1968. Al Wilson, de nom complet Allen LaMar Wilson, va néixer el 19 de juny de 1939 a Meridian, Mississippi i va morir a Fontana, Califòrnia, un 21 d'abril de l’any 2008 a causa d'una insuficiència renal. El cantant Al Wilson va estar en actiu des de 1959 fins a la seva mort a l’any 2008 si bé la trajectoria més efectiva i exitosa va ser fins a finals dels setanta.

Tony Joe White – Down by the border 1983

Bon cantant, millor guitarrista i ancare molt millor compositor, les cançons de Tony Joe White, curiosament, han estat èxit sempre a càrrec d'altres intéprets i això és un fet molt curios. Han gravat temes de Tony Joe White fins Elvis Presley, passant per Glenn Campbell, Aaron Neville, Tina Turner, Brook Benton, etc. Però Tony Joe White mai ha asolit un numero 1 interpretan-los ell mateix i això que té discos per un tub, penseu que va començar a gravar l’any 1968 i segueix publicant. Aquest tema és un exemple del que us dic, es trobava en el LP "Dangerous" que us recomano encaridament degut a la seva extrema qualitat i que el de Oak Grove, Louisiana, va publicar l’any 1983. Perquè os feu una idea de qui es Tony Joe White, os diré que seves són les cançons "Polk Salad Annie”, "Rainy Night in Geòrgia" que precisamente escoltarem també al programa d’avui i "Steamy Windows". Tony Joe White va néixer el 23 de juliol de 1943... és tot un veterà i una institució als Estats Units, pero a Espanya sols el recordan quatre nostàlgics com vosaltres i jo.

El cantant, guitarristaq i compositor Tony Joe White

The Byrds – Mr. Tambourine man 1965

Ells van ser els culpables de l'electrificació de Bob Dylan quan The Byrds van agafar aquesta cançó del "jueu errant" i la van versionà amb un caire country-rock, convertint-la en una de les cançons claus i mítiques del segle XX. The Byrds van ser considerats inicialment com la resposta a la invasió beat britànica a Amèrica. Eren Roger McGuinn (Chicago, 1941), Gene Clark (Tipton, Missouri 1941), David Crosby (Los Angeles 1941), Chris Hillman (Los Angeles 1942) i el bateria Michael Clarke (Texas, 1944), alguns d'ells venien dels Buffalo Springfield. Quan van començar imitaven als Beatles i això va fer que Columbia es proposés treure'ls un disc, és clar que ells en aquell moment es deien Jet Set. El 26 de novembre de 1964 els Jet Set van canviar oficialment el seu nom pel el de The Byrds. El productor Terry Melcher i Jim Dickson de la discogràfica, volien que gravessin "Mr Tambourine man" de Dylan, però ells no estaven conformes i van abandonar els assaigs a l'estudi de gravació. La veritat és que Columbia amb ells es va curar en salut i els va fer signar un contracte per només 6 mesos i que no obligava a la discogràfica més que ha gravar quatre cançons, però no a publicar-les. Finalment el 20 de gener de 1965 es va celebrar la sessió d'enregistrament de "Mr Tambourine Man" i també es va gravar "I Knew I'd Want You", però només va tocar Roger McGuinn i van cantar David Crosby i Michael Clark, la resta eren músics de sessió. El grup no va consentir que això tornés a passar mai més. El primer disc de The Byrds s'havia d'haver publicat al febrer, però es va tornar a gravar el 8 de març per que als productors no els hi agradava el resultat, encara que Columbia tampoc es decidia a publicar-lo. Finalment l'abril de 1965 "Mr Tambourine Man" va sortir a la venda i gairebé immediatament The Byrds van aconseguir el número 1 a nivell mundial, començant per Califòrnia. A partir de l'any 1966 els canvis de components a The Byrds van ser continus i cal destacar a Gram Parsons, Kevin Kelly i Clarence White, entre d'altres, fins que a principis dels 70 es van desfer. Aquesta cançó va donà títol al seu primer LP.

The Animals – The house of the rising sun 1964

Era tot un clàssic del folk tradicional americà d'aquelles que ningú sap qui va escriure-la, però un bon dia Alan Price, líder i organista del grup de R & B britànic The Animals va decidir arreglar-la i adaptar-la al estil de la seva banda i va sorgir el tema tal i com el coneixem ara, esdevenint un estàndard que ja tots identifiquen amb The Animals. Hi ha grans versions, entre les quals jo destacaria la de Joan Baez en línia folk i la dels nord-americans The Frijin Pink que ja hem escoltat en passades termporadas a Un Toc de Rock i que un dia d'aquests tornaré a posar-vos, sense oblidar la de The White Buffalo. A Espanya hem de recordar la dels Lone Star que la van convertir en seva i Bruno Lomas que també al igual que Los Diablos Negros, la van brodar i la de Els Dracs que la van catar en català, entre moltes altres. Tornant als britànics, eren inicialment Alan Price Rhythm and Blues Combo i amb la inclusió del cantant Eric Burdon, van passar a ser The Animals, comptant també amb Hilton Valentine (guitarra), John Steel (bateria) i Chas Chandler (baix). La van gravar en una sola presa el 18 de maig de 1964 i el tema surgeix d'un arpegi en  La Menor del guitarrista Hilton Valentine que és el seu signe d'identitat. Va arribar al primer lloc al Regne Unit al juliol de l’any 1964 i als Estats Units al setembre, sent el primer número 1 britànic de l'era beat que no era dels Beatles. Després de gravar uns quants singles d'èxit, la rivalitat entre Alan Price i Eric Burdon va fer que el primer deixés el grup. Quan  Alan se'n va l’any 1965 la banda segueix fins a finals dels seixanta, encara que hi ha un moment en que canvien el seu nom a Eric Burdon & The Animals i més tard passen a ser War, però ja amb tots els músics que acompanyaven a Eric Burdon nord-americans. Us explicaré una curiositat. El primer single dels  Animals va ser "Baby let me Take you Home" que va arribar al número 15 a Anglaterra i al 102 als Estats Units. Fins aquí anem bé, però resulta que es tractava d'una cançó que el seu manager en aquell temps, Mickie Most, els va obligar a gravar. Al grup, aquesta tema que els havien imposat no els agradava ja que la consideraven massa propera al "pop" i mai van voler tocar-lo en directe. Es va obligar a The Animals a gravar-la, però no van poder obligar-los a tocar-la. Despres el seu manager passaria a ser Mike Jeffrevs que també era propietari d’un local al Terreno, a Palma, que es deia Sgt. Peppers, on els Z-66 que també portava ell, es van montar moltes jams amb gent de la que els grups espanyols solsament sabiem per discos i referéncies.

38 Specials – Second Chance 1989

Aquest single del grup nord-americà Thirty Eighth Special que es va publicar l'11 de febrer de l’any 1989, va aconseguir el lloc 63 en les llistes del Billboard l'any 1989 i al sisè de la setmana, es va extreure del seu vuitè àlbum titulat "Rock & Roll Strategy". La cançó va ser escrita per Max Carl, Jeff Carlisi i Cal Curtis. En la gravació van intervenir Max Carl (teclats i veus), Jeff Carlisi (guitarres), Donnie Van Zant (cantant), Danny Chauncey (guitarra), Jack Grondin (bateria), Robert White Johnson (percussió, cantant i cors), Larry Junstrom (baix) i Edd Miller (percussió i vibràfon), van comptar amb The Noise Gator a la secció de vents i The Six Groomers fent cors. 38 Special són una banda a cavall entre el rock sureny i el AOR formada l’any 1974 a Jaksonville, Florida, integrada inicialment per Don Barnes (guitarra i veu), Donnie Van Zandt (veu), Jeff Carlisi (guitarres), Ken Lyon (baix) i Steve Brookins (bateria). Per cert que Donnie era germà de Ronnie Van Zant dels Lynyrd Skynyrd que va morir en un accident d’aviació l'any 1977.

Band of Horses – Long Vows 2012

El 18 de setembre de l'any 2012, el grup nord-americà Band of Horses van publicar un nou àlbum titulat "Mirage Rock" que va ser produït per Glyn Johns i del que us extrec aquest tema que escoltarem ara. Els Band Of Horses es van crear l'any 2004 a la ciutat de Seattle i està integrat actualment pel cantant Ben Bridwell que havia militat anteriorment a Carissa's Wierd i és el compositor d'aquesta cançó que escoltem a Un Toc de Rock, al costat de Creighton Barrett, Ryan Monroe, Tyler Ramsey i Bill Reynolds. Alguns dels nois es coneixien des de l'escola i havien jugat a beisbol en l'equip del col·legi. Per cert Tyler Ramsey que s'ha incorporat al grup per a l'enregistrament d'aquest disc, té una interessant carrera paral·lela en solitari. Band of Horses varen publicar l'any 2006 el seu primer àlbum que es va titular "Everything All The Time" i va ser una bona carta de presentació. El grup el va fundar en realitat Mat Brooke que els va deixar el 25 de juliol de 2006 per a seguir amb els seus projectes en paral·lel. En la gravació de l'àlbum "Mirage Rock" que és l'últim que han publicat fins al moment, també va intervenir Eric Gorfain que va realitzar els arranjaments de corda i va tocar el violí, però també van col·laborar Daphne Chen (violí), Lauren Chipman (viola) i Richard Dodd (violoncel), tots ells a la secció de corda. 

Alan Jackson – A house with no curtains 1996

A Espanya la discogràfica Universal va publicar a principis dels noranta una sèrie de CD’s que va englobar sota l'etiqueta "New American Music" i que no era altra cosa que artistes que interpretaven una mena de barreja de country, rock i pop. Entre ells vam descobrir a Alan Jackson, aquest genial intèrpret de country del qual escoltarem ara a Un Toc de Rock aquest tema que us he extret de l'àlbum "Everything I Love", editat l'any 1996 i que va ser compost per Alan Jackson i Jim McBride. Aquesta cançó es va classificar en el lloc 18 en les llistes de country del Billboard i es va mantenir unes quantes setmanes en aquesta posició, curiosament va ser la cara B d'un single amb "There Goes" a l'altra banda. Alan Jackson és un dels grans del country al seu pais, va néixer el 17d'octubre de 1958 a Newnan, Geòrgia i ha venut més de 90 milions de discos. Des de 1989 Alan Jackson porta els mateixos músics d'acompanyament: Monty Allen (gutarra acústica i veus), Scott Coney (gutarra, baix i banjo), Melodie Crittenden (cors), Robbie Flint (guitarra), Danny Groah (guitarra), Mark McClurg (violí i cors), Bruce Rutherford (bateria), Joey Schmidt (teclats), Roger Wills (guitarra i baix) i Jesus Beltran (guitarra i cors), però en aquest enregistrament van col·laborar un munt de gent. Voleu una curiositat? Alan Jackson és cosí del jugador de beisbol Brandon Moss.

El nord americà Alan Jackson

The Marmalade – Rainbow 1970

The Marmalade van ser una gran banda creada a Glasgow, Escòcia, l’any 1961 i que inicialment es van anomenar The Gaylords, passant després a ser Dean Ford & The Gaylords (a la foto), fins que l’any 1965 es van convertir en Marmalade. Quan van gravar el "Obladi. Oblada" de The Beatles van commoure el mercat britànic i es que la versió dels Marmalade va desplaçar de les llistes a l'original i es va vendre molt millor. Amb "Reflections of my life" van revalidar el seu triomf. La cançó "Rainbow" que us porto avui a Un Toc de Rock, es va editar en single l’any 1970 i era una composició de William Campbell i Thomas McAleese, dos grans músics, components del grup. El tema va aconseguir el tercer lloc en les llistes britàniques de venda i el 51 als Estats Units. La veritat és que Marmalade va ser una de les millors bandes britàniques de rock de tots els temps, però aquí a Espanya mai van arribar a ser valorats com ells és mereixien i es que l’èxit del “Obladi, Oblada” els va marcar i molt, posan el llistó massa alt. Quan es va llençar en solitari William Campbell es va fer dir Junior Campbell, cantant, guitarrista, pianista i compositor escocès va néixer el 31 de maig de 1947 a Glasgow. Va editar un munt de singles i un parell d'àlbums, però també ha composat unes quantes bandes sonores per a sèries de TV, bàsicament dramàtics. També ha realitzat treballs de productor amb gent com Barbara Dickson, Miller Anderson o Gallagher & Lyle, entre d'altres. Actualment i amb la seva dona Susie i els seus fills, resideix a Sussex.

LeAnn Rimes - 16 Tons 2010

A Un Toc de Rock d’avui escoltarem ara una peça que us vaig prometre a la passada temporada. Des de l'últim treball de la cantant nord-americana de country LeAnn Rimes "Lady And Gentlemen", el seu 14è disc que va ser publicat el 27 de setembre derl 2010 i on l'acompanya el grup Time Jumpers, us porto aquesta gran cançó que va ser gravada feia molt anys per Tennesse Ernie Ford, però que era de Merle Travis que la va gravar als anys 50. En aquesta cançó LeAnn Rimes se'ns mostra plena de càrrega blusera amb uns tocs de jazz que l'allunya del country al qual ens té acostumats, però és un "peaso cansión" plena de qualitat que ens anirà molt bé per sonar al programa d'avui i per comprovar la potència vocal de la cantant. Aquest CD de LeAnn Rimes ha estat produït per Vince Gill i Darrell Brown. En aquest disc LeAnn Rimes ha versionat temes de Merle Haggard, Kriss Kristoferson, Waylon Jennings, Willie Nelson, Vince Gill, Jimmy Bryant i uns quants més. LeAnn Rimes va néixer el 28 d'agost de 1982 a Pearl, Mississippi, però es va fer musicalment en Garland, Texas. Va ser descoberta per Bill Mark, un dels principals disc-jokeys de country dels Estats Units que va veure en ella a la possible successora de Patsy Cline. Va debutar l’any 1996 amb l'àlbum "Blue" i LeAnn Rimes també ha intervingut com a actriu en 13 pel·lícules, entre elles "El Bar Coyote". El 1997 va obtenir el premi de la Country Music Association Awards que ha guanyat ja en cinc ocasions i així mateix ha aconseguit 7 Grammy i diversos premis més.

Mike Oldfield – Man on the Rocks 2014

En el seu nou treball discogràfic que es va publicar el passat 3 de març, el primer amb temes nous en sis anys, el guitarra, compositor, productor i multiinstrumentista Mike Oldfield torna la mirada als seus àlbums molt més rockers dels anys 80 i centrant-se en la seva guitarra, compta a "Man on the Rocks" amb la veu del jove cantant Luke Spiller (tots dos a la foto) que va ser la veu de The Struts, i una banda de luxe integrada per John Robinson (bateria), Leland Sklar (baix), Matt Rollings (piano i orgue Hammond), Michael Thompson (guitarres elèctriques i acústiques), Stephen Lipson (guitarres), Davy Spillane (whistles), Paul Dooley (violí) i als cors amb Bill Champlain, Alfie Silas Durio, Carmel Echols, Rochelle Gilliard, Judith Hill, Kirsten Joy, Jason Morales, Louis Price, Tiffany Smith i el mateix Mike Oldfield que la veritat, encara que centra la seva tasca en la guitarra elèctrica, també toca teclats, baix i guitarra acústica. L'àlbum ha estat  produït per Mike Oldfield i Stephen Lipson. El disc es va gravar al juny de l'any passat en els Village Studios de Los Angeles. De Mike Oldfield a veure si un dia d'aquests us punxo el "Tubular bells", un àlbum en el que toca tots els instruemts i del qual ha venut més de 20  millions de copies a tot el mon, i us explico la història de la cançó que és curiosa. Per cert i parlant de curiositats. Una de les primeres gires que finalment es va decidir a realitzar Mike Oldfield, va coincidir amb l'època en que la seva germana Sally Oldfield acabava de publicar el seu gran èxit "Mirrors" i en gairebé tots els concerts a Anglaterra i França Mike va tenir problemes perquè la gent volia que Maggie Relly que eras la cantant que ell portava, a la qual van confondre amb Sally Oldfield, cantés el "Mirrors" i tot i que Mike explicava que no es tractava de la seva germana i que per descomptat "Mirrors" no formava part del seu repertori, van haver esbroncades en gairebé cada concert. Nascut a Reading, Anglaterra, el 15 de maig de 1953, Michael Gordon Oldfield va tocar en diversos grups i quan va deixar la banda de Kevin Ayers va treballar ocasionalment com a guitarrista de sessió. Un d'aquests treballs va ser el musical que es representava a Londres "Hair", on cobrava 5 lliures per nit. També va tocar el baix en una banda liderada pel cantant de soul Arthur Lewis, fins que finalmente va debutar en solitari amb “Tubular Bells”, si be abans havia format un duet molt folk amb la seva germana Sally.

Eilen Jewell – Final Hour 2009

La nord-americana Eilen Jewell, cantautora a cavall del rock urbà, blues i folk, nascuda a Boise, Idaho, el 6 d'abril de 1979, va publicar l'àlbum "Sea of Tears" a principis del 2009 i d'aquest bon disc que va representar un canvi musical en la seva carrera, us he extret el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock. En un fragment de la cançó Eilen Jewell ens diu "Algun dia la meva vida haurà acabat i ningú se'n recordarà del meu nom", això és una cosa que llastimosament passa massa habitualment en el món de la música. Pràcticament desconeguda al nostre país, Eilen Jewell porta publicats 7 discos, l'últim d'ells crec que és "Queen of the Minor Key" es va editar al juny de 2011. La cantant al capdavant de la seva banda ha realitzat gires per Canadà, Austràlia, Anglaterra, diversos països d'Europa i per descomptat Estats Units, en diverses ocasions, tot i que no recordo que hagi actuat masses vegades a Espanya, excepte un parell de concerts que es van realitzar a Gijón i Santiago de Compostel·la, precisament per presentar l'àlbum "Sea of Tears" i el passat 2013 que va realitzar una gira pel nostre país. Per cert, l’any 2010 va publicar l'àlbum "Butcher Holler: A Tribute To Loretta Lynn" que com el seu títol indica era un homenatge a la gran cantant de Kentucky, Loretta Lynn, una de les més importants veuis de la música country als Estats Units.

Aaron Neville & Chris Botti – Rainy night in Georgia 2006

El cantant nord americà de color Aaron Neville ha realitzat uns quants duets amb Linda Ronstadt, fins i tot crec que van gravar un àlbum, però en aquesta ocasió us porto a Aaron Neville també en bona companyia. Aquesta cançó és una de les millors composicions de Tony Joe White, al que hem escoltat abans i va arribar al primer lloc de les llistes americanes en la versió que va realitzar Brook Benton, però Aaron Neville, amb la col·laboració del trompetista Chris Botti realitza una gran versió que escoltem ara, ja en la recta final d'Un Toc de Rock. El tema s'ha inclòs en diverses recopilacions de grans èxits de Aaron Neville que va néixer a Nova Orleans el 24 de gener de 1941, jo us la he extret del disc “Bring It On Home...The Soul Classics” que Aaron Neville va publicar el 19 de setembre de 2006. Curiosament i malgrat la seva llarga carrera en solitari, Aaron Neville és més conegut per haver format part del grup The Neville Brothers, amb els quals va treballar paral·lelament des de 1977 i que tenen gravats 13 àlbums. L'any 1967 Aaron Neville va aconseguir el seu primer número 1 en les llistes de R & B, això si, amb el tema "Tell It Like It Is". Per la seva banda, el trompetista i compositor de jazz i smooth jazz Chris Botti (a la foto) que va començar com a músic d'acompanyament en les bandes de Frank Sinatra i Buddy Rich, té una important carrera per la seva banda, havent estat nominat en diverses ocasions als Grammy. Va néixer a Portland, Oregon, el 12 d’octubre de 1962. Aquesta cançó va estar una composición de Tony Joe White i ja havia estat èxit en al veu de Brook Benton.

Lucie Silvas – Nothing Else Matters 2003

Lucie Silvas, amb la que acabaré Un Toc de Rock per avui, es una cantant anglesa de pare neozelandès i mare escocesa. Lucie Silvas va néixer a Surrey el 4 de setembre de 1977. Bona cantant i pianista, així com compositora, va atrevir-se amb aquest tema que era del grup de trash-metall Metallica i va realitzar una versió tan extraordinària que va pujar a dalt de tot de les llistes i va fer oblidar la dels seus autors. Nena prodigi, va començar els seus estudis de piano als cinc anys component la seva primera cançó d'amor als deu. Va treballar com a corista per a la cantant Judie Tzuke. Va escriure cançons per a Sarah Whatmore, Gareth Gates, Rachel Stevens i Liberty X. Es va consolidar com a cantant amb "What You're Made Of" del "Breathe In", publicat el 2003 i que va ser el seu segon àlbum i amb el qual va aconseguir els primers llocs en gran part d'Europa. En aquest disc es trobava aquest tema de Metallica que es va publicar en single i que ara escoltem per acomiadar d'Un Toc de Rock d’avui, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Per cert i abans d’acabar os diré que Lucie Silvas va  treure un nou disc al juny del passat 2013, es va titular “Letters to Ghosts”.

La frase per tancar avui Un Toc de Rock la va dir Adolfo Suárez que va morir recentment i va manifestar:

“La vida sempre et dóna dues opcions: la còmoda i la
 difícil.  Quan   dubtis,  tria  sempre  la   difícil,  perquè
 així estaràs segur que no ha estat la comoditat la que
 ha  triat per  tu”

Acaba per avui Un Toc de Rock, aquest viatge musical de 55 minuts per la nostra banda sonora i els nostres records, però no us deixo sols, soles, quedeu amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i ara tancaré la barraqueta. Porteu-se bé.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)