Un Toc de Rock 08-55

Avui tindrem a Un Toc de Rock la gran super banda del tex-mex, Los Super Seven, també escoltarem al acordionista Flaco Jimenez, pero tornarem a la península amb Celtas Cortos, Antonio Orozco, Miguel Ríos, Ana Belén, Guillem d’Efak, Joan Bibiloni, Duble Buble, Aute i uns quans més per acompanyarnos durant aquesta horeta que durará el programa. Anem a començar el viatge per la nostra banda sonora des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, escoltan un grup ple de swing, The Manhanttan Transfer amb una de les seves cançons més populars a Europa. Obriré la barraqueta, jo soc Mario Prades i com cada programa us diré alló que ja es costum

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Manhattan Transfer – The Speak Up Mambo (Cuentame) 1976

Avui i per començar Un Toc de Rock us porto als Manhattan Transfer, aquesta gran banda vocal a cavall del jazz, swing, rock i ritmes llatins, es va formar a Nova York el 1972, un dia plujós, quan Tim Hauser i Laurel Massé van compartir un taxi. Després van conèixer a Janis Siegel, en aquells moments cantant d’un grup folk i la van convèncer per unir-se a un projecte musical. La formació inicial es va completar amb Alan Paul, galant i cantant a Broadway. Per tot aixó el dia 1 d'octubre de 1972 es considera la data en què el grup Manhattan Transfer es va crear, aquell dia plugos a la ciutat de Nova York. El seu primer disc amb el nom del grup es va editar l’any 1975. El 1978 Laurel Massé va patir un greu accident de trànsit i es va retirar momentàniament de la música, sent substituïda per Cheryl Bentyne. "Cuéntame" que escoltem ara, va ser la cançó que els va obrir les portes del mercat europeu, al costat de "Chanson d'amour" que era la cara A del senzill als Estats Units, encara que aquest són els temes més criticats pels seguidors del grup al considerar-los molt patxanguers, van ser produïdes per Richard Perry. La cançó “The Speak Up Mambo (Cuentame)” es va publicar a la cara B del single americà i es va incloure en l'àlbum "Coming Out" publicat a l'agost de 1976 i en els recopilatoris "Anthology: Down In Birdland", "The Definitive Pop Collection" i en el directe "The Manhattan Transfer Live ". Ara bé, jo crec recordar que aquí a Espanya aquestes dues cançons dels Manhattan Transfer es van editar en singles separats i les dues van ser cara A.

Los Super Seven – Me voy pal pueblo 2001

Aquesta cançó és un clàssic del folklore llatí que va ser escrita per Mercedes Valdez, encara que algunes fonts citen a Marcelino Guerra com el seu autor i els primers que la van gravar van ser Los Panchos, encara que hi ha altres bones versions, entre elles les de Los Hermanos Rosario, Alfredo Sadel, Benny Moré, Jimmy’s Boom, Fruko y sus Tesos, Manoella Torres i molts altres, a mi em sembla recordar que fins i tot la va gravar Manolo Escobar, i això que era un bolero. La considerada "superbanda" del tex-mex són indiscutiblement Los Super Seven, un grup de luxe integrat per membres de The Texas Tornados,  Los Lobos, Calexico, Ozomatli, Sir Douglas Quintet i The Mavericks. Los Super Seven són una macroformación amb una curta discografia, només 3 LP's. Aquesta cançó és va incloure en el segon, publicat l’any 2001 i titulat "Canto". El grup Los Super Seven va estar integrat en aquest disc per: Wil-Dog Abers (de Ozomatli) baix, Susana Baca veu, David Hidalgo (Los Lobos) baix, guitarra, percussió, bateria, veu i requint; Raul Malo (The Mavericks) veu (a la foto), Ruben Ramos veu, Rick Treviño veu, Cesar Rosas (Los Lobos) baix, guitarra, veu, guitarró i gresca; Alberto Instal piano, Caetano Veloso guitarra i veu, Conrad Lozano (Los Lobos) guitarró, Louie Perez (Los Lobos) guitarra i veu i Cougar Estrada (Los Lobos) percussió i bateria. Van comptar amb Steve Berlin (Los Lobos) com a productor. Per cert, en el tercer disc que van treure, els Super Seven encara són més tropa.

Flaco Jimenez – En el cielo no hay cerveza 2003

Tinc que reconèixer que a mi aquesta peça sempre m’ha fet molta gracia i en aquesta cançó que el gran acordionista texà Flaco Jiménez, va incloure en el seu àlbum “Squeenze By King”, vull destacar la lletra carregada de bon humor,  per tant, si escolteu amb atenció, en aquest castellà/anglès tan sui generis i propi del Tex-Mex, us acabareu asabentan de com Flaco Jimenez ens explica el que ha descobert i és que "En el cielo no hay cerveza que beber"... doncs això será veritablement tot un problema per a molts i moltes. Ell per si de cas, decideix que és millor beure ara no sigui que al morir s’acabi tot i en l’altre barri no poguem tirar de barril. Allors del “No deixis per demà el que puguis beure avui”. Aquest àlbum es va editar l’any 2003 mitjançant el segell Compadre. Flaco Jimenez va formar part de Sir Douglas Quintet, Los Texas Tornados i la gran superbanda del tex-mex, Los Super Seven que hem escoltat abans, a part de tindre la seva propia carrera en solitari i haver acompanyat a molts altres artistes de tot tipus i estils, entre ells Dr. John, The Mavericks, David Lindley, Peter Rowan, The Rolling Stones, Ry Cooder, l’espanyol Javier Vsrgas i Bob Dylan. Leonardo "Flaco" Jimenez va néixer a San Antonio, Texas, el 11 de març de 1939. L’any 1986 va guanyar el seu primer Grammy, un altre al 96 i ancara en te mes, un d’ells l’any 1999 i també va sortir a le pel·lícula “Picking up the Pieces” de Woody Allen, a part d’haver fet unes quantes bandas sonores. El seu germà Santiago Jimenez Jr també toca l’acordeó

Celtas Cortos – Blues del pescador 2010

Avui us porto a Un Toc de Rock una cançó extreta del àlbum dels vallisoletans Celtas Cortos "Introversiones", un disc que es va posar a la venda el 31 d'agost del l’any 2010 i que està ple de bones versions, jo us porto ara una d’elles, "El Blues del Pescador", la versió que els Celtas Cortos fan del gran èxit "Fisherman's Blues" del grup escoces-irlandes The Waterboys. I és que en aquest disc, la banda liderada per Jesús Cifuentes, es dedicaven a fer versions de cançons que els van motivar en el seu moment, una cosa que sembla haver-se possat de moda des de fa quatre o cinc anys al panorama musical espanyol. Celtas Cortos es van crear l’any 1984 a Valladolid i avui només queden quatre dels membres originals, liderats per Jesus Cifuentes. Van començar sent un grup instrumental, però l’incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 1991. L'any 2002 Jesús Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 va tornar a reunir Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació. Actualment Celtas Cortos son Alberto García (violí i trombó), Óscar García (baix), Jesús H. Cifuentes (guitarras i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Davila (gaites, flautes i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino (guitarras). L’any passat van treure un doble disc gravat en directe i que es va titular “Vivos y directos”. A la foto Mario Prades amb Celtas Cortos i Vito que era companya al Diari i la seva neboda.

Antonio Orozco – Voces 2013

El català Antonio Orozco va publicar el 3 de desembre del passat 2013 un nou treball discogràfic titulat "Dos orillas", produït per Rafa Sardina i que es va gravar i va realitzar entre Los Angeles i Espanya, aquesta és una de les raons del títol. D'aquest àlbum us he extret la cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock i en la qual aquest modern trobador es fa unes quantes preguntes “¿Quién será el que no tenga las manos manchadas?”, “¿Dónde escondo la razón?”, “¿Dónde están todas las voces que faltan?”, “¿Cuánto más tiempo sin voz?” totes preguntes sense resposta que ens fan pensar que potser sigui ja el moment de plantejar-se que si és sumem moltes veus clamant a l'uníson, reclamant dignitat als nostres representants polítics, potser tot podria arreglar-se una miqueta i pot ser, tan sols pot ser, veuríem un poc de llum al final del negre túnel, però els temps no canvien, tot i el que deia Bob Dylan, van canviar, però d'això fa tants anys que ja ni ho recordem. El cantant i compositor Antonio Orozco va néixer a Barcelona el 23 de novembre de 1972 i va debutar amb "Un reloj y una vela" publicat l'any 2000. Des de llavors la seva carrera ha seguit sempre endavant i es calcula que ha superat les 600.000 còpies venudes dels seus discos, encara que les seves cançons sempre em semblan massa properes a la ràdio-fórmula, però reconec que les lletres del seu últim treball m’han cridat l'atenció, es un bon disc.

Jarabe de Palo – La Flaca 1996

Em van demanar aquesta cançó, la més important en la carrera de Jarabe de Palo, mitjançant un correu electrònic i aquí està, sonant pota tots vosaltres, per totes vosaltres a Un Toc de Rock. Pau Donés, després de viatjar a Cuba va escriure "La Flaca" que va donar títol al seu primer disc, publicat l’ány 1996, però que en principi i al costat del CD al complet, va passar amb més pena que glòria fins que un any més tard, el seu manager i la discogràfica van pactar amb la marca Ducados de cigarrets i va ser utilitzada per l'espot de televisió del CD "Caracter Latino" i llavors el disc va començar a vendre's, superant el milió de còpies a Espanya i Amèrica Llatina. Allò va fer que molts reconeguessin en Jarabe de Palo al grup que va iniciar el rock llatí, oblidant-se que ja ho havien fet altres anteriorment. A mi i a bote pronto em venen al cap Santiago Auserón amb Radio Futura i Juan Perro, el gallec Pablo Bicho i sobretot Ciudad Jardín, un grup al capdavant del qual es trobava el cantant i composito Rodrigo de Lorenzo que ho va fer a principis dels anys vuitanta i segur que ell tampoc va ser el primer perquè dins de la Ona Laietana havien grups que van fusionar rock, pop i sons llatins. De fet finhs i tot Los Mustang van gravar “La batea” en aquesta línea a principis dels 70 y una década abans ho havien fet Los Llopis, un bon grup cubà que va comentan fent rock and roll, els primer que ho van gravar en castellà. La veritat és que tot està inventat a la vinya del Senyor. Per cert, aquest any Jarabe de Palo han tret un disc nou titulat “Somos”, però signat ja com Jarabedepalo, així, tot juntet.

Miguel Ríos – Balada de Mackie El Navaja 1999

Amb música de Kurt Weil i la lletra escrita per Bertolt Brecht, us porto ara la història d'aquest ferotge delinqüent que té aterrida a la ciutat "La balada de Mackie El Navaja", de la qual us vaug parlar fa uns quants programes quan vam escoltar a Rubén Blades i el seu "Pedro Navaja". La cançó va ser escrita el 1928 i un any després la van incloure a l'obra de teatre "La ópera de los tres centavos" que va ser escrita per Bertolt Brecht. Al llarg de la història s'han fet grans versions del tema, destacant les de Louis Armstrong, Bobby Darin i Frank Sinatra, a Espanya la va gravar José Guardiola que li va donar un caire country, entre d'altres, encara que la lletra ha estat canviada en moltes d'aquestes versions i no dic res pel que fa a les traduccions. Miguel Ríos ens porta ara aquesta versió en la qual el text mante l’espirt original i ha estat molt poc alterat. Miguel Ríos la va incloure en un doble àlbum gravat amb Ana Belén i titulat "Canten a Kurt Weil" i en el què a duet o per separat, versionen peces del compositor alemany. L’àlbum es va publicar l'any 1999. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, però aixó va ser per obra i gracia de la seva discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al gener de 1962 i li van pagar 3000 pessetes com a avançament. Miguel Ríos va anunciar la seva retirada fa un parell o tres d’anys, però jo sempre li he dit el cantant Guadiana, per que cada dos per tres apareix i desapareix, però Miguel Ríos sempre acaba per tornar. La veritat ja la va dir el gran Louis Armstrong “Els músics no es retiren, ho deixen quan no tenen més música dins seu” i a Miguel Ríos crec que ancara li queda molt a dins seu per a dir. A la foto Mario Prades amb Miguel Ríos.

Duble Buble – Clava’t 1987

La cançó donava títol al segon disc del grup català Duble Buble publicat l’any 1987. La lletra d'aquest tema és de l'escriptora Maria Jaén, però en el disc trobem també textos de Quim Monzó i Ramon Barnils. A mi aquesta escriptora,  Maria Jaén, sempre m’ha fet gracia, sobre tot quan la vaig descubrir gracies a La Trinca que va fer servir el títul del seu llibre més popular per un skets a la televisió, es tracta del “Amorrada al piló” que crec va guanyar un premi de literatura erótica. Duble Buble, aquesta banda mixta era d'Osona i aquest va ser el millor LP de la seva curta carrera discogràfica. Tan sols van gravar tres discos i un recopilatori.  Formaven Duble Buble Mari Martínez (veu), Ramón Ferrer (guitarra), Jaume Coromina "Met" (veu), Lluïsa Latorre (teclats), Francesc Latorre (baix), Leonci Coromina "Fonso" (bateria) i un jove Pep Poblet (saxòfon i clarinet) que te una interesant carrera en solitari i a acompanyat a molts dels gran cantants i músics catalans els darrers anys. Duble Buble es van crear a principis dels 80 i es van desfer l’any 1989, si bé en el 2007 van regrabar les seves cançons i van tornar a la carretera, encara que no us podria dir si eren els mateixos components. Duble Buble van ser un dels grups que a finals dels 80 van participar en una gira anomenada "Música Viva" per petites sales de  Catalunya, patrocinada i subvencionada per la Generalitat, en un primerenc intent per promocionar el rock fet en català, posiblemente un sistema millor que el actual que consisteix en comprar les primeres trescentes copies de cada CD. La gira “Música Viva”, a Tarragona va recalà a la sala Va Com Va que en aquells temps es deia Quick Sala Platea i avui en dia ja no existeix. A part dels Duble Buble també hi eren Detectors, N’Gai N’Gai, Bocanegra, TR, Dioni Oliver, Grec, Octubre i crec que em deixo algú.

Luis Eduardo Aute – Todo sexo femenino

Gato Pérez, un gran entre els grans, va escriure i va gravar aquest tema que es va incloure en el seu àlbum “Prohibido maltratar a los gatos”, editat a l'abril de 1982, després que s'hagués recuperat del seu primer atac de cor i que ara us porto a Un Toc de Rock en la versió que va realitzar Luis Eduardo Aute per a la banda sonora del film "El Gran Gato" de Ventura Pons, comptant amb els músics de Sabor de Gràcia, un grup que els seus components, majoritàriament, van ser la banda d'acompanyament de Gato Pérez. A la lletra d'aquesta cançó Gato Pérez ens explica la història d'un jove que es fa home en una casa plena de dones amb els problemes que això comporta ja que "les veus agudes" s'uneixen en "clara unanimitat" per tal d'imposar el criteri de "las leonas". És clar que quan el noi es casa per seguir la tradició, té una filla i així afegeix "dues veus noves al cor familiar". Cas curios el d’aquest home Gato Pérez. Argentí, afincat a Barcelona i fen rumbes moltes vegades en catalá. Sentia quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell, per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Jo vaig arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssin una gran amistat. L'última vegada que ven estar parlant va ser en un concert que el gran Gato va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va ser el que va inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, la salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records. Luis Eduardo Aute Gutiérrez, un dels millors cantautors espanyols, junt a Serrat, va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català.

Fusioon – Negra sombra

El grup Màquina! va obrir el camí al rock progressiu a Catalunya, però continus canvis entre els seus components va fer que finalment desapareguessin. El problema bàsic era mantenir el grup en actiu, per a això calia actuar i les sales demanaven una música més comercial i assequible. Jo els vaig veure un matí al Tobogán de la plaça Reial i eren molt bons. Un altre dels grans grups de rock progressiu catalans va ser Fusioon, una banda sorgida l’any 1970 a Manresa i en la que trobàvem noms tan importants dins el panorama musical català com l'amic Santi Arisa (bateria i percussió), Manel Camp (piano i orgue), Martí Brunet (guitarra) i Jordi Camp (baix). Aquest tema que també es va publicar com a single, us el he extrec del seu primer LP editat l’any 1973 i és l'adaptació musical d'un text de la poetessa gallega Rosalía de Castro que anys més tard recuperaria Carlos Núñez que la va gravar comptant amb la veu de Luz Casal, però anys abans que la gravessin Fusioon, ja ho havien fet Los Tamara que eren gallecs. Fusioon van gravar tres àlbums, l'últim "Minorisa" el 1975. L’any 1976 Fusioon es va desfer. El 3 de gener actuarien per última vegada a Manresa, la ciutat que els va veure néixer i el 24 de febrer van tancar definitivament la barraca amb un concert celebrat al club Helena, de Barcelona. Avui Manel Camp és un gran pianista de jazz, Santi Arisa va crear Pegasus i actualment també milita a Lakatans i La Tribu. Per la seva part Martí Brunet es va especialitzar en música electrònica i de Jordi Camp, germà de Manel, no us puc dir res ja que li vaig perdre la pista. Per cert, en els seus inicis van comptar amb el guitarrista Alfred Pla i el baixista Paco Chacón i per Fusioon també va passar el baixista Jordi Clua. A finals dels 90 els seus tres discos van ser reeditats en CD per Divucsa.

Ana Belén – Lía 1989

Una matinada José María Cano es va presentar al xalet a la serra d'Ana Belén i Víctor Manuel, al soterrani tenen un estudi de gravació i Víctor estava treballant amb dues cançons escrites pel component de Mecano i que Ana Belén anava a incloure en el seu nou treball discogràfic. José María portava unes copes de més. Sense donar-los cap explicació els va reclamar les seves cançons i a canvi els va lliurar una altra que acabava de compondre, pel que sembla havia patit un desenganyar amorós. Quan Víctor Manuel va veure la cançó va acceptar el canvi encantat i l'endemà es va posar a treballar-hi. Es tractava de "Lia", el tema que escoltarem ara i que és una de les cançons més precioses en la carrera d'Ana Belén i que es va incloure a l'àlbum “Rosa de amor y fuego”. El disc es va presentar oficialment al Teatro Español de Madrid, amb un espectacle que va estar deu dies en cartell, va ser dirigit per Miguel Narros i el vestuari va ser dissenyat per Jesús del Pozo. En total Ana Belén ha gravat 21 àlbums d'estudi, 6 recopilatoris i en directe, a més d'uns quants discos conjuntament amb altres artistes com “El gusto es nuestro” o “Mucho más que dos”,  així com quatre o cinc bandes sonores. El seu veritable nom és María del Pilar Cuesta Acosta i la cantant, actriu i directora va néixer a Madrid el 27 de maig de 1951. Curiosament es va donar a conèixer al presentar-se en un concurs de joves talents de televisió espanyola, on va actuar amb el seu veritable nom quedant en segona posició la guanyadora va ser una noia que es deie Mimo, i el seu debut va ser al cinema amb la pel·lícula “Zampo y yo”.

Guillem d’Efak – Febre

Ara us porto tot un cl’asic del blues. Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull al piano i la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà "Febre", composat per John Davenport i Eddy Cooley, al costat de "Com ahir ", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant", totes les lletres van ser adaptades al català per Ramon Folch i Camarasa. La veritat es que jo sento una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca l’any 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak, va formar part de la Nova Cançó per dret propi. Era un home que cridava l’atenció: Era de color, cantava en català, perteneixia a la Nova Cançó i va escriure llibres, poemes i cançons. Un extrany coctel. Com us deiem escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem d’Efak va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un altre mallorquí a qui escoltarem un altre dia i que va composar l’himne dels Jocs Paralimpics Barcelona 92. Per cert Guillem D'Efak va gravar també per el segell Concentric, propietat de Josep Maria Espinas, un disco compartit de Nadales, era un EP.

Joan Bibiloni – Nits de la Sultana 1986

Quan Zebra es van desfer després de gravar un grapat de singles i un LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milán que havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar l’any 1977 el LP "Milán & Bibiloni", un bon disc instrumental. Després Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i l’any 1985 i 1986 forma duo al costat de Larry Coryel. L’any 1989 presentà el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Per cert, quan va començar va formar part del grup Harlem amb Tomeu Penya i també va tocar amb el Grupo 15. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va néixer l’any 1952 a Manacor, d'on també eren el Grupo 15. Ha produït a molts intèrprets, entre ells Marina Rossell i Antonio Vega. Aquest tema, amb el que acabarem Un Toc de Rock per avui, es al meu parer un dels millors en la carrera  en solitari de Joan Bibiloni. Us el he extrec del LP "Papi, are you OK" editat l’any 1986, un disc ple de funky i on compta amb la Joan Bibiloni Band i compta amb la col·laboració de la cantant de color Deborah Carter. La veritat es que sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la seva carrera avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials de ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música.

La frase per tancar el programa és de l'escriptor francès Víctor Hugo que va manifestar:

"Els braços d'una mare estan fets de tendresa i
el nen dorm més profundament entre ells”

Conclou Un Toc de Rock per avui, acaba aquí el nostre viatge per la música i els records, però abans de fotre el camp, us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta i us dic Adéu.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)