Us
he portat per escoltar en el programa d'avui la cançó de Shakira que ha creat rebombori a
les xarxes socials, us parlo del “Boig per tu” que ha gravat en
català. Pecat mortal! Ara bé, tindrem molt més, des Mazoni a Pedro Ruy-Blas,
pasant per La Guardia,
Els Catarres, Lorenzo Santamaría, Miguel Gallardo, José Feliciano, Luis Fierro
i uns quants més durant aquesta hora que romandrem junts, compartint música i
records. Per tant i des de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten Un Toc de Rock, começarem avui les
desventuras d’aquell xicot que no vol treballar a la granja de la Paula.. Ara obro la
barraqueta, soc Mario Prades i com ja es costum us diré.
Benvinguts
a Un Toc de Rock
Mazoni
– La granja de la Paula
2007
“Si
els dits fossin xilòfons” és el títol d'aquest llarga durada de Mazoni, un projecte
del músic de la Bisbal
d'Empordà Jaume Pla, del qual us he extret aquest tema que escoltarem ara per
començar Un Toc de Rock i que es una versión del “Maggie´s Farm” de Bob Dylan.
Jaume Pla va formar el seu primer grup a l'escola, posteriorment seria el
cantant de Holland Park, amb els quals gravaria un disc l'any 2002 i un altre el
2004, per finalment crear Mazoni i va debutar discogràficament amb el disc
"7 songs for a sleepless night", cantat en anglès i que es va
publicar l'any 2004. A
partir del 2006 i amb el seu segon disc ja comença a interpretar les seves
cançons en català. Aquest tema que us he extret del seu tercer àlbum, com us
deia és una peça esscrita 
per Bob Dylan i en la versió de Mazoni ens explica els problemes d'aquest noi que no vol treballar a la granja de la Paula, però tampoc en la
dels familiars de la noia. El nostre protagonista jutja que tothom l’explota i
el tracten molt malament. El videoclip d'aquesta cançó va ser dirigit per Raúl
Cuevas. Paral·lelament al seu treball com Mazoni, Jaume Pla (a la foto) té diversos
projectes, entre ells va formar part, al costat de Pau Riba, de la Banda dels Lladres. En total
i signant com Mazoni ha publicat set àlbums, l'últim "Sacrifiqueu la
princesa", va sortir a la venda al gener passat.
Jorge
Querol con Los Go Go’s – Rudi enamorado 1968
L'any
1968 el grup britànic The Locomotive van publicar un tema titulat "Rudi’s
in love" que va tenir un relatiu èxit a Anglaterra, en els anys 80
tornarien a gravar-la els The Specials. Ara bé, la cançó a Espanya seria
versionada en un single, publicat per Columbia, amb "Algo me pasó" a l'altra cara , per
aquest cantant del qual poc recordo que fes en solitari llevat que el van
acompanyar el grup barceloní Los Go-Go, una bona banda de pop rock catalana de
la qual ell va ser cantant de l’any 1964 fins al 1967. Jorge Pérez Querol
publicaria un altre single l'any 1969 amb el tema "¿A donde vas
compañero?" i crec que poc més va fer, encara que la veritat és que aquest
tema que escoltem ara a Un Toc de Rock està molt bé i te reminiscències de soul
i ska. De seguida Jorge Querol es va incorporar a Vertice, una bona banda catalana de
rock progressiu en la que també militava Max Sunyer i Tapi i que ja he
punxat en diverses ocasions al programa. Los Go-Go van publicar dos singles i
un EP abans de desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va
recuperar moltes de les cançons que havien gravat i no es van publicar i 
trauria un LP titulat "Grabaciones y rarezas" en el què també es va
incloure el tema que estem escoltant ara. Al costat del cantant Jorge Pérez
Querol, a Los Go-Go (a la foto) hi
trobàvem Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra
(guitarra rítmica) i José Valero (baix) i eren de Barcelona, del barri de Sant
Gervasi. Per cert, durant un temps Óscar Janot va formar part del grup com a
cantant i instrumentista. Al llarg de la seva curta carrera van versionar temes
de T-Bone Walker, Spencer Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Joe Cocker,
Dave Clark Five, Wilson Pickett, Beatles, John Lee Hooker, Ray Charles i James
Brown.
Miguel
Gallardo – Recordando a Glenn 1974
de tí", un single que va superar
els 2 milions de còpies venudes. L’any 1988 Miguel Gallardo va ser nominat als
Grammy i el 1990 va rebre el premi de l'Associació de Crítics de l'Espectacle
de Nova York, com a millor cantant llatí. L’any 1990 Miguel Gallardo va editar el seu últim
disc i va deixar els escenaris per dedicar-se a la composició i producció,
tornan a Espanya. Les seves cançons han estat gravades per Azucar Moreno,
Sergio Dalma, Ana Torroja, Ana Belén, Alejandra Guzmán, Estel, David
Bustamante, Greta y Los Garbo, Valeria Lynch, Lucero, Millars, Los del Río i
Betty Missiego, entre molts altres.
Lorenzo
Santamaría – Rosy 1971
Vaig
descobrir a Llorenç de Santamaria com a solista amb aquest tema. Jo en aquella
época anava a ballar amb els amics i amiges de la Colla Bassegoda-Bonvehi-Torns,
molts diumenges a la tarda, a un Club
del Passeig de Gràcia de Barcelona, crec que era el Club 21, però no em feu
gaire cas, estava a l'alçada del carrer Aragó. Allà vaig escoltar per primera
vegada "Rosy" i vaig saber que després de deixar els Z-66 l'any 1970, ja treballava
en solitari, però Lorenzo Santamaría no va començar amb aquesta cançó, era ja
el segon o tercer single... i jo sense assabentar-me. Lorenzo Santamaría és un
bon amic i a més està afegit als "Amics de Un Toc de Rock" que ens coordina
des de el seu facebook l'estimada Montse Aliaga. El veritable nom de Lorenzo Santamaría és
Llorens Roselló Horrach i va néixer a la població mallorquina de Santa Maria
del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar
quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70.
L’any 1965 Lorenzo Santamaría va formar la seva primera banda a la qual va
anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos,
fins arribar als Z-66. Encara que l'amic
Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva 
carrera en solitari va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui
no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no
me olvides”, “Por ese amor”, “El último beso " o “Rosy” que sona ara, però
no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría plenes de canya, com
"Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" i
un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and roll” que va
publicar ja en els anys noranta i que va estar produït per Carlos Segarra. De
fet i al meu paré, es el millor disc en la carrera del amic Llorens de
Santamaría. Recordo que quan el va publicar jo havie quedat un dia a les
oficines de Divucsa amb ell i després de donar-me el disc, vam anar a un bar
que hi havie a la cantonada del paseig de Carles I, a Barcelona, on el vaig
entrevistar per Diari de Tarragona. Dins d’aquest disc hi ha una bona cançó,
dedicada a la seva dona l’actriu Nuria Osta i la seva filla que llavors feia
poc que havía nascut, es diu “Dos mujeres y un solo amor”, títul molt
explicatiu.
carrera en solitari va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui
no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no
me olvides”, “Por ese amor”, “El último beso " o “Rosy” que sona ara, però
no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría plenes de canya, com
"Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" i
un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and roll” que va
publicar ja en els anys noranta i que va estar produït per Carlos Segarra. De
fet i al meu paré, es el millor disc en la carrera del amic Llorens de
Santamaría. Recordo que quan el va publicar jo havie quedat un dia a les
oficines de Divucsa amb ell i després de donar-me el disc, vam anar a un bar
que hi havie a la cantonada del paseig de Carles I, a Barcelona, on el vaig
entrevistar per Diari de Tarragona. Dins d’aquest disc hi ha una bona cançó,
dedicada a la seva dona l’actriu Nuria Osta i la seva filla que llavors feia
poc que havía nascut, es diu “Dos mujeres y un solo amor”, títul molt
explicatiu.
Els
Catarres amb Tomeu Penya – Camp d’oliveres 2013
L'any
passat es va publicar un nou treball discogràfic de Els Catarres, el seu tercer
disc i que porta per títol genèric "Postals", del qual us he
seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock aquest tema en el qual compten amb la
col·laboració d'un bon amic, el mallorquí Tomeu Penya. En el nou àlbum també
col·labora una altra bona amiga, la
Noia de Sants, Núria Feliu, en el tema "Souvenirs".
Per cert, el passat mes de març, crec que va ser, i dins de la seva gira, han
actuat a Madrid i Conca. Cal recalcar que Els Catarres són un grup que permet
descarregar-se els seus discos gratuïtament des de la seva pàgina web, una
fórmula que van començar amb el seu primer disc “Cançons” i que els ha resultat
positiva ja que no paren de treballar i és que els grups han de passar de
discogràfica i campanyes de promoció orquestrades i mirant el passat gloriós
dels anys seixanta, centrar-se en els concerts, el tracte directe amb la gent
des d'un escenari, la veritable manera que té el músic per connectar amb el
seu públic demostrant el que sap fer de veritat, sense embuts. Els Catarres que
escoltem a Un Toc de 
Rock d'avui, són un tercet integrat per Èric Vergés i Jan
Riera Prats que són d'Aiguafreda i Roser Cruells que és de Centelles. Us
recomano entreu a la web d’Els Catarres perquè pugueu descarregar-vos el disc i
el gaudiu i difoneu perquè són un tercet amb futur dins i fora del panorama
català. També comprovareu a la seva web el llistat de concerts i alucinareu ja
que això demostra el que us deia abans sobre l'acceptació que tenen per part
del públic. Val a dir que els àlbums de Els Catarres suposso que també es poden
comprar a les botigues ja que els va editar la discográfica barcelonina
DiscMedi. Espero que amb el seu nou treball aconsegueixin l'èxit obtingut amb la cançó "Jenifer" que es va publicar l'estiu de 2011
Pedro
Guerra y Ana Belén – Nadie sabe 2013
El
cantautor canari Pedro Guerra va compondre aquesta cançó que va gravar Ana
Belén duent-la a l'èxit i que va representar que a la península es conegués a
Pedro Guerra, de fet també va escriure per a ella "Contamíname". En
aquella època ell formava part d'un col·lectiu de cantautors canaris que es
deien Taller i en un dels últims discos de Taller comptant amb Pedro Guerra
titulat "Y ahora... ¿Qué?", ells la van gravar comptant amb la
col·laboració d'Ana Belén i Víctor Manuel, va ser editat pel segell Manzana, la
cap de promoció a Madrid era la meva amiga Luz Divina. Taller Canario de
Canción es va crear l'any 1985 i més a més de Pedro Guerra es trobaven Andrés 
Molina, Rogelio Botanz i Marisa Delgado que els va deixar poc després de
començar. L'any 1993 Pedro Guerra es traslladaria a Madrid i començaria la seva
carrera com a cantautor. Aquest tema que escoltem ara us el he extret d'un
triple CD recopilatori titulat "30 años" que s'ha publicat el 9
d'abril de l'any passat i que són cançons que Pedro Guerra (a la foto amb Ana Belén) havia gravat al llarg
de la seva carrera, però aquesta vegada registrades en directe, al costat
d'unes quantes versions. De nom complet Pedro Manuel Guerra Mansito, va néixer
a Güímar, a l'illa de Tenerife, el 2 de juny de 1966 i és fill de Pedro Guerra
Cabrera, primer president del Parlament de Canàries i senador pel PSOE.
Sangtraït
– Blues del miner 1990
Els
gironins Sangtraït van editar l’any 1990 un àlbum titulat "L' ultim
Segell", un dels seus millors treballs discogràfics i tancant aquest
llarga durada es troba aquest tema que us he seleccionat per escoltar a Un Toc
de Rock i que sense perdre l'aire heavy metal característic de Sangtraït, ens
mostra una faceta amb moltes connotacions bluseras. Sangtraït són un dels grups
claus per a l'enlairament del rock en català i al costat de Sau, Sopa de Cabra
i Els Pets, van participar en el famós concert del Palau Sant Jordi que va
representar la revàlida per al gènere i la seva posada de llarg. Curiosament i
malgrat que les actuacions dels quatre grups es van gravar, sols s'ha publicat un àlbum en directe, el dels gironins. Sangtraït es va formar a La Jonquera, l’any 1982 i
van debutar discogràficament amb "Els senyors de les pedres" que es
va publicar el 1988. En total van editar 12 discos de llarga durada i en un
d'ells, el CD "Eclipsi", de 1995, es va incloure la primera pista
digital per reproduir mitjançant ordinador de la indústria musical en català.
Es van desfer a principis del nou segle. En aquest àlbum del que us he extret
"Blues del miner", tot un cant loan la dura vida que suporta la gent
que 
treballa a les mines, el grup l'integraven Quim Mandado (veu, baix i
teclats), Josep M ª Corominas (guitarra), Lupe Villar (guitarra), Papa Juls
(harmònica i saxo) i Martín Rodríguez (bateria) que s'havia incorporat al grup
substituint a Víctor Rodríguez l’any 1985. Durant un temps van comptar amb el
cantant Marc Gonzàlez. Quim Mandado i Martín Rodríguez van crear
posteriorment Los Guardianes del Puente,
al costat de Joan Cardoner que venia de Terratrèmol i van publicar un àlbum
cantat en castellà. Lupe Villar té una carrera interesant en solitari des que es va desfer
Sangtraït, encara que no és tot el brillant que la qualitat de la noia es
mereix. Jo coneixia la gent de Sangtraït, sobretot a Lupe i Quim que en
diverses ocasions van estar a casa meva i he de dir que dins del món musical en
català se'ls va criticar per l'edat del bateria, una cosa certa, però també una
cosa de la qual ells van passar sempre, romanent units, ja que la gent no té en
compte una cosa molt important que s'aprèn amb els anys: la veterania és un
grau, xiquets, xiquetes.
Pedro
Ruy-Blas – A los que hirió el amor 2008
Aquest
tema, una de les cançons més importants en la carrera com a solista de Pedro
Ruy-Blas i que va representar el seu debut en solitari l'any 1970, va ser
regravat de nou per el mateix cantant i l'inclogué a l'àlbum "Ample",
un disc en el que ens ofereix una lliçó de jazz i que es va publicar l’any
2008. Pedro Ample Candel, conegut artísticament com Pedro Ruy-Blas, es un home que
va néixer a Madrid l’any 1949, havia estat el cantant de Los Príncipes i
després de Los Grimm, amb els que va gravar un munt de discos i als que va
deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios quan Teddy Bautista va
marxar-se a complir amb seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent
substituït en el grup Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro 
Ruy-Blas va crear posteriorment
el grup Frecuencia amb els que va gravar un LP i després va començar a gravar
en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió
el amor". Val a dir que la seva carrera com solista va ser curta ja que
l'any 1977 va crear la primera banda que va fusionar flamenc i jazz a l'estat
espanyol, us parlem de Dolores, un grup pel qual van passar Jorge Pardo, Tomas
SanMiguel, Rubén Dantas i altres músics, paraules majors del jazz espanyol i en
la qual ell no va cantar, només tocava la bateria que no és poc (a la foto). El segon
single de Pedro Ruy-Blas com a solista a principis dels anys setenta, havia de
ser “Mi voz es amor”, però va ser vetat per la censura franquista en jutjar els
justos i castos censors, protectors de la moral i els bons costums dels
espanyolets de l’época que era una cançó subversiva i no és va publicar fins
molt més tard. L'escoltarem un altre dia, paraula de Mario Prades. Per cert que
Pedro Ruy-Blas va participar als musicals "Jesucristo Superstar" i
"Los Miserables".
Presuntos
Implicados – La noche 1989
Giménez (París; 27 de
febrer de 1963), el seu germà Juan Luis Giménez (França, 28 de maig de 1959) i
Nacho Mañó (Valencia, 20 de juliol de 1963) que era el seu marit i abans
Presuntos Implicados havian estat gravant peçes en una línea casi discotequera
i amb més gent forman part del grup, amb el disc “Alma de blues” van cambiar
d’estil i aixó va ser molt positiu per la seva carrera musical. Si bé Soledad
Giménez els va deixar per treballar en solitari i des de la marxa de Sole, fa
tres o quatre anys, el seu lloc l'ocupa Lydia Rodríguez. (Madrid, 15 de gener
de 1980), però la veritat es que rés es el mateix, si bé la carrera de Sole per
la seva compta tampoc es pot dir que sigui massa reixida. És calcula que
Presuntos Implicados porten venuts més de tres millons de discos i han rebut
catorce discos de Platí.
La Guardia – El túnel del adiós 1993
Dins
de l'àlbum "Contra reloj" del grup granadí La Guardia, mesclat a Los
Angeles, publicat per Zafiro l'any 1993 i amb producció de Dusty Wakeman,
trobàvem aquest gran tema que ens porten en clau de jazz i amb un bon treball
de vibràfon, un instrument poc habitual a La Guàrdia, però que en aquest cas quadra
perfectament donant-li un caire molt especial. Es van crear l'any 1982
anomenant-se La Guardia
del Cardenal Richelieu i eren Manuel España (cantant i guitarra), Enrique
Moreno Conejo (baix) i Carlos Gilabert (caixa de ritmes i teclats). L'any 1983
i amb només quinze anys d'edat, van gravar el seu primer single del qual sol es
van editar 500 còpies, avui "Las mil y una noches" és peça de
col·leccionistes. L'any 1985 s'incorporen Joaquín Almendros (guitarra) i Emilio
Muñoz (bateria), passen a dir-se ja La Guardia i guanyen el certamen de Pop Rock de
Fuengirola gravant un maxi single com a premi. A 
partir d'aquest moment i
després de fitxar per Zafiro i ser representats per Tibu, un gran professional
i a més a més músic, comença l'ascens de La Guàrdia. L'any 1994
Juan Enrique Moreno va morir d'una malaltia cardíaca. La veritat és que en el
si del grup ha hagut canvis constants i actualment només queda Manuel España (a
la foto) dels membres originals. Des del 2007 són artistes del segell
discogràfic barceloní Vale Music. Per cert la primera vegada que La Guardia va actuar a la
província de Tarragona va ser a El Morell i la producció la vaig realitzar jo, va
ser a la festa aniversari de Ràdio El Morell. Els teloners eren un grup de la
meva escuderia, els cambrilencs Seis Disparos.
Luis
Fierro – Reconciliación 1977
La
curta carrera d'aquest guitarra i cantant que va ser el líder del grup Los
Tifones des de 1961 fins que els que va deixar sent substituït per Phil Trim
que va convertir el grup en Los Pop-Tops, està marcada per un parell de temas
"Ella" i aquest que sona ara a Un Toc de Rock “Reconciliación”. Anys
més tard Luis Fierro va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que com a
guitarra i segona veu, romanen al grup fins la seva disolució i l’any 1977 es
va llançar definitivament en solitari amb aquest extraordinari LP amb el seu
nom per títol genèric i on trovaben aquestes bones cançons. Hi havia altres
temes molt interessants com "Mía", "No, no hay ha nadie
más", "Así, solo así", etc. Alguns d'ells ja els hem compartit a
Un Toc de Rock. La producció d'aquest LP, així com els arranjaments i la
direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramón Arcusa, component del Dúo
Dinámico, si bé aixó es curios per que en aquelles époques Ramón Arcusa era
director artístic del segell EMI, però aquest disc el va publicar RCA. La
veritat es que no recordo que Luis Fierro hagues tret cap altre álbum. Ah!
També va liderà el Luis Fierro Quartet (a sota a la foto) i crec que seguéix en
actiu.
Shakira
– Boig per tu 2014
La
cantant i guitarrista Shakira ha gravat en el seu últim disc una versió del
"Boig per tu" del grup Sau, l'ha cantat en castellà, però la
colombiana també ha gravat una versió en català i precisament per això se l'ha
criticat i molt a través de les xarxes socials, sense tenir en compte que la
seva parella és un català i aquesta és una de les cançons que més li agraden a Gerard
Piqué, amb qui manté una relació sentimental que es va fer pública oficialment
el 29 de març de 2011 via Twitter i amb el qual té un fill, a més, a ella li ha
vingut de gust gravar aquest tema i no necessita demanar permís a ningú, bé,
ningú no, potser en tindria molt a dir Pep Sala que és el compositor i ell està
encantat amb que Shakira l'hagi gravat per la repercussió internacional que el 
tema tindrà, per tant i com deia Alaska en una de les cançons "¿A quién le
importa?". Resposta: "A ningú". És clar que en aquest món nostre
hi ha molt mala llet i gent amb mala bava. Ella es diu Shakira Isabel Mebarak
Ripoll i va néixer a Barranquilla el 2 de febrer de 1977, és cantautora,
productora discogràfica, ballarina, model, dissenyadora de moda, empresària, actriu
de televisió, toca diversos instruments i és ambaixadora de bona voluntat de la UNICEF . Jo recordo un dia,
fa catorze o quinze anys, ella tot just havia començat la seva carrera musical,
un amic marroquí de nom Driss, em va fer escoltar-la en una cinta de cassette i
em va explicar que el seu nom és àrab, degut precisament a que el seu pare era
d'origen àrab i la seva mare catalana. Aquest nou àlbum es titula
"Shakira" i s'ha publicat el 21 de març passat, ens ha arribat amb la
primavera. Compta amb bones col·laboracions, entre elles Rihana, Benny Blanco,
Tiësto, RedOne, Max Martin i altres, és un bon disc, tot i el que diguin tots aquests intolerants.
Joaquín
Sabina – Eva tomando el sol 1988
va treure un LP amb lletres molt divertides. Va ser descobert al costat
dels seus companys per Fernando García Tola en el seu programa "Si yo
fuera presidente", però dels tres ell és el que ha aconseguit una millor
carrera, plena d'èxits. Des que el 24 d’agost del 2001 Sabina va patir un
infart cerebral a causa dels seus excessos i que va estar a punt de costar-li
la vida, la seva veu ja no ha estat la mateixa. Joc crec que va haver de
retirar-se llavors i dedicar-se a compondre. Ara bé, Joaquín Sabina té la gran
sort de comptar amb Pancho Varona, un gran músic, arranjador i productor que va
ser component de Viceversa i que es un gran profesional que ja a finals dels
vuitanta era el que probava veu quan es feien les probes de só dels concerts de
Sabina i si no miraves l’escenari no t’he adonaves de que aquell no era Sabina. A la foto Joaquín Sabina amb Mario Prades.
José
Feliciano – Volveré otra vez 1982
L'any
1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor"
editat a través del segell negre Motown amb la totalitat dels seus textos en
castellà i l’únic disc integrament en espanyol del segell de Detroit. Estava
ple de grans baladones, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest
"peaso cansión" i ara l’escotarem a Un Toc de Rock per tancar el
programa d’avui. Cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano es diu
en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico,
el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i
anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre,
traient 
bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda
impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la
ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel
recorda per "Què serà", "El jinete" o
"Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró
el genial cantant i guitarra invident de naixement, té una trajectòria
discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho veureu. Va editar el seu primer
disc, en angles, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, va intervindre com a
guitarrista en l’àlbum “Rock n’ roll” de John Lennon l’any 1973, en tres de les
cançons. José Feliciano també es multiinstrumentista, toca 17 instruments.
La
dita per acabar el programa es de Sant Francesc d’Asis que veritablement es
deie Giovanni di Pietro Bernardone i que va dir.
“Qui
treballa amb les mans és un operari. Qui treballa
amb les mans i el cap és un
artesà. Qui treballa amb
les mans, el cap i el cor és un artista”
Conclouré
per ara Un Toc de Rock, però no us deixaré sols, soles, quedeu amb bona
companyia, la de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc
Mario Prades i ara tancaré la barraqueta i donarem per acabat aquest viatge per
el temps i els records. Fins el proper programa.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario