Un Toc de Rock 08-34

Avui i com m'he llevat amb ganes de canya he decidit que el programa serà molt heavy, literalment parlant i pel que fa a música. És clar que com ja no estic per a masses esforços, l'edat és l'edat, serà un programa molt heavy, però us oferiré el que podriem titular com "l'altra cara del hard rock", aquesta part en la qual grups de rock dur com Deep Purple, Scorpions, Whitesnake, Aerosmith, Guns n ‘Roses i molts altres, ens oferixen el seu costat més suau, romàntic i acollidor. Per tant començarem Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, jo vaig a obrir la barraqueta, soc Mario Prades i avui el protagonisme el tindrà la part més baladera del rock dur, però obrirem amb la cançó d’una pel·lícula i no te rés de heavy, la veritat.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bruce Cockburn – Always look on the bright side of the life 1990

Aquest tema amb el que començo avui Un Toc de Rock no te res a veure amb la música heavy, formava part de la banda sonora del film "La vida de Bryan" si bé en la pel·lícula l'interpréten els Monty Phyton. Aquí us porto la versió del cantant, guitarra i compositor canadenc Bruce Cockburn. Un d'aquests artistes pràcticament ignorats aquí en el país i que fa gires de tres-cents concerts en un any i és que allà s'ho han de treballar dia a dia i es tracta d'actuar molt, no de cobrar molt i fer poques actuacions, clar que la indústria musical del nostre país va com va. Bruce Cockburn, cantant, guitarra i compositor que te una discogràfia que tire d’esquenes, va néixer a Ottawa, el 27 de maig de 1945 i aquest tema es trobava en el disc "Bruce Cockburn Live" que va publicar l’any 1990 i que depenent del pais on s’ha editat camvia el número de cançons que han inclos. Per sort l’espanyola es una de les que més peçes van incloure. Per cert, aquest és el tema que a la fi de la pel·lícula, canten i xiulen els crucificats i el públic mentre esperen la mort, tota una macabra legoria amb l’humor dels britànics Monty Phyton en un film que ens narra la vida d’un que neix en un pesebre, just al costat i en el mateix moment en que ho fa Crist i es passa la pel·lícula cridant alló de "No soc el Mesies".

Janis Joplin – Try (Just a little bit harder)

Jo he de confessar que vaig descobrir a la recordada Janis Joplin gràcies a aquesta cançó que va arribar a Espanya quan es va incloure en un doble LP recopilatori del segell titulat "Llena tu cabeza de rock" i que va ser un dels primers treballs que va treure CBS al país i amb ell van voler oferir una mostra dels grups de la companyia per tal de donar-los a conèixer al mercat espanyol. Es van incloure cançons de Blood, Sweart & Tears, Chicago, Spirit, Johnny Winter, Taj Mahal, Flock, Laura Nyro, The Byrds, Pacific Gass & Electric, Al Stewart, Santana i uns quans més, era doble i a preu de disc normal. Nascuda a Port Arthur, Texas, el 19 de gener de 1943, Janis Joplin amb la seva prematura mort es va sumar al Club dels 27 i va esdevenir un mite de la música. La seva estripada veu i la seva força interpretativa han fet d'ella tota una llegenda malgrat la seva curta discografia, però el seu lloc no ha estat ocupat mai, malgrat les veus femenines que han anat sorgint. Va ser tot un símbol de l'anomenada contracultura, del moviment hippy i del R & B i l’any 1995 va ingressar al Saló de la Fama del Rock, no per que la seva vàlua no fos reconeguda, es tracta d'una cosa molt més simple, per ingressar han de passar 25 anys. La seva vida sempre va ser dura, a l'institut va ser titllada de "amiga dels negres" per involucrar-se en moviments contra la segregació racial i participar de la cultura beatniks. Als 16 anys freqüentava bars de Louisiana escoltant blues i jazz a càrrec de músics negres. Li agradava i molt el mam, les seves borratxeres eren famoses i poc a poc va començar a coquetejar també amb les drogues fins enganxar-se totalment al cavall i les drogues al·lucinògenes, sobretot quan es va traslladar a San Francisco, arribant a pesar sols 35 quilos. El problema es va agreujar quan el seu promès Peter LeBlanc la va abandonar. El veritable trauma de Janis Joplin va ser la solitud i l'ànsia de ser estimada per ella mateixa, no per la seva música, de fet en certa ocasió va manifestar: "Quan pujo a un escenari faig l'amor amb 25.000 persones, però després em vaig sola a casa". Es va unir a la Big Brother and the Holding Company el 4 de juliol de 1966, amb els quals gravaria "Cheap Thrills" que es va publicar a l'agost de 1968 i en poc més d'un mes va vendre mig milió de còpies. Va participar en el Festival de Monterrey i posteriorment va crear la Kozmic Blues Band gravant un nou disc que no va ser del grat de tots els seus seguidors creant controvèrsia. El 16 d'agost de 1969 va actuar al festival de Woodstock, va ser un concert memorable havent de realitzar dos bisos, però els seus problemes amb les drogues van fer que el grup es separés a finals d'aquest any. Els seus dos últims concerts van ser al Madison Square Garden de Nova York les nits del 19 i 20 de desembre de 1969. Quan va conèixer a David Niehouse del qual es va enamorar va semblar que tot s'arreglava, però finalment va haver de posar en una balança l'amor davant de la música i malgrat que sembla ser estava desenganxada de les drogues, no de l'alcohol, va escollir la música. Al setembre de 1970, a Los Angeles, van començar les sessions del que seria el seu àlbum pòstum "Pearl" que no va acabar de gravar-se mai. El 4 d'octubre de 1970 va sortir de copes amb els seus companys i es va emborratxar. Segons l'estudi forense i tot i que tots creien que havia deixat les drogues, va morir a la 1:40 per sobredosi d'heroïna. Aquest cop no hi havia ningú amb ella per a poder ajudar-la. El seu cos va ser descobert hores després. Tots pensaven que Janis Joplin ja no consumia cavall. El disc "Pearl" va quedar inconclús i es va publicar tal qual ella el va deixar, per això hi ha una cançó instrumental "Buried Alive in the Blues", no va tenir temps de gravar la veu, i una altra "Mercedes Benz", a acapella, sense instrumentació. L'àlbum, en el qual es va incloure aquest tema que escoltem ara, es va publicar el 11 de gener de 1971.

Guns n’Roses – Knocking on heavens door

El grup nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any 1991, van publicar simultàniament el dia 17 de setembre dos discos dobles titulats "Use your ilusion" volums un i dos, amb la mateixa portada encara que amb els colors canviats. Amb tot el que això representava d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors àlbums de Guns n'Roses. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock “Trucan a les portes del cel”, és una versió de Bob Dylan, es trobava en el segon d'ells que era de color blau i que es calcula ha venut més de 18 milions de còpies. És clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns n'Roses i la portada es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael anomenat "L'escola d'Atenes". En aquesta gravació la banda està integrada per Axl Rose (cantant i guitarra) que també toca el piano en aquest tema que sona ara, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin (guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu)., però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano), Shannon Hoon (cors ) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema. Guns n'Roses van començar el 1985, però posteriorment van sorgir conflictes entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.

Opus – Flying hight

Ja fa unes quantes setmanes vam escoltar al programa al grup austríac Opus i la que és la seva cançó més popular, el "Live is life". Us vaig parlar que a l'àlbum amb aquest títol i en el qual es va incloure, també trobàvem aquest tema que escoltarem ara i que és al meu modest parer, una de les seves millors cançons. Doncs bé, ara us la porto a Un Toc de Rock per tal que pugueu comprovar-ho In Situ. Els austríacs Opus, grup creat l’any 1973 tot i que no van gravar fins arrivar el 1980, ens van sorprendre i molt amb el tema “Live is life”, molt allunyat del seu estil dur i agressiu, no oblidem que Opus són una banda de heavy metal. Aquella cançó, val a dir que molt comercial, es va convertir en el hit indiscutible dels Opus. Donava títol a un LP que els va servir com a clau d'accés a les llistes de tot el món, la canço es va gravar en directe i en l’àlbum estava el que considero el seu millor tema, com us deia, del grup austriac Opus, una immensa balada titulada "Flyin' High" que val la pena compartir ara. El grup Opus l'integraven: Herwig Rüdisser  (cantant), Ewald Pfleger (guitarra), Kurt-Rene Plisnier (teclats) i Günter Grasmuck (bateria). Als Estats Units l’àlbum "només" va arribar al lloc 32 de les llistes, però a Europa “Live is life” va ser un indiscutible número 1, pràcticament a tot el continent. Per cert que totom deia quan aquest disc es va editar mitjançant el segell Polydor aquí al país que els Opus eran alemanys, aixó no era cert, eran d’Austria. Del single amb el “Live is life” es van vendre més de 15 millions de copies. Avui en dia Opus segueixen en actiu, però sols s'els recorda per "Live is life", el seu gran èxit.

Boston – Love got away 2013

Quan semblava que Boston era un grup perdut en el record dels temps, Boston van publicar el passat 8 de desembre un nou àlbum titulat "Life, Love & Hope" (Vida, amor i esperança) que ha representat el seu retorn als escenaris i al món del disc, classificant-se en el lloc 37 del Billboard la primera setmana en què es va editar. Ha estat el seu primer treball discogràfic després d'onze anys d'absència. Boston és una bona banda que es va crear l'any 1969 i va ser una idea del guitarrista i compositor Tom Scholz al costat del cantant i guitarra Brad Delp que va morir el 9 de març de 2007, el guitarrista Barry Goudreau i el bateria Jim Masdea, encara que es pot dir que veritablement van començar l'any 1971. Es van produir molts canvis a la banda al llarg dels anys i en aquest disc Boston, ara liderats ja només per Tom Scholz que a més debuta com a cantant, compta també amb David Victor, Louis St August, Tommy DeCarlo i Jude Nejmanowski com a cantants i instrumentistes, a més dels músics Kimberley Dahme (baix, guitarra i cors), Gary Phil (guitarres i teclats), Jeff Neal (bateria), Tracy Ferrie (baix i cors) i Curly Smith (bateria, harmònica i cors). Possiblement les cançons més importants en la llarga carrera de Boston sigui "More Than a Feeling" del 1976, "Your say Look Back" de 1978 i "Amanda" de l’any 1986. Per cert, en algunes cançons d'aquest nou àlbum s'han inclòs talls vocals del desaparegut Brad Delp.

Scorpions – Winds of change 1991

Un altre gran tema que també el van gravar en castellà és el "Wind of Change" dels Scorpions, una de les millors bandes de hard rock, alemanys i aquesta una de les seves millors balades. Scorpions va ser fundat l’any 1965 pel guitarrista Rudolf Schenker i el bateria Wolfgang Dziony. En els seus inicis, Rudolf era també el cantant del grup fins que per cap d'any de 1970, el germà menor de Rudolf i també guitarrista, Michael Schenker, al costat del ex cantant de Copernicus, Klaus Meine, s'uneixen a la banda. Des d'un principi Klaus i Rudolf, van decidir compondre en anglès i aquest ha estat un dels seus signes d'identitat. Aquest tema originalment i en la seva versió en anglès es va incloure al disc "Crazy World" que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single amb la cançó, composada per Klaus Meine i que va vendre 14 milions de còpies, va sortir l'abril del 1991. El tema ens parla de la  Perestroika i el canvi polític a Rússia, ara que cal sapiguer anglés o escoltarla en castellà per podem adonar-nos de la qualitat del missatge, al programa ja l’hem escoltat en la nostra llengua. Per cert que les portades dels discos de Scorpions han estat censurades en molts països, un dels seus àlbums censurats més populars va ser "Virgin killer". En aquest enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus Meine (cantant) que en aquesta gravació també toca el whistling, al costat de Matthias Jabs (guitarres i cors), Rudolf Schenker (guitarres i cors), Francis Buchholz (baix i cors) i Herman Rarebell (bateria i percussió).

Whitesnake – Is this love 1987

Quan el cantant David Coverdale va deixar Deep Purple, l’any 1976 va crear una de les millors bandes de heavy metal del panorama internacional, us estic parlan de Whitesnake. Escoltarem aquest tema “És aquest amor” que avui és una de les seves cançons més populars i que va ser composada per David Coverdale i el guitarrista John Sykes. Es va incloure a l'àlbum "Whitesnake", el seu setè disc i que es va publicar el 7 d'abril de 1987. La cançó s'havia editat en single i com a avançament de l'àlbum, el 23 de març del mateix any i va ser número 2 del Billboard i al Regne Unit va aconseguir el lloc novè. Quan el tema es va incloure en un "Greatest Hits" l’any 1994 i es va reeditar en CD-single, es va classificar de nou a les llistes i a Anglaterra va pujar al lloc 25. Està clasificada entre les 100 Millors Cançons d'Amor de Tots els Temps. Us explicaré una curiositat, aquest tema no el van compondre per a ells, la van escriure a petició d'EMI per Tina Turner, però finalment la Reina del Rock no la va gravar i ells la van aprofitar. Per cert, quan parlem de la carrera musical de Whitesnake no hem d'oblidar el tema "Here I Go Again" que va ser veritablement la seva cançó més venedora i també es va incloure en el disc. En la gravació de l'àlbum "Whitesnake", el grup l'integraven David Coverdale (cantant), John Sykes (guitarra i cors), Neil Murray (baix) i Aynsley Dunbar (bateria i percussió) que va debutar amb el grup en aquest disc, però també van col·laborar Don Airey (teclats), Bill Cuomo (teclats), Adrian Vandenberg (guitarra), Dann Huff (guitarra), Denny Carmassi (bateria) i Vivian Campbell (guitarra). Va ser produït per Mike Stone i Keith Olsen. Per cert, en la versió americana de l'àlbum van haver cançons canviades.

Foreigner – Girl on the moon 1981

Aquest és un dels principals temes que es van recollir en l'àlbum "4", al costat de "Waiting for a Girl Like You", del grup nord-americà Foreigner, una de les grans bandes de AOR, un disc conegut popularment com "Foreigner 4" . La cançó va ser composada per Mick Jones i Lou Gramm, principals compositors de la banda. Us explicaré una curiositat, inicialment l'àlbum s'havia de dir "Silent Partners" i la portada, dissenyada per l'agència Hippnosis, era en blanc i negre, representant a un home jove al llit, amb un parell de binoculars que apunten per sobre. El disseny va ser rebutjat per la banda, ja que concideraban que era massa "homosexual" i finalment van decidir canviar-lo per "4" i la portada que veurieu al blog, amb tan sols el número, però no m'hen surto. En a aquesta gravació Foreiger són Lou Gramm (cantant i percussió), Mick Jones (guitarra, teclat i cors), Rick Wills (baix i cors) i Dennis Elliott (bateria i cors), però van comptar amb un munt de músics de suport, entre ells Junior Walker (saxo), Hugh McCracken (guitarra slide), Tom Dolby (sintetitzadors), Robert John "Mutt" Lange (cors), Larry Fast (sintetitzador seqüencial), Michael Fonfara (teclats), Mark Rivera (saxo), Bob Mayo (teclats) i Ian Lloyd (cors). L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes del Billboard, així com un parell dels singles que es van extreure, encara que aquest tema que escoltem ara no es va publicar en format senzill. Foreigner estava integrada per músics britànics i nord-americans i es va crear a Nova York l'any 1976. Un dels fundadors Ian McDonald venia del grup anglès King Crimson. Inicialment van ser sis components, però al llarg dels anys han hagut molts canvis en la formació de Foreigner que es calcula han arribat a vendre més de 80 milions de discos a tot el món, gairebé 38 milions només als Estats Units.

Nazareth – Love hurts 1976

Aquesta cançó va ser composta per Boudleaux Bryant i gravada inicialment per The Everly Brothers en 1960, però va tornar a ser reconeguda la seva gran qualitat en ser interpretada per Gram Parsons i Emmylou Harris l'any 1973. El grup de heavy-metal escocès Nazareth realitzen també una magnífica versió que es va publicar en single l’any 1976 i la van extreure del LP "Hair of the Dog" que va sortir el 1975. Per descomptat hi ha altres gravacions d'aquesta immensa balada, entre elles no podem deixá de destacar la que va fer Roy Orbison el 1961 i el 1975 la que va realitzar a Anglaterra Jim Capaldi que havia estat component de Traffic. També la va gravar al 1975 la cantant Cher. Però parlant de Nazareth, ells van col·locar el single on es va incloure aquest tema, en la vuitena posició del Billboard i es va mantenir en llistes durant 14 setmanes, a Anglaterra va arribar al lloc 15 i va ser número 1 al Canadà i altres països. Nazareth es van crear l'any 1968, quan es va desfer el grup The Shadettes. Amb canvis en la seva formació inicial, Nazareth està integrat actualment per Dan McCafferty (veu i gaita), Pete Agnew (baix i cors), el seu fill Lee Agnew a la bateria i que va substituir a Darrell Sweet, que va morir el 1999 i Jimmy Murrison (guitarra). Nazareth són considerats un dels millors exponents del hard rock americà, tot i ser un grup creat a Dunfermline, Escòcia. Per cert, aquesta cançó també va ser gravada per Joan Jett i ha una bona versió a carrec de Keith Richards crec que a duet amb Norah Jones, però ara no estic segur que sigue ella..

Aerosmith – Crazy 1993

Aquest tema d'ha convertit al llarg dels anys en la millor balada del grup nord americà Aerosmith, coneguts popularmente com "Els nois dolents de Boston", tot i que ells van gravar algunes de molt rellevants com “Angel”. El tema es va incloure a l'àlbum “Get A Grip”, publicat el 20 d'abril de 1993 i que va ser el seu oncé disc d'estudi, venent més de 20 milions de copias a tot el mon,si bé crec que el single amb aquesta cançó no es va publicar fins 1994.  Va ser escrita per Steven Tyler, Joe Perry i Desmond Child. A la gravació de l'àlbum, Aerosmith l' integraven Steven Tyler (cantant i harmónica), Joe Perry (guitarra, cantant i cors), Brad Whitford (guitarra), Tom Hamilton (baix) i Joey Kramer (bateria i percusió). Entre la gente que colaboren trobem a Don Henley de Eagles, Desmond Child, Paul Baron, Lenny Kravitz, John Webster, Tom Keenlyside, Wesey Mamea i uns quans més. Va estar produït per Bruce Fairbairn. Va ser número 1 en els Estados Unidos, va arribar al segon lloc a Canadà i també a Anglaterra i va pugar al tercer a Australia. Aerosmith es van crear l'any 1970 i seguenxen en actiu. Per cert, us explicaré una anécdota sobre el vídeo promocional que es va realitzar d'aquest tema. Mentres el grup està tocant en directe, la historia visual es centra en dues noias molt joves que s'escapen del col·legi i surten per una juerga molt desmadrada per la ciutrat, conduin un coixe a tota velocitat, robant articles d'una botiga, es fan fotografies desputllades i moltes coses més, entre elles s'enduent a l'hort a un xicot que treballava amb un tractó al camp. Una de les xiquetes es Liv Rundgren Tyler, filla del cantant de Aerosmith Steven Tyler, l'altre es l'actriu i model Alicia Silverstone.

Slade – My oh my 1983

Ens prepararem per la recta final de Un Toc de Rock amb els Slade, un grup britànic que van ser la part més heavy del glam dels 70 i 80 o potser seria millor dir que van ser la part més glam del heavy d'aquells anys. Slade es van formar a Birmingham, l’any 1966. Una dada anecdòtica d'ells és que en els títols de les seves cançons gairebé sempre hi ha faltes d'ortografia, no se si perquè casualment va succeir així en el seu primer disc i els va agradar o ho van fer expressament des del principi. La veritat es que jo aposto per el primer raonament. El grup Slade, una banda plena de glamour que sempre vestien de forma molt estrafolària, l’integraven els músics Noddy Holder, Dave Hill, Jimmy Lea i Don Powell. Curiosament i malgrat el seu èxit internacional, mai van arribar a ser estrelles del mercat americà, però van influir i molt en grups com Kiss. El tema que escoltem s'allunya del seu so rítmic, contundent i pesat al que ens tenen acostumats, és una "peaso cansión" que estava recollida en el seu àlbum "The Amazing Kamikaze Syndrome" que van publicar l’any 1983, quan ja començava el seu declivi i va aconseguir la segona posició en les llistes angleses. Va ser tota una alenada d'aire fresc en la seva carrera. La veritat és que us recomano veure els vídeos de Slade, alucinareu. Vestien amb robes estrafolàries i de colors super vistosos, botes d'altes plataformes, tocats cridaners alguns d'ells... En fi, en directe Slade eren tot un espectacle i musicalment tota una canya.

Deep Purple – Don’t make me happy 1998

Aquest tema amb el que avui tancarem Un Toc de Rock, s'allunya de la línia habitual dels Purple. És molt més blusero, però un blues acollidor, possiblement el ritme adequat per dir "No em fas feliç". Ian Guillan, en una entrevista que li vaig fer arraqn de la sortida d’aquest disc, em deia que en el nou CD "Abandon", havien volgut tornar als seus orígens, per això trobem una nova versió d'un dels seus vells temes "Bludsucker". Per els Deep Purple han passat músics mítics, però sempre han tingut un comú denominats: Jon Lord als teclats que per cert, va morir el 16 de juliol del any 2012 a causa d’un cáncer de pàncreas. Segons Ian Gillan "Abandon" ve a significar "Sense restriccions" i això és el que van voler plasmar en aquest treball que es va publicar l'any 1998, el mateix que la seva anterior companyia discogràfica, va reeditar en versió CD el mític disc "Made in Japan". En aquest àlbum “Abandon” trobem, a part de Ian Gillan a la veu i Jon Lord als teclats, a Roger Glover al baix, Ian Paice a la bateria i la nova incorporació, el jove guitarra Steve Morse. Us hagues inclos al blog també el retall de premsa amb part de l'entrevista que li vaig fer a Ian Gillan arran de la publicació del nou treball. Que consti que el disseny de l'article, bo i més típic d'una revista musical especialitzada que d’un diari com Diari de Tarragona, em va sorprendre fins i tot a mi. Us confeso que no vaig tindre rés a veure, va ser cosa del montador.

La frase per concloure el programa és del poeta britànic William Ernest Henley i la utilitzava freqüentment Nelson Mandela

"Sóc l'amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima”

Ara tancaré per avui Un Toc de Rock, però abans de tocar el dos us deixaré amb bona companyia, la de de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta i us dic alló de… sigueu bons i bones i no feu rés que jo no faria

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)