Un Toc de Rock 08-29

DEGUT    A   QUE   TINC   PROBLEMAS  A  L'HORA

DE   PENJAR  IMATGES  AL  BLOG,  FINS  QUE  NO ACONSIGUEIXI  ACLARIR-ME  I  SOL·LUCIONA-HO,

NO  TIENDREU NI  FOTOGRAFIES NI CARÀTULES . PERDONEU  LES  MOLÈSTIES

Avui el programa es centrarà i molt en la dècada dels setanta que musicalment no va ser tan important a Espanya com la dels seixanta, però va ser més perfeccionista musicalment parlant i va deixar tècnicament molt enrere a la dècada anterior. Per descomptat Un Toc de Rock també us portarà avui de viatge per altres dècades, els vuitanta, els noranta i el nou segle, embolicats sempre en música i paraules, a través de la banda sonora de les nostres vides. Ara i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa obro la barraqueta dien que soc Mario Prades, també soc el vostre amfitrió en aquest viatge i com a tal us recordaré que hem de viure la realitat, encara que els somnis siguin de vegades molt més bonics.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Brincos – Vive la realidad 1970

La cançó va ser cara A d’un dels últims singles de Los Brincos abans de desfer-se. La veritat es que també Los Brincos, amb tot el seu esperit patri i les seves capes madrilenyas, van patir en carn pròpia o millor dit, en un dels seus discos, els rigors d'aquella censura desmesurada dels anys de la dictadura i en la majoria de les vegades exageradament ridícula. L'últim àlbum de Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabàs, es va titular "Mundo, demonio y carne" i per ell van passar les agudes tisores del censor. La víctima va ser la portada, en la què els cinc Brincos hi apareixian nus, però al blog us poso les dues portades i veureu que la foto només els mostra de panxeta cap amunt, però així i tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb una altra caràtula. Ells van col·locar la imatge d'un cervell putrefacte, en clara al·legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquest disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos són cinc: Fernando Arbex ja líder indiscutible i compositor a part de batería, al costat de Manolo González (baix), els germans Ricky i Miguel Morales (guitarres) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i Time Machine. Fernando va insistir en treure una versió per al mercat estranger en anglès i titulant-se "World, Devil & Body" amb la portada original i que la realitat, no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt més enfocat cap el rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però va ser el pas decisiu perquè després d’un projecte anomenat Alacrán sorgís Barrabàs. Per cert, quan van comenár un dels components tenia que ser José Barranco, però va decilnar l’oferta per crear Los Flecos. Inicialment Los Brincos van ser Fernando Arbex, Manolo González, Juan Pardo i Antonio Morales “Junior”. Juan y Junior van marxar-se, o pot ser els van fotre fora que jo sempre he tingut les meves duptes i es van llaçar com a duet, debutan el 29 de març de 1967 a una discoteca de Madrid.

Los Puntos – Llorando por Granada 1974

Los Puntos eren de Cuevas de Almanzora a Almeria i a finals dels 60 i durant gairebé tota la dècada següent es van inflar de vendre discos, aquesta cançó que escoltem ara va ser el seu gran hit i es va publicà com single l’any 1974, encara que Los Puntos van començar a gravar en el 69. La lletra ens parla de la llegenda del “Moro de Granada”, aquell que mirant la ciutat de Granada “Ploraba com una dona ja que no havia sabut defensar-la com un home”, segons conta l’historia que estudiavem al colegi. El últim disc de Los Puntos és de 1979, però amb l'arribada del nou segle el grup ha tornat als escenaris. Tot i el que és diu en algunes fonts, no eren de Granada. Estaven liderats per José González Grano de Oro a la guitarra i que va ser la seva alma mater, compositor i creador d'unes lletres sempre interessants. Els seus components, originaris de les províncies d'Almeria (Cuevas de Almanzora) i Múrcia, van ser, a més a més de José González, José Belmonte al baix, Agustín "Tato" Flores a la bateria (va morir d'un infart el 15 de juliol de 2007), José Antonio Martínez Meca, a l'òrgan (mort el 19 de maig de 2009) i Alfonso González Grano de Oro com a cantant. A l’any 2011 i com a celebració dels seus 40 anys en la música, van publicar un nou àlbum "Los Puntos, 40 años" amb les seves velles cançons regravades de nou i també han tret un disc amb temes nous. Em van demanar aquest peça mitjançant un correu, un emilio i aquí està, sonant per a tots vosaltres des de La Xarxa de Comunicació Local i totes les emissores que emeten Un Toc de Rock.

Orquesta Mondragón – Es mi vida 1985

Dos àlbums estan catalogats com els millors discos espanyols en directe de la primera meitat de la dècada dels 80, d'una banda "Rock & Ríos" de Miguel Ríos i d'altra el "Rock and Roll Circus" de l'Orquestra Mondragón, tots dos són dobles. D'aquest últim us he extret aquest tema que escoltarem ara. L'Orquestra Mondragón, liderada per Javier Gurruchaga, nascut el 12 de febrer de 1958, es va formar a Sant Sebastià el 1976, La veritat és que al llarg dels anys pel grup han passat molts músics, entre ells, encara que no era músic, el mim Popotxo que convertia cada cançó en un gang humorístic, Ray Gómez (guitarra), Ian Anthony Richies (baix), Thierry Farrugia (saxo), Esteban Coll (teclats), el catalán Josep Más Kitflus (teclats) i que va col·laborar precisament en aquest disc i la posterior gira, Jaime Stinus (guitarra), Javier Vargas (guitarra), José Luis Lanzagorta (teclats), Tony Carmona (guitarra), Juan Calleja (guitarra), Juan Carlos Mendoza (baix), Jean Marie Ecay (guitarra), Andrés Olejniczak (saxo), Ángel Celada (bateria), Bobby Martínez (saxo), Alfonso Pérez (piano, teclats), Michelle MacCain (cantant), Odette Tellería (cantant) i Doris Cales (cors). “Rock & Roll Circos” recollia temes dels seus cinc discos anteriors i crec que aquesta cançó que escoltem ara era nova, però no estic segur del  tot, el que si puc dir-vos és que va ser un dels singles que es van extreure del doble àlbum. La Mondragón va debutar l’any 1979 amb el LP "Muñeca hinchable". Jo vaig conèixer Javier Gurruchaga durant la gira d'aquest doble àlbum, el grup va actuar a la Festa Major de la Pobla de Mafumet, a Tarragona i el vaig entrevistar.

Amistades Peligrosas – Me haces tanto bien 1993

Des de l’àlbum “La última tentación” que Amistades Peligrosas va publicar l'any 1993 i produït per Luis Carlos Esteban, us porto aquest tema. Amistades Peligrosas van ser un dels grups més importants del pop espanyol dels 90, creat l'any 1990 per el gallec Alberto Comesaña que havia liderat el grup Semen Up i Cristina del Valle que havia tret un parell de discos en solitari, llavors tots dos eren parella sentimental. Amistades Peligrosas van arribar a vendre més d'un milió i mig de discos al llarg de la seva carrera. El 30 de juny del 2012 i en la Festa de l'orgull Gay, Amistades Peligrosas van tornar als escenaris i van presentar un nou disc “El arte de amar”, però amb Manu Garzón al costat de Cristina del Valle substituint a Alberto Comesaña. Aquest tema que escoltem ara  va ser un dels més importants en la carrera del duet original que es va desfer per primera vegada l'any 1998, encara que més tard van tornar, el 2003, amb un nou disc que es va titular "La larga espera", però tot i que va arribar a ser Disc d'Or, no va afermar la unió de la parella que havia acabat com el Rosari de l'Aurora. La veritat és que aquesta tornada no va tenir continuïtat i Alberto, l’any 2007 va tornar substituint a Cristina per Yolanda Yone i anomenant-se Nuevas Amistades. Aquest canvi tan complet que s'ha produït en el grup no acabo d'entendre'l, però ells sabran com han arreglat el seu pacte. La veritat és que el registre del nom el té Cristina del Valle. Alberto Comesaña García va néixer a Vigo l'1 d'agost de 1961. L’any 1984 Alberto va entrar a formar part de Semen Up, amb els que va estar cinc anys fins al 1990 i van gravar sis discos, després va crear Amistades Peligrosas. Cristina del Valle va néixer a Oviedo l'1 d'agost de 1960. Quan es va llançar en solitari després de la dissolució de Amistades  Peligrosas va publicar l'àlbum “El Dios de las pequeñas cosas”, era l’any 1999. Ara no sabria dir-vos si están un altre vegada a la carretera els Amistades Peligrosas o no.

Máquina – I believe 1970

Máquina van començar en una comuna hippy, gairebé jugant i sent la banda d'acompanyament de Jaume Sisa, però allò va durar poc i Máquina es van convertir en un referent pel que fa a rock progressiu a Catalunya. Aquest tema es trobava en el seu primer LP titulat "Why?" i publicat l'any 1970 a través del segell Els 4 Vents, un disc conegut popularment com "El del croissan". La història del grup podem dir que s'inicia quan Jordi Batiste i el seu germà abandonen Els 3 Tambors en desfer-se. Albert formaria Música Dispersa mentre que el seu germà Jordi Batiste (cantant i guitarra) es dedica a acompanyar gent del Grup de Folk i artistes del segell, finalment i al costat d'Enric Herrera a l'òrgan i Luigi Cabanach (guitarra) decideixen crear l'any 1968 un grup de rock progressiu i sorgeix Máquina. S'incorporen José María Vilaseca conegut com Tapi (bateria) i José María París (guitarra). La veritat és que "Why?" És un disc espontani, París no havia ni assajat amb el grup quan es van trobar a l'estudi i sorgeixen temes com el que dóna títol que va tenir dues llargues parts, tot pura improvisació. També hem de reconèixer que la tasca del cantant va ser més aviat anecdòtica. Aquest tema que per moments ens porta reminiscències del clàssic de jazz "Take Fiver", va ser una composició de José María París que la va aportar al segon dia d'enregistrament i bàsicament també és una improvisació sobre unes pautes rítmiques i riffs de guitarra. Jordi Batista deixa Máquina per incorporar-se a la mili. Comencen els canvis i el grup passa a estar liderat per Enric Herrera i després de la marxa de París i Cabanach entren Carlos Benavent (baix), Emili Baleriola (guitarres) i Salvador Font (bateria) que venien del grup Crac, al costat de Peter Rohr al saxo i l'austríac Hubert Grilleberger a la trompeta i el cantant Teddy Ruster. Aquesta formació gravaria el segon disc "Màquina en directe" que va veure la llum l'any 1972 en el qual també va col·laborar Jordi Batiste que posteriorment crearia Ia i Batiste i també gravaria en solitari creant després Els Miralls de Dylan amb Gerard Quintana. Màquina es desfà i cadascun dels components comença projectes individuals, Tapi crearia Tapiman, tocaria amb Lone Star i moriria l'any 1994, Enric Herrera fundaria l'Aula de Música de Barcelona mentre que Peter Roar s'uneix a Lucky Guri per gravar un disc impressionant que hem escoltat al programa, Carlos Benavent grava pel seu compte i es converteix en músic d'acompanyament de Paco de Lucía i Emili Baleriola té una interessant carrera en solitari i va formar part de Esqueixada Sniff, la Orquestra Platería i va col·laborar amb Jaume Sisa i Albert Pla, a part de Música Urbana, la Orquestra Mirasol i Gato Pérez. El 31 gener 2004 Màquina torna amb un concert a la Sala As de Copes de Granollers, però el grup només l'integren dos dels seus fundadors Jordi Batiste (veu i baix) i Luigi Cabanach (guitarra), juntament amb Toni Saigi (teclats ) i Quim Vilaplana (bateria), encara que en els concerts que van realitzar, no masses, també va participar Emili Baleriola. Jo vaig descobrir a Màquina en un concert, un matinal, realitzat al Tobogan, a la plaça Reial, a Barcelona, que comptava amb el suport de Radio Juventud la Voz de Cataluña.

Pan y Regaliz – Waiting in the Munster’s Garden 1971

L'embrió d'aquesta bona banda catalana cal buscar l'any 1967 i al barri de Gràcia, a Barcelona, on sorgeix un grup de folk pop a l'ús anomenat Els Mussols. L'any 1969 canvien dràsticament d'estil, inclouen instruments elèctrics, passen a anomenar Agua de Regaliz i la seva música s'enfoca cap al rock progressiu. El grup l'integren Guillem Paris (cantant i flauta), Alfons Bou (guitarra), Artur Domingo (baix) i Santiago García Cortés (bateria). L'any 1971 participen al Festival de Música Progressiva de Granollers, al costat de Màquina, Cerebrum, Brincos i altres i reben una oferta de Ekipo per gravar amb ells, però problemes amb la seva anterior companyia discogràfica i el canvi del bateria per Pedro Van Eeckout els fan canviar de nom, passen a ser Pan y Regaliz i graven el seu únic LP amb el nom del grup per títol. S'hi va incloure el tema que escoltem ara i que per moments pot recordar a Jethro Tull pel so de la flauta. En total van publicar un single l'any 1970 per al segell Els 4 Vents i aquest LP per Ekipo, del qual es van extreure dos singles, aquest tema no estava en cap d'ells. A finals del mateix any, 1971, Artur Domingo els deixa per incorporar-se a Evolution i Pedro Van Eeckout marxa a Jarka, la resta de membres van mantenir el grup en marxa una temporada, però finalment Pan y Regaliz es desfan. Crec recordar que Guillem Paris va gravar alguna cosa en solitari, però no estic segur.

Enric Barbat – Matí 1983

Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges i aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock es trobava en un LP que va publicar Enric Barbat l’any 1983 titulat "Quatre" i compta amb Carlos Cárcamo als teclats i als arrengaments que havia estat component del grup de rock progresiu Granada i posteriorment Karkis, junt a Manuel Rodríguez a les guitarres. La producció va ser de Julio Palacios. La lletra es un poema precios. L’àlbum te un contingut molt electrònic i en la meva opinió és un dels millors discos d'Enric Barbat. Va ser gravat als estudis Trak i mesclat a Audiofilm de Madrid al juliol del mayeix any i va ser publicat per Philips. Solsament te quatre cançon i per aixó el títul. El cantautort Enric Barbat va néixer al barceloní barri de Gracia, l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona l'any 1963. Desenganyat de la música catalana, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en aquest álbum que a mi hem va regalar Pere Fuster, llavors director d’Antena 3 de Ràdio a Reus on jo feia en aquells moments un programa essoteric titulat “El Sendero a lo Desconocido” i vaig fer-lo servir moltes vegades a la banda sonora del programa. El 13 d'abril de 2007, Enric Barbat juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura franquiste. Alguns d’ells es van queixar dien que el reconeixement els arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap va rebutjar la medalla. El 10 de decembre de 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor.

Bars – No ploris més 1996

L'any 1996 el segell barceloní DiscMedi va publicar un CD en el qual grups i artistes catalans versionaven temes del cantant, guitarrista i compositor canadenc Neil Young que es va titular "Com un Huracà versionant a Neil Young". La veritat és que no va ser una idea original, es van inspirar en una cosa que ja s'havia fet en diverses ocasions en els Estats Units, on crec que hi ha tres o quatre àlbums tribut a Neil Young, amb grups d'allà, és clar, però DiscMedi  ho va fer en català que no estava gens malament. La producció i coordinació va estar a càrrec del recordat Marc Grau i el gran guitarrista també va incloure un tema interpretat per ell, en aquest cas instrumental, es va tractar del "Com un Huracà" que va servir per al títol. Avui a Un Toc de Rock us he portat aquesta bona versió del tema "Hold back the tears", a càrrec del grup Bars quer l'han titulat en la seva versió catalana “No ploris més”. Es trobaven també temes a carrec de Sopa de Cabra, Matamala, Gossos, Lax'n'Busto, Ossifar, Sau, Whisky'ns Cullons, Widside, Joan Bibiloni, Enric Hernaez i Els Pets. Bars són una bona banda catalana a caball del rock y el blues, amb bones lletres i que es van possar en marxa l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics componens, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver.

Gossos – Tens un amic 2003

La veritat és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes del mercat discogràfic català. Finalment l’any 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una banda més de rock en català, amb seguidors acèrrims, això si, però la veritat és que poc aporten al món del rock, llevat bones cançons que no és poc. Aquesta cançó que escoltem ara es una bona versió que fan del tema de Carole King que també va gravar, a part d’ella mateixa, el cantautor James Taylor, pero la veritat es que ha estat molt versionada al llarg dels anys. Gossos la van gravar per la Marató de TV3 del 2006, fent-se servir la cançó per la falca promocional. L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viatge" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va criticar oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. És clar que quan hi ha poc de nou que oferir molts prefereixen seguir sent el que és manté a casa en lloc de sortir a lluitar fora. Els teus sempre et volen i accepten tot el que els pots donar, sobretot si a més a més es reben subvencions.

Fórmula V – Solo sin ti

Aquest tema que escoltem ara i que espero us sorprengui i molt, es trobava com a cara B del single "Cuéntame", el seu quart disc petit publicat l’any 1969 i que va ser el seu gran hit. Fórmula V es van crear l'any 1965 i primer es van fe dir Los Rostros, però algun dels seus components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios. Al gener de 1967, Tony, Kino, Chefo, Mariano i Paco Pastor van crear una de les bandes avui recordades com històriques del pop espanyol, Fórmula V. Els va descobrir el bateria Pepe Nieto i els va presentar a Maryvi Callejo que havie deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el seu potencial i va convèncer a la discogràfica. Els nois van marxar a Milà i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'un estudi amb 8 pistes, es va gravar "Mi día de suerte es hoy", el seu primer single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total fracàs. El següent "La playa, el mar, el cielo i tú" ja va ser una cosa diferent Va funcionar! És clar que va ser "Cuéntame" el que va revalidar el seu èxit. La producció d'aquest single va estar a càrrec de José Luis Armenteros que va ser el compositor dels temes, encara que sempre es va dir que Armenteros de Los Relámpagos, comprava algunes cançons a "negres", de fet jo tenía un amic a Collblanch que tocava amb Los Jetter’s i que va ensenyar-me a tocar una mica el baix que tindrie molt a dir sobre aquesta cançó. Fórmula V van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit i estante a dalt de tot, van decidir sorprenentment desfer-se. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous.

Trigo Limpio – María Magdalena 1978

Trigo Limpio va ser un dels bons grups vocals que a l’Espanya de la transició es van dedicar a fer un pop molt proper al folk i amb bons joc de veus. Posiblement la seva cançó mes auténtica va ser “Muñeca”, el seu primer single, però van coneixer a Juan Carlos Calderón que els hi va composar algunes de les seves millors cançons, molt més comercials i es va convertir en el seu productor. Trigo Limpio eren Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil. Aquesta cançó que us porto ara, una composició de Juan Carlos Calderón per a ells, es un dels temes mig rítmics que van gravar i molts la consederen la seva millor cançó ja que es va editar i vendre molt bé a l’América Llatina, de fet va ser disc d’Or a Méxic. Es va incloure al seu LP “Desde nuestro rincón”, editat l’any 1978. Trigo Limpio van representar a Espanya en el Festibal de la OTI de 1977 amb "Rómpeme, mátame", conseguin un tercer lloc i també van anar a Eurovisió, a l’any 1980, amb "Quédate esta noche", encara que en aquest últim festival la noia que cantava era Patricia Fernández, Amaya havia marxat poc abans per crear el grup Bravo. Trigo Limpio van funcionar de l’any 1970 al 1980. Amaya es va unir al grup Txarangö, ja en els noranta, al costat de Ana Bejarano, Roberto Uranga i José Ipiña, ex-components de Mocedades i un tal Javier. Per cert que van treure un CD genial titulat "Todo tiene su sitio bajo el cielo" que va ser poc valorat, però a mi sempre m'ha agradat pel seu aire tan a folk americà. Per Trigo Limpio també van passar Fernando García Salamanca, Toni Menguiano i Jose María Santamaría i no estic segur, però crec que tornen a estar en actiu.

Jordi Farrás “La Voss del Trópico” – Aurora 1979/2012

L'any 1979 Jordi Farrás grava l'àlbum "Les gavines de la Farga" amb producció i arranjaments de Jordi Sabatés, comptant amb gent de Música Urbana i la col·laboració de Matthew Simon, Carles Benavent i Salvador Font en el qual es recollia aquesta cançó, lànguida i suggerent que escoltarem ara. El segell Picap el reeditarà en format CD l'any 2012. Va sorgir en plana ascensió de la Ona Laietana, però Jordi Farrás, al qual es va conèixer artísticament com La Voss del Trópico, era un cantant que més aviat tirava cap a la música romàntica i els boleros, encara que també va interpretar rumba catalana i jazz. Era químic de professió, però li tirava la música i va col·laborar i amb ell van col·laborar, músics de la talla de Francesc Burrull, Carles Benavent, Joan Albert Amargós, Josep Cunill, Ricard Roda, Josep Maria Bardagí o Jordi Sabatés. Va començar en el món del jazz tocant el contrabaix i en sorgir la Ona Laietana al voltant de l'antic Zeleste del carrer Platería, es va llançar com a cantant. Va ser component de l'Orquesta del maestro Bellido i també va participar a l'Orquestra Plateria al costat del gran Gato Pérez i Jaume Sisa, fins que l’any 1977 grava el seu primer disc en solitari interpretant texts de Joan Salvat Papasseit que es va titular "La Voss del Trópico per la G. de Dios ", va comptar amb producció i arranjaments a càrrec de Joan Albert Amargós i el van acompanyar Música Urbana. Després de gravar diversos discos en els vuitanta s'uneix a Gato Pérez i munten l'espectacle "Horas tronadas". També va gravar en castellà. Jordi Farrás, nascut l’any 1946 a la Ciutat Comtal, va morir l'11 de febrer de 2000 a Barcelona, a l'edat de 54 anys, a causa d'una afecció cardiovascular de la qual ja havia estat intervingut quirúrgicament en dues ocasions

Ana Belén – Pequeño vals vienés 1998

´

Aquest tema és un poema de Federico García Lorca que va musicar Leonard Cohen i va incloure en el seu disc "Poetas en Nova York", però aquesta és la versió que posteriorment va gravar la cantant i actriu Ana Belén incloent-la en el seu àlbum "Lorquiana, Poemes de Federico García Lorca" que va publicar l'any 1998, era el primer volum ja que pràcticament conjuntament gravaria una segona part amb la mateixa portada, però amb diferent color i titulant-se "Lorquiana. Cançons populars de Federico García Lorca". Amb aquest bell poema tancarem per avui Un Toc de Rock. Maria del Pilar Cuesta Acosta va néixer a Madrid el 27 de maig de 1951, però tots la coneixem com Ana Belén. Va conèixer al seu marit Víctor Manuel en el rodatge de la pel·lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o pot ser era al 72, no ho tinc massa clar. Al cinema va debutar al film "Zampo i jo" de Benito Perojo, quan era una cria de tretze anys d’edat, compartin protagonisme amn Fernando Rey i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant, en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, el seu marit Víctor Manuel i molts altres.

La frase es del escriptor nord americà Mark Twain de veritable nom Samuel Langhorne Clemens (30 de novembre de 1835 – 21 d’abril de 1910) que va dir al segle XIX:

“Un banquer és algú que et presta un paraigües
 quan  fa  bon temps, i que te'l torna  a reclamar
 quan  comença  a  ploure”

Acaba per avui aquest programa d’Un Toc de Rock, jo soc Mario Prades i abans de fotre el camp us deixaré amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Ata tancaré la barraqueta i fotre el camp.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)