Un Toc de Rock 08-28

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Aquest matí m'he llevat amb ganes de guerra i per al programa d'avui, en aquest recorregut pels nostres records musicals, us he seleccionat uns quants temes amb molta canya. Evidentment no faltaran les bones balades, per no perdre el costum. Per tant i mentre escalfo motors començarem Un Toc de Rock, un programa per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, poso en funcionament la màquina del temps i obro la barraqueta dien com sempre que jo soc Mario Prades i alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Tractors – The Tulsa Shuffle 1995

Amb aquest CD jo vaig descobrir al grup nord-americà The Tractors, una de les bandes i artistes que en els noranta, es van englobar dins del New American Music, un gènere o etiqueta que no era res més que una barreja de gent fen country, rock i R & B, amb tocs de pop. The Tractors estava integrat, en aquesta gravació que es va realitzar en els The Churca Studio de Tulsa, per Steve Ripley (cantant, guitarra i bateria), Walt Richmond (piano, acordió, clavicornio, bateria, metalls, baix i cors), Ron Getman (guitarres, slide, steel, dobro, mandolina, harmònica i cors), Casey Van Beek (baix i cors) i Jamie Oldaker (bateria, pandereta i percussió), com podeu comprovar, tots ells multiinstrumentistes. En el disc de The Tractors col·laboren així mateix Ray Cooder, Bonnie Raitt, el recordat JJ Cale, Leon Russell, Jim Ketner, Joe Davis, Glenn Mitchel, Eddie Richmon, Curley Lewis, James Burton, Eldon Shamblin i crec que uns quants més. Aquest tema, una composició de Steve Ripley, era el que obria el seu primer CD "The Tractors" que es va publicar als Estats Units l'agost de 1994, encara que a Espanya es va editar l'abril de 1995. L'àlbum va arribar a la posició 11 del Billboard i va ser Doble Disc de Platí. El grup era d'Oklahoma i es va crear l'any 1988. Curiosament el seu segon disc era un àlbum de nadales i es va titular “Have Yourself a Tractors Christmas”.

The Mavericks – There goes my heart 1994

L'àlbum "What A Crying Shame" que el grup nord-americà The Mavericks, liderat per Raul Malo, un home que de "dolent" solsament te el cognom ja que és un músic i cantant excel·lent que también va formar part del supergrup del tex-mex els Super Seven, es va publicar el 1 de febrer de 1994 i s'obria amb aquesta estupenda cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock. El CD va ser Disc de Platí als Estats Units on va aconseguir el lloc 6 en les llistes de country del Billboard i el 54 en les de pop i doble Platí al Canadà, pujant al quart lloc en les llistes de vendes. A part del grup, toquen en la gravació John Barlow Jarvis (piano i orgue), Rob Hajacos (fiddle), Mike Cassteveros (guitarra acústica), Bruce C Bouton (guitarra steel), Brent Mason (guitarra) Dennis Wilson i John Wesley Ryles als cors, la secció de corda son els Nashville String Machine. L'àlbum va ser produït per Don Cook principis Raul Malo (líder, cantant i guitarra), Paul Deakin (bateria), Robert Reynold (baix) i Nick Kane (guitarra solista). En aquest disc cómptant també amb col·laboracions de luxe com Trisha Yearwood, James House i Joy White, entre altres. The Mavericks es van crear a Miami, l’any 1989 i van estar en actiu fins al 2003, encara que l'octubre del 2011 van tornar a reunir-se i van fer una gira per al 2012 que es va acompanyi de un disc nou. El seu líder i compositor, Raul Malo, va gravar en solitari mantenint una interessant carrera pel seu compte. The Mavericks han col·locat fins el moment, 14 singles entre els 10 primers del Billboard.

Blue Brothers – Sweet home Chicago

És possiblement la cançó més significativa en la carrera dels Blue Brothers, aquest duet humorístic i cinematogràfic recolzat amb una de les millors bandes de R & B de la història. La peça va ser composada per Robert Johnson i és una variació del "Kokomo Blues" de Scrapper Blackwell. La veritat es que la llista d'artistes que l'han gravat podria omplir aquesta pàgina. Els Blue Brother eren Dan Aykroyd i John Belushi i van crear el grup per acompanyar-los en una actuació en un xou humorístic de televisió, però la cosa va acabar de debò, entre els músics es trobaven membres de Booker T. & The M.G. 's. Utilitzaven un truc en els seus enregistraments per tal d'aconseguir el so contundent de ritme. Gravaven dobles pistes de la secció de metall i percussió, inspirat-se en el "mur de so" del productor Phil Spector i que també van fer servir els ABBA per les veus. Després de la mort de Belushi, la banda va passar a ser dirigida per Steve Cropper, amb cantants com Eddie Floyd o Rob Paparozzi. El 5 de març de 1982, John Belushi va ser trobat mort a la seva habitació del Chateau Marmont a Los Angeles. La causa de mort va ser "accident per sobredosi de speedball", una injecció amb un coctel mortal fet de cocaïna i heroïna, tot i que després es va reconsiderar aquesta conclusió. La nit de la seva mort, va ser visitat pels actors Robin Williams i Robert De Niro, cadascun va abandonar l'habitació deixant-lo acompanyat. Mesos més tard Cathy Smith, una antiga groupie de The Band, va admetre en una entrevista al diari National Enquirer que ella havia estat amb Belushi la nit de la seva mort i ella li havia administrat la dosi fatal de speedball. Després de l'aparició de l'article que es va titular "Jo vaig matar a John Belushi" en l'edició del 29 de juny de 1982, el cas va ser reobert. Cathy Smith va ser extraditada des de Toronto, arrestada i acusada d'assassinat en primer grau Un pacte entre fiscalia i advocat defensor va reduir els càrrecs a homicidi involuntari i Cathy Smith va complir una condemna de 18 mesos a la presó. Aixó val la vida d’un esser humà. Es clar que estem parlan dels Estats Units, però a Espanya li poden preguntar aixó mateix als pares de Marta del Castillo. o als familiars de les víctimes d'ETA  Per possar un exemple. El 22 de febrer de 2012 Barack Obama i la seva dona Michelle, a una festa a la Casa Blanca on actuaba BB King i Buddy Guy els van demanar la cançó i el president dels Estats Unit va fer cors, acompanyant als dos músics i el seu grup (foto al costat).

Johnny Rivers – Oda from John Lee Hooker 1967

El cas d'aquesta cançó del nord-americà Johnny Rivers és molt curiós. El tema es va publicar com a farciment en un disc gravat en directe i va passar completament desapercebut al seu país, però a Espanya el van treure com a cara B d'un single i curiosament va agradar de tal manera que van reeditar el single amb la cançó a la cara A i avui en dia és l'únic tema seu que es recorda a Espanya, els que el recorden es clar, quan es parla de Johnny Rivers. Per descomptat que en el single es va incloure una versió curta que com era pràctica habitual, es va retallar la versió llarga a cop de tisoras. La canço ens fa un recorregut per aquella música i cançons vinculades amb el genial cantant i guitarrista de color John Lee Hooker (Clarksdale, Misisipi, 22 d’agost de 1917 - San Francisco, 21 de juny de 2001), un dels pares del modern blues. De veritable nom John Henry Ramistella, Johnny Rivers va néixer el 7 de novembre de 1942 a la ciutat de Nova York i al seu pais les cançons més representatives i de referencia seves son "Poor Side of Town", "Summer Rain" i "Secret Agent Man", no aquesta, com ja us deia abans. Va començar con a guitarrista d’acompanyament amb Ricky Nelson i James Burton. Aquest tema de més de 16 minuts de durada, es va incloure en el seu disc "Whisky a Go Go revisited", gravat en directe l'any 1967, però a Espanya no va arribar fins a finals dels anys seixanta, concretament al 1969. Tot i que Johnny Rivers, excepte per aquest tema és pràcticament desconegut a Espanya, als Estats Units té gravats 33 àlbums, 8 recopilatoris i ha col·locat 31 singles a les llistes americanes. Johnny Rivers segueix en actiu.

The Icicle Works – Little girl lost 1988

Aquesta cançó va ser cara A d'un single publicat pel grup britànic The Icicle Works, artistes del mític segell indie anglès Beggar's Banquet, editat l'any 1988 i és una de les millors cançons d'aquest grup, pràcticament desconegut al país i no obstant això van treure a Espanya diversos dels seus discos a través de La General, un subsegell de Fonomusic, encara que van passar amb més pena que glòria, tot i que no estaven gens malament. El tercet The Icicle Works feien un pop fresc i distret amb reminiscències de rock potent. Eren Robert Ian McNabb (cantant i guitarra), Chris Layher (baix i cors) i Chris Sharrocks (bateria), però per The Icicle Works han passat molts músics, entre ells Zak Starkey, Paul Burgess, Richard Naiff, Matthew Priest o Ged Lynch, entre d'altres. Aquesta cançó crec recordar que es va extreure del LP "If You Want to Defeat Your Enemy, Sing His Song", publicat al març de 1987 i que va arribar al lloc 28 en les llistes angleses. El tercet The Icicle Works es van crear a Liverpool l'any 1980 i es van desfer el 1990, encara que van tornar el 2006 i sembla ser que segueixen en actiu, però no ho tinc clar.

John Lennon – Woman 1980

El va matar a trets un tronat de nom Mark David Chapman, un nefast l 8 de desembre de 1980 a la porta de casa seva, a l'edifici Dakota de Nova York i davant de la seva esposa Yoko Ono (tots dos a la fote devant de casa seva). És un dels mites del rock i avui en dia parlar de John Lennon és esmentar una llegenda. John Lennon va néixer a Liverpool, el 9 d'octubre de 1940. Aquest tema es trobava en el seu últim disc "Double Fantasy", un álbum póstum que va treure el 19 de novembre de 1980 i que s'havia començat a gravar el 4 d’agosto del mateix any, acaban-lo a finals de setembre. Els seus primers discos fora dels Beatles, signants com The Plastic Ono Band, avui son anomenats "experimentals" i es van publicar donan protagonisme a Yoko Ono, a mi la japonesa sempre m'havie sobrat, crec que va ser una sangonera per a John, ella va trencar l'hegemonia de The Beatles i coartà al músic britànic, robant-li a sobre un protagonisme que ella mai va merèixer. És clar que aixó es una opinió molt personal meva. Aquest álbum va conseguir un Grammy l’any sigüent, sent “Álbum de l’any”. Feia cinc anys que John Lennon no gravava res ja que es va retirar el 1975 per dedicar-se al seu recent nascut fill Sean. En una entrevista Lennon va confessar que "Woman" era una continuació del tema "Girl" de The Beatles, composat per ell i Paul McCartney. El single amb "Woman" va ser número 2 a Anglaterra i va arribar a la primera posició als Estats Units. Us explicaré una curiositat, l'edifici Dakota on vivia John Lennon i on el van matar, és el mateix on es va filmar la pel·lícula "La Semilla del Diablo" de Roman Polansky. També os diré que John i Yoko van trencar i quan el ex-beatle començava a sortir del forat, va ser Elton John qui els va reunir a un concert a Nova York i es va tornar a encendre l'amor entre ells, John va tornar a caure en les mans de la japonesa.

Snowy White – The time has come 1994

El dia 3 de març de 1948 va néixer a Barnstaple, comtat de Devon el guitarrista britànic Terence Charles White, conegut artísticament com Snowy White i que havia estat component de Thin Lizzy. Ara anem a escoltar-lo amb aquest tema que us he extret del seu àlbum "Highway to the sun" que es va publicar l'any 1994. Aquest estilista de la guitarra té una carrera brillant, encara que a Espanya és molt poc conegut, però cal recordar que a més de comptar amb una bona carrera musical en solitari, també ha acompanyat i tocat amb molts altres cantants i grups, entre ells Pink Floyd (ell toca en dos àlbums), Rogers Waters, Peter Green,  David Gilmour, Al Stewart, Chris Rea, Jim Capaldi, Gary Moore i crec que també Dire Straits, de fet en aquest CD col·laboren, entre molts altres músics, Paul Carrack, David Gilmour, Gary Moore i Chris Rea.  L'any 1996 va crear Snowy White & the White Flames que van estar en actiu fins que el 2008 va va posar en marxa un nou projecte anomenat The Snowy White Blues Project. Per cert, aquest CD a Espanya va ser publicat pel segell Arcade i amb una portada diferent de l'original anglesa, al blog us posaré les dues. A mi em va oferir l'amic Mikel Barsa en dues ocasions gires de Snowy White, però no vaig aconseguir col·locar cap concert a Catalunya.

The Korgis – Everybody’s got to lean sometime 1981

The Korgis eren una banda de pop britànic, originalment integrada pel cantant i baixista James Warren (nascut el 25 d'agost de 1951, Bristol) i el cantant, guitarra i teclista Andy Davis que és deia veritablement Andrew Davis Cresswell (10 d'agost de 1949), ambdós ex components de Stackridge, juntament amb músics que no van ser membres oficials de The Korgis, entre ells el violinista Stuart Gordon i el teclista Phil Harrison. Fa un parell o tres de programes us vaig prometre que escoltaríem aquest tema "Tothom ha d'aprendre sempre" i aquí el teniu. Era una composició d'Andy Davis i James Warren i es va incloure en el seu tercer àlbum "Sticky George", publicat l'any 1981. La cançó va ser cara A d'un single. De fet aquest LP va representar el principi del fi per The Korgis, abans de la seva publicació se n'havia anat Andy Davis, però James Warren va seguir endavant i va comptar per a la gravació d'aquest disc amb músics de sessió, entre ells Stuart Gordon, Jerry Marotta, Manny Elias, David Lord i Phil Harrison als teclats, però es diu que a més d'una bona secció de metalls, va comptar amb la col·laboració de Peter Gabriel. Per The Korgis van passar posteriorment altres músics de sessió, entre ells John Baker, Stewart Maggie, Steve Buck i Roy Dodds. The Korgis es van desfer un parell o tres d'anys després, però van tornar a reunir l'any 1990 per a una gira titulada "Everybody 's Got to Learn Sometimes". The Korgis eren llavors James Warren, Andy Davis i John Baker. Per cert, membres de Korgis van anar-s'en amb Yes.

Bob James – Women of Ireland 1976

El tema amb què tancarem Un Toc de Rock per avui, va ser una composició de Sean O'Riada (1 d'agost de 1931 - 3 d’octubre de 1971), un dels pares de la música tradicional celta i que ha estat gravada per multitud d'artistes, encara que moltes vegades li han canviat el títol, des de The Christians que la van titular "Words" a Andrea Corr, passant per The Cheftains que la van titular "Mna na hÉireann", a més a més de Carlos Núñez, Alan Stivell, Sarah Brightman, Sinëad O 'Connor, Nolwenn Leroy, fins i tot el guitarrista Jeff Beck, però Bob James que la va incloure en el seu àlbum "Three", realitza una magistral interpretació en clau de jazz-fussion en al qual tots els instruments van prenén el seu protagonisme. En aquest àlbum van col·laborar els saxofonistes  Grover Washington Jr i Tim Whistle, Harvey Mason a la bateria, Gary King al baix, Eric Gale i Hugh McCracken a les guitarres, al costat d'un munt de músics, a més a més d'una secció de metalls i una altra de corda . El pianista, productor i arranjador de jazz Bob James va néixer el 25 de desembre de 1939 a Marshall, Missouri i està reconegut com un dels progenitors del estil conegut com smooth jazz. Dues cançons de Bob James "Nautilus" del disc "One" editat l’any 1974 i "Take me to the Mardi Gras" que era a l'àlbum "Two" de 1975, es troben entre les cançons més samplejades en la història del hip hop. El pianista Bob James ha publicat una treintena d’àlbums com a solista.

La dita d’avui es del grnial John Lennon al que hem escoltat en aquest programa. El ex beatle va manifestar:

“Un somni que somies sol, és només un somni. Un

somni que somies amb algú és una realitat”

Acaba per avui aquest programa d’Un Toc de Rock, jo soc Mario Prades i abans de fotre el camp us deixaré amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Ata tancaré la barraqueta i fotre el camp.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)