Un Toc de Rock 08-31

Sempre us dic que la música va estretament lligada als nostres records, al nostre passat, a aquell ahir que crèiem relegat i pràcticament oblidat en un raconet de la nostra ment. Una de les cançons que us he seleccionat avui m'ha evocat ombres de la meva joventut i això que es va gravar l'any 2012, però Tomeu Penya m'ha fet tornar a viure un episodi de la meva adolescència que tot i ser bastant anodí i res transcendental, feia dècades que no recordava. Avui he sentit una certa nostàlgia i vaig canviar moltes de les cançons que havia preparat per unes altres, crec que el meu estat d'ànim es mostrarà en les cançons, ho palpareu aquí, a Un Toc de Rock. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro la barraqueta, soc Mario Prades i junts compartirem avui música i passat.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Silvio Rodríguez – Mi Unicornio Azul 1982

A Cuba sorgeix a finals dels anys seixanta la Nueva Trova Cubana, una ona musical relacionada amb els moviments polítics revolucionaris, esquerrans i nacionalistes que estaven tenint un gran auge en aquells moments, sobretot a Iberoamèrica degut a la Revolució Cubana, en els cinquanta i seixanta i dins del moviment de la Nueva Trova Cubana i trobavem a gent que volien dir coses amb les seves cançons, moltes d’elles plenes de missatges revolucionaris. Entre els músics i sobre tot compositors i cantans que es van englobar dins d'aquest estil, destaquen Pablo Milanés i Silvio Rodríguez com els seus màxims exponents, tots dos van estar futus en política a Cuba, però van haver-hi molts més, entre ells Vicente Feliu, Amaury Pérez, René Urquijo, Sara González i molts altres. Ara a Un Toc de Rock escoltarem a Silvio Rodríguez que de fet sempre afirmava que ell no cantava, sols manava missatges. Possiblement la cançó més important en la carrera de Silvio Rodríguez Domínguez, nascut a San Antonio de los Baños el 29 de novembre de 1946, al costat de "Te doy una canción” és "Mi Unicornio Azul" que es va incloure en l'àlbum "Unicornio" de l’any 1982. És una peça on el cantautor cubà ens parla d’haver perdut l’ilusió, els somnis, l’ingenuitat, de sentir-se desenganyat de tot, però volen seguir endevant.

Soledad Bravo – Alfonsina y el mar 2001

Aquesta és una cançó amb història. Es tracta d'una zamba composada pels argentins Ariel Ramírez i Félix Luna que es va gravar i plasmar en un disc per primera vegada a l'àlbum de Mercedes Sosa "Mujeres argentinas", editat l'any 1969. La cançó és un homenatge a la poetessa argentina Alfonsina Storni, una dona que es va suïcidar l'any 1938 a Mar del Plata, saltant al mar des d'una escullera, tot i que, segons ens diuen a la cançó, s'internà "lentament" dins de la mar. Hi ha un rumor molt estès segons el qual la lletra de la cançó es va basar en la carta de suïcidi de la poetessa i que els autors van musicar, però aixó no és cert. La música la va escriure Ariel, el seu pare va conèixa a Alfonsina Storni que de fet era alumna d’ell i li va parlar al seu fill d'aquella història. La lletra la va escriure Félix Luna. La cançó ha estat molt versionada al llarg dels anys i és un clàssic del folklore sud-americà, no us enumeraré el llistat de gent que l'ha cantat perquè seria interminable, però us he portat a Un Toc de Rock l'extraordinària versió de la cantautora veneçolana Soledad Bravo, si bé va néixer a Logroño, Espanya, el 13 de novembre de 1943. És una de les principals representants de l'anomenada Nova Cançó Llatinoamericana al costat de Mercedes Sosa. Després de la caiguda de la dictadura franquista Soledad Bravo va tornar a Espanya i va musicar textos de Rafael Alberti. En la seva música barreja diversos estils des del folk al bolero pasant per la música safardí i està considerada una de les cantants més versàtils de l'Amèrica llatina. Ha gravat més de 30 discos. Aquesta cançó us la extraiem de l'àlbum “Paloma Negra”, publicat l’any 2001.

Teresa Parodi – Canción para Carito 2008

Una gran cantautora argentina, poc coneguda aquí al pais, és Teresa Parodi a la qual escoltarem ara versionant un dels millors temes de León Gieco que la va compondre al costat d'Antonio Tarragona Ros, el pare del qual va ser denominat "El Rei del Chamamé", un estil musical típic del folklore argentí. Aquest tema es trobava en un disc compartit amb altres artistes en el què versionaven cançons del gran cantautor també argentí León Gieco i que es va titular "Gieco querido! Cantando al León 2" que es va publicar l'any 2008 i en el qual es van incloure també versions Luis Alberto Spinetta, Ismael Serrano, Víctor Heredia, Iván Noble, Andrés Calamaro, Fabiana Cantilo i uns quants més. Teresa Parodi va néixer el 30 de desembre de 1947 a Corrientes i té en el seu haver el Premi Konex de Platí al millor autor i compositor de la dècada que va obtenir l'any 1999, el Premio Nacional de las Artes i el Camín de Oro per la seva trajectòria professional. Ha visitat amb les seves cançons en diverses ocasions Europa, havent actuat a Madrid, París i Brussel·les, també ha fet gires per Estats Units i per tota Amèrica del Sud, fins i tot ha actuat a Israel i Cuba. Ha compartit escenari en diverses gires amb Antonio Tarragona Ros, Mercedes Sosa, Pablo Milanés, Sara González, Víctor Heredia, León Gieco, Julia Zenko i Alejandro Lerner, entre molts altres.

Roque Narvaja – Santa Lucía

Tots reconeixen aquest tema i l'identifiquen inmediatamente amb Miguel Ríos i aixó es cert, però no del tot, molts ignoren que “Santa Lucía” va ser una composició de l'argentí Roque Narvaja que havia estat cantant i líder del grup La Vieja Guardia i baixista amb Lito Nebbia, fins que l’any 1972 va començar ja definitivamente en solitari. La Joven Guardia van ser una de les millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentino” i estaven liderats pel cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, junt a Félix Pando actualment productor musical i discogràfic radicat en els Estats Units, Enrique Masllorens avui subgerent de relacions institucionals del Canal 7 a l'Argentina i Hiacho Lezica que va morir l’any 1980. Van sorgir en els 60, contemporanis de Los del Fuego, Los Gatos i Los Beatniks. Posiblement la cançó més popular de la seva carrera va ser “El extraño de pelo largo”. La Joven Guardia va seguir fins al 1978, any en què es van desfer definitivament, però només hi havia el bateria Hiacho Lezica dels membres originals. Roque Narvaja va néixer a Córdoba, República Argentina, el 10 de febrer de l’any 1951. A finals dels 70 es va autoexiliar al nostre país gravant diversos discs i el 1980 el van triar el millor compositor d'Espanya i la Societat General d'Autors va incloure "Santa Lucía" dins de les millors 100 cançons del país, això significava que hi havien dividends per el autor i per a ells... es clar. Des de fa uns anys viu a Rosario, Argentina.

Sau – Envia’m un àngel 1990

Sau ha estat la millor banda de pop en català de la nostra història musical, però la prematura mort de Carles Sabater (21 de setembre de 1962, Barcelona - 13 de febrer de 1999, Vilafranca del Penedès) va truncar la carrera d'aquest duet i avui en dia Pep Sala segueix la seva trajectòria en solitari. Tots dos eren bons amics meus i Pep, compositor de la música de les seves cançons i part de les lletres, va ser honrat amb si mateix i després de la mort de Carles no va voler seguir tot sol un projecte que era de dos. Aquesta és una de les grans balades en la carrera de Sau i me la va suggerir a través d'un correu una amiga de Vilassar de Mar. Si no em falla la memòria aquest tema, composat per l'amic Pep Sala, es va incloure en el seu tercer LP titulat "Quina nit" que van editar l'any 1990, tot i que s'havia gravat el gener de 1989 en els estudis Aurha de Barcelona, produït per John Marter i Pep Sala. Van intervenir en aquesta gravació Carles Sabater (cantant), Pep Sala (guitarra), Josep Sánchez (baix), Ramón Altimir (piano i teclats) i Quim "Benitez" Vilaplana a la bateria. Aquest disc va ser el reconeixement per part del públic a la qualitat de Sau, però el tema que sona ara a Un Toc de Rock va quedar eclipsat per l'èxit de "Boig per tu". Sau van realitzar una memorable gira en la què van superar els cent concerts. És clar que el cim quant a vendes va arribar amb "El més gran dels pecadors" que van publicar ja amb la multinacional EMI i tot i que va ser doble, va aconseguir ser Disc d'Or, però en xifres nacionals, és a dir més de 50.000 còpies. Cal recordar que a Catalunya s'aconsegueix el disc d'or per moltíssim menys. Parlan de Sau no hem d'oblidar ni el concert del Palau Sant Jordi, amb Sopa de Cabra, Sangtraït i Els Pets, rècord d'assistència europeu a un concert en recinte cobert ni tampoc el que Sau va realitzar a la Monumental de Barcelona i del qual va sortir el doble àlbum “Concert de mitjanit”.

The Privados – Tequila Sunrise 1994

Com a presentació d'aquesta bona banda de blues, us diré que Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) els líders de The Privados, són grans compositors i seu és el tema "Alma de Blues" que va canviar per complet la carrera de Presuntos Implicados. Aquest disc es va gravar en directe i format acústic, cosa que avui en dia se'ns fa estrany en formacions de R & B, però que són les veritables arrels del gènere. L'àlbum es va gravar en Clan Cabaret d'Alacant l'any 1994 i d'ell us extraiem aquesta versió del tema dels Eagles. Aquest disc es va titular "Doce cançiones desnudas más una" cal destacar que en l'actuació no porten baixista, tot i que els temes estan muntats com si l'hagués, quelcom que li dóna un toc molt curiós. En el grup i a més de Basilio i Elena també trobàvem a Esmeralda (cors), Laura Heaven (cors), R. Martí (guitarra slide), J.L. Escolano (guitarra) i Pierre León (saxo). Es recullen temes propis i algunes versions com aquesta dels Eagles, entre elllas "Mercedes Benz" de Janis Joplin que la va deixar incompleta amb la seva mort, "Wondelful tonight" d'Eric Clapton, "Stand by me woman" de Lenny Kravitz i el "Whel stop the rain" dels Creedence Clearwater Revival. Basilio Montes va néixer a la localitat manxega de Herència, a Ciudad Real, el 20 d'abril de 1955, va començar l'any 1980 formant a Alacant al costat de Carlos Goñi de Revolver, la seva primera banda que es va anomenar Garaje i va funcionar fins l'any 1984. Posteriorment va formar part de la banda d’acompanyament de Ramoncín i paral·lelament va crear el seu propi grup The Privados.

Nina – Tot queda enrera 1995

Inicialment va ser cantant d'orquestras. Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i també l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el Festival d'Eurovisió l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar". Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, ja l’hem escoltat a Un Toc de Rock, pero jo ara us porto una de les que millor van funcionar del CD, es tracte també d’una versió d’un altre clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu paper a la serie "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.

Tomeu Penya – Ballàrem dins d’una rejola 2012

L'amic Tomeu Penya va publicar al novembre del passat any 2012 un disc titulat genèricament "És per tu" i d'aquest àlbum, el 25è disc publicat pel mallorquí, us he seleccionat el tema que escoltarem ara i en el què ens parla d'un dolç i tendre amor de joventut, quan buscàvem l'amor creient que aquest es trobava allà on nosaltres miràvem sense adonar-nos que en masses ocasions estimem a qui no ens estima i no volem a qui veritablement ens estima de tot cor. La majoria de les vegades ni ens adonem que ens volen fins que un dia ho descobrim i a partir d'aquí i si no és ja tard, el món és meravellós i comprovem que havíem estat perdent el temps i desaprofitant l'amor. Jo vaig viure en la meva joventut un cas molt similar. En un grup de noies properes a la colla, n'hi havia una que es deia Anna, era molt maca i jo, com un llop ferotge llepant-me els llavis, vaig esmolar les urpes i hem vaig preparar per l'atac. Ella tenia una amiga francesa que estava passant les vacances a Barcelona, a Sants, just al costat de la via del tren. Com que sempre anaven juntetes i perquè el pla resultés perfecte, em vaig buscar un amic de la Colla del carrer Bassegoda que havia estat residint a França, els seus pares eren emigrants que havien tornat de Bordeus i que per descomptat, parlava francès correctament. Ell s'havia d'encarregar de "distreurem" la franceseta que per cert, recordo que era molt bonica, encara que baixeta. Ni Justo ni jo, i per cert, he sabut que Justo va morir, ens vem menjar una rosca aquella tarda. La franceseta es va marxar al dia següent de tornada al seu país i temps després i parlant amb l'Anna, aquesta em va confessar que a ella li agradava Justo i que la franceseta estava boja per mi. Vem atacar els fronts equivocats. Mai ha tornat a passar-me res semblant, des d'aquell moment vaig adoptar maneres de saber qui els agradava a elles i així no ficar la pota. La veritat és que pràcticament sempre són les noies que lliguen, nosaltres només ens deixem lligar per molt que diguem i fardem. En aquest disc Tomeu compta amb la collaboració de Victòria Maldi i volem destacar el tema "És soports de sa nostra bandera" que defensa l'ús de la llengua catalana i els costums insulars. Posiblement horas d’ara, Tomeu ja tingui nou disc al carrer, al novembre hem va fer saber que l’havia acabat de grabar.

Richard Cocciante – Margarita 1977

I ara a Un Toc de Rock ens arriba Richard Cocciante, aquest bon cantant, pianista i compositor italià de baixa alçada i pèl d'escarola, però amb una potent i ronca veu, a qui vam descobrir aquí a Espanya gràcies a la cançó "Bella sin alma" que va publicar l’any 1974. Aquest tema que us porto ara al programa és preciós, per tant anem a escoltar a Richard Cocciante, un cantant Italia, però nascut a Saigon que actualment es diu Ciutat Ho Chi Minh i és la capital del Vietnam, un 20 de febrer de 1946, se bé ell es va criar a Roma. Richard Cocciante ha gravat diversos duets, entre ells destaca un amb Mina i un altre amb la cantant catalana Mónica Naranjo, amb la qual va gravar l’any 1995 la cançó "Sobre tu piel". És autor del musical "Notre Dame de París" basat en l'obra de Victor Hugo. Val a dir que Richard Cocciante ha versionat  molts dels seus èxits en castellà, de fet Richard Cocciante va gravar un àlbum sence en castellà, titulan-se, es clar, “Richard Cocciante canta en español”.

Alarma!!! – Marilyn 1985

Després de la dissolució de Cucharada, Manolo Tena va crear aquesta bona banda de rock que només van editar un parell de discos. A "En el lado oscuro" i al costat de "Frío" trobàvem aquesta gran balada que s'ha convertit en part del repertori habitual de Manolo Tena i que fins i tot a versionat amb l’Ana Belén i altres. Manolo és un dels grans músics del rock espanyol que ha guanyat amb els anys i després de superar els seus problemes amb les drogues. L'únic LP que va gravar amb Cucharada te un títol que sempre em va cridar l'atenció "El limpiabotas que quería ser torero". Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra). Van debutar l'any 1984 i se'ls va considerar, en un principi, els Police espanyols. Suposo que pel format de trio ja que els seus estils eren molt diferents. Cantant, músic i compositor madrileny, Manolo Tena va començar ja a l’any 1988 en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992, es posiblement el millor treball de la seva carrera. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951.

Vargas Blues Band – Blues Latino 1994

Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir cap a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes, entre ells la Orquesta Mondragón. Ha creat diversos grups i jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha gravat més de quintze àlbums d'estudi i tres en directe. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és una composició instrumental de Javier Vargas i el cantant Jeff Espinoza que inclus van gravar-la els germans Carlos i Jorge Santana en el seu àlbum "Santana Brothers" i "Blues Latino" donava títol a un CD de la Vargas Blues Band que es va publicar l’any 1994. Un àlbum en què va comptar amb las col·laboracions de Chris Rea, Junior Wells, Flaco Jiménez, Agustín Carbonell "Bola", Miguel Morell, Nako Goñi, Ramón Arroyo, Shellah Cuffy, Elena Figueroa i Andrés Calamaro. En aquest CD la Vargas Blues Band l'integren Javier Vargas (guitarres), Jeff Espinoza (cantant), Miguel Ángel Collado (teclats), Pedro Barceló (bateria), Alfonso Pérez (piano, òrgan i cordes), Juan Carlos Mendoza (baix) i Gino Pavone (percussió). Es va gravar en els estudis Trak de Madrid a la tardor de 1993 i la producció va estar a càrrec del propi Javier Vargas. El juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. Va tornar a actuar amb Santana l'any 1998 a París i Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.

Miguel Ríos – El blues del autobús 1982

I ja que abans hem parlat de Miguel Ríos quan escoltarem a Roque Narvaja, acabarem el programa d’avui de Un Toc de Rock escoltan al nostre impeniten rocker per concloure el programa d’avui. Aquesta cançó havia estat composada per Víctor Manuel i és un dels temes més importants dins de la carrera musical de Miguel Ríos que s’ha retirat i ens ha deixat un disc d’acomiadament que es va publicar el 30 d'octubre de 2010 i va fer una gira perquè s’el recordi bé. La gira va arrencar el 17 de setembre del 2010, a Granada, la seva ciutat natal, però tenía que venit a l’estiu del 2011 a Tarragona i va suspende, sent sustituit per Dani Martín. És clar que ara haurà de comprovar si Miguel Ríos es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va y vuelve". Per això li diem el cantant Guadiana. Jo recordo una frase de Louis Armstrong que deie “Els músics no es retiren, paren quan no hi ha més música en el seu interior” i jo crec que a Miguel Ríos ancara li queda molt a dir. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist". La seva versió del "Himno de l'alegria" que va comptar amb la producció i arrengaments de Waldo de los Ríos, va vendre milions de discos a tot el món i el va col·locar en les llistes del Billboard, però el seu àlbum més venut a Espanya ha estat "Rock and Ríos", un doble disc en directe gravat els dies 5 i 6 de març de 1982 a l'antic Pavelló d'Esports del Reial Madrid i publicat al juny d'aquell mateix any, quan el cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música. Va vendre 450.000 còpies i va propiciar una multitudinària gira per tot el país que va recalar a Reus. Va ser el primer concert del meu fill gran, Guillem que llavor tenía tretze o catorce anys i que ja no està entre nosaltres. En aquest álbum doble es trobava aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock.

La frase d'avui és de Sòcrates, filòsof de la Grècia antiga que va ser mestre de Plató i Aristotels. Per cert, va morir enverinat amb cicuta. L’ateniense va manifestar

"Moltes són les meravelles del món, però la
major meravella de totes és l'home"

Acaba per avui Un Toc de Rock i jo fotré el camp, soc Mario Prades i abans de marxar us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Ara tanco la barraqueta i us dic adeu, ens trobarem a les ones

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)