Un Toc de Rock 08-27

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per  descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

El recorregut d’avui serà una passejada musical que començarà a la Movida madrileña escoltant a tres grups històrics del pop espanyol, però recorrerem altres èpoques i altres temps i a Un Toc de Rock, com ja ens es costum, sonarà música d'estils molt variats, per acabar amb una cantant espanyola, considerada per molts com valenciana, però que va néixer a París i ens portarà una cançó de comiat molt francesa. Ara i per les emissores de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles que emeten el programa, poso un altre vegada en funcionament la Nostra màquina del temps. Obriré la barraqueta dien que soc Mario Prades (a la foto amb Mari Carmen, sense els seus ninots) i alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Polansky y el Ardor – Ataque preventivo de la URSS 1983

Començarem Un Toc de Rock d’avui escoltant la que posiblement sigui la cançó més coneguda de Polansky y el Ardor que va ser un grup que es va formar a Madrid l’any 1981, en plena Movida madrileña. El nom fa referència al director de cinema Roman Polanski del que per cert, al blog us poso una foto que li vaig fer al Festival de Cinema d’Ibissa on també veureu a Narciso Ibáñez Menta i Silvia Tortosa. Vaig tindre que cambiar-me els billets d’avió amb ell a fi de que pogues arrivar a temps al festival ja que el director de cinema havie perdut el seu d’avió. Tornem al grup. En la seva curta carrera Polansky y el Ardor van publicar un únic àlbum, avui peça de col·lecció. Polansky y el Ardor van ser un dels grups punters de la "Movida madrilenya", però el fet d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que sabien tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar mai. Els músics que van gravar el disc eren Víctor Manuel Muñoz Vázquez veu i guitarra, Sebastián Durán Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. L’any 1982 van aconseguir el primer premi del Segon Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la Diputació Provincial de Madrid. Gràcies a aquest premi Polansky y el Ardor van signar un contracte amb el segell discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc produït per Paco Trinidad, ja l'any 1983. En una primera maqueta que van gravar es va incloure també aquest tema sota el títol "El preventivo", amb arranjaments molt diferents. Polansky y el Ardor es van reunir de nou per fer un únic concert a la Sala El Sol de Madrid el dia 2 de juny de l’any 2006. No va haver-hi continuitat. Val a dir una cosa, pràcticament tots els grups de la Movida madrileña van ser repescats per multinacionals.

Polansky y el Ardor en directe

Mamá – Hora punta en el metro 1981

Un dels grups avui pràcticament oblidats, però que van ser un important baula en la cadena de la Movida madrilenya van ser Mamá i en la seva carrera destaca sobretot aquest tema que estava dins del seu primer LP "El último bar", editat l'any 1981 a través del segell Polydor. Encara que Mamá l'any 1980 ja havien publicat un EP de quatre cançons titulat "Chicas de colegio". Van ser un dels pilars i una gran promesa per al rock espanyol, però es van quedar en això, tan sols en una promesa, ja que en poc més de quatre anys i després de treure un altre àlbum, van cremar la seva carrera i es van desfer. El grup l'integraven el cantant, compositor i fundador de Mamà, José María Granados que procedia d'un duo anomenat Moscatel, al costat de José El Pelos, Manuel Ruiz, Luis Caballero i Carlos Rodríguez que formaven part de Magna Mater i guitarrista Manolo Mené, per Mamá també va passar Miguel Gutiérrez, aquests dos últims tocaven amb Bacilo de Koch i un altre canvi va ser la incorporació de Javier Encinas que no recordo a qui va substituir.. Per al seu segon LP la discogràfica els va posar davant de la taula  a dos productors, Julián Ruiz i Luis Cobos, ells van escollir l'opció que van jutjar menys dolenta, però el resultat va ser un disc gairebé discotequer allunyat per complet l'esperit musical del grup i que va ser una de les causes principals de la seva dissolució. A partir d'aquí José María Granados forma part de diversos grups, com La Banda del Otro Lado, Buenas Vibraciones, Los Restos i Los Frenillos, mentre que Manolo Mené va gravar un single en solitari. Quan es va realitzar el disc homenatge a Antonio Vega l'any 1993, Mamá es reuneixen de nou i graven el tema "Alta Tensión" versionant a Nacha Pop Integren Mamá en aquells moments José María Granados, Manolo Mené, Carlos Rodríguez i Guti, començant els rumors sobre la volta de Mamá. Polydor que no perd pistonada, edita un "Grans èxits" per si de cas poden treure una pasta. L'esperat nou disc es grava en directe els dies 22 i 23 de novembre de 1996 a la sala El Sol, col·laborant Enrique Urquijo de Los Secretos, Jaime García de Sexy Sadie i Cristina Llanos de Dover, es va titular "Res més" i es va publicar l'any 1997, però no tenen continuïtat i mentres Granados es llança en solitari dos dels seus companys creen LOLA Van tornar a reunir-se el 22 de Juliol de 2000, per realitzar un últim concert a Madrid. Manolo Mané va morir a finals de 2004. La resta de components van tornar a posar en marxa Mamá l'any 2009, segueixen en actiu i han tret un parell de discos nous. Per cert, aquesta cançó va ser versionada per Modestia Aparte.

Pistones – El pistolero 1983

Actualment al grup Pistones se'ls recorda pràcticament sols per aquesta cançó que va publicar Ariola l’any 1983 dins de l'àlbum "Persecució" que va ser el seu primer disc gran. El tema es va treure com single amb "Metadona", una altra peça emblemática de Pistones, a la cara B. Però per tal d'arribar al públic de les discoteques també van treure la versió maxi-single que és la que escoltem ara i veritablement va funcionar i bé, omplint les pistes de ball quan sonava. Curiosament, quan el segell DRO va publicar un recopilatori marcant el final definitiu de Pistones, titulat "1981-1988 El Final" i que es va editar l’any 1989, "El Pistolero", la seva cançó més emblemàtica, no es va incloure, suposso que per el tema dels drets i les discogràfiques. Pistones els va crear el cantant, guitarrista i compositor Ricardo Chirinos, que venia del grup Episodio, al costat de Juan Luis Ambite al baix, Frank López als teclats i Ramón López a la bateria. Aquesta formació es presentaria en públic per primera vegada l’any 1980 a la sala El Jardín. Després de la gravació de "El pistolero" el bateria s’en va i entra Fabián Jolivet i el productor passa a ser Ariel Rot. Als Pistones els va descobrir Paco Martín a principis dels 80, fundador anys després de  Produccions Twins, llavors a Fonogram i que va apadrinar al grup però cap discogràfica els va fitxà. Decideix crear un segell propi i independent, juntament amb el seu soci Julio R. Rodríguez i la nomenen amb les inicials dels seus cognoms, neix MR que seria comprada per Ariola i Paco després crearia Twins que al seu torn va ser comprada per DRO. La veritat és que el declivi dels Pistones podem atribuir-ho a la mili, quan Ricardo Chirinos s’en va a fer el soldat, el grup perd la seva hegemonia. Mai es van recuperar d'aquell aturada de tres anys. Més tard començaria la reedició de les seves cançons en discos recopilatoris a través de les diferents companyies, però Pistones van deixar gravat un disc en directe que mai es va publicar i roman inèdit. El baixista Juan Luis Ambite es va incorporar a la banda de Jaime Urrutia. Rubén Fernández que durant un temps va formar part també de Pistones, es va incorporar l’any 1985 a Dirigidos.

Los Gatos Negros – Alta sociedad 1987

Los Gatos Negros van ser una de les bones bandes sorgides a Barcelona en els anys seixanta i avui la seva música es podria calificar de garatge, però abans era tan sols pop o rock. Van tindre molts canvis de músics al llarg dels anys, de fet avui segueixen en actiu, però dels membres originals crec que només queda Quique Tudela. Es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter el 1962, passant a Vergara al 1965 i a EMI al començar els 70, camvian el seu nom a nomes Los Gatos, després alguns dels components crearian el grup Furia. Inicialment Los Gatos Negros eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van incorporar Francis Rabasa, Piero Carando que venia de Los Pájaros Locos, José María Mesa, Frank Andrada, Carles Maleras i la cantant i actriu Mone. L’any 1970 van passar a ser solsament Los Gatos i es van desfer el 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Ernesto Rodríguez, Valentí Adell i Quique Tudela. Al 1987 van grabar un LP titulat “Borrón y cuenta nueva” que va publicar el segell barceloní P.D.I. comtàn amb l’actriu i cantant Mone (a la foto amb Mario Prades) que es va fer popular al intervindre en la serie de TV3 “El cort de la ciutat” i del que os he seleccionat aquesta cançó “Alta sociedad” on fan una crítica punyent a la societat. Val a dir que en aquest disc Los Gatos Negros van cambiar i molt el seu estil enfocant-se molt mes cap al tecno-pop amb petits tocs que avegades sonan a heavy i la veritat, no es lo que millor s’els hi dona. Pert cert que Mone, de veritable nom Montserrat Teruel, nascuda a Barcelona, finalment va treure un disc en solitari, es tracta de "Regal" editat per Global i que es va publicat fa quatre o cinc anys. Los Gatos Negros van treure fa pocs anys un álbum on han tornat a gravar de nou els seus èxits dels seixanta.

Relamido’s – Colores 2013

Relamido’s són de Tarragona, la seva música és centra en ritmes plens de ska i he de reconèixer que m'agraden, és clar que no puc ser massa objectiu ja que un dels seus components David De Miguel, guitarra i un dels cantants, és company de treball de Montse i sempre hem tingut molt bona relació, de fet tinc una samarreta del grup que em van regalar i la faig servir des de fa temps, rentant-la de tant en tant, no us penseu, i per donar fe mireu fotografies que he anat publicant al blog. Relamido’s han publicat recentment la seva primera maqueta i  David amb orgull me la va fer arribar, d'ella us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que obre el CD-EP que conté cinc temes. A l'agost passat Relamido’s van guanyar el Segon Concurs de Grups Musicals organitzat a Torredembarra i porten realitzades més de cinquanta actuacions. També han participat en festivals com el Acampada Jove que es va celebrar al juliol a Montblanc, per cert, salutacions als oidors i oidores de Ràdio Montblanc.  Relamido’s l’integren Kilian, David de Miguel, David Sánchez, David Roc, David Negrie, Víctor, Eric i Dani.

Els xicots de Relamido's, una bona banda tarraconina

Rock Gaià – El negro 1992

Són de l'Alt Gaià i responien al nom de Rock Gaià, per no oblidar-se de les seves arrels. Rock Gaià van publicà aquest CD a través del segell Salseta Discos l’any 1992 i en aquest enregistrament integraven aquest bon grup, encara que molt desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres), Josep Sánchez (guitarres), Ramón Creu (teclats), Ton Salvat "Titus" (bateria) i Pep Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu. El disc està dedica't a Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira "Micolín". "El negro" és una de les millors cançons d'aquest álbum, ens arriba a ritme de ska i està carregada de bon humor. Els Rock Gaià ens parlan del seu germà petit al que diuen “El negro” i que passa molta “gana” de famella, es clar que el germà deu de ser una mica siames, perque està enganchat. A mi sempre m’ha resultat molt curiosa la pregunta que ells fan per lligar “Nena, estudies, treballes o cobras del INEM?”. Aquí al blog us poso un parell de fotografies del seu últim concert, fet a Vilabella del Camp, el 15 de juliol de 2006, va ser el seu acomiadament del públic.

Els Rock Gaià, una banda de la provincia que va estar molt desaprofitada

Decibelios – Vacaciones en el Prat 1986

Avui a Un Toc de Rock ens en anem de vacances, pero ens anirem de vacances al Prat de Llobregat amb els avions per el cel i el seu Delta contaminat. Ens hi portaran els Decibelios que van ser una banda punk i skinhead creada a Barcelona, l’any 1980 i dissolta deu anys després. Van gravar cinc àlbums i diversos senzills. Però el disc que millor els va funcionar comercialment va ser "Vacaciones en al Prat", editat l’any 1986 i del que us he extret aquest tema que donava títol. En la primera edició d'aquest disc apareixia la cançó "Estos macarrones aun no están hechos" que va ser qualificada de còpia sense autorització de la famosa peça d'Antonio Machín "Angelitos negros", de manera que van haver de destruir al voltant de 5.000 discos i pagar una multa de 250.000 pessetes. Posteriorment, en la segona edició del disc no s'incloïa la cançó. També Decibelios van tenir problemes en diversos concerts i es van produir aldarulls i caigudes de torres de so o potser eran de llum, no ho recordo molt bé i també en un dels concerts el tècnic va deixar anar l'anomenat "So rosa" el que va ocasionar un tumult i aldarulls, això va provocar que l'Ajuntament de Barcelona els hi prohibís actuar a la ciutat, però Decibelios, sense tallar-se ni un pel, es van muntar un escenari mòbil a la caixa d'un camió, el van instal·lar a l'avinguda de les Corts Catalanes a pocs metres de la comissaria de policia de la plaça Espanya i dels locals on es tramitaven els passaports o DNI que ara no ho tinc clar, però Decibelios es van muntar un improvisat concert perquè els seus milers de seguidors puguesin veure'ls a la Ciutat Comtal. Això si, em comentaven Fray i Manuel que el motor del camió va estar sempre en marxa per si hi havia que fotre el camp i sortir per cames. Els components originals de Decibelios eren Fray (veu), Miguel (bateria), Xavi (guitarra), Macià (guitarra) i Manolo (baix), però quan va marxar Macià van seguir només els quatre restants i van funcionar. És clar que es reforçaven amb altres músics, entre ells Rock Rio (trombó), Javi (trompeta) i Boris (saxo) que tocava amb el grup Ultratruita, entre d'altres i això va contribuir a donar-li un so més ska als temes de Decibelios. La foto, feta per Mario Prades, correspont a un concert de Decibelios al Camp de Mart de Tarragona.

Tradivarius – Rockabilly 1993

I ara ens anirem fins a Reus, la capital del Baix Camo i us portaré una miqueta de rockabilly a la catalana, amb els reusencs Tradivarius. Aquest tema, un dels principals d’aquest CD, es molt desenfadat, està ple de bon humor i en el text surten fins i tot las avellanes de Reus. La cançó "Rockanilly" es trobava en el seu CD "Bruixes", editat l’any 1993 pel segell AZ Records, propietat de Braulio Paz. Els integrants de Tradivarius en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra). Col·laboren Frances Marimón a l'acordió i Robert Le Gal que toca el violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall. Tradivarius van ser descoberts per Santi Arisa que es va encarregar de la producción del seu primer disc, però després les coses es van torçar entre ells

Dinamita pa los Pollos – Bourbon 1988

Dinamita pa los Pollos sorgeixen a mitjans dels vuitanta a Biscaia. Integraven el grup Roberto "Capitán Mondo" Mata que va tocar amb Los Jefes i era guitarra i compositor, al costat del cantant Javier Zaitegui que també havia estat amb Los Jefes, Óscar Calleja al baix, Miguel "Tejón" Labanda a la bateria i les Bloody Marys als cors i que eren Nela i Reyes Torío. Aquesta última després fundaria el segell discogràfic català Al·leluia Records. Dinamita pa los Pollos van ser un dels grups més originals de la música espanyola de mitjans dels vuitanta, a cavall entre el rock and roll, country i el pop, amb cançons molt gamberres i divertides, però amb qualitat. Van gravar una maqueta i l’any 1988 apareix el seu primer disc, un mini LP titulat "No molestes a pa cuando esté trabajando", editat per GASA, on rescàten cançons de "Bienvenidos al gallinero", la seva maqueta i que són regrabadas i afegeixen una versió del "Locomotion" de Brenda Lee composada per Carole King. En aquest disc hi trobavem aquesta cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock, el tema "Bourbon". Dinamita pa los Pollos gravarien tres o quatre discos més, aquests produïts per Paco Trinidad que en aquelles époques era el productor de moda, i l'últim, l’any 1992, produït per Colin Farley. Finalment es van desfer, encara que posteriorment es van publicar un parell de recopilacions de Dinamita pa los Pollos.

Tomeu Penya – Rock and roll (els millors anys) 1990

Aquesta cançó es una de les millors a la carrera musical del mallorquí Tomeu Penya i es recullia al LP “Els cors ferits” editat per Blau-DiscMedi l’any 1990. La música es d’un cantautor de country nord-americà que ara no recordo el seu nom, però la lletra es del mateix Tomeu Penya i reflexa d’alguna manera la seva trajectoria musical, la seva historia. El disc va està produït per Joan Bibiloni. L’acompanyan el grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer al órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu Penya ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps parlant els dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bastià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies" em deia. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-ho. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà i va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949.

La Unión – El mundo en tus manos 2010

Sorgits també al Madrid de "La movida", La Unión va publicar un disc amb noves cançons i nova discogràfica que es l’últim que La Unión ha editat fins el moment. Després de vendre més de 2 milions de discos, ara treballen amb la barcelonina Vale Music i l’àlbum del que us extrac aquesta cançó es va titular "Big Bang", la peça que sona té qualitat i canya, per aixó us la he puntxat a Un Toc de Rock. La Unión van debutar l’any 1984 amb un maxi-single produït per Nacho Cano, llavors teclista de Mecano i un dels primers "ex" de Penélope Cruz i en ell destacava el que va ser el seu gran hit "Lobo-hombre en París", sobre una obra de Boris Vian. Per cert que a més de Rafa, Mario i Luis, en aquells gloriosos moments inicials La Unión tenia un quart component, el teclista Iñigo Zabala que va deixar la banda per convertir-se en executiu del segell WEA. Us explicaré una anécdota. A finals dels 80 La Unión van participar en un Gran Musical de la Cadena SER que es va celebrar a l'Avinguda dels Màrtirs, a Reus, era gratuït. Ells només van ser entrevistats, al costat d'altres molts artistes que van realitzar un curt play-back, però els que si actuaven eren  Toreros Muertos. Amb Mario, Luis i Rafa, els nois de La Unión, va vindre Pablo Cubells, cap de promoció a Catalunya de WEA i que a més havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix". Doncs bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari estàvem parlant Pablo Cubells i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, quan una ampolla de vidre de Coca-cola, de les antigues, d'aquelles de cul gruxut, va caure del cel sobre el seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però jo amb el meu cotxe vaig tindre de portar-lo a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre es trobava a urgències realitzant-le la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i Luis i vam tenir l'oportunitat, macabra això si, de conèixens millor. Pel que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar amb el cap del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no se ni tan sols si es va investigar o es va presentar denúncia.

Sopa de Cabra – Podré tornar enrera 2002

Des d’el directe "Bona Nit Malparits" publicat per Música Global el 2002, us porto aquest tema, ja un clàssic en la carrera dels desapareguts Sopa de Cabra. Recordo que no sabia qui eren quan en un concert de la Salseta del Poble Sec, Salvador Escribà em va donar el seu primer LP publicat per Salseta Records i em va demanar que ho escoltar amb afecte. Es van mantenir en actiu de 1986 al 2001. Inicialment es deien Ninyin's Mine Workers Union Band, integrat per Joan "Ninyin" Cardona i Francesc "Cuco" Lisicic i completat, posteriorment, amb les incorporacions de Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Van gravar un disc en castellà i allò va ser el acabose. Els fans més radicals van repudià d'ells i els atacaven físicament en els seus concerts, es va crear una campanya contra la banda gironina. Una cosa digne de censura al màxim ja que ningú pot atrevir-se a criticar a qui vol difondre la seva música a més gent. A més, aquests "amants" de la música de Sopa de Cabra semblen no recordar que inicialment ells cantaven en català, castellà i anglès o potser es que ni els coneixien. Des del mitjà de comunicació on jo treballava en aquells moments, el Diari de Tarragona, sempre els vaig defensar i avui segueixo fent-ho

Enrique Iglesias – Más es amar 1999

Des de l'àlbum "Enrique" que Enrique Iglesias va publicar l'any 1999 us he extret aquest tema cantat en castellà. Es tracta d'una versió del "Sad eyes" de Robert John, el seu principal hit i que l'havia gravat l'any 1979 portant-lo a dalt de tot de les llistes americanes. En aquest àlbum Enrique Iglesias inclou també la seva versió en anglès de la cançó, cosa que pràcticament realitza en cada àlbum amb el contingut en anglès, versionar alguna cançó en la llengua de Cervantes. La veritat és que Enrique Iglesias, ens sorprèn amb la seva carrera musical, als Estats Units és molt admirat i seguit, heu de tenir en compte que fins i tot va ser convidat a cantar a la final de la super bowl de 2001, és un autèntic crac , encara que a Espanya se'ns va quedar a travessat i estancat arran de “Una experiencia religiosa”. Enrique Miguel Iglesias Preysler va néixer a Madrid el 8 de maig de 1975, fill de Julio Iglesias i Isabel Presley, va començar la seva carrera discogràfica l'any 1995 gravant en castellà i per al públic de parla hispana, encara que va ser a partir del canvi de segell discogràfic que va rellançar la seva carrera ja en parla anglesa, però com us deia, sense oblidar les seves arrels ja que segueix incloent temes en espanyol. Per cert, aquest tema també va ser versionat per Bruce Springsteen i a Un Toc de Rock ja la vam escoltar i no fa gaire temps.

Sole Giménez – La Bohéme 2012

En el seu últim treball discogràfic en solitari fins el moment, el cinquè que publica Sole Giménez que va ser l'eterna veu de Presuntos Implicados durant 23 anys i als que va deixar l'any 2006. En aquest disc la cantant realitza un recorregut per la chanson francesa amb temes avui clàssics als que la valenciana rendeix homenatge. Avui us he seleccionat per acabar Un Toc de Rock, el tema que obre el últim CD titulat genèricament "El cielo de París" i que es va publicar el 23 d'octubre de 2012, es tracta d'una cançó de Charles Aznavour, una de les millors del cantant i compositor d'origen armeni que la va portar a l'èxit a finals dels seixanta i que Aznavour també va versionar en castellà en el seu moment. A "La Bohemia" ens parla de la fi de la innocència, de com els temps han anat canviant-nos i buscar els somnis de joventut quan aquesta ha quedat enrere pot resultar, com a mínim, una realitat decebedora. Curiosament amb aquest tema Sole Giménez torna a les seves primitives arrels ja que la cantant espanyola va néixer realment a París, el 27 de febrer de 1963. Actualmenmte Sole Giménez compagina la seva feina com a cantant amb el de professora de veu de la Berklee School de València. En aquest nou àlbum Sole ha versionat a Jacques Brel, Editt Piaf i altres grans de la "Chanson francesa". En propers programes escoltarem més cançons d'aquest àlbum. Paraula de Mario Prades. En total Presuntos Implicados superen els tres milions de discos venuts, un milió i mig s'han venut tan sols a Espanya, on han obtingut 14 discs de platí. Actualment en el grup trobem a Lidia Rodríguez que va substituir a Sole, amb Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que eren germà i marit de Sole, respectivament.

La dita d’avui la va dir La Dama de Ferro, la primera ministra britànica Margaret Thatcher, morta aquest any 2013 i que va dir atacan al Partit Socialiste:

 “El socialisme fracassa quan se'ls acaba

els diners... dels altres”.

Conclou per avui Un Toc de Rock, jo soc Mario Prades i aea tanco la barraqueta, peró abans de fotre el camp us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Ens trobarem a les ones.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)