Un Toc de Rock 08-35

Sempre m'han agradat les cançons que parlan o realitzen la crònica d'una època determinada a través de les matéixes cançons, recordant els noms d'artistes rellevants o bé llocs mítics que en molts casos van marcar una etapa musical al país. Avui us he seleccionat un parell d'aquests temes, un d'ells ens farà recordar les nits de Palma de Mallorca i la zona del Terreno, sobretot la mítica Plaça Gomilla. Pàgines d'or de la nostra història musical. Per tant començarem Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten. Ara vaig a obrir la barraqueta, soc Mario Prades i avui escoltarem primer un tema a carrec d’un duet madrileny de bona casta.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Calle París – Te esperaré 2008

Aquest tema amb el qual començarem Un Toc de Rock d'avui, obria també el CD “Palabras Secretas” primer i fins al moment únic àlbum que el duet Calle París ha publicat, el disc es va editar l'any 2008, si bé el 2012 van treure un EP titulat "Huracán". El duo està integrat pels germans Patricia i Paul que van néixer a Madrid i són dos dels fills del cantant francès Georgie Dann, un home que va arribar al nostre país l'any 1965 per participar en l'edició anual del Festival de la Cançó de la Mediterrània que se celebrava a la Ciutat Comtal i es va quedar a Espanya especialitzant-se en el que es va anomenar Cançó de l'Estiu, un terme encunyat paral·lelament per Luís Aguilé i Georgie Dann. Calle París, els germans Patricia i Paul, tenien projectes individuals que van unir quan estaven estudiant Comunicació Audiovisual i allà sorgeix Calle París. Són compositors de les seves cançons, bàsicament Patricia i aquest tema amb el qual obrim el programa, va ser el que els va donar a conèixer. Per cert, el nom del duet es va inspirar en la cançó "Una calle de París" de Duncan Dhu que per cert, l'escoltarem més endavant.

Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos – Es difícil olvidar 1986

Morcillo el Bellaco ens fa a la seva cançó un recorregut per la música dels seus records, temes, grups i cantants de la seva juventut. Juan Antonio Morcillo es un dels histórics del rock valencià, va néixer a Godella l’any 1949, però vivia a Castelló. Em va parlar d'ell per primera vegada un amic valencià Carles Rochi que es dedica al management i que ens va presentar. Carlos estava decidit a que Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos fossin estrelles del rock espanyol. La veritat és que el grup tenia qualitat, però els mitjans i discogràfica no eren els més adequats per un llançaments a nivell nacional. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van gravar amb Discos Medicinales de Castelló, però van treure bons discos. Aquest tema es va publicar només en single i és un recorregut per la història musical dels seixanta i principis dels 70, amb noms mítics de conjunts i cantants que formen part de la nostra cultura musical i entremesclant fragments de cançons d’ells. Morcillo compta amb la col·laboració d'aquest veu femenina tan potent que sona en el disc i que destaca i molt. Es tracta de la seva filla Gisela que tenia dotze o tretze anys quan es va gravar i que posteriorment va formar part del grup de heavy Gatas Negras, junt amb la seva cosina i unes amigas. Els dos temes d’aquest single estaven composats per Juan Morcillo, van ser produïts per Miguel Ángel Villanueva l’any 1986 i es van gravar en els Estudis Tabalet, a Alboraia, Valencia. Morcillo és un veterà que anteriorment havia format part de Los Sherpas, Motor i Los Auténticos. Un dia em va dir que aixó de "Bellaco" era pel Goliath aquell que sortia al Capitán Trueno. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van treure 3 LP's, l'últim l’any 1988 i després Morcillo va emprendre projectes pel seu compte, com el grup Los Rangers i posteriorment Los Morcillos. Alguns components dels Rítmicos van marxar-se amb Los Romeos. Un dels membres de Los Rítmicos, Pedro López Moreno va morir el 30 de juny de 2006.

Lorenzo Santamaría – Plaça Gomila 1995

També l'amic Lorenzo Santamaría recorda ara el seu passat, Va gravar un dels seus millors discos "Corazón de Rock & Roll", editat per Divuca l'any 1995, amb producció de Carlos Segarra i en ell va incloure aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i en el qual ens fa un recorregut per la zona lúdica de Palma, el Terreno i la plaça Gomila. Ens parla de la seva joventut, dels locals on podies veure concerts i recorda algun d'ells amb fragments barrejats de temes originals. Ens recorda els grups i cantants estrangers que actuaven a Tito's, Barbarella, Sgt Peppers, Haima, Toltec, Rodeo i tants altres "caus de mala vida" on la joventut de l'illa va poder enriquir-se musicalment. Lorenzo Santamaría ens recorda alguns empresaris de la nit com José María Forteza i també els grups espanyols de moda en aquella època que actuaven per la plaça Gomila. Sense que es deix-hi al calaix dels records als grups autòctons balears, ens rememora  Los Beta Quartet, Mauri's Set que eren catalans establerts a les illes per mili, Leo dels Four Winds & Dito, Grupo 15, Talayots, Javaloyas i molts més. La veritat és que Palma sempre ha tingut records entranyables per a mi. Vaig passar els estius de la meva infància i part de l'adolescència a casa de la meva padrineta Amelia Jordi, al carrer Rei Sancho, just darrera de la plaça Espanya i la Terminal d'Iberia. Lorenzo Santamaría es diu en realitat Llorenç Roselló i va néixer a Santa Maria del Camí, a Mallorca, per això quan va deixar els Z-66 per llançar-se en solitari va adoptar com a cognom artístic el del seu poble. Fa molts anys que ens coneixem i sento un gran respecte per ell i el seu treball, encara que em quedo amb la seva faceta més rockera, abans que les balades romàntiquetes que li va imposar la seva discogràfica, però que el van portar al cim de la popularitat.

Duncan Dhu – Una calle de París 1987

En començar i escoltant el duet Calle París hem parlat d'aquest tema i ara anem a escoltar-lo. Els de Sant Sebastià es van donar a conèixer popularment amb el tema “Cien gaviotas” que estava inclòs en el seu LP "Canciones". Duncan Dhu és van crear el 4 de agosto de 1984 i eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant del grup Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. L'1de febrer de 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia independent Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única alternativa" que no compta dins de la seva discografia oficial, però que avui en dia, el disc és peça buscada per molts col·leccionistes. El disc "Canciones" era el seu segon treball i va ser produït per Paco Trinidad i el "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio. Encara que ja tots sabem malauradament com funciona això, qüestió de money. Però el que ningú els pot negar és que del LP van vendre 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els déixa l'any 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Si bé crec que ara que Duncan Dhu a tornat, ell també hi és. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral·lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Però Duncan Dhu van ser un dels grups més importants durant els 80 i això no l'hi treu ningú. “Una calle de París” es trovaba al LP “El grito del tiempo” editat l'any 1987 i que va vendre més de 400.000 copies i va fer que es declarés a Duncan Dhu el grup espanyol amb més vendes del 1987.

M-Clan – Maggie despierta 2001

Són els murcians M-Clan, la banda liderada pel cantant i compositor Carlos Tarque, nascut a Santiago de Xile l'any 1969 que va gravar al capdavant del seu grup aquest tema, una bona versió en castellà del clàssic de Rod Stewart. Aquesta cançó va ser un dels quatre singles que es van extreure de l'àlbum “Sin enchufe” que M-Clan van gravar en directe en un concert que es va celebrar el 23 de novembre de 2000 en els Estudis El Álamo, amb temes recuperats dels seus discos anteriors i vuit cançons noves. L'àlbum es va publicar el 26 de gener de 2001. Va ser l'últim disc en què va intervenir el guitarra Santiago Campillo, cofundador al costat de Carlos Tarque de M-Clan. El trencament de relacions entre tots dos músics va ser traumàticai van acabar en els tribunals pels drets sobre el grup. En la gravació i al costat de Carlos Tarque i Santiago Campillo trobem a Ricardo Ruipérez (guitarra), Juan Antonio Otero (bateria) i Pascual Saura (baix), però també van col·laborar Juan Carles Armero, Luis Prado, Mavi Díaz, Belén Guerra, Gisela Ruiz, Eva Cortés, Momo Cortés, Chemin Santillanes, Arturo Santillanes, Julio Montalvo, Eduardo Ortega i Begoña Larrañaga. Per cert que Carlos Tarque va liderar fins a finals del 2008 un grup anomenat Rollers, amb els que realitzava versions de grups mítics del rock com The Band, Status Quo, Paul Weller o The Georgia Satellites, etc. Després va seguir un altre vegada amb M-Clan, resolts els problemes legals de la banda.

Paula Rojo – Otro café 2013

Des de l’àlbum “Érase un sueño” que la cantant Paula Rojo va publicar el 16 d'abril del passat 2013, us he seleccionat ara per escoltar a Un Toc de Rock aquesta cançó. Ha estat l'àlbum de derbut de Paula Rojo, gravat a Madrid, concretament entre els Estudis Peer, Dalamix, 360 Globalmedia estudios i Blue Moon Estudios. L'àlbum ha estat produït per José Luis de la Peña i Juan Carles Fuguet. Ha comptat amb les col·laboracions de Ramón Arroyo de Los Secretos, Raúl Márquez al violí i el propi Juan Carlos Fuguet. Totes les cançons del disc han estat compostes per la jove Paula Rojo que es va donar a conèixer en el concurs “La Voz”, formant part de l'equip de Melendi. El primer senzill de Paula Rojo amb el tema "Solo tú" va ser número 1 de ITunes i es va mantenir més de vint setmanes entre les cançons més descarregades a Espanya. El seu veritable nom és Paula Fernández Vázquez i la cantautora va néixer a Oviedo el 16 de juliol de 1990. Inicialment va formar part d'un grup i posteriorment es va incorporar a Érase un verano, una banda on també militava Tristán Armes que actualment és el seu guitarrista d'acompanyament. La veritats que la seva música té molts tocs country i caldrà esperar a nous discos per veure l'evolució de Paula Rojo.

Burning – Corre conmigo 2013

Les millors bandes espanyoles de rock en els anys setanta van ser Asfalto i Burning, tots dos grups segueixen en actiu, tot i que en ells només queda un dels seus components originals, en Asfalto Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. Burning van publicar el 29 d'octubre del passat 2013 un nou treball d'estudi titulat "Pura sangre" del que us he extret ara aquest tema i que és un disc que provoca un retrobament musical amb aquells Burning dels anys vuitanta i encara que no consta en els títols de crèdit, es diu que molts dels temes van ser arreglats per Leiva. De fet crec recordar que fa ja onze anys que Burning no publicava material veritablement nou. La veritat és que Burning és una de les bandes que m’agrada puntxar a Un Toc de Rock, tot i que tampoc sonen massa.  Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes, si bé en l’actualitat el grup está integrat, per Johnny Cifuentes (veu i teclats), Eduardo Pinilla (guitarra), Carlos Guardado (baix), Kacho Casal (bateria) i Pitu (guitarra). Ara us comptaré una cosa, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no curios. Per cert, us explicaré un altre curisitat, recordeu que a la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlaven d’un garito conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes va ser puntxadiscos en aquell mític local de Madrid.

Los Secretos – Amiga mala suerte 1993/1996

L'any 1996 es va publicar un CD de Los Secretos que realitzava un recorregut per la seva llarga trajectòria discogràfiques, oferint una mostra de les seves cançons, es tractava d'un recopilatori titulat simplement "Grandes éxitos" i va tenir la seva continuïtat tres anys més tard, el 1999, amb "Grandes éxitos vol. II". D'aquest CD us he extret el tema que escoltarem ara i que inicialment obria el CD “Cambio de planes” que van publicar l'any 1993. Sorgits en plena febre de la movida madrilenya, Los Secretos es van crear l'any 1978 encara es van anomenar inicialment Tos. Eren els germans Urquijo, Álvaro (guitarra i veu), Javier (guitarra i veu) i Enrique (baix i veu) al costat d'un amic de la infància José Enrique Cano, anomenat Canito, a la bateria i cors. Les cançons de Tos les componien Enrique i Canito. Quan aquest últim pateix un accident de circulació la matinada l'1 de gener de 1980 que pocs dies després li va ocasionar la mort, tot comença a canviar. Un mes més tard es va organitzar un concert homenatge a Canito en el qual participaren Mamá, Nacha Pop, Alaska y Los Pegamoides, Mermelada, Bólidos i altres músics. A l'abril de 1980 els germans Urquijo decideixen posar una altra vegada el grup en marxa, però anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio Díaz substituint al desaparegut Canito. Al desembre van publicar el seu primer disc, un EP titulat "Los Secretos". Al maig de 1984 i també en un accident, mor el bateria i cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la marxa de Javier Urquijo a la mili el grup ha de reestructurar-se de nou i queda integrat per Enrique Urquijo a la veu i guitarra, Álvaro Urquijo a la veu i guitarra, Steve Jordan a la bateria i veu, Ramón Arroyo a la guitarra i Nacho Lles al baix. Enrique Urquijo Prieto va crear un projecte paral·lel anomenat Enrique Urquijo i Los Problemes. La veritat és que en a Los Secretos s'han produït molts canvis de músics, però el més important va ser la mort d'Enrique Urquijo que va ser trobat mort, aparentment a causa d'una sobredosi, al portal número 23 del carrer del Espíritu Santo, en el barri madrileny de Malasaña, al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. precisament el dia anterior al llançament de l'àlbum "Grandes éxitos vol. II", després del decés el lideratge del grup el va prendre el seu germà Álvaro i l'ha mantingut en actiu fins al moment.

Lorca – Frío de Siberia 2004

De l’àlbum “Serpiente Con Tacón”, tercer disc de Lorca i que va publicar l'any 2004, sent la seva última producció discogràfica d'estudi venuda a les botigues fins a la data, us he seleccionat aquest tema per escoltar ara en el programa. La veritat és que Lorca va publicar un disc en directe l'any passat i el 2011 un àlbum que només es va vendre digitalment "La freqüència perfecta". Lorca va néixer a Madrid el 10 de juliol de 1976 i el seu nom complet és José Alfonso Lorca. Quan va començar va formar part del duo Ciencies Naturales amb Salva Dávila i que van arribar a gravar un parell de discos, encara que inicialment es van fer dir Sin Rumbo. Per cert, en el concert que es va gravar per a l'àlbum "Lorca en directe", a la sala The Causeway de Madrid, el dia 9 de març de 2012, col·laborava també Salva Dávila.

Orquesta Mondragón – Lolita 1989

Un dels temes que millor tracta el tema de les relacions amb menors home-noia, és aquest de l'Orquesta Mondragón on es explican l’ambolic d'un professor amb la jove alumna que el provoca i s’el andú al llit per treure millors notes. Avui en dia la cançó estaria molt mal vista, tot i la seva qualitat musical, ja que la seva temàtica es politicament molt incorrecte. Aquesta cançó es trobava inclosa dins del LP "Una sonrisa por favor" que va ser Disc d'Or al vendre més de 50.000 copies a Espanya i que Javier Gurruchaga (Sant Sebastià, 12 de febrer de 1958) i la Mondragón van publicar l’any 1989. Va ser una de les cançons seleccionades com a single. Aquest va estar l’últim disc i Gurruchaga ja va començá en solitari. Per cert que és, al meu parer, la millor cançó del grup, si bé val a dir que en tenen altres molt més históriques, i era una composició de Joaquín Sabina, Antonio Carmona i el mateix Javier Gurruchaga. Un dels millors discos en la carrera de l’Orquesta Mondragón i avui en dia dels més recordats, va ser el doble en directe “Rock and roll Circus”, considerat junt amb el “Rock and Ríos” de Miguel Ríos com els milolrs discos en direcxte dels anys vuitanta  En aquest doble disc i a la gira pertinent de la Orquesta Mondragón, el teclista va ser el català Josep Más "Kitflus", membre de Pegasus.

Enrique Bunbury – Habrá una guarra en las calles 2013

L'aragonès Enrique Bunbury va publicar "Palosanto", un àlbum doble, el passat 29 d'octubre i que és el seu vuitè disc d'estudi. Ha estat produït per ell mateix i es va gravar en els estudis Phantom Vox i Westlake, de Los Angeles, a Califòrnia. De "Palosanto" s'ha editat una versió "De Luxe" que inclou un altre CD amb gravacions en directe que porta per títol individual "Qualsevol temps passat ... Live 2011-12". Per cert en el primer vídeo de promoció amb el tema "Despierta" i que es va publicar el 17 de setembre de 2013, ha participat Iker Jiménez, el del Quart Mil·lenni. Suposo que hores dara, Enrique Bunbury ja haurà començat la seva gira que estava anunciada s'iniciaria el 16 de gener a Mèxic. Per cert, l'àlbum també s'ha publicat en format vinil, per als més nostàlgics. El cantant i compositor va ser la veu d'Héroes del Silencio, un dels grups mítics i de culte del pop espanyol. Jo vaig conèixer a Enrique Bunbury a Reus, quan va venir a presentar-me el seu primer maxi-single "Héroe de leyenda" que havie publicat el segell EMI i el vaig entrevistar per Diari de Tarragona en una cafeteria de la ciutat, al Raval de Santa Anna. Enrique Ortiz de Landázuri Izardui, veritable nom d'Enrique Bunbury, va néixer l'11 d'agost de 1967 a Saragossa.

Marc Durandeau – La Reina Boga 1996

Marc Durandeau va ser un dels bons cantants i autors sorgits al panorama musical català als noranta i aquesta cançó és, al meu parer, la millor de la seva carrera. La producció i arrengaments son de Jordi Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería, Tato la Torre s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, a més de cantar toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç"es va publicar a través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les seves noves cançons en català i anglès i també al seu Facebook. Marc Durandeau es va marxar als Estats Units on ha treballat com a productor i compositor, encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va debutar amb "T’espero a casa" de l’any 1993 i que va ser produït per un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis" d'Oriol Ferrer. Es un dels amic d’Un Toc de Rock que coordina Montse Aliaga des de el seu Facebook i des de el programa vui enviarle una salutació

Luis Fierro – Ella 1977

La curta carrera en solitari d'aquest guitarra i cantant que va ser el líder del grup Los Tifones des de 1961 i als que va deixar sent substituït per Phil Trim que va convertir el grup en Los Pop-Tops, està marcada per un tema "Ella", el mateix que escoltem avui a Un Toc de Rock. Anys més tard Luis Fierro va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que només com a guitarra i segona veu. L’any 1977 i quan els Pop-Tops es van desfer definitivament, Luis Fierro es va llançar ja en solitari amb un extraordinari LP amb el seu nom per títol genèric. Hi havia altres temes molt interessants en aquell disc de Luis Fierro, a part de “Ella” com "Reconciliación", "Mía", "No, no hay nadie más", "Así, solo así", etc. Alguns d'ells ja els hem compartit a Un Toc de Rock, altres sonaran en propers programes. La producció d'aquest LP, així com els arranjaments i la direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramon Arcusa, el que era component del Dúo Dinámico i en aquells temps director musical del segell EMI, si be el disc va ser editat per el un altre segell, va ser RCA.

Manzanita – Fuego en mi sangre 1983

Des del llarga durada "Cuando la noche te envuelve" publicat l’any 1983, us porto per tancar Un Toc de Rock d’avui, aquest tema que no sé perquè, però sempre ha tingut per a mi un encant especial. Manzanita i jo ens vam conèixa al Polvorí, un barri de Barcelona al costat de la Zona Franca, a Barcelona, quan encara estava negociant el seu primer disc en solitari, ja que avui pocs recorden que va ser component del grup Los Chorbos abans de grabar per el seu compte. Manzanita i jo ens vem retrobà a Reus, molts anys després, quan anava de promoció del nou disc "En voz baja a las flores" i al vaix entrevistar per Diari de Tarragona. Vam dinar junts al Celler del Raïm i després ens vem fer la foto a la plaça Prim. Manzanita ja havia superat els molts problemes que va tenir amb les drogues i també amb la religió si bé ell mai va perdre la seva fe en el Veí del Sobreátic. José Manuel Ortega Heredia, nevot de Manolo Caracol, va néixer a Madrid el 7 de febrer de 1956 i va morir a Alhaurín de la Torre un 6 de desembre de 2004. Va triomfar gràcies a la seva habilitat en realitzar versions de temes clàssics del pop, donant-li el seu caire rumbero particular. Una cosa que jo havia vist fer a finals dels anys seixanta a un amic meu, argentí i també d'ètnia gitana que va arribar des del país germà i que era cosí de Moncho, ell ens va presentar. D’aquest no me'n recordo del seu nom i no és cap conya. Una cosa si recordo, només prenia la guitarra quan estava bastant bolinga, era de la colla del carrer Bassegoda.

La dita per acabar Un Toc de Rock és de Gilbert Keith Chesterton, escriptor i periodista britànic d'inicis del segle XX que va manifestar referint-se a la premsa i els periodistes

"El periodisme consisteix essencialment en dir Lord Jones

ha mort, a gent que no sabia que Lord Jones estava viu”

Conclou Un Toc de Rock per avui, però us deixo amb companyia, de de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, tanco la barraqueta i foto el camp. Nens, nenes, porteu-se bé.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)