A Un Toc de Rock recordarem ara noms importants de la
història músical del país, al costat d'alguna que altra novetat, unint passat i
present a través de la música. El nostre viatge musical pel temps que comença a
Madrid, s'acabarà avui a l'Argentina, la terra dels meus pares, tot i que els
avis, per ambdues parts, eren molt catalans. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que l’emeten, començarem escoltan un duet de pop que
es van fer molt popular en els anys vuitanta. Obro la barraqueta, jo soc Mario
Prades i us diré alló de sempre
Benvinguts a Un Toc de Rock
Álex y Cristina – ¡Chas! y aparezco a tu lado 1987
Obrirem el programa escoltant a Alejandro de la Nuez Magarzo, un home
nascut a Madrid el 9 de setembre de 1962 i que va ser component del mític grup
Zombies, una de les bandes emblemàtiques de la "moguda madrilenya" i
en la seva carrera destaca el tema "Groenlàndia". Més tard
s'incorporaria a Tequila substituint a Felipe Lipe i posteriorment va formar
duet amb Christina Rosenvinge dient-se Alex & Christina, els portava un
representant de Valencià, crec recordà
que era Vicente Mañó. Es clar que la cosa entre ells dos va acabar com el Rosari de l'Aurora ja que pel que sembla, la
nena era inaguantable i va suposar tot un trauma per a Alex que finalment es va
recuperar i va llançar-se en solitari, al igual que Cristina (Madrid, 29 de
maig de 1964) que va gravar amb Los Subterráneos i sola. L'origen de l'Álex y
Cristina hem de buscar-ho l’any 1984 i en el grup Magia Blanca, on militaven
Cristina i Toti Arboles, Álex havia col·laborat amb ells composant cançons,
entre elles "Cambio". La banda no va funcionar i es va desfer, Toti
va anar-s’en a La Frontera
i llavors va sorgir 
Álex y Cristina que van debutar l'any 1987 amb el single
"Mil Canbios de Color". Aquesta cançó és una de les més rellevants en
la carrera del duet i es va incloure en el primer LP publicat també a l'any 1987. L'èxit obtingut amb
aquest tema que escoltem avui, va fer que se'ls seleccionés per participar en l'edició
de 1988 del Festival de l'OTI, amb la cançó "Dulce maldición". És
clar que el seu estil pot ser massa modern i desenfadat va fer que en molts
mitjans de comunicació d'Amèrica Llatina se'ls critiqués i molt. Encara
publicarian un altre àlbum i finalment la cosa va acabar malament entre ells i
es van separar. Posteriorment Álex mantindria una relació sentimental amb
Martina Klein que tampoc va acabar bé. 
La
Frontera – El límite 1989
L'any 1985 sorgeix aquesta bona banda de rock anomenada La Frontera, integrada en
els seus inicis per Javier Andreu que venia del grup La Visión, Tony Marmota que
militava a Los Porkys, José Bataglio que tocava amb Los Esqueletos, Quino
Maqueda de Reprises i Rafa Hernández que havia militat en el grup Octubre. Tots
ells estudiaven a la Facultat
de Ciències de la
Informació de Madrid i primer s'anomenaren Las Muñecas
Repollo. Després de guanyar el primer premi al festival de rock de Madrid amb
"Duelo al sol", Rafa Hernández abandona el grup per fundar amb els
seus companys d'Octubre i els ex Números Rojos Guille i Fernando Martín el grup
Desperados i entra Toti Arboles que venia de Magia Blanca. A partir d'aquest moment es van produint
canvis en el grup, encara que sempre sota el lideratge de Javier Andreu.
Aquesta cançó, possiblement la més rellevant de la seva carrera, es va incloure
en el quart àlbum d'estudi de La
Frontera, publicat l'any 1989 i titulat "Rosa de los
Vientos", anteriorment s'havia editat també un recopilatori. Quan es
trobaven gravant el disc els deixa Toti Arboles i es va incorporar Charlie
Fierro al piano i teclats i que va estar amb La Frontera durant vuit
anys. La Frontera
segueixen en actiu i al febrer de 2011 van publicar el que és el seu últim disc
fins al moment, "Rivas Creek".
Fito Páez – Margarita 2013
El cantant, compositor, músic i productor argentí Fito Páez
va publicar el 19 de novembre passat un nou àlbum titulat genèricament "Yo
te amo", en el qual s'inclou com a segon tall el tema que escoltarem en el
programa d'avui d'Un Toc de Rock, gravat als estudis Unísono amb producció del
propi Fito Páez i Diego Olivero. En la gravació de l'àlbum han intervingut, a
més de Fito Paez, Diego Olivero als teclats, Mariano Otero que s'encarrega del
baix, Gabriel Carámbula a la guitarra, Gastón Baremberg davant de la bateria i
Juan Absatz i Carlos Vandera als cors, mentre que el disseny de la caràtula ha
estat a càrrec d'Alejandro Ros. Rodolfo Páez, conegut artísticament com Fito
Páez, va néixer a la ciutat argentina de Rosario 1 13 març 1963 i és un dels
més importants músics dins de l'anomenat Rock Nacional Argentí, tot i que el cantant i pianista també ha tingut una interessant carrera en el nostre país.
L'any 1979 va formar un grup anomenat Neolalia, al costat d'altres companys del
col·legi Dante Alighieri i amics del 
barri, però només van realitzar dues
actuacions. Posteriorment formaria part de Sueñosía, després Staff, en els
quals també tocava Juan Carlos Baglietto, El Banquete i Acalanto. Més tard
acompanya com a teclista a Joan Carles Baglietto i va compondre moltes de les
seves cançons. S'incorpora a la banda de Charly García substituint a Andrés
Calamaro i finalment l'any 1983 comença ja la seva carrera en solitari. Per
cert, el 2013 ha
publicat tres àlbums: “El sacrificio”, “Dreaming Rosario” i aquest últim “Yo te
amo”. També ha treballat en el món del cinema com a guionista i director de
quatre pel·lícules.
Els Pets – Fa un minut 2013
Així mateix Els Pets tenen un nou treball discogràfic, es
titula “L’Àrea Petita”, ha estat produït per Rafael Fernández i es va editar a
principis d'octubre. D'aquest nou àlbum us he seleccionat per escoltar ara a Un
Toc de Rock aquest tema en el que ens expliquen el temps, sempre molt poc, que
poden estar "sense ella". En aquest enregistrament Els Pets són Falin
Càceres (baix i veus), Joan Reig (bateria i veu), Lluís Gavaldà (veu i
guitarra), el guitarrista David
Muñoz, Joan Pau Chaves (teclat i segones veus) i que al costat de Joan Reig i altres amics tenen un grup paral·lel que
aquest hivern s'estàn pegant “un panzón”
d’actuar per petites sales, es tracta dels Tàrraco Surfers, i per cert, surten
al escenari vestits de romans. Els Pets es van crear a Constantíl'any 1985,
encara que originalment es van anomenar Condons Adulterats. inicialment El Pets
són Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, encara que en els seus primers
discos eren quatre, també hi havia el guitarra Ramon Vidal. Per cert en els dos
primers discos d'Els Pets va 
col·laborar a la guitarra el meu company Quimet
Curull, amb el qual realitzo El Temps Passa, un programa que també pots
escoltar en aquesta emissora, la foto es del dia que van celebrar el seu 25é aniversari, Quimet va tocar amb ells. Consta en els títols de crèdit i podeu
comprovar-ho. Quimet també va col·laborar en el concert que van realitzar per
celebrar els seus 25 anys en el món de la música i que es va realitzar precisament a Constantí. La
veritat és que inicialment Els Pets van comptar també en els seus discos i
gires amb Els Vents de Baiona i el grup vocal Les Llufes. De fet val a dir que
hi ha un abans i un després en la carrera musical d'Els Pets i va ser la
incorporació, arran del disc "Fruits sexs", primer com a productor i
després també com a guitarra i arranjador, del recordat Marc Grau, va ser un
canvi musical molt important en la carrera d'Els Pets. 
Pep Sala i la
Banda del Bar – La
Taverna d’Old John 1997
Un dels millors discos de Pep Sala i la Banda del Bar és
"Paranys de la memòria", un doble àlbum amb doble títol publicat
l'any 1997, en el que aquesta cançó “La Taverna d’Old John” donava títol i obria al
primer CD, el segon es va titular "Mardi Gras". La cançó ens parla d'Irlanda, un pais que Pep Sala, amb el que
m’uneix una bona amistat, coneix molt bé, admira i estima. En aquesta bona
cançó ens compta les vivències d'un personatge irlandes ric en experiència, el
Vell John. El doble disc es va gravar entre l’octubre de 1996 i el març del 97 a Guilleries Recording
Studio, propietat de Pep Sala que també va ser el productor. En aquesta
gravació La Banda
del Bar eren Jordi Mena, Ramón Altimir, Quim "Benítez" 
Vilaplana i
Jordi Gas, però també van col·laborar el recordat Carles Sabater, company de
Pep a Sau, Luorenzo Qinn, Robbie
Robertson, Richard Puigdomenech, Pino Paladino, Pello García, Simone Lambregts,
Gerry Duffy, Rafael Vilanova, Mar Blancaflot, Lluís Monteis, gent de Gossos i
crec que em deixo algun. De fet Pep em va convidar a anar a l'estudi per fer
cors, però jo amablement i en atenció a l'amistat que m'uneix amb Pep Sala,
vaig rebutjar la invitació, no vaig espatllar les esplèndides gravacions
de Pep Sala i la Banda
del Bar amb la meva veu cascada i trencada.
Credits d'aquest disc firmats i dedicats per Pep a Mario
Ogara – El último beso 1996
Aquesta cançó està composada per el mateix José Antonio
Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant i
compositor, crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de
Rock, a mi aquesta cançó "El último beso" sempre m'ha enganxat. Ogara
ha composat per Sergio Dalma, Luara, Raúl, Roser i Silvia Pantoja, entre
altres. La peça que sona ara a Un Toc de Rock es trobava al seu CD “Historias
cotidianas” que signat solsament com Ogara, va publicar el segell JLP Ediciones
l’any 1996, comptan amb Toni Carmona a las guitarres, Laurent Vernerey al baix,
Angel Celada a la batería, Iñaki Arakistain als saxos i que en aquesta cançó es
llueix, Joseba Robles a les trompetes, i Nando de la Casa als teclats i que també
va ser el productor. Es va gravar al estudis Digital-Biko de Victoria. Pot ser
que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva discogràfica van dir-me
que Ogara vivia al Vendrell, però no ho tinc gens clar, jo sempre he pensat que
vivia al nort. 
Nacho Campillo – Loco de amor 1995
Nacho Campillo, el líder dels Tam Tam Go! i al que ara
escoltarem a Un Toc de Rock, va intentar una dura prova que no li va sortir
massa bé, però que parla de tot lo “Tirao pá lante” que és. Un dia del mes de
maig de l’any 2007 Nacho Campillo va realitzar una actuació
"espontània" al metro de Madrid, a l'estació Bilbao. Durant una hora
Nacho Campillo amb la seva guitarra va estar cantant amb el barret prest...
Sabeu quan va recollir? Només va recaptar 71 cèntims, "ni para un
café" deia el cantant i no va ser reconegut per ningú, bé, una persona si
el va reconèixer, però aixó es un altre 
historia. Nacho Campillo va néixer a
Badajoz el 14 d'abril de 1959 i amb Tam Tam Go! van començar gravant en anglès.
De fet, en el seu primer LP només el tema "Manuel Rachel" estava
cantada en castellà. Curiosament es la cançó més reixida del disc. La cançó
"Loco de amor" que sona ara al programa i estem compartint, amb
arranjaments gairebé jazzístics, estava inclosa en el seu primer disc en
solitari amb el seu nom “Nacho Campillo” per títol genèric. Abans de crear amb
el seu germà el grup Tam Tam Go! Nacho Campillo habia tocat amb RH+ i
anteriorment ho havie fet amb Clavel i Jazmín, el grup de Paco Clavel.
Nacho Vegas – Perplejidad 2011
Ignacio González Vegas, més conegut com Nacho Vegas, va
néixer a Gijón el 9 de desembre de 1974. És un cantautor que sempre es mou
entre la música folk i el rock. Acostuma a cantar en solitari o amb el grup Las
Esferas Invisibles i en solitari va gravar sis o set àlbums, però també a
gravat a duet amb Enrique Bunbury i un altre disc amb Cristina Rosenvinge,
aquest últim francament molt fluix. Està considerat un dels millors lletristes
del rock espanyol i aquesta cançó que escoltem ara es va incloure en el seu
treball titulat "La zona sucia" i d’aquesta peça jo us vull destacar
sobre tot, els seus cors infantils al més pur estil Mike Oldfield en "Ommadam", encara que més discrets. També ha gravat cinc àlbums i un
EP amb el grup Manta Ray. L’any 2008 va crear un projecte anomenat Lucas 15 amb
Xel Pereda i van gravar un disc. La veritat és que tot i ser considerat per a
molts una icona musical, les xifres de vendes de Nacho Vegas sempre han estat
molt fluixes, si be ara sembla que omple de gom a gom en els seus concerts, al
menys els que va fer a Madrid.
Noel Soto – Noches de samba en Puerto España 1974
que no fou del gust dels seus fans, molt
més propers al pop comercial del seu primer disc. En total Noel Soto ha
publicat deu u once àlbums d'estudi i dos recopilatoris, però cap va arribar a
les xifres de vendes del primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band,
es tracta d'un grup que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels
60. L’any 2010 Noel Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al
Festival d'Eurovisió amb el tema "Canciones tristes", però ell
finalment no va ser seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors
temes, si no el millor que es van presentar. Noel Soto també ha treballat com a
compositor amb Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.
Luz Casal – Ella y yo 2013
La gallega Luz Casal va publicar el passat 26 de novembre un
nou treball discogràfic titulat genèricament “Almas gemelas” que es va gravar
en els estudis East West de Los Angeles amb producció de Javier Monforte i Luz
Casal. L'àlbum s'ha publicat en dos formats, un CD normal amb 11 cançons en
castellà i un altre De Luxe per a l'estranger, en el qual s'han inclòs 7 temes
més, interpretats en portuguès, francès i italià. La compositora argentina Claudia
Brant ha escrit tres dels temes del disc, un d'ells aquest que us he
seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock. La cançó és, segons explicava la
pròpia Luz Casal "Una mirada optimista cap a la malaltia", en clara
al·legoria sobre el càncer del que va semblar recuperar-se, però que es va
agreujar i ara sembla haver-se recuperat per segona vegada, ella mateixa deia
que molts li demanaven que escrivís sobre la seva malaltia, però no es va veure
mai capaç d'escriure un llibre, per això l'ha tractat en aquesta cançó que en
escoltar-la en una primera audició pot semblar que 
el text parla d'una relació
d'amor entre dues dones. De fet cal reconèixer que si en el seu últim treball
discogràfic abans d'aquest, un recorregut pels seus èxits, regravats de nou, titulat "Un
ramo de rosas" que va treure l'any 2011 la seva veu mostrava un retrocés i
una certa afonia, en aquest àlbum s'ha recuperat. Tot i que el seu estil s'ha
anat tornant més baladero amb els anys, recordem els seus principis, molt
rockers, fins i tot una memorable gira que va recalar a Tarragona capital, sota
el títol "Rock de una noche de verano" i en la què van participar
Miguel Ríos, Leño i Luz. María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, la Corunya, el 11 de novembre
de 1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap
parentiu amb el recordat Tino Casal.
Navajita Plateá – Frío sin ti
Amb Navajita Platea em va passar una cosa curiosa. Era un
grup que excepte la cançó "Noches de bohémia" no m'havia interessat
mai, la veritat és que a mi la música amb gust a sud no em diu masses coses i
ha de tenir molta qualitat instrumental per cridar la meva atenció. “Noches de
Bohémia” és possiblement la cançó més coneguda en la carrera del duet Navajita
Plateá que es van crear a Jerez de la Frontera i estava inclosa en el CD "En
Família" que Navajita Plateá van publicar l’any 2003 i en el que al meu
parer s'incloïa la millor cançó del duet, una peça titulada "Frio sin
tí", però jo vaig descobrir la cançó “Frío sin ti” de Navajita Platea en un CD compilatori que va
editar Virgin al 97 o potser seria el 98 i on nomes hi havien tres o quatre
peces nacionals, totes les altres eran extrangeres i des del primer moment em
va conquistar. Navajita Plateá segueixen sense acabar de agradar-me, però
aquest tema és un “peaso cansión” de aquest duet de Jerez format per Ildefonso
de los Reyes (Jerez, 1969) i Francisco Carrasco Soto (Jerez, 1976). Per tant i
sonant a Un Toc de Rock, aquí teniu el que, al meu entendre és la millor cançó
en la carrera de Navajita Plateá.
Pablo Abraira – O tu o nada 1976
Abans d'escoltar aquest tema he de demanar disculpes a Pablo
Abraira. Els anys, suposo, hi a cops que limiten o obsessionen la nostra
memòria i jo cada vegada que parlo de la cançó "Gavilán o Paloma", no
se perquè, però sempre penso que és de Danny Daniel i no és cert, és de Pablo
Abraira, aquest gran cantant que va començar a ser conegut quan va substituir
a Pedro Ruy-Blas que era la veu de Los Grimm, una mítica banda de soul i R &
B espanyola dels seixanta amb els que Pablo Abriara va gravar l'últim disc del
grup, un single amb els temes "Sin Nombre, Sin Faz ni Silueta" i
"Want My Love Again" que va publicar Fonogram l’any 1969. Com a
solista va debutar l'any 1976 
amb aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock
"O tu o nada" i que al costat d'aquell en el què sempre m'equivoco,
van ser dos dels seus millors hits. Pablo Abraira va néixer a Madrid, l'1 de
juliol de 1949. L’any 1984 va ser el protagonista del musical "Jesucrist
Superstar" en la seva versió espanyola, substituint a Camilo Sesto, cosa
que ja va fer amb "Evita" l’any 1982, on va interpretar el paper de
Che Guevara, que va començar a representar Patxi Andión. Pablo Abraira va ser
un dels millors solistes espanyols de finals dels anys setanta, amb una carrera
brillant i plena d’èxits, Es un dels Amics d’Un Toc de Rock des del facebook
que ens controla Montse Aliaga i des de aquí vull saludarlo afectuosament.
amb aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock
"O tu o nada" i que al costat d'aquell en el què sempre m'equivoco,
van ser dos dels seus millors hits. Pablo Abraira va néixer a Madrid, l'1 de
juliol de 1949. L’any 1984 va ser el protagonista del musical "Jesucrist
Superstar" en la seva versió espanyola, substituint a Camilo Sesto, cosa
que ja va fer amb "Evita" l’any 1982, on va interpretar el paper de
Che Guevara, que va començar a representar Patxi Andión. Pablo Abraira va ser
un dels millors solistes espanyols de finals dels anys setanta, amb una carrera
brillant i plena d’èxits, Es un dels Amics d’Un Toc de Rock des del facebook
que ens controla Montse Aliaga i des de aquí vull saludarlo afectuosament.
Mercedes Sosa y Daniel Lebón – El tiempo es veloz 1995
Us porto ara a Un Toc de Rock a la Negra Sosa en aquest
cas amb una cançó gravada en directe i en la que compta amb la col·laboració de
l'autor del tema, el gran músic argentí David Lebón, un cantant i
multiinstrumentista històric del Rock Nacional que va militar en grups
importants del rock argentí, entre ells Pappo's Blues, la Pesada del Rock and Roll,
Pescado Rabioso, Color Humano, Polifemo i Serú Girán i que va compondre aquest
tema en els 70 i la va gravar en el seu primer disc en solitari editat l'any
1982. Us l'he extret de l'àlbum "Mercedes Sosa - Oro" que va publicar
el segell Polygram l'any 1995 i que es basa principalment en duets gravats en
directe. En aquest tema reconeixen ser uns "bojos" per pretendre
canviar el món amb la seva cançó. Mercedes Sosa és coneguda com La Negra Sosa i també com La Veu d'Amèrica, una de les
grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al món. MercedesSosa
va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més
de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural,
que és endèmica al nord de 
l'Argentina i en gran part de Sud-amèrica i va morir
finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades
en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les
seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a
Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora
del Movimiento del Nuevo Cancionero i va ser una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana,
al costat de Soledad Bravo. la veritat és que no volia que l'anomenessin
cantant, ella es definia a si mateixa com cantora i per descomptat, res a veure
amb la finca d'Isabel Pantoja.
Jairo – Memorias de una vieja canción 1971
En diverses ocasions i escoltant temes de Jairo us he
comentat que al meu parer la millor cançó que Jairo ha gravat en la seva llarga
carrera és "Memorias de una vieja canción", però no l'havíem escoltat
encara mai a Un Toc de Rock, per tant ara la farem servir per acomiadar el
programa per avui. Va ser una composició del cantautor argentí Horacio Guarany
i Jairo en la seva versió, es menja l'última estrofa. Tencarem avui amb aquest
bella cançó, una composició de Horacio Guarany que ens interpreta el també argentí
Jairo. Jo recordo que aquest tema el brodava un amic meu, el showman reusenc
Sebastià. La lletra és un bell poema d'amor sense desperdici i ens parla d'una
cosa que ja he dit moltes vegades, la música atresora i conserva en cada cançó
els nostres records, bons i dolents. I no oblideu que els records és l'únic que
realment són nostres, encara que amb el pas dels anys es vagin quedant
relejados a un raconet de la nostra ment, sempre seguiran allà i moltes vegades
i escoltant música, tornen a sorgir imparables, com si fos ahir. Aquest tema es
va incloure en l'àlbum "Por si tu quieres saber", publicat l’any 1971
i que va ser el tercer disc de Jairo. A 
Espanya vam conèixer a Jairo quan va
arribar l'any 1970 i de la mà de Luis
Aguilé com a productor, va començar a publicar els seus discos, guanyant
un festival a la Costa
del Sol. Avui se’l recorda aquí sobretot gràcies a la cançó "Por si tu
quieres saber" que danava títul a aquest àlbum. Jairo va néixer a la
població de Cruz del Eje, a Còrdova d'Argentina, no hagi confusió, un 16 de
juny de 1949 i el seu veritable nom és Mario Rubén Marito González. Ha cantat
als grans cantautors del seu país, sobretot a Atahualpa Yupanqui i ha gravat en
francès ja que a França és molt reconegut i també en italià. Té una carrera que
acollona, amb més de cinquanta àlbums publicats. 
La frase per concloure el programa d’avui la va dir el
Príncep Felipe de Borbó
“Només una paraula lliure pot sacsejar letargies
i remoure
consciències”
Conclou per avui Un Toc de Rock, és clar que abans de tocar
el dos us deixaré amb companyia de La
Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que
emeten el programa. Jo soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta i us diré que
sigueu bons i bones.
.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario