Vaig començar a preparar aquest programa amb la idea
d'oferir-vos cançons "llargues" històriques del món del rock, però
sent poques les que cabien en un programa, només cinc, em va resultar difícil
quadrar el temps i tancar-les dins dels 55 minuts, per tant vaig començar a
canviar temes i al final només ha quedat una de les primeres escollides. La
veritat és que és un programa molt atípic, són llargues gairebé totes elles,
però no tant, i en Un Toc de Rock fins i tot tindrem un bon grup espanyol,
cantant en anglès, això si. Acabarem amb un tema tradicional celta irlandes,
però que ens portarà un bon grup britànic de pop. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que l’emeten, obro la barraqueta, soc Mario Prades i
avui começarem escoltan als nord americans Rare Earth, però no la cançó que
esteu pensant.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Rare Earth – Ma 1973
A finals dels anys seixanta van sorgir les cançons
"llargues" dins del món del rock. Els primers van ser Iron Butterfly
amb "In-a-Gadda da-Vida" i amb pocs mesos de temps Rare Earth i el
seu "Get ready" que NO escoltarem ara. La fórmula funcionava i altres
es van anar sumar a la moda, però Rare Earth van repetir amb aquest tema que
dura més de 20 minuts i que escoltem per començar Un Toc de Rock, es tracta de
“Ma” i donava títol a un àlbum editat l’any 1973. Els Rare Earth van ser un
grup mixte, és a dir, tenía músics blancs i negres, ells foren la primera banda
de la Tamla Motown
que tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per
a gent de color. Rare Erath es van dir primer The Sunliners i es van crear a
Detroit l’any 1961. El 1967 es van convertir ja en Rare Earth i van estar en
actiu fins a ben entrat l’any 1979. El grup Rare Earth estava integrat en la
seva primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i percussió), Rod
Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny James (orgue i
piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans instrumentistes que en
aquesta peça, a caball del rock progressiu que roza el jazz, ens demostran tot
el que sabien fer amb solos extraordinaris. Despres es van produir canvis entre
els components de Rare Earth i van arribar a ser vuit o nou músics. Aquest
àlbum, el sisé en la seva carrera, es va editar a l’abril de 1973 i va ser
produït per Norman Whitfield que també es el compositor d’aquesta cançó i la
resta de temes de l’àlbum. Rare
Earth en aquesta gravació eren Gil Bridges (flauta, saxo i cantant), Peter
Hoorelbeke (cantant, batería i percusions), Ray Monette (guitarra i cors), Mark
Olson (teclats i cors), Mike Urso (baix i cors) i Edward Guzman (congas i
timbals). La veritat es que el tema i l’àlbum son bons, però no va
arribar a l’alçada del “Get ready”, si be musicalmente jo crec que és superior.
Val a dir que Rare Earth estan en actiu, crec, no estic segur.
Barrabás – Dolores 1982
Amb una línea que barrega connotacions llatines i bones
percusions amb toc funkys, pero de molta més qualitat i base musical, ara
escoltarem una gran banda, son els Barrabás, un dels grans grups nacionals que
sempre van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la
seva longeva vida professional. El tema es trobava en l'àlbum
"Bestial" que van publicar l’any 1982 a través del segell
Columbia-Barclay i amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el
creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i
altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex només va tocar la
bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente",
però mai va tocar en directe amb el grup, sent el bateria titular des dels seus
començaments, José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder
i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. Barrabás van començar
l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps,
interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs
llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic i Mandrill. El disc
"Bestial", en versió CD, va ser reeditat ja l’any 2000. Un dels
majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser
"Woman", que va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits
d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà i
és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva
com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas"
trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en
la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les
llistes de música negra i aixó que ells son blancs. Per cert, Barrabás son el
grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser
molt valorats. En aquesta gravació el cantant era José Luis Tejada que havía
sigut component del grup barceloní Los No.
Al Stewart
– Year of the cat 1976
Us porto al programa d’avui aquesta peça que és la cançó de
referencia quan es parla de l'escocès Al Stewart. Us explicaré una historia. Jo
vaix coordinà la gira espanyola que va representar al tornada al mercat
nacional d'aquest cantant escoces establert a Califòrnia. En cada actuació el
tema havia de sonar almenys tres vegades i el públic seguia demanant-lo. La
veritat és que va ser una gira esgotadora. Sevilla (Cita en Sevilla), Puigreig
(Barcelona) (Pavelló d'esports), Múrcia (plaça de toros), 2 dies a Madrid (Rock
Club), un dia de descans i vem acabà amb un memorable concert al Teatre Arriaga
de Bilbao. Al Stewart no va ser excessivament exigent pel que fa a catering,
però ens va demanar vi de Falcon Crest, nosaltres li vam posar Rioja i no es va
queixar, sopes fredes, molta fruita del temps, coses bastant normals, però una
d'elles era vi del Tio del Sombrero, escrit així, en castellà. No l'hi vam
servir i tampoc el va reclamar. En finalitzar la gira li vaig preguntar que
quin vi era aquell que no haviem trovat a cap lloc.. Es tractava de Tío Pepe
que pel que sembla, a Amèrica del Nord en diuen Tio del Sombrero. Per cert que
el teloner en la gira va ser Alan Cook & The Cookies, el meu amic Xavier
Carbó, un altafullenc més des de fa anys. Vem tenir problemes a l'aeroport de
Sevilla ja que Hans, el manager europeu d'Al Stewart i que era alemany, portava
unes manilles per assegurar-se la cartera dels diners i la Guàrdia Civil de
l'aeroport sé les va requisar ja que eren iguals a les utilitzades per la
policia espanyola i pel que sembla l’ús privat estava prohibit. Hans no volia
lliurar-les i a causa de la discussió, en què finalment vaig haver de fer de
mediador, gairebé perdem tots l'avió a Barcelona. Al Stewart venia amb la seva
nova companya, una noia molt jove i no es
desenganxava d'ella ni per casualitat, ni tan siquiera provava so, ho feia el
grup, ell i la noia de l'hotel a l'escenari, de l'escenari al hotel i així va
ser tota la gira. Jo crec que ni tan sols va trepitjar els camerins. Bé no es
cert del tot, a Bilbao i a Puigreig vem anar tot junts a sopar. No acabaré sense dir-vos que el director de la banda
era l'extraordinari guitarrista Peter White que poc després va començar la seva
carrera en solitari, molt recomanable. A cada concert realitzaven una espècie
de mitja part en la qual Peter i el grup tocaven tres o quatre temes del seu primer
disc que es va publicar al cap de pocs mesos. La cançó “L’any del gat” donava
títol al setè LP d'Al Stewart publicat l'any 1976 i que al costat de "Time
passages" són els seus millors temes. Alastair Ian Stewart va néixer a
Glasgow, Escòcia, el 5 de setembre de 1945.
Billie Holiday – Gloomy Sunday 1941
No sabem si Iker Jiménez ha tocat aquest tema en algun dels
seus programes, però no ens estranyaria res. En el món de la música aquesta
cançó que escoltarem està considerada "maleïda", es diu que indueix al
suïcidi i sembla que documentats n'hi ha molts, es parla de centenars,
vinculats a la cançó. Farem una mica d'història primer. "Diumenge ombrívol
(Domingo sombrío)”, va ser escrita pel pianista i compositor hongarès Rezső
Seress l'any 1933 i va ser l'extraordinària Billie Holiday qui la va
popularitzar a tot el món quan la va gravar el 1941, encara que no és una de
les seves cançons més populars. Rezső Seress va néixer a Budapest, d'origen
jueu, va aprendre a tocar de forma autodidacta el piano i tocava habitualment
en un restaurant anomenat Kispipa, al carrer Akácfa 38. Va compondre
"Szomorú Vasárnap" que era el títol original, l'any 1933. La veritat
és que en aquella època les coses estaven molt malament a Hongria, sobretot per
per els jueus, de fet el compositor va patir la crueltat nazi i va sobreviure a
l'holocaust, encara que i per a la seva desesperació, el fet que la cançó
hagués tingut èxit als Estats Units va fer que les autoritats comunistes el
marcaran i també va ser marginat vivint en la misèria ja que mai li van
permetre cobrar els seus drets d'autor generats a l'altre costat del Teló
d'Acer. Es diu que la lletra de la cançó la va escriure Rezső Seress en una tarda plujosa, precisament en un diumenge trist. La lletra va ser
el resultat d'una infortunada aventura amorosa del poeta Lászlo Javor amb una dona
casada, i el mateix Javor va demanar a
Seress que compongués una cançó per a ell. La lletra és agobiadoramente
trist i parla d'un suïcidi per amor. La llegenda urbana diu que moltes persones
escoltant el tema es van suïcidar, uns llançant-se per la finestra, altres van
morir amb la partitura a les mans i moltes morts es van produir amb el disc
sonant al fonògraf. Emissores de ràdio nord-americanes i europees havien trobat
la cançó de Seress massa depriment per ser difosa i la van censurar. La
impactant desesperació i amargor de la lletra original es sumava a la
malenconiosa música. Es parla que sols a Hongria quan el disc es va editar, es
van produir 16 suïcidis. Rezső Seress després de sobreviure als nazis va passar
la resta de la seva vida tocant en petits bars per un plat de menjar, fins i
tot va actuar una temporada en un circ. Als 79 anys, es va suïcidar a Budapest
al gener de 1968, “saltant per una finestra” i sumant-se a la llegenda de la
cançó. També em sembla recordar que el poeta Lászlo Javor es va suïcidar
d’aquesta manera. La veritat és que jo crec que tota la història no deixa de
ser una llegenda urbana, però I si hagués alguna cosa de veritat?
Canned Heat – Marie Leveau
Us porto ara una mica de bon blues amb aquesta cançó
dedicada a la més famosa reina bruixa de Nova Orleans, una mambo, com es diu en
el llenguatge del voodoo, anomenada Marie Laveau (10 de septembre de 1794 – 16
de juny de 1881). Tot un mite, a la que també van cantar els Redbonne i Bobby
Bare, entre uns quans altres. Es clar que aquesta peça es instrumental. De fet
Marie Laveau, considerada la més important reina buixa que va surgir dins de la
cultura voodoo de Nova Orleans, te un important apartat en el Museu del Voodoo
de Nova Orleans, al blog us voldrie haver posat una reproducció d’un quadre d’ella exposant
en aquest museu i la foto de la seva tomba, un lloc de peregrinació. Es una
bona cançó escrita per Henry Vestine, carregada de blues que es trobava al disc
“Boogie With Canned Heat” que Canned
Heat van publicar el 21 de gener de l’any 1968 mitjansan el segell Liberty
Records, si bé es va gravar entre els mesos d’octubre i novembre de 1997.
L’àlbum va ser reeditat en versió CD l’any 2005 amb sis cançons més com Bonus
Track. Els Canned Heat van saber fusionar blues, boogie i country
rock oferint molta qualitat. Van ser tot uns innovadors. És clar que el
seu estil és difícil d'emular tenint en compte la veu de Bob Hite, conegut com
"L'ós", un home amb aspecte impressionant, alt, gruixut i dur, però
amb una veueta que fa lucinar i va ser el detall que va caracteritzar a Canned
Heat. El grup que es va formar a Los Angeles l’any 1965, el lideraven Alan
"Blind Owl" Wilson conegut com Mussol Cec (guitarra, harmònica i veus)
i Bob Hite "The Bear" (veus i harmònica), al costat de Henry Vestine
al que li deien Girasol, ex membre dels The Mothers of Invention de Frank Zappa
que s'encarregava de la guitarra. Larry Taylor "El Tau" que havia
estat baixista de The Monkees i va començar treballant en l'estudi per acabar
unint-se al grup, al costat del bateria Frank Cook que posteriorment va ser
substituït pel mexicà Adolfo
"Fito" de la
Parra. La Parca ha passat la seva dalla per la banda, Alan
Wilson va morir d'una sobredosi de droga en un "aparent suïcidi" al
setembre de 1970. Bob Hite va morir d'un atac al cor a l'abril de 1981. Algun
temps després ens va deixar Henry Vestine, l'any 1997 i Richard Hite que
s'havia incorporat posteriorment, va ser l’any 2001. “Going up the country” al costat de "On
the Road Again", són els temes més populars de la seva carrera aquí al
pais. En total Canned Heat ha tret 29 àlbums, l’últim l’any 2011, a part de 9
recopilatoris de grans èxits, però ara sols queda Larry Taylor de la formació
original i que crec es l'autor d'aquesta cançó.
Phil Carmen
– Cool nights water 1996
Ara a Un Toc de Rock escoltarem a un gran guitarrista, el
canadenc Phil Carmen. De l'àlbum recopilatori "Cool & Collected: Best
of 10 years 1982-1992" que Phil Carmen va editar l'any 1996, us he
seleccionat aquest tema que inicialment es va incloure en el "City
Walls", un disc que el guitarra i cantant canadenc havia publicar ja a
l’any 1987. El cantant, guitarra.compositor i productor Phil Carmen es diu de
veritable nom Herbert Hofmann i va néixer a Montreal el 14 de febrer de l’any
1953, encara que des de fa molt de temps resideix a Lucerna, a Suïssa. L’any
1975 Phil Carmen va formar el duet Carmen & Thompson amb el baixista Mike
Thompson, d’aquesta etapa destaca la cançó “Time Moves On”. També té una
carrera paral·lela amb el grup Clover Leaf en el qual milita així mateix la
seva germana i que es dediquen al country-rock, però Phil Carmen és un
extraordinari guitarrista de jazz-fussion amb una carrera com a solista
lucinant i plena de qualitat. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat en altres
ocasions i tornarem a fer-ho, tot i que vull dir-vos que des del 1996 no ha
publicat res de nou gravat en estudi. Això si, ha tret una vintena d’àlbums i a
l’any 1999 un disc en directe. La cançó més popular a la carrera de Phil Carmen
va estar “On My Way in LA” que va publicar a l’any 1985 i que va ser número 18 a les llistes inglesas.
The Christians – Words 1990
La cançó amb la que tancaré Un Toc de Rock per avui, es una
versió del clàssic tema tradicional irlandès "Women of Ireland" amb
el títul cambiat, en aquest cas la cançó es molt més poppi i ens la porten els
The Christians, una bona banda de Liverpool creada l’any 1985 i que es van
desfer 10 anys després. Estava integrada pels germans Garry Christian (nascut
el 27 de febrer de 1955 a
Liverpool) (cantant), Roger Christian (nascut el 13 de febrer de 1950 i mort el
8 de març de 1998 a
causa d'un tumor cerebral) i Russell Christian (nascut el 8 de juliol de 1956)
al costat de Henry Priestman. La cançó estava inclosa en el seu segon àlbum
titulat "Colour" i publicat l’any 1990 que va ser número 18 a Anglaterra. The
Christians només van gravar 5 àlbums d'estudi i un recopilatori al llarc de la
seva carrera musical. La cançó "Women of Ireland" va ser una
composició de Sean O'Riada (1 d'agost de 1931 - 3 d’octubre de 1971), un dels
pares de la música tradicional celta i ha estat gravada per multitud d'artistes,
encara que moltes vegades li han canviat el títol, des de The Christians que
escoltem ara a Andrea Corr, passant per The Cheftains que la van titular
"MNA na hÉireann", a més a més de Carlos Núñez, Alan Stivell, Sarah
Brightman, Sinëad O 'Connor, Nolwenn Leroy, fins i tot el guitarrista Jeff
Beck, però la de Bob James que la va incloure en el seu álbum
"Three", posiblemente sigui una de les millors que s’han gravat .
La dita es de Carlos Rodríguez Braun, nascut l’any 1948 a l'Argentina, i que és
professor d'Història del Pensament Econòmic a la Universitat Complutense
de Madrid.
“La recuperació no arribarà gràcies al Govern,
arribarà
malgrat el Govern”
Acabaré Un Toc de Rock per avui, si bé abans us deixó amb la
bona companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc
Mario Prades i ara tanco la barraqueta i toco el dos, a reveure.
.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario