Noms mítics del rock, cançons que formen part de la nostra història musical, al costat d'altres que espero us descobreixi avui a Un Toc de Rock, configuraran el programa que iniciem ara, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, i començarem escoltan una cançó del disc considerat com “més vengut” en la carrera dels mítics Pink Floyd, però en tindrem molt més i tot bo. Per tant obro la barraqueta, jo soc Mario Prades i us diré com us dic sempre al començar
Benvinguts a Un Toc de Rock
Pink Floyd
– Another brick in the wall (part 2) 1979
“The Wall”
és un doble àlbum, l'onzè disc d'estudi del grup anglès Pink Floyd. Es
va gravar entre abril i novembre de 1979 i va ser produït per Bob Ezrin al
costat de David Gilmour i Roger Waters. Es va publicar el 30 de novembre al
Regne Unit i el 8 de desembre als Estats Units. És una mena d'òpera rock amb un
protagonista anomenat Pink i l’obra està basada en la vida i declivi de Syd
Barret, el que va estar el primer guitarrista de Pink Floyd i que va ser
obligat a deixar el grup a causa de la seva extrema addicció a les drogues
lucinògenes. De fet Syd Barret (a la foto) sortia a l'escenari "cego
perdut", s'asentava a un raco, a terra, i començava a tocar sempre el
mateix acord fins que els seus companys li desconectaven la guitarra. El
protagonista de “The Wall”, un perdedor que es diu
Pink, construeix amb maons
un mur per protegir-se de la vida i quedar-se aïllat amb tothes les seves
paranoies i la seva soletat. Precisament aquest tema "Another brick in the
wall" és el que es va editar en single i el més comercial del doble LP.
"The wall" està considerat un dels millors treballs de la història
del rock. Va ser 23 vegades Disc de Platí, situant-lo com el disc més venut en
els anys 70 i en el tercer lloc dels discos més venuts de tots els temps. Entre
1980 i 1981 Pink Floyd van realitzar una gira de presentació del disc amb una
impressionant posada en escena i pantalles gegants de vídeo. Va resultar tan
costosa que Pink Floyd van perdre molts diners amb ella, curiosament el teclista
Richard Wright (28 de juliol de 1943 – 15 de setembre de 2008) que havia deixat
la banda i en la gira va treballar com a músic mercenari, va ser l'únic que va
guanyar pasta. Despres va tornar al grup oficialment. La pel·lícula "The
Wall" es va filmar l’any 1982 sota el títol "Pink Floyd The
Wall", amb Alan Parker com a director i Bob Geldof, en aquelles èpoques
cantant i líder del grup Boomtown Rats, en el paper de Pink.
Police –
Every breath you take 1983
"Cada vegada que respiris" és una cançó escrita
per Sting que el grup Police va incloure en el seu LP
"Synchronicity", publicat al maig de 1983 i avui en dia és tot un
tema de referència quan parlem dels britànics Police. Va guanyar un Grammy com "Millor
Cançó de l'Any", ja al 1984. La lletra parla d'un amor no correspost i
Sting la va compondre arran dels problemes sorgits en el seu matrimoni amb
Frances Tomelty, de la qual en aquells moments es trobava en procés de divorci.
De fet i referint-se a aquest tema, el cantant i baixista britànic va
manifestar una vegada "Crec que és una cançó molt, molt lletja i sinistra
i que la gent l'ha confós amb una dolça cançó d'amor". De fet la gravació
de la cançó va ser tot un poema i va estar 
carregat de problemes ja que les tensions
personals entre els membres de la banda que van desembocar en la seva
dissolució, especialment entre Sting i Stewart Copeland, van estar molt
presents. El productor Hugh Padgham va afirmar que durant les sessions de
gravació Sting i Copeland s'ha agredien verbal i físicament a l'estudi.
Aquestes tensions van fer que gairebé haguessin de suspendre la gravació, fins
que en una reunió entre la banda i el seu mànager, Miles Copeland, van arribar
a un acord per continuar. Andy Summers va gravar la guitarra en una sola presa
i sense que els seus companys estiguessin presents, a instàncies del propi
Sting. L'actor, cantant i baixista es diu en realitat Gordon Matthew Thomas
Sumner i va néixer el 2 d'octubre de 1951. L’any 1985 Sting es va llançar ja en
solitari havent venut més de 100 milions de discos i aconseguit 16 Grammys.
Edison
Lighthouse – Love Grows (Where my Rosemary) 1970
Els Edison Lighthouse van ser un bon grup de pop surgit en el Regne Unit i
liderat pel cantant i compositor Tony Burrows, amb els productors Tony Macaulay
i Barry Mason, compositors del tema que escoltem ara a Un Toc de Rock,
"L'amor creix (On va la meva Rosmary)" i del que es van vendre
milions d' còpies l’any 1970. Aquí al país es va fer una gran versió en
espanyol a càrrec dels mallorquins Z-66, la banda que liderava el bon amic
Lorenzo Santamaría, amb el títul cambiat, ja que Els Zeta van haver de
trobar-lo massa llarg i el van escurçar a sols “Despierta el amor”. Edison Lighthouse, a més de Tony
Burrows, també estaven integrats per Stuart Edwards i Ray Dorey a les
guitarres, David Taylor al baix i George Weyman enfront de la bateria. Aquesta
cançó va ser número 1 a
Anglaterra i va arribar al quart lloc als Estats Units. L’any 2001 Edison
Lighthouse van tornar a la carretera en format trio, però en el nou grup no hi ha cap dels
membres originals.
Keith
Marshall – Only crying 1982
Aquesta
cançó obria el LP "Keith Marshall" que va publicar Movieplay l’any
1982, produït per David Blaylock, del cantant i guitarra Keith Marshal, nascut
el 5 de juny de 1956. De fet aquest tema ha estat l'únic hit del
britànic en solitari i també crec que aquest va ser el seu únic àlbum, encara
que no estic segur del tot, per tant i com us dic sempre en aquests casos, no
em feu gaire cas. L'any 1979 Keith Marshall va publicar un single amb el tema
"It's Over" a la cara A. Curiosament l'àlbum "Keith
Marshall" es va editar al Regne Unit l’any 1981, però a Espanya va arribar
un any després. Els discos de Keith Marshall es van publicar a Anglaterra a
través del segell Polydor que no va voler editar-los en el seu moment a la
“Piel de 
Toro”. De fet d'aquest disc es van treure 5 singles al seu país. L'any
1982 i sempre parlant de la seva terra d'origen, es van publicar tres singles
més i aquests amb cançons del LP van ser recuperats l'any 1992 en un disc
recopilatori d'aquest artista que anteriorment va formar part del grup Hello (a la foto), al costat de Bob Bradbury (cantant i guitarra), Vic Faulkner (baix) i
Jeff Allen (bateria), tots ells joveníssims. En aquest grup londinenc que es va
crear l'any 1971, Keith Marshall només tocava la guitarra. Anteriorment es van
dir The Flashback Berries, el 1968 i The Age, si bé en una època en la que van
tenir una cantant femenina van passar a ser Caroline Hall and The Age. Crec que
Keith Marshall va tornar al grup després de la seva experiència en solitari. Hello
segueixen en actiu, però actualment només està Bob Bradbury de la formació
original.
El guitarrista i cantant britànic Keith Marshall
Crosby,
Still & Nash – Marrakesh Express 1969
La veritat es que jo vaig descobrir a la primera superbanda
nord-americana de la història del rock amb aquest tema que va ser el seu primer
single. La caràtula que volia possar al blog es de l'edició espanyola, però ja sabeu que tinc problemes amb aixó de les fotos i imatges. A partir del
segon discs Crosby, Still & Nash van incorporar a Neil Young, però en
aquest álbum només eren ells tres, de fet Neil Young sols va estar amb ells a
un sol disc. L'àlbum de debut es va titular simplement "Crosby, Stills and
Nash" i va sortir a la venda el maig de 1969, arribant al lloc 6 als
Estats Units i al 24 a
Anglaterra. Tots tres músics
tenien àmplia experiència i havien tocat en grups com The Hollies, The Byrds,
Buffalo Springfield, The 
Continentals i altres. Crosby, Still & Nash
eren tres super genis de la música: David Crosby (Los Angeles, 14 d'agost de
1941), Graham Nash (Blackpool, Lancashire, Anglaterra, 2 de febrer de 1942) i
Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945). Despres s’els uniria el
guitarrista i cantant canadenc Neil Young (Toronto, Ontario, 12 de novembre de
1945), passan a ser Crosby, Still, Nash & Young i gravan el que posiblement
sigui el seu millor LP “Deja Vu”. El problema era que Neil Young era massa
“dur” amb la seva música i no quadrava amb la dels seus companys i finalmente
va marxar-se i va crear Neil Young & The Crazy Horses.
Poco – Rose of Cimarron 1976
Poco van ser una de les millors bandes de country-rock de la
història, al costat dels Flying Burrito Brothers, Eagles, The Byrds i The
Desert Rose Band. De fet va ser l'escola de la qual van sortir algunes
d'aquestes bandes i altres no menys importants. Poco va ser creat l’any 1968
per Richie Furay i Jim Messina que venien dels Buffalo Springfield. i
"Rose of Cimarron" ha estat el seu millor LP. Ara a Un Toc de Rock us
porto el tema que li dóna títol. Aquest va ser l'onzè disc de Poco i es va
publicar el 29 de maig de 1976. Els autors del tema van ser Rusty Young que
també va ser la veu solista i el baixista Timothy B. Schmit, que
passaria a formar part dels Eagles poc després. D'aquest tema va fer la cantant
Emmylou Harris 
una versió que va aparèixer en el seu disc "Cimarron"
de 1981, molt bo. Poco va patir canvis continus en la seva formació, no va ser
mai una banda estable i en aquesta gravació a més de Rusty i Timothy també
estaven Paul Cotton a la guitarra i cors i George Grantham a la bateria i cors.
Així mateix van col·laborar a
la grabació de l’álbum “Rose of Cimarron” Ed Garth (fiddle, flauta, violí, saxo
i cors), Mark Henry Harman (teclats i violoncel), Milt Holland (percussió,
marimba i washboard), Johnny Logan (banjo), Paul Weller (guitarra i cors), Tom
Sellers (piano) i Steve Ferguson (piano). El productor va ser Mark Henry
Harman. Aquest disc va ser reeditat l’any 1989 per el segell MCA Records, ja en
versió CD i remasteritzat.
Don Fardon – Indian Reservation 1968
també el recordat Tony Ronald i a Un Toc
de Roick ja l'hem escoltat. Don Fardon havia estat el cantant del grup The
Sorrows, fins que l'any 1968 es va llançar en solitari. El britànic Don Fardon
es deia en realitat Donald Maughn i va néixer el 19 d'agost de 1943 a Coventry,
Warwickshire. Va aconseguir un altre bon èxit l'any 1972 amb el single
"Follow Your Drum" i va tornar a repetir un any després amb
"Delta Queen", els dos singles van col·locar-se en les llistes
americanes i britàniques. Don Fardon va seguir publicant discos durant els anys 80, però
amb els noranta i després de traslladar la seva residència a Holanda, va
desaparèixer de l'escena musical, encara que crec ha tornat amb el nou segle
Bonnie Raitt – Million Milles 2012
L'extraordinària guitarrista i cantant nord-americana Bonnie
Raitt va incloure aquest tema que escoltem ara en el seu àlbum
"Slipstream" que va publicar el 10 d'abril de 2012 i s'havia gravat
als estudis Ocean Way Recording i The Garfield House. Aquest disc va ser
declarat per la revista especialitzada American Songwriter Magazine com el
millor àlbum de l'any i el millor dels últims 40 anys. La veritat és que encara
que es tracta indiscutiblement d'un gran disc, això últim ho considero una mica
exagerat, si considero encertat que nomenessin a Bonnie Raitt "Millor
intèrpret de blues de l'any 2012". A l'agost l'àlbum havia superat les
230.000 còpies venudes i va pujar al lloc 22 en la llista dels millors discos
del 2012, en aquesta ocasió segons la revista Rolling Stone. Aquesta cançó és
la versió d'un tema de Bob Dylan 
que Bonnie Tyler ens porta a Un Toc de Rock.
En la gravació de l'àlbum i a més de la cantant i guitarrista, van participar
un munt de músics, entre ells trobàvem a Mike Finnigan, George Marinelli,
Johnny Lee Schell, James Hutchinson, Ricky Fataar, Luis Conte, Maia Sharp, Bill
Frisell, Greg Leisz, Patrick Warren, Gang, Paul Brady, Jay Bellerose, Al
Anderson, David Piltch, Jeff Young i crec que em deixo algun. Bonnie Raitt va
néixer el 8 de novembre de 1949
a Burbank, Califòrnia i era filla del cantant i actor
John Raitt i la pianista Marjorie Haydock. Va debutar l'any 1971 amb el LP
"Bonnie Raitt" i porta publicats 17 discos d'estudi, 4 recopilatoris
i 28 singles. Bonnie Raitt es va casar amb l'actor Michael O'Keefe el 27
d'abril de 1991, però es van divorciar el 9 de novembre de 1999. L'any 2008 i al
costat del cantant i guitarra Jackson Browne i el baixista James
"Hutch" Hutchinson va fer campanya política a favor dels Demòcrates i
donant suport al candidat John Edwards.
Prince – Crimson & Clover 2009
Us vaig prometre ja fa temps que escoltaríem la versió que
Prince va realitzar d’aquest tema de Tommy James & The Shondells i com lo
promès és deute, aquí el teniu. Si bé jo crec recordar que la vam escoltar va
dues o tres temporades. La cançó va ser gravada originalment pels seus autors
l’any 1969 i va ser versionada i molt bé per Joan Jett, ara arriba el moment d'escoltar-la
per Prince, el guitarrista i cantant de Minneapolis, que la va incloure l’any
2009 en el seu CD "Lotusflow3r". De nom complet Prince Rogers Nelson,
nascut el 7 de juny de 1958, fa servir el nom artístic de Prince, encara que
també ha estat conegut amb un símbol impronunciable, que va
utilitzar entre 1993 i el 2000. Aquest canvi de nom va resultar controvertit i
molts 
es referien a ell com "L'Artista abans conegut com Prince",
sovint abreujat a "L'Artista". Al final sembla que s'ha donat compta
de que els profesionals de la música volem noms que es puguin pronunciar i
torna a ser Prince, si be per el títul del CD veuren que ell seguiex volen
tocar els nassos amb els noms. Cantant i guitarra, sempre ha estat a l'ombra de
Jimi Hendrix al qual ha imitat fins i tot físicament. La veritat és que si
hagués de analitzar la seva carrera al complet i quedar-me amb un sol tema,
triaria "Purple rain" de la seva època com Prince & The
Revolution, clar que ha venut més de 100 milions de discos a tot el món, però
és que a mi sempre m'ha caigut malament. Per cert si voleu una curiositat us
diré que Prince va ser qui va lliurar l'Oscar per "La Millor Cançó
Original" a Jorge Drexler l’any 2005.
Player – Baby come back 1977
Aquesta bona banda nord americana va tenir una vida efímera.
Player, estava integrat per
Peter Beckett, John Charles Cowley, Ronn Moss i John Fricsan, contan amb el
teclista Wayne Cook. Aquest single gravat l’any 1977 i que és va extreure del
seu primer àlbum titulat “Player”, publicat per el segell RSO Records, va ser
l'únic senzill que va ser un èxit durant la seva carrera. Va arribar a la
primera posició del Billboard el 14 de gener de 1978 i va romandre-hi fins el
28 de gener, es una de les cançons més recordades del grup. El tema, l'únic hit
de Player, es va incloure en l'episodi "Homer alone" dels Simpson i
també a l'banda sonora del film "The Transformers" i ara a la banda
sonora del programa d'avui d'Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local i
aquelles emisores que emeten el programa. La cançó va estar composada per Peter
Beckett i John Cowley, després de que el primer trenques amb la seva nuvia amb
la que portaba vivin cinc anys. Un altre curiositat: L'any 2003 John
Frusciante, un dels bons guitarristes de la història del rock, en el recital
"Live at Slane" dels Red Hot Chili Peppers va utilitzar el tema en el
moment de fer el seu sol en l'espectacle.
Els Players, un grup d'un sol èxit
KC &
The Sunshine Band – Please don’t go 1979
KC and the
Sunshine Band és una banda nord-americana creada per Harry Wayne Casey a què es
coneix com KC, l’any 1973 a
Miami, Florida, comptant amb l'enginyer de só Richard Finch, al costat del
guitarrista Jerome Smith (18 de juny de 1953 - 28 de juliol de 2000) i el
bateria Robert Johnson. Altres components de la Sunshine Band han estat
Maria de Crescenzo, junt a Charlotte McKinnon i Fermin Goytisolo. "Si us
plau, no t’en vagis" és una cançó gravada i publicada en single el 12 de
juliol de 1979 i estava inclosa en l'àlbum "Do You Wanna Go Party" i
el tema va ser composat per Harry KC Casey i Richard Finch. El single va ser
número 1 en els Estats Units el 5 de gener de 1980 i va arribar a la segona
posició a Anglaterra. L'any 2008, el músic suec de eurodance Basshunter va fer una
versió de la cançó que va incloure en el seu àlbum d'estudi "Now You're
Gone - The Album". KC and the Sunshine Band funcionaren des de 1973 a 1983, any en què es
van desfer, encara que amb aixó de les modes revival, KC & The Sunshine
Band van tornar i sembla que encara estan en actiu.
El grup nord americà KC & The Sunshine Band
Queen – One
year of love 1986
Des de la banda sonora del film "Els Immortals",
la gran pel·lícula en la irregular carrera de l'actor Cristopher Lambert i que
allèn les nostres fronteres es va títolar "The Highlander", us porto
aquesta gran balada en majúscules, tot un “peaso cansión” que ens interpreten
els britànics Queen, grup del malaurat Freddie Mercury i en la qual també es
trobaven el guitarra i compositor Brian May que era el veritable líder, el
bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon. Freddie Mercury, de veritable nom Farrokh Bulsara, va néixer a Zanzíbar,
Tanzània, 5 de setembre de 1946 i va morir a Londres a causa d'una
broncopneumònia, el 24 de novembre de 1991, l'endemà d'haver explicat en roda de
premsa que patia la SIDA.
Queen es calcula que ha superat els 300 milions de discos
venuts a tot el món. Aquest tema s'havia inclòs en el "A kind of
magic" i l'àlbum va arribar al primer lloc mantenint-se en les llistes
durant 63 setmanes. De fet aquest disc havia de ser la banda sonora de la
pel·lícula, però Queen van incloure més cançons i el disc va passar a ser un
treball de Queen al marge dels singles que es van editar amb els temes del
film. La veritat és que el single va arribar 
al tercer lloc al Regne Unit i va
aconseguir el primer en 35 països. Degut a l'èxit de vendes del LP, Queen van
emprendre el "Magic Tour" amb entrades esgotades amb molta
anticipació i que va recalar en estadis a l'aire lliure d'Europa. Seria
l'última gira de Queen amb Freddie Mercury. Una de les actuacions més
recordades del Tour van ser les dues dates que van realitzar a l'estadi de
Wembley a Anglaterra, convocant 72.000 persones cada nit i venent-se les
entrades en només sis hores. Wembley és a més a més el concert més recordat en
la carrera de Queen, s'havia utilitzat l'escenari més gran, la plataforma de
llums més immensa, la pantalla més gegant, coses que fins ara a l'estadi mai
s’havien presenciat. El rodatge dels concerts es va realitzar amb quinze
càmeres, més un helicòpter, per capturar preses aèries. Al desembre del mateix
any es va editar al "Live Magic", el seu segon disc en viu, en el
qual recullen les millors preses extretes dels concerts de Wembley, Budapest i
el Knebworth Park que es va realitzar el 9 d'agost de 1986 i va ser l'últim
concert de la gira, reunint 120.000 espectadors. Es calcula que el
"Magic Tour" va ser presenciat per més d'un milió de persones arreu
del món. Després de la gira, al començament del 1987, Roger Taylor i John
Deacon es van anar de vacances a Los Angeles i Brian May va tractar de reordenar
la seva vida personal. Freddie Mercury va aprofitar el moment per treballar en
el seu primer disc com a solista que es va editar el 23 de febrer de 1987 amb
"The Great Pretendre", un tema de The Platters, com single i donan-li
títul. És clar que realment no havia estat aquell el primer disc com a solista
de 
Freddie Mercury ja que fent-se dir Larry Lurex, l’any 1973 va gravar un
single amb els temes "I Can Hear Music" i "Goin 'Back" i
que eren dues versions. Curiosament, la veu en aquest enregistrament no sembla
la seva i és que, malgrat el seu alt to vocal, més de vuit octaves, utilitzava
sempre un aparell electrònic inventat per Brian May que alterava la seva veu i
li donava molta més brillantor. Precisament l'ús d'aquest aparell va ser la
causa per la qual George Michael no va acceptar substituir a Freddie Mercury en
el grup i finalment va ser Paul Rogers (Free, Bad Company, etc.) el nou cantant
de Queen, però els va deixar després d'haver gravat quatre discos i haver fet
unes quantes gires, crec que tots els CD's son en directe.
Bobby Vinton – Blue velvet 1963
Bobby Vinton va ser un cantant molt popular al seu pais i
que va començar a gravar a principis dels anys 60, però tot i ser molt
reconegut als Estats Units i s'en "Blue Velvet" el seu gran hit, sols
va triomfar a Europa gràcies a la seva versió del "Segellat amb un
petó" que va publicar ja a l’any 1972. De fet ell va debutar l’any 1959
amb el single “You’ll never forget”. Bobby Vinton va néixer el 16 d'abril de 1935 a Canonsburg,
Pennsylvania, però no sols era cantant, Bobby Vinton era també un gran multi
instrumentista i a més de cantar tocava piano, clarinet, saxo, trompeta,
bateria i l’oboè. El tema “Blue Velvet” que escoltem ara per tancar Un Toc 
de
Rock d’avui, va ser número 1 als Estats Units l'any 1963 i fou utilitzat
posteriorment en una pel·lícula de cine negre que es va titular així mateix
"Blue Velvet" i que era un trhiller molt interessant. A la pel·lícula
la cançó la cantava l'actriu Isabella Rossellini (a la foto). Aquest tema va ser escrit per Lee Morris i
Bernie Wayne, i abans de que la graves Bobby Vinton ja ho havien fet The
Moonglows. Actualment Bobby Vinton viu retirat a Englewood, Florida
La dita per acabar el programa d’avui es del escriptor i
presentador de televisió Fernando Sánchez Drago que va dir referin-se a la
programación de les televisions:
“No hay país que resista el chorreo de telebasura
al que se somete a los ciudadanos”
al que se somete a los ciudadanos”
Tancaré ara Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us
deixo amb companyia de La Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc
Mario Prades i tanco la barraqueta dient alló de
.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario