Un Toc de Rock 08-36

Al programa d'avui tindrem molt de rock i us he portat alguns noms mítics, al costat d'altres que us sonaran i alguns que us descobriré. Viatjarem pels Estats Units, Escòcia, Irlanda i Itàlia per acabar escoltant al grup britànic Smokie, la banda liderada pel cantant Chris Norman, encara que en la cançó que escoltarem avui ja els havia deixat i la veu era Mike Craff. Sense més preàmbuls i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, comencem Un Toc de Rock, yo ara vaig a obrir la barraqueta, soc Mario Prades i avui escoltarem per començar al Boss amb un tema del 2012.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bruce Springsteen – Wecking ball 2012

Si be quan aquest programa surti al aire el Boss suposso que ja tindrà un nou disc al carrer titulat “High Hopes” que està previst s’editi el 14 de gener,  us porto aquest bon tema a càrrec de Bruce Springteen i que està inclòs en el seu últim àlbum fins ara, publicat el 6 de març de 2012 i al qual la cançó dóna títol. Un disc amb forta càrrega celta en les seves cançons, com comprovareu escoltant aquest tema. El primer senzill amb "We Take Care of Our Own" es va editar el 19 de gener de 2012. L’àlbum va arribar ja al primer lloc en les llistes d'èxits de 16 països, incloent Estats Units i Regne Unit, amb aproximadament dues-centes mil i 75.000 còpies venudes respectivament. Les cançons han estat compostes per Bruce Frederick Joseph Springsteen (Long Branch, Nova Jersey, 23 de setembre de 1949) durant l’any 2011, exceptuant tres d'elles que les va compondre anteriorment i ja les havia interpretat en una gira. Al tema que escoltem ara el saxo el toca Clarence Clemons que abans de morir el 18 de juny de 2011 a causa d'un vessament cerebral, va intervenir en un parell de temes. De fet encara que la gira "Wrecking Ball" inclou a la E Street Band acompanyant a Bruce Springsteen, els únics membres de la banda que van participar en l'àlbum van ser Clarence Clemons, Little Steven, Max Weinberg i Patti Scialfa que fa cors i és la dona de Bruce Springsteen. En l'àlbum també van participar membres de la Seeger Sessions Band i altres músics com Tony Morello i Matt Chamberlain. En la gira que va realitzar durant l’any 2012, va incloure a Jake Clemons, nebot de Clarence i el Boss va estar acompanyat per una secció de vents integrada per Clark Gayton, Curt Ramm i Barry Danielian. En total, la E Street Band augmenta a 17 membres, sent la formació més gran des de la gira "Tunnel of Love Express" de 1987.

Sleepy LaBeef – Night train to Memphis 2001

En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El concert en què el grup d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners, es va celebrar la revetlla de Sant Joan i els cartells que vaig enviar a la impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca". Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, es menja la popular coca de fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arrivar. Vam tenir problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va començar a fer sols que no venien al cas, finalment Sleepy s’el va andur a part i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és solsament veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzà una roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia una bona relació amb l'amic Josep, director de l'establiment. Van acudir un munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda, el cantant Roy Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona, em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de la Cadena SER i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va marxar al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres d'alçada i cent quaranta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, i tant que menja. Thomas Paulsley LaBeff va néixer el 20 de juliol de 1935, a Smackover, Arkansas, d'on també era Bud, l'últim marit de la meva cosina Glòria. Un dels seus millors treballs es va titular "Rock de peso pesado", un títol molt apropiat. Aquest tema amb el què obrim Un Toc de Rock d'avui, es va incloure en l'àlbum "Rockabilly Blues" que es va publicar l’any 2001 i es tracte d’una versió del éxito del cantant country Roy Acuff que va gravarla l’any 1943.

Tom Petty & The Heartbreakers – Let yourself go 2010

Des del àlbum "Mojo" que Tom Petty & The Heartbreakers van publicar el 29 de juny de l'any passat, us extrec aquesta bona peça per escoltar a Un Toc de Rock. El guitarrista, cantant i compositor Tom Petty, va néixa a Gainesville, Florida, el 20 d'octubre de 1950. Va començar la seva carrera ja amb The Heartbreakers, el 1976. Tom Petty & the Heartbreakers amb el seu tercer àlbum "Damn the Torpedes" van arribar al cim de les llistes el 1979, sobretot gràcies al single amb el tema "Refugee" i va ser triple platí als Estats Units. També ha gravat en solitari, però sempre torna al grup, amb ells va gravar "Mojo", el seu últim treball fins a la data i que ha estat número 2 a les llistes d'àlbums de pop del Billboard i el primer a les de rock. Tom Petty ha publicat cinc de les cançons abans de la seva pròxima gira de "Mojo" a través del seu compte de YouTube. En aquesta grabació la banda està integrada per Tom Petty (cantant y guitarres), Mike Campbell (guitarra solista), Scott Thurston (guitarra i armónica), Benmont Tench (piano i órgan), Ron Blair (baix) i Steve Ferrone (batería i percusió). Durant un temps Tom Petty va formar part de una asociación d’estrelles de la música coneguts com The Travelling Wilburys, una superbanda de grans figures entre les que trobavem a Bob Dylan, George Harrison, Roy Orbison i Jeff Lyne, de la Electric Light Orchestra i que van gravar un parell d’àlbums i Tom Petty ha treballat com actor, ara recordo que va sortir a un film de Kevin Costner "Missatger del futur" on feia d'alcalde d'un poble perdut a les muntanyes.

David Cassidy – Rock me baby 1972

El single amb aquesta cançó i que es va publicar l’any 1972, va arrivar fins al lloc 38 als Estats Units i al 11 a Anglaterra. Donava títol a un LP de David Cassidy publicat el mateix any que va arribar al segon lloc en el Regne Unit, si bé al seu país d'origen només va aconseguir col·locar-se al 44. La cançó va ser composada per Johnny Cymbal i Peggy Clinger i el primer que va gravarla va ser BB King, l’any 1964 i està basada en el "Rockin' and Rollin'" de Lil' Son Jackson. En aquesta gravació David Cassidy a part de cantà també toca els teclats, guitarra i la percusió i als cors tobavan a la gran cantant Kim Carnes. Aquest llarga durada va estar produït per Wes Farrell. El cantant, actor, compositor i miltiinstrumentiste David Cassidy va néixer a Nova York el 12 d'abril de l’any 1950 i es va convertir en famós en ser un dels protagonistes de una popular sèrie de televisió "The Partridge Family", una família de ficció on tots els membres del clan familiar cantaven en cadascun dels episodis i amb l'actriu Shirley Jones en el paper de mare, David tenia el rol del fill gran de la familia. De fet aquella popular serie estava inspirada en un grup familiar real, The Cowsills i si bé David Cassidy es va fer famos en aquest paper, ell ja havia intervingut abans en alguns musicals de Broadway.

Edwyn Collins – Down the line 2013

Des del àlbum "Understated" que el cantant, compositor, guitarrista i productor escocès Ewdyn Collins va publicar el 25 de març de l'any passat i que va ser produït per ell mateix al costat de Seb Lewsley, us he seleccionat ara aquest bon tema per compartir amb tots vosaltres, amb totes vosaltres, des d'Un Toc de Rock. En aquest últim àlbum, gravat en els West Heath Studios de Londres, compta amb les col·laboracions de Barrie Cadogan (Little Barrie, Primal Scream), James Walbourne (The Pretenders, Ray Davies), Carwyn Ellis (Colorama, The Pretenders), Sean Read (The Rockingbirds, Dexys), David Ruffy (The Ruts, Dexys) i Paul Cook (The Sex Pistols). És un bon àlbum, ple de bons temes, encara que no arriba a l'altura del "Gorgeous George" que va publicar l'any 1994 i va pujar a la vuitena posició a Anglaterra. Inicialment Edwyn Collins va formar part del grup Nu-Sonics el 1976, que posteriorment es van reconvertir a Orange Juice, ja l'any 1979. Es van dissoldre en 1985 i va ser quan Edwyn Collins es va llançar ja en solitari. Dues de les cançons més populars en la seva trajectòria discogràfica són "A Girl Like You" i "Magic Piper of Love". El 18 de febrer de 2005, quan li estaven fent una entrevista a la cadena BBC 6 Music de ràdio, Edwyn Collins es va sentir malament, va patir nàusees i vertigen, segons sembla a causa d'una intoxicació alimentària. Dos dies més tard va ingressar a la unitat de cures intensives d'un hospital de Londres, pel que sembla el que havia passat és que havia patit una hemorràgia cerebral. El 25 de febrer va ser operat després de tindre una altra hemorràgia. L'operació va ser un èxit i sembla que s'ha recuperat bé. Aquest és el tercer àlbum des de la seva operació. Edwyn Collins va néixer el 23 d'agost de 1959 a Edimburg i està casat amb Grace Maxwell, que també és la seva representant i viuen a Londres.

Caravan – Nightmare 1977

Una de les millors bandes angleses de l'anomenat so Canterbury, una barreja entre rock sicodélic, progressiu i jazz, van ser Caravan, als quals escoltarem ara amb aquest tema que us he extret d'un grans èxits. El grup es va crear arran d'una escissió de Wilde Flowers l'any 1968 i inicialment estava integrat per Dave Sinclair, Richard Sinclair, Pye Hastings i Richard Coughlan, Van ser la primera banda britànica que va signar contracte amb un segell nord-americà Verve Records, encara que amb el seu segon disc van passar a Decca que era anglesa. Es van produir molts canvis de músics en Caravan i per la banda han passat Steve Miller, Geoffrey Richardson, Stu Evans, Derek Austin, John Perry, Mike Wedgwood, Jim Leverton, Doug Boyle i Dek Messecar. Per cert, Caravan seguien en actiu, encara que dels membres originals sols quedava Richard Coughlan, nascut el 2 de setembre de 1947 a Herne Bay, però va morir el passat 1 de desembre de 2013, el futur del grup suposo que ara és incert. Aquest tema que us he seleccionat es trobava originalment en el seu àlbum "Better by Far" publicat l'any 1977, en aquest enregistrament el grup estava integrat per Richard Coughlan (bateria i percussió), Pye Hastings (cantant i guitarra), Dek Messecar (baix i cors), Geoff Richardson (viola, guitarra, flauta, sitar, mandolina i cors), Jan Schelhaas (teclats i cors) i van col·laborar la cantant Vicki Brown, Fiona Hibbert a l'arpa i Tony Visconti al doble baix.

Zucchero & Paul Young – Senza una donna 1991

Aquest va ser el tema que va consolidar internacionalment a Zucchero, aquest gran músic, compositor i cantant italià. Va néixer a Roncocesi di Reggio Emilia, el 25 de setembre de 1955 i va començar tocant la guitarra i el saxo. En la gravació d'aquesta cançó col·laboran el cantant britànic Paul Young i el gran guitarrista Eric Clapton. El tema va aconseguint el quart lloc en les llistes angleses, el segon en les alemanyes i es va quedar al 23 en els Estats Units. Avui l’escoltem a Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local. Zucchero es diu veritablement Adelmo Fornaciari i és nascut a Roncocesi di Reggio Emilia, el 25 de setembre de 1955. Zucchero és una de les veus més internacionals sorgides a Itàlia en les últimes dècades. L’any 1983 grava el seu primer àlbum, "Un po 'di Zucchero" que va passar amb més pena que glòria. El 1984 escriu la cançó "Non voglio mica la lluna" que en castellà es va titular "Yo no te pido la luna" interpretada al Festival de San Remo per Loretta Goggi i que a Espanya va triomfar en la versió de la italiana Fiordaliso. Però la carrera de Zucchero es consolida gràcies al tema "Senza una donna" que escoltem ara i es va gravar l’any 1991. El 1996 va publicar un recopilatori amb els seus millors temes i va arribar a vendre més de 3 milions de còpies. Zucchero es una de les veus mes negres del panorama musical Italia, junt a Drupi i Fausto Leali.

Amos Lee – Johnson Blvd. 2013

Aquesta cançó obria el "Mountains Of Sorrow, Rivers Of Song" que el cantant, multiinstrumentista i compositor nord-americà Amos Lee va publicar el 8 d'octubre de l'any passat i que és el seu cinquè àlbum. El disc va pujar al primer lloc en la llista del Billboard. En aquest últim treball discogràfic Amos Lee a més de cantar, toca l'orgue, ukelele, guitarra elèctrica i acústica i un instrument anomenat mandocello que és una mena de llaüt. En la gravació va comptar amb la seva banda habitual, integrada per Freddie Berman a la bateria, Zach Djanikian al baix, Andy Keenan com guitarres, doblo i mandocello i Jaron Olevsky al piano, òrgan i marimba, encara que van col·laborar molts músics, entre ells Allison Krauss, Jay Joyce, Patty Griffin, Mutlu Onaral, Perry Greenfield, Joanna Cotten, Jeff Coffin i uns quants més. El veritable nom de Amos Lee és Ryan Anthony Massaro i va néixer a Philadelphia, Pennsylvania, el 22 de juny de 1977. Va debutar l'any 2004 amb un àlbum homònim.

Four Men and A Dog – Mother of Mercy 1995

Al programa d’avui d’Un Toc de Rock us porto una cançó de la banda irlandesa Four Men and a Dog, un grup que es van donar a conèixer en el Belfast Folk Festival celebrat l’any 1990, si bé jo no m’atreviria a dir que son una banda de folk, ni de molt lluny. Aquest tema que va ser editat també en format single, es trobava en el tercer àlbum de Four Men & A Dog que és va titular "Doctor A's secret remedies", un dels seus millors treballs, editat a Espanya l’any 1995, encara que en el Regne Units es va publicar un any abans, el 1994. La música de Four Men and A Dog és un complet mestissatge d’estils i barreja jazz, blues, bluegrass, swing, salsa, polka i tocs de rap. El grup Four Men & A Dog l'integraven Cathal Hayden (fiddle), Gerry O'Connor (banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran, bone i cantant), Kevin Doherty (guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió). En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col·laborar Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que a mi més m'agraden d’aquest CD de Four Men and A Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec que en alguns moments en aquesta cançó els Four Men & A Dog em recorden i molt als Dire Straits de Mark Knopfler, aquells dels inicis.

J.J. Cale – Sensitive kind 1979

Aquest tema del cantant, guitarrista i compositor J.J. Cale que escoltarem ara a Un Toc de Rock, es va incloure tancant la primera cara del LP "5" que es va publicar l'agost de 1979 i curiosament no és el seu cinquè disc, és el novè. Aquest tema que escoltem ara té dues grans versions, una a càrrec de Carlos Santana i l'altra per John Mayal. En aquest enregistrament J.J. Cale toca la guitarra, piano, bateria, baix i canta, tot i tenir un munt de músics co·•laborant amb ell a les diverses cançons del disc. John W. Cale va néixer a Tulsa, Oklahoma, el 5 de desembre de 1938. És un dels pioners de l'anomenat "Tulsa Sound", una barreja de blues, rockabilly, country i jazz i també està englobat dins del swamp rock. L'estil personal de J.J. Cale ha estat definit com "relaxat" i es caracteritza per ritmes shuffle, canvis d'acords senzills, veus doblades i lletres incisives i intel·ligents. J.J. Cale també és un guitarrista molt particular, el seu signe d'identitat és la forma de puntejar i els seus solos moderats i lleugers. Els seus enregistraments reflecteixen la senzillesa i la manca d'artificis de les seves composicions que són normalment gravades enterament per J. J. Cale. Ha influenciat a molts guitarristes de fama internacional, entre ells Mark Knopfler i Eric Clapton, de fet una de les cançons més importants en la carrera de “Mano Lenta” va ser “Cocaine” que era del guitarrista nord americà i junts van gravar un àlbum fa un parell d’anys. J.J. Cale ha estat un artista de culte per als músics i relativament desconegut per al públic durant els més de 35 anys que portava de carrera. El 26 de juliol de ´’any 2013  el gran guitarrista J.J. Cale va morir al Scripps Hospital de La Jolla, a California a causa d’un atac de cor.

George Harrison – Marwa Blues 2003

Ara us porto al programa d'avui d'Un Toc de Rock un altre "peaso cansión", una peça instrumental que us he extrec de l'àlbum "Brainwashed", el disc pòstum de George Harrison editat el 16 de novembre de l’any 2002. El tema es va incloure com a cara B d'un single publicat el 12 de maig de 2003, amb "Any road" a l’altre costat. La cançó "Marwa blues" va ser nominada als Grammy l’any 2004 en la categoria Millor Tema Instrumental. L'àlbum es va classificar en el lloc 18 del Billboard i va arribar al 29 al Regne Unit i ha superat el milió de còpies venudes. Acompanyen a George Harrison en l'enregistrament Jeff Lynne (baix, piano, teclats, percussió i cors), Dhani Harrison (guitarra, piano i wurlitzer) i Jim Keltner (bateria). Encara que en els diferents temes de l'àlbum van haver bones col·laboracions, entre elles Mike Moran, Ray Cooper, Jon Lord, Jools Holland, Jane Lister, Sam Brown, Mark Flannagan i uns quants més. El ex-bestle George Harrison va néixer a Liverpool el 25 de febrer de 1943 i va morir el 29 de novembre de 2001 a Los Angeles. El llegat musical i la vida de George Harrison van ser el tema principal de la revista Time en la seva publicació del 10 de desembre de 2001, sent George Harrison el protagonista de la primera portada de la revista dedicada a una persona, després dels atemptats de l' 11-S.

Smokie – Will you still love me tomorrow 1995

Tancarem Un Toc de Rock per avui escoltan al grup britànic Smokie, als que no hem de confondre amb el grup Smoke, aquells del “My friend Jack”, res a veure un amb l’altre. Encara que la cançó més important en la carrera dels britànics Smokie va ser "Living next door to Alice" de 1976 que escoltarem un altre dia, aquesta és una de les moltes bones balades que van gravar al llarg de la seva carrera. Smokie va ser la banda liderada per el cantant Chris Norman i amb ell al capdavant van tenir la seva etapa més brillant. Es van crear a Bradford, Anglaterra, el 1964 i inicialment es van fer dir The Yen, després The Sphynx per canviar a Essence i finalment Smokie. En un principi i al costat de Chris Norman es trobaven Terry Uttley (baix i cors), Alan Silson (guitarra i cors) i Ron Kelly (bateria). L’any 1978 Chris Norman al costat de la baixista i cantant Suzi Quatro van gravar diversos discos al marge dels seus respectius grups. Quan Chris va deixar Smokie al 1986 va ser substituït per Alan Barton que a mitjans dels 90 va morir en un accident de circulació mentre el grup es trobava de gira a Alemanya i al seu torn va ser substituït per Mike Craff que encara segueix com a cantant de Smokie que estan en actiu. Aquest tema tancava el CD "The World and Elsewhere" de 1995 i és el primer àlbum amb Mike Craff com a cantant.

La dita per acabar el programa es del gran músic jamaicà Bob Marley, el Rei del Reggae que va manifestar:

“Lo bonic no són els ulls, són les mirades”

Tanco per avui Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, tanco la barraqueta i foto el camp. Xiquets, xiquetes, sigueu bons i bones, a reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)