Un Toc de Rock 08-37

Avui començarem Un Toc de Rock recordant un cantant que ens va deixar la vigília de Nadal, Germán Coppini. És clar que altres artistes que sonaran en aquest programa també han emprès el llarg viatge al més enllà, Dalida, Domenico Modugno i Antonio González El Pescailla. La veritat i analitzant-ho fredament, des que naixem emprenem un viatge per trobar-nos amb la Parca i és una cita que, tardarà més o menys, però és completament ineludible. Per això i perquè ens adonem de que estem vivint, que seguim vius, emprendrem aquest viatge musical pel temps i els records, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, obro la barraqueta, soc Mario Prades i avui recolrdarem a Germán Coppini, però a la seva etapa amb Golpes Bajos.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Golpes Bajos – No mires a los ojos de la gente 1984

Des de Galícia es van incorporar a la moguda madrilenya l'any 1982 Golpes Bajos, amb els que obrirem avui Un Toc de Rock. La banda la van fundar Teo Cardalda que posteriorment crearia Cómplices, junt a German Copinni que era cantant de Siniestro Total, compaginant al principi la seva tasca en ambdós grups i que quan es van desfer Golpes Bajos també va tenir una interessant carrera en solitari. Al costat d'ells es trobaven Pablo Novoa a la guitarra que després crearia el grup La Marabunta i Luis García al baix que quan es va produïr la separació de Golpes Bajos s'uniria a Semen-Up. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu primer i únic LP publicat l'any 1984 i titulat "A Santa Compaña", va ser un dels singles que es van extreure de l'àlbum i una de les cançons més conegudes de Golpes Bajos, al costat de "Malos tiempos para la lírica" i “Fiesta de los maniquíes”. La veritat és que l'any 1983 ja havien publicat un EP i el 1985 encara traurien un mini-LP titulat "Devocionario" i es van separar. A mitjans dels 90, concretament l'any 1997, Teo Cardalda i Germán Copinni van tornar a unir-se i van gravar un disc en directe amb les seves velles cançons i van realitzar una gira, encara que no va tenir continuïtat. La veritat és que les vendes del disc no van ser res significatives i jo crec que per això no van seguir i van decidir tornar als seus anteriors activitats. Teo Cardalda tornà a Cómplices i Germán Copinni es va dedicar a col·laboracions. Nascut a Santander l’any 1961, però afincat a Galicia, Germán Coppini va morir a causa d’una malaltia hepàtica el passat 24 de decembre.

Mesclat – Torna-m’ho a dir 2008

L'any 2008 el segell discogràfic Global va treure un CD de promoció que només es va enviar als mitjans de comunicació i no es va vendre en les botigues, aixó el converteix en peça de col·leccionistes, clar que es tracta d'una fórmula habitual i aquest era el dotzè que publicava aquest segell amb seu a Girona. Es tracta d'un compendi amb nou temes de diversos artistes del segell, una bona iniciativa per donar a conèixer les seves novetats, clar que aquí trobàvem els temes més promocionables dels últims discos editats pels grups i cantants de Global. D'aquest CD us he extret aquest tema de Mesclat que originalment es va incloure en l'àlbum “Cróniques Colonials”, editat l'any 2007. Mesclat són una banda integrada per músics que també toquen en diversos grups paral·lelament, encara que no tots, el que si és important és que tots ells tenen àmplia experiència musical. En Mesclat trobem Joan Reig de Els Pets a la batería, Titot Ribera (ex Brams) como cantant i compositor,  junto a Carles Belda (Pomada i actualment a El Belda i el conjunt Badabadoc),  Marcel Casellas (La Principal de la Nit), David Rosell (Dept),  Pep Toni Rubio (Música Nostra) i Joan Aguiar (Estramp Jaç). Es van crear l'any 2000 i segueixen en actiu, havent publicat tres àlbums, del qual aquest és el tercer i últim fins al moment. 

Los Inhumanos – Duba duba 1988

Los Inhumanos, com us he dit en diverses ocasions, van ser possiblement la banda més "tronada" i gamberra del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i taranna alegre. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixer arran d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles, a Tarragona, i malgrat tota la tropa que eren, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells a l’escenari i amb túnica, però jo "molt agraït" vaix declinar l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la seva àmplia carrera va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que inicialmente tenia que parlar d'un 600, però no rimaba, com ells mateixos hem van explicar. El tema que els va catapultar va ser aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock, paròdia de la música més ianqui. Los Inhumanos és van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert Los Inhumanos segueixen en actiu, encara que jo penso que no queda cap dels seus components originals. Fa un parell d’anys van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel·lícula de la saga Millenium. Per cert, a un dels seus components li deien El Gallofa i la seva tasca en el grup era deixar anar el rot que sona en aquesta cançó. Més tard, alguns dels components de Los Inhumanos van formar La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia i uns altres Orfeón Brutal. Aquest tema que escoltem ara, es trobava en el disc "30 hombres solos", publicat l’any 1988.

Los Rebeldes – Mediterráneo 1988

Un dels grups líders del rockabilly i el rock and roll a Espanya són els catalans Los Rebeldes, liderats pel cantant i guitarra Carlos Segarra. Aquest és amb tota seguretat, el tema més comercial que han publicat i de fet va ser també el seu major èxit a nivell vendes. Es trobava en l'àlbum "Más allá del bien y del mal", el seu cinquè disc i que es va publicar l'any 1988, va ser tot un rècord de vendes, convertint-se el single en la cançó de l'estiu. Una cosa de la qual no se si horas d'ara es sentiran gaire orgullosos. La veritat és que l'àlbum no estava gens malament i cal destacar un altre dels temes "Bajo la luz de la luna" que era francament bo i el escoltarem en una altra ocasió. Los Rebeldes es van formar l’any 1979 i eren només tres components: Carlos Segarra (guitarra i veo), Aurelio Morata (baix i veu) i Moisès Sorolla (semi bateria). Aurelio els va deixar per formar el grup Aurelio y Los Vagabundos, si bé en els seus darrers treballs ha col·laborat de nou amb Los Rebeldes i ha fet la producció, entre  altres de “Noches de Luz, días de Gas”, Per Los Rebeldes han passat molts anys, discos i carretera, però Carlos Segarra segueix mantenint vius els Rebeldes que van debutar amn “Cerveza, chicas y... Rockabilly!” l’any 1981, tot i tindre un grup paral·lel anomenat Carlos Segarra Rock’n’roll Club. Actualment Los Rebeldes està integrat per Carlos Segarra, Juan Francisco García de Maya "Wichy", Alfonso Múgica, Santiago Campillo que venie dels M-Clan, Dani Pérez i Quino Lucas.

La Guardia – Mil calles llevan hacia ti 1988

Vaig rebre abans de Nadal un correu dient-me que posés aquesta cançó de La Guàrdia ja que no l'havia posat mai. La veritat és que no dubto del que em deia aquesta amiga, encara que jo diria que en les vuit temporades que Un Toc de Rock porta sortint a l'aire alguna vegada l'he posat, però com que no estic segur i si ha sonat fa d'això molts anys, i tenint en compte a més que es tracta d'una de les cançons més emblemàtiques de La Guàrdia, aquí la teniu. Es va incloure en l'àlbum "Vámonos", el seu primer disc amb el segell Zafiro i es tracta d'una cançó que Manuel Espanya va compondre mentre caminava pels carrers del Albayzín, a Granada. Jo recordo que un dia em va trucar Tibu, el seu mànager, per parlar-me de La Guàrdia, era 1988. Volia contemplar la possibilitat de fer un primer concert de presentació del grup a Tarragona. Em vaig posar les piles i els vaig col·locar a la festa aniversari de Ràdio El Morell, incloent com a grup teloner a Seis Disparos, una bona banda de Cambrils que jo portava. Va ser tot un èxit i el pavelló es va omplir a rebentar. Amb aquest concert que va transcórrer sense cap incidència van tornar les actuacions a El Morell ja que des que uns desaprensius van organitzar un concert amb un grup basc venent més del doble de l'aforament amb els consegüents problemes que es van produir i destrosses en el mobiliari urbà del poble, l'Ajuntament no permetia fer concerts a la població. Es van adonar que tots no érem iguals i que encara quedàvem professionals. Arran de La Guàrdia les coses van canviar i altres es van aprofitar més tard. L'única dada anecdòtica va ser que Tibu va intentar cancel·lar-nos el concert ja que els vaix contractar a preu molt econòmic, era 1988, acabaven de publicar aquest disc i posteriorment van començar a funcionar molt bé a nivell vendes de discos i el seu catxe es va quadruplicar i a un mes vista els havien contractat per a la discoteca Arqus de Roda de Berà, amb el que ell pretenia suspendre el concert o pujar el cost econòmic. Finalment i com a professional que Tibu era, les coses van quedar com s'havien pactat i tot va ser una bassa d'oli.Avui en dia a La Guardia sols queda el cantant i guitarra Manuel España

El Canto del Loco – Peter Pan 2008

El Canto del Loco va ser creat l’any 1994 per Dani Martín i Iván Ganchegui que els va deixar l'any 2002, juntament amb David Otero, Chema Ruíz i Jandro Velázquez. Han gravat cinc discos d'estudi. El tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava a l’àlbum "Personas", publicat l’any 2008 i que va superar les 300.000 còpies venudes. El disc es va posar a la venda l'1 d'abril de 2008. El Canto del Loco ha arribat al milió de còpies venudes dels seus àlbums, haven estat un dels grups musicals més importants del panorama espanyol, sobre tot a la primera década del nou segle, si bé ara que Dani Martín treballa ja en solitari i tot i les seves declaracions quan va treure el disc de debut “Pequeño” assegurant que la continuïtat de la banda estava garantida, el grup sembla haver-se dissolt en l'oblit i el record des de que al febrer del 2010 El Canto del Loco van anunciar oficialment la seva separació al·legant que tant Dani Martín com Iván Ganchegui volien seguir les seves carreras en solitari. El Canto del Loco que van ser declarats “Grup Revelcio Espanyol del 2002”, van interpretar un tema en català “Pot ser” que es va incloure en el disc de la Marató de TV3 de l’any 2006. Era la versió en la nostra llengua de “Puede ser”, una peça que originalmente es va incloure en el seu segon disc “A contracorriente”. Per cert, quan començavan la bateria la tocava una noia, però ara no recordo el nom.

Fausto Leali – Yo caminaré 1976

El cantant Fausto Leali és una de les veus més negres del panorama musical a Italia, junt a Zucchero i Drupi. El cantant, compositor i productor Fausto Leali va néixer el 29 d'octubre de 1944 a Nuvolento, Italia i va començà la seva carrera l’any 1960. Seves són cançons històriques del pop italià com "Deborah", "Un'ora fa" i "Portami amb te", però possiblement la més famosa és aquesta que sona ara a Un Toc de Rock “Yo caminaré”. Aquest tros de cançó, escrita per ell, donava títol a un LP que va publicar l’any 1976 i que com gairebé tots els seus bons temes, també va versionar a l'espanyol. Curiosament en un principi Fausto Leali va gravar cançons de les que no era compositor, es a dir, va fer versions. Fausto Leali té gravats en total 24 àlbums, una quantitat brutal de singles i ancara està en actiu. Ha participat en moltes ocasions al Festival de San Remo i és que aquest festival ens parla molt de la idiosincràsia dels italians. Tots volen participar-hi i si no guanyen, no passa res. Aquí és tot el contrari, els cantants consolidats no volen participar en cap festival per por de perdre debant de gent novell. Per això va acabar fracassant Benidorm i la majoria de festivals importants que s'han fet al llarg dels anys i que van començar, els pioners, a finals dels cinquanta. Aquesta cançó de Fausto Leali que escoltem ara ha estat versionada en castellà per Sergio Dalma en un dels seus treballs “Vía Dalma”, publicat l’any 2010.

Domenico Modugno – La distancia (es como el viento)

Aquest home ha estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. De fet el cantant, músic i compositor Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico Modugno va néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arribaven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa i tal com deu estar ara, el cantant te que estar removense a la seva tomba. Domenico Modugno deíxà darrere seu temes inoblidables com "Dio, come ti amo", “Vecchio Frak”, "Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La distancia", una gran cançó d’amor que ara ens canta en castellà. Es clar que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes de discoteques a tot el món. Francesco Napoli es també un dels Amics d'Un Tock de Rock, al facebook de Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de San Remo, però ell no te el record. Parlarem un altre dia d’aixó.

Pino Donaggio – Pero anoche en la playa 1971

El single amb aquesta cançó, interpretada en espanyol pel cantant i compositor italià Pino Donaggio i amb "El último romántico" a la cara B, es va publicar aquí al país l'any 1971 i va ser un dels grans èxits a Espanya d'aquest cantant durant la dècada dels setanta, encara que en els seixanta havia publicat un munt de singles que es van classificar en les llistes espanyoles. Cantats també en castellà i algun així mateix en català. Aquest tema que escoltem ara va ser finalista en un concurs, encara que no recordo qual va ser, però us puc aclarir que no em sembla que fos el San Remo, més aviat crec que va ser un festival celebrat a Espanya. En diverses ocasions us he parlat sobre la traducció dels títols de les cançons i que massa vegades estaven allunyats de l'original, ja que aquest en italià es va titular “Una certa serata”, res a veure un amb l’altre. Nascut a Burano, Venècia, la terra dels cristalls més fins, un 24 de octubre de l’any 1941, Pino Donaggio va ser un dels grans del pop italià en els seixanta i principis dels 70. La tasca com a compositor de Pino Donaggio es destacable, amb cançons com “Su nombre es María” o "You Your say Have to Say You Love Me", aquesta ha estat molt versionada, entre las que es van fer hi ha que destacar las de Dusty Springfield i sobre tot la d’Elvis Presley. Pino Donaggio ha composat música per a unes quantes bandes sonores de pel·lícules, diverses d'elles per a films dels directors Darío Argento i Brian de Palma. Pino Donaggio va debutar al Festival de San Remo amb el tema "Come sinfonia", l’anyl 1961 que per cert, també la va gravar en català.

Dalida & Alain Delon – Paroles… paroles… 1971

També l'any 1971 es va editar aquest tema en un single amb "Pour ne pas vivre Seül" a l'altra banda, encara que aquest últim estava interpretat sols per Dalida, mentre que a la cara A i al costat de la cantant d'origen egipci trobàvem a l'actor francès Alain Delon. Aquest tema va ser un èxit de la italiana Mina que la va gravar amb Alberto Lupo. Cal destacar una meravellosa versió interpretada en català per Núria Feliu amb l'actor Alberto Closas que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. La cantant i actriu Dalida, de vertader nom Iolanda Cristina Gigliotti, va néixer al Caire, Egipte, el 17 de gener de 1933, considerada italiana, però adoptada pels francesos, va centrar la seva carrrera al país més enllà dels Pirineus. Va ser una brillant cantant amb una gran carrera musical que li valgué que l'any 1981 se li lliurés el Disc de Diamant per haver superat els 55 milions de discos venuts, des que l'any 1956 va gravar la seva primera cançó titulada “Madona”, una versió en francès d'un èxit de la portuguesa Amália Rodrigues. Dalida va morir el 3 de maig de 1987 per una sobredosi de somnífers, a la seva casa del parisenc barri de Montmartre. Comptava 54 anys i val a dir que ella que ja havia intentat suïcidar-se en diverses ocasions, aquest cop ho va aconseguir. De fet els que estan considerats com els seus tres grans amors: Luigi Tenco, Lucien Morisse que va ser el seu primer marit i Richard Chanfray, els tres es van suïcidar també. Al costat del seu cos es va trobar una carta d'adéu que va escriure en francès dient: "Perdoneu, la vida m'és insuportable". Dalida està enterrada al cementiri de Montmartre, a París.

José Feliciano i Ann Kelly – Para decir adiós 1982

L'any 1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en castellà. Estava ple de grans baladons, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest "peaso cansión" en la què el cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano compta amb una veu femenina, la cantant californiana Ann Kelly. En algunes fonts d'internet es diu que amb José Feliciano i a aquesta cançó que us he portat, canta Vicky Carr, no es veritat. Per cert, aquest tema ja havia estat gravat molts anys abans per Danny Rivera i Eydie Gorme. José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només s'el recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho podreu comprobar

Carmen París – Cositas In-Solitas

“Tanta casualidad no puede ser casual” ens explica Carmen París en aquest tema que tracta de casualitats, d'atzar. Ens diu que la vida està plena de línies rectes i corbes, però que es van entrecreuant teixint una espessa xarxa que ens demostra quanta veritat hi havia en aquell refrany de la Grècia antiga "De vegades els déus ens castiguen escoltant les nostres súpliques". Ens parla d'una cosa que succeeix en moltes ocasions i que sempre acostuma a deixar-nos perplexos. Un matí ens despertem pensant en una persona de la qual fa temps que no sabem res i casualment ens truca per telèfon o ens la trobem per pur atzar i ens preguntem "Com vaig poder saber-ho?" . La cantant tarragonina Carmen París va néixer l’any 1966, però des de jove va residir amb la seva família a Utebo, un poble de la província de Saragossa. Cantautora de difícil classificació, la seva música és un mestissatge de gèneres, una fusió de jota aragonesa, flamenc, música andalusí, jazz i altres tendències , sempre amb tocs de cantautora. La seva carrera és curiosa, va estudiar cant, piano, guitarra, violoncel, harmonia i solfeig, al conservatori de Saragossa, compaginats amb la carrera de Filologia Anglesa i cantant en l'Orquesta Jamaica. Aquest tema es trobava en el seu àlbum "InCubando", el seu tercer disc, ple de tocs calents i caribenys que va publicar l’any 2008 i compta amb les col·laboracins de Ludmila Merceron, Santiago Auserón, Haydée Milanés (filla de Pablo Milanés), amb qui interpreta un poema musicat del poeta cubà José Martí. "InCubando" va ser escollit Millor Àlbum de Fusió en els Premis de la Música 2009. Les cançons que integren l'àlbum van ser escrites per Carmen París durant quatre mesos que la cantautora va residir a l'illa de Cuba.

Joan Bibiloni – Nits de la Sultana 1986

Quan Zebra es van desfer després de gravar un grapat de singles i un LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milán que havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar l’any 1977 el LP "Milán & Bibiloni", un bon disc instrumental. Després Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i l’any 1985 i 1986 forma duo al costat de Larry Coryel. L’any 1989 presentà el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Per cert, quan va començar va formar part del grup Harlem amb Tomeu Penya i també va tocar amb el Grupo 15. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va néixer l’any 1952 a Manacor, d'on també eren el Grupo 15. Ha produït a molts intèrprets, entre ells Marina Rossell i Antonio Vega. Aquest tema, al meu parer un dels millors en la carrera  en solitari de Joan Bibiloni, us el he extrec del LP "Papi, are you OK" editat l’any 1986, un disc ple de funky i on compta amb la Joan Bibiloni Band que eren gent de la talla de la cantant de color Deborah Carter. La veritat es que sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la seva carrera avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials de ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Per cert, Joan és un Amic d'Un Toc de Rock agregat al facebook aquest que ens organitza Montse Aliaga.

El Pescailla – Extraños en la noche 2011

Per tancar el programa d'avui parlaré de la rumba catalana i els seus orígens i ho faré escoltant el que al costat de Peret, està considerat el seu creador, es tracta del guitarrista i cantant Antonio González, conegut artísticament com El Pescaílla. Peret i Antonio González van crear un estil de tocar la guitarra anomenat "el ventilador" que és la font de la que va brollar un rierol que quan esdevé cabalós riu va passar a ser la Rumba Catalana. Eclipsat per l'ombra de Lola Flores, la seva dona, El Pescaílla era un gran artista amb carrera pròpia i molt important, però que va supeditar-la a la de la seva dona fins que molts pràcticament van oblidar tot el gran artista que ell era. En aquesta ocasió el porto realitzant a ritme de rumbeta una interessant versió del ja clàssic "Extraños en la noche" que va popularitzar a tot el món Frank Sinatra i que us he extret d'un disc recuperant antics enregistraments que es va titular “Tiritando”. Antonio González va néixer al barceloní barri de Gràcia l'any 1925 i va morir a Madrid el 12 de novembre de 1999. De fet aclariré que la rumba catalana va sorgir de la fusió entre rumba cubana i sons flamencs, precisament entre els gitanos del barri de Gràcia i els de la plaça del Sol d'Hostafrancs. La catalogada com a "Primera rumbera" va ser Granito de Sal, en els anys 20 del passat segle, però això és un error ja que ella interpretava al Paral·lel barceloní rumba cubana. La rumbeta catalana sorgeix ja imparable de la mà de Gato Pérez, un argentí afincat a Catalunya que cantava rumbes moltes vegades en català, però els que podem considerar pares de l'actual rumba catalana són Mirasol Colors que l’any 1977 van gravar "La Rumba Criminal" i aquest és l'antecedent més directe de la actual rumba catalana, un antecedent molt allunyat en el temps de La Troba Kung Fu dels que he trobat fonts a la xarxa que els cataloguen com a autors de la rumba catalana, res més allunyat de la realitat. L'any 1974 es va crear l'Orquesta Mirasol, en la qual militava inicialment l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es reconvertiria en Mirasol Colores, enfocant la seva música més cap a la salsa i la rumbeta que al jazz original dels seus inicis. Un dels cantants va ser Manel Joseph que va formar més tard l'Orquestra Plateria i que havia estat component de Dos + Un. No vull acomiadar-me sense dir-vos que en els setanta van sorgir dues tendències dins de la clàssica rumba aflamencada creada per Peret i El Pescaílla, la rumba blanca amb gent com Rumba 3, Maruja Garrido o Los Amaya, entre d'altres, i l'anomenada rumba taleguera, els seus màxims exponents van ser Los Chichos, Los Chungitos, Los Calis i molts més.

La frase d’avui es del escriptor irlandes George Bernard Shaw (Dublín, 26 de juliol de 1856 –Hertfordshire, 2 de novembre de 1950) que va manifestar:

“Els miralls es fan servir per veure’s la cara,

l'art serveix per veure l'ànima”

Conclou Un Toc de Rock, però abans de fotre el camp us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, tanco la barraqueta per avui i us dic adeu, porteu-se bé.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)