Un Toc de Rock 08-34

Avui i com m'he llevat amb ganes de canya he decidit que el programa serà molt heavy, literalment parlant i pel que fa a música. És clar que com ja no estic per a masses esforços, l'edat és l'edat, serà un programa molt heavy, però us oferiré el que podriem titular com "l'altra cara del hard rock", aquesta part en la qual grups de rock dur com Deep Purple, Scorpions, Whitesnake, Aerosmith, Guns n ‘Roses i molts altres, ens oferixen el seu costat més suau, romàntic i acollidor. Per tant començarem Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, jo vaig a obrir la barraqueta, soc Mario Prades i avui el protagonisme el tindrà la part més baladera del rock dur, però obrirem amb la cançó d’una pel·lícula i no te rés de heavy, la veritat.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bruce Cockburn – Always look on the bright side of the life 1990

Aquest tema amb el que començo avui Un Toc de Rock no te res a veure amb la música heavy, formava part de la banda sonora del film "La vida de Bryan" si bé en la pel·lícula l'interpréten els Monty Phyton. Aquí us porto la versió del cantant, guitarra i compositor canadenc Bruce Cockburn. Un d'aquests artistes pràcticament ignorats aquí en el país i que fa gires de tres-cents concerts en un any i és que allà s'ho han de treballar dia a dia i es tracta d'actuar molt, no de cobrar molt i fer poques actuacions, clar que la indústria musical del nostre país va com va. Bruce Cockburn, cantant, guitarra i compositor que te una discogràfia que tire d’esquenes, va néixer a Ottawa, el 27 de maig de 1945 i aquest tema es trobava en el disc "Bruce Cockburn Live" que va publicar l’any 1990 i que depenent del pais on s’ha editat camvia el número de cançons que han inclos. Per sort l’espanyola es una de les que més peçes van incloure. Per cert, aquest és el tema que a la fi de la pel·lícula, canten i xiulen els crucificats i el públic mentre esperen la mort, tota una macabra legoria amb l’humor dels britànics Monty Phyton en un film que ens narra la vida d’un que neix en un pesebre, just al costat i en el mateix moment en que ho fa Crist i es passa la pel·lícula cridant alló de "No soc el Mesies".

Janis Joplin – Try (Just a little bit harder)

Jo he de confessar que vaig descobrir a la recordada Janis Joplin gràcies a aquesta cançó que va arribar a Espanya quan es va incloure en un doble LP recopilatori del segell titulat "Llena tu cabeza de rock" i que va ser un dels primers treballs que va treure CBS al país i amb ell van voler oferir una mostra dels grups de la companyia per tal de donar-los a conèixer al mercat espanyol. Es van incloure cançons de Blood, Sweart & Tears, Chicago, Spirit, Johnny Winter, Taj Mahal, Flock, Laura Nyro, The Byrds, Pacific Gass & Electric, Al Stewart, Santana i uns quans més, era doble i a preu de disc normal. Nascuda a Port Arthur, Texas, el 19 de gener de 1943, Janis Joplin amb la seva prematura mort es va sumar al Club dels 27 i va esdevenir un mite de la música. La seva estripada veu i la seva força interpretativa han fet d'ella tota una llegenda malgrat la seva curta discografia, però el seu lloc no ha estat ocupat mai, malgrat les veus femenines que han anat sorgint. Va ser tot un símbol de l'anomenada contracultura, del moviment hippy i del R & B i l’any 1995 va ingressar al Saló de la Fama del Rock, no per que la seva vàlua no fos reconeguda, es tracta d'una cosa molt més simple, per ingressar han de passar 25 anys. La seva vida sempre va ser dura, a l'institut va ser titllada de "amiga dels negres" per involucrar-se en moviments contra la segregació racial i participar de la cultura beatniks. Als 16 anys freqüentava bars de Louisiana escoltant blues i jazz a càrrec de músics negres. Li agradava i molt el mam, les seves borratxeres eren famoses i poc a poc va començar a coquetejar també amb les drogues fins enganxar-se totalment al cavall i les drogues al·lucinògenes, sobretot quan es va traslladar a San Francisco, arribant a pesar sols 35 quilos. El problema es va agreujar quan el seu promès Peter LeBlanc la va abandonar. El veritable trauma de Janis Joplin va ser la solitud i l'ànsia de ser estimada per ella mateixa, no per la seva música, de fet en certa ocasió va manifestar: "Quan pujo a un escenari faig l'amor amb 25.000 persones, però després em vaig sola a casa". Es va unir a la Big Brother and the Holding Company el 4 de juliol de 1966, amb els quals gravaria "Cheap Thrills" que es va publicar a l'agost de 1968 i en poc més d'un mes va vendre mig milió de còpies. Va participar en el Festival de Monterrey i posteriorment va crear la Kozmic Blues Band gravant un nou disc que no va ser del grat de tots els seus seguidors creant controvèrsia. El 16 d'agost de 1969 va actuar al festival de Woodstock, va ser un concert memorable havent de realitzar dos bisos, però els seus problemes amb les drogues van fer que el grup es separés a finals d'aquest any. Els seus dos últims concerts van ser al Madison Square Garden de Nova York les nits del 19 i 20 de desembre de 1969. Quan va conèixer a David Niehouse del qual es va enamorar va semblar que tot s'arreglava, però finalment va haver de posar en una balança l'amor davant de la música i malgrat que sembla ser estava desenganxada de les drogues, no de l'alcohol, va escollir la música. Al setembre de 1970, a Los Angeles, van començar les sessions del que seria el seu àlbum pòstum "Pearl" que no va acabar de gravar-se mai. El 4 d'octubre de 1970 va sortir de copes amb els seus companys i es va emborratxar. Segons l'estudi forense i tot i que tots creien que havia deixat les drogues, va morir a la 1:40 per sobredosi d'heroïna. Aquest cop no hi havia ningú amb ella per a poder ajudar-la. El seu cos va ser descobert hores després. Tots pensaven que Janis Joplin ja no consumia cavall. El disc "Pearl" va quedar inconclús i es va publicar tal qual ella el va deixar, per això hi ha una cançó instrumental "Buried Alive in the Blues", no va tenir temps de gravar la veu, i una altra "Mercedes Benz", a acapella, sense instrumentació. L'àlbum, en el qual es va incloure aquest tema que escoltem ara, es va publicar el 11 de gener de 1971.

Guns n’Roses – Knocking on heavens door

El grup nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any 1991, van publicar simultàniament el dia 17 de setembre dos discos dobles titulats "Use your ilusion" volums un i dos, amb la mateixa portada encara que amb els colors canviats. Amb tot el que això representava d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors àlbums de Guns n'Roses. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock “Trucan a les portes del cel”, és una versió de Bob Dylan, es trobava en el segon d'ells que era de color blau i que es calcula ha venut més de 18 milions de còpies. És clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns n'Roses i la portada es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael anomenat "L'escola d'Atenes". En aquesta gravació la banda està integrada per Axl Rose (cantant i guitarra) que també toca el piano en aquest tema que sona ara, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin (guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu)., però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano), Shannon Hoon (cors ) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema. Guns n'Roses van començar el 1985, però posteriorment van sorgir conflictes entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.

Opus – Flying hight

Ja fa unes quantes setmanes vam escoltar al programa al grup austríac Opus i la que és la seva cançó més popular, el "Live is life". Us vaig parlar que a l'àlbum amb aquest títol i en el qual es va incloure, també trobàvem aquest tema que escoltarem ara i que és al meu modest parer, una de les seves millors cançons. Doncs bé, ara us la porto a Un Toc de Rock per tal que pugueu comprovar-ho In Situ. Els austríacs Opus, grup creat l’any 1973 tot i que no van gravar fins arrivar el 1980, ens van sorprendre i molt amb el tema “Live is life”, molt allunyat del seu estil dur i agressiu, no oblidem que Opus són una banda de heavy metal. Aquella cançó, val a dir que molt comercial, es va convertir en el hit indiscutible dels Opus. Donava títol a un LP que els va servir com a clau d'accés a les llistes de tot el món, la canço es va gravar en directe i en l’àlbum estava el que considero el seu millor tema, com us deia, del grup austriac Opus, una immensa balada titulada "Flyin' High" que val la pena compartir ara. El grup Opus l'integraven: Herwig Rüdisser  (cantant), Ewald Pfleger (guitarra), Kurt-Rene Plisnier (teclats) i Günter Grasmuck (bateria). Als Estats Units l’àlbum "només" va arribar al lloc 32 de les llistes, però a Europa “Live is life” va ser un indiscutible número 1, pràcticament a tot el continent. Per cert que totom deia quan aquest disc es va editar mitjançant el segell Polydor aquí al país que els Opus eran alemanys, aixó no era cert, eran d’Austria. Del single amb el “Live is life” es van vendre més de 15 millions de copies. Avui en dia Opus segueixen en actiu, però sols s'els recorda per "Live is life", el seu gran èxit.

Boston – Love got away 2013

Quan semblava que Boston era un grup perdut en el record dels temps, Boston van publicar el passat 8 de desembre un nou àlbum titulat "Life, Love & Hope" (Vida, amor i esperança) que ha representat el seu retorn als escenaris i al món del disc, classificant-se en el lloc 37 del Billboard la primera setmana en què es va editar. Ha estat el seu primer treball discogràfic després d'onze anys d'absència. Boston és una bona banda que es va crear l'any 1969 i va ser una idea del guitarrista i compositor Tom Scholz al costat del cantant i guitarra Brad Delp que va morir el 9 de març de 2007, el guitarrista Barry Goudreau i el bateria Jim Masdea, encara que es pot dir que veritablement van començar l'any 1971. Es van produir molts canvis a la banda al llarg dels anys i en aquest disc Boston, ara liderats ja només per Tom Scholz que a més debuta com a cantant, compta també amb David Victor, Louis St August, Tommy DeCarlo i Jude Nejmanowski com a cantants i instrumentistes, a més dels músics Kimberley Dahme (baix, guitarra i cors), Gary Phil (guitarres i teclats), Jeff Neal (bateria), Tracy Ferrie (baix i cors) i Curly Smith (bateria, harmònica i cors). Possiblement les cançons més importants en la llarga carrera de Boston sigui "More Than a Feeling" del 1976, "Your say Look Back" de 1978 i "Amanda" de l’any 1986. Per cert, en algunes cançons d'aquest nou àlbum s'han inclòs talls vocals del desaparegut Brad Delp.

Scorpions – Winds of change 1991

Un altre gran tema que també el van gravar en castellà és el "Wind of Change" dels Scorpions, una de les millors bandes de hard rock, alemanys i aquesta una de les seves millors balades. Scorpions va ser fundat l’any 1965 pel guitarrista Rudolf Schenker i el bateria Wolfgang Dziony. En els seus inicis, Rudolf era també el cantant del grup fins que per cap d'any de 1970, el germà menor de Rudolf i també guitarrista, Michael Schenker, al costat del ex cantant de Copernicus, Klaus Meine, s'uneixen a la banda. Des d'un principi Klaus i Rudolf, van decidir compondre en anglès i aquest ha estat un dels seus signes d'identitat. Aquest tema originalment i en la seva versió en anglès es va incloure al disc "Crazy World" que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single amb la cançó, composada per Klaus Meine i que va vendre 14 milions de còpies, va sortir l'abril del 1991. El tema ens parla de la  Perestroika i el canvi polític a Rússia, ara que cal sapiguer anglés o escoltarla en castellà per podem adonar-nos de la qualitat del missatge, al programa ja l’hem escoltat en la nostra llengua. Per cert que les portades dels discos de Scorpions han estat censurades en molts països, un dels seus àlbums censurats més populars va ser "Virgin killer". En aquest enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus Meine (cantant) que en aquesta gravació també toca el whistling, al costat de Matthias Jabs (guitarres i cors), Rudolf Schenker (guitarres i cors), Francis Buchholz (baix i cors) i Herman Rarebell (bateria i percussió).

Whitesnake – Is this love 1987

Quan el cantant David Coverdale va deixar Deep Purple, l’any 1976 va crear una de les millors bandes de heavy metal del panorama internacional, us estic parlan de Whitesnake. Escoltarem aquest tema “És aquest amor” que avui és una de les seves cançons més populars i que va ser composada per David Coverdale i el guitarrista John Sykes. Es va incloure a l'àlbum "Whitesnake", el seu setè disc i que es va publicar el 7 d'abril de 1987. La cançó s'havia editat en single i com a avançament de l'àlbum, el 23 de març del mateix any i va ser número 2 del Billboard i al Regne Unit va aconseguir el lloc novè. Quan el tema es va incloure en un "Greatest Hits" l’any 1994 i es va reeditar en CD-single, es va classificar de nou a les llistes i a Anglaterra va pujar al lloc 25. Està clasificada entre les 100 Millors Cançons d'Amor de Tots els Temps. Us explicaré una curiositat, aquest tema no el van compondre per a ells, la van escriure a petició d'EMI per Tina Turner, però finalment la Reina del Rock no la va gravar i ells la van aprofitar. Per cert, quan parlem de la carrera musical de Whitesnake no hem d'oblidar el tema "Here I Go Again" que va ser veritablement la seva cançó més venedora i també es va incloure en el disc. En la gravació de l'àlbum "Whitesnake", el grup l'integraven David Coverdale (cantant), John Sykes (guitarra i cors), Neil Murray (baix) i Aynsley Dunbar (bateria i percussió) que va debutar amb el grup en aquest disc, però també van col·laborar Don Airey (teclats), Bill Cuomo (teclats), Adrian Vandenberg (guitarra), Dann Huff (guitarra), Denny Carmassi (bateria) i Vivian Campbell (guitarra). Va ser produït per Mike Stone i Keith Olsen. Per cert, en la versió americana de l'àlbum van haver cançons canviades.

Foreigner – Girl on the moon 1981

Aquest és un dels principals temes que es van recollir en l'àlbum "4", al costat de "Waiting for a Girl Like You", del grup nord-americà Foreigner, una de les grans bandes de AOR, un disc conegut popularment com "Foreigner 4" . La cançó va ser composada per Mick Jones i Lou Gramm, principals compositors de la banda. Us explicaré una curiositat, inicialment l'àlbum s'havia de dir "Silent Partners" i la portada, dissenyada per l'agència Hippnosis, era en blanc i negre, representant a un home jove al llit, amb un parell de binoculars que apunten per sobre. El disseny va ser rebutjat per la banda, ja que concideraban que era massa "homosexual" i finalment van decidir canviar-lo per "4" i la portada que veurieu al blog, amb tan sols el número, però no m'hen surto. En a aquesta gravació Foreiger són Lou Gramm (cantant i percussió), Mick Jones (guitarra, teclat i cors), Rick Wills (baix i cors) i Dennis Elliott (bateria i cors), però van comptar amb un munt de músics de suport, entre ells Junior Walker (saxo), Hugh McCracken (guitarra slide), Tom Dolby (sintetitzadors), Robert John "Mutt" Lange (cors), Larry Fast (sintetitzador seqüencial), Michael Fonfara (teclats), Mark Rivera (saxo), Bob Mayo (teclats) i Ian Lloyd (cors). L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes del Billboard, així com un parell dels singles que es van extreure, encara que aquest tema que escoltem ara no es va publicar en format senzill. Foreigner estava integrada per músics britànics i nord-americans i es va crear a Nova York l'any 1976. Un dels fundadors Ian McDonald venia del grup anglès King Crimson. Inicialment van ser sis components, però al llarg dels anys han hagut molts canvis en la formació de Foreigner que es calcula han arribat a vendre més de 80 milions de discos a tot el món, gairebé 38 milions només als Estats Units.

Nazareth – Love hurts 1976

Aquesta cançó va ser composta per Boudleaux Bryant i gravada inicialment per The Everly Brothers en 1960, però va tornar a ser reconeguda la seva gran qualitat en ser interpretada per Gram Parsons i Emmylou Harris l'any 1973. El grup de heavy-metal escocès Nazareth realitzen també una magnífica versió que es va publicar en single l’any 1976 i la van extreure del LP "Hair of the Dog" que va sortir el 1975. Per descomptat hi ha altres gravacions d'aquesta immensa balada, entre elles no podem deixá de destacar la que va fer Roy Orbison el 1961 i el 1975 la que va realitzar a Anglaterra Jim Capaldi que havia estat component de Traffic. També la va gravar al 1975 la cantant Cher. Però parlant de Nazareth, ells van col·locar el single on es va incloure aquest tema, en la vuitena posició del Billboard i es va mantenir en llistes durant 14 setmanes, a Anglaterra va arribar al lloc 15 i va ser número 1 al Canadà i altres països. Nazareth es van crear l'any 1968, quan es va desfer el grup The Shadettes. Amb canvis en la seva formació inicial, Nazareth està integrat actualment per Dan McCafferty (veu i gaita), Pete Agnew (baix i cors), el seu fill Lee Agnew a la bateria i que va substituir a Darrell Sweet, que va morir el 1999 i Jimmy Murrison (guitarra). Nazareth són considerats un dels millors exponents del hard rock americà, tot i ser un grup creat a Dunfermline, Escòcia. Per cert, aquesta cançó també va ser gravada per Joan Jett i ha una bona versió a carrec de Keith Richards crec que a duet amb Norah Jones, però ara no estic segur que sigue ella..

Aerosmith – Crazy 1993

Aquest tema d'ha convertit al llarg dels anys en la millor balada del grup nord americà Aerosmith, coneguts popularmente com "Els nois dolents de Boston", tot i que ells van gravar algunes de molt rellevants com “Angel”. El tema es va incloure a l'àlbum “Get A Grip”, publicat el 20 d'abril de 1993 i que va ser el seu oncé disc d'estudi, venent més de 20 milions de copias a tot el mon,si bé crec que el single amb aquesta cançó no es va publicar fins 1994.  Va ser escrita per Steven Tyler, Joe Perry i Desmond Child. A la gravació de l'àlbum, Aerosmith l' integraven Steven Tyler (cantant i harmónica), Joe Perry (guitarra, cantant i cors), Brad Whitford (guitarra), Tom Hamilton (baix) i Joey Kramer (bateria i percusió). Entre la gente que colaboren trobem a Don Henley de Eagles, Desmond Child, Paul Baron, Lenny Kravitz, John Webster, Tom Keenlyside, Wesey Mamea i uns quans més. Va estar produït per Bruce Fairbairn. Va ser número 1 en els Estados Unidos, va arribar al segon lloc a Canadà i també a Anglaterra i va pugar al tercer a Australia. Aerosmith es van crear l'any 1970 i seguenxen en actiu. Per cert, us explicaré una anécdota sobre el vídeo promocional que es va realitzar d'aquest tema. Mentres el grup està tocant en directe, la historia visual es centra en dues noias molt joves que s'escapen del col·legi i surten per una juerga molt desmadrada per la ciutrat, conduin un coixe a tota velocitat, robant articles d'una botiga, es fan fotografies desputllades i moltes coses més, entre elles s'enduent a l'hort a un xicot que treballava amb un tractó al camp. Una de les xiquetes es Liv Rundgren Tyler, filla del cantant de Aerosmith Steven Tyler, l'altre es l'actriu i model Alicia Silverstone.

Slade – My oh my 1983

Ens prepararem per la recta final de Un Toc de Rock amb els Slade, un grup britànic que van ser la part més heavy del glam dels 70 i 80 o potser seria millor dir que van ser la part més glam del heavy d'aquells anys. Slade es van formar a Birmingham, l’any 1966. Una dada anecdòtica d'ells és que en els títols de les seves cançons gairebé sempre hi ha faltes d'ortografia, no se si perquè casualment va succeir així en el seu primer disc i els va agradar o ho van fer expressament des del principi. La veritat es que jo aposto per el primer raonament. El grup Slade, una banda plena de glamour que sempre vestien de forma molt estrafolària, l’integraven els músics Noddy Holder, Dave Hill, Jimmy Lea i Don Powell. Curiosament i malgrat el seu èxit internacional, mai van arribar a ser estrelles del mercat americà, però van influir i molt en grups com Kiss. El tema que escoltem s'allunya del seu so rítmic, contundent i pesat al que ens tenen acostumats, és una "peaso cansión" que estava recollida en el seu àlbum "The Amazing Kamikaze Syndrome" que van publicar l’any 1983, quan ja començava el seu declivi i va aconseguir la segona posició en les llistes angleses. Va ser tota una alenada d'aire fresc en la seva carrera. La veritat és que us recomano veure els vídeos de Slade, alucinareu. Vestien amb robes estrafolàries i de colors super vistosos, botes d'altes plataformes, tocats cridaners alguns d'ells... En fi, en directe Slade eren tot un espectacle i musicalment tota una canya.

Deep Purple – Don’t make me happy 1998

Aquest tema amb el que avui tancarem Un Toc de Rock, s'allunya de la línia habitual dels Purple. És molt més blusero, però un blues acollidor, possiblement el ritme adequat per dir "No em fas feliç". Ian Guillan, en una entrevista que li vaig fer arraqn de la sortida d’aquest disc, em deia que en el nou CD "Abandon", havien volgut tornar als seus orígens, per això trobem una nova versió d'un dels seus vells temes "Bludsucker". Per els Deep Purple han passat músics mítics, però sempre han tingut un comú denominats: Jon Lord als teclats que per cert, va morir el 16 de juliol del any 2012 a causa d’un cáncer de pàncreas. Segons Ian Gillan "Abandon" ve a significar "Sense restriccions" i això és el que van voler plasmar en aquest treball que es va publicar l'any 1998, el mateix que la seva anterior companyia discogràfica, va reeditar en versió CD el mític disc "Made in Japan". En aquest àlbum “Abandon” trobem, a part de Ian Gillan a la veu i Jon Lord als teclats, a Roger Glover al baix, Ian Paice a la bateria i la nova incorporació, el jove guitarra Steve Morse. Us hagues inclos al blog també el retall de premsa amb part de l'entrevista que li vaig fer a Ian Gillan arran de la publicació del nou treball. Que consti que el disseny de l'article, bo i més típic d'una revista musical especialitzada que d’un diari com Diari de Tarragona, em va sorprendre fins i tot a mi. Us confeso que no vaig tindre rés a veure, va ser cosa del montador.

La frase per concloure el programa és del poeta britànic William Ernest Henley i la utilitzava freqüentment Nelson Mandela

"Sóc l'amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima”

Ara tancaré per avui Un Toc de Rock, però abans de tocar el dos us deixaré amb bona companyia, la de de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta i us dic alló de… sigueu bons i bones i no feu rés que jo no faria

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)

Un Toc de Rock 08-33

En el nostre últim programa el protagonisme el van tenir les noies, encara que ens vam centrar en música realitzada per cantants de més enllà de les nostres fronteres. Avui vaig a donar la veu cantant de nou a les dones, però en aquesta ocasió totes elles seran cantants en llengües peninsulars, tot i que un parell d'elles s'han portat reforços masculins. Les Dives tornen a prendre el domini a Un Toc de Rock i és que com va dir l'escriptor José Mallorquí "La dona és l'obra mestra del Creador", clar que també va afegir la coletilla "Encara que a la dona no l'entén ni Déu". Ara començarem el programa des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que l’emeten, jo vaig a obrir la barraqueta, soc Mario Prades i avui tornarem a donar el total protagonisme a les nenes.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Mari Trini – Una estrella en el jardín 1982

La murciana Mari Trini va ser una de les grans veus del panorama pop espanyol en els anys setanta, si bé ella sempre va estar molt propera a la cançó d'autor, de fet ella va compondre la majoria de les seves cançons. Per obrir el programa d'avui, dedicat a grans veus femenines us he seleccionat aquest tema que crec recordar va ser utilitzat per a un anunci de cerveses, em sembla que era precisament Estrella Damm, però d'això no n'estic segur. La cançó va donar títol a un àlbum publicat l'any 1982 i també va ser un dels singles que es van extreure, però posteriorment va donar títol a diversos recopilatoris. Jo de Mari Trini recordo un àlbum que va publicar interpretat en francès, publicat l’any 1975 i que va representar un canvi conceptual en el concepte musical en què la tenia ja que fins aquell moment les seves cançons s'acostaven més al folk i a la cançó d'autor, de fet val a dir que va residir i va treballar cinc anys a França abans de llançar-se a Espanya. La veritat és que la meva primera ex la coneixia de quan eren críes, ambdues eren de Caravaca de la Cruz, a Múrcia, Mari Trini va néixer el 12 de juliol de 1947 i la meva ex al maig de 1945, ambdues van ser veïnes. Es calcula que al llarg de la seva carrera Mari Trini, de nom complet Maria Trinitat Pérez de Miravete Mille, va vendre més de deu milions de discos pel que en 2005 el SGAE li van atorgar un Disc de Diamant. La seva carrera va estar molt lligada a la de la productora Maryní Callejo i sempre es va dir que eren alguna cosa més que amigues. El rictus dels seus llavis era a causa d'una malformació causada per una malaltia que la va afectar en la seva infantesa, crec que va ser poliomielitis, però no estic segur, és clar que tot i superar la malaltia, li va deixar seqüeles físiques. Avui en dia parlar de Mari Trini és recordar cançons com "Yo no soy esa”, “Amores”, "Un hombre marchó", "Escúchame", "Cuando me acaricias" i tantes altres que van marcar la carrera d'aquesta bona cantant que va morir el 6 d'abril de 2009, a l'Hospital Universitari Morales Meseguer de Múrcia, a causa d'un agreujament en la malaltia que patia des de feia anys

Alaska y Dinarama – Cómo pudiste hacerme esto a mí 1984

El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal" i d’ell us he extrec aquesta cançó que hem va demanar Montse Aliaga a traves de peticions del facebook. Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 fins l’any 1989. Es van crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides. Alaska va ser l'icona femenina de la "movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que posteriorment va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries. Carlos Berlanga que va néixer a Madrid, 11 d'agost de 1959, va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, Alaska no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el fotógrafo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?". Alaska es diu en realitat Olvido Gara i va nèixer a Ciudad de México el 13 de junio de 1963.

Estela Raval – Resistiré 2003

Aquesta cançó, composada i interpretada pel Dúo Dinámico en el què va ser el seu disc de retorn publicat a finals dels vuitanta, us la porto ara a Un Toc de Rock en la versió que va realitzar la cantant argentina Estela Raval, la que va ser líder de Los 5 Latinos, una de les formacions mítiques de la música en espanyol sorgits en els anys cinquanta a la seva Argentina natal i que van aconseguir copar també les llistes d'èxits espanyoles a principis dels seixanta. Estela Raval, dona de extraordinaria veu, va començar a cantar amb 12 anys, havia nascut el 19 de maig de 1935 i realment es deia Palma Nicolina Ravallo. L'any 2003 va incloure aquesta cançó en l'àlbum "Adelante" i va realitzar una gira multitudinària. De fet la història musical de Los 5 Latinos, un dels grups més importants de la década dels seixanta a tot l’ambit llatí i que es van inflar de vendre, és rellevant i a El Temps Passa, el programa que faig amb l'amic Quimet sobre la música dels anys seixanta en aquesta mateixa emissora ja us hem punxat moltes cançons seves. L'any 2002 a Estela Raval se li va detectar un càncer del qual va ser operada, per aixó aquesta cançó també era un crit d'esperança. Ella no va parar de treballar, però al maig de l’any 2012 l'estat de salut d'Estela Raval va empitjorar, la qual cosa va motivar que fos internada en una clínica de Buenos Aires. Des del diumenge 27 de maig de 2012, Estela Raval (a la foto amb Los 5 Latinos) es trobava hospitalitzada en una sala comú de la clínica Bazterrica, després d'haver-se recuperat de la infecció urinària que l'havia portat a internar-se. No obstant això, una infecció respiratòria va complicar la seva situació i el dimecres 6 de juny de 2012 va entrar en coma i Estela Raval va morir.

Greta y Los Garbo – La Estrella del Sur 1993

Amb lletra de Belén González i la música composada per Beatriz González, Ciro-Cruz González i Ignacio Gómez, us porto aquest tema a càrrec de Greta y Los Garbo. La cançó va ser reeditada l'any 2001 dins d'un àlbum de grans èxits, però durava un minut més que en la primera edició que va ser en el disc "Búscame", editat l'any 1993 i que va ser el seu tercer àlbum. En diverses ocasions us he dit a Un Toc de Rock i avui ho reiteraré que Greta y Los Garbo tenian la millor veu femenina del pop espanyol dels anys noranta, Beatriz González. Greta y Los Garbo es van crear a Valladolid l’any 1989 i eren Beatriz González (Greta) i les seves germanes Belén i Sara González fen els cors. Fins a l’any 1995, també va formar part del grup Ignacio Gómez (veu i teclats). Greta y Los Garbo gravaven per al segell Fonomusic que els va recolzar, però era una discogràfica petita i ja sabeu com funciona el negoci de la música a Espanya, la ràdio fórmula es mou per diners. Jo recordo que vaig entrevistar a les noies de Greta y Los Garbo en una ocasió i va haver molt bon rotllo entre elles i jo ja que eren molt simpàtiques i senzilles i es van marcar una cançó a acapella plena de connotacions gospel que em va fer lucinar. Per cert us diré que Chenoa sempre s'ha confessat una fan de Greta y los Garbo.

Julieta Venegas – Los momentos 2013

Publicat el 19 de març de 2013, aquest tema donava títol al que fins al moment és l'últim disc de la cantant Julieta Venegas, el seu sisè treball d'estudi i que va ser gravat entre febrer i octubre del 2012 en el seu propi estudi a Ciutat de Mèxic. En aquest àlbum compta amb Yamil Rezc i Cachorro López que van ser co·productors al costat de la pròpia cantant i les col·laboracions de Natalia Lafourcade (guitarra i cors), Ceci Bastida (cors), Axcel Lir (baix), a més d'Anita Tijoux i Rubén Albarrán que és cantant del grup Café Tacvba. La pròpia cantant i compositora va explicar que en aquest disc les lletres són molt més reflexives i profundes. El 12 de març del 2013 “Los Momentos" va ser publicat com Streaming Digital a ITunes, dies abans de la sortida oficial del CD, sent la primera artista llatina a fer una cosa així. La portada va ser realitzada per Richard Haines il·lustrador del diari New York Times. Tots els temes van ser composats per Julieta Venegas Percevault que tot i ser mexicana, va néixer a Long Beach, en la Califòrnia nord-americana, el 24 de novembre de 1970. Inicialment va formar part del grup Tijuana No! i va compondre una de les seves millors cançons. L'any 1996 i comptant amb el suport del grup Café Tacvba va signar contracte per llançar-se en solitari i va debutar amb l'àlbum "Aquí" publicat el 1997, des de llavors la carrera d'aquesta cantant, guitarrista, acordionista i compositora ha anat sempre endavant, sent una de les artistes llatines més sòlides del panorama musical actual, calculant-se que ha superat ja els deu milions de discos venuts al llarg de la seva carrera.

Thalia con Michael Buble – Bésame mucho 2012

Una altra important cantant mexicana és Thalia, de nom complet Ariadna Thalía Sodi Miranda i que va néixer a Ciutat de Mèxic el 26 d'agost de 1971. Va començar formant part del grup infantil Din-Din per incorporar-se posteriorment a Timbiriche, una mena de Parchis a la mexicana i pel grup també van passar Paulina Rubio, Sasha Sokol, Benny Ibarra, Eduardo Capetillo, Erick Rubín i uns quants noms més. Des d'aquelles èpoques es diu que Thalia i Paulina Rubio no senten gaire simpatia l'una per l'altra. L'any 1990 va publicar-se ja el seu primer disc com a solista amb el seu nom per títol. Des de llavors la seva carrera ha estat brillant, encara que al nostre país no és massa coneguda ni ha aconseguit cap èxit clamorós, però es calcula que Thalia ha venut més de 40 milions de discos des que va debutar com a solista, sent una de les artistes llatines amb major quantitat de vendes a tot el món. Aquest tema, en el qual compta amb la col·laboració del cantant canadenc Michael Bublé que canta la seva part en anglès, es va incloure en el seu àlbum "Habítame sempre", editat el 19 de novembre de 2012 i que és el seu últim disc d'estudi i el primer amb el segell Sony Music, anteriorment era artista d'EMI, encara que l'any passat va publicar un disc en directe "Viva tour en vivo". La veritat és que en la meva opinió personal, la cantant i el canadenc no van arribar a gravar junts, em fa l'efecte que es tracta d'un muntatge d'estudi. Thalia va manifestar que aquest àlbum era un homenatge a la seva mare Yolanda Miranda Mange que va morir el maig del 2011.

Mocedades – Solo era un niño 1977

Escoltant aquest tema sempre em venen dubtes, es tracta d'una cançó molt reivindicativa en la qual Mocedades ens parlen de repressió, manifestacions i violència, encara que al final em queda el dubte de si estaré equivocat, per tant aquí està i jutgeu vosaltres mateixos. La cançó es va incloure en el seu àlbum "Mocedades 8" que van publicar l'any 1977 i va ser un dels millors singles del disc. Mocedades han estat el millor grup vocal del pop espanyol de tots els temps i els seus jocs de veus van fer història en la música espanyola. Van ser descoberts per Juan Carlos Calderón, mort el 25 de novembre del 2012, que va compondre les seves cançons i va produir els seus discos durant onze anys, també ell va ser l'artífex del canvi de nom ja que quan van començar es deien Hermanas Uranga i posteriorment van passar a ser Voces y Guitarras, debutant com Mocedades l'any 1969 amb el single "Pange Lingua", una cançó que també es va tornar a incloure en aquest disc. Van haver molts canvis en la seva formació, centrada sempre al voltant de la família Uranga. L’any 1973 el grup basc va representar a Espanya en Eurovisió amb el tema "Eres tú" que si bé no va guanyar, avui en dia està considerada la millor cançó en la història del festival i que fins i tot van arribar a gravar-la en anglès classifiquen-la en les llistes del Billboard. Van passar a ser El Consorcio, però em sembla que a finals de la passada dècada van tornar a ser Mocedades i segueixen en actiu, però la veritat es que no estic segur.

Paloma San Basilio – La Fiesta terminó 1985

Quan en els anys vuitanta vaig tornar al món de la ràdio, una de les primeres entrevistes que vaig realitzar va ser a Paloma San Basilio, al pavelló d'esports de Cambrils on va actuar. Em va caure bé des del principi per la seva senzillesa i modèstia, tot i ser una de les millors veus femenines del pop espanyol de totes les èpoques. A partir d'aquest dia ens hem vist de tant en quan, gairebé sempre coincidint amb rodes de premsa o concerts seus. Paloma San Basilio va néixer a Madrid el 22 de novembre de 1950 i ha actuat en escenaris tan rellevants com el Carnegie Hall de New York, el Teresa Carreño de Caracas, Caesar Palace a Las Vegas, Teatro Bellas Artes de Puerto Rico, el  Gibson Amphitheater Universal de Los Angeles o el Jackie Gleason de Miami, on té imposades les mans al Passej dels Estels. Ha protagonitzat tres musicals "Evita", "El Hombre de la Mancha" i "My Fair Lady", els dos últims amb José Sacristán. Al meu entendre, una de les cançons més importants en la carrera musical de Paloma San Basilio ha estat "Beso a beso dulcemente", però aquesta que us he seleccionat avui sempre m'ha encantat i donava títol a un extraordinari LP editat l’any 1985, el que he de destacar de la cançó és que amb ella Paloma San Basilio va representar a Espanya al festival d'Eurovisió de 1985 que es va celebrar a Göteborg, encara que no va guanyar ni es va classificar en els primers llocs, va quedar en el 15 aconseguint sols 36 punts, tot i la qualitat del tema. Durant la seva carrera artística, Paloma San Basilio ha rebeu un munt de discos d'Or i Platí. Va debutar discogràficament amb l'àlbum "Sombras", l'any 1975. Per cert, crec que va ser hostessa del "Un, Dos, Tres", encara que no estic segur d'això.

Maria del Mar Bonet – L’àguila negra 1971

La cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet es va donar a coneixer masivament amb aquesta cançó que va publicar el segell Barclay i curiosamenet i tot i ser una bona cantautora, aquesta es una versió i la va portar al èxit la cantant francesa Barbara, però la versió de Maria del Mar Bonet va arrivar a ser Disc d’Or, ja al 1971. Maria del Mar Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 27 d'abril de 1947 i era germana del també cantautor Joan Ramon Bonet, membre d'Els Setze Jutges i que va ser qui la va recomanar l'any 1967 perquè ella també formés part d'aquesta agrupació pionera de la Nova Cançó si bé ella es va englobar dins d’una nova tendensia que es va dir la Novissima Cançó que era  el mateix, però fet per gent mes jove, entre els que es trovaben Rafael Subirachs, Maria Amèlia Pedrerol i Lluis Llach. La primera vegada que va actuar en públic va ser al pati del mallorquí Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de Palma, al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà Joan Ramon Bonet i uns quants jutges més. Per cert, us explicarem una curiositat, quan va arrivar l’hora de actuar Maria del Mar Bonet va tenir un atac de pànic i no volia sortir a l'escenari, finalment el seu germà la va convèncer i ella va convèncer al públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta, com estava manat. Aixo de veure un concert dret es cosa molt més modernilla. L'acte crec que va estar organitzat per Joventuts Musicals de Palma, però no estic segur del tot. La veritat és que l'avui veterana Maria del Mar Bonet sempre ha centrat la seva música en un mestissatge de cultures mediterrànies i ha realitzat molt bones col·laboracions.

Rocío Dúrcal – La gata bajo la lluvia 1981

En la carrera de Rocío Dúrcal, una de les majors icones femenines de la música pop, encara que poques vegades l'hem escoltat a Un Toc de Rock, de fet crec que és la primera vegada que la poso, hi ha grans cançons que han estat cap de llistes a mig món, sobretot en països de l'àrea d'influència llatina, però jo avui i per recordar aquesta bona veu femenina us he seleccionat un tema que no sé el perquè, sempre ha tingut per a mi un encant especial. Per cert el single amb la cançó es va publicar a Espanya a través del segell Ariola i en edició econòmica, amb una portada diferent de la mexicana. Es va editar l'any 1981 i es va incloure a l'àlbum "Confidencias". De veritable nom María de los Ángeles de les Heras Ortiz, la cantant i actriu Rocío Dúrcal, va néixer a Madrid el 4 d'octubre de 1944 i va morir a Torrelodones, Madrid, el 25 de març de 2006, a causa d'un càncer del que feia temps estava sent tractada. Quant a xifres de venda, es calcula que ha superat els 100 milions de discos venuts i és al costat de Gloria Estefan, les cantants llatines que més han venut en el món. Casada amb Antonio Morales Junior, la seva mort va causar posteriors enfrontaments familiars entre aquest i els seus fills. Durant anys va treballar mà a mà amb Juan Gabriel, però la cosa no va acabar bé, en principi es deia que per problemes de gelosia de Junior per la relació entre ells, però sembla ser que no era així, la gelosia la patía Rocío per la relació entre el seu marit i Juan Gabriel. Vull explicar-vos una curiositat sobre el rodatge de la seva primera pel·lícula "Canción de joventud", dirigida per Luis Lucia Mingarro, una quantitat important d'escenes, respecte a exteriors em refereixo, es van rodar a les platges i la zona de la Pineda, terme municipal de Vila-seca, a Tarragona

Pasión Vega – María se bebe las calles 2003

La cantant madrilenya Pasión Vega, nascuda el 23 d'abril de 1976 a Madrid, encara que criada a Màlaga i de veritable nom Ana María Àlias Vega, va gravar aquesta bona cançó que es un crit en contra de la violencia de génere i els maltractaments vers la dona. Es va incloure en el disc compilatori “Carácter Latino” de l’any 2003, si bé ja l’havia gravat abans i també hi era a la banda sonora de la serie “Obsesión” i altres àlbums compilatoris com “New Woman”, “Damas & Reinas”, etc.  Una cosa cal destacar quan parlem profesionalment de Pasión Vega i és que sempre ha sabut envoltar-se de bons músics col·laboradors, entre ells cal destacar el recordat Josep Maria Bardagí, Josep Mas "Kitflus", Ricard Miralles, Miguel Ángel Collado, Víctor Merlo, Pere Bardagí, així com els productors Pancho Varona, José A. Romero i Antonio García de Diego. Els seus inicis van ser molt en la línia de la vella escola ja que la xicota es va dedicar a partir de l’any 1992, a presentar-se a tots els concursos que s'organitzavan i va guanyar uns quants abans de començar a gravar, cosa que va fer amb l'àlbum "Un toque de distinción" de l’any 1996. El 16 de novembre de 2007 Pasión Vega va realitzar un concert conjunt amb Mònica Molina al Palau dels Esports de Santander, titulat "Pasión con Mónica", en el què les dues cantants interpretaven temes dels seus últims treballs fins aquell moment, cantant a duet "La gata bajo la lluvia", l'èxit de Rocío Durcal que hem escoltat abans.

Núria Feliu i Alberto Closas – Paraules, paraules 1989

Aquesta cançó va ser un dels més grans èxits en la carrera de la cantant italiana Mina que també la va gravar comptant amb una veu masculina que en algunes ocasions va ser Adriano Celentano i en altres Alberto Lupo, però crec que també la va gravar amb un actor francès, però no estic segur ja que possiblement estigui confós ja que la cançó va ser també gravada en francès per Dalida i Alain Delon que al seu torn, l'actor també la va gravar amb Celine Dion. "Paraules, paraules" va ser escrita per Gianni Ferrio, Leo Chiosso i Giancarlo Del Re i la primera que es va gravar va ser Mina amb Alberto Lupo l'any 1972. Aquesta gran versió, amb la lletra adaptada al català per Josep Maria Andreu que ens porta l'amiga Núria Feliu compta amb la veu d'un gran actor català que ja no està entre nosaltres, es tracta d'Alberto Closas (Barcelona, 3 d'octubre de 1921 - Madrid, 19 de setembre de 1994) del qual vull recordar la seva pel·lícula "La Gran Família", dirigida per Fernando Palacios i que si bé es va rodar a Madrid, hi ha moltes escenes filmades a Tarragona ciutat i podem veure la Ciutat Residencial i el Balcó del Mediterrani, en aquesta escena se sent una frase genial de un dels nens que crida en veure per primera vegada a la seva vida el mar "Mama, cuanta agua en la calle", crec que era Pedro Mari Sánchez. La Dama de la Cançó, la Noia de Sants, Núria Feliu, es una bona amiga meva, fa mols anys que ens coneixem i de fet jo havia estat el seu representant durant un temps. Aquesta cançó es va publicar dins de l’àlbum “Amb cor i ànima”, editat per el segell Picap l’any 1989. Per cert, Núria Feliu també va editar un Disco Sorpresa de Fundador, un EP amb les cançons “Ja Estic be axi”, “Es Nadal”, “Est Esplendit” i “Tu que est l’únic amor” era de 1970.

Mina – Grande, grande 1973

Tot i el títul de la cançó, veritablement Mina, de què parlàvem abans, si que és gran, és una de les millors veus del pop italià de tots els temps i amb ella acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock. Mina es diu veritablement Anna Maria Mazzini i va començar l’any 1958 fent-se dir Baby Gate i interpretant temes de rock'n'roll en anglès que més tard es van reditar ja com Mina. L'any 1960 la cantant es va presentar per primera vegada en el Festival de San Remo. L'any 1962 el seu primer embaràs es va convertir en tot un escàndol a Itàlia, ja que Mina i l'actor Corrado Pani, pare del nen, no estaven casats, tot un pecat mortal. La cadena RAI (radiotelevisió pública italiana), la va tenir vetada durant dos anys, després dels quals es van veure obligats a permetre el seu retorn, ja que el públic italià va reclamar insistentment la seva presència a través de milers de cartes a la RAI. En aquest període d'ostracisme Mina va seguir treballant i interpretant cançons, sobretot a Alemanya. A Mina l'anomenaven "La tigressa de Cremona" tot i que ella va néixer a Busto Arsizio, Llombardia, el 25 de març de 1940. Al llarg de la seva carrera musical Mina ha gravat en anglès, italià, francès, turc, japonès i en castellà. Té un total de 121 discos gravats. L'any 2000, va gravar a duet amb Mónica Naranjo "Él se encuentra entre tú y yo", una cançó que apareix en el tercer àlbum de la cantant catalana i titulat "Minage" en honor seu. Per cert que fa més de 30 anys que Mina no aparèix en públic.

La frase per acabar el programa d'avui és de la cantautora nord-americana Eilen Jewell que ens deia en una de les seves cançons

"Algun dia la meva vida haurà acabat i ningú
se'n recordarà del meu nom"

Conclouré Un Toc de Rock per avui i fotré el camp, però abans us deixaré amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Tanco la barraqueta i acaba el programa, soc Mario Prades, a reveure

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)

Un Toc de Rock 08-32

He rebut diversos correus i també missatges a través del facebook de la Montse dient-me que fes un programa sobre les Dives del pop i avui m'he sentit inspirat. La veritat és que tindrem pop, però també soul, R & B, jazz, rock, blues... en fi, tindrem una mica de tot, però amb un nexe comú, totes les cançons que escoltarem estaran interpretades per una extraordinària veu femenina de l'escena internacional, de fet, fins i tot la dita será d’una gran actriu, per tant ara començarem Un Toc de Rock, des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro la barraqueta, soc Mario Prades i avui anem a donar el protagonisme a les nenes.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Tina Turner – What’s love got to do with it 1984

Comencem amb Anna Mae Bullock, veritable nom de Tina Turner que va néixer a Nutbush, Tennessee, el 26 de novembre de 1939 i els seus gens són barreja de negre i pell roja. Cantant, compositora, ballarina i actriu, porta més de cinquanta anys donant canya. Quan va començar i formava duet amb el seu marit, el maltractador Ike Turner, portaven un grup de ballarines anomenades The Ikettes que mai acaben les gires, ella les s'esgotava i més d'una decidia abandonar abans d'acabar-se i això que a més de ballar, Tina també cantava. Tina Turner ha guanyat 8 Grammy i ha venut més de 180 milions d'àlbums a tot el món. L’any 2008 va abandonar el seu retir per recórre el món amb la seva gira "Tina!: 50th Anniversary Tour" que es va celebrar el 2009 i va ser una de les més rendibles de la història de l'espectacle. Aquest tema es trobar-va en el seu àlbum "Private dancer" que es va editar el 29 de maig de 1984 i ha estat un dels seus millors discos des del seu divorci, aconseguin 5 discos de Platí només als Estats Units. Es calcula que del álbum es van vendre més de 20 milions de còpies a tot el món. Aquest tema "Què té l'amor a veure amb això?" va ser el segon single i va arribar als primers llocs de les llistes tant als Estats Units com a Anglaterra. Per cert, en una de les varies entrevistes que li he fet, li vaig preguntara Tina Turner que opinava de que es digués d'ella que tenia les millors cames del rock, es va fer un fart de riure, però em mirava d’aquesta forma coqueta de mirar que tenen les noies quan els dius alguna cosa que els ha agradat sentir. Per cert, en el tema que dóna títol al LP col·labora Mark Knopfler que crec, si no em falla la memòria, va ser l'autor de la cançó “Private dancer”.

Aretha Franklin – I say a little player 1969

Aquesta peça és al meu parer el millor tema en la carrera musical de Lady Soul. Curiosament quan es va editar a Espanya l’any 1969 el single de Aretha Franklin, van col·locar la cançó a la cara B i a la A "La casa que Jack va construir". Per aixó jo sempre dic, parlan dels AR de moltes casas de discos, allors de ¡Lumbreras! Quan s’en van adonar que la peça que més agradava al públic era a la cara equivocada es van donar pressa en retirar els discos que quedaven a les botigues i el single es va reeditar amb "Reso una petita oració" en el lloc correcte, com a cara A. El colossal error està testimoniat amb la caràtula del single que us mostraia al blog perquè ho comproveu per vosaltres mateixos, però no mén surto, i és que jo sóc dels que van comprar el single d'Aretha Franklin nomes sortir i em vaig quedar amb un dels que tenen valor de col·leccionisme. De fet hi ha molts perquè es venia molt bé, per aixó no està excessivament valorat, precisament per aquest fet. El més curios del cas és que en els Estats Units les cançons del single d’Aretha Franklin respectaven aquest últim ordre, és a dir que "Say a little player" va ser cara A. Es va editar l’any 1968 i va aconseguir el lloc 3 en les llistes de R & B i el 10 a les de pop. Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul o Queen of Soul. Aretha Franklin és una de les veus que més han influenciat a les cantants de rhythm and blues i funky de les posteriors generacions

Cher – Save up All your tears 1991/2003

Des de l’àlbum “The very best of Cher” que la cantant nord-americana va publicar l'any 2003, us he extret aquesta bona cançó que ara compartirem a Un Toc de Rock, encara que originalment s'havia editat en single, l'octubre de 1991 i es va incloure a l'àlbum "Love Hurts" que a Europa es va publicar amb diferent portada que al seu país. El novembre del 2011 es va certificar que havia venut més de sis-centes mil còpies només a les terres de l'Oncle Sam. El single amb aquest tema va aconseguir el lloc 16 en els Estats Units i el 37 a Anglaterra, Havia estat escrit per Desmond Child i Diane Warren i la primera que la va gravar va ser Bonnie Tyler en els 80. Existeixen altres bones versions de la cançó a càrrec de Freda Payne i Robin Beck. La cantant, actriu, compositora i productora Cherilyn Sarkisian Lapierre, coneguda com Cher, va néixer a El Centro, Califòrnia, el 20 de maig de 1946, te 67 anys. En els seus inicis i durant els anys 60, va formar parella professional amb el que era llavors el seu marit Sonny Bono, dien-se Sonny & Cher. El matrimoni de Sonny i Cher va durar fins l'any 1975, es van divorciar el 23 de juny i també va ser la seva fi com parella artística. En el seu apartat com a actriu, Cher ha guanyat un Oscar pel seu paper a "Encanteri de Lluna", de 1987. Cher ha venut més de cent milions de discos a tot el món, sent una de les cantants amb més vendes en la història. La veritat és que Cher ha de tenir accions del seu cirugià plàstic ja que si mireu imatges de la seva època amb Sonny & Cher us adonareu que està completament "restaurada". Sonny Bono va deixar la música per dedicar-se a la política, arribant a ser congressista, va morir el 5 de gener de 1998 als 62 anys d'edat.

Nina Simone – My baby just cares for me 1958/1987

Nina Simone va ser una gran cantant i pianista de jazz i R & B nord americana, establerta durant molr anys a França, però Nina Simone  tenia un greu problema que provocava que els músics la abandonessin sense acabar les gires, li donava massa abundantment a la beguda. Quan actuava havia moments que tocava cançons que no eren la que havia anunciat, els músics començaven tocant una i ella seguia amb una altra diferent i havia ocasions en que ni tan sols sabia que estava tocant i cantant i això "cremava" als músics que la acompanyaven. M'ho va comentar un ajecutiu de la seva empresa de management a Espanya que estaban molt farts d’ella. Nina Simone, de veritable nom Eunice Kathleen Waymon va néixer a Tryon, Estats Units, el 21 de febrer de 1933, va morir en Carry-le-Rouet, França, un 21 de abril de 2003. Aquest tema correspon a la seva primera època. Va ser escrit per al film "Whoopee! L’any 1928 i el va gravar primer Eddie Cantor. Nina Simone el va gravar l'any 1958 per l'àlbum "Little Girl Blue", tot i que va ser recuperat el 1987 amb un videoclip de ninots de plastilina i que va representar tot un descobriment per a les noves generacionsd’aquesta gran cantant de color. A partir d'aquell moment la cançó va tornar a formar part del seu repertori habitual i va donar títol a un parell de recopilacions.

Patsy Cline – Crazy 1961

Encara que ubicada dins l'univers de la música country, aquesta extraordinària balada va ser el gran èxit en la carrera de la cantant Patsy Cline, un tema que com podreu comprovar està molt més proper al pop o al soul que al country que ella interpretava. El single de Patsy Cline va arribar al lloc 9 en les llistes de pop del Billboard i al segon en les de country. El veritable nom de Patsy Cline era Virginia Patterson Hensley. Cline era el cognom del seu primer marit, Gerald Cline, un magnat de la construcció amb qui es va casar l'any 1953 i del qual es va divorciar al 1957. Patsy Cline va néixer a Winchester, Virginia, el 8 de setembre de 1932 i va morir a l'edat de 31 anys quan l'avió en què volava des de Kansas City es va estavellar a la localitat de Camden, a l'estat de Tennessee, el 5 de març de 1963. Malgrat la seva prematura mort Patsy Cline va ser una de les cantants més influents en la música popular americana i el country-folk. "Crazy" va ser escrita per Willie Nelson quan començava i inicialment la va titular "Stupid", però davant la negativa reacció de productors i discogràfiques va decidir canviar-li el títol. Us explicaré una curiositat, Willie Nelson va compondre la cançó per al cantant Billy Walker, però aquest la va rebutjar en considerar que no seria un hit. Lumbreras!. Finalment la va gravar Patsy Cline i va ser publicada com a single el 16 d'octubre de 1961, estava inclosa en el seu LP "Patsy Cline Showcase" que s'havia editat un parell de mesos abans. L’any 1985 es va estrenar una pel·lícula sobre la vida de Patsy Cline titulada "Sweet Dreams", en la qual el paper de la cantant va ser interpretat per Jessica Lange. Per cert, es diu que les sessions de gravació d’aquest tema van resultar molt dures i esgotadores per Patsy Cline ja que es trobava convalescent d'un accident de trànsit i tenia un parell de costelles trencades. Això li produïa dolors quan cantava el tema i no aconseguia arribar als tons més alts. Finalment es va prendre uns dies de descans i l'orquestra va gravar les bases musicals. Dos dies més tard, Patsy Cline va arribar a l'estudi de gravació caminant amb crosses i va decidir gravar la part vocal d’una sola presa per evitar qualsevol problema. Es va realitzar el 21 agost 1961 i va resultar perfecta. Per cert que en moltes de les seves gravacions, el guitarrista és el gran Hank Garland que també va tocar amb Elvis Presly i Roy Orbison.

Whitney Houston – Greatest love of All 1985

Ara a Un Toc de Rock us he portat "L'amor més gran de tots" que ens arribarà amb la veu de la cantant i actriu de color Whitney Houston. Aquest tema va ser el quart single que es va extreure de l'àlbum "Whitney Houston", el seu primer treball discogràfic, editat el 14 de febrer de 1985 i que va vendre més de 30 milions de còpies. Aquesta cançó va ser composada per Michael Masser i Linda Creed i abans l'havia gravat George Benson que la va incloure en el film "The Greatest", de 1977. Tot i que el tema es va classificar en llistes, l'èxit obtingut per Whitney Houston va ser molt superior ja que la va posar en el primer lloc del Billboard i en tres llistes diferents. També va ser número 1 a Austràlia, encara que a Anglaterra només va arribar al vuitè lloc. Estem escoltant la versió que es va incloure en el single ja que en la de l'àlbum la introducció era un piano, aquí es tracta d'un teclat. Cal dir que en posteriors reedicions del disc ja només es va incloure la versió amb teclat, aquesta que estem escoltant ara. Per cert, Whitney Housto amb la cançó “I will always love you” de 1992, va aconseguir entrar al Llibre Guinness dels Rècords com "El senzill d'una solista femenina més venut en la història de la indústria musical britànica" i amb ell va superar a Jennifer Rush que el tenia abans d’ella. Whitney Elizabeth Houston va néixer a Newark, Nova Jersey, el 9 d'agost de 1963 i és filla de la cantant de gospel Cissy Houston i neboda de Dionne Warrick que de fet, és cosina de la seva mare, Dionne va ser la seva padrina musical. Encara que en moltes biografies es diu que Dionne Warrick i Whitney són cosines, això no és cert, ho és de la seva mare. Whitney Houston té també el rècord de ser la dona que ha estat més setmanes en el número 1 del Billboard amb els seus àlbums "Whitney Houston", "Whitney", "Waiting to Exhale" i la banda sonora de "El Guardaespatlles" que va estar en el primer lloc un total de 50 setmanes. La veritat és que les drogues van consumir la carrera musical d'aquesta gran cantant i actriu de color, una de les millors veus del pop internacional. Whitney Houston va morir a Los Angeles el 11 de febrer de 2011.

Celine Dion – My heart will go on 1996

Gràcies a aquesta cançó "El meu cor seguirà endavant", la cantant canadenca Celine Dion va ser reconeguda mundialment com la diva musical que és. Va ser escrita pel compositor i director d'orquestra James Horner que està especialitzat en bandes sonores i es va incloure com a cançó estrella a del film "Titanic" de James Cameron i tot i reconèixer que es tracta d'una bona pel·lícula, és que No s'acaba mai! crec sincerament que és excessivament llarga, li sobra metratge. El tema va obtenir un Oscar l'any 1997 com a Millor Cançó Original i un altre com a Millor Banda Sonora, clar que James Horner ha estat nominat també per “Avatar”, “Campo de sueños”, “Braveheart”, “Apolo 13”, “Aliens” i unes quantes més. Celine Dion, a més d'interpretar-la a la banda sonora del film, també la va incloure en el seu àlbum "Let 's Talk About Love" que es va publicar el 3 de febrer de 1998. Aquest tema va ser número 1 en un munt de països, entre ells Estats Units, França, Regne Unit, Canadà i Austràlia i està considerada la cançó que més ha venut en el món, interpretada per una fèmina. Va superar els 30 milions de discos venuts. Amb aquest tema va passar una cosa curiosa, Celine Dion no volia gravar-la, no li va agradar i opinava que era "inapropiada" per a ella. Va ser el seu marit i manager René Angelil qui la va convèncer per fer una demo, però després de realitzar-la, ella va seguir negant-se a gravarla, per la qual cosa René, sense dir-li rés, va buscar un bon enginyer de so i al costat dels productors Walter Afanasieff i el mateix James Horner, van treure la veu de la demo incloent l'acompanyament orquestral i aquest va ser el resultat final. Està considerada també com la cançó més radiada en el món. Celine Dion, encara que aquesta faceta sigui poc coneguda al nostre país, grava discos tant en anglès com en francès, ja que ella és de la part francòfona del Canadà, va néixer a Charlemagne, Quebec, un 30 de març de 1968 i el seu nom complet és Céline Marie Claudette Dion.

Cyndi Lauper – Romance in the dark 2010

La menuda i veterana cantant i actriu Cyndi Lauper va treure l’any 2010 un disc ple de blues i bones col·laboracions. Es tracta de l'àlbum "Memphis Blues" publicat el 22 de juny que va tindre bones xifres de vendes i va ser molt ben acceptat per la crítica. El tema que us he seleccionat  es va gravar en els estudis Electraphonic a Memphis, Tennessee i inclou aparicions d'artistes convidats com B.B. King, Jonny Lang, Allen Toussaint, Ann Peebles i Charlie Musselwhite. Gravat amb músics de sessió en directe i amb só analògic, amb els arranjaments de Cyndi Lauper en el propi estudi. Va sé produït per Scott Bomar i barrejat pel seu col.laborador habitual William Wittman. Entre els músics de sessió trobem els veterans Lester Snell i Skip Pitts, amb Leroy Hodges i Howard Grimes. També el trompetista Marc Franklin i els saxofonistas Kirk Smoth i Derrick Williams a la secció de metalls. Cyndi Lauper va néixer a Brooklyn, Nova York, el 22 de juny de 1953 i el seu nom complet és Cynthia Ann Stephanie Lauper, va vendre més de 30 milions d'àlbums arreu del món i va ser la primera cantant femenina a tenir 4 singles d'un mateix àlbum en el top 5 del Billboard, si bé fa ja un grapat d'anys que no asoleig un nou hit a dalt de tot de les llistes. També ha sortit en un episodio de Los Simpsons.

Sam Brown – Stop! 1988

Aquest tema és el gran èxit de la cantant i compositora anglesa Sam Brown i possiblement l'únic pel qual se la coneix aquí a Espanya, tot i que té una carrera professional que imposa. Va néixer el 7 d'octubre de 1964, a Stratford, Londres. Es pot dir que la carrera de Sam Brown va començar als 12 anys, fent cors en un disc de Small Faces i als 20 anys havia cantat ja amb Steve Marriot, Sade, Spandau Ballet i Barclay James Harvest. "Stop!" Es va publicar en single l’any 1988 i va aconseguir el lloc 65 del Billboard i es va mantenir deu setmanes en llistes, arribant al lloc 12 a Anglaterra, la cançó va ser composada per ella al costat de Gregg Sutton i  Bruce Brody. El tema donava títol al primer dels seus àlbums, un disc de Sam Brown que va vendre més de dos milions i mig de còpies i va ser disc de Platí. L’any 1994 Sam Brown va col·laborar amb Pink Floyd en l'àlbum "The Division Bell" i els va acompanyar en el tour respectiu. Va tornar a col·laborar amb ells en el CD "P.U.L.S.E." de 1995. Sam Brown també ha treballat en gravacions i gires amb David Gilmour, George Harrison, Deep Purple, Nick Cave i The Firm. Quan es va celebrar el concert homenatge a George Harrison "Concert for George", l’any 2002, Sam Brown va cantar el tema "Horse to the Water". Per cert "Stop!" Va ser versionat per la cantant i model britànica Jamelia l’any 2004. En total Sam Brown te gravats set álbums d’estudi i un recopilatori, si no em falla la memoria.

Dinah Washington – Mad about the boy 1952

També la televisió i la publicitat van fer que les noves generacions descobrissin aquest tema i a la cantant de color Dinah Washington quan l'any 1992 es va començar a emetre un espot publicitari dels pantalons Levi's en el qual aquest tema era la banda sonora i va tornar a reeditar-se en single i aprofitant l'estirada, van començar a sorgir recopilatoris de la cantant amb aquest tema per títol, al costat de allò de "Greatest Hits" o “The very best”, havia de seguir traient-li suc a la mamella. La veritat és que Dinah Washington la va gravar a l'any 1952, però havia estat escrita al 1932 per l'actor, cantant i compositor Sir Noël Coward i abans de Dinah, ja s'havien realitzat unes quantes gravacions a càrrec d'altres cantants. Dinah Washington va treballar dins de diversos gèneres musicals, R & B, swing, jazz, blues i soul. El seu veritable nom era Ruth Lee Jones i va néixer a Tuscaloosa, Alabama, el 29 d’agost de 1924. Dins de la seva àmplia carrera també cal destacar la cançó "What a Diff'rence a Day Makes", de fet Dinah Washington es va especialitzar en balades. La cantant sempre va tenir problemes de pes i Dinah Washington va morir a Detroit, a causa d'una sobredosi accidental de píndoles aprimants, barrejades amb alcohol, un 14 d'desembre de 1963, tenia 39 anys. La seva vida sentimental va ser molt intensa i conflictiva, va estar casada en set ocasions, a més d'haver mantingut nombroses relacions amoroses, algunes bastant tempestuoses.

Beyonce – At last 2008

Ara a Un Toc de Rock i des de la banda sonora del film "Cadillac Records", un doble CD, us porto, tal com us vaig prometre fa ja unes quantes setmanes, a Beyonce interpretan de forma extraordinària aquesta versió del “Per fi”, tot un clàssic de l’Etta James, paper que ella interpreta en la pel·lícula i que a més a més, va ser produïda per ella mateixa. Aquest film es l’historia del segell Chess Records, el creador del anomenat dins del mon del blues “So de Chicago”. Leonard Chess, el propitari del segell, va entendre a Etta James com una cantant de balades amb un potencial per al blues i va innovar el concepte de R & B, en la gravació original d'aquest tema per l’Etta, feta l’any 1961, va fer que la acompanyés una orquestració de violins, tan al enregistrament d'aquesta cançó, com a "Trust in me", cosa que era tota una novetat en el mon del blues.fa una bona interpretació com a actriu i com a cantant de l’Etta James, la veritat és que com a cantant en aquesta pel·lícula Beyonce hem sorprent i molt, te uns registres que no me imaginave. El seu nom complet és Beyonce Giselle Knowles i va néixer el 4 de setembre de 1981 a Houston, Texas. Va començar formant part del grup Destiny's Child, al costat de Kelly Rowland i Michelle Williams, per cert que l’any 2012 es va publicar un recopilatori de grans èxits de les Dentiny’s Child. La pel·lícula "Cadillac Records" es va estrenar el desembre del 2008 i com os deia, era la història, molt romàntica i novelada, aixó si, del segell Chess Records, amb els actors Adrien Brody i Jeffrey Wright, a part de Beyonce. La veritat es que la banda sonora es veritablement genial.

Roberta Flack – The first time ever I saw your face 1969

Encararem la recta final del programa d’avui d’Un Toc de Rock amb tot un “peaso cansión” que ens portarà aquesta gran veu nord americana de color. Nascuda a Black Mountain, Carolina del Nord, el 10 de febrer de 1939, Roberta Flack és una de les grans veus del soul dels 70. Sobretot gràcies a dos temes "The first time ever I saw your face" que escoltem ara i "Killing em softly with his song" que va ser declarada com la "Millor cançó de l'Any 1973" i va rebre dos Grammys, a part de ser n º 1 durant 6 setmanes. Curiosament aquesta cançó que ara sona interpretada per Roberta Flack es va incloure en el seu primer àlbum titulat "First take" i que va publicar l’any 1969, però el tema va passar prácticamente desapercebut fins que es va incloure en la banda sonora de la pel·lícula "Play Misty for Em", llavors el single que es va reeditar, es va convertir en número 1 i va romandre en el primer lloc de les llistes americanas sis setmanes, convertint-se en un dels majors hits de 1972 i s’en declarada “Cançó de l’any”. La cantant de color Roberta Flack va ser descoberta per Less McCann quan cantava en un club de jazz. Molt poc després i gràcies a ell, va signar contracte amb la discogràfica Atlantic i va començar la seva brillant carrera.

Billie Holiday & Louis Armstrong – Summertime 1936

La de Billie Holiday i Louis Armstrong va ser la millor versió que s'ha fet d'aquest tema, tot un clàssic de George Gershwin amb lletra de DuBose Heyward que van compondre per a l'òpera-jazz "Porgy and Bess" l’any 1935. Eleanora Fagan Gough, veritable nom de Billie Holliday, va néixer a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915 i va morir a Nova York un 17 de juliol de 1959, a causa d'una cirrosis hepàtica. Era coneguda com Lady Day. La cantant de color Billie Holiday es va unir a un grup de músics dirigits per Benny Goodman, debutant el 27 de novembre de 1933 amb la cançó "Your Mother's Son-In-Law". Billie Holiday va ser una de les cantants negres de jazz que tenia millor reputació professional, tot i que la seva veu era molt baixa, apenes una octava, cosa que compensava amb una gran expressió emocional. Fumava marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No obstant això, van ser l'heroïna i l'acohol els que van destruir a Billie Holiday. Al costat d'ella trobem en aquesta gravació de l’any 1936 al gran trompetista Louis Armstrong (Nova Orleans, 4 d'agost de 1901 - Nova York, 6 de juliol de 1971), també conegut com Satchmo i Pops i en aquest tema, a més d'usar la trompeta tan bé com solia fer-ho, també canta amb la seva veu característica. També va col·laborar el pianista Charlie Beal. D’aquesta cançó es calcula que s’han fet més de 33.000 versions al llarg dels anys. I amb aquesta gran cantant de color acabarem aquest programe dedicat a les dones, on hem tingut un grapat de Divas. És clar que no han estat totes les que Són, però Són totes les qui estan

La dita d’avui es de l’actriu Anjelica Huston que va manifestar

“On hi ha edat hi ha evolució, on hi ha vida
hi ha creixement”

Tanco Un Toc de Rock per avui i marxo, però abans de tocar el dos us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Ara tanco la barraqueta, soc Mario Prades i us dire que no feu rés que jo no farie, a reveure

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)

Un Toc de Rock 08-31

Sempre us dic que la música va estretament lligada als nostres records, al nostre passat, a aquell ahir que crèiem relegat i pràcticament oblidat en un raconet de la nostra ment. Una de les cançons que us he seleccionat avui m'ha evocat ombres de la meva joventut i això que es va gravar l'any 2012, però Tomeu Penya m'ha fet tornar a viure un episodi de la meva adolescència que tot i ser bastant anodí i res transcendental, feia dècades que no recordava. Avui he sentit una certa nostàlgia i vaig canviar moltes de les cançons que havia preparat per unes altres, crec que el meu estat d'ànim es mostrarà en les cançons, ho palpareu aquí, a Un Toc de Rock. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, obro la barraqueta, soc Mario Prades i junts compartirem avui música i passat.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Silvio Rodríguez – Mi Unicornio Azul 1982

A Cuba sorgeix a finals dels anys seixanta la Nueva Trova Cubana, una ona musical relacionada amb els moviments polítics revolucionaris, esquerrans i nacionalistes que estaven tenint un gran auge en aquells moments, sobretot a Iberoamèrica degut a la Revolució Cubana, en els cinquanta i seixanta i dins del moviment de la Nueva Trova Cubana i trobavem a gent que volien dir coses amb les seves cançons, moltes d’elles plenes de missatges revolucionaris. Entre els músics i sobre tot compositors i cantans que es van englobar dins d'aquest estil, destaquen Pablo Milanés i Silvio Rodríguez com els seus màxims exponents, tots dos van estar futus en política a Cuba, però van haver-hi molts més, entre ells Vicente Feliu, Amaury Pérez, René Urquijo, Sara González i molts altres. Ara a Un Toc de Rock escoltarem a Silvio Rodríguez que de fet sempre afirmava que ell no cantava, sols manava missatges. Possiblement la cançó més important en la carrera de Silvio Rodríguez Domínguez, nascut a San Antonio de los Baños el 29 de novembre de 1946, al costat de "Te doy una canción” és "Mi Unicornio Azul" que es va incloure en l'àlbum "Unicornio" de l’any 1982. És una peça on el cantautor cubà ens parla d’haver perdut l’ilusió, els somnis, l’ingenuitat, de sentir-se desenganyat de tot, però volen seguir endevant.

Soledad Bravo – Alfonsina y el mar 2001

Aquesta és una cançó amb història. Es tracta d'una zamba composada pels argentins Ariel Ramírez i Félix Luna que es va gravar i plasmar en un disc per primera vegada a l'àlbum de Mercedes Sosa "Mujeres argentinas", editat l'any 1969. La cançó és un homenatge a la poetessa argentina Alfonsina Storni, una dona que es va suïcidar l'any 1938 a Mar del Plata, saltant al mar des d'una escullera, tot i que, segons ens diuen a la cançó, s'internà "lentament" dins de la mar. Hi ha un rumor molt estès segons el qual la lletra de la cançó es va basar en la carta de suïcidi de la poetessa i que els autors van musicar, però aixó no és cert. La música la va escriure Ariel, el seu pare va conèixa a Alfonsina Storni que de fet era alumna d’ell i li va parlar al seu fill d'aquella història. La lletra la va escriure Félix Luna. La cançó ha estat molt versionada al llarg dels anys i és un clàssic del folklore sud-americà, no us enumeraré el llistat de gent que l'ha cantat perquè seria interminable, però us he portat a Un Toc de Rock l'extraordinària versió de la cantautora veneçolana Soledad Bravo, si bé va néixer a Logroño, Espanya, el 13 de novembre de 1943. És una de les principals representants de l'anomenada Nova Cançó Llatinoamericana al costat de Mercedes Sosa. Després de la caiguda de la dictadura franquista Soledad Bravo va tornar a Espanya i va musicar textos de Rafael Alberti. En la seva música barreja diversos estils des del folk al bolero pasant per la música safardí i està considerada una de les cantants més versàtils de l'Amèrica llatina. Ha gravat més de 30 discos. Aquesta cançó us la extraiem de l'àlbum “Paloma Negra”, publicat l’any 2001.

Teresa Parodi – Canción para Carito 2008

Una gran cantautora argentina, poc coneguda aquí al pais, és Teresa Parodi a la qual escoltarem ara versionant un dels millors temes de León Gieco que la va compondre al costat d'Antonio Tarragona Ros, el pare del qual va ser denominat "El Rei del Chamamé", un estil musical típic del folklore argentí. Aquest tema es trobava en un disc compartit amb altres artistes en el què versionaven cançons del gran cantautor també argentí León Gieco i que es va titular "Gieco querido! Cantando al León 2" que es va publicar l'any 2008 i en el qual es van incloure també versions Luis Alberto Spinetta, Ismael Serrano, Víctor Heredia, Iván Noble, Andrés Calamaro, Fabiana Cantilo i uns quants més. Teresa Parodi va néixer el 30 de desembre de 1947 a Corrientes i té en el seu haver el Premi Konex de Platí al millor autor i compositor de la dècada que va obtenir l'any 1999, el Premio Nacional de las Artes i el Camín de Oro per la seva trajectòria professional. Ha visitat amb les seves cançons en diverses ocasions Europa, havent actuat a Madrid, París i Brussel·les, també ha fet gires per Estats Units i per tota Amèrica del Sud, fins i tot ha actuat a Israel i Cuba. Ha compartit escenari en diverses gires amb Antonio Tarragona Ros, Mercedes Sosa, Pablo Milanés, Sara González, Víctor Heredia, León Gieco, Julia Zenko i Alejandro Lerner, entre molts altres.

Roque Narvaja – Santa Lucía

Tots reconeixen aquest tema i l'identifiquen inmediatamente amb Miguel Ríos i aixó es cert, però no del tot, molts ignoren que “Santa Lucía” va ser una composició de l'argentí Roque Narvaja que havia estat cantant i líder del grup La Vieja Guardia i baixista amb Lito Nebbia, fins que l’any 1972 va començar ja definitivamente en solitari. La Joven Guardia van ser una de les millors bandes de l'anomenat “Rock Nacional Argentino” i estaven liderats pel cantant, guitarra i compositor Roque Narvaja, junt a Félix Pando actualment productor musical i discogràfic radicat en els Estats Units, Enrique Masllorens avui subgerent de relacions institucionals del Canal 7 a l'Argentina i Hiacho Lezica que va morir l’any 1980. Van sorgir en els 60, contemporanis de Los del Fuego, Los Gatos i Los Beatniks. Posiblement la cançó més popular de la seva carrera va ser “El extraño de pelo largo”. La Joven Guardia va seguir fins al 1978, any en què es van desfer definitivament, però només hi havia el bateria Hiacho Lezica dels membres originals. Roque Narvaja va néixer a Córdoba, República Argentina, el 10 de febrer de l’any 1951. A finals dels 70 es va autoexiliar al nostre país gravant diversos discs i el 1980 el van triar el millor compositor d'Espanya i la Societat General d'Autors va incloure "Santa Lucía" dins de les millors 100 cançons del país, això significava que hi havien dividends per el autor i per a ells... es clar. Des de fa uns anys viu a Rosario, Argentina.

Sau – Envia’m un àngel 1990

Sau ha estat la millor banda de pop en català de la nostra història musical, però la prematura mort de Carles Sabater (21 de setembre de 1962, Barcelona - 13 de febrer de 1999, Vilafranca del Penedès) va truncar la carrera d'aquest duet i avui en dia Pep Sala segueix la seva trajectòria en solitari. Tots dos eren bons amics meus i Pep, compositor de la música de les seves cançons i part de les lletres, va ser honrat amb si mateix i després de la mort de Carles no va voler seguir tot sol un projecte que era de dos. Aquesta és una de les grans balades en la carrera de Sau i me la va suggerir a través d'un correu una amiga de Vilassar de Mar. Si no em falla la memòria aquest tema, composat per l'amic Pep Sala, es va incloure en el seu tercer LP titulat "Quina nit" que van editar l'any 1990, tot i que s'havia gravat el gener de 1989 en els estudis Aurha de Barcelona, produït per John Marter i Pep Sala. Van intervenir en aquesta gravació Carles Sabater (cantant), Pep Sala (guitarra), Josep Sánchez (baix), Ramón Altimir (piano i teclats) i Quim "Benitez" Vilaplana a la bateria. Aquest disc va ser el reconeixement per part del públic a la qualitat de Sau, però el tema que sona ara a Un Toc de Rock va quedar eclipsat per l'èxit de "Boig per tu". Sau van realitzar una memorable gira en la què van superar els cent concerts. És clar que el cim quant a vendes va arribar amb "El més gran dels pecadors" que van publicar ja amb la multinacional EMI i tot i que va ser doble, va aconseguir ser Disc d'Or, però en xifres nacionals, és a dir més de 50.000 còpies. Cal recordar que a Catalunya s'aconsegueix el disc d'or per moltíssim menys. Parlan de Sau no hem d'oblidar ni el concert del Palau Sant Jordi, amb Sopa de Cabra, Sangtraït i Els Pets, rècord d'assistència europeu a un concert en recinte cobert ni tampoc el que Sau va realitzar a la Monumental de Barcelona i del qual va sortir el doble àlbum “Concert de mitjanit”.

The Privados – Tequila Sunrise 1994

Com a presentació d'aquesta bona banda de blues, us diré que Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) els líders de The Privados, són grans compositors i seu és el tema "Alma de Blues" que va canviar per complet la carrera de Presuntos Implicados. Aquest disc es va gravar en directe i format acústic, cosa que avui en dia se'ns fa estrany en formacions de R & B, però que són les veritables arrels del gènere. L'àlbum es va gravar en Clan Cabaret d'Alacant l'any 1994 i d'ell us extraiem aquesta versió del tema dels Eagles. Aquest disc es va titular "Doce cançiones desnudas más una" cal destacar que en l'actuació no porten baixista, tot i que els temes estan muntats com si l'hagués, quelcom que li dóna un toc molt curiós. En el grup i a més de Basilio i Elena també trobàvem a Esmeralda (cors), Laura Heaven (cors), R. Martí (guitarra slide), J.L. Escolano (guitarra) i Pierre León (saxo). Es recullen temes propis i algunes versions com aquesta dels Eagles, entre elllas "Mercedes Benz" de Janis Joplin que la va deixar incompleta amb la seva mort, "Wondelful tonight" d'Eric Clapton, "Stand by me woman" de Lenny Kravitz i el "Whel stop the rain" dels Creedence Clearwater Revival. Basilio Montes va néixer a la localitat manxega de Herència, a Ciudad Real, el 20 d'abril de 1955, va començar l'any 1980 formant a Alacant al costat de Carlos Goñi de Revolver, la seva primera banda que es va anomenar Garaje i va funcionar fins l'any 1984. Posteriorment va formar part de la banda d’acompanyament de Ramoncín i paral·lelament va crear el seu propi grup The Privados.

Nina – Tot queda enrera 1995

Inicialment va ser cantant d'orquestras. Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i també l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en el Festival d'Eurovisió l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar". Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i en el qual, entre d'altres, trobavem la peça que li donaba títol i que era una composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, ja l’hem escoltat a Un Toc de Rock, pero jo ara us porto una de les que millor van funcionar del CD, es tracte també d’una versió d’un altre clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu paper a la serie "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixa a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.

Tomeu Penya – Ballàrem dins d’una rejola 2012

L'amic Tomeu Penya va publicar al novembre del passat any 2012 un disc titulat genèricament "És per tu" i d'aquest àlbum, el 25è disc publicat pel mallorquí, us he seleccionat el tema que escoltarem ara i en el què ens parla d'un dolç i tendre amor de joventut, quan buscàvem l'amor creient que aquest es trobava allà on nosaltres miràvem sense adonar-nos que en masses ocasions estimem a qui no ens estima i no volem a qui veritablement ens estima de tot cor. La majoria de les vegades ni ens adonem que ens volen fins que un dia ho descobrim i a partir d'aquí i si no és ja tard, el món és meravellós i comprovem que havíem estat perdent el temps i desaprofitant l'amor. Jo vaig viure en la meva joventut un cas molt similar. En un grup de noies properes a la colla, n'hi havia una que es deia Anna, era molt maca i jo, com un llop ferotge llepant-me els llavis, vaig esmolar les urpes i hem vaig preparar per l'atac. Ella tenia una amiga francesa que estava passant les vacances a Barcelona, a Sants, just al costat de la via del tren. Com que sempre anaven juntetes i perquè el pla resultés perfecte, em vaig buscar un amic de la Colla del carrer Bassegoda que havia estat residint a França, els seus pares eren emigrants que havien tornat de Bordeus i que per descomptat, parlava francès correctament. Ell s'havia d'encarregar de "distreurem" la franceseta que per cert, recordo que era molt bonica, encara que baixeta. Ni Justo ni jo, i per cert, he sabut que Justo va morir, ens vem menjar una rosca aquella tarda. La franceseta es va marxar al dia següent de tornada al seu país i temps després i parlant amb l'Anna, aquesta em va confessar que a ella li agradava Justo i que la franceseta estava boja per mi. Vem atacar els fronts equivocats. Mai ha tornat a passar-me res semblant, des d'aquell moment vaig adoptar maneres de saber qui els agradava a elles i així no ficar la pota. La veritat és que pràcticament sempre són les noies que lliguen, nosaltres només ens deixem lligar per molt que diguem i fardem. En aquest disc Tomeu compta amb la collaboració de Victòria Maldi i volem destacar el tema "És soports de sa nostra bandera" que defensa l'ús de la llengua catalana i els costums insulars. Posiblement horas d’ara, Tomeu ja tingui nou disc al carrer, al novembre hem va fer saber que l’havia acabat de grabar.

Richard Cocciante – Margarita 1977

I ara a Un Toc de Rock ens arriba Richard Cocciante, aquest bon cantant, pianista i compositor italià de baixa alçada i pèl d'escarola, però amb una potent i ronca veu, a qui vam descobrir aquí a Espanya gràcies a la cançó "Bella sin alma" que va publicar l’any 1974. Aquest tema que us porto ara al programa és preciós, per tant anem a escoltar a Richard Cocciante, un cantant Italia, però nascut a Saigon que actualment es diu Ciutat Ho Chi Minh i és la capital del Vietnam, un 20 de febrer de 1946, se bé ell es va criar a Roma. Richard Cocciante ha gravat diversos duets, entre ells destaca un amb Mina i un altre amb la cantant catalana Mónica Naranjo, amb la qual va gravar l’any 1995 la cançó "Sobre tu piel". És autor del musical "Notre Dame de París" basat en l'obra de Victor Hugo. Val a dir que Richard Cocciante ha versionat  molts dels seus èxits en castellà, de fet Richard Cocciante va gravar un àlbum sence en castellà, titulan-se, es clar, “Richard Cocciante canta en español”.

Alarma!!! – Marilyn 1985

Després de la dissolució de Cucharada, Manolo Tena va crear aquesta bona banda de rock que només van editar un parell de discos. A "En el lado oscuro" i al costat de "Frío" trobàvem aquesta gran balada que s'ha convertit en part del repertori habitual de Manolo Tena i que fins i tot a versionat amb l’Ana Belén i altres. Manolo és un dels grans músics del rock espanyol que ha guanyat amb els anys i després de superar els seus problemes amb les drogues. L'únic LP que va gravar amb Cucharada te un títol que sempre em va cridar l'atenció "El limpiabotas que quería ser torero". Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra). Van debutar l'any 1984 i se'ls va considerar, en un principi, els Police espanyols. Suposo que pel format de trio ja que els seus estils eren molt diferents. Cantant, músic i compositor madrileny, Manolo Tena va començar ja a l’any 1988 en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992, es posiblement el millor treball de la seva carrera. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951.

Vargas Blues Band – Blues Latino 1994

Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir cap a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes, entre ells la Orquesta Mondragón. Ha creat diversos grups i jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha gravat més de quintze àlbums d'estudi i tres en directe. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és una composició instrumental de Javier Vargas i el cantant Jeff Espinoza que inclus van gravar-la els germans Carlos i Jorge Santana en el seu àlbum "Santana Brothers" i "Blues Latino" donava títol a un CD de la Vargas Blues Band que es va publicar l’any 1994. Un àlbum en què va comptar amb las col·laboracions de Chris Rea, Junior Wells, Flaco Jiménez, Agustín Carbonell "Bola", Miguel Morell, Nako Goñi, Ramón Arroyo, Shellah Cuffy, Elena Figueroa i Andrés Calamaro. En aquest CD la Vargas Blues Band l'integren Javier Vargas (guitarres), Jeff Espinoza (cantant), Miguel Ángel Collado (teclats), Pedro Barceló (bateria), Alfonso Pérez (piano, òrgan i cordes), Juan Carlos Mendoza (baix) i Gino Pavone (percussió). Es va gravar en els estudis Trak de Madrid a la tardor de 1993 i la producció va estar a càrrec del propi Javier Vargas. El juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. Va tornar a actuar amb Santana l'any 1998 a París i Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.

Miguel Ríos – El blues del autobús 1982

I ja que abans hem parlat de Miguel Ríos quan escoltarem a Roque Narvaja, acabarem el programa d’avui de Un Toc de Rock escoltan al nostre impeniten rocker per concloure el programa d’avui. Aquesta cançó havia estat composada per Víctor Manuel i és un dels temes més importants dins de la carrera musical de Miguel Ríos que s’ha retirat i ens ha deixat un disc d’acomiadament que es va publicar el 30 d'octubre de 2010 i va fer una gira perquè s’el recordi bé. La gira va arrencar el 17 de setembre del 2010, a Granada, la seva ciutat natal, però tenía que venit a l’estiu del 2011 a Tarragona i va suspende, sent sustituit per Dani Martín. És clar que ara haurà de comprovar si Miguel Ríos es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va y vuelve". Per això li diem el cantant Guadiana. Jo recordo una frase de Louis Armstrong que deie “Els músics no es retiren, paren quan no hi ha més música en el seu interior” i jo crec que a Miguel Ríos ancara li queda molt a dir. Miguel Ríos Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist". La seva versió del "Himno de l'alegria" que va comptar amb la producció i arrengaments de Waldo de los Ríos, va vendre milions de discos a tot el món i el va col·locar en les llistes del Billboard, però el seu àlbum més venut a Espanya ha estat "Rock and Ríos", un doble disc en directe gravat els dies 5 i 6 de març de 1982 a l'antic Pavelló d'Esports del Reial Madrid i publicat al juny d'aquell mateix any, quan el cantant celebrava els seus vint anys en el món de la música. Va vendre 450.000 còpies i va propiciar una multitudinària gira per tot el país que va recalar a Reus. Va ser el primer concert del meu fill gran, Guillem que llavor tenía tretze o catorce anys i que ja no està entre nosaltres. En aquest álbum doble es trobava aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock.

La frase d'avui és de Sòcrates, filòsof de la Grècia antiga que va ser mestre de Plató i Aristotels. Per cert, va morir enverinat amb cicuta. L’ateniense va manifestar

"Moltes són les meravelles del món, però la
major meravella de totes és l'home"

Acaba per avui Un Toc de Rock i jo fotré el camp, soc Mario Prades i abans de marxar us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Ara tanco la barraqueta i us dic adeu, ens trobarem a les ones

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)