Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen
d'un enllaç per descarregar-s’els, sempre situat a peu de pàgina
Aquesta programa serà un dels dos que
sortiran a l'aire l'última setmana de la temporada. Tancaré la barraqueta en el
sigüent i fins la propera que ja serà la vuitena que Un Toc de Rock surt a les
ones per compartir música i records amb vosaltres, però tranquils oidoras i
oïdors, ja us dic que tornaré al setembre, com els exàmens de recuperació.
Jo soc Mario Prades i avui tindrem música en anglès i una peça instrumental, tot ens vindrà dels
Estats Units, Anglaterra i Austràlia i escoltarem així mateix a la primera
superbanda del country integrada per quatre monstres del gènere. Per tant i des
de la xarxa d’emissores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles que emeten el programa, jo obro i començó arrencan motors i
posan en marxa la nostra particular màquina del temps per realitzar aquest
viatge per els nostres records, per la banda sonora de la nostra vida, fins
aquells vells temps del rock and roll, dient alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Bob Seger
& The Silver Bullet Band – Old Time Rock & Roll 1978/1994
Obrim Un
Toc de Rock amb aquest tema que ens parla dels vells temps del R & R, us
l’he extret de L'àlbum "Greatest hits" que el nord-americà Bob Seger
amb The Silver Bullet Band va publicar l'any 1994, tot i que s'havia inclòs
inicialment en el "Stranger in Town", el seu vuitè àlbum, editat
l’any 1978 i el segon amb la
Silver Bullet Band que estava integrada per Drew Abbott
(guitarra), Robyn Robbins (teclats), Alt Reed (saxo), Chris Campbell (baix) i
David Teegarden (percussió i bateria), també va comptar amb una bona secció de
vent els The Muscle Shoals Rhythm Section i les col·laboracions de Glenn Frey i Don
Felder d'Eagles, junt a Bill Payne i Doug Riley en diversos temes, sense
oblidar els cors que van estar 
a càrrec de 12 o 13 cantants. Aquest tema va ser versionat i molt bé, en castellà, per Revolver,
la banda de Carlos Goñi. El cantant, guitarra, piano i compositor Bob Seger va
néixer el 6 de maig de 1945 a
Lincoln Park, Michigan. En
els anys seixanta va crear els grups Bob Seger and the Last Heard i Bob Seger
System, per començar l'any 1969 en solitari fins que van passar a ser Bob Seger
& The Silver Bullet Band. Possiblement la cançó
més important en la seva carrera sigui "Like a Rock" que ja hem
escoltat a Un Toc de Rock, però aquesta és bona i mereixia ser escoltada.
Creedence Clearwater Revival –
Cottonfields 1969
Aquest tema que ara ens porten la Creedence Clearwater
Revival, coneguda popularment com La Creedence o CCR, és tot un clàssic del blues,
escrit per Huddie Ledbetter i el primer que la va gravar va ser Leadbelly l’any
1940. Existeixen versions folk de la cançó i entre elles destaca la de Odetta
& Larry, del 1954. Vull fer constar que un any abans que la gravés la CCR ho van fer The Beach Boys
en una versió molt més poppi i he de reconèixer que les vendes van ser molt
superiors a les de la
Creedence, però la veritat és que jo em quedo amb la versió
del grup de John Fogerty. La van incloure en l'àlbum "Willy and the Poor
Boys", considerat un dels seus millors discos, es va publicar al novembre
de l'any 1969. Posteriorment es va remasteritzar i va editar-se en suport CD,
però va ser ja a l’any 2006. La veritat és que cançons del disc com "Down
on the Corner", "Fotunate són" o "The Midnight Special"
van eclipsar als "Camps de cotó", però ara la recuperem a Un Toc de
Rock. La
Creedence Clearwater Revival la integraven en aquest
enregistrament John Fogerty (harmònica, cantant, guitarra, piano, productor i
arranjador), el seu germà Tom Fogerty que ja va morir (guitarra), Stu Cook (baix)
i Doug Clifford (bateria i 
washboard), però van comptar amb un munt de
col·laboracions, entre elles la de Booker T Jones (òrgan), Steve Cropper
(guitarra), Donald "Duck" Dunn (baix) i Al Jackson Jr (bateria). La CCR inicialment es va anomenar
The Blue Velvets, però quan l'any 1965 van signar contracte amb el segell
Fantasy Records van canviar a The Golliwogs i posteriormenet al seu nom
definitiu. La CCR
es va crear a El Cerrito, a Califòrnia. Funcionaren de 1967 fins a 1972. La Creedence va ser inclosa
en el Rock'n'roll Hall of Fame l’any 1993, però no va ser perquè tardaran a
reconèixer la seva tasca, es que has de portar 25 anys de professió per poder
ser inclòs en el Saló de la fama del Rock. John Fogerty té una interessant i
abundant carrera en solitari, però sense desenganxar-se mai dels seus inicis
amb la Creedence. Va
començar en solitario l’any 1973 amb el LP "The Blue Ridge Rangers".
Per cert que una vegada va deixar la banda i al començar en solitari, John
Fogerty es 
va trobar que durant molts anys, més de 20, no va poder regravar
cançons de la CCR,
ni tan sols tocar-les en directe i aixó que la gran majoria havien sigut
escrites per ell. Va haver de recórra als tribunals. També Tom té la seva
pròpia carrera en solitari, però molt més discreta, Tom Fogerty va morir el 6
de septembre de 1990. Per el seu costat Doug Clifford i Stu Cook van continuar
treballant junts després de la dissolució de la Creedence, com a músics
de sessió i membres de la
Don Harrison Band. Clifford va publicar un disc en solitari
titulat "Cosmo" en 1972. Després d'un període d'inactivitat, tots dos van formar Creedence
Clearwater Revisited l'any 1995. 
Status Quo
– In the Army now 1986
Els Status Quo són una de les bandes més
longeves i de més qualitat del rock britànic. Es van crear l’any 1962 i estava
integrat en els seus principis per Francis Rossi que és el líder carismàtic a
més de guitarra i cantant, al costat de Alan Lancaster al baix, Rick Parfitt a
la guitarra i cors i John Coghlan que s'encarrega de la bateria. Inicialment es
van fer dir The Spectres i després de diversos canvis, van adoptar el definitiu
de Status Quo l’any 1967. Al llarg de la seva trajectoria musical han venut més
de 130 milions de discos a tot el món. Els Status Quo han aparegut al programa
setmanal Top of the Pops de la BBC
britànica en més de cent ocasions, són el grup que més vegades ha sortit en
aquest programa de televisió. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va
ser escrit per el duet sud africà Dutch Duo, integrat per Rob i Ferdi Bolland
l’any 1981, peró quan els británics la van gravar, va donar títol a un àlbum
publicat l’any 1986 i va arribar a la setena posició en les llistes britàniques
aconseguint ser Disc de Platí. Al setembre de l'any 1991, Status Quo va ser
inclòs en el 
Llibre Guinness dels rècords per haver actuat en quatre ciutats de
les Illes Britàniques en menys de dotze hores. Francis Rossi va anunciar l’any
2009 un nou disc que es publicaria a al 2010, però l'àlbum que es va titular
“Quid Pro Quo” no es va posar a la venda fins a finals del 2011 i és el seu
últim treball editat per el moment, si bé no estic segur de que s'hagi publicat
a Espanya, per tant us diré el de sempre en aquest casos de duptes "No em
feu gaire cas". Va arribar al lloc 10 en les llistes britàniques. Hi ha
una versió molt més discotequera de la cançó, però ara no recordo el grup que
la van gravar. Per cert, el bateria Matt Letley va abandonar Status Quo després
d'un concert celebrat al Arena 2 de Londres, al desembre del 2012. No se qui l'ha substituït.
Crowded
House – Don’t dream it’s over 1986
El tema "Don’t Dream It 's
Over" es una de les millors cançons del grup australià Crowded House, una
de les millors formacions musicals surgides al continent australià i va ser
composada per Neil Finn. "No somiïs, això s'ha acabat" va ser
classificada per la
Australasian Performing Rights Association en el segon lloc
entre les Millors Cançons de Tots els Temps a Nova Zelanda i en la setena en
les cançons del continent australià. El single es va publicar l'octubre de 1986
i va arribar a la segona posició en el Billboard americà el 25 d'abril de 1987.
Es trobava en el seu primer LP titulat "Crowded House", un dels seus
discos més reixïts. El grup l'integraven en aquell moment Neil Finn (cantant,
guitarra i piano), Nick Seymour (baix) i Paul Hester (bateria i cors), però
també van intervenir en la gravació un munt de músics, entre ells 
Joe Satriani
que va fer cors, Jim Keltner, Noel Crombie, Mitchell Froom, George Bermudez i
Tim Pierce. Crowded House es deien inicialment The Mullanes i es van crear l'any 1985, formant part el guitarrista Craig Hooper, antic membre de The Reels. Neil Finn i Paul Hester havien
militat anteriorment a Split Enz un grup on també hi havia Tim Finn, germà de
Neil i que anys després s'incorporaria a Crowded House i amb ell gravarien
"Woodface". Un altre component del grup va ser Mark Hart (guitarra i
piano) que havia estat component de Supertramp i amb ell es gravaria els àlbums
"Together Alone" i "Recurring Dream". Per cert que el bateria Paul Newell Hester (a la foto), nascut el
8 de gener de 1959, va aparèixa penjat el 26 de març de l'any 2005 en un parc
de Melbourne, s'havia suïcidat, per cert, vaja tros d'animalot ja que al parc i jugaven els nens. Paul Hester arrossegava des de feia anys una
profunda depressió. Crowded House han tornat a reunir-se i l’any passat es va
editar un disc nou del grup.
Dave Dudley
– Yellow Rose of Texas
“La Rosa groga de Texas” és una peça del folk-country
més tradicional nord americà. Es tracta d'una cançó d'amor que s'ha associat
amb la llegenda d'un esclau anomenat Emily Morgan que va ajudar a guanyar la
batalla de San Jacinto, una lluita que va ser decisiva en la Revolució de Texas i
l'autor no es coneix. La primera partitura la van publicar els editors Firth,
Pond and Company de Nova York i està datada el 2 de setembre de 1858. Durant la Guerra Civil a Estats
Units va ser adoptada per les tropes confederades com un dels seus himnes.
Al llarg dels anys molt son el artistes que l’han gravat, aquesta és la versió
que va realitzar el 
cantant de country Dave Dudley, de veritable nom David
Darwin Pedruska, no és nascut a Texas, ho va fer el 3 de maig de 1928 a Spencer, Wisconsin i
va morir a causa d'un atac de cor un 22 de desembre de 2003 a Danbury, també
Wisconsin. La va incloure en el seu àlbum “The Farewell Album”, si bé s’ha
inclos en uns quans discos de grans èxits seus. La cançó més important en la
seva carrera va ser "Six Days on the Road" que es va publicar en
single l’any 1963 i va arribar a la segona posició, però la discografia oficial
de Dave Dudley impressiona pel seu volum, te publicats 35 àlbums i 61 singles.
The
Highwaymen – The Devil's Right Hand 1995
The Highwaymen van ser la superbanda del
country, una reunió de monstres del génere. Eren Willie Nelsson (30 de abril de
1933), Johnny Cash (26 de febrer de 1932 -12 de setembre de 2003), Kriss
Kristofferson (22 de Juny de 1936) i Waylon Jennings (15 de juny de1937 – 13 de
febrer de 2002). The Haighwaymen van gravar tres LP's i per soposat, van
realitzar les seves corresponents gires i a més a més és van publicar dos
recopilatoris, això és rendibilitzar la feina ben feta. Una reunió d'aquest
tipus, de grans estrelles, és una cosa que a Espanya i molts anys més tard
realitzarien Miguel Ríos, Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Serrat, Ana Belén,
Pablo Milanés, Fito Paez, Silvio Rodríguez, Loquillo, Ariel Rot, Menaix a Truà i uns quants més, però que com podeu
veure, no era un invent nostre. Ho he dit en diverses ocasions “Tot està
inventat a la viña del Senyor”. Aquesta peça es trovaba al LP “The Road Goes On
Forever”, tercer disc de The Highwaymen editat el 4 d’avril de 1995 que va ser
reeditat en versió CD incluin-li al títol “10th Anniversary Edition”, el 8 de
novembre del 2005. Va ser el últim disc que van poguer gravar ja que Waylon
Jenning va morir l’any 2002 i Johnny Cash al 2003.
Edwyn
Collins – It’s a reasons 2013
El passat 25 de març Edwyn Collins va
publicar l'àlbum "It's a reasons" al què aquesta cançó que escoltarem
ara a Un Toc de Rock donava títol i que és el seu vuitè disc d'estudi, gravat
en els West Heath Studios de Londres i produït pel propi cantant i Seb Lewsley.
El disc ha comptat amb
les col·laboracions de Barrie Cadogan (Little Barrie, Primal Scream), James
Walbourne (The Pretenders, Ray Davies), Carwyn Ellis (Colorama, The
Pretenders), Sean Read (The Rockingbirds, Dexy’s), David Ruffy (The Ruts,
Dexy’s) i Paul Cook (The Sex Pistols). És un bon
àlbum, ple de bons temes, encara que no arriba a l'altura del "Gorgeous
George" que va publicar l'any 1994 i va pujar a la vuitena posició a
Anglaterra. El escoces va néixer a Edimburg, el 23 d'agost de 1959, cantant,
guitarrista, actor, compositor, il·lustrador i productor, va començar formant
part del grup Nu-Sonics, per passar després a Orange Juice, el principal hit va
ser el tema "Rip It up "i l'any 1994 va començar ja en solitari. Està
casat amb Grace Maxwell que si no em falla la memòria és la seva manager.
Bob Dylan –
Browin’in the wind 1963
Una de les cançons més importants en la
carrera del cantautor Bob Dylan va ser "La resposta està en el vent",
com vam conèixer a Espanya aquesta peça, una de les més versionades per la gent
del Grup de Folk, de fet no fa massa anys va ser novament versionada per Gerard
Quintana i Jordi Batiste a Els Miralls de Dylan, la seva versió consta en la
pròpia biografia del jueu errant, nascut el 24 de maig de 1941 a Duluth, Minnesota. És
una de les cançons històriques de Robert Zimmerman, veritable nom de Bob Dylan,
encara que des que el jueu de naixement es va convertir al catolicisme, a
passat a dir ja oficialment Bob Dylan. La va escriure l’any 1962 i la va
incloure en el seu àlbum "The Freewheelin' Bob Dylan", el seu segon
disc, editat un any més tard, l'agost de 1963, en la seva època folk i abans de
electrificar-se. El disc gran va aconseguir el lloc 22 en les llistes del
Billboard. El tema està catalogat per la revista Rolling Stone en el lloc 14
entre les Millors 500 cançons de tots els temps. Dylan la va estrenar en la
seva primera actuació 
en públic, al Gerde’s Folk City Festival celebrat a Nova
York el 16 d'abril de 1962, aquest concert va ser gravat de forma pirata i la
cinta circula entre els col·leccionistes de Dylan. Els versos en aquesta versió
són diferents, en ordre i quantitat que la gravació posterior. Es diu que el
tema sorgeix d'un fragment del "Bound for Glory" de Woody Guthrie que
compara la sensibilitat política i les fulles soltes dels diaris que porta el
vent per carrers i carrerons de Nova York. Bob Dylan sempre va ser un
apassionat admirador de l'obra de Guthrie. El cinema ha recuperat en diverses
ocasions aquest tema, però jo vull destacar la del film "Forrest
Gump" on crec recordar que la interpretava Joan Baez. La veritat és que
Dylan i Joan Baez van estar enrotllats durant molt de temps, tot i que ella ja
estava casada. Tots dos van ser els líders de nou moviment folk antimilitarista
al anys seixanta i van formar part de la famosa "Marxa sobre
Washington".
Bruce
Springsteen – Streets of Philadelphia 1993
Bruce Frederick Joseph Springsteen, el
Boss, conegut com Bruce Springsteen, va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el
23 de setembre de 1949 i el guitarra, productor, cantant i compositor Bruce
Springsteen va aconseguir un Oscar per aquesta cançó que formava part de la
banda sonora del film de Jonathan Demme "Philadelphia", del l’any
1993. Un film en el què intervenien els actors Denzel Washington i Tom Hanks
(tot dos a la foto inferior), junt a Antonio Banderas i Jason Robards. La
veritat es que aquesta pel·lícula te una temàtica molt dura ja que tracte d’un
malalt de la SIDA,
les relacions gais i la intolerància social com a eix central i tot embolicat amb
judicis. La cançó es 
bonissima i al meu parer, es la millor composició en la carrera
de Bruce Springsteen. En aquesta peça el Boss no compta amb la E Street Band,
s’acompanya per una orquestra. Per cert, la banda sonora està plena de bones
cançons i val la pena recomenarla des d’Un Toc de Rock. Tinc que reconeixer que
jo no tenia aquet LP i el vaig comprar a la primera Fira Internacional del Disc
i Cinema de Col·lecionisme de Tortosa, l’any 1966 que jo organitzaba,
precisamente al stard d'un bon amic, en Didac, amb botiga a Reus.
Steve Miller Band – Circle of love 1981
Steve Miller que va néixer el 5 d'octubre
de 1943 a
Milwaukee, Wisconsin, liderava la Steve Miller Band i per la aquest bon grup nord
americà han passat grans músics com el cantant i guitarra Boz Scaggs. The
Steve Miller Band va ser creada a San Francisco, l'any 1967, pel guitarra i
cantant Steve Miller i el teclista Barry Goldberg que militaven des de 1965 en
Goldberg-Miller Blues Band. En aquesta gravació la
Steve Miller Band està integrada per Steve Miller (guitarra i
cantant), Steve Byron Allred (teclats), Gerald Johnson (baix) i Gary Mallaber
(bateria i percussió). A Espanya la Steve Miller Band era
un grup pràcticament desconeguda fins que una marca de 
cerveses va usar una de
les seves cançons al seu espot publicitari, crec recordar que va ser Cruz
Campo. Aquesta cançó que us porto ara donava títul a un dels seus millors
àlbums, publicar a l’octubre de 1981 amb Rick Fisher com ingenier de só i es
una “cançó llarga” si bé tampoc amb excés i l’escoltem ara a Un Toc de Rock,
però en el disc es va incloure “Macho City” i aquesta si que era llarga de
veritat, cubría una cara del vinil. Quan Steve Miller tenia sols dotze anys va
crear el seu primer grup Marksmen Combo, a Texas, allà va coincidir amb Boz
Scaggs que més tard crearia The Faboulous Night Train i te una interesant
carrera en solitari, en propers programes l’escoltarem, paraula, però serà ja la nova temporada.
Jeff Beck –
Serene 2010
Jeff Beck
està catalogat com un dels millors guitarristes del món i va ser component del
grup britànic The Yarbirds durant dos anys, substituint a Eric Clapton i alhora
sent substituït per Jimmy Page. Geoffrey Arnold Beck
va néixer el 24 de juny de 1944
a Wallington, Gran Londres. Va crear el Jeff Beck Group,
on al costat del insigne guitarra trobàvem a Rod Stewart, el baixista Ron Wood,
avui amb els Rolling Stones i el bateria Aynsley Dunbar, substituït poc després
per Mickey Waller, al costat del teclista Nicky Hopkins que se'ls va unir l’any
1968. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el seu últim
CD, editat l'any 2010 i titulat "Emotion & Commotion", un àlbum
que em va passar el meu fill preguntanme si el coneixia, cosa a la que li vaig
respondre afirmativament, a aquest gran guitarrista angles jo el conec
perfectament. Te una carrera amplíssima encara que ha incursionado en gèneres
molt diversos, sense deixar el R & B al qual va tornant gairebé sempre.
Jeff Beck envoltat de guitarres Gibson
Bobby Goldsboro – Honey 1968
Bobby Goldsboro es un cantautor
nord-americà que va néixer el 18 de gener de 1941 a Marianna, Florida.
Aquest tema va ser l'únic èxit de Bobby Goldsboro al nostre país i va ser
número 1 en el seu, superant el milió de còpies venudes. Va ser gravat en una
sola sessió i la cançó va ser composada per Bobby Russell. Curiosament l’any
1973 va tornar a col·locar-se al Top-10. Bobby Goldsboro es un cantant que va funcionar
molt bé al seu país fins a mitjans dels 80. El que resulta curiós és que no era
una clàssica cançó d'amor a l'ús, tot i les traduccions de la lletra que es van
realitzar a Espanya, els que més es van acostar al sentit real de la mateixa al
nostre país van ser els Germans Calatrava ja que "Honey" no era cap
noia com deien tots, es tractava d'un gos. Ara bé, malgrat les nombroses
reedicions d'èxits dels seixanta realitzades a Espanya amb suport digital,
estic parlant dels CD, aquesta cançó no recordo que es publiqués en cap d'elles
i us l'he extret directament del single original que conservo en perfecte
estat, com comprovareu escoltant-la. És un d'aquests temes avui en dia gairebé
ignorats pel gran públic.
James Blunt
– You are beautiful 2004
El britànic James Hillier Blount, conegut artísticament com James Blunt, va néixer el 22 de febrer de 1974 a Tidworth, Wiltshire. Aquest tema que us he seleccionat per escoltar avui és amb tota seguretat el més rellevant hit de la seva carrera i es trobava en "Back to Bedlam", el seu àlbum de debut, publicat l'any 2004. El single amb aquest tema, el tercer que es va extreure de l'àlbum, editat ja el 2005, va ser número 1 al Regne Unit, Canadà i Austràlia, classificant-se així mateix en les llistes nord-americanes. Es calcula que l'octubre del 2012 havia venut 3 milions de còpies només als Estats Units i llavors va aconseguir el primer lloc de les llistes americanes. L'any 2007 va rebre tres Grammy i va aconseguir un, així com el de "Millor Vídeo Masculí" i "Millor
Cinematografia" de la
cadena MTV. La cançó va ser escrita conjuntament per James Blunt, Sacha Skarbek
i Amanda Ghost. En moltes fonts periodístiques es diu que la cançó anava
dedicada a una ex núvia de James Blunt anomenada Sharon Grima que va ser
directora de càsting per a les pel·lícules de la saga "Harry Potter",
tot i que el cantant mai vol parlar d'aquest tema i no ho nega, però tampoc ho
confirma. Per cert, James Blunt crec que quan va gravar aquest disc era
militar, em sembla que era suboficial, però no estic segur del tot. No recordo
si feia una mili de quatre anys o estudiava a l’escola militar.
Etta James – Stormy Weather 2010
Acabarem Un Toc de Rock escoltant
l'extraordinària veu de la cantant de color Etta James amb tot un clàssic.
"Stormy weather" va ser composada per Harold Arlen i Ted Koehler i la
primera que la va interpretar va ser Ethel Waters al Cotton Club de Harlem,
l'any 1933, però la primera en gravar-la va ser Lena Horne l’any 1941 i dos més
tard, el 1943 la va cantar a la pel·lícula del mateix títol que va
protagonitzar. encara que una de les versions més recordades va ser la de la
gran Billie Holiday. Ara bé, val a dir que existeixen més de quaranta censades
oficialment, però jo vull fer esment a la que va realitzar Imelda May fa pocs
anys i que escoltarem en pròxims programa de Un Toc de Rock, és clar que aixó
será ja la propera temporada en la que espero ens retrobem un altre vegada en
les ones de la vostra emisora o a través d’internet i el blog d’Un Toc de Rock.
Tornant a Etta James, el seu nom real era Jamesetta Hawkins i va néixer a Los
Angeles, el 25 de gener de 1938. La mare era una prostituta de color i es diu
que el pare un campió de billar blanc, pero mai va voler sapiguer rés de la
seva filla ni la va reconèixer. Etta James va tenir molts problemas amb les
drogues i l’alcohol 
al llarg de la seva vida, de fet fins i tot va set
empresonada, però finalment es va recuperar. Aquesta peça us la he extret de la
banda sonora de la pel·lícula “A single man”, de l’any 2010 que va comptar amb
cançons adicionals com aquesta, si be la música original va ser composada per
Abel Korzienowsk. La cançó originalmente es va incloure a l’àlbum
“At last”, gravat amb el segell Chess Records de Chicago, l’any 1961. Etta James va morir el 20 de
gener de l’any 2011. Al llarg de la seva carrera va guanyar tres Grammy, va
gravar 27 discos d'estudi, 3 directes i 7 recopilacions, si bés després de la
seva mort han anat sortint discos.
La dita d’avui la va dir La Dama de Ferro, la primera
ministra britànica Margaret Thatcher, morta fa un parell o tres de mesos, vull
fer constà que es molt, però molt feminista.
“Si vols que es digui qualsevol cosa,
demana-li
a un home. Si vols que es faci, llavors demana-li
a una dona”
Conclou per avui Un Toc de Rock i foto el
camp, però us deixo amb bona companyia, la de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, per
avui tanco la barraqueta, a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario