Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen
d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
El nostre recorregut musical d'avui ens
portarà molt lluny de les nostres fronteres, però començarem a Catalunya,
escoltant un grup jove que tenen una cantant amb molt bona veu i posen la seva
música a disposició del públic gratuïtament. sumant-se a aquells artistes que
practiquen aquest sistema per difondre la seva obra, han decidit que ells
viuran dels seus concerts i cosa curiosa, els funciona bé el sistema. Per
descomptat, també recorrerem altres punts de la península. Ha arribat l'hora,
ara obriré la barraqueta des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Jo soc
Mario Prades (a la foto inauguran la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col·leccionisme a Tàrrega) i us diré alló que ja ens és habitual
Benvinguts a Un Toc de Rock
Batak – L’Humitat
Escoltarem avui per obrir el programa un
tema del grup Batak, una bona banda del Vallès Oriental que es va crear l'any
2004 i en el qual milita l'amic Antonio Escañuela que s'encarrega de la bateria
i és tècnic de so a Ràdio Caldes, una de les emissores que emeten Un Toc de
Rock, encara que jo no la tenia controlada. Ja sortim a l'aire a través de 16
emissores, oficialment. És clar que fonts de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya ens diuen que hi ha cinc o sis emissores més
emetent el programa. Batak són una bona banda creada a Granollers, a cavall
entre ska, reggae, folk i pop. Integrada per Pol Aumedes (acordió diatònic i
veu), Mar Aumedes (teclat i cantant), Jordi López (guitarra i lap
steel), Carles Ceacero (baix) i l 'amic Antonio Escañuela (bateria). Tot i la
seva juventut per el grup han passat ja altres músics, entre ells Maria
Batllori (violí), Dani Galán (guitarra i veu) i Marina Sogas (flauta i
veu). Aquesta cançó donava títol al seu
primer disc que es va gravar al febrer de 2011. Si bé crec que ja han tret un
disc nou titulat "Casa vella", però no estic segur del tot. Es sumen
a la sèrie de grups que permeten descarregar-se gratuïtament els seus treballs a
través de la seva pàgina web, una iniciativa amb la qual jo estic molt d'acord,
és una bona forma de promocionar la seva música, lluny de mercandilleos de cases
de discos i emissores de radiofórmula. 
L’any 2011 Batak va guanyar el concurs Amplifica’t i un any més tard el
concurs Track Vendrell, però també han estat finalistes de concursos com el
Denominació d’Origen de Tarragona (2011), el Concurs de Maquetes de Sarrià
(2011) i el Concurs Joan Trayter (2012). És clar que parlan d’ska, els primers
que van realitzar ska a Espanya també eren catalans, es tracta dels barcelonins
Los 4 de la Torre
que a mitjans dels seixanta van publicar "Operación Sol", oficialment
el primer disc de ska del estat espanyol. El segon que va oferir un tema a
ritme de ska, poc després, va ser Raphael, si el Raphael aquest que tots i
totes esteu pensant, era la "Canción del trabajo". És clar que
anteriorment Los Antifaces havien versionat el "My Boy Lollipop" de
la jamaicana Minie Small... en fi.
La gent de Batak en directe oferin bona música
Skatalà – Embolingats 1987
Una de les millors bandes de ska sorgides
a Catalunya han estat Skatalà, un dels pioners en interpretar ritmes jamaicans.
Skatalà, es van crear a Barcelona l'any 1985 i tot i que es van separar el 1998
i van tornar el 2005 per desfer-se ja definitivamente l'any 2010, deixant
darrere seu una bona carrera. Aquesta peça que us he portat avui i que es va
publicar l’any 1987 a
carrec del grup d'ska català Skatalà, es una versió de la cançó “Israelites”,
del jamaicà Desmond Dekker i va ser el primer tema de reggae vs ska que es va
calificar en las llistes angleses, en la seva versió original, és clar, l’any
1968. Skatalà li van canviar la lletra i la van titular “Embolingats”, incluent-la
al àlbum "Fent d'aqui". De fet es una versió que no hem recorda per
rés l’original. El títol va ser pres per el disc homenatge que es va fer als
Skatalà que crec es va editar l’any 2010, però no estic segur. L'any 1998 i
dins dels actes de la
Fira Internacional del Disc i 
Cinema de Col·leccionisme que
jo organitzava a Catalunya i Andorra, a Tàrrega i dins de l'apartat musical,
se'ls va retre un homenatge per la seva trajectòria i jo vaig lliurar-lis
personalment una placa commemorativa a dos dels seus components que van acudir
a recollir-la, al blog us poso la foto del moment. Les lletres dels Skatalà
són molt interesants i contenen una forta càrrega d'ironia i mala llet, a
cavall entre ska i tocs de punk. La veritat és que Skatalà treballaven molt i
van participar en un munt de festivals, entre ells el Festival Reggus (Reus),
U-Zona Reggae (Torelló), BAM (Barcelona), el Mercat de la Música Viva (Vic),
Espárrago Rock (Granada), el Festival Pop-Rock Non-Stop (Barcelona), Acampada
Jove (Montblanc) o el Doctor Music Festival dels Pirineus.
Mediterráneo – No, no, no 1979
En diverses ocasions hem escoltat al grup
Mediterráneo a Un Toc de Rock, però sempre ens hem decantat per la seva part
més simfònica o progressiva i temes com "Estrechas calles de Santa
Cruz" o "Tabarca", però vaig rebre un correu demanant-me aquest
tema i la veritat és que ara crec que quadrarà perfectament. Es va incloure en
el seu segon disc "Tabarca" i va ser un dels singles seleccionats per
Chapa Discos, subsegell de Zafiro que van ser els que van publicar el disc
l'any 1979. La lletra es interesant i es parla precisament del negoci de la
música i les llistes d’èxits. Mediterráneo va ser un dels bons grups
desaprofitats a finals dels 70. Van començar l'any 1977 i eren d'Alacant,
Mediterráneo l'integraven Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro (baix),
Pedro Giménez (guitarra) i Alfonso Linares (bateria) que havien coincidit amb
el guitarrista Pepe Rey que també es va incorporà al grup, en un parell de
grups de curta vida anomenats Huevo Frito i Mandrágora. L'any 1978 el petit
segell independent Aphrodita els va publica el seu primer LP, gravat als
estudis Musigrama de Madrid i que es va titular "Estrechas calles de Santa
Cruz", un bon disc ple de millors cançons. Un any després Pepe Rey deixa
el grup i entren el teclista Luis Hernández i Gino Pavone a la percussió. L'any
1979 Miguel Ríos els posa en contacte amb Mariscal Romero que els fitxa per a la discogràfica Chapa.
"Tabarca" va ser el segon LP d'aquest bon grup de la costa
llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com "Número Uno en 
USA" i “No, no, no” que escoltem ara, s'els va acusar de ser excessivament
comercials, però la seva obra ens demostra la seva gran qualitat. I es que ells
tocaven veritablement rock progresiu amb toc de jazz i somfonisme, es clar que
sota les directrius de Mariscal Romero i Chapa Discos, es publicavan en single
les cançons que sortien. Per cert, quan es trobaven gravat “Número Uno en USA”
els va deixà el guitarra Pedro Giménez que seria substituït sobre la marxa per
Javier Rodríguez. En total Mediterráneo van gravar sis àlbums i es van desfer
l’any 1986, ancara que per el grup van passar altres músics com Napi Carratalá i Gaspar Montalbano. Despres
de desfer-se alguns dels seus components van crear Slac Jazz, un grup més
encarats cap al jazz i que estarien en actiu fins l’any 1990. A finals dels anys
norata van reunir-se de nou i van gravar "Ya era hora" a l’any 2002,
en el que van col·laborar pràcticament tots els músics que havien tocat a
Mediterráneo, però no va tindre continuitat. 
Tequila – Vamos a tocar un rock and roll
a la plaza del pueblo 1978
Tequila es van formar l'any 1975 i
l'integraven els argentins Ariel Rot (guitarra) i Alejo Stivel (cantant), al
costat dels espanyols Julián Infante (guitarra), Felipe Lipe (baix) i Manolo
Iglesias (bateria). Va ser una de les bandes mítiques del rock espanyol dels 70
i encara que a mi particularment mai em van entusiasmar, reconec que van tindre
un paper important en el resurgir del rock fet en espanyol quan aquí
prácticament tot eren solistes, duets o grups que cantaven en angles. Van ser
una de les llavors de les que va brollar la "moguda madrilenya".
Tequila es va dissoldre l’any 1982, una de les causes van ser les constants
discussions entre els seus membres que tenien problemes de drogoaddicció,
gairebé tots ells a l'heroïna. Ariel Rot i Julian Infante tornarien a
ajuntar-se en els 90 per formar Los Rodríguez, grup amb Andrés Calamaro com a
cantant, mentre que Alejo Stivel aconseguiria una bona carrera com a productor 
discogràfic, havent treballat amb Joaquín Sabina, La Oreja de Van Gogh, M-Clan i
molts altres. Manolo Iglesias va morir l'any 1994 i Julián Infante el 2000,
tots dos víctimes de la sida. El tema que us he seleccionador avui i que està
sonant a Un Toc de Rock, es trobava en el seu primer àlbum "Matrícula de
honor" que es va publicar el 1978. L'any 2008 Tequila es va tornar a posar
en marxa, encara que només Alejo Stivel i Ariel Rot queden de la formació
original. Es complementen amb Josu García, Mac Hernández, Daniel Griffin i
Mauro Mieta.
Duncan Dhu – Una calle de París 1987
Els de Sant Sebastià es van donar a
conèixa popularment amb el tema “Cien gaviotas” que estava inclòs en el seu LP
"Canciones". Duncan Dhu és van crear el 4 de agosto de 1984 i eren el
veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant
del grup Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan
Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. L'1de febrer de 1985
signen el seu primer contracte amb la companyia independent Grabaciones
Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb
dues cançons al disc recopilatori "La única alternativa" que no
compta dins de la seva discografia oficial, però que avui en dia, el disc és
peça buscada per cuasi tots els col·leccionistes. El disc "Canciones"
era el seu segon treball i va ser produït per Paco Trinidad i el "Cien
gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio.
Encara que ja tots sabem malauradament com funciona això, qüestió de money.
Però el que ningú els pot 
negar és que del LP van vendre 175.000 còpies, una
cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els déixa l'any 1989 i la ruptura és
dramàtica i acaba als jutjats. Si bé crec que ara que Duncan Dhu a tornat, ell també hi és. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en
marxa, però amb alts i baixos i projectes paral·lels, Diego va crear Cabaret
Pop i Mikel va començar en solitari. Però Duncan Dhu van ser un dels grups més importants
durant els 80 i això no l'hi treu ningú. “Una calle de París” es trovaba al LP
“El grito del tiempo” editat l'any 1987 i que va vendre més de 400.000 copies i va
fer que es declarés a Duncan Dhu el grup espanyol amb més vendes del 1987.
Duncan Dhu a un concert fet a Reus, aquest es Juan Ramón
Viles (Foto: Mario Prades)
Whiskyn’s – Puc ser jo 1999
L'any 1999 els reusencs Whiskyn's van
publicar aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que estava inclòs en
el seu cinquè àlbum "De la nit al dia" que em sembla recordar va ser
produït per l'amic Joan Reig d'Els Pets. L’any 2009 Whiskyn's van anunciar la seva dissolució
que és va produïr de forma amistosa. Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital
del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que
també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor,
però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van
retallar el seu nom sols a Whiskyn’s, que de fet es com s'els coneixi popularment, i van començar veritablement a funcionar a
nivell vendes i concerts. Quan jo els vaig coneixa ancara es deien Terrado 25 i
s'havien autoeditat un cassette que encara tinc a la meva
discoteca. Joan
Masdeu era veí meu en el barri del Carrilet, un vivia al carrer Tetuan i
l'altre al carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la
disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons.
Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i
alguns d'ells venien del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, peró per la banda han
passat uns quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis
Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz. El cantant Joan Masdeu que ha fet d’actor,
també ha publicat en solitari. 
Andrés Calamaro – Todos se van 2010
Abans parlaven de Andrés Calamaro, un
argentí que va ser cantant de Los Rodríguez quan va vindre al nostre país. Ara
l’escoltarem aquí al programa. L’any 2010 va publicar un nou treball sota el
títol genèric "On the rock" del qual extraiem "Todos se
van", una bona cançó que ara escoltarem a Un Toc de Rock. Andrés Calamaro
va nèixer a Buenos Aires el 22 d'agost de 1961. Guitarra, compositor, cantant i
productor, Andrés Calamaro durant la seva carrera professional ha pertangut a
bandes de gran importància a la seva Argentina natal, entre elles trobavem Los
Abuelos de la Nada
i com us deia abans, ja a Espanya, Los Rodríguez. Tinc un conegut que era un gran
aficionat a la música d'Andrés Calamaro i en una
gira de l’argentí s’en va anar fins a Salamanca per veure'l. Quan jo li vaig
preguntar perquè no anava a Barcelona, on actuaria un parell o tres de mesos
després, la seva resposta va ser categórica “Jo ja l’hauré vist, peró a
Barcelona hi tornaré a anar”. Aixó és ser un bon seguidor d’un artista, si senyor.
Danza Invisible – Al amanecer 1983
Aquest va ser el primer disc de Danza
Invisible que va arribar a les meves mans a través d'Ariola, la seva
discogràfica i l'any 1983 vaig descobrir una bona banda malaguenya. El tema es
va incloure en el seu àlbum "Contacto interior", editat també l'any
1983 i que veritablement va ser el seu primer àlbum ja que anteriorment només
havien editat una mena de mini-LP amb quatre temes. El grup Danza Invisible es
van crear a Torremolinos i va ser fundat per el batería i cantant Ricardo
Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del grup punk
Adrenalina. l’any 1981. Poc després, va entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier
Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a cantant i aquest es va dedicar
ja solsament a la bateria. Jo pensaba que Antoñito havie mort, la veritat es
que 
no se perque i sembla ser que no, que segueix viu i per molt anys. Danza
Invisible van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament
de Jerez de la Frontera,
el que els va permetre gravar el seu primer senzill amb la cançó "Mis ojos
hacia ti". Jo els vaig tenir actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet
de l'Infant i es va omplir a rebentar (La foto feta per Mario Prades es
d'aquella nit). El bateria Ricardo Texidó els va deixar l’any 1993 per
llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el disc
"Texidó". Danza Invisible han editat 19 discos i coseguit 7 Disc d’Or
i 2 de Platí.
Burning – Una noche sin ti 1984
A Un Toc de Rock hem escoltan en diverses
ocasions aquesta cançó, pero sempre eren versions o col·laboracions del grup
amb altres artistes, avui anem a escoltar la versió originals dels Burning. Els
Burning han estat una de les millors bandes del rock espanyol de tots els temps
i pioners fent que es venguessin discs en castellà, quan el que imperava era
l'anglès. Jo sempre he dit que Burning i Asfalto son les millors bandes
espanyoles dels anys setanta i part dels vuitanta. Avui en dia a Burning només
queda Johnny Cifuentes de la formació original. Enrere han quedat gent mítica
del rock nacional espanyol com Toño Martín cantant que va deixar el grup l’any
1983 i va morir el 1991; Pepe Risi, guitarra, mort l’any 1997, Quique Pérez al
baix, els va abandonar el 1979 i Tito a la bateria que s'hen va anar a l’any
1976. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de
diferència, van morir Toño Martín (1987) i Pepe 
Risi (1997). Tots dos van morir el mateix
dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Aquesta cançó
que ara escoltem a Un Toc de Rock es va utilitzar com a títol per al disc
homenatge a Pepe Risi i en el qual participava l'elit del rock espanyol, pero
la peça estava continguda originalment en el LP "Noches de rock and
roll" del l’any 1984 que es va reeditar en CD ja el 1992 i es va tornar a
incloure en el seu disc en directe “Desnudo en el Joy”, recull d’un dels
concerts que Burning va realitzar durant la gira "Dulces dieciseis"
que va ser acústica. En el doble CD es va recollir el concert que Burning van
donar a la sala Joy Eslava de Madrid l'1 de juny de 2006. 
Antonio Vega – El sitio de mi recreo
1992/2012
Aquest tema, inclòs en l'àlbum
recopilatori "Antes de haber nacido", editat l'any 2012, també va
donar títol a un altre recopilatori de 1992, és una de les millors composicions
d'Antonio Vega, el que va ser alma mater del grup Nacha Pop que primer es van
fer dir Uhu Helicopter i va ser l'autor de la que està considerada Millor Cançó
del Pop Espanyol dels 80, us parlem de "La Chica de ayer" que fins
i tot ha arribat a ser versionada en anglès per al mercat nord-americà pel grup
Gigolo Aunts i ja els hem escoltat al programa. Ara a Un Toc de Rock us porto a
aquest cantautor urbà sorgit de la movida madrilenya que sempre va saber
utilitzar magistralment les paraules. Guitarra, cantant i compositor, Antonio
Vega va néixer a Madrid el 16 de desembre de 1957. Quan es va 
desfer Nacha Pop
va emprendre carrera en solitari, encara que després va tenir greus problemes
de salut, molt d’ells ocasionats per problemes de drogues. Vam poder comprovar
el seu gran deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans
de morir. Veure'l a l'escenari resultava d'una part patètic, per altra era molt
trist comprovar el declivi d'aquesta estrella del rock degut a la malaltia. Antonio Vega que está
considerat com un dels millors lletristes del pop espanyol, va morir a
Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de feia temps un càncer
de pulmó, el 12 de maig de 2009. Antonio Vega ha estat considerat un dels
compositors fonamentals del pop espanyol des de l'arribada de la democràcia.
Heart – La mujer que hay en mi 1994
La banda de rock nord-americana Heart,
liderada per les germanes Wilson, Nancy i Ann, guitarra i cantant
respectivament. Són una de les bones bandes sorgides als Estats Units, encara
que a Espanya mai han tingut un excessiu "tirón". No així en el
marcat llatí i per això van gravar aquesta versió d'un dels seus millors èxits
en espanyol que em sembla recordar mai es va publicar a Espanya. Originalment
es va titular "The Woman in me" i era un tema que ja va gravar Donna
Summers l'any 1982, però que Heart van convertir pràcticament en propi, encara
que només va arribar al lloc 105 del Billboard en la seva versió anglesa, l'any
1994. Es va incloure en el seu àlbum "Desire Walks On" que s'havia
editat el 1993 i va aconseguir el lloc 39 de les llistes. Heart es va formar a
Seattle, l'any 1973, encara que molts fons d’internet manifesten que Heart és
un grup canadenc. L'àlbum va estar produït per Duane Baron, John Purdell i Don
Grierson i en l'enregistrament Heart són Ann Wilson (cantant i piano), Nancy
Wilson (guitarras, cantant i cors), Howard Leese (guitarra, baix i cors) i
Denny Carmassi (bateria, percusions i sequenciadors), però van comptar amb les
col·laboracions de Schuyler Deale (baix), John Purdell (teclats i veus), Lisa
Dalbello (veus), Duane Baron (veus) i Layne Staley (veus). La veritat és que
per Heart han passat un 
gran número de músics, jo calculo a "grosso
modo" que han estat un total de gairebé 30 des de la seva creació. Per
cert, hi ha una tercera germana Wilson, que es dedica també a la música, es
tracta d'Gretcher Wilson que és cantant de country amb una brillant carrera.
Una de les cançons més importants en la discografia de Heart ha estat
"Barracuda", composada per Ann i Nancy Wilson que la van escriure
pensant en els crítics de la premsa groga que les havien posat a parir
insinuant que ambdues eren lesbianes i s'entenien entre elles. Per això el
títol "Barracuda", un depredador marí molt més ferotge que el tauró.
És que la gent que es dedica a això de la premsa del cor i que es volen fer-se
dir periodistes, sovint perden meravelloses oportunitats d'estar callats i de
vegades no es donen compta de que s'està més guapo calladet.
Ana y Johnny – Yo también necesito amar
1976
Els 70 musicalment a Espanya va ser, a
nivell comercial, la dècada dels solistes, duos i trios. Els grups van sent
deixats de banda, trets de quatre que cantaven molts d’ells en angles. Entre
els duos destacan per la seva qualitat Ana y Johnny. Ana Sánchez havia nascut a
Màlaga el 1950 i Juan Enrique De Pena a Madrid l'any 1949. Van formar part del
trio Los Magos de Oz, que es va fundar l'any 1968 i als que no hem de confondre
amb el grup Mago de Oz, molt més recents. Quan es van dissoldre el 1973, la
parella que s'havia casat l'any 1970, es van llançar com duet a l’any siguent.
Comercialment funcionaren molt bé, sobretot gràcies a aquest tema que sona avui
a Un Toc de Rock i que va ser el seu primer treball amb la multinacional CBS
encara que ja havien tret un parell o tres de singles per al segell GMA. Ana tenia una potència de veu adequada per al heavy i Johnny es trobava a cavall entre
la música melòdica italiana i també l'espanyola. La conjunció de les dues
maneres d'entendre la música va ser oportuna i van sorgir altres èxits 
com
"Y te amaré”, “Y Me Diste Tanto Amor", sense oblidar "Yo también
necesito amor" que escoltem ara i que és va editar en single l'any 1976 i
és va incloure en el seu àlbum “Quisiera ser un caballo”. Per cert, els sols de
guitarra en aquesta cançó els fa Armando de Castro que després formaria part de
Barón Rojo. Abans d'acabar la dècada Ana y Johnny van deixar la música, es van
muntar una botiga d'instruments musicals a Madrid i Johnny es va dedicar també
a compondre, entre d'altres per Manolo Galván i Coz. Jo penso que si no fos per
que tenien contracte amb una multinacional, el rock dur que va sortir durant
els anys 80 hagués estat un mercat on s'haguessin mogut molt bé, però per a les
multinacionals del disc qualsevol canvi d'estil es una cosa que els costa massa
acceptar-ho, ells decideixen quin tipus de música has de fer.
Captain & Tennille – Ámame una vez
más 1979
Quan la passada temporada vam escoltar
aquesta cançó de Captain & Tennille, s’em va ocórra dir que l'havien gravat
també en castellà, doncs ja he rebut tres correus electrònics dient-me que la
posi en el programa. També Montse ha insistit ja que afirma que li agrada molt,
per tant aquí la teniu, sonant a Un Toc de Rock. La parella Captain &
Tennille, integrada per Daryl Dragon (nascut el 27 d'agost de 1942) i Cathryn
Antoinette Tennille, coneguda com Toni (nascuda el 8 de maig de 1940), es van
inflar de vendre discos entre l’any 1975 i 1980, sobretot gràcies al èxit
obtingut amb aquest tema, en anglés, es clar, inclòs en el seu LP "Make
Your Move" i que estava composat per Toni Tenneille. El single en
angles va arribar al primer lloc del
Billboard el 16 de febrer de 1980 i va pujar al quart en les llistes de l'any.
Va aconseguir el setè lloc a Anglaterra al març del mateix any i l'escoltem ara
a Un Toc de Rock. Un altre dels hits de Captain & 
Tennille va ser
"Love Will Keep Us Together", versió d'un tema de Neil Sedaka que va
ser escollida Cançó de l'Any 1975 als Estats Units. Quan van començar Captain
& Tennille van gravar el single "The way I want to touch you" que
es van finançar i publicar ells mateixos promocionan-lo a les emissores de ràdio
i en aquest disc Daryl que havia estat teclista de The Beach Boys, va tocar
tots els instruments. Arran de la bona acollida del single Captain &
Tennille van ser fitxats pel segell A&M Records que va tornar a editar-lo i
va ser tot un èxit. La parella es va casar poc després. La veritat és que mai
van aconseguir un altre èxit igual als obtinguts durant aquests primers cinc
anys, però segueixen en actiu. Toni Tenneille també ha realitzat cors amb Elton John, Art Garfunkel,
The Beach Boys i va intervenir en el doble àlbum “The wall” de Pink Floyd.
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG –
Como una noria 1985
La primera gran superbanda del pop
espanyol van ser Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán, coneguts simplement com
CRAG i així signaven molts dels seus discos. El grup l’integraven quatre grans
músics: Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José María
Guzmán, en total han publicat només tres LP's i dos recopilatoris, la veritat
és que no van tenir l'èxit que ells es mereixien. Amb el temps CRAG han estat reivindicats
per la seva música, les seves lletres i les seves harmonies vocals i comparats
amb Crosby, Still, Nash and Young, fins al punt que "Señora azul", el
seu primer disc, és considerat un dels millors de la història del pop espanyol. La veritat es que penso que aquesta cançó ara està sobrevalorada. 
Aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock us el he extrec del seu tercer
llarga durada d’estudi "CRAG 1985" de 1985. Val a dir que CRAG ja
eren veterans amb experiència quan van crear el grup, Cánovas havia estat
bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo
havia estat cantant i guitarra de Los Iberos, i Guzmán, juntament amb Rodrigo i
els germans José i Manuel Martín, pertanyien abans al grup Solera. Per cert,
quan CRAG es van desfer, Jose Mari Guzmán va crear Cadillac, un altre de les
bones bandas de pop espanyoles. En els noranta van tornar, pero ja sols eren tres.
Sting – Fragilidad 1988
Avui acabarem el programa d’Un Toc de
Rock escoltant a Sting cantant en castellà aquest gran tema que és va titular
"Fragilidad". Gordon Matthew Thomas Sumner es conegut com Sting i va
néixer el 2 d'octubre de 1951. Va formar part del mític grup Police com a
baixista, cantant i compositor i posseeix una important carrera en solitari,
encara que periòdicament el cantant reversiona els vells èxits de Police. A
Sting el vem descobrir realment en la seva faceta d'actor quan va participà en
la pel·lícula "Quadrophenia", una història de rockers i mods amb
música de The Who. La veritat és que com a actor ha treballat en molts films,
encara que jo em quedo amb "Stormy Monday", al costat teniu el poster
d'aquesta pel·lícula de cine negre que es de 1988 i "Dune" que es de
ciencia 
ficció, al costat us he possat una foto d'ella i per cert, Sting feia de dolent. Aquest tema es trobava
en el Mini-LP "Nada como el Sol" de l’any 1988 i que era la versió
castellà / portuguesa força reduïda del LP "... Nothing like the Sun" editat per Sting
l'any abans. L'acompanyen als cors Dolette McDonald, Janice Pendarvis, Renee
Geyer i Vesta Williams, a la bateria es troben Andy Newmark, Manu Katcha i
Kenwood Dennard, comptant amb Kenny Kirkland als pianos, Mino Cinelu a la
percussió i sintetitzadors, Eric Clapton, Fareed Haque, Mark Knopfler, Hiram
Bullock i el propi Sting a les guitarres, Mark Egan al baix i la Gil Evans And His
Orchestra.
La frase per tancar el programa d’avui,
tota una questió, la va dir el filósof José Luis González Quirós que es va
preguntar
"¿Com han de discrepar els polítics
del líder del
seu partit si a ell li deuen el treball i el sou?"
Per avui tanco Un Toc de Rock i foto el
camp, però us deixó amb la bona companyia de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el
programa. Per avui aixó a sigut tot, tanco la barraqueta i fins el proper
programa, sigueu bons, sigueu bones.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario