El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 18 de junio de 2013

Un Toc de Rock Programa 19-06-2013

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Avui tindrem a Un Toc de Rock música d'estils molt diversos, però el programa el tancarem escoltant una extraordinària banda de jazz mixta, músics blancs i negres, uns catalans, uns altres estrangers establerts a Catalunya i és que a les nostres terres hi ha una gran tradició jazzística, encara que sempre allunyada de les llistes de ràdio fórmula, una de les greus malalties de les que es troba afectada la música espanyola des de mitjans dels anys seixanta. Recordeu com funciona això, si pagues sones i ets "bo", si no pagues no sones, per tant has de ser molt dolent. Ja ho va dir Paco IbáñezPoderoso caballero es Don Dinero”. És una cosa que cal no oblidar aquells i aquelles que escolteu emissores comercials, tot i que de vegades també es troben artistes de qualitat, aixó he de reconèixer-ho, però no oblideu que si sonen en aquestes emissores és perquè la discogràfica ha pagat. Avui començaré parlant de la moguda madrilenya, però ho farem a Galícia. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, jo obro la barraqueta i posem a funcionar els records dient alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Golpes Bajos – No mires a los ojos de la gente 1984

Des de Galícia es van incorporar a la moguda madrilenya l'any 1982 Golpes Bajos, amb els que obrirem avui Un Toc de Rock. La banda la van fundar Teo Cardalda que posteriorment crearia Cómplices, junt a German Copinni que era cantant de Siniestro Total, compaginant al principi la seva tasca en ambdós grups i que quan es van desfer Golpes Bajos també va tenir una interessant carrera en solitari. Al costat d'ells es trobaven Pablo Novoa a la guitarra que després crearia el grup La Marabunta i Luis García al baix que quan es va produïr la separació de Golpes Bajos s'uniria a Semen-Up. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu primer i únic LP publicat l'any 1984 i titulat "A Santa Compaña", vaser un dels singles que es van extreure de l'àlbum i una de les cançons més conegudes de Golpes Bajos, al costat de "Malos tiempos para la lírica" i “Fiesta de los maniquíes”. La veritat és que l'any 1983 ja havien publicat un EP i el 1985 encara traurien un mini-LP titulat "Devocionario" i es van separar. A mitjans dels 90, concretament l'any 1997, Teo Cardalda i Germán Copinni van tornar a unir-se i van gravar un disc en directe amb les seves velles cançons i van realitzar una gira, encara que no va tenir continuïtat. La veritat és que les vendes del disc no van ser res significatives i jo crec que per això no van seguir i van decidir tornar als seus anteriors activitats. Teo Cardalda tornà a Cómplices i Germán Copinni es va dedicar a col·laboracions.

Polansky y el ardor – Chantaje emocional 1983

Polansky y el Ardor es va formà a Madrid l’any 1981 i el seu nom fa referència al director de cinema Roman Polanski, del que per cert, us poso una foto al blog que li vaig fer a l'aeroport quan anaven convidats al festival de cinema d'Eivissa.  En la seva curta carrera només van publicar un àlbum, avui peça de col·lecció. Van ser un dels grups punters de la "Movida madrilenya", però el fet d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que sabien tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar mai. Els músics que van gravar el disc eren Víctor Manuel Muñoz Vázquez a la veu i guitarra, Sebastián Durán Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. L’any 1982 Polansky y el Ardor van aconseguir el primer premi del IIº Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la Diputació Provincial de Madrid. Gràcies a aquest premi van signar un contracte amb el segell discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc que va estar produït per Paco Trinidad, ja en 1983. Aquesta cançó que escoltem ara donava títol a l'únic LP de Polansky y el Ardor, del qual també es va extreure en un altre single "Ataque preventivo de la URSS" que els va funcionar molt bé, tot i que en una primera maqueta ja es va incloure aquest tema sota el títol resumit de "El preventivo", amb arranjaments molt diferents. Polansky y el Ardor es van reunir de nou per fer un únic concert a la Sala El Sol de Madrid el dia 2 de juny de 2006.

Radio Futura – Enamorado de la moda juvenil 1980

Un dels grups de referència quan avui parlem de la "movida madrilenya" és Radio Futura que es van crear després de la dissolució de l'Orquesta Futurama. Aquest va ser el tema amb què la joventut espanyola de l'època va descobrir a Radio Futura i es va gravar per al segell Hispavox, tot i que després ells passarien a Ariola. La cançó es va incloure en el seu primer LP titulat genèricament "Música moderna" i a més de Santiago Auserón i el seu germà Luis Auserón, a Radio Futura trobàvem el guitarrista Enrique Sierra que va morir el 17 de febrer de l’any passat, al costat del percussionista Javier Pérez Grueso, Carlos "Solrac" Velázquez (bateria) i el líder del grup que no era precisament Santiago Auserón, es tractava del teclista i cantant Herminio Molero (a la foto), un home de gran carisma, però de poca imatge i això que anys més tard el veuríem en anuncis de televisió, bastant cutres i horteres, això si, fent publicitat d’olis i un banc. Les males llengües deien que Herminio no era del gus d’Ariola i quan els van oferir el contracte, una de les condicions va ser treure-se'l de sobre i ells, amics dels seus amics, van deixar a Herminio Molero a fora i van seguir sense ell. De fet en una roda de premsa que es va realitzar a Barcelona, jo l'hi vaig preguntar aixó directament i sense tallar-me ni un pèl a Santiago Auserón, només van saber dir-me el molt amics que eren de Herminio Molero i com l’estimaven, però no van contestar a la pregunta en cap moment. Herminio Molero (la Pobla d'Almoradiel, Toledo, 1948), compositor, músic, poeta, actor, productor, expert en sintetitzadors i amb contactes i amics fins a l'infern, va aconseguir que Radio Futura edités el disc "Música moderna", els seus primers contractes de treball i va compondre set dels deu temes del primer disc, però es va quedar allà, al camí. Va ser el veritable fundador i alma mater de Ràdio Futura i molt abans va treballar amb el grup de rock simfònic Araxes II que van gravar un single amb el tema "El Rastro". Com Herminio Molero y la Màquina Humana va gravar l'any 1984 un maxisingle amb quatre temes, entre ells "La apisonadora". En aquest projecte Herminio era cantant, teclista i encarregat de la caixa de ritmes, va estar acompanyat per Domingo Patiño (guitarra), Javier Amezua (saxo i flauta) i Luis Auserón (baix), fins que la banda es va dissoldre a l'abril de 1985. Radio Futura de la mà de la manager Paz Tejedor van pujar a dalt de tot, sobretot gràcies a “La canción de Juan Perro”.
Radio Futura quan van gravar aquest disc

Olé, Olé – Sola (con un desconocido) 1987

Algun AR del segell CBS que posteriorment va ser comprat per Sony Music, un veritable Lumbreras, va proposar fer neteja i fotre fora a una sèrie d'artistes que estaven "cremats" i es van posar mans a l'obra. Entre d'altres es van lliurar de Víctor Manuel, Ana Belén, Joaquín Sabina i Mecano i quan van passar a altres companyies discogràfiques va començar la seva etapa més brillant. Un altre dels grups dels quals es van lliurar va ser Olé, Olé, però van decidir que la que realment funcionaria era la seva  cantant Vicky Larraz i a ella se la van quedar. Olé, Olé van ser fitxats per Hispavox, van incorporar a Marta Sánchez que militava a Cristal Oskuro i el grup liderat per Gustavo Montesano es va convertir en un dels més importants del pop espanyol de la seva època. Aquest tema que us he seleccionat es trobava en el segon disc del grup amb Marta Sánchez, titulat "Los caballeros las prefieren rubias" que es va editar l’any 1987, va ser Disc de Platí superant les 150.000 còpies venudes i aquest tema va ser el primer single. La cançó havia estat composada per Marcelo Montesano. La veritat és que tots els temes van ser escrits pels dos germans  Montesano, junts o per separat. Olé, Olé l'integraven en aquella època Marta Sánchez, Gustavo i Marcelo Montesano, Juan Tarodo que va morir fa poc temps i crec que el cinquè era Emilio Estecha. La presentació a Tarragona es va realitzar a la sala Galas de Salou, poc després d'haver publicat aquest disc i jo em vaig encarregar de la producció. El local va estar ple a rebentar, fins i tot es van retirar taules i es va habilitar la pista de ball perquè el públic, de peu, contemplés el concert. He de dir que en la roda de premsa que van realitzar jo, tot i ser el productor, vaig ser molt crític amb ells ja que Marta no va obrir la boca més que per saludar i el concert va patir de excessius pregravats, fins i tot part de les veus que ells anaven deixant anar des dels sintetitzadors. L’any 1991 Marta els abandona per començar la seva reeixida carrera en solitari i va ser substituïda per Sonia Santana que va romandre a Olé, Olé fins a 1993. Encara tindrien una altra cantant, la canària Marta Domínguez
A las fotos roda de premsa de presentació del grup Olé, Olé
 amb  la nova cantant Marta Sánchez,  Mario Prades a la foto
 sentat a l'esquerra.

Pistones – El pistolero 1983

Actualment al grup Pistones se'ls recorda pràcticament sols per aquesta cançó que va publicar Ariola l’any 1983 dins de l'àlbum "Persecució" que va ser el seu primer disc gran. El tema es va treure com single amb "Metadona", una altra peça emblemática de Pistones, a la cara B. Però per tal d'arribar al públic de les discoteques també van treure la versió mexi-single que és la que escoltem ara i veritablement va funcionar i be, omplint les pistes de ball quan sonava. Curiosament, quan el segell DRO va publicar un recopilatori marcant el final definitiu de Pistones, titulat "1981-1988 El Final" i que es va editar l’any 1989, "El Pistolero", la seva cançó més emblemàtica, no es va incloure, suposso que per el tema dels drets i les discogràfiques. Pistones els va crear el cantant, guitarrista i compositor Ricardo Chirinos, que venia del grup Episodio, al costat de Juan Luis Ambite al baix, Frank López als teclats i Ramón López a la bateria. Aquesta formació es presentaria en públic per primera vegada l’any 1980 a la sala El Jardín. Després de la gravació de "El pistolero" el bateria s’en va i entra Fabián Jolivet i el productor passa a ser Ariel Rot. Als Pistones els va descobrir Paco Martín a principis dels 80, fundador anys després de Produccions Twins, llavors a Fonogram i que va apadrinar al grup però cap discogràfica els va fitxà. Decideix crear un segell propi i independent, juntament amb el seu soci Julio R. Rodríguez i la nomenen amb les inicials dels seus cognoms, neix MR que seria comprada per Ariola i Paco després crearia Twins que al seu torn va ser comprada per DRO. La veritat és que el declivi dels Pistones podem atribuir-ho a la mili, quan Ricardo Chirinos s’en va a fer el soldat, el grup perd la seva hegemonia. Mai es van recuperar d'aquell aturada de tres anys. Més tard començaria la reedició de les seves cançons en discos recopilatoris a través de les diferents companyies, però Pistones van deixar gravat un disc en directe que mai es va publicar i roman inèdit. El baixista Juan Luis Ambite es va incorporar a la banda de Jaime Urrutia. Rubén Fernández que durant un temps va formar part de Pistones, es va incorporar l’any 1985 a Dirigidos.

Bandarra Street Orkestra – Bandarra ska 2012

Aquest tema ens el porten avui un grup de Tarragona. La Bandarra Street Orkestra, una mena de col·lectiu a cavall entre xaranga i banda de ska que porta sis anys treballant sense parar. Primer van ser Jaleo, Patilla i després Freestyle, realitzant al llarg d'aquests anys més de 300 actuacions, per convertir-se ja a l'any 2011 en l'actual formació. Al 2012 van fer 70 actuacions i això parla i molt de la seva qualitat a l'escenari i l'acceptació que tenen per part del públic. La Asociación de Músicos de Tarragona, la AMT de la que es president actualmente l’amic Miguel Alberto Cruz, va publicar a finals del passat any un CD titulat "Un munt d'idees" que incloïa una mostra de cançons de grups i artistes tarragonins, una iniciativa interessant ja que difon la música de la província. D'aquest CD us hem extret el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, a carrec de la Bandarra Street Orkestra.
La Bandarra Street Orkestra, una bona formació musical tarraconina

Els Amics de les Arts – L’home que dobla en Bruce Willis 2012

En el seu disc “Espècies per catalogar” que va superar les 20.000 còpies venudes, crec que l'últim que han editat fins al moment i que va ser el seu quart àlbum, es trobava aquest tema que us he portat avui a Un Toc de Rock en què el grup català Els Amics de les Arts ens parlen de l'actor que doble al nord-americà Bruce Willis que veritablement va nèixer a Alemanya. La veritat és que aquest grup, molt interessant encara que he de reconèixer que bastant repetitiu musicalment, han incursions en les seves lletres en el món del cinema en moltes ocasions. Per cert, si entreu a la seva pàgina web teniu la possibilitat de descarregar els seus primers EP’s i mini-LP 's i comprar els seus últims discos. La veritat és que amb aquest últim àlbum, tot i les xifres de venda aconseguides, no van arribar al altura del "Bed & Breakfast" i és que com us deia anteriorment, tot i resultar un grup molt interessant, són excessivament repetitius quant a línia musical. Van començar l'any 2005 i es troben a cavall del folk i el pop. Compartien un pis al carrer Muntaner, per damunt de la Travessera de Gràcia i un bon dia van decidir formar una banda musical debutant amb l'EP “Catalonautes” i van guanyar el concurs Sona 9. El grup l'integren Joan Enric Barceló (guitarra), Eduard Costa (cantant), Ferran Piqué (baix) i Dani Alegret (teclats). Els Amics de les Arts van guanyar el Premi Enderrock de la Crítica al Millor Disc de 2009 per "Bed & Breakfast" i altres premis, a més del Premi al Millor Disc Català de l'Any que els va ser atorgat per Ràdio 4. L'actor Ramón Langa és la veu habitual de Bruce Willis i Kevin Costner i malgrat els que ens diuen Els Amics de les Arts en la seva cançó, no és de Cardedeu, va nèixer a Madrid el 26 de desembre de 1959, suposo que o no els rimava o no era prou catalanista.

Racha – Si al menos 1993

Aquest tema es trobava en "Marcando el compás", únic disc que jo recordi, publicat per aquesta cantant de bona, agradable i potent veu. Va ser editat pel segell Avispa l’any 1993 i si bé va ser editat en versió vinil, pocs mesos després el van reeditar ja en CD. La veritat és que l'àlbum de Racha va merèixa millor aceptació comercial de la que va tenir, sobretot per la qualitat del mateix però es van trobar amb el problema habitual en la música espanyola: Companyia petita, pocs diners per promocionar els seus treballs a través de la ràdio-fórmula que és igual a desconeixement per part del gran públic amb el resultat que les vendes no són les que l'artista i el seu disc mereixen. Aquest àlbum de Racha va ser produït per Bernardo Fuster i Luis Mendo, membres del grup Suburbano (a la foto) i la cançó era una composició d'ells. També eren seves la resta de cançons del CD de Racha. En la gravació van intervenir músics d'indiscutible qualitat com Rubem Dantas (congues), Ñete Caruana (bateria), Cuco Pérez (acordió), Álvaro de Cárdenas (baix), Ricardo Rauet (teclats), Lorenzo Sulano (saxo), Belén de Benito (guitarres), Alicia Alemany (cors), al costat de Bernardo Fuster (percussió i cors) i Luis Mendo (guitarres). La veritat és que poc us puc dir de Racha, tret que canta bé i va estar molt desaprofitada.
Racha, una cantant amm molt bona veu

Alfredo Zitarrosa – El violín de Becho 1969

“El violín de Becho” és possiblement la cançó més rellevant i la més coneguda en l'àmplia carrera del cantautor uruguaià Alfredo Zitarrosa i també està considerada la seva cançó més emotiva. Possiblement la raó sigui la relació d'amistat que el cantautor tenia amb el violinista Carlos Julio Eizmendi Lovisetto (Lascano, 7 de febrer de 1932 - Montevideo, 21 de maig de 1985), conegut com Becho Eizmendi que va ser un brillant violinista uruguaià que a molt primerenca edat, tot just 17 anys, va realitzar el seu primer concert i poc després va entrar a l'Orquestra Simfònica del SODRE. Alfredo Zitarrosa estava marcat pel règim polític del seu país, fins al punt que la seva amistat li va portar problemes a Becho arran d'aquesta cançó. Alfredo Zitarrosa, commogut per la manera de tocar el violí de Becho Eizmendi (a la foto amb el violí) va compondre aquesta milonga que es va fer molt popular. Herlinda Lovisetto, mare de  Becho, fundadora i directora del Liceu de Lascano, simpatitzant del Partido Colorado i d'orientació batllista durant tota la seva vida, va ser destituïda del seu càrrec pel govern cívic-militar simplement per ser la mare de qui havia inspirat a un artista prohibit i declarat "persona perillosa" una cançó. Es va incloure a l’àlbum “Zitarrosa 4” editat l’any 1969, si bé desprès ha sigut recollida en un grapat de recopilatoris del cantautor. Alfredo Zitarrosa (Montevideo, 10 de març de 1936 - 17 de gener de 1989) va ser un cantant, compositor, poeta, escriptor i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i de tota Amèrica Llatina, amb clares connotacions d'esquerres en els seus textos que pràcticament en la seva totalitat recolzaven als camperols. Estava adherit al partit Frente Amplio i va ser condemnat a l'ostracisme durant la dictadura del seu país i va haver d'exiliar-se. Les seves cançons van estar prohibides a l’Uruguai i més tard a l'Argentina i Xile. Quan va poder tornar a l'Argentina després del canvi polític, va tenir una històrica i massiva acollida, va ser el 31 de març de 1984, i ell la va descriure dient que havia estat “La experiencia más importante de mi vida”.

Pablo Milanés – Yolanda

Silvio Rodríguez i Pablo Milanés eren grans noms del moviment musical anomenat la Nova Trova Cubana. Ara Pablo Milanés, sonará a Un Toc de Rock amb la que possiblement sigui la seva cançó més significativa que no per això ha de ser la millor. Pablo Milanés, compositor, cantant, guitarrista i cantautor cubà, va ser un dels fundadors, juntament amb Silvio Rodríguez i Noel Nicola de la Nova Trova Cubana. Va néixer a Bayamo el 24 de febrer de 1943. És un dels principals músics de l'illa caribenya i ha estat molt compromès políticament amb la Revolució  Cubana, encara que també s'ha mostrat crític amb els germans Castro en alguns moments, com quan es va produir la vaga de fam de Guillermo Fariñas. La “Yolanda” existia en realitat. El seu nom es Yolanda Benet i per Pablo Milanés va ser més que la seva musa. Ella va dirigir o va estar involucrada amb una pel·lícula en la qual Pablo va posar la seva veu i va néixer una relació que va desembocar en aquesta cançó que forma part de la història de la Nova Trova Cubana i de la música del món. Actualment Yolanda (a la foto) té tres filles i viu a El Vedado. En certa ocasió va manifestar “Yo fui esa muchacha de la que él se enamoró y podía haber sido cualquier otra, no creo que tenga ningún mérito personal, el talento por supuesto es de él”. Per cert, quan va passar tot aixó del embolic entre el cantautor cubà i la noia, ell ja estava casat.

Rosana – Si tú no estás aquí 1996

Aquest tema és un dels més importants en la carrera de la cantautora canària Rosana Arbelo i es trobava en el seu disc de debut "Lunas rotas" que va publicar el 16 de juny de 1996. Rosana va començar a cantar les seves cançons un any abans, el 1995, però ella ja havia començat a desenvolupar la seva carrera musical primer com a compositora i havia escrit cançons per Esmeralda Grao i les Azúcar Moreno. Per a aquest primer disc Rosana va comptar amb el guitarrista i productor José Antonio Romero. Es va gravar a Madrid, però va ser remasteritzat a Miami, Florida. L'àlbum va romandre durant 14 setmanes en el número 1 de les llistes de vendes espanyoles i va ser Disc de Diamant abans d'un any i és calcula que va vendre més de 10 milions de discos a tot el món. Totes les cançons havien estat composades per Rosana. Us explicaré una curiositat, en menys de 3 hores, totes les còpies de la primera edició es van esgotar a les botigues de discos. Va ser l'entrada en llistes més important per a una artista espanyola al llarg de la nostra història musical i l'àlbum s'ha publicat en més de 30 països, fins i tot a Corea del Sud. Quentin Tarantino va incloure dues cançons d'aquest disc a la pel·lícula "Curdled" de la qual va ser productor, "Lunas Rotas" i "El Talismán". Rosana Arbelo Gopar va néixer a Lanzarote el 24 octubre 1964.

Box Office – Things you don’t say 1988

Acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltant al grup barceloní Box Office. Hem de reconèixer que malgrat la seva poca comercialitat, Catalunya sempre ha estat terra amb una gran afició al jazz i aquest grup va ser un exemple de qualitat i saber fer. A la banda es reunien cinc grans del jazz i altres gèneres establerts a Catalunya: Julian Vaughan (bateria), Steve de Swart (baix), Dave Pybus (saxo i teclats), Joan Vinyals (guitarra) i Albert Bover (teclats) tots ells bons instrumentistes, molts professors del Taller i l'Aula de Música de Barcelona. Aquest casset, una mena de maqueta, es va gravar a Barcelona el 9 de març de 1988. Jo els vaig tenir actuant a Reus, quan era director artístic de la Fàbrica de Reus, en la seva primera etapa, mentre era una sala de concerts, abans d'esdevenir discoteca i he de reconèixer que van al·lucinar al personal amb la seva qualitat com a instrumentistes. Tots els músics tenen brillants trajectòries pel seu compte, encara que Box Office no va tenir continuïtat. Per cert a Dave Pybus (a la foto feta per Mario Prades) no heu de confondrel amb el baixista del mateix nom, component del grup britànic Cradle of Filth, el nostre toca el saxo i teclats. A Joan Vinyals ja ho hem escoltat a Un Toc de Rock al capdavant del grup Fuego en un parell d'ocasions.
El genial saxofonista Dave Pybus a la sala Luz de Gas
 de Barcelona (Foto: Mario Prades)

La frase per concloure el programa d'avui és del músic de jazz Didier Levallet que va dir referint-se al gènere


"El jazz ha de ser creatiu, si no, perd tot sentit"

Tanco per avui Un Toc de Rock i toco el dos, però us deixaré amb companyia de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa i foto el camp. Tanco la barraqueta, a reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades



No hay comentarios:

Publicar un comentario