Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen
d'un enllaç per descarregar-s’els, sempre situat a peu de pàgina
Avui tindrem a Un Toc de Rock música
d'estils molt diversos, però el programa el tancarem escoltant una
extraordinària banda de jazz mixta, músics blancs i negres, uns catalans, uns
altres estrangers establerts a Catalunya i és que a les nostres terres hi ha
una gran tradició jazzística, encara que sempre allunyada de les llistes de
ràdio fórmula, una de les greus malalties de les que es troba afectada la
música espanyola des de mitjans dels anys seixanta. Recordeu com funciona això,
si pagues sones i ets "bo", si no pagues no sones, per tant has de
ser molt dolent. Ja ho va dir Paco Ibáñez “Poderoso caballero es Don Dinero”.
És una cosa que cal no oblidar aquells i aquelles que escolteu emissores
comercials, tot i que de vegades també es troben artistes de qualitat, aixó he
de reconèixer-ho, però no oblideu que si sonen en aquestes emissores és perquè
la discogràfica ha pagat. Avui començaré parlant de la moguda madrilenya, però
ho farem a Galícia. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, jo
obro la barraqueta i posem a funcionar els records dient alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Golpes Bajos – No mires a los ojos de la
gente 1984
Des de Galícia es van incorporar a la
moguda madrilenya l'any 1982 Golpes Bajos, amb els que obrirem avui Un Toc de
Rock. La banda la van fundar Teo Cardalda que posteriorment crearia Cómplices,
junt a German Copinni que era cantant de Siniestro Total, compaginant al
principi la seva tasca en ambdós grups i que quan es van desfer Golpes Bajos
també va tenir una interessant carrera en solitari. Al costat d'ells es
trobaven Pablo Novoa a la guitarra que després crearia el grup La Marabunta i Luis García
al baix que quan es va produïr la separació de Golpes Bajos s'uniria a
Semen-Up. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu
primer i únic LP publicat l'any 1984 i titulat "A Santa Compaña", va
ser un dels singles que es van extreure de l'àlbum i una de les cançons més
conegudes de Golpes Bajos, al costat de "Malos tiempos para la
lírica" i “Fiesta de los maniquíes”. La veritat és que l'any 1983 ja
havien publicat un EP i el 1985 encara traurien un mini-LP titulat
"Devocionario" i es van separar. A mitjans dels 90, concretament
l'any 1997, Teo Cardalda i Germán Copinni van tornar a unir-se i van gravar un
disc en directe amb les seves velles cançons i van realitzar una gira, encara
que no va tenir continuïtat. La veritat és que les vendes del disc no van ser
res significatives i jo crec que per això no van seguir i van decidir tornar
als seus anteriors activitats. Teo Cardalda tornà a Cómplices i Germán Copinni
es va dedicar a col·laboracions.
Polansky y el ardor – Chantaje emocional
1983
Polansky y el Ardor es va formà a Madrid
l’any 1981 i el seu nom fa referència al director de cinema Roman Polanski, del que per cert, us poso una foto al blog que li vaig fer a l'aeroport quan anaven convidats al festival de cinema d'Eivissa. En
la seva curta carrera només van publicar un àlbum, avui peça de col·lecció. Van
ser un dels grups punters de la "Movida madrilenya", però el fet
d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que sabien
tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar mai.
Els músics que van gravar el disc eren Víctor Manuel Muñoz Vázquez a la veu i
guitarra, Sebastián Durán Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos
Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. L’any 1982 Polansky y el Ardor van
aconseguir el primer premi del IIº 
Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat
per la Diputació
Provincial de Madrid. Gràcies a aquest premi van signar un
contracte amb el segell discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc que va
estar produït per Paco Trinidad, ja en 1983. Aquesta cançó que escoltem ara
donava títol a l'únic LP de Polansky y el Ardor, del qual també es va extreure
en un altre single "Ataque preventivo de la URSS" que els va
funcionar molt bé, tot i que en una primera maqueta ja es va incloure aquest tema
sota el títol resumit de "El preventivo", amb arranjaments molt
diferents. Polansky y el Ardor es van reunir de nou per fer un únic concert a la Sala El Sol de Madrid el
dia 2 de juny de 2006.
Radio Futura – Enamorado de la moda
juvenil 1980
Un dels grups de referència quan avui
parlem de la "movida madrilenya" és Radio Futura que es van crear
després de la dissolució de l'Orquesta Futurama. Aquest va ser el tema amb què
la joventut espanyola de l'època va descobrir a Radio Futura i es va gravar per
al segell Hispavox, tot i que després ells passarien a Ariola. La cançó es va
incloure en el seu primer LP titulat genèricament "Música moderna" i
a més de Santiago Auserón i el seu germà Luis Auserón, a Radio Futura trobàvem
el guitarrista Enrique Sierra que va morir el 17 de febrer de l’any passat, al
costat del percussionista Javier Pérez Grueso, Carlos "Solrac" Velázquez (bateria) i el líder del grup que no
era precisament Santiago Auserón, es tractava del teclista i cantant Herminio
Molero (a la foto), un home de gran carisma, però de poca imatge i això que
anys més tard el veuríem en anuncis de televisió, bastant cutres i horteres,
això si, fent publicitat d’olis i un banc. Les males llengües deien que
Herminio no era del gus d’Ariola i quan els van oferir el contracte, una de les
condicions va ser treure-se'l de sobre i ells, amics dels seus amics, van
deixar a Herminio Molero a fora i van seguir sense ell. De fet en una roda
de premsa que es va realitzar a Barcelona, jo l'hi 
vaig preguntar aixó
directament i sense tallar-me ni un pèl a Santiago Auserón, només van saber
dir-me el molt amics que eren de Herminio Molero i com l’estimaven, però no van
contestar a la pregunta en cap moment. Herminio Molero (la Pobla d'Almoradiel, Toledo,
1948), compositor, músic, poeta, actor, productor, expert en sintetitzadors i
amb contactes i amics fins a l'infern, va aconseguir que Radio Futura edités el
disc "Música moderna", els seus primers contractes de treball i va
compondre set dels deu temes del primer disc, però es va quedar allà, al camí.
Va ser el veritable fundador i alma mater de Ràdio Futura i molt abans va
treballar amb el grup de rock simfònic Araxes II que van gravar un single amb
el tema "El Rastro". Com Herminio Molero y la Màquina Humana va
gravar l'any 1984 un maxisingle amb quatre temes, entre ells "La
apisonadora". En aquest projecte Herminio era cantant, teclista i
encarregat de la caixa de ritmes, va estar acompanyat per Domingo Patiño
(guitarra), Javier Amezua (saxo i flauta) i Luis Auserón (baix), fins que la
banda es va dissoldre a l'abril de 1985. Radio Futura de la mà de la manager
Paz Tejedor van pujar a dalt de tot, sobretot gràcies a “La canción de Juan
Perro”.
Radio Futura quan van gravar aquest disc
Olé, Olé – Sola (con un desconocido) 1987
Algun AR del segell CBS que posteriorment
va ser comprat per Sony Music, un veritable Lumbreras, va proposar fer neteja i
fotre fora a una sèrie d'artistes que estaven "cremats" i es van
posar mans a l'obra. Entre d'altres es van lliurar de Víctor Manuel, Ana Belén,
Joaquín Sabina i Mecano i quan van passar a altres companyies discogràfiques va
començar la seva etapa més brillant. Un altre dels grups dels quals es van
lliurar va ser Olé, Olé, però van decidir que la que realment funcionaria era
la seva cantant Vicky Larraz i a ella se
la van quedar. Olé, Olé van ser fitxats per Hispavox, van incorporar a Marta
Sánchez que militava a Cristal Oskuro i el grup liderat per Gustavo Montesano
es va convertir en un dels més importants del pop espanyol de la seva època.
Aquest tema que us he seleccionat es trobava en el segon disc del grup amb
Marta Sánchez, titulat "Los caballeros las prefieren rubias" que es
va editar l’any 1987, va ser Disc de Platí superant les 150.000 còpies venudes
i aquest tema va ser el primer single. La cançó havia estat composada per Marcelo
Montesano. La veritat és que tots els temes van ser escrits pels dos germans
Montesano, junts o per separat. Olé, Olé l'integraven en aquella època Marta
Sánchez, Gustavo i Marcelo Montesano, Juan Tarodo que va morir fa poc temps i crec que el cinquè era
Emilio Estecha. La presentació a Tarragona es va 
realitzar a la sala Galas de
Salou, poc després d'haver publicat aquest disc i jo em vaig encarregar de la
producció. El local va estar ple a rebentar, fins i tot es van retirar taules i
es va habilitar la pista de ball perquè el públic, de peu, contemplés el
concert. He de dir que en la roda de premsa que van realitzar jo, tot i ser el
productor, vaig ser molt crític amb ells ja que Marta no va obrir la boca més
que per saludar i el concert va patir de excessius pregravats, fins i tot part
de les veus que ells anaven deixant anar des dels sintetitzadors. L’any 1991
Marta els abandona per començar la seva reeixida carrera en solitari i va ser
substituïda per Sonia Santana que va romandre a Olé, Olé fins a 1993. Encara
tindrien una altra cantant, la canària Marta Domínguez. 
A las fotos roda de premsa de presentació del grup Olé, Olé
amb la nova cantant Marta Sánchez, Mario Prades a la foto
sentat a l'esquerra.
Pistones – El pistolero 1983
Actualment al grup Pistones se'ls recorda
pràcticament sols per aquesta cançó que va publicar Ariola l’any 1983 dins de
l'àlbum "Persecució" que va ser el seu primer disc gran. El tema es va
treure com single amb "Metadona", una altra peça emblemática de
Pistones, a la cara B. Però per tal d'arribar al públic de les discoteques
també van treure la versió mexi-single que és la que escoltem ara i
veritablement va funcionar i be, omplint les pistes de ball quan sonava.
Curiosament, quan el segell DRO va publicar un recopilatori marcant el final
definitiu de Pistones, titulat "1981-1988 El Final" i que es va
editar l’any 1989, "El Pistolero", la seva cançó més emblemàtica, no
es va incloure, suposso que per el tema dels drets i les discogràfiques.
Pistones els va crear el cantant, guitarrista i compositor Ricardo Chirinos,
que venia del grup Episodio, al costat de Juan Luis Ambite al baix, Frank López
als teclats i Ramón López a la bateria. Aquesta formació es presentaria en
públic per primera vegada l’any 1980
a la sala El Jardín. Després de la gravació de "El
pistolero" el bateria s’en va i entra Fabián Jolivet i el productor passa
a ser Ariel Rot. Als Pistones els va descobrir Paco Martín a principis dels 80,
fundador anys després de Produccions Twins, llavors a Fonogram i que va
apadrinar al grup però cap discogràfica els va fitxà. 
Decideix crear un segell
propi i independent, juntament amb el seu soci Julio R. Rodríguez i la nomenen
amb les inicials dels seus cognoms, neix MR que seria comprada per Ariola i
Paco després crearia Twins que al seu torn va ser comprada per DRO. La veritat
és que el declivi dels Pistones podem atribuir-ho a la mili, quan Ricardo
Chirinos s’en va a fer el soldat, el grup perd la seva hegemonia. Mai es van
recuperar d'aquell aturada de tres anys. Més tard començaria la reedició de les
seves cançons en discos recopilatoris a través de les diferents companyies,
però Pistones van deixar gravat un disc en directe que mai es va publicar i
roman inèdit. El baixista Juan Luis Ambite es va incorporar a la banda de Jaime
Urrutia. Rubén Fernández que durant un temps va formar part de Pistones, es va
incorporar l’any 1985 a
Dirigidos.
Bandarra Street Orkestra – Bandarra ska
2012
Aquest tema ens el porten avui un grup de
Tarragona. La Bandarra
Street Orkestra, una mena de col·lectiu a cavall entre xaranga i banda
de ska que porta sis anys treballant sense parar. Primer van ser Jaleo, Patilla
i després Freestyle, realitzant al llarg d'aquests anys més de 300 actuacions, per
convertir-se ja a l'any 2011 en l'actual formació. Al 2012 van fer 70 actuacions i
això parla i molt de la seva qualitat a l'escenari i l'acceptació que tenen per
part del públic. La Asociación
de Músicos de Tarragona, la AMT
de la que es president actualmente l’amic Miguel Alberto Cruz, va publicar a
finals del passat any un CD titulat "Un munt d'idees" que incloïa una
mostra de cançons de grups i artistes tarragonins, una iniciativa interessant
ja que difon la música de la província. D'aquest CD us hem extret el tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock, a carrec de la Bandarra Street
Orkestra.
La Bandarra
Street Orkestra, una bona formació musical tarraconina
Els Amics de les Arts – L’home que dobla
en Bruce Willis 2012
En el seu disc “Espècies per catalogar”
que va superar les 20.000 còpies venudes, crec que l'últim que han editat fins
al moment i que va ser el seu quart àlbum, es trobava aquest tema que us he
portat avui a Un Toc de Rock en què el grup català Els Amics de les Arts ens
parlen de l'actor que doble al nord-americà Bruce Willis que veritablement va nèixer a Alemanya. La veritat és que
aquest grup, molt interessant encara que he de reconèixer que bastant repetitiu
musicalment, han incursions en les seves lletres en el món del cinema en moltes
ocasions. Per cert, si entreu a la seva pàgina web teniu la possibilitat de
descarregar els seus primers EP’s i mini-LP 's i comprar els seus últims
discos. La veritat és que amb aquest últim àlbum, tot i les xifres de venda
aconseguides, no van arribar al altura del "Bed & Breakfast" i és
que com us deia anteriorment, tot i resultar un grup molt interessant, són
excessivament repetitius quant a línia musical. Van començar l'any 2005 i es
troben a cavall del folk i el pop. Compartien un pis al carrer Muntaner, per
damunt de la Travessera
de Gràcia i un bon dia van decidir formar una banda musical debutant amb l'EP 
“Catalonautes” i van guanyar el concurs Sona 9. El grup l'integren Joan Enric
Barceló (guitarra), Eduard Costa (cantant), Ferran Piqué (baix) i Dani Alegret
(teclats). Els Amics de les Arts van guanyar el Premi Enderrock de la Crítica al Millor Disc de
2009 per "Bed & Breakfast" i altres premis, a més del Premi al
Millor Disc Català de l'Any que els va ser atorgat per Ràdio 4. L'actor Ramón Langa és la
veu habitual de Bruce Willis i Kevin Costner i malgrat els que ens diuen Els
Amics de les Arts en la seva cançó, no és de Cardedeu, va nèixer a Madrid el 26
de desembre de 1959, suposo que o no els rimava o no era prou catalanista.
“Catalonautes” i van guanyar el concurs Sona 9. El grup l'integren Joan Enric
Barceló (guitarra), Eduard Costa (cantant), Ferran Piqué (baix) i Dani Alegret
(teclats). Els Amics de les Arts van guanyar el Premi Enderrock de la Crítica al Millor Disc de
2009 per "Bed & Breakfast" i altres premis, a més del Premi al
Millor Disc Català de l'Any que els va ser atorgat per Ràdio 4. L'actor Ramón Langa és la
veu habitual de Bruce Willis i Kevin Costner i malgrat els que ens diuen Els
Amics de les Arts en la seva cançó, no és de Cardedeu, va nèixer a Madrid el 26
de desembre de 1959, suposo que o no els rimava o no era prou catalanista. 
Racha – Si al menos 1993
Aquest tema es trobava en "Marcando
el compás", únic disc que jo recordi, publicat per aquesta cantant de
bona, agradable i potent veu. Va ser editat pel segell Avispa l’any 1993 i si
bé va ser editat en versió vinil, pocs mesos després el van reeditar ja en CD.
La veritat és que l'àlbum de Racha va merèixa millor aceptació comercial de la
que va tenir, sobretot per la qualitat del mateix però es van trobar amb el
problema habitual en la música espanyola: Companyia petita, pocs diners per
promocionar els seus treballs a través de la ràdio-fórmula que és igual a
desconeixement per part del gran públic amb el resultat que les vendes no són
les que l'artista i el seu disc mereixen. Aquest àlbum de Racha va ser produït
per Bernardo Fuster i Luis Mendo, membres del grup Suburbano (a la foto) i la cançó era una 
composició d'ells. També eren seves la resta de cançons del CD de Racha. En la
gravació van intervenir músics d'indiscutible qualitat com Rubem Dantas
(congues), Ñete Caruana (bateria), Cuco Pérez (acordió), Álvaro de Cárdenas
(baix), Ricardo Rauet (teclats), Lorenzo Sulano (saxo), Belén de Benito
(guitarres), Alicia Alemany (cors), al costat de Bernardo Fuster (percussió i
cors) i Luis Mendo (guitarres). La veritat és que poc us puc dir de Racha, tret
que canta bé i va estar molt desaprofitada.
Racha, una cantant amm molt bona veu
Alfredo Zitarrosa – El violín de Becho 1969
“El violín de Becho” és possiblement la
cançó més rellevant i la més coneguda en l'àmplia carrera del cantautor
uruguaià Alfredo Zitarrosa i també està considerada la seva cançó més emotiva.
Possiblement la raó sigui la relació d'amistat que el cantautor tenia amb el
violinista Carlos Julio Eizmendi Lovisetto (Lascano, 7 de febrer de 1932 -
Montevideo, 21 de maig de 1985), conegut com Becho Eizmendi que va ser un
brillant violinista uruguaià que a molt primerenca edat, tot just 17 anys, va
realitzar el seu primer concert i poc després va entrar a l'Orquestra Simfònica
del SODRE. Alfredo Zitarrosa estava marcat pel règim polític del seu país, fins
al punt que la seva amistat li va portar problemes a Becho arran d'aquesta
cançó. Alfredo Zitarrosa, commogut per la manera de tocar el violí de Becho
Eizmendi (a la foto amb el violí) va compondre aquesta milonga que es va fer
molt popular. Herlinda Lovisetto, mare de
Becho, fundadora i directora del Liceu de Lascano, simpatitzant del
Partido Colorado i d'orientació batllista 
durant tota la seva vida, va ser
destituïda del seu càrrec pel govern cívic-militar simplement per ser la mare
de qui havia inspirat a un artista prohibit i declarat "persona
perillosa" una cançó. Es va incloure a l’àlbum “Zitarrosa 4” editat l’any 1969, si bé
desprès ha sigut recollida en un grapat de recopilatoris del cantautor. Alfredo
Zitarrosa (Montevideo, 10 de març de 1936 - 17 de gener de 1989) va ser un
cantant, compositor, poeta, escriptor i periodista uruguaià, considerat una de
les figures més destacades de la música popular del seu país i de tota Amèrica
Llatina, amb clares connotacions d'esquerres en els seus textos que
pràcticament en la seva totalitat recolzaven als camperols. Estava adherit al
partit Frente Amplio i va ser condemnat a l'ostracisme durant la dictadura del
seu país i va haver d'exiliar-se. Les seves cançons van estar prohibides a
l’Uruguai i més tard a l'Argentina i Xile. Quan va poder tornar a l'Argentina
després del canvi polític, va tenir una històrica i massiva acollida, va ser el
31 de març de 1984, i ell la va descriure dient que havia estat “La experiencia
más importante de mi vida”.
Pablo Milanés – Yolanda
Silvio Rodríguez i Pablo Milanés eren
grans noms del moviment musical anomenat la Nova Trova Cubana. Ara
Pablo Milanés, sonará a Un Toc de Rock amb la que possiblement sigui la seva
cançó més significativa que no per això ha de ser la millor. Pablo Milanés,
compositor, cantant, guitarrista i cantautor cubà, va ser un dels fundadors,
juntament amb Silvio Rodríguez i Noel Nicola de la Nova Trova Cubana. Va
néixer a Bayamo el 24 de febrer de 1943. És un dels principals músics de l'illa
caribenya i ha estat molt compromès políticament amb la Revolució Cubana, encara que també
s'ha mostrat crític amb els germans Castro en alguns moments, com quan es va
produir la vaga de fam de Guillermo Fariñas. La “Yolanda” existia en realitat.
El seu nom es Yolanda Benet i per Pablo Milanés va 
ser més que la seva musa.
Ella va dirigir o va estar involucrada amb una pel·lícula en la qual Pablo va
posar la seva veu i va néixer una relació que va desembocar en aquesta cançó
que forma part de la història de la Nova Trova Cubana i de la música del món.
Actualment Yolanda (a la foto) té tres filles i viu a El Vedado. En certa ocasió va
manifestar “Yo fui esa muchacha de la que él se enamoró y podía haber sido
cualquier otra, no creo que tenga ningún mérito personal, el talento por
supuesto es de él”. Per cert, quan va passar tot aixó del embolic entre el
cantautor cubà i la noia, ell ja estava casat.
Rosana – Si tú no estás aquí 1996
Aquest tema és un dels més importants en
la carrera de la cantautora canària Rosana Arbelo i es trobava en el seu disc
de debut "Lunas rotas" que va publicar el 16 de juny de 1996. Rosana
va començar a cantar les seves cançons un any abans, el 1995, però ella ja
havia començat a desenvolupar la seva carrera musical primer com a compositora
i havia escrit cançons per Esmeralda Grao i les Azúcar Moreno. Per a aquest
primer disc Rosana va comptar amb el guitarrista i productor José Antonio
Romero. Es va gravar a Madrid, però va ser remasteritzat a Miami, Florida.
L'àlbum va romandre durant 14 setmanes en el número 1 de les llistes de vendes
espanyoles i va ser Disc de 
Diamant abans d'un any i és calcula que va vendre més de 10
milions de discos a tot el món. Totes les cançons havien estat composades per
Rosana. Us explicaré una curiositat, en menys de 3 hores, totes les còpies de
la primera edició es van esgotar a les botigues de discos. Va ser l'entrada en
llistes més important per a una artista espanyola al llarg de la nostra
història musical i l'àlbum s'ha publicat en més de 30 països, fins i tot a
Corea del Sud. Quentin Tarantino va incloure dues cançons d'aquest disc a la
pel·lícula "Curdled" de la qual va ser productor, "Lunas
Rotas" i "El Talismán". Rosana Arbelo Gopar va néixer a
Lanzarote el 24 octubre 1964.
Box Office – Things you don’t say 1988
Acabarem el programa d'avui d'Un Toc de
Rock escoltant al grup barceloní Box Office. Hem de reconèixer que malgrat la
seva poca comercialitat, Catalunya sempre ha estat terra amb una gran afició al
jazz i aquest grup va ser un exemple de qualitat i saber fer. A la banda es
reunien cinc grans del jazz i altres gèneres establerts a Catalunya: Julian
Vaughan (bateria), Steve de Swart (baix), Dave Pybus (saxo i teclats), Joan
Vinyals (guitarra) i Albert Bover (teclats) tots ells bons instrumentistes,
molts professors del Taller i l'Aula de Música de Barcelona. Aquest casset, una
mena de maqueta, es va gravar a Barcelona el 9 de març de 1988. Jo els vaig
tenir actuant a Reus, quan era director artístic de la Fàbrica de Reus, en la
seva primera etapa, mentre era una sala de concerts, abans d'esdevenir
discoteca i he de reconèixer que van al·lucinar al personal amb la seva
qualitat com a instrumentistes. Tots els músics tenen brillants trajectòries
pel seu compte, encara que Box Office no va tenir continuïtat. Per cert a Dave
Pybus (a la foto feta per Mario Prades) no heu de confondrel amb el baixista del mateix nom, component del grup
britànic Cradle of Filth, el nostre toca el saxo i teclats. A Joan Vinyals ja ho hem escoltat a Un Toc de Rock al
capdavant del grup Fuego en un parell d'ocasions.
El genial saxofonista Dave Pybus a la sala Luz de Gas
de Barcelona (Foto: Mario Prades)
La frase per concloure el programa d'avui és del músic de jazz Didier Levallet que va dir referint-se al gènere
"El jazz ha de ser creatiu, si no,
perd tot sentit"
Tanco per avui Un Toc de Rock i toco el
dos, però us deixaré amb companyia de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa i foto
el camp. Tanco la barraqueta, a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario