Un Toc de Rock Programa 26-06-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Avui acabarem la setena temporada d'Un Toc de Rock i em prendré un descans relatiu ja que prepararé nova música extreta de vinils i CD’s i començaré a gravar els propers programes, perquè tornarem a estar junts a partir de setembre. Us recomano presteu atenció a les respectives emissores que emeten el programa i elles us anunciaran quan obrim la Vuitena Temporada d'Un Toc de Rock i espero que el programa s'afegeixi a la programació de noves emissores, actualment sortim a l'aire a través de 16 oficialment, a Catalunya i Balears. Seguirem amb la tònica habitual de dos programes setmanals. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, jo obro la barraqueta i començo posan en marxa els motors per realitzar aquest viatge per els nostres records, aquells que configuran la banda sonora de la nostra vida, jo soc Mario Prades i us diré alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Madick’s – Shaking hands 2013

L'amic José Angel Hernández em va parlar del grup en el qual militava el seu fill i em va fer arribar aquest enregistrament de The Madick’s. Resulta difícil jutjar una banda per una sola cançó i he de reconèixer que aquesta manca d'informació és totalment culpa meva, ell em va remetre un llistat amb concerts que The Madick’s anaven a realitzar en diversos locals de la província, però el treball per una banda i la mandra en altres casos, no em van permetre anar, per tant avui i per obrir Un Toc de Rock escoltarem a aquest jove grup tarragoní, The Madick’s, amb un futur prometedor ja que he de reconèixer que instrumentalment peten molt bé, malgrat la seva joventut ja que tenen entre 15 i 16 anys, clar que posseeixen una bona base musical i han estudiat al Conservatori de Tarragona i a l'Aula de Músics. El tercet està integrat pel guitarra Joan Fort, Pau Hernández a la bateria i del baix s'encarrega Josep Aymí. En aquesta cançó fusionen tocs molt funkys amb altres estils, en un mestissatge que sona harmoniosament, encara que trobo que pateixen de poca melodia. Ells confessen influències dels Red Hot Chili Pepper, Rage Against the Machine, Deep Kick i What a Funk que citen com els seus grups de referència.

El grup tarraconí The Madick's (Fotos: cedidas)

Joan Bibiloni Band – The Boogie 1986

Quan Zebra es van desfer després de gravar diversos single i un sol LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milán que havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar el 1977 el LP "Milán & Bibiloni". Després Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i el 1985 i 1986 forma duet al costat de Larry Coryel. L’any 1989 presentà el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va néixer l’any 1952 a Manacor, d'on també eren el Grupo 15, amb els que va tocar un temps. Ha produït a molts intèrprets, entre ells Tomeu Penya, Víctor Uris, Marina Rossell i Antonio Vega. Aquest tema, al meu parer un dels millors en la carrera en solitari de Joan Bibiloni, us ho extrec del LP "Papi, are you OK" editat l’any 1986, un disc ple de funky i on compta amb la col·laboració de la cantant de color Deborah Carter, aquesta cançó es va editar també en format maxi-single. La veritat es que jo sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la seva obra avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials de ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Per cert, Joan és un dels Amics d'Un Toc de Rock agregat al facebook aquest que ens organitza Montse Aliaga.

Barrabás – Dolores 1982

Amb una línea que barrega connotacions llatines i bones percusions amb toc funkys, pero de molta més qualitat i base musical, ara escoltarem una gran banda, son els Barrabás, un dels grans grups nacionals que sempre van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la seva longeva vida professional. El tema es trobava en l'àlbum "Bestial" que van publicar l’any 1982 a través del segell Columbia-Barclay i amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb el grup, sent el bateria titular des dels seus començaments, José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. Barrabás van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic i Mandrill. El disc "Bestial", en versió CD, va ser reeditat ja l’any 2000. Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra i aixó que ells son blancs. Per cert, Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser molt valorats. En aquesta gravació el cantant era José Luis Tejada que havía sigut component del grup barceloní Los No.

Control – Puede ser 1972

El grup valencià Control va publicar el seu segon single l’any 1972, en el qual aquest tema que us he seleccionat ara per escoltar a Un Toc de Rock, ocupava la cara B, la A va ser per a "Nadie... nada” que al meu humil parer era un tema interessant que per obra i gràcia de la discogràfica Belter que el va publicar, va esdevenir excessivament comercial, però la cançó "Puede ser" ens ofereix per el devant una banda amb possibilitats que apuntaven a Carlos Santana i la seva primera època, en la què les percussions llatines van ser protagonistes del tot. Control trauria un altre single, el tercer en 1974 i poc després es van desfer. El baixista i compositor del grup era Juanjo Andaní que ha escrit alguns llibres sobre temes interessants com "Mis canciones de los 60" i “Hay tantas chicas en el mundo. Iconografía femenina en el vinilo español de 1954 a 1990”. Ara bé, hi ha fonts que asseguren que si bé va ser component del grup, no va gravar mai amb ells. Vull fer constar que primer es deien Los Riders amb els quals estaven Juanjo, Manuel Pérez Gil i Paco Aranda. Es van convertir en els Cronick’s. Amb la incorporació de Vicente Payá i Enrique Ayala van passar ha ser ja Control i encara que les cançons les componien entre uns quants d’ells, les signava només el teclista Vicente Paya que era l'únic que posseïa el carnet vermell i havia estudiat música. Per cert el bateria Paco Aranda és actualment un reconegut bateria de jazz que acompanya moltes figures internacionals del gènere quan actuen a la Comunitat Valenciana.

Depedro – El pescador 2013

El guitarrista, cantant i compositor espanyol Jairo Zavala va crear aquest projecte anomenat Depedro, paral·lel al seu treball a Calexico i aquest any ha publicat el seu tercer disc com Depedro titulat "La increible historia de un hombre bueno" del qual us he extret aquest tema, un vella cúmbia colombiana composada per José Barros que ja va gravar Toto La Momposina y sus Tambores i també, entre d'altres, Los Wawancó, versionada ara per Depedro. Jairo havia format part anteriorment de Vacazul amb els que va gravar 5 discos, 3000 Hombres amb 4 discos a l'esquena i també va ser component de Amparonoia. Ha col·laborat amb altres grups com Vetusta Morla i Russian Red. El nou treball "La increible historia de un hombre bueno" que es va publicar el passat 5 d'abril, es va gravar entre els Wave Lab Studios de Tucson, a Arizona, els CBE Studios de París i en el seu propi estudi de Madrid, es va masteritzar a Califòrnia. Ha comptat amb col·laboracions de músics de diversos continents, entre ells Tony Allen del grup Fela Kuti, Joey Burns i John Convertino que són companys seus a Calexico, Nick Urata de Devotchka i Bernard Fanning de Powderfinger.

Manel – Teresa Rampell

Des de el nou traball dels Manel “Atletes, baixeu de l’escenari” que es va posar a la venda el passat 14 d'abril i es va gravar durant els mesos de febrer i març de 2013 en els estudis Can Sóns de Barcelona, us he seleccionat aquesta cançó que al meu modest entendre, és una de les millors d'aquest disc i que estat també el seu primer single. Per cert us avançaré que el proper 20 de juliol Manel seran cap de cartell en el Vida Festival que se celebrarà a La Daurada Beach Club de Vilanova i la Geltrú. Quan estic gravan aquest programa encara no s'ha celebrat la roda de premsa per presentar els grups que hi participaran i que tindrà lloc el 14 de maig, he rebut la invitació, però dubto que pugui assistir, coincideix amb una reunió que no puc saltar-me. Els barcelonins Manel son un grup que ha sabut enfilar la seva carrera i que se'ls reconegui la qualitat, sobretot gràcies al suport de Andreu Buenafuente que els va portar al seu programa. Els Manel barregen elements folk amb pop i una mica de cantautor en les seves cançons, si bé aquest nou disc és més rocker. Van començar l’any 2007 i després de guanyar un concurs van gravar el seu primer disc "Els millors professors europeus" que va vendre 30.000 còpies sent Disc d'Or. El 15 març 2011 van treure el seu segon treball titulat "10 milles per veure una bona armadura" que no va arrivar a la alçada del anterior. Manel són Arnau Vallvé, Martí Maymó, Roger Padilla i Guillem Gisbert. Per cert que l’estiu del 2011 van actuar al Camp de Mart de Tarragona i aquest any tornaran un altre vegada, però no tinc clar si ho faran per Sant Magí que es a l’Agosto o per Santa Tecla que es al setembre. Crec que també actuaran a Reus.

Armando y el Expreso de Bohemia – Aluminosis (en el corazón) 1998

La cançó que escoltarem ara us l'he extret d'un CD d'Armando y El Expreso de Bohemia titulat "Falso rayito de luna" que es va editar l’any 1998. La banda està liderada per Armando Soria, un home nascut a Pamplona i establert a Barcelona. Van començar l'any 1995 anomenant-se només Expreso de Bohèmia, van treure un o dos discos brillant amb llum pròpia el tema "Aluminosis en el corazón" que es va incloure inicialmente en el àlbum “Fórmula magistal”, publicat l’any 1993, però aquesta cançó, composada lletra i música per Armando Soria, va ser regravada i recuperada en aquest CD que va veure la llum l’any 1998. Armando va cambiar la producció i els arrengaments originals i la cançó te més canya i més brillantor. En aquest enregistrament signat com Armando y el Expreso de Bohemia, els músics són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Remirez (cors), Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras), Salvador Suau (bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac Ruiz (percusions) i penso que em deixo algun altre. Els cors els fan les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.

Armando Soria, a sota coberta del primer disc on es va incloure aquesta cançó.

La Revolución de Emiliano Zapata – I wanna know 1970

Vaig conèixer aquest bon grup mexicà a través d'una novieta que vaig tindre del país dels mariachis i de la que us he parlat en diverses ocasions, es deia Magnolia i me la va presentar la meva cosina Glòria P. Gsell. La noia em va enviar un munt de discos que en la seva gran majoria no s'havien publicat a Espanya. Entre ells aquest primer LP del grup La Revolución de Emiliano Zapata, una banda que coquetejaven amb el rock progressiu, les percussions llatines i tocs de pop que em va agradar i en el qual ella feia cors. La producció va estar a càrrec de Rafael González. La Revolución de Emiliano Zapata eren de Guadalajara i van triomfar a principis dels setanta gràcies a la cançó "Nasty sex" que es trobava en aquest mateix àlbum que va editar Polydor l'any 1970. El grup l'integraven en aquest àlbum titulat com el grup “La Revolución de Emiliano Zapata” Óscar Rojas (cantant), Javier Martín del Campo (guitarra i piano), Carlos Valle Ramos (guitarra), Francisco Martínez Ornelas (baix) i Antonio Cruz (bateria). Es van assentar a la ciutat de Mèxic que era on vivia Magnòlia. Van participar en el film "La verdadera vocación de Magdalena" que va protagonitzar l'actriu i cantant Angélica María. Tot i que encara traurien quatre àlbums més, el cantant Oscar Rojas Gutiérrez els va abandonar en 1974. La Revolución de Emiliano Zapata només aconseguirien classificar un altre tema "Pigs", en les llistes i a finals dels setanta es van desfer, encara que van tornar als noranta i crec que, amb canvis en la formació segueixen en actiu. Per cert, l'edició d'aquest primer àlbum va estar numerada i jo posseeixo el número 9388.

Andrés Suárez – Rosa y Manuel 2013

Aquest tema, extret del recent treball del cantautor gallec Andrés Suárez, nascut a Ferrol a l'abril de 1983, titulat genèricament "Moraima", el seu cinquè disc i gravat en directe, es va publicar el passat 16 d'abril i es va presentar a la sala Joy Eslava de Madrid (Foto d'aquella nit). La lletra d'aquest tema em va impactar des que la vaig escoltar per primera vegada, és genial i reflecteix la crua realitat dels malalts d'Alzheimer i el seu voltant. Penso que o bé Andrés Suárez ha viscut molt de prop la realitat de la malaltia o s'ha documentat molt bé. La cançó ens reflecteix la duresa i crueltat de l'Alzheimer des del punt de vista d'un malalt que la pateix Juan Manuel, i en un d'aquests escassos moments de clara lucidesa, es dóna perfecte compte del que està passant i el dolor que li ocasiona a Rosa, la seva dona que es preocupa d'ensenyar-li velles fotografies perquè ell recordi, tot i que reconeix que demà, quan Rosa li ensenyi de nou aquell vell àlbum tornarà a preguntar-li "¿Este niño quien es?” i possiblement demà també hagi oblidat que avui Rosa li va ensenyar un altre vegada a menjar. Però quan la lucidesa retorna en aquests moments, ell pateix intensament per tot el que s'adona que a perdut en la boira d'uns records que s'han diluït en l'oblit i llavors, en plena lucidesa mental desitja morir ja que pensa que en morir recuperarà totes aquelles vivències del passat i podrà esperar a Rosa, quan li arribi el seu moment, per tornar a compartir amb ella tota una vida de records junts, sense oblidar rés. La veritat és que es tracta d'una cançó entendridora, possiblement la millor de l'àlbum. I a una frase que em posa la pell de gallina: "Recuerda... tu que puedes".

Rock Gaià – Dona de nit 1992

Aquest cançó podria considerar-se tota una balada per la història que ens relata Rock Gaia que ens parlen en la lletra de "Dona de nit" d'una jove prostituta que treballa en el Casc Antic de Tarragona per poder mantenir al seu fill. La noia acaba enamorant-se d'un client i quan fa l'amor amb ell ja no és només sexe per diners, però un nefast dia el xicot s'equivoca de nom mentre es troben al llit i ella sent que alguna cosa es trenca dins del seu cor. Ja ho diu el texte “al equivocar-se de nom la va fer plorar”. La veritat es que la lletra es molt bona i musicalment la cançó també es molt complerta. Eren de l'Alt Gaià i responien al nom de Rock Gaià, per no oblidar les seves arrels. Van publicà aquest CD l’any 1992 a través del segell Salseta Discos i en aquest enregistrament integraven aquest bon grup, encara que desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres), Josep Sánchez (guitarres), Ramón Cruz (teclats), Ton Salvat "El Titus" (bateria) i Pep Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu. Els Rock Gaià van dedicar el disc a Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira "Micolín". A sota us poso dues fotografies del seu últim concert, fet a Vilabella del Camp, el 15 de juliol de 2006, fotos a sota.

Collage – Como dos niños 1977

Vam descobrir al grup italià Collage aquí a Espanya gràcies a la cançó "Como dos niños" que anem a escoltar ara a Un Toc de Rock i que es va publicar en format single i va ser editat l'any 1977, és clar que com gairebé tots els seus èxits, va ser també versionat al castellà i es la versió que escoltem. Collage va tenir el seu moment d'esplendor musical a finals dels 70 i principis dels 80. Feien música pop i a Itàlia es van fer famosos per les seves repetides aparicions al Festival de San Remo. Ara bé, els seus primers discos van passar força inadvertits al seu país, fins que van treure "Due ragazzi nel sole", la versió italiana d’aquesta cançó i amb la qual van guanyar el Festival de Castrocaro, no el de San Remo. El grup Collage es van crear l’any 1975 a Sardagna i el grup l’integraven Tommaso Usai,  Piero Fazzi, Tore Fazzi, Piero Pischedda i Pino Ambrosio. Seguiexen en actiu i a partir de l’any 2012 Collage eren Salvatore "Tore" Fazzi (veu i baix), Piero Fazzi (veu i guitarra), Mario Chessa (teclats i cors) i el percusionista i bateria Francesco Astara. A Espanya van editar cinc singles en castellà entre 1977 i 1981, aquest va ser el primer, un altre dels seus èxits va ser “Sol caliente” que ja hem escoltan al programa. Avui dia les cançons de Collage, interpretades tant en castellà com en el seu idioma natal, estan incloses en gairebé tots els recopilatoris de música pop italiana que han aparegut i segueixen editant-se en el mercat. Per cert, no hem de confondre aquest grup de pop italià amb un altre del mateix nom que fan R & B i son de California.

Boz Scaggs – Sierra 1994

Jo vaig descobrir aquest tema del cantant i guitarra nord-americà Boz Scaggs que ara sona al programa d'avui d'Un Toc de Rock, en un recopilatori de blues publicat pel segell Universal i em va cridar l'atenció al adonar-me que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i cantant nord-americà ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també tinc el LP on s'inclou la versió original en anglès, "Some changes" que es va editar el 5 d’abril de 1994, però tinc que reconeiza que jo em quedo amb la versió cantada en castellà i que te una gran lletra que podem entendre de principi a fi. Els músics en aquest enregistrament, a part de Boz Scarggs que canta i toca diversos instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett (guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió), Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William "Smitty" Smith i Booker T. Jones (òrgan), al costat de James "Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix). Ara escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Us recordo que Un Toc de Rock el esteu sintonitzant, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Castalunya i totes aquelles que emeten el programa, si l'escolteu des del vostre aparell de ràdio, però també us el podeu descarregar del blog o les webs de les respectives emissores i escoltar-lo quan us vingui de gust.

Los Lunes – Una canción de despedida 1994

Són moltes les cançons que ens han deixat Los Lunes, tant en la seva primera etapa com a trio, com en la segona quan eren solsament dos i es van fer dir Los Lunes Que Quedan. Un llegat musical que ha passat a formar part de la història del pop espanyol, com "Una canción de despedida" que avui aprofitem per acomiadar Un Toc de Rock. Los Lunes eren madrilenys, de Vallecas i el grup l'integraven Enrique Díaz (veu), Fernando Polaino (guitarra), i Javi García (baix). Es van crear el 1992, però en el 94 publiquen "El segundo" que com el seu títol indica era el segon disc, editat pel segell Tábata i produït per Alejo Stivel i del qual es va extreure el senzill "Una canción de despedida" que escoltem ara per acomiadar el programa d’avui i també la setena temporada d’Un Toc de Rock i que va ser utilitzat per a la sintonia del programa "La Gramola" a M-80. Després de la marxa de Javi García, la formació queda reduïda a dos components i passen a anomenar-se Los Lunes Que Quedan, en clara alusió al que havia marchat. Fitxen pel segell DRO i publiquen el seu tercer LP "Los Lunes Que Quedan" (1999), tot i que ancara traurien un quart disc que era recopilatori amb algunes cançons noves, van acabar per desfer-se.

La frase per concloure el programa d’avui es de l’humorista nord americà Arnold H. Glasow que va dir:

“L'amic lleial es riu amb els teus acudits encara
 que no siguin bons i es dol dels teus problemes,
 encara que no siguin tan greus”

Tancarem ara la setena temporada d’Un Toc de Rock, ens retrobarem al setembre, quan començaré la vuitena, suposso que serà per la Diada,  ja us asabentareu si aneu passant per el blog, però ara us deixo amb bona companyia, la de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Desitjo que tingueu un bon estiu i cura amb la carretera que passa factura, soc Mario Prades i tanco la barraqueta fins setembre, us vull a tots i a tothes no hi podeu faltar.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radioprogram)