Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen
d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Benvinguts a Un Toc de Rock
Jonathan
Richman & The Modern Lovers – Egyptian reggae 1977
L’any 1977
el quartet nord americà Jonathan Ritchman & The Modern Lovers van editar
l'àlbum "Rock and roll with The Modern Lovers" del que aquest tema
que es va publicar en single, va ser la peça estrella. Escoltan-ho obrirem el programa d’avui. Jonathan Richman & The
Modern Lovers estaven liderats pel compositor, cantant i guitarra Jonathan
Michael Richman, nascut el 16 de maig de 1951 a Natick, Massachusetts, al costat del
teclista Jerry Harrison (21 de febrer de 1949) que posteriorment tocaria amb
The Talking Heads, el bateria David Robinson (2 abril 1949) que també formaria
part deTalking Heads, DMZ i The Cars, sense oblidar el contrabaixista Greg 
Curly Keranen que venia del grup The Rubinoos amb els que crec va tornar poc
després d'editar aquest àlbum, el tercer en la carrera del grup, sent
substituit per Asa Brebner. Ara bé, el primer baixista que van tindre va ser
Ernie Brooks. Jonathan Richman té una interessant carrera en solitari, però
aquest tema que és instrumental, va marcar un abans i un després d'aquest
cantant i guitarra que té gravats en total 15 discos d'estudi i tres en
directe. Per cert
aquest single es va publicar als Estats Units amb "Ice Cream Man" a
la cara B i a Europa va ser canviat per "Roller Coaster By The Sea".
Johnny Preston – Running bear 1959
Escoltarem a Un Toc de Rock una cançó que
ofereix un caire festiu i jocós, però en realitat és gairebé una tragèdia
grega, bé, millor seria dir "Una tragèdia italiana" ja que és la
versió del Romeu i Julieta traslladada a les praderies americanes i ens parla
dels amors impossibles de dos joves indis, la història de Running Bear (Ós
Corredor) i Paloma Blanca i l'enfrontament ancestral entre les seves dues
tribus. La cosa acaba com el Rosari de l'Aurora ja que tots dos es suïciden.
Finalment es llancen a l'embravit riu i moren junts, com els de Verona, ofegats
en la corrent del riu. La frase final de la cançó de Johnny Preston és
molt romàntica i serà del gust de les nostres oïdores i espero que també dels
oïdors ja que es diuen un a l'altre "Ara sempre estarem junts en el nostre
propi vedat de caça". Johnny Preston, de nom real John Preston Courville,
va ser un cantant nascut el 18 d'agost de 1939 a Port Arthur, Texas,
on també va neixer Janis Joplin. Va estar en actiu des de que va crear el grup The
Shades i després va començà en solitari, fins a la seva mort, el 4 de març de
2011, encara que els seus discos no van arribar a publicar-se a Espanya en el 
seu moment. L’any 1960 aquest tema va aconseguir la primera posició en les
llistes del Billboard, on va mantenir-se tres setmanes, és el millor hit de
carrera de Johnny Preston i també va ser número 1 a Anglaterra. Escoltem ara a
Johnny Preston a Un Toc de Rock, amb una peça que té una ambientació en què
només falten pells rojes ballant al voltant de la foguera i que la fa molt
original, tenint en compte que és de 1959. Els arranjaments de la cançó, per
aconseguir aquest caire indi, són de Big Booper i George Jones. Fem una mica
d'història, el tema va ser escrit pel cantant i compositor Jilles Perry
Richardson, conegut com The Big Bopper
quan ere molt jove. Per cert Big Bopper va ser un dels que van morir al tràgic
accident d'aviació que va costar la vida també a Ritchie Valens i Buddy Holly a
Clear Lake, Iowa, el 3 de febrer de 1959. L’any 1969 va tornar a classificar-se
en llistes amb la versió que va realitzar Sonny James i entre les que s'han
gravat destaca la del grup Danny Davis and the Nashville Brass, l’any 1975 i
també va formà part del repertori de directe dels Led Zeppelin.
Leela James – Miss You 2009
L'any 2009 la cantant Leela James,
nascuda el 2 de juny de 1983
a Los Angeles, va publicar l'àlbum "Let's Do It
Again" que va ser el seu segon disc i del que us he extret aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock, una versió d'un dels èxits de The Rolling
Stones, ja en els vuitanta. L'àlbum es va classificar en el lloc 84 en la
llista dels millors àlbums del Billboard i va arribar al 11 en les de R &
B. Es va publicar el 24 de març de 2009, es va gravar en els Eastside Sound
Studios de Manhattan, a Nova York i va ser produït per la pròpia cantant. En aquest disc pràcticament tot són
versions i trobem fins a una dels Foreigner. A més de Leela James a la veu i
cors, en l'enregistrament van intervenir 
Teodross Avery (saxo), Roland Barber
(trombó), Kenyatta Beasley (trompeta), Rudy Bird (percussió), Melonie Daniels
(cors), Ralph "Buttaz" Kearns (teclats i veu), Andrea Martin (cors),
Ricardo Ramos (guitarra) i Steve "Supe" White (bateria). Leela James és una de les noves cantants de soul sorgides en els
darrers anys i de les que us vaig parlar en passats programes, encara que en aquest
cas ella si que és negra. L'any 2005 es va editar "A change is gonna
come" que va ser el seu primer àlbum i la va donar a conèixer. De fet Leela James ha publicat quatre discos "My soul" l'any 2010, "Loving You More... In The Spirit
Of Etta James" l'any passat, al costat d'un àlbum de remixes i aquest.
Teodross Avery (saxo), Roland Barber
(trombó), Kenyatta Beasley (trompeta), Rudy Bird (percussió), Melonie Daniels
(cors), Ralph "Buttaz" Kearns (teclats i veu), Andrea Martin (cors),
Ricardo Ramos (guitarra) i Steve "Supe" White (bateria). Leela James és una de les noves cantants de soul sorgides en els
darrers anys i de les que us vaig parlar en passats programes, encara que en aquest
cas ella si que és negra. L'any 2005 es va editar "A change is gonna
come" que va ser el seu primer àlbum i la va donar a conèixer. De fet Leela James ha publicat quatre discos "My soul" l'any 2010, "Loving You More... In The Spirit
Of Etta James" l'any passat, al costat d'un àlbum de remixes i aquest. 
The Rolling
Stones – Simpathy for the Devil 1968
La cançó dels The Rolling Stones va ser
escrita per Mick Jagger inspirant-se en la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov
"El mestre i Margarida" que va fer arribar a les seves mans la nòvia
d’aquella època, l'actriu i cantant Marianne Faithfull. Es va gravar a
principis de juny del 1968, amb producció del nord-americà Jimmy Miller i hi
van participar fent cors la pròpia Marianne Faithfull (a la foto) i Anita Pallenberg. Es va
editar el 6 de desembre de 1968 com a cançó estrella de l'àlbum "Beggars
Banquet", un disc que va estar censurat a Espanya degut a la seva portada
on es veien uns serveis públics plens de grafitis molt ofensius i aquí es va
editar amb una portada blanca i sols el títul. Anys més tard es reeditaria ja
amb la portada original A la lletra, Mick Jagger ens parla d'un misteriós
personatge del qual no dóna el seu nom i que afirma ser la principal força
motora que està darrere de tots els actes de maldat que han tingut lloc al
llarg de la història de la humanitat i parla de la Revolució russa i
l'assassinat de la família Romanov, la crucifixió de Jesucrist, la Segona Guerra
Mundial i els assassinats de Robert i John F. Kennedy. En la cançó destaca el
paper del baix que toca el guitarrista Keith Richards i es converteix en
protagonista, al costat de 
la bateria i la percussió a base de congues i
maraques que toca el músic africà Rocky Dijon i Charlie Watts, Nicky Hopkins es
va ocupar del piano. Curiosament el tema mai es va editar com a single, però
els Rolling Stones van tenir molts problemes en ser acusats per molts
d'adoradors de Satanàs, de fet les crítiques es van iniciar amb la publicació
del seu anterior disc "Their Satanic Majesties Request". El grup The Rolling Stones
l'integraven en aquells moments Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones, Bill
Wyman i Charlie Watts. El desembre de l'any 1969 la
cançó tornaria a la polèmica després del concert gratuït que The Rolling Stones
va realitzar en Altamont, Califòrnia. Va acabar convertit en un caos per culpa
dels Àngels de l'Infern, que van ser contractats com a encarregats de la
seguretat, Deu ni do! Es diu que mentre el grup interpretava "Sympathy for
the Devil" va començar un altercat davant de l'escenari que va acabar amb
la mort de Meredith Hunter, un jove de color, a mans dels Àngels de l'Infern. Però
no és cert, l'apunyalament es va produir mentre els Stones tocaven "Under
My Thumb". Així i tot els Stones no van tornar a tocar aquesta cançó en
vuit anys.
Jimi Hendrix – Mojo man 2013
Resulta curiós el cas de l'extraordinari
guitarrista de color Jimi Hendrix, ha publicat un munt de discos dècades
després d'haver mort, amb cançons inèdites i és que el guitarrista esquerrà que
va consolidar la
Stratocaster de Fender, la destral, va deixar molts temes
gravats i altres sense acabar al llarg de la seva carrera, però van sorgir
problemes pels drets de l'herència entre el seu pare, un seguit de desaprensius
que volien explotar el seu llegat i la discogràfica i no es van derimir fins a
mitjans dels noranta. Aquest tema us el he extret d'un disc publicat el passat
5 de març que s'ha titulat "People, hell and angels" i que recull
gravacions realitzades entre 1968 i 1969. En gairebé totes les cançons Billy
Cox toca el baix i Buddy Milers la bateria, comptant amb Larry Lee com a segon
guitarra, encara que en altres va participar el bateria Mitch Mitchell i també
intervé en una el baixista i cantant Stephen Stills. Ha estat produït per Eddie
Kramer que de fet ha estat el supervisor de tots els discos de Jimi Hendrix
(a la segona foto al Sgt, Peppers de Palma de 
Mallorca) publicats oficialment després de la seva mort, dins de la seva discografia
original. És clar que Jimi Hendrix només va gravar en vida set àlbums d'estudi.
De nom real Johnny Allen Hendrix, el guitarra esquerrà va néixer a Seattle el 27 de novembre de 1942
i va morir a Londres un 18 setembre 1970 a causa d'una sobredosi, sent un dels
tràgicament fundadors del Club dels 27. Va prendre una barreja de somnífers i
alcohol i, pel que sembla, va morir ofegat per engolir el seu propi vòmit.
Aquella nit va anar a una festa i la seva nòvia, Monika Dannemann, el va deixar
al seu apartament a l'Hotel Samarkand. Monika Dannemann va assegurar en la seva
declaració a la policia que 
Hendrix va prendre les nou pastilles que li
receptava el seu metge per dormir, l'informe mèdic va dictaminar que el vòmit
va ser provocat per la ingesta excessiva d'alcohol. Jimi Hendrix ha estat
considerat per les revistes Time, Total Guitar i Rolling Stones com el millor
guitarra de tots els temps, encara que curiosament va haver d'abandonar els
Estats Units i establir-se a Anglaterra per aconseguir l'èxit. Quan va començar
a ser conegut era el guitarra del grup de Little Richard i existeixen al mercat
enregistraments d'aquella època. Hi ha una nova teoria sobre la seva mort que
va narrar el músic James Wright en el seu llibre "Rock Roade" (2009)
i en ell parla d'assassinat. Segons aquest músic el culpable era el seu mànager
Mick Jefreys, propietari en els seixanta de la sala Sgt Peppers a Palma de
Mallorca i que també era representant de John Mayal, The Animals, Flowers Pot
Men i els Z-66. Sempre segons l'autor del llibre, va fer prendre a Hendrix alcohol
sabent que la barreja amb les pastilles que ingeriria més tard seria mortal,
però havia fet una bona assegurança de vida al guitarrista i considerava que
aquest estava acabat i volia acomiadar-lo. En fi, jo no sé si creure-ho. La
veritat... Qui la sap? 
Joe Cocker – The leeting go 2012
També Joe Cocker, l'incombustible rocker
al que li deien "El blanc amb la veu negre", va treure un nou disc
que es va publicat el 6 de novembre del any passat, si bé a Espanya es va
editar el 27 de novembre, es tracta de "Fire it up" un bon àlbum del
que us he extret aquesta cançó que estar composada per Charlie Evans, Joss
Stone i Grahamn Lyle i l’havie gravat abans la cantant Joss Stone. Entre el
munt impressionant de músics que han participat en l'enregistrament d'aquest
àlbum, el 33 disc gravat en estudi per Joe Cocker, trobem a Ray Parker Jr,
Chris Chaney, Dorian Crozier, Tom Bukovac, Julie Gegant, Roger Wilkie, Melinda
Porto, Nicholas Tubbs, Melanie Fernandez, Richie Ferris, el RDVZ A Capella
Group, Julie Waters i un llarg etc. encara que la banda oficial de Joe Cocker
al disc i les gires està formada per Nick Milo, Steve Grove, Jack Bruno, Gene
Black, Oneida James-Rebeccu, Nikki
Tillman i Kara Britz. L'anglès John Robert Cocker va néixer el 29 de maig de 1944, a Sheffield. Espero que amb els anys Joe
Cocker hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien
de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver
acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa
que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una
d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es
parla a la Terra Alta
el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira
que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es
calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax,
una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme,
vaix envià l'article la 
mateixa nit del concert, abans del tancament de
l'edició del Diari de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i
xiquetes. Aixó si, solsament vaig veure les tres primeres cançóns i les
últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt,van
treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà.
Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va
sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa.
Jo em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat
acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots
els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més
semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va
cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment
sabien llegir i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest
gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome
de Joe Cocker".
Jackson Browne – Stay 1978
El nort-americà Jackson Browne va néixer
a Alemanya, concretament a Heidelberg, el 9 d'octubre de 1948. Cantant,
guitarrista i bon compositor, curiosament en el nostre país l’identifiquem amb
el tema "Stay" que escoltem ara, però que es tractava inicialment
d'una versió de farciment i gravada en directe que es va publicar al LP
d'estudi "Running on Emty" i com cara B d'un single i que a més no
era seva, es tractava d'un tema composat per a Maurice Williams l'any 1953, quan
tenia 15 d'edat i que va ser gravada per el seu propi grup Maurice
Williams & The Zodiacs l’any 1960 i va aconseguir el primer lloc en les
llistes el 21 de novembre de 1960. El 1990, la versió original de Maurice
Williams & The 
Zodiacs havia venut més de 8 milions de còpies. A Espanya i
tornant a Jackson Browne, van ser més espavilats i Hispavox el va treure a
single, però ja com a cara A. Al blog us he posat la caràtula del single
espanyol que va comprar la meva germana i jo li "vaig demanar prestat".
També va ser versionada pels britànics The Hollies, The Four Seasons, The
Virginia Wolves, Andrew Gold, Cyndi Lauper, fins i tot la va gravar Jorge
Drexler en el seu disc "Cara B", entre molts altres que la van gravar
i molts més que sense gravar-la l'han interpretat en directe. La veritat és que
Jackson Browne va realitzar dues versions diferents, va canviar part de la
lletra i la va incloure també en el seu LP "Nowhere".
Gram
Parsons & Emmylou Harris - Love Hurts 1974
Quan Gram Parsons va deixar The Flying Burrito
Brothers abans de llançar-se en solitari va crear Gram Parsons and the Fallen
Angels, posteriorment va gravar amb Emmylou Harris aquest tema que va quedar
com una de les millors balades del country-rock i es trobava en el LP
"Grievous Angel" que es va publicar, el gener de 1974 i va ser el seu
disc pòstum, però només va aconseguir la posició 195 en les llistes del
Billboard, si bé a l’any 2003 va ser qualificat entre els 500 millors discos de
tots els temps. A més de Emmylou Harris va comptar entre els músics amb James
Burton i Glen Hardin que eren membres de la Hot Band d'Elvis Presley. Va ser la seva última
gravació abans de morir per sobredosi 
de morfina, LSD i alcohol el 19 de
setembre de 1973, amb tot just 26 anys. Després de la seva mort i en contra
dels desitjos de la seva família que volien fos enterrat al panteó familiar,
però atenint-se als seus propis desitjos, el seu manager i amic Phil Kaufman,
amb la seva amiga Margaret Fisher i un munt de fans, van robar el taüt amb el
cadàver de Gram Parsons a l'Aeroport Internacional de Los Angeles, el van
portar al peu del monument del Joshua Tree Park i el incineraren ruixant-lo amb
5 galons de benzina i calant-li foc. Aquest tema que escoltem avui a Un Toc de
Rock, era una composició de Boudleaux Bryant i els primers a gravar-la van ser
el duet The Everly Brothers al juliol de 1960, destacant la versió que va fer
el grup Nazareth l'any 1975.
Gram
Parsons i Emmylou Harris
Elton John – Daniel 1973
Ara parlarem i escoltarem a Un Toc de
Rock a Elton John, aquest és un dels seus grans hits, un gran baladón i es va
publicar en single l’any 1973, va arribar a la quarta posició a Anglaterra, la
segona als Estats Units i va ser Disc d’Or tant a un pais com a l’altre. El
tema es va extreure del LP "Your say shoot me I'm only the piano player"
editat per Elton John el 26 de gener de 1973 i on també hi havia una de les
seves millors cançons "Cocodrile rock". El LP va ser triple Disc de
Platí als Estats Units, uns quans anys més tard, l’11 d'octubre de 1995. La
lletra tracta d’un noi que viu a un petit poble de Texas i que torna de la
guerra del Vietnam. L’havien lloat molt quan va arribar a casa i el van tractar
com a un heroi. Però, ell només havia passat per la guerra volen tornar a casa,
a la granja i tractar de seguir amb la vida que havia portat abans, olvidan
aquella cruel guerra on l’avien portat en contra de la seva voluntat. Al llarg
dels més de 40 anys de carrera, 
Elton John ha venut més de 250 milions
d'àlbums, més de 150 milions de singles i ha col·locat més de 50 cançons en les
llistes d'èxits, convertint-se en un dels músics de més èxit de tots els temps.
Elton John va ser un dels pocs músics britànics que mai es va plantejar
traslladar la seva residència als Estats Units per evadir els lleonins impostos
de la Gran Bretanya
i per això de deixà els cales al pais, la Reina el va nombrà Cavaller. El seu veritable nom
és Reginald Kenneth Dwight i va néixa a Londres, el 25 de març de 1947. Si bé
ara es fa dir Sir Hercules Elton John. La seva època més brillant va ser la
primera dècada, quan comptava amb Bernie Taupin que va compondre gairebé tots
els seus temes, entre ells aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock i amb el
qual l'unia una relació sentimental, encara que Elton John no va sortir de
l'armari fins a finals dels 90. En el món musical era conegut com Les Plomes
del Rock i potser un dia os expliqui el que ens va passar al meu soci Mikel
Barsa i a mi, a una gira que vam organizar amb ell i la guerra del Golf va
enxega en orris.
Al Green -
How Can you Mend A Broken Heart 1972/2010
Aquesta peça es tot un clàssic en la
carrera del cantant de color nord-americà Al Green, possiblement la seva millor
cançó i que em va sorprendre escoltar-la a la banda sonora de "El llibre
d'Eli", film protagonitzat per Denzel Washington i Gary Oldman i que es va
estrenar l'any 2010. Albert Greene va néixer el 13 d'abril de 1946 a Forrest City,
Arkansas. Va començar l’any 1964 en el grup Creations que van passar a ser Al
Greene and the Soul Mates i posant un dels seus temes en el Top-40. L’any 1969
Al Greene va iniciar la seva carrera com a solista. Aquest tema que sona ara a
Un Toc de Rock "Com pots reparar un cor trencat?", es trobava en el
seu LP "Let's Stay Together" que es va editar l’any 1972 i es tracta
d’una composició dels germans Barry i Robin Gibb que la van incloure en l'àlbum
dels The Bee Gees "Trafalgar", de 1971 i precisament aquesta cançó va
ser el primer single dels Bee Gees en aconseguir un número 1 als Estats Units.
Tornant a Al Green us explicaré una anècdota completament real i documentada.
El 18 d'octubre de 1974, Mary Woodson, dona amb la que Al tenia un ambolic, li
va demanar que es casessin i ell va refusar la proposta, de fet ella ja estava
casada i ambdós es dedicaven a adornar-li el cap al marit. La dona al sentirse
rebutjada, es va acostar al cantant mentre ell es banyava i li va llançar una
olla amb sèmola bullin 
asobre. Al Green va ser hospitalitzat amb cremades de
tercer grau en el seu estómac, dors i braços. Ella es va tancar en una
habitació a la casa d'Al Green de Memphis, va escriure una nota i es va
suïcidar amb un revòlver pertanyent a Green. Al sempre va creure que allò havia
estat un senyal de Déu i es va ordenar com a reverend del Full Gospel
Tabernacle, l’any 1976, una de aquestes esglesias que surten als Estats Units com
a bulets, encara que va continuar gravant, però veient també com les vendes
dels seus discos baixaven, rebent crítiques negatives dels comentaristes
musicals. Després, Al Green va comprar una església a Memphis, per poder
exercir com a pastor causa de la negativa de diversos membres de l'església
protestant a acceptar-lo. Conseqüentment, la religió va passar a ser el més
important per Al Green, encara que sense abandonar la música.
Keane – The starting line 2012
A Un Toc de Rock escoltarem una altra
tema que està tret del l'últim treball discogràfic del grup anglès Keane,
titulat "Strangeland" que es va publicar el 4 de maig de l’any
passat, encara que el van presentar el 24 de febrer de forma no oficial,
pujant-lo immediatament a la primera posició a Anglaterra i és un bon àlbum ple
de bones cançons, de fet i per a molts és el millor àlbum en la carrera de
Keane. El segon single del disc és "Disconnected" i es va publicar el
27 d'abril de 2012. El videoclip del tema va ser rodat per Juan Antonio Bayona
a Barcelona i va ser emès mundialment el 16 d'abril. Jo us he portat “The
starting line” que es una bona balada, tot un “Peaso cansión”. Keane es van
crear l’any 1997 a
Battle, East Sussex i es van 
caracteritzar per usar el piano com a principal
instrument, en lloc de les guitarres com és habitual en el mon del rock. De fet en els
seus dos primers discos no tenien ni tan sols guitarra. No obstant això, fan ús
de pedals d'efectes i sintetitzadors, cosa que també els allunya del clàssic so
del piano. A partir del seu tercer àlbum "Perfect Symmetry", la banda
va incloure ja les guitarres entre els seus instruments i això també ho
escoltem en aquest nou àlbum editat aquest any. El grup Keane l'integran ara Tom Chaplin
(cantant), Tim Rice-Oxley (compositor i teclista), Richard Hughes (bateria) i
Jesse Quin (baix). Durant un temps van comptar amb el
guitarra Dominic Scott.
Barbra Streisand & Barry Gibb – What kid of fool 1980
cal destacar la seva extraordinària veu i el fet de que és
la cantant femenina que més discos ha venut als Estats Units. Guanyadora de dos
Oscar, quatre Emmy, vuit Grammy, quatre Golden Globe i un Tony. Va obtenir el
premi American Film Institute a tota una carrera, la medalla Nacional d'Amèrica
de les Arts i la Legió
d'Honor francesa. El desembre de 2008 va ser la primera dona directora de
cinema a rebre el Kennedy Center Honors. Aquesta cançó que escoltem ara és una
composició de Barry Gibb que també va col·laborar cantant a duet en aquest disc
junt als seus germans que fan els cors.Els germans Gibbs crec que van ser també
els productors.
Paul
McCartney & Stevie Wonder – Ebony and Ivory 1982
Acabarem el programa d'avui amb una altra
bona col·laboració en blanc i negre, es tracta de Paul McCartney i el cantant
invident Stevie Wonder que el 29 març 1982 van publicar aquest tema en un
single que va pujar al primer lloc de les llistes norteamericans i britàniques
i es va mantenir set setmanes en la primera posició del Billboard. Curiosament
és un tema que algunes fonts citen com la millor cançó de Paul McCartney en la
seva època post beatles, però altres la col·loquen entre les pitjors i més
simplistes creacions del músic britànic. El tema tracta sobre les tecles d'un
piano i al mateix temps és un crit social contra la descriminación racial. La
lletra de la cançó se la va inspirar a Paul McCartney una frase de Spike
Milligan "Notes negres, notes blanques, necessites tocar les dues per fer
una bona harmonia, amic!". De fet les referències al piano s'han usat en
moltes ocasions com proclames antirracials. A causa de la política d'apartheid
dominant a Sud-àfrica a la dècada dels 80, "Ebony and Ivory" va ser 
prohibida. Tot i que inicialment l'enregistrament es va realitzar en l'estudi
estant junts els dos músics, quan es va gravar el videoclip va ser un muntatge,
van filmar per separat i les seves respectives obligacions no els van permetre
estar junts al plató. A la gravació de l’àlbum només van intervenir tres
músics: Paul McCartney que va posar la veu i va tocar guitarra, baix, piano,
sintetitzadors, vocoder i percussió, Stevie Wonder que va ser cantant, piano
elèctric, sintetitzadors, bateria i percussió i Isaac Hayes que va fer els
cors. El tema es va incloure en "Tug of War" que va ser el quart
àlbum d'estudi de Paul McCartney i el primer completament en solitari després
de la dissolució de The Wings un any abans, es va publicar el 26 d'abril de
1982 i el productor va ser George Martin. Va estar nominat en quatre o cinc
categories als Grammy, encara que em sembla que no es va portar cap, si va
guanyar dos premis Bit, el seu equivalent britànic.
La frase per tancar el programa d’avui la va dir el novel·lista austriac Franz Werfel que va manifestar:
“Per aquell que creu no és necessària cap
explicació; per el qui no creu, no n’hi ha
prou amb totes les explicacions del mon”.
explicació; per el qui no creu, no n’hi ha
prou amb totes les explicacions del mon”.
Conclou Un Toc de Rock per avui, us deixó
amb bona companyia, la de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles emissores que emeten el programa i jo toco el dos. Tanco la
barraqueta, porteu-se bé, a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario