Un Toc de Rock Programa 11-06-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els  programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

La música és un idioma universal. Gràcies a la música desapareixen llengües, fronteres, duanes i peatges, metafòricament parlant, és clar. La música ens uneix sense distinció de raça o religió, per això a Un Toc de Rock ens movem per camins i sendes plenes de música i paraules, veritables autopistes cap al record i bressolats en les seves ales ens balancegem revivint una part de la banda sonora d'la nostra vida. Per tot aixó i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa ens posarem un altre vegada en marxa, en aquesta ocasió a ritme de calypso i dient com ja ens es habitual alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Harry Belafonte – Banana boat (Day-O) 1956

Anem a obrir escoltant l'actor i cantant Harry Belafonte que va ser considerat el Rei del Calypso, sobretot gràcies a l'èxit d'aquest tema amb el qual comencem Un Toc de Rock, sense oblidar una altra de les seves grans cançons "Matilda", de la qual després escoltarem una gran versió. "Banana boat (Day-O)" és una cançó originalment a ritme de moment, un estil musical jamaicà i es diu que va inspirar el "Hill and Gully Rider" de Shirley Bassey. De fet a ritme ment - folk, "Banana Boat" era un cant dels carregadors de bananes en els ports jamaicans, una cançó tradicional de les que veritablement s'ignora l'autor. És clar que consten com els seus autors Irving Louis Burgie que de fet va ser el compositor de tots els temes del LP "Calypso", tercer àlbum d'Harry Belafonte i que va editar l'any 1955 i també ha escrit cançons per altres intèrprets, al costat del lletrista William Attaway. El single va ser número 5 a les llistes del Billboard en 1957, però el primer que la va gravar va ser Stan Freberg l'any 1950. Aquesta cançó, en la versió que va realitzar Harry Belafonte, es va incloure a la banda sonora del film “Beetlejuice” de 1988. Harry Belafonte, aquest cantant i actor de color, va néixer a Manhattan, Nova York, l'1 de març de 1927. El seu disc "Calypso", va ser el primer LP d'un home de color que va aconseguir un milió de còpies venudes als Estats Units. Gran activista social, ha participarà en moltes tasques humanitaris, entre elles el disc "We are the word", de fet l’idea d’aquest disc solidari va ser del seu representat Ken Kragen. És, des de 1987, ambaixador de l'UNICEF per la seva tasca per els drets dels nens africans. L’any 2001 va iniciar una campanya contra la sida a Sud-àfrica. En total Harry Belafonte te una quarentena de LP’s publicats.

Robert Mitchum – Matilda 1957

L’actor Robert Mitchum va ser una de les grans estrelles del cinema, un dels durs de Hollywood i el seu nom complet era Robert Charles Durman Mitchum, va néixer a Bridgeport, Connecticut, el 6 d'agost de 1917 i va morir a causa d'un emfisema, l'1 de juliol de 1997, a Santa Bàrbara, Califòrnia. Al llarc de la seva carrera com actor va filmar un total de 115 pel·lícules, una xifra rellevant si tenim en compte el seu rol protagonista. Però Robert Mitchum va començar com a cantant i va gravar dos LP's, el primer "Calypso is like so..." que es va editar a l’abril de l’any 1957 mitjançant el segell Capitol Records i d’ell us he extret aquesta cançó que també va ser un dels millors èxits de Harry Belafonte, si bé va ser "Ballad of Thunder Road" el primer single que va publicar Robert Mitchum, del seu primer LP, ja a l’any 1958 i es va classificar en el lloc 62, romanent 21 setmanes en llistes. Però ara “Matilda”, aquesta bona cançó que també ens arriba a ritme de calypso, l'escoltes a Un Toc de Rock. El segon disc que va publicar es va titular "That Man, Robert Mitchum, Sings", però es va editar ja a l'any 1967. Crec recordar que en tres o quatre de les seves primeres pel·lículas va cantar, entre elles “Riu sense retorn”. Aixó el expert en cinema de l’emissora us ho podrà dir millor que jo.

Kid Creole & The Coconuts – Don’t take my coconuts 1984

Amb un estil mestissatge de jazz, salsa caribenya i tocs de rock, el cantant i guitarra canadenc Thomas August Darnell Browder va crear a finals dels setanta aquest grup i va adoptar el nom artístic de Kid Creole, al costat d'un trio de ballarines i cantants als que es coneix com The Coconuts i una orquestra. Kid Creole anava vestit sempre dins d'un estil anomenat zoot suit, molt de moda en els anys cinquanta entre la gent de color a la costa est nord-americana i és que ell es va criar al Bronx de Nova York, encara que va néixer a Mont-real, Canadà, l'any 1950. El seu primer àlbum es va publicar el 1980, però Kid Creole & The Coconuts va aconseguir el primer èxit comercial amb el disc "Tropical Gangsters" editat l'any 1982, però no va ser fins principis de la dècada dels noranta que va aconseguir el reconeixement internacional. Aquesta és la cançó més recordada a Espanya de Kid Creole & The Coconuts, encara que va passar pràcticament desapercebuda al seu país. Jo us l'he extret d'un recopilatori editat l'any 1993 "The Best of Kid Creole & The Coconuts", però és de mitjans dels vuitanta. També la van incloure com bonus track en la reedició en CD de l'àlbum "Doppelganger" que es va realitzar en 2002, encara que el disc originalment era de setembre de 1983. Jo crec que als Estats Units la cançó va ser inicialment cara B d'algun single i rescatada en les recopilacions, perquè m'he estat repassant els seus àlbums de l'època i no l'he trobat en cap. Escrita per Thomas Darnell, a Espanya es va publicar al juny de 1984 en versió single i maxi single i va ser el seu millor èxit.

Matt Bianco – The other side of love 2013

Un altre grup, en aquest cas britànic que fusiona jazz, amb salsa llatina i pop és Matt Bianco que han tret disc nou el passat 11 de març, es titula "Hideaway", encara que a Anglaterra es va editar a finals de l'any passat. És l'àlbum número 13 en la carrera d'aquesta banda, actualment duet, espero que no siguin superticiosos. Matt Bianco van ser molt populars durant la dècada dels vuitanta gràcies a temes com "Get Out of Your Lazy Bed", "Yeh Yeh", "Half a Minute" o "Your say Blame It on That Girl". Van començar l'any 1983 i inicialment eren Mark Reilly (cantant), Danny White (teclats), germà de l'extraordinari guitarrista Peter White que durant un temps va tocar amb ells, i un tercer component Kito Poncioni (baix). Actualment Matt Bianco està integrat per Mark Reilly i el teclista i compositor Mark Fisher. Curiosament Matt Bianco ha tret 9 àlbums recopilatoris de grans èxits, gairebé tants com àlbums d'estudi. Una altra dada curiosa que us diré és que comercialment sempre han funcionat molt bé a Alemanya.

Paul Heardcastle – Time for love 1994

L'any 1994 el segell Fonomusic va publicar a Espanya un CD del britànic Paul Hardcastle amb el seu cognom per títol "Hardcastle" i del que us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que estava composat pel propi artista, així com la resta de cançons llevat del "Do it again" que era una versió dels Steely Dan. Totes les cançons van ser produïdes i arranjades per Paul Hardcastle. La veritat és que al país Paul Hardcastle s'havia fet molt popular en l'àmbit de les discoteques arran de publicar l'any 1985 un maxi-single amb el tema "19" el qual tractava sobre la guerra del Viet-Nam on l’edat mitjana dels soldats nord americans morts va ser 19 i que també va gravar en castellà. Per això quan jo vaig rebre aquest àlbum em vaig endur una veritable sorpresa ja que aquest nou CD estava carregat de temes funky jazz de molta qualitat, allunyats del so disc al qual ens havíem acostumat. Paul Hardcastle va néixer a Londres el 10 de desembre de 1957. A més de cantant i compositor, és tot un manetes en qüestió de teclats i sintetitzadors. En aquest disc compta amb la col·laboració de diversos saxofonistes, un d’ells és Chris Snake David. En el disc col·laboren també Caroline Dayley que crec va ser la cantant en aquesta cançó, Jaki Graham, Imani, Steve Menzies, Phil Todd i Gary Bernacle. La veritat és que Paul Hardcastle té dues vessants musicals molt diferenciades, ja que porta editats 13 àlbums amb títol en una línia discotequera i 16 que podríem englobar dins el smooth jazz, tots amb el seu cognom per títol i numerats, aquest de 1994 va obrir aquesta sèrie, va ser el primer d’ells i la veritat és que jo em quedo amb aquests. Per cert a "Hardcastle" es va incloure la cançó "Maxine" que va dedicar a la seva filla que va néixer l'abril de 1986. de fet té dos fills més, Paul Jr i Ritchie nascuts posteriorment.

Rare Earth – Ma 1973

A finals dels anys seixanta van sorgir les cançons "llargues" dins del món del rock. Els primers van ser Iron Butterfly amb "In-a-Gadda da-Vida" i amb pocs mesos de temps Rare Earth i el seu "Get ready". La fórmula funcionava i altres es van sumar a la moda, però Rare Earth van repetir amb aquest tema que dura més de 17 minuts i que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que donava títol a un àlbum editat l’any 1973. Els Rare Earth van ser un grup mixte, és a dir, tenía músics blancs i negres, ells foren la primera banda de la Tamla Motown que tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per a gent de color, perquè veieu que el racisme sempre té dues direccions. Rare Erath es van dir primer The Sunliners i es van crear a Detroit l’any 1961. L’any 1967 es van convertir ja en Rare Earth i van estar en actiu fins a ben entrat l’any 1979. El grup Rare Earth estava integrat en la seva primera època per Gil Bridges (cantant, saxo, flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny James (orgue i piano) i Pete Rivera (bateria i veu), tots ells grans instrumentistes que en aquesta peça, a caball del rock progressiu que roza el jazz, ens demostran tot el que sabien fer amb solos extraordinaris. Despres es van produir canvis entre els components de Rare Earth i van arribar a ser vuit o nou músics. Aquest àlbum, el sisé en la seva carrera, es va editar a l’abril de 1973 i va ser produït per Norman Whitfield que també es el compositor d’aquesta cançó i la resta de temes de l’àlbum. Rare Earth en aquesta gravació eren Gil Bridges (flauta, saxo i cantant), Peter Hoorelbeke (cantant, batería i percusions), Ray Monette (guitarra i cors), Mark Olson (teclats i cors), Mike Urso (baix i cors) i Edward Guzman (congas i timbals). La veritat es que el tema i l’àlbum son bons, però no va arribar a l’alçada del “Get ready”. Val a dir que Rare Earth estan en actiu.

Katie Melua – Nine millions bicycles 2005

De nom complet Ketevan Melua, la cantautorta Katie Melua va néixer a Kutaisi, Geòrgia, el 16 de setembre de 1984, encara que és britànica de nacionalitat des de l’any 2005. Katie Melua va residir a Belfast i posteriorment a Londres. Va ser descoberta per el compositor Mike Batt l’any 2003, quan estudiava a la Brit School for Performing Arts & Technology. Batt anava buscant una cantant capaç d'interpretar jazz i blues per a formar un grup. Finalment la noia es va llançar en solitari i es va convertir en l'artista femenina que més discos va vendre l’any 2004 al Regne Unit en aconseguir vendre del seu primer àlbum "Call off the search" de 2003, gairebé dos milions de discos només a Anglaterra. Aquest tema que escoltem a Un Toc de Rock d'avui es trobava en el segon disc de Katie Melua "Piece by piece" de 2005 i va ser un dels millors singles extrets de l'àlbum que tot i no arribar a les xifres del primer, va superar el milió tres-centes mil còpies. La veritat és que la noia no descansa perquè horas d’ara Katie Melua ja ha tret cinc o sis àlbums més, un d'ells gravat en directe

Monica Mancini – Senza fine 2002

Anem ara amb una banda sonora d'aquestes que busquen cançons conegudes per enriquir la pel·lícula, en aquest cas es tracta d'un film de terror "Ghost ship" que aquí es va titular "El vaixell fantasma" i aquesta cançó que originalment va compondre i va gravar en els seixanta l'italià Gino Paoli sonava just al principi del film, però la veu era la de Monica Mancini, tot i que la cantant que fa veure que la interpreta en el ball que se celebrava a la coberta del gran transatlàntic de luxe, era la actriu Francesca Rettondini (a la foto). Per cert que l'escena acaba amb un festival gore amb sang a dojo i una única supervivent entre els passatgers, una nena que... però això és una altra història, la veritat és que es tracta d'una bona pel·lícula que us recomano i que jo he vist en diverses ocasions. Estava protagonitzada per Gabriel Byrne i Julianna Margulies, però aquest film no ha de confondres amb una altra del mateix títol de l'any 2000 i que crec era de la factoria Disney. Monica Mancini és, amb la seva germana bessona Felice, filla del compositor nord-americà Henry Mancini i la seva dona Ginny, va néixer el 1952 i també és germana de l'actor i cantant Chris Mancini. Ha estat nominada en diverses ocasions al Grammy i la veritat,  Monica Mancini és pràcticament una desconeguda a Espanya. En la seva carrera jo destacaria l'àlbum "The Dreams of Johnny Mercer" del que sentirem alguna peça, però serà ja a la propera temporada. Monica Mancini (a la foto) ha gravat amb Plácido Domingo, Horace Silver, Quincy Jones, el seu pare Henry Mancini i Michael Jackson. Per cert i com us deia, aquest cançó la va compondre Gino Paoli i la va dedicar a la que llavors era la seva companya sentimental, la cantant Ornella Vanoni. Aquest tema va ser versionat pel guitarrista de jazz Wes Montgomery, en el seu àlbum del 1967 "Movin 'Wes" i també havia estat utilitzada en una altra pel·lícula "La meva vida sense mi" d'Isabel Coixet.

Frankie Goes To Hollywood – The power of love 1984

Ara al programa d'avui d'Un Toc de Rock us porto als Frankie Goes To Hollywood que van ser un dels grups líders del moviment techno pop anglès, sorgits a Liverpool i liderats pel cantant Holly Johnson (a la foto), un activista a favor dels drets dels gais a Gran Bretanya que havia estat baixista del grup Big in Japan i que posteriorment va tenir una més aviat discreta carrera en solitari. Frankie Goes To Hollywood eren, a més de Holly Johnson, Paul Rutherford que havia estat cantant de Spitfire Boys, Mark O'Toole, Brian Nash i el bateria Peter Gill. El seu single "Relax" els va donar a conèixer i va pujar a dalt de tot de les llistes mantenint-se sis setmanes i convertint-se en el setè senzill més venut a Anglaterra de tots els temps. Amb els seus següents singles "Two Tribes" i "The Power of Love", Frankie Goes To Hollywood van tornar a ocupar el número 1, sent el segon grup anglès en aconseguir-ho amb els seus tres primers singles, els primers van ser Gary & The Peacemakers en els 60. Frankie Goes To Hollywood funcionaren de 1980 a 1987 i són un dels primers grups que els seus videoclips eren veritables pel.lícules. Precisament per culpa del vídeo d'aquest tema que estem escoltant i que mostrava imatges nadalenques, junt al fet d'editar-se a finals de l’any 1984, erròniament la cançó va ser classificat com una nadala i se segueix programant en les emissores de ràdio quan arriben les festes nadalenques. El tema que dóna nom al primer àlbum de Frankie Goes To Hollywood, "Welcome to the Pleasuredome", va ser publicat com a quart senzill el març de l'any 1985 i els crítics van vaticinar que el grup estava en franc declivi ja que "només" va aconseguir el número dos a les llistes. Vaja colla de “Lumbreras”.

El grup britànic Frankie Goes To Holywood

The Judds – Love can build a bridge 1990

El duet The Judds està format per mare i filla, Naomi Judd (Ashland, Kentucky, 11 de gener de 1946) i Wynonna Judd, de nom real Christina Claire Ciminella (Ashland, Kentucky, 30 de maig de 1964). Ambdues tenen una bona carrera en solitari, però van treballar juntetes aconseguint un duet estable que va arribar a ser més important que les seves pròpies trajectòries per separat, gravant bons discos i aconseguint cinc Grammy i un munt de premis més. La primera etapa en la que van traballar juntes va ser de 1983 fins a 1991 i la segona de l’any 1998 al 2000. El tema que escoltem ara, tot un “peaso cansión”, és de 1990 i va rebre el premi "1992 Best Country Performance by a Duo or Group with Vocal" i es trobava en un LP del mateix títol assolint el nº 5 en les llistes country de USA i el n º 4 al Canadà. The Judds eren de Kentucky. Per cert que la cançó va ser versionada anys després per Cher, Nenah Cherry, Chrissie Hynde dels The Pretenders i Eric Clapton en una interpretació conjunta boníssima i que val a dir-ho... ja hem escoltat a Un Toc de Rock, la temporada passada, aixó si.

Black – It’s a wonderful life 1985/1987

Black va ser un grup britànic d'un sol hit, almenys aquí al país i aquest va ser "It’s a wonderful life" que us he portat ara a Un Toc de Rock per compartir amb vosaltres i tancar el programa d’avui. La banda es centra al voltant del cantant i compositor Colin Vearncombe (Liverpool, 26 de maig de 1962) que també va compondre la cançó que es va publicar a través d'un segell independent amb molt mala distribució, però tot i aixó va aconseguir el lloc 72 de les llistes britàniques i va significar que fitxessin per a una multinacional que va publicar en el 87 un LP, el primer ja que només havien gravat senzills, amb aquest títol "Wonderful life" per títol i que va pujar al tercer lloc en les llistes, mentre que el single reeditat amb el tema, fins el vuitè. De 1981 a 1988 juntament amb Colin a Black es trobava a Dave Dix. Tot i seguir en actiu, Black no ha aconseguit cap altre èxit i Colin Vearncombe viu encara avui de les rentes de la seva "Meravellosa vida"

Colin Vearncombe, líder del grup Black

La frase amb la que tancaré Un Toc de Rock es de la política britànica Margaret Thatcher que ha mort fa un parell de mesos i que va dir

“Si posessis els diners en un mitjó, segurament 
els polítics, nacionalitzarien els mitjons”

Conclou Un Toc de Rock per avui i jo toco el dos, us deixó amb companyia de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa. Tanco la barraqueta i us dic adeu fins el proper programa, porte-se bé.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radioprogram)