Un Toc de Rock 11-54

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

Per el programa d’avui d’Un Toc de Rock us he seleccionat una sèrie de primeres espases musicals i tindrem a Led Zeppelin, Deep Purple, Jeff Beck, Neil Young acompanyat per els Crazy Horse, Harry Nilsson, el que fora baixista dels Cream Jack Bruce en solitari, John Lennon, LeAnn Rimes, Edwyn Collins i Joe Bonamassa i hauran cançons tan emblemàtiques com “Smoke on the water” o “Mother”, entre moltes altres que ompliran la banda sonora del programa, aquest recorregut musical pels records que t'arriba dos cops per setmana des de les emissores per les quals m’escolteu o bé per internet, si us el descarregeu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta un altre vegada dient-vos, com sempre que sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Led Zeppelin – Whole lotta love 1969

Començaré Un Toc de Rock amb aquest tema “Moltíssim amor” que va ser el primer gran èxit de Led Zeppelin a Espanya i aquí es va publicar en format single el 7 de novembre de 1969, encara que amb la cançó retallada a tisora a poc més de 3 minuts, ja que originalment, quan es va incloure a l'àlbum “Led Zeppelin II” durava pràcticament sis i aquesta és la versió que us he seleccionat per compartir avui. Aquest LP ha estat reeditat i remesclat de nou publicant-se en una caixa que incloïa els seus tres primers discos, aquest va ser el segon i que va ser supervisat per Jimmy Page, editant-se el 2 de juny del 2014, incloent material inèdit. El tema té un dels millors riffs de guitarra de la història del rock i Pege utilitza una Les Paul Standard model "Sunburst 1958" i un amplificador Marshall tipus "Plexi" de 100W modificat. La cançó va tenir problemes legals ja que Willie Dixon va reclamar els drets d'autor. Les semblances entre "You Need Love" del baixista de color i "Whole Lotta Love" es va portar als tribunals que acabarien fallant a favor seu, ja al 1985, fent que s'inclogués a Willie Dixon en els crèdits de la cançó. La carrera dels Led Zeppelin està plena d'anècdotes, des del fet de ser el grup més pesseter del rock i el que millor ha controlat sempre els seus treballs i gires, però també són la banda amb més discos "pirates" al mercat. Ara vaig a explicar algunes d'aquestes curiositats que envolten a la banda de Jimmy Page (guitarra), Robert Plant (cantant), John Bonham (bateria) i John Paul Jones (baix). La idea del nom dels Led Zeppelin, va sorgir quan Jimmy Page va decidir crear una banda i reciclar als The New Yarbirds, al costat de Keith Moon i John Entwistle de The Who. Entwistle va dir: "Val, cridem-la Lead Zeppelin, perquè caurem com una pilota" i és que la traducció seria "zeppelin de plom". Al final i a recomanació de Peter Grant, el mànager de la banda, li van treure una "a" al nom perquè fonèticament sonés millor. No obstant això John Entwistle va manifestar una vegada: "Fa uns quatre anys vaig començar a estar fart dels Who, així que vaig parlar amb un tio que ara és cap de producció de Led Zeppelin. Vaig estar parlant amb ell en un club, a Nova York i li vaig dir, estic pensant a deixar a The Who i formar el meu propi grup. El vaig a a dir Led Zeppelin. Com portada del primer disc vaig a posar el Hindenburg en flames”. El tipus era Richard Cole, futur "road manager" dels Led Zeppelin i curiosament el primer disc dels Zeppelin mostra el zepelí Hindemburg en flames. Per cert, Jimmy Page abans de formar part de grups com els Yardbirds o Led Zeppelin, era músic de sessió i va tocar amb moltissimes bandes angleses dels anys 60. Toca la guitarra a "All day and all of the night" i a "I need you" de The Kinks. Dels Zeppelin va dir una dona de la noblesa alemanya: "Poden ser famosos, però quatre micos cridaners no seguiran usant un cognom tan prestigiós sense el meu permís". Aquesta frase passarà a la història de la música rock i la va dir la comtessa Eva Von Zeppelin, que va portar a judici als Led Zeppelin. Al final tot i que el grup va guanyar el judici, aconsellats pels seus assessors van decidir tocar usant el nom de The Nobs a la gira que van realitzar per Dinamarca i Alemanya. Dues curiositats interessants van passar en una gira americana dels Led Zeppelin, quan aquests es van desmadrar completament. Primer el bateria John Bonham, a l'habitació del hotal i completament passat de rosca, va tenir relacions sexuals amb una grupie usant un peix, mentre un amic de la banda ho filmava en vídeo. El mateix John Bonham que va morir el 25 de setembre del 1980, amb una maquineta d'afaitar li va rasurà els pèls púbics a una altra noia, això va implicar un fort cabreig per part de Robert Plant, la raó era simple, la maquineta d'afaitar que va utilitzar era seva. Tancaré el capítol de curiositats sobre els Led Zeppelin, aclarint-vos que hi ha moltíssimes més i dient que les autoritats de Singapur van impedir a la banda entrar al país per donar un concert pel fet que tenien els cabells massa llargs. Per cert, Jimmy Page era un amant de les ciencies esotériques i la bruixeria i Robert Plant sempre el va culpar per això, de la mort del seu fill. Un altre dia us ho explicaré.

Deep Purple – Smoke on the water 1972

Un dels riffs de guitarra més identificats de la història del rock és el d'aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock i la cançó més popular a la carrera dels britànics Deep Purple. Es va incloure a l'àlbum "Machine Head", sisè disc dels Purple i que es va gravar en els estudis Grand Hôtel de Montreux, a Suïssa, del 6 al 21 de desembre de 1971 i es va editar al març de 1972. "Fum sobre el aigua" és possiblement la cançó més rellevant en la carrera de Deep Purple i l'èxit de l'àlbum es va basar principalment en el del tema i el riff central, interpretada pel guitarrista Ritchie Blackmore que utilitza per a això una guitarra Fender Stratocaster. “Smoke on the water” està en el primer lloc de les millors cançons heavy de tots els temps segons la revista Rolling Stone. És clar que la seva popularitat es va reafirmar quan Deep Purple la van incloure en el mític disc en directe "Made in Japan", també del 72. La cançó explica la història de l'incendi del Casino de Montreux el 4 de desembre de 1971 durant un concert de Frank Zappa, quan una indesitjable del públic va llançar una bengala al sostre de l'escenari i es va incendiar el lloc, que precisament era a on anaven a començar a gravar Deep Purple l'endemà l'àlbum “Machine Head”. El fum de l'incendi sobre el llac Léman va inspirar la lletra de la cançó a Ian Gillan. El single va aconseguir el quart lloc en els Estats Units, el 21 al Regne Unit, el segon al Canadà i el 20 a Alemanya. En aquest àlbum els Deep Purple eren Ritchie Blackmore (guitarra), Ian Gillan (cantant), Roger Glover (baix), Jon Lord (organista) que va morir a Londres el 16 de juliol del 2012 i Ian Paice (bateria) que és l'únic dels components originals que ha estat sempre en Deep Purple tot i els molts canvis de músics que la banda ha sofert al cap dels anys i que per cert, és esquerrà i porta la bateria adaptada. Deep Purple es van crear a Hertford, a Anglaterra, l'any 1968 i estan considerats una de les bandes pioneres del hard rock i la principal influència per al heavy metal juntament a Led Zeppelin i Black Sabbath.

Neil Young & The Crazy Horses – Cortez the Killer 1975

Aquest tema va ser censurat en el país i es va condicionar la sortida del disc "Zuma" a que es retirés la cançó, cosa a la que el cantant, guitarra i compositor canadenc Neil Young es va negà. Pel que sembla als censors no els va agradar que Neil Young ens presentés una visió diferents a la dels llibres d'història d'Espanya, del conqueridor extremeny Hernán Cortés en la que, pel títol podeu endevinar-ho, el presenta com un assassí que va massacrar a milers d'asteques. Dóna una visió molt sui generis de la "Nit tràgica". Anys després de que la censura fos abolida, no ho recordo de ben cert, o possiblement va colar perquè el censor no entenia molt bé l'anglès i se li va escapar el sentit, però la realitat es que el canadenc va poder publicar "Zuma" aquí al país. Als Estats Units va sortir a la venda el 10 de novembre de 1975 i va ser Disc d'Or. El cantant, guitarra i compositor Neil Young va néixer a Toronto, un 12 de novembre de 1945. Va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari per integrar-se més tard al primer supergrup americà de l’historia Crosby, Stills, Nash & Young. Junts van gravar el que posiblement sigui el millor disc en la carrera del grup “Deja Vu”. La seva guitarra i tendències musicals resultaven excessivament dures per als seus companys i va decidir seguir en solitari, però amb The Crazy Horse com a banda d'acompanyament i amb ells va gravar a més d'aquest disc que escoltem ara a Un Toc de Rock, molts altres, entre ells el que està catalogat com el seu millor disc "Harvest".

Harry Nilsson – Everybody’s talkin’ 1969

Curiosament en la carrera d'aquest bon cantant i compositor nord americà, Harry Nilsson Edward III, nascut el 15 de juny del 1941 a Brooklyn, Nova York i mort per una insuficiencia cardíaca a Agoura Hills, California, un 15 de gener del 1994, els grans hits van ser versions. Tot i ser un bon compositor, el gran èxit de la seva carrera "Without You", no era seu, va ser composat pel grup britànic Badfinger que la van gravar abans que ell. Un altre dels seus èxits va ser "Everybody's Talkin'", que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es va incloure a la banda sonora del film "Cowboy de mitjanit", protagonitzada l’any 1969 per Dustin Hoffman, Jon Voight, Brenda Vaccaro i Sylvia Miles i que va guanyar tres Oscar, però no per la seva música, si be ja podeu sentir que era bona, per aixó ara l’escoltem al programa. Per cert que l'actor JonVoight, un dels protagonistas del film, es el pare de l'actriu Angelina Jolie. Aquesta cançó que compartim ara “Tothom està parlant”, va arrivar al lloc 73 a les llistes del Billboard de l’any 1969. Us explicaré una curiositat, Harry Nilsson era propietari de l'apartament on van morir Cass Elliot que havia sigut component del grup vocal The Mamas and The Papas, el 29 de juliol de 1974 i on també va morir Keith Moon batería de The Who el 7 de setembre de 1978. Després d'aquests fets luctuosos, Nilsson va vendre el apartament a Pete Townshend, guitarra de The Who que crec recordar era un enamorat de les ciències esotèriques i l'ocultisme.

Jack Bruce – Reach for the night 2014

Ara escoltarem a un històric de la música britànica, el baixista, cantant, pianista i guitarra escocès Jack Bruce que el 25 de març del 2014 va publicar l'àlbum "Silver Rails", gravat en els estudis Abbey Road de Londres, d'alguna manera el seu disc pòstum ja que va morir set mesos després, del que us he extret aquest tema "Assolir la nit" que compartirem a Un Toc de Rock i en el que ha comptat amb gent de la talla de Phil Manzanera, Robin Trower, Bernie Marsden, Derek Nash, John Medeski i un munt més, en total han col·laborat 19 músics. Nascut el 14 de maig del 1943, Jack Bruce va morir el 25 d'octubre del 2014. Va passar a la història musical de l'últim segle quan va ser component del mític grup Cream, al costat d'Eric Clapton i el bateria Ginger Baker, però anteriorment havia militat en formacions mítiques del R & B anglès com Blues Incorporated de Alexis Korner, The Graham Bond Organisation, John Mayall & TheBluesbreakers, Manfred Mann, va acompanyar a Jimi Hendrix i més gent. Quan Cream es van separar, Jack Bruce es va integrar al The Tony Williams Lifetim i va gravar acompanyant a Michael Gibbs, Carla Bley, Lou Reed, Frank Zappa, Kip Hanrahan, John McLaughlin, Cozy Powell, Soft Machine, Robin Trower, Allan Holdsworth i uns quants més i posteriorment va formar altres projectes com Bruce and Laing, Rocket 88, BBM amb Gary Moore i el Ringo Starr & His All-Starr Band, a més de gravar en solitari. En total ha publicat en solitari 14 discos d'estudi aquest és l'últim, 8 a directe i 4 recopilatoris, així com 6 DVD. Jack Bruce va ser un dels baixistes més influents del rock internacional i en el 2015 es va celebrar un concert homenatge en el qual participaren, entre d'altres, Joss Stone, Phil Manzanera, Ginger Baker, Ian Anderson, Mark King i el director musical Nitin Sawhney.

Jeff Beck – Serene 2010

Us porto ara a Un Toc de Rock un altre històric de la música britànica, el guitarrista Jeff Beck que està catalogat com un dels millors guitarristes del món i va ser component del grup britànic The Yardbirds durant dos anys, substituint a Eric Clapton i alhora sent substituït per Jimmy Page. Geoffrey Arnold Beck va néixer el 24 de juny de 1944 a Wallington, Gran Londres. Va crear el Jeff Beck Group, on al costat del insigne guitarra trobàvem a Rod Stewart, el baixista Ron Wood, avui amb els Rolling Stones i el bateria Aynsley Dunbar, substituït poc després per Mickey Waller, al costat del teclista Nicky Hopkins que se'ls va unir l’any 1968. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el seu CD, editat l'any 2010 i titulat "Emotion & Commotion", un àlbum que em va passar el meu fill Jordi preguntanme si el coneixia, cosa a la que li vaig respondre afirmativament, a aquest gran guitarrista angles jo el conec perfectamente des de que va començar en els seixanta, per descomptat. Te una carrera amplíssima encara que ha incursionado en gèneres molt diversos, sense deixar el R & B al qual va tornant gairebé sempre. El seu últim treball d’estudi fins el momento es “Loud Hailer” publicat l’any 2016

Edwyn Collins – It’s a reasons 2013

El 25 de març de l’any 2013, Edwyn Collins va publicar l'àlbum "Understated" en el què es trobava aquesta cançó “És una de les raons” que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que va ser el seu vuitè disc d'estudi, gravat en els West Heath Studios de Londres i produït pel propi cantant i Seb Lewsley, l’últim que ha tret fins el moment. El disc va comptar amb les col·laboracions de Barrie Cadogan (Little Barrie, Primal Scream), James Walbourne (The Pretenders, Ray Davies), Carwyn Ellis (Colorama, The Pretenders), Sean Read (The Rockingbirds, Dexy’s), David Ruffy (The Ruts, Dexy’s) i Paul Cook (The Sex Pistols). És un bon àlbum, ple de bons temes, encara que no arriba a l'altura del "Gorgeous George" que va publicar l'any 1994 i va pujar a la vuitena posició a Anglaterra. El músic escoces va néixer a Edimburg, el 23 d'agost de 1959, cantant, guitarrista, actor, compositor, il·lustrador i productor, va començar formant part del grup Nu-Sonics, per passar després a Orange Juice, el principal hit de la seva carrera va ser el tema "Rip It up" i l'any 1994 va començar ja en solitari. Està casat amb Grace Maxwell que si no em falla la memòria és també la seva manager.

John Lennon - Mother 1970

El va matar a trets un tronat de nom Mark David Chapman, el 8 de desembre de 1980 a la porta de casa seva, a l'edifici Dakota de Nova York i davant de la seva esposa Yoko Ono. És un dels mites del rock i avui en dia parlar de John Lennon és esmentar una llegenda. Va néixer a Liverpool, el 9 d'octubre de 1940. Aquest tema es trobava en el seu primer disc "John Lennon/Plastic Ono Band" que va treure l'11 de desembre de 1970 i que s'havia gravat entre el 26 de setembre i el 9 d'octubre del mateix any. Això si, ja havia tret anteriorment tres LP's anomenats "experimentals" i publicats amb Yoko Ono, la veritat és que a mi la japonesa sempre m'ha sobrat, crec que va ser una sangonera per a John, va trencar l'hegemonia de The Beatles i coartà al músic britànic, robant-li un protagonisme que ella mai va merèixer. Per aquest LP John Lennon va comptar amb el productor Phil Spector, a més de Ringo Starr que va tocar la bateria, Klaus Voormann, vell company de la seva estada amb The Beatles a Hamburg i que va ser membre de The Manfred Mann que es va encarregar del baix, a més del genial teclista Billy Preston. El mateix Lennon va gravar totes les guitarres i la majoria de parts que incloïen piano. Només van fer falta una o com a molt, dues preses de cada cançó per trobar el resultat adequat. Amb aquest disc hi ha canvis gràfics en les posteriors reedicions en CD ja que el disc original no portava el títol, només la fotografia i l'original àlbum de vinil tampoc incloïa la llista de cançons a la contraportada, només una fotografia escolar de John Lennon, presa l’any 1946. Os explicaré una curiositat, l'edifici Dakota on vivia John Lennon és el mateix on es va filmar la pel·lícula "La Semilla del Diablo". També os diré que John i Yoko van trencar i quan el ex-beatle començava a sortir del forat, va ser Elton John qui els va reunir a un concert a Nova York i es van tornar a encendre l'amor entre ells i John va tornar a caure en les seves mans.

LeAnn Rimes – Outrageous love 2016 / 2017

L'any passat la nord-americana LeAnn Rimes va publicar l'àlbum "Remnants" del que us he extret aquest tema “Amor escandalos”, tot un tros de cançó que ara escoltarem a Un Toc de Rock. És el tretzè àlbum d'estudi de la cantant i compositora LeAnn Rimes i va ser publicat al Regne Unit i Europa el 28 d'octubre, però en els Estats Units no es va editar fins el 3 de febrer del 2017, debutant en el lloc 88 del Billboard. Aquest ha estat el primer disc de LeAnn Rimes amb el segell RCA, després de deixar Curb Records amb els que gravava habitualment. Entre els músics que participen en l'enregistrament trobem a Ray Parker Jr a la guitarra, Michael Chaves (baix), Trevor Lawrence (bateria), Mark Batson (piano), Willie Weeks (baix), Greg Facin (guitarra), al costat d'Elizabeth White, Sharlotte Gibson i Tiffany Palmer als cors, sense oblidar a Darrell Brown als teclats, piano i també fa cors, a més de ser el productor, tot i que intervenen uns quants músics més. Aquesta cançó ha estat composada per LeAnn Rimes, Darrell Brown i Toby Gad. LeAnn Rimes va néixer el 28 d'agost de 1982 a Pearl, Mississippi, però es va fer musicalment en Garland, Texas. Va ser descoberta per Bill Mark, un dels principals disc-jokeys de country dels Estats Units que va veure en ella a la possible successora de Patsy Cline. Va debutar l’any 1996 amb l'àlbum "Blue" i LeAnn Rimes també ha intervingut com a actriu en 13 pel·lícules, entre elles "El Bar Coyote". El 1997 va obtenir el premi de la Country Music Association Awards que ha guanyat ja en cinc ocasions i així mateix ha aconseguit 7 Grammy i diversos premis més.

Joe Bonamassa – So, what would I do 2014

L'extraordinari guitarrista nord-americà Joe Bonamassa va publicar el 22 de setembre de l'any 2014 el seu onzè àlbum d'estudi titulat genèricament “Different Shades Of Blue” del que us he extret aquesta cançó "Llavors, què faria jo?", escrita pel propi guitarrista i amb la qual avui acabarem Un Toc de Rock. El disc va debutar directament en la vuitena posició en les llistes del Billboard i va aconseguir les cent mil còpies venudes als Estats Units el febrer del 2015. A la grabació i a més de Joe Bonamassa (guitarra i veu), van intervenir Reese Wynans (orgue i piano), Anton Fig (bateria i percussió), Carmine Rojas (baix), Michael Rhodes (baix), Lenny Castro (percussió), Ron Dziubla (saxo), The Bovaland Orchestra a les cordes i en els cors trobàvem a Doug Henthorn i Melanie Williams, els arranjaments de metalls van ser de Lee Thornburg que també toca el trombó i la trompeta. Joe Bonamassa es un gran músic molt reconegut internacionalment i tot i que la seva carrera és molt prolífera i ha realitzat moltes col·laboracions, es molt poc conegut a Espanya. Joe Bonamassa va néixer el 8 de maig de 1977 a New Hartford, Nova York, el seu pare era guitarrista i a més venia guitarres, això va fer que Joe Bonamassa comencés a tocar la guitarra amb només 4 anys d'edat i als set ja tocava blues com un expert guitarrista. Als deu anys, Joe Bonamassa donava concerts a nivell local i als dotze, va esdevenir teloner de la llegenda del blues B.B. King que sentia veritable admiració per ell. Va tocar amb artistes de la talla de Buddy Guy, Danny Gatton, Robert Cray i Stephen Stills. Sent un adolescent i al costat de Berry Oakley Jr van crear un grup anomenat Bloodline, gravant un àlbum en el qual va incloure alguns temes escrits per ell, encara que no va tenir continuïtat. En solitari va debutar l'any 2000 amb l'àlbum "A New Day Yesterday", des de llavors no ha parat de treballar i créixer musicalment. Per cert, és un gran col·leccionista de guitarres i amplificadors, a casa seva a Los Angeles, té una important col·lecció de guitarres, sobretot models antics.

La frase per acabar avui es de Charles Wadsworth que va dir

“Per quan un home s'adona que potser el seu

pare tenia  raó, ja té un fill  propi que  pensa

que  el  pare  està  equivocat”

Acaba Un Toc de Rock per avui i us deixaré en companyía d’aquelles emissores per les que surto a l’aire dues vegades cada setmana o bé per internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins que ens tornem a trobar després de les vacances de Setmana Santa.

BONA  SETMANA  SANTA

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)

Un Toc de Rock Programa 25-06-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Aquesta programa serà un dels dos que sortiran a l'aire l'última setmana de la temporada. Tancaré la barraqueta en el sigüent i fins la propera que ja serà la vuitena que Un Toc de Rock surt a les ones per compartir música i records amb vosaltres, però tranquils oidoras i oïdors, ja us dic que tornaré al setembre, com els exàmens de recuperació. Jo soc Mario Prades i avui tindrem música en anglès i una peça instrumental, tot ens vindrà dels Estats Units, Anglaterra i Austràlia i escoltarem així mateix a la primera superbanda del country integrada per quatre monstres del gènere. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, jo obro i començó arrencan motors i posan en marxa la nostra particular màquina del temps per realitzar aquest viatge per els nostres records, per la banda sonora de la nostra vida, fins aquells vells temps del rock and roll, dient alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Bob Seger & The Silver Bullet Band – Old Time Rock & Roll 1978/1994

Obrim Un Toc de Rock amb aquest tema que ens parla dels vells temps del R & R, us l’he extret de L'àlbum "Greatest hits" que el nord-americà Bob Seger amb The Silver Bullet Band va publicar l'any 1994, tot i que s'havia inclòs inicialment en el "Stranger in Town", el seu vuitè àlbum, editat l’any 1978 i el segon amb la Silver Bullet Band que estava integrada per Drew Abbott (guitarra), Robyn Robbins (teclats), Alt Reed (saxo), Chris Campbell (baix) i David Teegarden (percussió i bateria), també va comptar amb una bona secció de vent els The Muscle Shoals Rhythm Section i les col·laboracions de Glenn Frey i Don Felder d'Eagles, junt a Bill Payne i Doug Riley en diversos temes, sense oblidar els cors que van estar a càrrec de 12 o 13 cantants. Aquest tema va ser versionat i molt bé, en castellà, per Revolver, la banda de Carlos Goñi. El cantant, guitarra, piano i compositor Bob Seger va néixer el 6 de maig de 1945 a Lincoln Park, Michigan. En els anys seixanta va crear els grups Bob Seger and the Last Heard i Bob Seger System, per començar l'any 1969 en solitari fins que van passar a ser Bob Seger & The Silver Bullet Band. Possiblement la cançó més important en la seva carrera sigui "Like a Rock" que ja hem escoltat a Un Toc de Rock, però aquesta és bona i mereixia ser escoltada.

Creedence Clearwater Revival – Cottonfields 1969

Aquest tema que ara ens porten la Creedence Clearwater Revival, coneguda popularment com La Creedence o CCR, és tot un clàssic del blues, escrit per Huddie Ledbetter i el primer que la va gravar va ser Leadbelly l’any 1940. Existeixen versions folk de la cançó i entre elles destaca la de Odetta & Larry, del 1954. Vull fer constar que un any abans que la gravés la CCR ho van fer The Beach Boys en una versió molt més poppi i he de reconèixer que les vendes van ser molt superiors a les de la Creedence, però la veritat és que jo em quedo amb la versió del grup de John Fogerty. La van incloure en l'àlbum "Willy and the Poor Boys", considerat un dels seus millors discos, es va publicar al novembre de l'any 1969. Posteriorment es va remasteritzar i va editar-se en suport CD, però va ser ja a l’any 2006. La veritat és que cançons del disc com "Down on the Corner", "Fotunate són" o "The Midnight Special" van eclipsar als "Camps de cotó", però ara la recuperem a Un Toc de Rock. La Creedence Clearwater Revival la integraven en aquest enregistrament John Fogerty (harmònica, cantant, guitarra, piano, productor i arranjador), el seu germà Tom Fogerty que ja va morir (guitarra), Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria i washboard), però van comptar amb un munt de col·laboracions, entre elles la de Booker T Jones (òrgan), Steve Cropper (guitarra), Donald "Duck" Dunn (baix) i Al Jackson Jr (bateria). La CCR inicialment es va anomenar The Blue Velvets, però quan l'any 1965 van signar contracte amb el segell Fantasy Records van canviar a The Golliwogs i posteriormenet al seu nom definitiu. La CCR es va crear a El Cerrito, a Califòrnia. Funcionaren de 1967 fins a 1972. La Creedence va ser inclosa en el Rock'n'roll Hall of Fame l’any 1993, però no va ser perquè tardaran a reconèixer la seva tasca, es que has de portar 25 anys de professió per poder ser inclòs en el Saló de la fama del Rock. John Fogerty té una interessant i abundant carrera en solitari, però sense desenganxar-se mai dels seus inicis amb la Creedence. Va començar en solitario l’any 1973 amb el LP "The Blue Ridge Rangers". Per cert que una vegada va deixar la banda i al començar en solitari, John Fogerty es va trobar que durant molts anys, més de 20, no va poder regravar cançons de la CCR, ni tan sols tocar-les en directe i aixó que la gran majoria havien sigut escrites per ell. Va haver de recórra als tribunals. També Tom té la seva pròpia carrera en solitari, però molt més discreta, Tom Fogerty va morir el 6 de septembre de 1990. Per el seu costat Doug Clifford i Stu Cook van continuar treballant junts després de la dissolució de la Creedence, com a músics de sessió i membres de la Don Harrison Band. Clifford va publicar un disc en solitari titulat "Cosmo" en 1972. Després d'un període d'inactivitat, tots dos van formar Creedence Clearwater Revisited l'any 1995.

Status Quo – In the Army now 1986

Els Status Quo són una de les bandes més longeves i de més qualitat del rock britànic. Es van crear l’any 1962 i estava integrat en els seus principis per Francis Rossi que és el líder carismàtic a més de guitarra i cantant, al costat de Alan Lancaster al baix, Rick Parfitt a la guitarra i cors i John Coghlan que s'encarrega de la bateria. Inicialment es van fer dir The Spectres i després de diversos canvis, van adoptar el definitiu de Status Quo l’any 1967. Al llarg de la seva trajectoria musical han venut més de 130 milions de discos a tot el món. Els Status Quo han aparegut al programa setmanal Top of the Pops de la BBC britànica en més de cent ocasions, són el grup que més vegades ha sortit en aquest programa de televisió. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser escrit per el duet sud africà Dutch Duo, integrat per Rob i Ferdi Bolland l’any 1981, peró quan els británics la van gravar, va donar títol a un àlbum publicat l’any 1986 i va arribar a la setena posició en les llistes britàniques aconseguint ser Disc de Platí. Al setembre de l'any 1991, Status Quo va ser inclòs en el Llibre Guinness dels rècords per haver actuat en quatre ciutats de les Illes Britàniques en menys de dotze hores. Francis Rossi va anunciar l’any 2009 un nou disc que es publicaria a al 2010, però l'àlbum que es va titular “Quid Pro Quo” no es va posar a la venda fins a finals del 2011 i és el seu últim treball editat per el moment, si bé no estic segur de que s'hagi publicat a Espanya, per tant us diré el de sempre en aquest casos de duptes "No em feu gaire cas". Va arribar al lloc 10 en les llistes britàniques. Hi ha una versió molt més discotequera de la cançó, però ara no recordo el grup que la van gravar. Per cert, el bateria Matt Letley va abandonar Status Quo després d'un concert celebrat al Arena 2 de Londres, al desembre del 2012. No se qui l'ha substituït.

Crowded House – Don’t dream it’s over 1986

El tema "Don’t Dream It 's Over" es una de les millors cançons del grup australià Crowded House, una de les millors formacions musicals surgides al continent australià i va ser composada per Neil Finn. "No somiïs, això s'ha acabat" va ser classificada per la Australasian Performing Rights Association en el segon lloc entre les Millors Cançons de Tots els Temps a Nova Zelanda i en la setena en les cançons del continent australià. El single es va publicar l'octubre de 1986 i va arribar a la segona posició en el Billboard americà el 25 d'abril de 1987. Es trobava en el seu primer LP titulat "Crowded House", un dels seus discos més reixïts. El grup l'integraven en aquell moment Neil Finn (cantant, guitarra i piano), Nick Seymour (baix) i Paul Hester (bateria i cors), però també van intervenir en la gravació un munt de músics, entre ells  Joe Satriani que va fer cors, Jim Keltner, Noel Crombie, Mitchell Froom, George Bermudez i Tim Pierce. Crowded House es deien inicialment The Mullanes i es van crear l'any 1985, formant part el guitarrista Craig Hooper, antic membre de The Reels. Neil Finn i Paul Hester havien militat anteriorment a Split Enz un grup on també hi havia Tim Finn, germà de Neil i que anys després s'incorporaria a Crowded House i amb ell gravarien "Woodface". Un altre component del grup va ser Mark Hart (guitarra i piano) que havia estat component de Supertramp i amb ell es gravaria els àlbums "Together Alone" i "Recurring Dream". Per cert que el bateria Paul Newell Hester (a la foto), nascut el 8 de gener de 1959, va aparèixa penjat el 26 de març de l'any 2005 en un parc de Melbourne, s'havia suïcidat, per cert, vaja tros d'animalot ja que al parc i jugaven els nens. Paul Hester arrossegava des de feia anys una profunda depressió. Crowded House han tornat a reunir-se i l’any passat es va editar un disc nou del grup.

Dave Dudley – Yellow Rose of Texas

“La Rosa groga de Texas” és una peça del folk-country més tradicional nord americà. Es tracta d'una cançó d'amor que s'ha associat amb la llegenda d'un esclau anomenat Emily Morgan que va ajudar a guanyar la batalla de San Jacinto, una lluita que va ser decisiva en la Revolució de Texas i l'autor no es coneix. La primera partitura la van publicar els editors Firth, Pond and Company de Nova York i està datada el 2 de setembre de 1858. Durant la Guerra Civil a Estats Units va ser adoptada per les tropes confederades com un dels seus himnes. Al llarg dels anys molt son el artistes que l’han gravat, aquesta és la versió que va realitzar el cantant de country Dave Dudley, de veritable nom David Darwin Pedruska, no és nascut a Texas, ho va fer el 3 de maig de 1928 a Spencer, Wisconsin i va morir a causa d'un atac de cor un 22 de desembre de 2003 a Danbury, també Wisconsin. La va incloure en el seu àlbum “The Farewell Album”, si bé s’ha inclos en uns quans discos de grans èxits seus. La cançó més important en la seva carrera va ser "Six Days on the Road" que es va publicar en single l’any 1963 i va arribar a la segona posició, però la discografia oficial de Dave Dudley impressiona pel seu volum, te publicats 35 àlbums i 61 singles.

The Highwaymen – The Devil's Right Hand 1995

The Highwaymen van ser la superbanda del country, una reunió de monstres del génere. Eren Willie Nelsson (30 de abril de 1933), Johnny Cash (26 de febrer de 1932 -12 de setembre de 2003), Kriss Kristofferson (22 de Juny de 1936) i Waylon Jennings (15 de juny de1937 – 13 de febrer de 2002). The Haighwaymen van gravar tres LP's i per soposat, van realitzar les seves corresponents gires i a més a més és van publicar dos recopilatoris, això és rendibilitzar la feina ben feta. Una reunió d'aquest tipus, de grans estrelles, és una cosa que a Espanya i molts anys més tard realitzarien Miguel Ríos, Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Serrat, Ana Belén, Pablo Milanés, Fito Paez, Silvio Rodríguez, Loquillo, Ariel Rot, Menaix a Truà i uns quants més, però que com podeu veure, no era un invent nostre. Ho he dit en diverses ocasions “Tot està inventat a la viña del Senyor”. Aquesta peça es trovaba al LP “The Road Goes On Forever”, tercer disc de The Highwaymen editat el 4 d’avril de 1995 que va ser reeditat en versió CD incluin-li al títol “10th Anniversary Edition”, el 8 de novembre del 2005. Va ser el últim disc que van poguer gravar ja que Waylon Jenning va morir l’any 2002 i Johnny Cash al 2003.

Edwyn Collins – It’s a reasons 2013

El passat 25 de març Edwyn Collins va publicar l'àlbum "It's a reasons" al què aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock donava títol i que és el seu vuitè disc d'estudi, gravat en els West Heath Studios de Londres i produït pel propi cantant i Seb Lewsley. El disc ha comptat amb les col·laboracions de Barrie Cadogan (Little Barrie, Primal Scream), James Walbourne (The Pretenders, Ray Davies), Carwyn Ellis (Colorama, The Pretenders), Sean Read (The Rockingbirds, Dexy’s), David Ruffy (The Ruts, Dexy’s) i Paul Cook (The Sex Pistols). És un bon àlbum, ple de bons temes, encara que no arriba a l'altura del "Gorgeous George" que va publicar l'any 1994 i va pujar a la vuitena posició a Anglaterra. El escoces va néixer a Edimburg, el 23 d'agost de 1959, cantant, guitarrista, actor, compositor, il·lustrador i productor, va començar formant part del grup Nu-Sonics, per passar després a Orange Juice, el principal hit va ser el tema "Rip It up "i l'any 1994 va començar ja en solitari. Està casat amb Grace Maxwell que si no em falla la memòria és la seva manager.

Bob Dylan – Browin’in the wind 1963

Una de les cançons més importants en la carrera del cantautor Bob Dylan va ser "La resposta està en el vent", com vam conèixer a Espanya aquesta peça, una de les més versionades per la gent del Grup de Folk, de fet no fa massa anys va ser novament versionada per Gerard Quintana i Jordi Batiste a Els Miralls de Dylan, la seva versió consta en la pròpia biografia del jueu errant, nascut el 24 de maig de 1941 a Duluth, Minnesota. És una de les cançons històriques de Robert Zimmerman, veritable nom de Bob Dylan, encara que des que el jueu de naixement es va convertir al catolicisme, a passat a dir ja oficialment Bob Dylan. La va escriure l’any 1962 i la va incloure en el seu àlbum "The Freewheelin' Bob Dylan", el seu segon disc, editat un any més tard, l'agost de 1963, en la seva època folk i abans de electrificar-se. El disc gran va aconseguir el lloc 22 en les llistes del Billboard. El tema està catalogat per la revista Rolling Stone en el lloc 14 entre les Millors 500 cançons de tots els temps. Dylan la va estrenar en la seva primera actuació en públic, al Gerde’s Folk City Festival celebrat a Nova York el 16 d'abril de 1962, aquest concert va ser gravat de forma pirata i la cinta circula entre els col·leccionistes de Dylan. Els versos en aquesta versió són diferents, en ordre i quantitat que la gravació posterior. Es diu que el tema sorgeix d'un fragment del "Bound for Glory" de Woody Guthrie que compara la sensibilitat política i les fulles soltes dels diaris que porta el vent per carrers i carrerons de Nova York. Bob Dylan sempre va ser un apassionat admirador de l'obra de Guthrie. El cinema ha recuperat en diverses ocasions aquest tema, però jo vull destacar la del film "Forrest Gump" on crec recordar que la interpretava Joan Baez. La veritat és que Dylan i Joan Baez van estar enrotllats durant molt de temps, tot i que ella ja estava casada. Tots dos van ser els líders de nou moviment folk antimilitarista al anys seixanta i van formar part de la famosa "Marxa sobre Washington".

Bruce Springsteen – Streets of Philadelphia 1993

Bruce Frederick Joseph Springsteen, el Boss, conegut com Bruce Springsteen, va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949 i el guitarra, productor, cantant i compositor Bruce Springsteen va aconseguir un Oscar per aquesta cançó que formava part de la banda sonora del film de Jonathan Demme "Philadelphia", del l’any 1993. Un film en el què intervenien els actors Denzel Washington i Tom Hanks (tot dos a la foto inferior), junt a Antonio Banderas i Jason Robards. La veritat es que aquesta pel·lícula te una temàtica molt dura ja que tracte d’un malalt de la SIDA, les relacions gais i la intolerància social com a eix central i tot embolicat amb judicis. La cançó es bonissima i al meu parer, es la millor composició en la carrera de Bruce Springsteen. En aquesta peça el Boss no compta amb la E Street Band, s’acompanya per una orquestra. Per cert, la banda sonora està plena de bones cançons i val la pena recomenarla des d’Un Toc de Rock. Tinc que reconeixer que jo no tenia aquet LP i el vaig comprar a la primera Fira Internacional del Disc i Cinema de Col·lecionisme de Tortosa, l’any 1966 que jo organitzaba, precisamente al stard d'un bon amic, en Didac, amb botiga a Reus.

Steve Miller Band – Circle of love 1981

Steve Miller que va néixer el 5 d'octubre de 1943 a Milwaukee, Wisconsin, liderava la Steve Miller Band i per la aquest bon grup nord americà han passat grans músics com el cantant i guitarra Boz Scaggs. The Steve Miller Band va ser creada a San Francisco, l'any 1967, pel guitarra i cantant Steve Miller i el teclista Barry Goldberg que militaven des de 1965 en Goldberg-Miller Blues Band. En aquesta gravació la Steve Miller Band està integrada per Steve Miller (guitarra i cantant), Steve Byron Allred (teclats), Gerald Johnson (baix) i Gary Mallaber (bateria i percussió). A Espanya la Steve Miller Band era un grup pràcticament desconeguda fins que una marca de cerveses va usar una de les seves cançons al seu espot publicitari, crec recordar que va ser Cruz Campo. Aquesta cançó que us porto ara donava títul a un dels seus millors àlbums, publicar a l’octubre de 1981 amb Rick Fisher com ingenier de só i es una “cançó llarga” si bé tampoc amb excés i l’escoltem ara a Un Toc de Rock, però en el disc es va incloure “Macho City” i aquesta si que era llarga de veritat, cubría una cara del vinil. Quan Steve Miller tenia sols dotze anys va crear el seu primer grup Marksmen Combo, a Texas, allà va coincidir amb Boz Scaggs que més tard crearia The Faboulous Night Train i te una interesant carrera en solitari, en propers programes l’escoltarem, paraula, però serà ja la nova temporada.

Jeff Beck – Serene 2010

Jeff Beck està catalogat com un dels millors guitarristes del món i va ser component del grup britànic The Yarbirds durant dos anys, substituint a Eric Clapton i alhora sent substituït per Jimmy Page. Geoffrey Arnold Beck va néixer el 24 de juny de 1944 a Wallington, Gran Londres. Va crear el Jeff Beck Group, on al costat del insigne guitarra trobàvem a Rod Stewart, el baixista Ron Wood, avui amb els Rolling Stones i el bateria Aynsley Dunbar, substituït poc després per Mickey Waller, al costat del teclista Nicky Hopkins que se'ls va unir l’any 1968. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el seu últim CD, editat l'any 2010 i titulat "Emotion & Commotion", un àlbum que em va passar el meu fill preguntanme si el coneixia, cosa a la que li vaig respondre afirmativament, a aquest gran guitarrista angles jo el conec perfectament. Te una carrera amplíssima encara que ha incursionado en gèneres molt diversos, sense deixar el R & B al qual va tornant gairebé sempre.

Jeff Beck envoltat de guitarres Gibson

Bobby Goldsboro – Honey 1968

Bobby Goldsboro es un cantautor nord-americà que va néixer el 18 de gener de 1941 a Marianna, Florida. Aquest tema va ser l'únic èxit de Bobby Goldsboro al nostre país i va ser número 1 en el seu, superant el milió de còpies venudes. Va ser gravat en una sola sessió i la cançó va ser composada per Bobby Russell. Curiosament l’any 1973 va tornar a col·locar-se al Top-10. Bobby Goldsboro es un cantant que va funcionar molt bé al seu país fins a mitjans dels 80. El que resulta curiós és que no era una clàssica cançó d'amor a l'ús, tot i les traduccions de la lletra que es van realitzar a Espanya, els que més es van acostar al sentit real de la mateixa al nostre país van ser els Germans Calatrava ja que "Honey" no era cap noia com deien tots, es tractava d'un gos. Ara bé, malgrat les nombroses reedicions d'èxits dels seixanta realitzades a Espanya amb suport digital, estic parlant dels CD, aquesta cançó no recordo que es publiqués en cap d'elles i us l'he extret directament del single original que conservo en perfecte estat, com comprovareu escoltant-la. És un d'aquests temes avui en dia gairebé ignorats pel gran públic.

James Blunt – You are beautiful 2004

El britànic James Hillier Blount, conegut artísticament com James Blunt, va néixer el 22 de febrer de 1974 a Tidworth, Wiltshire. Aquest tema que us he seleccionat per escoltar avui és amb tota seguretat el més rellevant hit de la seva carrera i es trobava en "Back to Bedlam", el seu àlbum de debut, publicat l'any 2004. El single amb aquest tema, el tercer que es va extreure de l'àlbum, editat ja el 2005, va ser número 1 al Regne Unit, Canadà i Austràlia, classificant-se així mateix en les llistes nord-americanes. Es calcula que l'octubre del 2012 havia venut 3 milions de còpies només als Estats Units i llavors va aconseguir el primer lloc de les llistes americanes. L'any 2007 va rebre tres Grammy i va aconseguir un, així com el de "Millor Vídeo Masculí" i "Millor  Cinematografia" de la cadena MTV. La cançó va ser escrita conjuntament per James Blunt, Sacha Skarbek i Amanda Ghost. En moltes fonts periodístiques es diu que la cançó anava dedicada a una ex núvia de James Blunt anomenada Sharon Grima que va ser directora de càsting per a les pel·lícules de la saga "Harry Potter", tot i que el cantant mai vol parlar d'aquest tema i no ho nega, però tampoc ho confirma. Per cert, James Blunt crec que quan va gravar aquest disc era militar, em sembla que era suboficial, però no estic segur del tot. No recordo si feia una mili de quatre anys o estudiava a l’escola militar.

Etta James – Stormy Weather 2010

Acabarem Un Toc de Rock escoltant l'extraordinària veu de la cantant de color Etta James amb tot un clàssic. "Stormy weather" va ser composada per Harold Arlen i Ted Koehler i la primera que la va interpretar va ser Ethel Waters al Cotton Club de Harlem, l'any 1933, però la primera en gravar-la va ser Lena Horne l’any 1941 i dos més tard, el 1943 la va cantar a la pel·lícula del mateix títol que va protagonitzar. encara que una de les versions més recordades va ser la de la gran Billie Holiday. Ara bé, val a dir que existeixen més de quaranta censades oficialment, però jo vull fer esment a la que va realitzar Imelda May fa pocs anys i que escoltarem en pròxims programa de Un Toc de Rock, és clar que aixó será ja la propera temporada en la que espero ens retrobem un altre vegada en les ones de la vostra emisora o a través d’internet i el blog d’Un Toc de Rock. Tornant a Etta James, el seu nom real era Jamesetta Hawkins i va néixer a Los Angeles, el 25 de gener de 1938. La mare era una prostituta de color i es diu que el pare un campió de billar blanc, pero mai va voler sapiguer rés de la seva filla ni la va reconèixer. Etta James va tenir molts problemas amb les drogues i l’alcohol al llarg de la seva vida, de fet fins i tot va set empresonada, però finalment es va recuperar. Aquesta peça us la he extret de la banda sonora de la pel·lícula “A single man”, de l’any 2010 que va comptar amb cançons adicionals com aquesta, si be la música original va ser composada per Abel Korzienowsk. La cançó originalmente es va incloure a l’àlbum “At last”, gravat amb el segell Chess Records de Chicago, l’any 1961. Etta James va morir el 20 de gener de l’any 2011. Al llarg de la seva carrera va guanyar tres Grammy, va gravar 27 discos d'estudi, 3 directes i 7 recopilacions, si bés després de la seva mort han anat sortint discos.

La dita d’avui la va dir La Dama de Ferro, la primera ministra britànica Margaret Thatcher, morta fa un parell o tres de mesos, vull fer constà que es molt, però molt feminista.

“Si  vols que es digui  qualsevol  cosa,  demana-li

 a  un home. Si vols que es faci, llavors demana-li

 a  una  dona”

Conclou per avui Un Toc de Rock i foto el camp, però us deixo amb bona companyia, la de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, per avui tanco la barraqueta, a reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)