Per el programa d’avui d’Un Toc de Rock us he
seleccionat una sèrie de primeres espases musicals i tindrem a Led Zeppelin,
Deep Purple, Jeff Beck, Neil Young acompanyat per els Crazy Horse, Harry
Nilsson, el que fora baixista dels Cream Jack Bruce en solitari, John Lennon,
LeAnn Rimes, Edwyn Collins i Joe Bonamassa i hauran cançons tan emblemàtiques
com “Smoke on the water” o “Mother”, entre moltes altres que ompliran la banda
sonora del programa, aquest recorregut musical pels records que t'arriba dos cops
per setmana des de les emissores per les quals m’escolteu o bé per internet, si
us el descarregeu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les
emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta un altre
vegada dient-vos, com sempre que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Led Zeppelin – Whole lotta love 1969
Començaré Un Toc de Rock amb aquest tema
“Moltíssim amor” que va ser el primer gran èxit de Led Zeppelin a Espanya i
aquí es va publicar en format single el 7 de novembre de 1969, encara que amb
la cançó retallada a tisora a poc més de 3 minuts, ja que originalment, quan es
va incloure a l'àlbum “Led Zeppelin II” durava pràcticament sis i aquesta és la
versió que us he seleccionat per compartir avui. Aquest LP ha estat reeditat i
remesclat de nou publicant-se en una caixa que incloïa els seus tres primers
discos, aquest va ser el segon i que va ser supervisat per Jimmy Page,
editant-se el 2 de juny del 2014, incloent material inèdit. El tema té un dels
millors riffs de guitarra de la història del rock i Pege utilitza una Les Paul
Standard model "Sunburst 1958" i un amplificador Marshall tipus
"Plexi" de 100W modificat. La cançó va tenir problemes legals ja que
Willie Dixon va reclamar els drets d'autor. Les semblances entre "You Need
Love" del baixista de color i "Whole Lotta Love" es va portar
als tribunals que acabarien fallant a favor seu, ja al 1985, fent que
s'inclogués a Willie Dixon en els crèdits de la cançó. La carrera dels Led
Zeppelin està plena d'anècdotes, des del fet de ser el grup més pesseter del
rock i el que millor ha controlat sempre els seus treballs i gires, però també
són la banda amb més discos "pirates" al mercat. Ara vaig a explicar
algunes d'aquestes curiositats que envolten a la banda de Jimmy Page (guitarra),
Robert Plant (cantant), John Bonham (bateria) i John Paul Jones (baix). La idea
del nom dels Led Zeppelin, va 
sorgir quan Jimmy Page va decidir crear una banda
i reciclar als The New Yarbirds, al costat de Keith Moon i John Entwistle de
The Who. Entwistle va dir: "Val, cridem-la Lead Zeppelin, perquè caurem
com una pilota" i és que la traducció seria "zeppelin de plom".
Al final i a recomanació de Peter Grant, el mànager de la banda, li van treure
una "a" al nom perquè fonèticament sonés millor. No obstant això John
Entwistle va manifestar una vegada: "Fa uns quatre anys vaig començar a
estar fart dels Who, així que vaig parlar amb un tio que ara és cap de
producció de Led Zeppelin. Vaig estar parlant amb ell en un club, a Nova York i
li vaig dir, estic pensant a deixar a The Who i formar el meu propi grup. El
vaig a a dir Led Zeppelin. Com portada del primer disc vaig a posar el
Hindenburg en flames”. El tipus era Richard Cole, futur "road
manager" dels Led Zeppelin i curiosament el primer disc dels Zeppelin
mostra el zepelí Hindemburg en flames. Per cert, Jimmy Page abans de formar
part de grups com els Yardbirds o Led Zeppelin, era músic de sessió i va tocar
amb moltissimes bandes angleses dels anys 60. Toca la guitarra a "All day
and all of the night" i a "I need you" de The Kinks. Dels
Zeppelin va dir una dona de la noblesa alemanya: "Poden ser famosos, però
quatre micos cridaners no seguiran usant un cognom tan prestigiós sense el meu
permís". Aquesta frase passarà a la història de la música rock i la va dir
la comtessa Eva Von Zeppelin, que va portar a judici als Led Zeppelin. Al final
tot i que el grup va guanyar el judici, aconsellats pels seus assessors van 
decidir tocar usant el nom de The Nobs a la gira que van realitzar per
Dinamarca i Alemanya. Dues curiositats interessants van passar en una gira
americana dels Led Zeppelin, quan aquests es van desmadrar completament. Primer
el bateria John Bonham, a l'habitació del hotal i completament passat de rosca,
va tenir relacions sexuals amb una grupie usant un peix, mentre un amic de la
banda ho filmava en vídeo. El mateix John Bonham que va morir el 25 de setembre
del 1980, amb una maquineta d'afaitar li va rasurà els pèls púbics a una altra
noia, això va implicar un fort cabreig per part de Robert Plant, la raó era
simple, la maquineta d'afaitar que va utilitzar era seva. Tancaré el capítol de
curiositats sobre els Led Zeppelin, aclarint-vos que hi ha moltíssimes més i
dient que les autoritats de Singapur van impedir a la banda entrar al país per
donar un concert pel fet que tenien els cabells massa llargs. Per cert, Jimmy
Page era un amant de les ciencies esotériques i la bruixeria i Robert Plant
sempre el va culpar per això, de la mort del seu fill. Un altre dia us ho
explicaré.
Deep Purple – Smoke on the water 1972
Un dels riffs de guitarra més identificats de la
història del rock és el d'aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock i la
cançó més popular a la carrera dels britànics Deep Purple. Es va incloure a
l'àlbum "Machine Head", sisè disc dels Purple i que es va gravar en
els estudis Grand Hôtel de Montreux, a Suïssa, del 6 al 21 de desembre de 1971
i es va editar al març de 1972. "Fum sobre el aigua" és possiblement
la cançó més rellevant en la carrera de Deep Purple i l'èxit de l'àlbum es va
basar principalment en el del tema i el riff central, interpretada pel
guitarrista Ritchie Blackmore que utilitza per a això una guitarra Fender
Stratocaster. “Smoke on the water” està en el primer lloc de les millors
cançons heavy de tots els temps segons la revista Rolling Stone. És clar que la
seva popularitat es va reafirmar quan Deep Purple la van incloure en el mític
disc en directe "Made in Japan", també del 72. La cançó explica la
història de l'incendi del Casino de Montreux el 4 de desembre de 1971 durant un
concert de Frank Zappa, quan una indesitjable del públic va llançar una bengala
al sostre de l'escenari i es va incendiar el lloc, 
que precisament era a on
anaven a començar a gravar Deep Purple l'endemà l'àlbum “Machine Head”. El fum
de l'incendi sobre el llac Léman va inspirar la lletra de la cançó a Ian
Gillan. El single va aconseguir el quart lloc en els Estats Units, el 21 al
Regne Unit, el segon al Canadà i el 20 a Alemanya. En aquest àlbum els Deep Purple
eren Ritchie Blackmore (guitarra), Ian Gillan (cantant), Roger Glover (baix),
Jon Lord (organista) que va morir a Londres el 16 de juliol del 2012 i Ian
Paice (bateria) que és l'únic dels components originals que ha estat sempre en
Deep Purple tot i els molts canvis de músics que la banda ha sofert al cap dels
anys i que per cert, és esquerrà i porta la bateria adaptada. Deep Purple es
van crear a Hertford, a Anglaterra, l'any 1968 i estan considerats una de les
bandes pioneres del hard rock i la principal influència per al heavy metal
juntament a Led Zeppelin i Black Sabbath. 
Neil Young & The Crazy Horses – Cortez the
Killer 1975
Aquest tema va ser censurat en el país i es va
condicionar la sortida del disc "Zuma" a que es retirés la cançó,
cosa a la que el cantant, guitarra i compositor canadenc Neil Young es va negà.
Pel que sembla als censors no els va agradar que Neil Young ens presentés una
visió diferents a la dels llibres d'història d'Espanya, del conqueridor
extremeny Hernán Cortés en la que, pel títol podeu endevinar-ho, el presenta
com un assassí que va massacrar a milers d'asteques. Dóna una visió molt sui
generis de la "Nit tràgica". Anys després de que la censura fos
abolida, no ho recordo de ben cert, o possiblement va colar perquè el censor no
entenia molt bé l'anglès i se li va escapar el sentit, però la realitat es que
el canadenc va poder publicar "Zuma" aquí al país. Als Estats Units
va sortir a la venda el 10 de novembre de 1975 i va ser Disc 
d'Or. El cantant,
guitarra i compositor Neil Young va néixer a Toronto, un 12 de novembre de
1945. Va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari
per integrar-se més tard al primer supergrup americà de l’historia Crosby,
Stills, Nash & Young. Junts van gravar el que posiblement sigui el millor
disc en la carrera del grup “Deja Vu”. La seva guitarra i tendències musicals
resultaven excessivament dures per als seus companys i va decidir seguir en
solitari, però amb The Crazy Horse com a banda d'acompanyament i amb ells va
gravar a més d'aquest disc que escoltem ara a Un Toc de Rock, molts altres,
entre ells el que està catalogat com el seu millor disc "Harvest".
Harry Nilsson – Everybody’s talkin’ 1969
Curiosament en la carrera d'aquest bon cantant i
compositor nord americà, Harry Nilsson Edward III, nascut el 15 de juny del 1941 a Brooklyn, Nova York i
mort per una insuficiencia cardíaca a Agoura Hills, California, un 15 de gener
del 1994, els grans hits van ser versions. Tot i ser un bon compositor, el gran
èxit de la seva carrera "Without You", no era seu, va ser composat
pel grup britànic Badfinger que la van gravar abans que ell. Un altre dels seus
èxits va ser "Everybody's Talkin'", que escoltarem ara a Un Toc de
Rock i que es va incloure a la banda sonora del film "Cowboy de mitjanit",
protagonitzada l’any 1969 per Dustin Hoffman, Jon Voight, Brenda Vaccaro i
Sylvia Miles i que va guanyar tres Oscar, però no per la seva música, si be ja
podeu sentir que era bona, per aixó ara l’escoltem al programa. Per cert que
l'actor Jon
Voight, un dels protagonistas del film, es el pare de l'actriu
Angelina Jolie. Aquesta cançó que compartim ara “Tothom està parlant”, va
arrivar al lloc 73 a
les llistes del Billboard de l’any 1969. Us explicaré una curiositat, Harry
Nilsson era propietari de l'apartament on van morir Cass Elliot que havia sigut
component del grup vocal The Mamas and The Papas, el 29 de juliol de 1974 i on
també va morir Keith Moon batería de The Who el 7 de setembre de 1978. Després
d'aquests fets luctuosos, Nilsson va vendre el apartament a Pete Townshend,
guitarra de The Who que crec recordar era un enamorat de les ciències
esotèriques i l'ocultisme.
Jack Bruce – Reach for the night 2014
Ara escoltarem a un històric de la música
britànica, el baixista, cantant, pianista i guitarra escocès Jack Bruce que el
25 de març del 2014 va publicar l'àlbum "Silver Rails", gravat en els
estudis Abbey Road de Londres, d'alguna manera el seu disc pòstum ja que va
morir set mesos després, del que us he extret aquest tema "Assolir la nit"
que compartirem a Un Toc de Rock i en el que ha comptat amb gent de la talla de
Phil Manzanera, Robin Trower, Bernie Marsden, Derek Nash, John Medeski i un
munt més, en total han col·laborat 19 músics. Nascut el 14 de maig del 1943,
Jack Bruce va morir el 25 d'octubre del 2014. Va passar a la història musical
de l'últim segle quan va ser component del mític grup Cream, al costat d'Eric
Clapton i el bateria Ginger Baker, però anteriorment havia militat en
formacions mítiques del R & B anglès com Blues Incorporated de Alexis Korner,
The Graham Bond Organisation, John Mayall & The
Bluesbreakers, Manfred
Mann, va acompanyar a Jimi Hendrix i més gent. Quan Cream es van separar, Jack
Bruce es va integrar al The Tony Williams Lifetim i va gravar acompanyant a
Michael Gibbs, Carla Bley, Lou Reed, Frank Zappa, Kip Hanrahan, John
McLaughlin, Cozy Powell, Soft Machine, Robin Trower, Allan Holdsworth i uns
quants més i posteriorment va formar altres projectes com Bruce and Laing,
Rocket 88, BBM amb Gary Moore i el Ringo Starr & His All-Starr Band, a més
de gravar en solitari. En total ha publicat en solitari 14 discos d'estudi
aquest és l'últim, 8 a
directe i 4 recopilatoris, així com 6 DVD. Jack Bruce va ser un dels baixistes
més influents del rock internacional i en el 2015 es va celebrar un concert
homenatge en el qual participaren, entre d'altres, Joss Stone, Phil Manzanera,
Ginger Baker, Ian Anderson, Mark King i el director musical Nitin Sawhney.
Jeff Beck – Serene 2010
Us porto ara a Un Toc de Rock un altre històric
de la música britànica, el guitarrista Jeff Beck que està catalogat com un dels
millors guitarristes del món i va ser component del grup britànic The Yardbirds
durant dos anys, substituint a Eric Clapton i alhora sent substituït per Jimmy
Page. Geoffrey Arnold Beck va néixer el 24 de juny de 1944 a Wallington, Gran
Londres. Va crear el Jeff Beck Group, on al costat del insigne guitarra
trobàvem a Rod Stewart, el baixista Ron Wood, avui amb els Rolling Stones i el
bateria Aynsley Dunbar, substituït poc després per Mickey Waller, al costat del
teclista Nicky Hopkins que se'ls va unir l’any 1968. Aquest tema que us porto
avui a Un Toc de Rock es trobava en el seu CD, 
editat l'any 2010 i titulat
"Emotion & Commotion", un àlbum que em va passar el meu fill
Jordi preguntanme si el coneixia, cosa a la que li vaig respondre afirmativament, a
aquest gran guitarrista angles jo el conec perfectamente des de que va començar
en els seixanta, per descomptat. Te una carrera amplíssima encara que ha
incursionado en gèneres molt diversos, sense deixar el R & B al qual va
tornant gairebé sempre. El seu últim treball d’estudi fins el momento es “Loud
Hailer” publicat l’any 2016
Edwyn Collins – It’s a reasons 2013
El 25 de març de l’any 2013, Edwyn Collins va
publicar l'àlbum "Understated" en el què es trobava aquesta cançó “És
una de les raons” que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que va ser el seu vuitè
disc d'estudi, gravat en els West Heath Studios de Londres i produït pel propi
cantant i Seb Lewsley, l’últim que ha tret fins el moment. El disc va comptar
amb les col·laboracions de Barrie Cadogan (Little Barrie, Primal Scream), James
Walbourne (The Pretenders, Ray Davies), Carwyn Ellis (Colorama, The Pretenders),
Sean Read (The Rockingbirds, Dexy’s), David Ruffy (The Ruts, Dexy’s) i Paul
Cook (The Sex Pistols). És un bon àlbum, ple de bons temes, 
encara que no
arriba a l'altura del "Gorgeous George" que va publicar l'any 1994 i
va pujar a la vuitena posició a Anglaterra. El músic escoces va néixer a
Edimburg, el 23 d'agost de 1959, cantant, guitarrista, actor, compositor,
il·lustrador i productor, va començar formant part del grup Nu-Sonics, per
passar després a Orange Juice, el principal hit de la seva carrera va ser el
tema "Rip It up" i l'any 1994 va començar ja en solitari. Està casat
amb Grace Maxwell que si no em falla la memòria és també la seva manager.
John Lennon - Mother 1970
El va matar a trets un tronat de nom Mark David
Chapman, el 8 de desembre de 1980
a la porta de casa seva, a l'edifici Dakota de Nova York
i davant de la seva esposa Yoko Ono. És un dels mites del rock i avui en dia
parlar de John Lennon és esmentar una llegenda. Va néixer a Liverpool, el 9
d'octubre de 1940. Aquest tema es trobava en el seu primer disc "John
Lennon/Plastic Ono Band" que va treure l'11 de desembre de 1970 i que
s'havia gravat entre el 26 de setembre i el 9 d'octubre del mateix any. Això
si, ja havia tret anteriorment tres LP's anomenats "experimentals" i
publicats amb Yoko Ono, la veritat és que a mi la japonesa sempre m'ha sobrat,
crec que va ser una sangonera per a John, va trencar l'hegemonia de The Beatles
i coartà al músic britànic, robant-li un protagonisme que ella mai va
merèixer. Per aquest 
LP John Lennon va comptar amb el productor Phil Spector, a
més de Ringo Starr que va tocar la bateria, Klaus Voormann, vell company de la
seva estada amb The Beatles a Hamburg i que va ser membre de The Manfred Mann
que es va encarregar del baix, a més del genial teclista Billy Preston. El
mateix Lennon va gravar totes les guitarres i la majoria de parts que incloïen
piano. Només van fer falta una o com a molt, dues preses de cada cançó per
trobar el resultat adequat. Amb aquest disc hi ha canvis gràfics en les
posteriors reedicions en CD ja que el disc original no portava el títol, només
la fotografia i l'original àlbum de vinil tampoc incloïa la llista de cançons a
la contraportada, només una fotografia escolar de John Lennon, presa l’any
1946. Os explicaré una curiositat, l'edifici Dakota on vivia John Lennon és el
mateix on es va filmar la pel·lícula "La Semilla del Diablo".
També os diré que John i Yoko van trencar i quan el ex-beatle començava a
sortir del forat, va ser Elton John qui els va reunir a un concert a Nova York
i es van tornar a encendre l'amor entre ells i John va tornar a caure en les
seves mans.
LeAnn Rimes – Outrageous love 2016 / 2017
L'any passat la nord-americana LeAnn Rimes va
publicar l'àlbum "Remnants" del que us he extret aquest tema “Amor
escandalos”, tot un tros de cançó que ara escoltarem a Un Toc de Rock. És el
tretzè àlbum d'estudi de la cantant i compositora LeAnn Rimes i va ser publicat
al Regne Unit i Europa el 28 d'octubre, però en els Estats Units no es va
editar fins el 3 de febrer del 2017, debutant en el lloc 88 del Billboard.
Aquest ha estat el primer disc de LeAnn Rimes amb el segell RCA, després de
deixar Curb Records amb els que gravava habitualment. Entre els músics que
participen en l'enregistrament trobem a Ray Parker Jr a la guitarra, Michael
Chaves (baix), Trevor Lawrence (bateria), 
Mark Batson (piano), Willie Weeks
(baix), Greg Facin (guitarra), al costat d'Elizabeth White, Sharlotte Gibson i
Tiffany Palmer als cors, sense oblidar a Darrell Brown als teclats, piano i
també fa cors, a més de ser el productor, tot i que intervenen uns quants
músics més. Aquesta cançó ha estat composada per LeAnn Rimes, Darrell Brown i
Toby Gad. LeAnn Rimes va néixer el 28 d'agost de 1982 a Pearl, Mississippi,
però es va fer musicalment en Garland, Texas. Va ser descoberta per Bill Mark,
un dels principals disc-jokeys de country dels Estats Units que va veure en
ella a la possible successora de Patsy Cline. Va debutar l’any 1996 amb l'àlbum
"Blue" i LeAnn Rimes també ha intervingut com a actriu en 13
pel·lícules, entre elles "El Bar Coyote". El 1997 va obtenir el premi
de la Country Music
Association Awards que ha guanyat ja en cinc ocasions i així mateix ha
aconseguit 7 Grammy i diversos premis més.
Joe Bonamassa – So, what would I do 2014
L'extraordinari guitarrista nord-americà Joe
Bonamassa va publicar el 22 de setembre de l'any 2014 el seu onzè àlbum
d'estudi titulat genèricament “Different Shades Of Blue” del que us he extret
aquesta cançó "Llavors, què faria jo?", escrita pel propi guitarrista
i amb la qual avui acabarem Un Toc de Rock. El disc va debutar directament en
la vuitena posició en les llistes del Billboard i va aconseguir les cent mil
còpies venudes als Estats Units el febrer del 2015. A la grabació i a més
de Joe Bonamassa (guitarra i veu), van intervenir Reese Wynans (orgue i piano),
Anton Fig (bateria i percussió), Carmine Rojas (baix), Michael Rhodes (baix),
Lenny Castro (percussió), Ron Dziubla (saxo), The Bovaland Orchestra a les
cordes i en els cors trobàvem a Doug Henthorn i Melanie Williams, els
arranjaments de metalls van ser de Lee Thornburg que també toca el trombó i la
trompeta. Joe Bonamassa es un gran músic molt 
reconegut internacionalment i tot
i que la seva carrera és molt prolífera i ha realitzat moltes col·laboracions,
es molt poc conegut a Espanya. Joe Bonamassa va néixer el 8 de maig de 1977 a New Hartford, Nova
York, el seu pare era guitarrista i a més venia guitarres, això va fer que Joe
Bonamassa comencés a tocar la guitarra amb només 4 anys d'edat i als set ja
tocava blues com un expert guitarrista. Als deu anys, Joe Bonamassa donava
concerts a nivell local i als dotze, va esdevenir teloner de la llegenda del
blues B.B. King que sentia veritable admiració per ell. Va tocar amb artistes
de la talla de Buddy Guy, Danny Gatton, Robert Cray i Stephen Stills. Sent un
adolescent i al costat de Berry Oakley Jr van crear un grup anomenat Bloodline,
gravant un àlbum en el qual va incloure alguns temes escrits per ell, encara
que no va tenir continuïtat. En solitari va debutar l'any 2000 amb l'àlbum
"A New Day Yesterday", des de llavors no ha parat de treballar i
créixer musicalment. Per cert, és un gran col·leccionista de guitarres i
amplificadors, a casa seva a Los Angeles, té una important col·lecció de guitarres,
sobretot models antics.
La frase per acabar avui es de Charles Wadsworth
que va dir
“Per quan un home s'adona que potser el seu
pare
tenia raó, ja té un fill propi que pensa
que el pare està equivocat”
Acaba Un Toc de Rock per avui i us deixaré en
companyía d’aquelles emissores per les que surto a l’aire dues vegades cada
setmana o bé per internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario
Prades i ara baixaré la barraqueta fins que ens tornem a trobar després de les vacances de Setmana Santa.
BONA SETMANA SANTA
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario