El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

jueves, 6 de abril de 2017

Un Toc de Rock 11-54


Per el programa d’avui d’Un Toc de Rock us he seleccionat una sèrie de primeres espases musicals i tindrem a Led Zeppelin, Deep Purple, Jeff Beck, Neil Young acompanyat per els Crazy Horse, Harry Nilsson, el que fora baixista dels Cream Jack Bruce en solitari, John Lennon, LeAnn Rimes, Edwyn Collins i Joe Bonamassa i hauran cançons tan emblemàtiques com “Smoke on the water” o “Mother”, entre moltes altres que ompliran la banda sonora del programa, aquest recorregut musical pels records que t'arriba dos cops per setmana des de les emissores per les quals m’escolteu o bé per internet, si us el descarregeu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta un altre vegada dient-vos, com sempre que sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Led Zeppelin – Whole lotta love 1969

Començaré Un Toc de Rock amb aquest tema “Moltíssim amor” que va ser el primer gran èxit de Led Zeppelin a Espanya i aquí es va publicar en format single el 7 de novembre de 1969, encara que amb la cançó retallada a tisora a poc més de 3 minuts, ja que originalment, quan es va incloure a l'àlbum “Led Zeppelin II” durava pràcticament sis i aquesta és la versió que us he seleccionat per compartir avui. Aquest LP ha estat reeditat i remesclat de nou publicant-se en una caixa que incloïa els seus tres primers discos, aquest va ser el segon i que va ser supervisat per Jimmy Page, editant-se el 2 de juny del 2014, incloent material inèdit. El tema té un dels millors riffs de guitarra de la història del rock i Pege utilitza una Les Paul Standard model "Sunburst 1958" i un amplificador Marshall tipus "Plexi" de 100W modificat. La cançó va tenir problemes legals ja que Willie Dixon va reclamar els drets d'autor. Les semblances entre "You Need Love" del baixista de color i "Whole Lotta Love" es va portar als tribunals que acabarien fallant a favor seu, ja al 1985, fent que s'inclogués a Willie Dixon en els crèdits de la cançó. La carrera dels Led Zeppelin està plena d'anècdotes, des del fet de ser el grup més pesseter del rock i el que millor ha controlat sempre els seus treballs i gires, però també són la banda amb més discos "pirates" al mercat. Ara vaig a explicar algunes d'aquestes curiositats que envolten a la banda de Jimmy Page (guitarra), Robert Plant (cantant), John Bonham (bateria) i John Paul Jones (baix). La idea del nom dels Led Zeppelin, va sorgir quan Jimmy Page va decidir crear una banda i reciclar als The New Yarbirds, al costat de Keith Moon i John Entwistle de The Who. Entwistle va dir: "Val, cridem-la Lead Zeppelin, perquè caurem com una pilota" i és que la traducció seria "zeppelin de plom". Al final i a recomanació de Peter Grant, el mànager de la banda, li van treure una "a" al nom perquè fonèticament sonés millor. No obstant això John Entwistle va manifestar una vegada: "Fa uns quatre anys vaig començar a estar fart dels Who, així que vaig parlar amb un tio que ara és cap de producció de Led Zeppelin. Vaig estar parlant amb ell en un club, a Nova York i li vaig dir, estic pensant a deixar a The Who i formar el meu propi grup. El vaig a a dir Led Zeppelin. Com portada del primer disc vaig a posar el Hindenburg en flames”. El tipus era Richard Cole, futur "road manager" dels Led Zeppelin i curiosament el primer disc dels Zeppelin mostra el zepelí Hindemburg en flames. Per cert, Jimmy Page abans de formar part de grups com els Yardbirds o Led Zeppelin, era músic de sessió i va tocar amb moltissimes bandes angleses dels anys 60. Toca la guitarra a "All day and all of the night" i a "I need you" de The Kinks. Dels Zeppelin va dir una dona de la noblesa alemanya: "Poden ser famosos, però quatre micos cridaners no seguiran usant un cognom tan prestigiós sense el meu permís". Aquesta frase passarà a la història de la música rock i la va dir la comtessa Eva Von Zeppelin, que va portar a judici als Led Zeppelin. Al final tot i que el grup va guanyar el judici, aconsellats pels seus assessors van decidir tocar usant el nom de The Nobs a la gira que van realitzar per Dinamarca i Alemanya. Dues curiositats interessants van passar en una gira americana dels Led Zeppelin, quan aquests es van desmadrar completament. Primer el bateria John Bonham, a l'habitació del hotal i completament passat de rosca, va tenir relacions sexuals amb una grupie usant un peix, mentre un amic de la banda ho filmava en vídeo. El mateix John Bonham que va morir el 25 de setembre del 1980, amb una maquineta d'afaitar li va rasurà els pèls púbics a una altra noia, això va implicar un fort cabreig per part de Robert Plant, la raó era simple, la maquineta d'afaitar que va utilitzar era seva. Tancaré el capítol de curiositats sobre els Led Zeppelin, aclarint-vos que hi ha moltíssimes més i dient que les autoritats de Singapur van impedir a la banda entrar al país per donar un concert pel fet que tenien els cabells massa llargs. Per cert, Jimmy Page era un amant de les ciencies esotériques i la bruixeria i Robert Plant sempre el va culpar per això, de la mort del seu fill. Un altre dia us ho explicaré.

Deep Purple – Smoke on the water 1972

Un dels riffs de guitarra més identificats de la història del rock és el d'aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock i la cançó més popular a la carrera dels britànics Deep Purple. Es va incloure a l'àlbum "Machine Head", sisè disc dels Purple i que es va gravar en els estudis Grand Hôtel de Montreux, a Suïssa, del 6 al 21 de desembre de 1971 i es va editar al març de 1972. "Fum sobre el aigua" és possiblement la cançó més rellevant en la carrera de Deep Purple i l'èxit de l'àlbum es va basar principalment en el del tema i el riff central, interpretada pel guitarrista Ritchie Blackmore que utilitza per a això una guitarra Fender Stratocaster. “Smoke on the water” està en el primer lloc de les millors cançons heavy de tots els temps segons la revista Rolling Stone. És clar que la seva popularitat es va reafirmar quan Deep Purple la van incloure en el mític disc en directe "Made in Japan", també del 72. La cançó explica la història de l'incendi del Casino de Montreux el 4 de desembre de 1971 durant un concert de Frank Zappa, quan una indesitjable del públic va llançar una bengala al sostre de l'escenari i es va incendiar el lloc, que precisament era a on anaven a començar a gravar Deep Purple l'endemà l'àlbum “Machine Head”. El fum de l'incendi sobre el llac Léman va inspirar la lletra de la cançó a Ian Gillan. El single va aconseguir el quart lloc en els Estats Units, el 21 al Regne Unit, el segon al Canadà i el 20 a Alemanya. En aquest àlbum els Deep Purple eren Ritchie Blackmore (guitarra), Ian Gillan (cantant), Roger Glover (baix), Jon Lord (organista) que va morir a Londres el 16 de juliol del 2012 i Ian Paice (bateria) que és l'únic dels components originals que ha estat sempre en Deep Purple tot i els molts canvis de músics que la banda ha sofert al cap dels anys i que per cert, és esquerrà i porta la bateria adaptada. Deep Purple es van crear a Hertford, a Anglaterra, l'any 1968 i estan considerats una de les bandes pioneres del hard rock i la principal influència per al heavy metal juntament a Led Zeppelin i Black Sabbath.

Neil Young & The Crazy Horses – Cortez the Killer 1975

Aquest tema va ser censurat en el país i es va condicionar la sortida del disc "Zuma" a que es retirés la cançó, cosa a la que el cantant, guitarra i compositor canadenc Neil Young es va negà. Pel que sembla als censors no els va agradar que Neil Young ens presentés una visió diferents a la dels llibres d'història d'Espanya, del conqueridor extremeny Hernán Cortés en la que, pel títol podeu endevinar-ho, el presenta com un assassí que va massacrar a milers d'asteques. Dóna una visió molt sui generis de la "Nit tràgica". Anys després de que la censura fos abolida, no ho recordo de ben cert, o possiblement va colar perquè el censor no entenia molt bé l'anglès i se li va escapar el sentit, però la realitat es que el canadenc va poder publicar "Zuma" aquí al país. Als Estats Units va sortir a la venda el 10 de novembre de 1975 i va ser Disc d'Or. El cantant, guitarra i compositor Neil Young va néixer a Toronto, un 12 de novembre de 1945. Va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari per integrar-se més tard al primer supergrup americà de l’historia Crosby, Stills, Nash & Young. Junts van gravar el que posiblement sigui el millor disc en la carrera del grup “Deja Vu”. La seva guitarra i tendències musicals resultaven excessivament dures per als seus companys i va decidir seguir en solitari, però amb The Crazy Horse com a banda d'acompanyament i amb ells va gravar a més d'aquest disc que escoltem ara a Un Toc de Rock, molts altres, entre ells el que està catalogat com el seu millor disc "Harvest".

Harry Nilsson – Everybody’s talkin’ 1969

Curiosament en la carrera d'aquest bon cantant i compositor nord americà, Harry Nilsson Edward III, nascut el 15 de juny del 1941 a Brooklyn, Nova York i mort per una insuficiencia cardíaca a Agoura Hills, California, un 15 de gener del 1994, els grans hits van ser versions. Tot i ser un bon compositor, el gran èxit de la seva carrera "Without You", no era seu, va ser composat pel grup britànic Badfinger que la van gravar abans que ell. Un altre dels seus èxits va ser "Everybody's Talkin'", que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que es va incloure a la banda sonora del film "Cowboy de mitjanit", protagonitzada l’any 1969 per Dustin Hoffman, Jon Voight, Brenda Vaccaro i Sylvia Miles i que va guanyar tres Oscar, però no per la seva música, si be ja podeu sentir que era bona, per aixó ara l’escoltem al programa. Per cert que l'actor JonVoight, un dels protagonistas del film, es el pare de l'actriu Angelina Jolie. Aquesta cançó que compartim ara “Tothom està parlant”, va arrivar al lloc 73 a les llistes del Billboard de l’any 1969. Us explicaré una curiositat, Harry Nilsson era propietari de l'apartament on van morir Cass Elliot que havia sigut component del grup vocal The Mamas and The Papas, el 29 de juliol de 1974 i on també va morir Keith Moon batería de The Who el 7 de setembre de 1978. Després d'aquests fets luctuosos, Nilsson va vendre el apartament a Pete Townshend, guitarra de The Who que crec recordar era un enamorat de les ciències esotèriques i l'ocultisme.

Jack Bruce – Reach for the night 2014

Ara escoltarem a un històric de la música britànica, el baixista, cantant, pianista i guitarra escocès Jack Bruce que el 25 de març del 2014 va publicar l'àlbum "Silver Rails", gravat en els estudis Abbey Road de Londres, d'alguna manera el seu disc pòstum ja que va morir set mesos després, del que us he extret aquest tema "Assolir la nit" que compartirem a Un Toc de Rock i en el que ha comptat amb gent de la talla de Phil Manzanera, Robin Trower, Bernie Marsden, Derek Nash, John Medeski i un munt més, en total han col·laborat 19 músics. Nascut el 14 de maig del 1943, Jack Bruce va morir el 25 d'octubre del 2014. Va passar a la història musical de l'últim segle quan va ser component del mític grup Cream, al costat d'Eric Clapton i el bateria Ginger Baker, però anteriorment havia militat en formacions mítiques del R & B anglès com Blues Incorporated de Alexis Korner, The Graham Bond Organisation, John Mayall & TheBluesbreakers, Manfred Mann, va acompanyar a Jimi Hendrix i més gent. Quan Cream es van separar, Jack Bruce es va integrar al The Tony Williams Lifetim i va gravar acompanyant a Michael Gibbs, Carla Bley, Lou Reed, Frank Zappa, Kip Hanrahan, John McLaughlin, Cozy Powell, Soft Machine, Robin Trower, Allan Holdsworth i uns quants més i posteriorment va formar altres projectes com Bruce and Laing, Rocket 88, BBM amb Gary Moore i el Ringo Starr & His All-Starr Band, a més de gravar en solitari. En total ha publicat en solitari 14 discos d'estudi aquest és l'últim, 8 a directe i 4 recopilatoris, així com 6 DVD. Jack Bruce va ser un dels baixistes més influents del rock internacional i en el 2015 es va celebrar un concert homenatge en el qual participaren, entre d'altres, Joss Stone, Phil Manzanera, Ginger Baker, Ian Anderson, Mark King i el director musical Nitin Sawhney.

Jeff Beck – Serene 2010

Us porto ara a Un Toc de Rock un altre històric de la música britànica, el guitarrista Jeff Beck que està catalogat com un dels millors guitarristes del món i va ser component del grup britànic The Yardbirds durant dos anys, substituint a Eric Clapton i alhora sent substituït per Jimmy Page. Geoffrey Arnold Beck va néixer el 24 de juny de 1944 a Wallington, Gran Londres. Va crear el Jeff Beck Group, on al costat del insigne guitarra trobàvem a Rod Stewart, el baixista Ron Wood, avui amb els Rolling Stones i el bateria Aynsley Dunbar, substituït poc després per Mickey Waller, al costat del teclista Nicky Hopkins que se'ls va unir l’any 1968. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el seu CD, editat l'any 2010 i titulat "Emotion & Commotion", un àlbum que em va passar el meu fill Jordi preguntanme si el coneixia, cosa a la que li vaig respondre afirmativament, a aquest gran guitarrista angles jo el conec perfectamente des de que va començar en els seixanta, per descomptat. Te una carrera amplíssima encara que ha incursionado en gèneres molt diversos, sense deixar el R & B al qual va tornant gairebé sempre. El seu últim treball d’estudi fins el momento es “Loud Hailer” publicat l’any 2016

Edwyn Collins – It’s a reasons 2013

El 25 de març de l’any 2013, Edwyn Collins va publicar l'àlbum "Understated" en el què es trobava aquesta cançó “És una de les raons” que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que va ser el seu vuitè disc d'estudi, gravat en els West Heath Studios de Londres i produït pel propi cantant i Seb Lewsley, l’últim que ha tret fins el moment. El disc va comptar amb les col·laboracions de Barrie Cadogan (Little Barrie, Primal Scream), James Walbourne (The Pretenders, Ray Davies), Carwyn Ellis (Colorama, The Pretenders), Sean Read (The Rockingbirds, Dexy’s), David Ruffy (The Ruts, Dexy’s) i Paul Cook (The Sex Pistols). És un bon àlbum, ple de bons temes, encara que no arriba a l'altura del "Gorgeous George" que va publicar l'any 1994 i va pujar a la vuitena posició a Anglaterra. El músic escoces va néixer a Edimburg, el 23 d'agost de 1959, cantant, guitarrista, actor, compositor, il·lustrador i productor, va començar formant part del grup Nu-Sonics, per passar després a Orange Juice, el principal hit de la seva carrera va ser el tema "Rip It up" i l'any 1994 va començar ja en solitari. Està casat amb Grace Maxwell que si no em falla la memòria és també la seva manager.

John Lennon - Mother 1970

El va matar a trets un tronat de nom Mark David Chapman, el 8 de desembre de 1980 a la porta de casa seva, a l'edifici Dakota de Nova York i davant de la seva esposa Yoko Ono. És un dels mites del rock i avui en dia parlar de John Lennon és esmentar una llegenda. Va néixer a Liverpool, el 9 d'octubre de 1940. Aquest tema es trobava en el seu primer disc "John Lennon/Plastic Ono Band" que va treure l'11 de desembre de 1970 i que s'havia gravat entre el 26 de setembre i el 9 d'octubre del mateix any. Això si, ja havia tret anteriorment tres LP's anomenats "experimentals" i publicats amb Yoko Ono, la veritat és que a mi la japonesa sempre m'ha sobrat, crec que va ser una sangonera per a John, va trencar l'hegemonia de The Beatles i coartà al músic britànic, robant-li un protagonisme que ella mai va merèixer. Per aquest LP John Lennon va comptar amb el productor Phil Spector, a més de Ringo Starr que va tocar la bateria, Klaus Voormann, vell company de la seva estada amb The Beatles a Hamburg i que va ser membre de The Manfred Mann que es va encarregar del baix, a més del genial teclista Billy Preston. El mateix Lennon va gravar totes les guitarres i la majoria de parts que incloïen piano. Només van fer falta una o com a molt, dues preses de cada cançó per trobar el resultat adequat. Amb aquest disc hi ha canvis gràfics en les posteriors reedicions en CD ja que el disc original no portava el títol, només la fotografia i l'original àlbum de vinil tampoc incloïa la llista de cançons a la contraportada, només una fotografia escolar de John Lennon, presa l’any 1946. Os explicaré una curiositat, l'edifici Dakota on vivia John Lennon és el mateix on es va filmar la pel·lícula "La Semilla del Diablo". També os diré que John i Yoko van trencar i quan el ex-beatle començava a sortir del forat, va ser Elton John qui els va reunir a un concert a Nova York i es van tornar a encendre l'amor entre ells i John va tornar a caure en les seves mans.

LeAnn Rimes – Outrageous love 2016 / 2017

L'any passat la nord-americana LeAnn Rimes va publicar l'àlbum "Remnants" del que us he extret aquest tema “Amor escandalos”, tot un tros de cançó que ara escoltarem a Un Toc de Rock. És el tretzè àlbum d'estudi de la cantant i compositora LeAnn Rimes i va ser publicat al Regne Unit i Europa el 28 d'octubre, però en els Estats Units no es va editar fins el 3 de febrer del 2017, debutant en el lloc 88 del Billboard. Aquest ha estat el primer disc de LeAnn Rimes amb el segell RCA, després de deixar Curb Records amb els que gravava habitualment. Entre els músics que participen en l'enregistrament trobem a Ray Parker Jr a la guitarra, Michael Chaves (baix), Trevor Lawrence (bateria), Mark Batson (piano), Willie Weeks (baix), Greg Facin (guitarra), al costat d'Elizabeth White, Sharlotte Gibson i Tiffany Palmer als cors, sense oblidar a Darrell Brown als teclats, piano i també fa cors, a més de ser el productor, tot i que intervenen uns quants músics més. Aquesta cançó ha estat composada per LeAnn Rimes, Darrell Brown i Toby Gad. LeAnn Rimes va néixer el 28 d'agost de 1982 a Pearl, Mississippi, però es va fer musicalment en Garland, Texas. Va ser descoberta per Bill Mark, un dels principals disc-jokeys de country dels Estats Units que va veure en ella a la possible successora de Patsy Cline. Va debutar l’any 1996 amb l'àlbum "Blue" i LeAnn Rimes també ha intervingut com a actriu en 13 pel·lícules, entre elles "El Bar Coyote". El 1997 va obtenir el premi de la Country Music Association Awards que ha guanyat ja en cinc ocasions i així mateix ha aconseguit 7 Grammy i diversos premis més.

Joe Bonamassa – So, what would I do 2014

L'extraordinari guitarrista nord-americà Joe Bonamassa va publicar el 22 de setembre de l'any 2014 el seu onzè àlbum d'estudi titulat genèricament “Different Shades Of Blue” del que us he extret aquesta cançó "Llavors, què faria jo?", escrita pel propi guitarrista i amb la qual avui acabarem Un Toc de Rock. El disc va debutar directament en la vuitena posició en les llistes del Billboard i va aconseguir les cent mil còpies venudes als Estats Units el febrer del 2015. A la grabació i a més de Joe Bonamassa (guitarra i veu), van intervenir Reese Wynans (orgue i piano), Anton Fig (bateria i percussió), Carmine Rojas (baix), Michael Rhodes (baix), Lenny Castro (percussió), Ron Dziubla (saxo), The Bovaland Orchestra a les cordes i en els cors trobàvem a Doug Henthorn i Melanie Williams, els arranjaments de metalls van ser de Lee Thornburg que també toca el trombó i la trompeta. Joe Bonamassa es un gran músic molt reconegut internacionalment i tot i que la seva carrera és molt prolífera i ha realitzat moltes col·laboracions, es molt poc conegut a Espanya. Joe Bonamassa va néixer el 8 de maig de 1977 a New Hartford, Nova York, el seu pare era guitarrista i a més venia guitarres, això va fer que Joe Bonamassa comencés a tocar la guitarra amb només 4 anys d'edat i als set ja tocava blues com un expert guitarrista. Als deu anys, Joe Bonamassa donava concerts a nivell local i als dotze, va esdevenir teloner de la llegenda del blues B.B. King que sentia veritable admiració per ell. Va tocar amb artistes de la talla de Buddy Guy, Danny Gatton, Robert Cray i Stephen Stills. Sent un adolescent i al costat de Berry Oakley Jr van crear un grup anomenat Bloodline, gravant un àlbum en el qual va incloure alguns temes escrits per ell, encara que no va tenir continuïtat. En solitari va debutar l'any 2000 amb l'àlbum "A New Day Yesterday", des de llavors no ha parat de treballar i créixer musicalment. Per cert, és un gran col·leccionista de guitarres i amplificadors, a casa seva a Los Angeles, té una important col·lecció de guitarres, sobretot models antics.

La frase per acabar avui es de Charles Wadsworth que va dir


“Per quan un home s'adona que potser el seu
pare tenia  raó, ja té un fill  propi que  pensa
que  el  pare  està  equivocat”

Acaba Un Toc de Rock per avui i us deixaré en companyía d’aquelles emissores per les que surto a l’aire dues vegades cada setmana o bé per internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins que ens tornem a trobar després de les vacances de Setmana Santa.

BONA  SETMANA  SANTA

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario