En el nostre recorregut per la Història Musical
dels últims cent anys, aquesta crònica plena de cançons i records, us he
seleccionat una sèrie de temes que ens portaran la Joan Bibiloni Band,
Barrabás, Cafè París, Barcelona Traction, Azuzena, Revolver, Café Quijano,
Rosana, Nacho Cano, Joan Isaac amb Moncho, El Canto del Loco cantant en català
i Lax’n’Busto que ho fan en angles amb una cançó que podria representar la
tornada d’aquesta bona banda del Vendrell. Tots ells ens acompanyaran en aquest
viatge pel ahir que emprenem dues vegades per setmana des de totes aquelles
emissores per les quals surto a l’aire o via internet, si us descarregeu Un Toc
de Rock del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que
ho permeten. Ara obro la barraqueta, jo sóc Mario Prades i us diré alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Joan Bibiloni Band – The Boogie 1986
Obrirem avui Un Toc de Rock escoltant a l’amic
Joan Bibiloni, però abans faré una miqueta de història. Quan Zebra es van
desfer després de gravar diversos single i un sol LP, Joan Bibiloni que abans
havia militat amb Harlem i diversos grups de les illes Balears, es va unir al
també guitarra Pepe Milán que havia estat component del grup de folk mallorquí
Euterpe i van publicar el 1977 un LP "Milán & Bibiloni". Després
Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com
l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica
perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa,
sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha
gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i el 1985 i 1986 forma
duet al costat de Larry Coryel. L’any 1989 va presentar el seu disc "For a
future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Com podeu
comprovar, un brillant currículum que us presento 
molt, molt resumit, d'un gran
estilista de la guitarra i una millor persona. És o era, al costat de Miguel
Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va
néixer l’any 1952 a
Manacor, d'on també eren el Grupo 15, amb els que va tocar un temps, a part de tocar així mateix amb Harlem. Ha
produït a molts intèrprets, entre ells Tomeu Penya, Víctor Uris, Marina Rossell
i Antonio Vega. Aquest tema us el he extrec del LP "Papi, are you
OK", al meu parer un dels millors en la carrera en solitari de Joan
Bibiloni, editat l’any 1986, un disc ple de funky i on compta amb la
col·laboració de la cantant de color Deborah Carter, aquesta cançó es va editar
també en format maxi-single. La veritat es que jo sempre he sentit admiració
per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre
que mai ha estat prou valorat i això que la seva obra avala el que dic, però
mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no
sonen a les emissores comercials de ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda
només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Per
cert, Joan és un dels Amics d'Un Toc de Rock agregat al facebook que ens
coordina Montse Aliaga.
Barrabás – Woman 1971
Ara i parlan de fusió d’estils, escoltarem una de
les millors bandes del mon, dins del rock i el funky barrejat amb percusions
llatines i tot i que gravaven en angles, val a dir que son espanyols, és tracte
de Barrabás, un dels grans grups nacionals que sempre van ser poc valorades
aquí al país, malgrat la seva gran qualitat musical i la seva longeva vida
professional. Aquesta cançó estaba inclòsa en el seu primer álbum, amb
producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van
desfer els Brincos, sumant també músics d'Alacrán i altres professionals de la
música espanyola. Van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu, si be
crec que dels originals sols queden José María Moll, Iñaki Egaña i Miguel
Morales. Barrabás van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus
temes en anglès i fusionaven rock amb funky i percusions llatines, en la línia
de Osibisa, Santana, El Chicano, Mandrill i durant una temporada els britànics
Climax Blues Band. Un dels seus majors èxits, va ser "Woman", que
escoltem ara i va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del
Nord, Europa i Amèrica Llatina, 
arribant a número 1 al Canadà. Fernando Arbex, etern
productor del grup i que va morir el 5 de juliol del 2003, només va tocar la
bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente" del
que us he extret aquesta cançó, però mai va tocar en directe amb Barrabàs, sent
el bateria titular des dels seus començaments José María Moll que posteriorment
es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres
etapes. En aquest enregistrament el cantant va ser Iñaki Egaña que havia
militat a Los Buenos i Imán Califato Independiente i posteriorment a Los Mitos.
Va ser substituït per José Luis Tejada, cantant dels barcelonins Los NO, que va
morir a Madrid el 20 d’abril del 2014, encara que Iñaki va tornar l’any 1983.
En aquest primer disc "Barrabás Música caliente", editat per RCA,
també es trobava "Wild safari", un altre èxit internacional que els
hi va obrir el mercat francès. En el seu segon treball "Deja suelto a
Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-Jack" que va ser versionat per
Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del
Billboard, en les llistes de música negra.
Cafè París – Mil paraules 1994
Us porto per compartir al programa d’avui d’Un
Toc de Rock a Cafè París, un bon grup surgit a Reus que va tenir una més aviat
curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava
pop, folk i tocs jazzístics i que van editar un sol àlbum titulat com el grup
"Cafè París" que va publicar el segell Tram l'any 1994. El disc conté
bones cançons i en altres programes posiblemente escoltarem alguna més. Cafè
París estava integrat per Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano),
l'amic Xavi Pié (saxos) que és un dels grans músics histórics tarraconins, Kike
Colmenar (bateria i percussions), Xavi Macaya (violí i viola) al que també conec
des de fa anys i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD va estar a
carrec de Quim Mallafré i de la producció es van encarregar els nois de Cafè
París, és a dir, ells mateixos. El CD “Cafè París” es va gravar a l'agost de
1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "Mil paraules" que sona
ara, va ser una composició de Dani Albero que de fet, va compondre gairebé
totes les cançons del CD. En aquella època els portava una empresa de Valls,
Batall Gestió Cultural, uns bons amics. Per cert Cafè de París era el nom d’un
café tradicional de Reus, crec recordar, si bé tinc dubtes, que estava just al
costat del ajuntament de la ciutat, a un dels carrers estrets que pugaven des
de la plaça Mercadal, o pot ser a la plaça de Prim. Però no sé si encara funciona,
penso que no.
Barcelona Traction – Has vist passar els ocells
1975
A Un Toc de Rock escoltarem a Lucky Guri i el seu
grup Barcelona Traction. En formació de trio i a cavall del jazz i el rock
progressiu, Barcelona Traction van ser un dels pilars sobre els quals es va
afermar el rock que surgia a Catalunya i les noves tendències musicals,
englobades dins de l’Ona Laietana. Van actuar al Palau de la Música Catalana
l'any 1974 i també al Festival de Jazz de Sant Sebastià, però quan encara es
deien New Jazz Trio. A partir de 1975 van passar a ser Barcelona Traction i cal
destacar la seva participació en el Canet Rock de 1975. A part de Lucky Guri als teclats es trobaven Jordi Clua al contrabaix que
havia militat en Fusioon i Dos + Un i Francis Rabassa a la bateria que havia
tocat amb Los Gatos Negros i Els Kroner's de Tony Ronald. Aquest tema que us he
seleccionat es del seu primer LP "Barcelona Traction", publicat pel
segell Oliba, distribuït per Edigsa i va ser produït per Joan Manuel Serrat que
els va cedir per a la gravació al seu pianista Josep Maria Duran que havia militat a Tuset 31, però també va
col·laborar Marià Albero del grup La Rondalla de la Costa, el percussionista Pedrito Díaz de
l'Orquestra Mirasol i Manel Josep de Dos + Un i que posteriorment 
crearia
l'Orquestra Plateria. L'any 1976 Lucky Guri abandona Barcelona Traction per
unir-se a Música Urbana. El seu lloc és ocupat pel teclista, Josep Maria Durán.
Els tres membres originals van tornar a reunir-se als vuitanta i van gravar un
segon i ja últim disc "Nano", l'any 1982. Lucky Guri nascut a Calella
i format al Conservatori de Música de Barcelona, s'ha especialitzat en jazz i
és un dels cotitzats pianistes del gènere, havent estat músic habitual
acompanyant a Guillermina Motta, Laura Simó i sobretot a Núria Feliu. La
veritat és que Barcelona Traction van ser uns avançats per a la seva època i la
seva música no va arribar a ser reconeguda com es mereixia, els anys s'han
encarregat de reivindicar-la. Els seus companys han format part de la banda de
Serrat durant décadas. Lucky Guri va gravar un magnífic LP amb Peter Road
versionant en clau de jazz a The Beatles en què va comptar amb Max Sunyer a la
guitarra, Carles Benavent al baix i Salvador Blesa a la bateria i aquest disc
és genial, escoltarem peces d’ell en propers programes. Paraula!
Café Quijano – La Lola 1999
El pare dels germans Quijano posseïa a Lleó un
pub que es deia La Lola
i en el que ells van iniciar el seu camí musical fent boleros i emulant a Los
Panchos. Quan Cafè Quijano van començar a funcionar com a grup i enfocat la
seva música cap el pop, van compondre aquest tema que va ser un dels seus grans
èxits, possiblement la cançó més popular de la seva carrera. Es va incloure en
el segon àlbum d'estudi “La extraordinaria paradoja del Sonido Quijano” que es
va publicar l'any 1999, encara que si parlem d'àlbums jo em quedo amb "La Taberna del Buda" que
van editar l'any 2001. Cafè Quijano està integrat per els tres germans Quijano,
Manuel, Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va
arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel
Quijano és el que possiblement hagi tingut una 
trajectòria en solitari més
destacable, però no per rés comparable a la del grup unit i posiblement per aixó
tornen a reunir-se en arrivar el 2010. L'any 2012 Café Quijano es van posar les
piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple de boleros, de fet es
va titular "Orígenes: El bolero", del qual ja hem escoltat algun tema
en Un Toc de Rock i després una segona part i un en directe. En total el grup
Cafè Quijano ha publicat nou àlbums, un d'ells un "grans èxits" i
porten venuts més de dos millons de discos.
Azuzena – La Estrella del Rock 1998
Azuzena va ser la principal veu femenina del
heavy espanyol en els anys vuitanta. Cantant del grup Santa amb els que va
treure dos àlbums, per desavenecias amb Jero i el mànager del grup, Jesús Caja,
ella que els tenia molt ben posats, va abandonar Santa en plena gira de “No hay
piedad para los condenados” fent-los una bona butifarra i amb un "Aquí us
quedeu amb els vostres protagonismes". Per substituir-la van haver de
portar d'Argentina a Leonor Marchessi que tot i ser una bona cantant, no li
arribava ni a la sola de les sabates. És clar que no hem d'oblidar que en
aquelles èpoques Jesús Caja era un capo del rock dur a Espanya i Azuzena es va
trobar amb molts problemes. Jo la coneixia molt bé i en diverses ocasions quan
anava a Madrid passava per casa seva, un pis que compartia amb l'ex de Tony
Martínez de Los Bravos. Aquest tema que us he portat ara a Un Toc de Rock
donava títol al seu primer disc en solitari "Estrella del Rock",
editat l’any 1988 i es tracta de la versió d'un èxit de Mina. Encara 
publicaria
un altre àlbum "Liberación", l’any 1989, amb el qual tornaria a les
seves arrels més heavy-rock. Azucena Martín Dorado Calvo va néixer el 12 de
desembre de 1955 en el barri de Vallecas, a Madrid. Després de participar en un
parell de musicals entra a formar part del grup Huracán que liderava Manuel de
Dios Ponce. Juan Luis Serrano i Fernando Sánchez de Obús la presenten el
guitarrista Jeronimo Ramiro que posa la guitarra en una maqueta que presenten
com Viuda Negra, no confondre amb el grup del mateix nom de Tarragona. Després
van passar a dir-se Santa i fitxen amb Zafiro per publicar l'àlbum
"Reencarnació" al qual va seguir "No hay piedad para los
condenados". Sota producció de Pepe Loeches, Azuzena ja en solitari va
gravar "Estrella del Rock" que hem de reconèixer no era tan heavy com
molts s'esperaven, però estava molt bé. Va comptar amb un munt de bons amics,
entre ells els nois de Casablanca, Leo Vignola de Raza i José Barta que en
aquella època crec que militava a Júpiter o Goliath, no estic segur. Després
del segon disc es va retirar del món musical i va obrir un pub a Madrid. El 31
de gener del 2005 Azuzena Martín Dorado és trobada morta a casa seva, es deia
que estava replantejant-se tornar als escenaris.
Rosana – Agua de llorar 2016
Miel", cantada per Esmeralda Grao, va guanyar el primer lloc
en el Festival de la Canción
de Benidorm. El seu primer disc "Lunas rotas" editat el 15 de juny de
1996, va fer que conseguis els premis "Àlbum revelació", "Millor
solista femenina" i "Millor artista femenina llatina". L'àlbum
va romandre durant 14 setmanes en el número 1 de les llistes de vendes
espanyoles, va ser Disc de Diamant abans d'un any i és calcula que va vendre
més de 10 milions de discos a tot el món i us explicaré una curiositat sobre
ell, en menys de 3 hores, totes les còpies de la primera edició es van esgotar
a les botigues de discos. Va ser l'entrada en llistes més important per a una
artista espanyola al llarg de la nostra història musical i l'àlbum s'ha
publicat en més de 30 països, fins i tot a Corea del Sud. De nom complert
Rosana Arbelo Gopar, va néixer a Lanzarote, a les Illes Canarias, el 24
d’octubre de l’any 1963.
Nacho Cano – Vivimos siempre juntos 1996
Quan Mecano van dir adéu a una brillant
trajectòria artística, cadascun dels seus components va emprendre el seu propis
projectes, encara que a mi la cursa que em sembla més destacable, musicalment parlant, és la de Nacho
Cano i per això us he seleccionat aquest tema per escoltar-lo en Un Toc de Rock
. Us ho he extret de l'àlbum "El lado femenino" que el ex de Penélope
Cruz va publicar l'any 1996 i segons va explicar el propi Nacho Cano, va compondre
totes les cançons intentant tractar les seves històries des del punt de vista
femení, d'aquí el títol de l'àlbum. La veritat és que va ser un disc més
assequible que el seu anterior treball, el disc de debut, “Un mundo separado
por el mismo Dios” que es va enfocar més cap a la new age, aquest oferia peces
molt més poppins. En les diferents cançons compta amb la col·laboració de les
cantants Mercedes Ferrer que participa en aquesta, Denise Rivera i Gisela
Renes, encara que també van intervenir en els cors Esmeralda Grau, Sol Piles,
Raquel Rinango i Ana Valieras. Aquest tema va ser el primer single que es va
extreure i de la mateixa manera que la resta de cançons, va ser composta pel
propi Nacho Cano que així mateix es va encarregar de la programació
d'ordinadors, ritmes, 
percussions, sintetitzadors, piano, guitarra i va posar
la veu solista en dues de les cançons, però en l'enregistrament van intervenir
així mateix Àngel Celada (bateria acústica) Tony Carmona (guitarres elèctrica,
espanyola, acústica i de dotze cordes), Javier Paxariño (flauta baixa, saxo
soprano, clarinet baix i flauta de bambú), Iván Palmero (guitarra espanyola),
Jason Hart (piano) i el grup de corda de Gavin Wright, a més d'una orquestra de
la qual es va encarregar Peter Hope. Ignacio Cano Andrés va néixer a Madrid el
26 de febrer de l'any 1963 i va ser, al costat del seu germà José María Cano i
Ana Torroja, component de Mecano, encara que abans ell havia militat en el grup
Prisma, al costat d'Eduardo Benavente i Toti Arbores, dos històrics de la movida
madrilenya, els dos músics ja van morir. Nacho Cano amb Mecano va escriure
pàgines d'or del pop espanyol i quan va compondre el tema “Hoy no me puedo
levantar", només tenía 15 anys d'edat, tot i que hi ha que tenir en compte
que ell mateix va declarar una vegada que la cançó que més dividends li va
reportar com a autor va ser "No controles" que van gravar Olé, Olé.
També va destacar com a productor i va treballar amb La Unión amb els que va realitzar
el "Lobo hombre en París", Olé Olé, Magenta, Álex & Christina i
uns quants més, així mateix es va dedicar a escriure la música per a diversos
espots publicitaris, entre ells la del cuponazo de l'ONCE i la Moda d'Espanya, tot això
paral·lelament a Mecano. 
Revólver – Cerraré los ojos 2017
Un altre històric del rock espanyol Carlos Goñi,
té nou disc al mercat, es tracta de "Capitol", editat el passat 10 de
febrer i és el dotzè disc d'estudi de Revolver. L'enregistrament d'aquest àlbum
es va iniciar el maig del 2016 i ha trigat sis mesos a acabar-se, publicant-se
de forma independent, deixant de banda les multinacionals del disc, i les
cançons es van escriure pràcticament en la seva totalitat en un hotel, estant
plenes de vivències dels últims 3 anys de Carles Goñi. Revolver va començar al
març una gira de presentació del disc que està previst finalitzi al juny amb 19
concerts, tot i que no està tancat i podria allargar-se. Un dels músics més
rellevants surgits a Valencia es Carlos Goñi, tot i que va néixer a 
Madrid un 8
d'octubre de l’any 1961, si bé ell es sent valencià. Va formar part del grup
alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va
incorporar a Comité Cisne, als que em escoltat a Un Toc de Rock en diverses
ocasions, fins que va decidir a llançar-se ja en solitari convertint-se en
Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de
discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carlos Goñi i jo
ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva
discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de
Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al
costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li
com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para
perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la
imagen”. Aquesta és una gran veritat quan parlem del mercat discogràfic a
nivell de grans multinacionals del disc, en masses ocasions prefereixen imatge a
qualitat.
El Canto del Loco – Pot ser 2006
Us porto ara a Un Toc de Rock una curiositat, el
grup El Canto del Loco va gravar l'any 2006 un dels seus temes en català, es
tracta de "Pot ser" que van versionar a la llengua de Mossèn Cinto
per al disc de la Marató
de TV3 en aquella edició. El Canto del Loco que van ser declarats “Grup
Revelació Espanyol del 2002”,
van interpretar aquest tema que escoltem ara en català, però originalmente es
va incloure en el seu segon disc “A contracorriente”, cantat en castellà, com
la resta de la seva obra. El Canto del Loco va ser creat l’any 1994 per Dani
Martín i Iván Ganchegui que els va deixar l'any 2002, però també hi trovabem a
David Otero, Chema Ruíz i Jandro Velázquez. Han gravat cinc discos d'estudi. El
seu álbum "Personas", publicat el 2008, va superar les 300.000 còpies
venudes i es va posar a la venda 
l'1 d'abril de 2008. El Canto del Loco ha
arribat al milió de còpies venudes dels seus àlbums, al llarg de la seva
carrera musical, sobre tot a la primera década del nou segle, si bé ara que
Dani Martín treballa ja en solitari i tot i les seves declaracions quan va
treure el disc de debut “Pequeño” assegurant que la continuïtat de la banda
estava garantida, el grup es va disoldre i d’ell sols queda el record des de que
al febrer del 2010 El Canto del Loco van anunciar oficialment la seva separació
al·legant que tant Dani Martín com Iván Ganchegui volien seguir les seves
carreras en solitari, també David Otero ha gravat per el seu compte fen-se dir
El Pescao. Per cert, quan començavan la bateria la tocava una noia, però ara no
recordo el seu nom.
Lax’n’Busto – Crazy word 2017
Tot i que Lax'n'Busto van anunciar la seva
temporal separació realitzant un memorable concert amb les entrades esgotades
setmanes abans, es va celebrar el 4 de novembre a la sala Razzmatazz de
Barcelona, ara el grup del Vendrell tornen de nou amb un single, editat el 17 de març passat que suposso és
l’avançament d’un àlbum, es tracta de "Crazy Word" que presenta la
novetat d'estar interpretat en anglès pel cantant irlandès Peter M. Smith,
establert al Vendrell des de fa tres anys, amb el que els uneix una bona
amistat. Malgrat tot no es tracta d'un tema nou, és la versió a l'idioma de
Shakespeare del “Que boig el món”, una cançó que originalment s'havia inclòs en
el seu àlbum “Objectiu: La Lluna”
que es va publicar l'any 2008. Lax'n'Busto es creen al 1986 al Vendrell, a
Tarragona i el seu primer concert va tindre lloc el 30 d’agost al camp de tir
d’Albinyana, però van debutar discogràficament amb el disc “Vas de punt?... o
què!!!” que es va editar a través d'un segell independent de Vilafranca del
Penedès. L’àlbum va ser reeditat anys més tard a través del segell Disc Medi,
però tot i que es van incloure dues cançons noves, faltava una 
de les originals
"Carmen Flavià" que havien dedicat a una professora, crec que era de
Valls i que els va amargar l'escola i després de suspendre'ls, els va obligar a
estudiar un estiu. És clar que a la professora la cançoneta no li va fer cap
gràcia, els va plantar una demanda als jutjats i la va guanyar, pel que ells
van haver de indemnitzar-la econòmicament i no poden interpretar el tema en cap
dels seus concerts. El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira
que estaven fent, el cantant Pemi Fortuny va anunciar, via el fòrum de Lax'n'Busto,
que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a
aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n
va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives
solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto eren Jaume Piñol
Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el
baixista Jesús Rovira 
Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968,
el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15
d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el
11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i
finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8
d'agost de 1976. El grup Lax'n'Busto es va acomiadar del seu públic amb un
concert que va tenir lloc a la sala Razzmatazz de Barcelona el 4 de novembre
passat, amb les entrades esgotades des de feia dues setmanes. A l'escenari van
pujar també Gossos, Glaucs i l'ex cantant del grup Pemi Fortuny. Al llarg de la
seva dilatada carrera Lax'n'Busto han realitzat més de 1.200 concerts. Ara i
tenin en compta que en aquesta cançó que escoltem avui no intervé Salva Racero,
caldrà preguntar-se si tornaran un altre vegada a la carretera i si cambiaran
de cantant. 
Joan Isaac amb Moncho – On es la gent...? 2004
L'any 2004 i per celebrar els seus cinquanta
anys, el cantautor Joan Isaac va treure un àlbum publicat a través del segell
barceloní DiscMedi titulat "Només han passat cinquanta anys" que es
va gravar en directe al Teatre Nacional de Catalunya, comptant amb
col·laboracions de luxe, entre elles Maria del Mar Bonet, Luis Eduardo Aute,
Manel Camp, Mone, Jordi Vilaprinyó, Roberto Vecchioni, Mauro Pagani i altres que
no recordo ara, sense oblidar el Rei del Bolero, Moncho, amb el que interpreta
aquesta cançó. En aquest disc també es va incloure un homenatge a un dels grans
cantautors italians Paolo Conte, del qual Joan Isaac va gravar la cançó
"Azzurro" i encara que a molts pugui sonarlis a Adriano Celentano que
la va portar a l'èxit en els seixanta, va ser composada per Paolo Conte. Amb Joan Isaac en aquesta cançó
que sona ara a Un Toc de Rock, trobem a 
Moncho, de veritable nom Ramon Calabuch
Batista i que va néixer al barri de Gràcia, el 26 de juliol de 1940, cantat
junts aquest tema en què recorden les coses que van passar en els setanta i els
somnis que mai van arribar a complir-se, en ser truncats per la crua realitat.
Joan Vilaplana i Comín, nom real de Joan Isaac, va néixer a Esplugues de
Llobregat el 17 de setembre de 1953 i en aquest tema ens recorda també les
festes majors de la seva ciutat natal on els seus pares ballaven abraçats
escoltant a Moncho. A la foto i d'esquerra a dreta: el Consul de Cuba, el Gobernador
civil de Tarragona, Ángel Juarez, Mario Prades i Moncho.
La frase d'avui és del poeta i dramaturg del
Segle d'Or espanyol Félix Lope de Vega i Carpio (Madrid, 25 novembre de 1562 -
Madrid, agost 27 de 1635) que va manifestar
"L'amor té fàcil l'entrada, però molt
difícil la sortida”
Conclou per avui Un Toc de Rock i ara et quedaras
en companyía de totes les emissores per les que m’escoltes dues vegades per
setmana o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten. Jo sóc Mario Prades i
baixo la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario